Club 7 Cinema

«La decisió d’abordar els fets únicament des de la perspectiva policial va ser d’Alberto Marini [guionista] i els investigadors del cas que el van assessorar, Nacho Carretero i Arturo Lezcano González, però també l’assumeix plenament el director del film, Fernando González Molina (Pamplona, 1975). “Amb un altre plantejament jo no hauria format part del projecte, perquè no hauria funcionat –assegura el director d’èxits de taquilla com Palmeras en la nieve i El guardián invisible–. No trobo sentit a posar el focus en l’horror de les víctimes, que ja està en el relat dels fets. I tampoc té sentit explicar la història dels terroristes, amb tots els interrogants que encara hi ha sobre la taula. Nosaltres ens basem en una arquitectura de fets reals i una investigació molt potent: era la manera de fugir del morbo fàcil”. Marini apunta que el film vol anar més enllà de la crònica d’una cacera al terrorista i “plantejar els dilemes i conflictes que els atemptats van generar en la societat”» (article de Xavi Serra [1]); «[Mònica López:] “És tan real. Això diu molt a favor del director, Fernando González, i de Nacho Carretero i Arturo Lezcano, que són els qui van fer el documentari amb què s’ha basat la cinta. No s’ha permès cap llicència. És fidel a allò que va passar cronològicament” (..) “Segurament la societat es podria explicar de mil maneres més, evidentment. D’on ve l’imam? Com es van radicalitzar ells? Tot això no surt al film. Però sí que hi ha la pregunta: com és possible que uns nois catalans, que entre ells s’enviaven missatges en català, decideixen d’atropellar uns altres catalans?” (entrevista de Txell Partal [2]); «[Mónica López:] “Hem de mirar molt bé què estem fent malament com a societat, perquè aquesta onada de racisme i islamofòbia pot provocar més odi. És terrible! No som un poble civilitzat que puguem parlar-ne. Va ser la demostració que la integració no era real o no era suficient. És un tema molt difícil. M’agradaria que aquesta pel·lícula plantegés el debat un altre cop, que el posés sobre la taula i que la gent sortís amb moltes preguntes. Ens hauríem de mirar tots el melic per veure què podem fer per lluitar contra això, perquè l’odi porta més odi i més violència. N’hi ha uns quants que s’aprofiten d’aquests discursos i hi ha gent que se’ls creu, anem cap al desastre un altre cop” (entrevista de Bernat Salvà [3]); «[Enric Auquer:] “Cronos és una pel·lícula que explica un fet puntual de Barcelona, i va més enllà de la policia. Jo m’he trobat moltes vegades a l’altra banda dels Mossos. És un cos que, per dir-ho suaument, no em genera especial simpatia. És un cos que depura responsabilitats de mala manera, que té una unitat, la BRIMO, que jo considero criminal perquè reprimeix amb violència extrema manifestacions antifeixistes i després manté un cordó sanitari amb protestes feixistes. Cronos és una pel·lícula que té una voluntat molt clara i honesta de memòria. Té una vocació gairebé institucional. És una història que vol donar les gràcies, i amb això estic a favor. Si ho penso bé, em sembla just retre homenatge a determinats policies, com també altres funcionaris públics, que van aconseguir que aquell dia de terror a la nostra ciutat passés sense més víctimes. Van arriscar les seves vides per nosaltres. No volia interpretar un heroi, sinó un funcionari públic que sap fer la seva feina. Això és el que em vaig trobar quan vaig contactar amb aquest inspector dels Mossos, que és qui va fer el que el meu personatge fa a la pel·lícula. És un tio amb una integritat compromesa, amb una voluntat de servei gegantina, un pensament diferent el meu, però que entén l’estat de dret com un valor fonamental. Encara que té un ordre de prioritats ideològiques diferents de les meves, em va servir per inspirar-me i per legitimar les decisions i accions del meu personatge” (entrevista d’Agus Izquierdo [4])

Entrevistes i declaracions

“El 17-A no anava només d’atrapar uns terroristes, hi havia un guerra comunicativa en joc”. Xavi Serra. Article, que conté declaracions de l’equip artístic del film, al diari Ara, 03.09.2026: [1]

