Club 7 Cinema

En aquest apunt, hi ha l’enllaç amb crítiques, articles, entrevistes… publicades sobre pel·lícules estrenades als cines la setmana del 21 d’agost de 2026. L’aniré actualitzant, a mesura que en repesqui de nous. A partir d’aquí, editaré aviat reculls d’alguns d’aquests textos, amb transcripció de fragments (els habituals “Altres veus”).

Enllaç amb crítiques i articles en català d’estrenes de la setmana del 21 d’agost

D’ Erige SEHIRI, Promis le Ciel — El cel promès — Prometido el cielo — Promised Sky

Informació: En aquest blog, Festival de Canes 2025: Un Certain Regard* | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, My Movies | Web Festival de Canes 2025 · Un Certain Regard, Web Mostra de València 2025 | DE: Atalante. DF: Jour2Fête. DI: pendent. Vendes internacionals: Luxbox. | Estrena en VOSC.

Publicacions:

De la Costa d’Ivori a Tunísia i bitllet a Canes. Redacció. Peça, al diari El Punt Avui, 21.08.2026: «film provinent de Tunísia i protagonitzat per una immigrant de la Costa d’Ivori. La directora Erige Sehiri posa al centre de la història una dona d’aquest país que conviu amb una jove mare i una estudiant. Una nena òrfena posa a prova la seva solidaritat»

La qüestió migratòria des d’una perspectiva totalment africanocèntrica. Eulàlia Iglesias. Crònica de Canes 2025, a Filmtopia: «El principal valor de la proposta és l’abordatge de la qüestió migratòria des d’una perspectiva totalment africanocèntrica. En aquest cas, Tunísia funciona com el país receptor de persones emigrants subsaharianes que s’estableixen allí o esperen seguir el seu viatge cap a Europa. El film se centra en tres dones de Costa d’Ivori, (..) que acullen una nena òrfena i única supervivent del naufragi d’una pastera. (..) Les dones desconfien de les institucions d’un país cada cop més hostil i racista contra les persones subsaharianes. Sehiri dibuixa així una panoràmica inèdita de les tensions racistes al Magreb respecte a les persones nouvingudes de països del Sud (..)».

No tots els relats sobre migrants passen per Europa. Gerard Casau. Crítica, al diari Ara, 17.08.2026: «La directora d’Entre figueres (2022) es fixa en aquesta ocasió en tres dones de l’Àfrica subsahariana que viuen a Tunísia, marginades legalment i socialment»

D’ Ondřej PROVAZNÍK, Broken Voices — El coro de Praga — Sbormistr

Informació: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, My Movies | Web Festival Karlovy Vary 2025, Web BCN Film Festival 2026 | DE: A Contracorriente. DF: Eurozoom*. DI: pendent. Vendes internacionals: Salaud Morisset.

Publicacions:

‘El coro de Praga’, la complexitat d’un cas d’abusos polèmic a la Txèquia dels 2000. Bernat Salvà. Article, al diari El Punt Avui, 21.08.2026: «Pel·lícules com Spotlight (guanyadora dels Oscar del 2015), La duda, Oscura inocencia i Precious, entre moltes altres, han abordat el tema dels abusos a menors des de punts de vista molt diversos. Avui arriba als cinemes El coro de Praga, pel·lícula txeca dirigida per Ondrej Provazník que reprèn el tema posant l’accent en la complexitat que poden tenir aquests casos i en les dificultats per aclarir la veritat del que realment va passar»

Les noies del cor a la gola del llop. María Adell Carmona. Crítica, al diari Ara, 18.08.2026: «Provazník recrea un univers femení adolescent hermètic ambientat en els anys noranta amb ressonàncies del cinema de Sofia Coppola. Sota aquesta aparença irresistible, al film no li tremola el pols a l’hora d’explicitar, gairebé didàcticament, com funciona l’abús de poder i sexual contra menors, mostrant-lo com un cicle interminable de violència que necessita silencis còmplices per continuar subsistint».

