Club 7 Cinema

En aquest apunt, hi ha l’enllaç amb crítiques, articles, entrevistes… publicades sobre pel·lícules estrenades als cines la setmana de l’11 de setembre de 2026. L’aniré actualitzant, a mesura que en repesqui de nous. A partir d’aquí, editaré aviat reculls d’alguns d’aquests textos, amb transcripció de fragments (els habituals “Altres veus”).

Enllaç amb crítiques i articles en català d’estrenes de la setmana de l’11 de setembre

De Lucía ALEÑAR IGLESIAS, Forastera

Informació: Premiat debut en el llargmetratge de Lucía Aleñar Iglesias, basat el seu propi curtmetratge homònim de l’any 2020, seleccionat a diversos festivals. En aquest blog: Fitxa de la Pel·lícula.

Publicacions:

Lucía Aleñar: “M’interessava parlar d’algú que se sent fora de si mateix”. Bernat Salvà. Entrevista amb la cineasta -Seminci 2025-, publicada al diari El Punt Avui, 11.09.2026: «Lucía Aleñar Iglesias (Madrid, 1993) fa dotze anys que viu als Estats Units, primer a Nova York i després a Los Angeles, però ha cercat inspiració en les seves arrels mallorquines (el seu pare és illenc) per rodar Forastera . Actors catalans com Zoe Stein, Lluís Homar, Núria Prims i Marta Angelat protagonitzen aquesta història de dol amb algun fantasma, rodada en mallorquí a Alcúdia»

Un conte de fantasmes amb Lluís Homar, Núria Prims i una enlluernadora Zoe Stein. María Adell Carmona. Crítica, al diari Ara, 09.09.2026: «En aquest suggeridor llargmetratge de debut, Lucía Aleñar Iglesias expandeix l’univers creat en el seu premiat curtmetratge homònim. La cineasta madrilenya parteix d’un espai físic (una casa a Mallorca, a la vora del mar) per revelar, a poc a poc, la interioritat d’una família sumida en el dol: una neta (Zoe Stein, tan inquietant com commovedora), un avi (Lluís Homar, en un registre contingut inusual), una mare i la presència fantasmagòrica de l’àvia, que acaba de morir»

Un estiu estrany. Quim Casas. Crítica, al diari El Periódico, 11.09.2026: «La pel·lícula sorgeix d’un curt, d’idèntic títol i també amb la mateixa actriu, Zoe Stein, realitzat el 2020. Un estiu a Mallorca i les similituds que una jove troba amb la seva difunta àvia són el punt de partida en els dos casos. El llarg desenvolupa en 97 minuts el que en el curt s’esbossava en només 20. Evidentment, amb molts més matisos, personatges i situacions. Stein, actriu barcelonina de presència i mirada intenses i desconcertants, s’erigeix en el centre d’aquesta funció. El que fa i com ho fa constitueixen el nucli de la pel·lícula»

Un conte estiuenc de dol i fantasmes. Eulàlia Iglesias. Crítica, a Filmtopia, 10.09.2026: «A Mallorca, la paraula forastera té una connotació semàntica concreta. No funciona com un sinònim general de persona vinguda de fora o estrangera, sinó que es refereix explícitament a les persones espanyoles no catalanes, tant aquelles que hi van de visita, com també les que s’hi estableixen però no adopten la llengua pròpia de l’illa. El primer llargmetratge de Lucía Aleñar Iglesias, que expandeix el curt del mateix nom del 2020, estrenat a la Setmana de la Crítica de Canes, es desplega a partir d’una protagonista, la Cata (Zoe Stein), que respon, en principi, a aquest concepte. Ha crescut a Madrid, filla de mare mallorquina (Núria Prims), i torna els estius a l’illa a casa dels padrins (Lluís Homar i Marta Angelat), amb qui parla en castellà. Però Lucía Aleñar Iglesias no pretén fer amb Forastera una lectura sobre la (pèrdua de la) transmissió de la llengua, tot centrant-se en una neta que manté el vincle afectiu, però no el cultural amb els seu avi i la seva àvia, sinó un retrat psicològic sobre com un procés de dol travessa la identitat personal i cultural d’una jove en ple procés de trànsit cap a la maduresa. Un film que, a més, se situa en aquest territori d’estranyesa, sovint inquietant, de qui se sent alhora pròxim i distant del lloc on es mou».