«Setze morts i més d’un centenar de ferits fan dels atacs del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils la matança terrorista més sagnant de les últimes dècades. Un trauma en la memòria col·lectiva del país que, segons el guionista Alberto Marini (Torí, 1973), barceloní d’adopció, es va oblidar massa ràpidament: “El memorial dels atemptats és al terra de la Rambla, molta gent ni ho sap. De seguida es van reobrir les botigues, es va jugar el partit del Barça i es va voler girar full. Possiblement no es volia furgar més en la ferida, però per curar una ferida cal gratar la carn i netejar-la, no oblidar-se’n i prou”. Marini firma el guió de Cronos, el thriller sobre el 17-A (..) que reviu aquells dies d’angoixa i confusió a través del treball dels Mossos d’Esquadra per controlar la situació inicial i detenir els culpables de l’atemptat.

La decisió d’abordar els fets únicament des de la perspectiva policial va ser de Marini i els investigadors del cas que el van assessorar, Nacho Carretero i Arturo Lezcano González, però també l’assumeix plenament el director del film, Fernando González Molina (Pamplona, 1975). “Amb un altre plantejament jo no hauria format part del projecte, perquè no hauria funcionat –assegura el director d’èxits de taquilla com Palmeras en la nieve i El guardián invisible–. No trobo sentit a posar el focus en l’horror de les víctimes, que ja està en el relat dels fets. I tampoc té sentit explicar la història dels terroristes, amb tots els interrogants que encara hi ha sobre la taula. Nosaltres ens basem en una arquitectura de fets reals i una investigació molt potent: era la manera de fugir del morbo fàcil”. Marini apunta que el film vol anar més enllà de la crònica d’una cacera al terrorista i “plantejar els dilemes i conflictes que els atemptats van generar en la societat”.

(..) [El personatge de] la mossa d’esquadra de Ripoll (Mónica López) que descobreix amb horror que els autors dels atemptats són nanos que coneixia i estimava. “Està inspirat en una policia, però sobretot en una assistenta social que va seguir treballant a Ripoll, Núria Perpinyà, i ens va ajudar molt a entendre com t’esclata el cap quan et diuen que uns nens que portes al casal i que han nascut allà i parlen català són terroristes”, explica López, que a través del seu paper il·lustra la fractura en la convivència que el 17-A es va obrir a la capital del Ripollès. Ho apunta també Auquer: “El país va quedar molt tocat després dels atemptats, d’on surt l’extrema dreta catalana nacionalista que tenim ara. La pel·lícula intenta obrir un espai de reflexió sobre això”

L’actor reconeix que no li va resultar fàcil posar-se en la pell d’un policia. “No hi havia manera, no sabia com posar-m’hi –admet–. (..) El va ajudar molt conèixer l’inspector dels mossos en qui s’inspira parcialment el personatge, Jordi Rodón. “És la persona que va muntar el centre de comandament i l’hospital de campanya, i va posar ordre al caos de la zona zero. Un superpoli, diguéssim, amb un sistema nerviós preparat per dominar una situació com aquella. Per a ell i per a tots els mossos, aquells dies van ser els més importants de les seves vides professionals”.

En el retrat que Cronos fa dels Mossos, l’emoció és molt protagonista. Al llarg del film ploren els personatges d’Auquer, López i Gómez, però també plora el mosso de paisà que es creua amb Younes Abouyaaqoub, els que contemplen la massacre a la Rambla, el que mata a trets quatre terroristes a Cambrils i els dos que liquiden Abouyaaqoub a Subirats. (..) [El guionista] Marini afegeix que, per culpa de les convencions dels thrillers, “estem acostumats als policies que disparen, guarden l’arma i comproven si el sospitós ha mort, però la realitat no va així. Els dos mossos que van disparar al Younes estaven destrossats i perduts, perquè no sabien si havien disparat a un terrorista o a un innocent”.