Tot per la música. Redacció. Peça, al diari El Periódico, 21.08.2026: «Hi ha a El coro de Praga diferents pel·lícules en una de sola. D’una banda, és un dissimulat coming of age el protagonisme del qual recau en Karolína, una jove txeca de 13 anys que té una bonica veu de soprano i està fascinada pel director del cor, Vitek. Però el film també és la crònica de la rivalitat entre dues germanes, Karolína i Lucie, dos anys més gran que ella, que aspira a convertir-se en la preferida del director. Hi ha més trames i sentits»

D’ Estel DÍAZ, A fuego — On fire

Informació: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, ICAA, AlloCiné, My Movies | Web Atlàntida Mallorca Film Fest 2026 · Secció Oficial | DE: A Contracorriente. Vendes internacionals: FilmFactory | Informació d’Atresmedia Cine.

Publicacions:

“Els joves no es cansen de seguida si el contingut és de qualitat”. Biel Roura Amat. Article, amb declaracions de la cineasta, al diari Ara, 20.08.2026: «La cineasta Estel Díaz estrena A fuego, protagonitzada per Zoe Bonafonte. En una festa clandestina a les Tres Xemeneies del Besòs apareix mort el Nico, un jove ballarí. La seva germana, la Lola (Zoe Bonafonte), de 17 anys, s’haurà d’endinsar en un món ocult de batalles de ball per descobrir la veritat i reconnectar amb la seva passió per la dansa. Aquesta és la premissa d’A fuego, debut en el llarg de la barcelonina Estel Díaz, directora de sèries com Red flags (Atresplayer) i Desaparecido (Netfilx). Produïda per Atresmèdia Cine, Sábado Time i A Contracorriente Films, la pel·lícula s’estrena aquest divendres després de passar per l’Atlàntida Mallorca Film Fest»

Zoe Bonafonte: “Actuar m’ha ensenyat a posar límits i ser oberta amb les emocions”. Bernat Salvà. Entrevista l’actriu, al diari El Punt Avui, 21.08.2026: «Després de l’èxit d’El 47, que li va valer nominacions als Gaudí i els Goya, estrena ‘A fuego’, el seu primer paper protagonista».

De Jean-François RICHET, Mutiny — El motín

Informació: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, My Movies  | DE: DeAPLaneta. DF: SND. DI: Eagle Pictures.

Publicacions:

Jason Statham ens salva d’una altra conspiració. Redacció. Peça, al diari El Punt Avui, 21.08.2026: «El món està en perill una vegada més. Sort que tenim Jason Statham disposat a salvar-lo de nou»

La llei de Statham. Redacció. Peça, al diari El Periódico, 21.08.2026: «Statham és més pràctic i sobri en tot. Trames reduïdes al mínim essencial, pocs diàlegs, un parell de seqüències en les quals s’explica el passat més o menys traumàtic del personatge i el que veritablement importa, la ració acostumada de patacades i tirotejos»

De Jacob CHASE, Insidious: Out of the Further — Insidious: Fuera del más allá — Insidious : l’invasion du lointain — Insidious. Fuori dall’altrove

Informació: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, My Movies | DE: Sony Pictures Releasing de España. DF: Sony Pictures Releasing France. DI: Eagle Pictures.

Publicacions:

El mal sobrenatural troba nous camins a la realitat. Redacció. Peça, al diari El Punt Avui, 21.08.2026: «Cada nou capítol ha anat prou bé comercialment perquè la saga continuï, amb els mateixos ingredients bàsics: una família que es muda a una casa i forces sobrenaturals malvades que prenen formes molt diverses. Avui arriba als cinemes la sisena entrega de la saga, Insidious: Fuera del más allá»

La saga de terror que busca noves vies d’expressió. Xavier Arnaiz. Crítica, al diari Ara, 20.08.2026: «Jacob Chase dirigeix Insidious: fuera del más allá, que aborda tímidament les fal·làcies del populisme»

D’estrenes a la Catalunya Nord:

Nota: Excepcionalment, en aquest apartat, avui, complemento l’enllaç de cada article amb un fragment del text corresponent.