Notícia del premi FIPRESCI a Toronto: El film ‘Forastera’, rodat a Mallorca, guanya el premi de la crítica internacional del Festival de Toronto (Vilaweb, 14.09.2026), Premien a Toronto l’òpera prima de Lucía Aleñar ‘Forastera’ (El Punt Avui, 14.09.2026), “Forastera”, amb la participació d’IB3, guanyadora de festival de Toronto (IB3, 15.09.2026),

De Dylan SOUTHERN i Will LOVELACE, Oasis: Don’t Look Back in Anger

Informació: El retrobament d’Oasis i la seva triomfal gira Live ’25. En aquest blog: Venècia estrena mundialment ‘Oasis: Don’t Look Back in Anger’, documental de la gira-retrobament dels germans Gallagher.

Publicacions:

Els germans Gallagher i la pau mundial. Gerard Casau. Crítica, al diari Ara, 09.09.2026: «Segons insinua el documental, si aquest parell han aconseguit fer les paus, encara hi ha esperança al món. I, la veritat, quan sents estadis sencers rugint les lletres de ‘Wonderwall’, ‘Live Forever’ o el tema que dona nom al film, gairebé t’ho creus»

Benvolgut amic pendent de retrobar. Agus Izquierdo. Crítica-comentari, en forma de carta, al digital de cultura Núvol, 10.09.2026: «Benvolgut amic pendent de retrobar, Els Gallagher van trigar quinze anys a retrobar-se, per què no nosaltres? He vist Don’t Look Back in Anger, el documental ideat per Steven Knight, i he decidit escriure’t a tu. La pel·lícula, una passional carta d’amor a la formació ‘mancunian’, va sobre el perdó i sobre el poder de la comunitat però (o potser, per això mateix) jo he pensat en tu».

Els germans Gallagher exhibeixen reconciliació a la Mostra de Venècia. Nando Salvà. Crítica, al diari El Periódico, 06.09.2026 – Festival de Venècia:«Tot i que inclou algunes imatges d’arxiu i fragments del que podria ser una entrevista curtíssima que els Gallagher van donar junts als directors de la pel·lícula, Will Lovelace i Dylan Southern, la cinta té molt menys de biografia musical que de pel·lícula-concert»

De Carlos SAIZ, Lionel

Producció: Catalunya i Espanya (90%), França (10%). Any: 2025. Durada: 1h35. Versió original: en espanyol i francès.

Bases de dades: Catalan Films, Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, ICAA, AlloCiné, Unifrance, My Movies. Dossier de premsa: en espanyol. Festivals: Valladolid 2025 · Secció Oficial; Atlàntida Mallorca Film Festival 2026; Rec Festival Internacional de Cinema de Tarragona 2025 · Òpera Prima. Premis: Menció Especial del Jurat, al repartiment · Valladolid 2025,  Millor Pel·lícula · Atlàntida Mallorca FF 2026. Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, DE: Sideral Cinema. Vendes internacionals: Sideral*. Companyies productores: Blur Films* (catalana), Icónica Films (espanyola). Coproductores: Promenades Films (francesa), Bluconic Films AIE (espanyola)

Publicacions:

‘Lionel’, pare i fill en un viatge entre la ficció i el documental. Bernat Salvà. Article, al diari El Punt Avui, 11.09.2026: «Lionel neix de la ciutat del director [Múrcia] on, en ambients d’artistes de grafiti, va conèixer justament el Lionel, un personatge real. (..) El Lionel accepta viatjar amb el seu distant pare per visitar la seva germana a França. El que comença com un simple viatge per carretera es converteix en un estrepitós passar comptes. La pel·lícula es mou entre la ficció i el documental»

De Johanna MODER, Mother’s Baby — Mother’s Baby (La semilla)

Informació: El somni familiar esdevé un malson quan la Julia (Marie Leuenberger ), de 40 anys, brega per trobar un lligam amb el seu fill nounat.

Bases de dades: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, Letterboxd, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, MyMovies. Festivals: Berlín 2025 · Competició, Sitges 2025 · Oficial Fantàstic Competició. En aquest blog: El rebuig de la maternitat (postpart) segueix interessant les cineastes (Berlín 2025).