El mateix Auquer admet que tenia recels a abraçar l’exaltació emocional del film. “Què farem, una pel·li de mossos ploramiques?”, va etzibar un dia a González Molina. “Jo em vaig resistir a plorar, però quan vaig parlar amb Rodón ell em va explicar que quan finalment va baixar per la Rambla i va veure els morts i els mòbils sonant es va acabar de desmuntar i va plorar. I mentre m’ho explicava, plorava”. L’actor defensa la decisió de la pel·lícula d’oferir una “visió dels Mossos més casolana i mediterrània” i d’allunyar-se “d’aquella visió tan americana i de Hollywood”, i afegeix que, tot i que ell mateix partia d’una visió “estigmatitzada” dels Mossos, ha descobert moltes persones dins el cos que creuen en “una policia democràtica i en depurar responsabilitats, persones que veuen desproporcionat desnonar persones de casa seva”.

Per als que ja coneixen les interioritats del cas –per exemple, gràcies a l’excel·lent sèrie documental 800 metros–, la trama més interessant de Cronos serà potser la que protagonitza Diana Gómez com a cap de comunicació dels Mossos, que escenifica la pugna entre la policia catalana i altres forces de seguretat i organismes de govern per controlar la narrativa del 17-A. (..)»

Enric Auquer: «Cridem ACAB però quan passa res greu a qui truquem és la policia». Agus Izquierdo. Entrevista l’actor, al digital de cultura Núvol, 04.09.2026: [4]

«Ha estat mestre republicà, parella desconstruïda i ha defensat l’ecosistema multicultural i l’okupació al Raval, però ara s’ha fet policia. No, no és la tendència de vot d’un liberal políticament esquizofrènic, sinó el ventall de personatges d’Enric Auquer (Rupià, 1988), que ara protagonitza —juntament amb Mónica López, Pablo Derqui, Xavi Sáez i Diana Gómez— Cronos, un thriller dramàtic dirigit per Fernando González Molina (i guió d’Alberto Marini), que revisita aquell fatídic 17 d’agost de 2017 (i l’operatiu posterior per capturar i neutralitzar els terroristes), i que ofereix un claustrofòbic film d’acció en català amb vocació de blockbuster. L’actor empordanès interpreta un dels Mossos d’Esquadra clau en el dispositiu. Parlem amb ell sobre la preparació del paper i sobre el que representa (per a ell mateix i per a la societat catalana) una pel·lícula sobre un dels moments que van canviar per sempre el paradigma sociopolític del país (..)»

Enric Auquer: «Espanya s’ha radicalitzat molt, mira Ceuta, la Orriols, Vox…». Agències EuropaPress/ACN. Despatx, amb declaracions, al diari El Periódico, 04.09.2026:

«Enric Auquer (Rupià, Girona, 1988) va guanyar el Premi Goya al millor actor revelació per la seva interpretació en la pel·lícula Quien a hierro mata (2019). També és conegut per la seva participació en la sèrie Sky Rojo (2021). Abans, ja s’havia donat a conèixer a Catalunya participant en la serie Com si fos ahir. Després de nombroses interpretacions, en 2023 va interpretar a Antoni Benaiges en la pel·lícula El maestro que prometió el mar, per la qual va tornar a ser novament multi-premiat. Ara protagonitza Cronos, sobre els atemptats del 17-A de 2017 a Barcelona i Cambrils. La pel·lícula s’estrena avui.

“Espanya s’ha radicalitzat moltíssim, mira a Ceuta ara, mira a (Sílvia) Orriols, mira a Vox. Tot el que es genera són discursos d’odi i culpar a l’altre de no fer una revisió del teu propi privilegi, de com tu gestiones. Això acabarà generant més odi, més violència, més dolor, fins i tot més mort”, assegura en ser preguntat sobre l’assenyalament que va sofrir la comunitat islàmica a Espanya després dels atemptats que es recorden a Cronos. (..)»

Mònica López: “Al film ens demanem com és que uns nois catalans decideixen d’atropellar uns altres catalans”. Txell Partal. Entrevista l’actriu, a Vilaweb, 05.09.2026: [2]

«(..) Mònica López fa d’una sergent dels Mossos d’Esquadra a Ripoll, que coneix de tota la vida els terroristes. És un personatge inspirat en una mossa d’esquadra real de Ripoll i en una assistenta social. Amb aquesta última figura, el film vol reflectir com es va viure a Ripoll l’atemptat i, d’alguna manera, representa el trencament social que va viure el país. Parlem de tot plegat amb l’actriu Mònica López (..)