De Cristian MUNGIU, Fjord

Informació, en aquest blog: “Fjord”, la Palma d’Or 2026, s’ha estrenat al Castillet.

Publicacions:

Cristian Mungiu qüestiona els valors preestablerts a Canes. Joan Millaret Valls. Article, a cinemacatala·net, 19.05.2026 – Festival de Canes:

«El cineasta romanès Cristian Mungiu sempre ha demostrat que té un talent natural per parlar de temes polèmics i controvertits en tota la seva complexitat i sense apriorismes i maniqueismes. A Fjord ens trobem de nou amb un tema actual que forma part dels debats dels nostres dies i amb el risc evident de polarització social. En aquest cas ens parla dels prejudicis d’una societat laica envers famílies religioses a partir del tema més seriós d’abast criminal del maltractament infantil. El matrimoni format pel romanès Mihai (Sebastian Stan) i la noruega Lisbet (Renate Reinsve) s’estableixen amb els seus fills en un poblet noruec costaner en un fiord. Són una família catòlica que eduquen els seus fills segons la religió cristiana amb pregàries, prohibicions i càstigs per aconseguir una millor educació dels fills. Aquests valors xoquen en una societat laica com la nòrdica on la religió està fora de les escoles i està circumscrita a l’àmbit domèstic o els llocs de culte. La convivència és bona i els nens s’adapten a l’escola, però els blaus en l’espatlla de la filla gran, Elia (Vanessa Ceban), aixequen les sospites de professors i educadors de l’escola.

Davant la sospita que la nena pateixi maltractament, l’escola inicia els protocols de denúncia i el cas passa de seguida a protecció de menors. La mateixa nena i els pares reconeixen que alguna vegada els han donat una bufetada i això els acaba portant a un calvari judicial. Els primers passos del qual comporta la sostracció dels fills per l’estat per a la seva tutela, inclús el nadó. Tal com està plantejat l’assumpte judicial, els pares, fins i tot, corren el risc cada vegada més possible de ser empresonats. Una nova proposta d’un director que sap com ningú plantejar debats sobre temes actuals sense adoctrinaments i abordant tota la complexitat del cas i les seves diverses perspectives. Per moments ridiculitza el comportament conservador i tradicionalista de polítics romanesos en favor de la família tradicional. Per altre, sembla portar la capacitat legalista de l’estat noruec al patetisme amb un ordenament sobreprotector dels infants, un intrusisme desproporcionat de l’estat en la vida de les persones quan el comportament agressiu denunciat és una bufetada o, fins i tot, no respectar a unes minories i els seus valors que entren en contradicció amb valors progressistes i democràtics. La parella també sembla encomanar coses amagades, comportaments enigmàtics.

Enmig de l’ambigüitat general i del joc d’ombres i de sospites proposada per Mungiu a cadascú li toca repensar els fets. Per contra, unes allaus de neu freqüents subratllen metafòricament la inestabilitat del llogarret, una precarietat social que es pot esquerdar (..)»

Palma d’Or ambigua contra la intolerància. Imma Merino. Article, al diari El Punt Avui, 24.05.2026 – Festival de Canes:

«(..) el cas és que va entregar-se la Palma d’Or al romanès Cristian Mungiu (dinou anys després que, al 2007, també la guanyés per 4 mesos, tres setmanes i dos dies) per Fjord, que aborda la intolerància (el mateix director va dir en el seu discurs que n’és un al·legat en contra) des d’un lloc que pot resultar ambigu. Ambientant la seva nova pel·lícula en una localitat de Noruega, els pares (ell és romanès i ella, encarnada per la gran Renate Reinsve, és noruega) d’una família evangelista son acusats de maltractar els seus cinc fills. Qui els acusa, membres d’una associació d’ajuda a la infantesa, semblen rígids i implacables mentre que, fent-los atenció, apareixen més “humanitzats” aquests pares que defensen la ‘família tradicional’ i uns valors intolerants amb la diversitat, un dret al qual, tanmateix, s’acullen». Imma Merino, al diari El Punt Avui, n’havia fet esment a la crònica de Canes del 20.05.2026.