Publicacions:

Angoixes maternals. Joan Millaret Valls. Crítica, a cinemacatala·net, 12.09.2026: «El resultat és un thriller psicològic, introspectiu, presidit per l’ambigüitat, d’aire intrigant, amenaçant, fins i tot. Una notable pel·lícula sobre els temors i la fragilitat maternal que en el seu mateix títol certifica el parentesc amb la malaltissa i paranoica ‘La semilla del diablo/Rosemary’s Baby’ (1968, Roman Polanski)»

De Susanne BIER, Practical Magic 2 — Prácticamente magia 2 — Les ensorceleuses 2 — Amori & incantesimi 2

Informació: Seqüela de la pel·lícula Practical Magic — Pràcticament màgia — Les ensorceleuses — Amori & incantesimi (Griffin Dunne, 1998), ja protagonitzada per Sandra Bullock i Nicole Kidman. Ara, en mans de la danesa Susanne Bier, ben allunyada del “cinema d’autor” pel qual es movia fa anys… Bases de dades sobre “Practical Magic 2”: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, My Movies.

Publicacions:

Sandra Bullock i Nicole Kidman per dissimular la buidor. Ignasi Franch. Crítica, al diari Ara, 10.09.2026 «Potser gairebé totes les comèdies romàntiques de Hollywood són pel·lícules de fantasia, però un punt d’interès de la tragicomèdia de bruixes bones Pràcticament màgia era l’ús d’elements totalment fantàstics per tractar metafòricament traumes com la por a la mort d’un ésser estimat. La continuació tardana Prácticamente magia 2 és una d’aquestes obres que no tenen sentit per si mateixes»

D’estrenes a la Catalunya Nord:

De Markus SCHLEINZER, Rose

Informació: El retorn a primer pla de la gran actriu alemanya Sandra Hüller, que el 2023 va impactar molt fort amb Anatomia d’una caiguda i The Zone of Interest. Hüller és ara la Rose, una dona de principis del segle XVII que es disfressa d’home i vol ser un bon ciutadà a qualsevol preu, en el tercer llargmetratge del director de càsting i actor austríac Markus Schleinzer. Festival: Berlín 2026 – Competició. Distribuïdora al mercat francès: KMBO. En aquest blog: Berlín 2026: totes les pel·lícules de la Competició, al detall! Cine: Castillet (Perpinyà) → Rose.

Publicacions:

El retorn de Sandra Hüller. Xavi Serra. Crítica, al diari Ara, 15.02.2026 – Festival de Berlín: «El drama històric Rose ha constatat la categoria d’estrella del cinema d’autor assolida per Sandra Huller. Interpreta ara una dona que fa anys que es fa passar per home i que, després de servir a la Guerra dels Trenta Anys, usurpa la identitat d’un company mort i es presenta en una remota zona rural alemanya amb els documents que li permeten reclamar una granja abandonada. “No volia ser un home, només volia la llibertat que et proporciona portar pantalons”, explicarà més endavant el seu personatge, basat en un cas real que, com el de l’austríaca El bany del dimoni, mostra la rigidesa coercitiva dels rols de gènere en l’Europa central del segle XVII»

De Charline BOURGEOIS-TACQUET, La Vie d’une femme — A Woman’s Life

Informació: Aquesta pel·lícula, que gira al voltant d’una cirurgiana parisenca de cinquanta-cinc anys (Léa Drucker), ben situada però a qui tot li trontolla, «explorant el col·lapse de les certeses i el pes de les decisions de la vida» (MM), és el segon llargmetratge de l’actriu Charline Bourgeois-Tacquet, després de Les Amours d’Anaïs — Els amors de l’Anaïs — Los amores de Anaïs — Gli amori di Anaïs (2021). Festival: Canes 2026 · Competició. Distribuïdora al mercat francès: Pyramide. En aquest blog: Cròniques de “La Vie d’une femme” — “A Woman’s Life” (Canes 2026). Cine: Castillet (Perpinyà) → La Vie d’une femme.

Publicacions:

Una pel·lícula d’aquelles que no volen fer fressa però que, amb la seva discreció, es desenvolupen de manera tan consistent com creïble (..) en aquest “drama burgés”, com l’han etiquetat, però digníssim. Imma Merino. Crítica, al diari El Punt Avui, 15.05.2026 – Festival de Canes: «Léa Drucker, que en la maduresa va confirmant-se com una de les grans actrius franceses contemporànies, hi encarna Gabrielle, (..). Respectada per la seva feina, és presentada com una dona segura amb la vida controlada. A partir d’un moment, però, alguna cosa comença a esquinçar-se i la du a assumir la seva fragilitat, allò tan humà. No tant perquè, com que no suporta conviure més amb els fills, que s’han fet grans i sorollosos, del seu marit, decideix, sense separar-se’n, habitar en un altre apartament. La crisi apareix quan es fa evident que la seva mare pateix Alzheimer; quan el seu principal ajudant l’abandona per treballar a la medecina privada i així guanyar més diners: la defensa que ella fa del compromís amb la sanitat pública és un moment fort i convincent; i, encara que això li provoqui una exaltació joiosa condemnada a esvair-se, quan una jove escriptora (Mélanie Thierry) fa que senti un desig inesperat que esclata quan visiten Erri de Luca en un refugi de muntanya»