“[El meu personatge] Està inspirat en una mossa d’esquadra que sí que treballava allà i també en una assistenta social de Ripoll, Núria Perpinyà. En realitat, el personatge de la Núria podríem dir que està dividit: hi ha una part que el faig jo com a mossa i una altra Patrícia Bargalló, que fa d’assistenta social. És interessant perquè, al final, tenim una actitud molt diferent. L’assistenta es queda amb la família i diu: “No en el nostre nom.” En canvi, el meu personatge no és capaç. Crec que tot plegat defineix molt bé què ha passat a Ripoll. Molta gent no ha pogut perdonar. I mira què ha acabat passant… Com ha canviat la societat”.

“(..) Vaig tenir la grandíssima sort de parlar amb Núria Perpinyà, que és l’assistenta social de Ripoll: hi continua treballant, encara que hagi canviat el govern i ara hi hagi Aliança Catalana. Són aquestes persones imprescindibles a la societat. Continua pensant que és bàsica l’educació. Vaig tenir la sort de parlar-hi, perquè em podia imaginar com havia de fer el personatge, però tenia la dificultat d’aquest arc que parteix de la incredulitat fins que la certesa va apareixent. Però ella em va explicar com ho havia viscut i llavors, quan tens algú real que t’explica com va viure un episodi, ja no és qüestió de copiar-ho fil per randa, sinó que et queda alguna cosa concreta dintre teu amb què ja pots actuar. I això, per a un actor, és molt d’agrair”.

[ Txell Partal:] “Al començament del film, amb les imatges de l’atemptat, em va sorgir un dubte: com a societat, estem preparats per a veure’l?”

[Mònica López:] “Entenc què vols dir. Són els carrers… És tan real. Això diu molt a favor del director, Fernando González, i de Nacho Carretero i Arturo Lezcano, que són els qui van fer el documentari amb què s’ha basat la cinta. No s’ha permès cap llicència. És fidel a allò que va passar cronològicament. Llavors, com a actor, et sents igual de responsable, però penses que es fa amb respecte, amb versemblança. I això hi ajuda moltíssim.” (..)

[Txell Partal:] “Segurament és el vostre personatge, el que ajuda a posar damunt la taula tot això…”

[Mònica López:] “Sí, el Fer i els guionistes han estat molt llests. Tenen la pota més política, que és la Diana Gómez, que fa el paper de Patrícia Plaja, responsable de comunicació dels Mossos d’Esquadra. La pota policíaca de com va anar tot, correspon sobretot a Enric Auquer. I després hi ha la part més personal, no emocional, perquè crec que les altres també són emocionals: la meva és la personal.”

[Txell Partal:]: “La que representa una mica la societat, no?”

[Mònica López:]: “Sí! Segurament la societat es podria explicar de mil maneres més, evidentment. D’on ve l’imam? Com es van radicalitzar ells? Tot això no surt al film. Però sí que hi ha la pregunta: com és possible que uns nois catalans, que entre ells s’enviaven missatges en català, decideixen d’atropellar uns altres catalans?”

Mónica López: “Hem de mirar molt bé què estem fent malament com a societat”. Bernat Salvà. Entrevista a l’actriu, al diari El Punt Avui, 04.08.2026: [3]

«(..) [Bernat Salvà:] “Com ho veu ara, passats nou anys?”

[Mónica López:] “Un desastre. Hem de mirar molt bé què estem fent malament com a societat, perquè aquesta onada de racisme i islamofòbia pot provocar més odi. És terrible! No som un poble civilitzat que puguem parlar-ne. Va ser la demostració que la integració no era real o no era suficient. És un tema molt difícil. M’agradaria que aquesta pel·lícula plantegés el debat un altre cop, que el posés sobre la taula i que la gent sortís amb moltes preguntes. Ens hauríem de mirar tots el melic per veure què podem fer per lluitar contra això, perquè l’odi porta més odi i més violència. N’hi ha uns quants que s’aprofiten d’aquests discursos i hi ha gent que se’ls creu, anem cap al desastre un altre cop.”