Cristian Mungiu qüestiona el wokisme a Canes. Nando Salvà. Article, al diari El Periódico, 19.05.2026 – Festival de Canes:

«Cristian Mungiu utilitza el seu cine per abordar granes temes, en majúscules. 4 meses, 3 semanas y dos días (2007), la pel·lícula que li va proporcionar la Palma d’Or, parlava de l’avortament, Más allá de las colinas (2012) tractava del fanatisme religiós i Els exàmens (2016) denunciava la corrupció sistèmica. I ara, quatre anys després que R.M.N. (2022) toqués aquesta disfunció mental comunitària coneguda com a xenofòbia, la pel·lícula que el romanès va presentar ahir a concurs al festival de Canes aborda una variació d’aquest assumpte: la superioritat moral, la intolerància i l’autoritarisme que les societats que se saben civilitzades i progressistes exhibeixen mentre proven d’imposar els seus valors als altres. Progre. I, mentre ho fa, es mostra especialment mancada de subtilesa fins i tot d’acord amb els estàndards d’un cineasta sempre procliu a remarcar amb colors fosforescents allò que tracta de dir-nos.

(..) Fjord inicia la seva peripècia argumental quan un matrimoni i els seus cinc fills arriben des de Romania (..). Són una família de conviccions i costums cristians extremadament ferris. Poques escenes més tard, i a causa de la detecció d’unes marques al cos d’una de les seves filles que podrien –o no– ser resultat de maltractaments, la parella veu com el sistema noruec de protecció al menor els treu la presumpció d’innocència i, pitjor encara, els pren els nens. El que ve després és l’intent d’aquests pares de combatre un sistema kafkià. I el dinamisme del qual Mungiu dota la narració gràcies al seu domini del ritme amb prou feines aconsegueix amagar el biaix i la condescendència gairebé paròdics de la seva mirada al wokisme noruec –i al de qualsevol altra nacionalitat–, que pel que sembla considera dictatorial, decadent pel seu menyspreu a la família tradicional i discriminatori per religió, i al qual aquí personifiquen uns personatges de vilesa gairebé caricaturesca. La pel·lícula presumeix de plantejar dilemes ètics i socials molt pertinents però, en lloc d’explorar-los, fa trampes per utilitzar la carta del victimisme».

El romanès Cristian Mungiu dissecciona els valors socials europeus a Canes amb “Fjord”. Paco Vilallonga. Article, al Diari de Girona, 18.05.2026 – Festival de Canes:

«Després del japonès Hirokazu Kore-eda, l’altre antic guanyador de la Palma d’Or que competeix aquest any al festival, el romanès Cristian Mungiu, ha estat el gran protagonista de la secció oficial, on ha presentat Fjord, el primer film que roda fora de Romania i que compta amb un càsting internacional encapçalat pels nominats a l’Oscar Renate Reinsve i Sebastian Stan. La pel·lícula explica la història d’una família evangelista romanesa amb cinc fills -tot i que la mare és de nacionalitat noruega- que s’instal·len en una petita localitat del país nòrdic, prop de la zona d’Alesund. Fjord es centra en el xoc entre el model laic i públic que representa Noruega i les conviccions religioses i morals de la família recent arribada. És un film que planteja grans temes, des de qüestions com la diversitat, la immigració i els valors fins al model educatiu i el principi d’autoritat. Fins i tot, aquest excés d’ambició temàtica perjudica la pel·lícula. Conegut pels seus guions de ferro, mil·limètricament elaborats durant anys, aquí Cristian Mungiu es deixa portar per alguns excessos i desequilibris. Tot i això, és una pel·lícula que es segueix amb molt interès, ideal per generar debat -planteja dilemes que obliguen en certa manera l’espectador a posicionar-se- i que té seqüències de molta força»

—

PORTADA: A fuego | Fotografia, gentilesa de FilmFactory Entertainment

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!