Vibrant i polifònica pel·lícula que representa en tota la seva complexitat i contradiccions una dona del nostre temps, forta i segura, que viu al límit el seu èxit professional, però al caire del desbordament. Joan Millaret Valls. Crítica, a cinemacatala·net, 14.05.2026 – Festival de Canes: «La coproducció francobelga La vie d’une femme dirigida i escrita per Charline Bourgeois-Tacquet incideix de nou en els amors lèsbics com Nagi notes de Koji Fukada però ampliant més el focus per representar en tota la seva complexitat i contradiccions una dona del nostre temps, forta i segura, que viu al límit el seu èxit professional, però al caire del desbordament. (..) Una vibrant i polifònica pel·lícula que s’estructura en capítols breus que radiografien amb diferents pinzellades la vida intempestiva de la Gabrielle. Un mosaic de situacions diverses que conformen una mirada calidoscòpica a una dona que ara descobreix la seva vulnerabilitat. L’actriu francesa Léa Drucker torna a fer un gran paper dramàtic»

Ho hem vist moltes vegades al cinema i resolt d’una forma molt més convincent. Paco Vilallonga. Crítica, a Diari de Girona, 13.05.2026 – Festival de Canes: «És una pel·lícula que va de menys a més, amb un nivell mig més que acceptable però que deixa una certa sensació de ‘déjà vu’»

Ni una sola idea de posada en escena ni s’interessa pels temes que fingeix explorar. Nando Salvà. Crítica, al diari El Periódico, 14.05.2026 – Festival de Canes: «Contempla una cirurgiana que al llarg d’un any s’enfronta a situacions complicades tant a la feina com en l’àmbit personal, i mentre ho fa no deixa de donar-se aires d’importància malgrat que en el seu transcurs no proposa ni tan sols una sola idea de posada en escena ni s’interessa realment en cap dels temes –com la condescendència o la por que els homes senten cap a les dones que desafien l’estructura patriarcal– que fingeix explorar»

De Félix de GIVRY, Adieu monde cruel — Goodbye Cruel World

Informació: «Adieu monde cruel, primer llargmetratge del director francès Félix de Givry, és un relat realista que troba el seu subtil equilibri entre una posada en escena rigorosa i les emocions espontànies del seu protagonista, l’Otto, de 14 anys. Avergonyit d’haver fracassat en el seu intent de suïcidi, que havia anunciat en una carta a la seva família i als seus companys de classe, s’amaga. Quan cau la nit, vaga pels carrers del poble fins que una noia del seu institut el reconeix. Amb Milo Machado-Graner, revelat a Anatomia d’una caiguda, i Jane Beever, dues joves promeses del cinema francès, i la veu suau de Françoise Lebrun, narradora del film» (SC). Festival: Setmana de la Crítica de Canes 2026 · Sessions Especials · Film de Cloenda. En aquest blog: Setmana de la Crítica de Canes 2026: els llargmetratges. Distribuïdora mercat francès:Diaphana. Cine: Castillet (Perpinyà) → Adieu monde cruel.

Articles publicats (en català): el dia de la publicació d’aquest apunts, no n’he trobats.

De Christophe Dimitri RÉVEILLE, Les Survivants du Che — Che Guevara: The Last Companions

Informació: Primer llargmetratge del cineasta. Documental: «El 2027 marca el 60è aniversari de la mort de Che Guevara. A través d’imatges d’arxiu rares, animació i entrevistes exclusives, els seus últims companys supervivents revelen la sorprenent història de com van aconseguir sortir amb vida després de l’execució del Che» (LN). Festival: Canes 2026 · Sessions Especials. Distribuïdora al mercat francès: Paname. Cine: Castillet (Perpinyà) → Les Survivants du Che. En aquest blog: Les que van a les Sessions Especials del Festival.

Articles publicats (en català): el dia de la publicació d’aquest apunts, no n’he trobats.

—

PORTADA: Sandra Hüller, a ROSE | Foto ©2026 Schubert, ROW Pictures, Walker+Worm Film, Gerald Kerkletz

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!