[Bernat Salvà:] “Justament l’Anna, el seu personatge, està una mica atrapada en aquesta situació. Creu en el treball en positiu, però sembla que els fets no li donen la raó”

[Mónica Lóepez:] “Sent que ha fracassat, absolutament. És un reflex del que va passar a Ripoll. A mi m’agrada explicar, perquè crec que és necessari, que no m’importa que el meu personatge acabi sense poder perdonar la mare del terrorista i girant-se enmig de la manifestació. Encara no pot. Està inspirat en una assistenta social que hi ha a Ripoll i que encara hi treballa, perquè ella creu que la seva feina és importantíssima perquè això no torni a passar. Per a ella va ser un cop inimaginable perquè els coneixia des de petits, era amiga seva.”

(..) [Bernat Salvà:] “Una pel·lícula de Hollywood mostraria els policies que disparen com herois i es quedarien tan amples, però aquí es veu una reacció molt real.”

[Mónica López:] “Un d’ells va deixar de ser mosso d’esquadra, no ho va superar. Agraeixo molt que no es mostrin com a herois, sinó com a gent que fa la seva feina com pot. Són policies entrenats, però segurament no havien disparat mai contra persones. “Abatre”, es deia a la premsa, un eufemisme per no dir que els van matar.”

(..) [Bernat Salvà:] “Creu que no és casualitat que hagi aparegut Aliança Catalana a Ripoll. Això es pot revertir?”

[Mónica López:] “Tal com va el món, no ho crec, al contrari: estan creixent i creixent, i desbancant a Junts. Em sorprèn que en aquest país estigui passant això. Crec que té a veure amb els atemptats i per això per això penso que com a societat, hem de reconèixer que no només els terroristes són culpables, també tenim una part de responsabilitat. La integració no existeix. Per mi la clau és educació, educació i educació, real. No se li dona la importància que toca; és un col·lectiu desprestigiat i mal pagat, quan és un dels oficis més importants per a una societat forta, juntament amb la sanitat i la cultura. Som racistes, i amb aquests fets sembla que estigui justificat ser-ho, però no és veritat. Ells també tenen un trauma; la comunitat musulmana també pateix per tenir dins del seu grup assassins que es radicalitzen. És horrible.” (..)

De ser davant dels Mossos a interpretar-ne un. Ramon Vendrell. Article, al diari El Periódico, 06.09.2026:

«Enric Auquer protagonitza ‘Cronos’, pel·lícula dirigida per Fernando González Molina que reconstrueix des d’un punt de vista policial la diabòlica seqüència de fets dels atemptats de la Rambla i Cambrils, i esbossa les seves nefastes conseqüències per a la convivència (..)»

I també (no traduït):

Diana Gómez, protagonista de ‘Cronos’: “Vivimos en un momento con mucha violencia y con mucho odio, no sé si estamos mucho mejor”. Mar Peñarroja Paz. Entrevista l’actriu, al diari El Periódico, 05.09.2026.

«Después de Eloïse, su paso por El Crac y La Casa de Papel y su papel protagonista en Valeria, Gómez es Daniela, la jefa de prensa de los Mossos d’Esquadra. Su personaje está inspirado en Patrícia Plaja, la periodista que dirigió la comunicación durante el operativo Cronos»

Agente Enric Auquer: “En las pelis americanas los policías son tipos duros… pero nadie está preparado para matar”. Philipp Engel. Entrevista l’actor, al diari La Vanguardia, 06.09.2026.

«(..) El actor se viste para nosotros en la casa de fang familiar de Rupià, precioso pueblo medieval del Baix Empordà, mientras su madre, Mercè Sardà, bailarina especializada en pedagogía de la danza, cocina unas albóndigas, y su padre, el arquitecto Lluís Auquer, nos explica el funcionamiento de la piscina bioclimática. La tragedia se diluye entre nenúfares, y la conversación deriva hacia temas como la conciliación, el anhelo de teatro o la escritura en soledad (..)»

Entrevistes i declaracions posteriors a la publicació d’aquest apunt:

Pendent.

—

PORTADA: Cronos | Foto @michaeloats, gentilesa de Beta Fiction Spain

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!