Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

3 de juliol de 2022
0 comentaris

“Encegats pel sol”, de Luca Guadagnino

Encegats pel sol. Títol international: A Bigger Splash. Any: 2015. Director: Luca Guadagnino. Guió: David Kajganich, basat en el film La piscina, de Jacques Deray, que era basada en la novel·la d’Alain Page i fou adaptada per Deray i Jean-Claude Carrière. Repartiment: Tilda Swinton (Marianne Lane), Matthias Schoenaerts (Paul De Smedt), Ralph Fiennes (Harry Hawkes), Dakota Johnson (Penelope Lannier). Vista el dia 30.06.2022, en VOSC, per FilminCat.

Sinopsi: La Marianne Lane, estrella del rock a qui acaben d’operar de la gola, és a l’illa italiana de Pantel·leria, passant l’estiu amb el seu jove amant i cineasta Paul Smedt. Viuen en una casa apartada, gaudint nusos del sol, fent l’amor a la piscina, banyant-se també a un petit llac que tenen a la vora… Sobtadament els arriben en Harry Hawkes i la seva filla, una noia sexy que diu que té 22 anys. En Harry, que havia estat amant i representant de la Marianne i, de fet, va ser qui li va fer conèixer en Paul, és una força de la Natura: no para de xerrar i de moure’s. La Marianne els convida a passar a la casa, amb ells, els dies que s’estiguin a l’illa. La pau i tranquil·litat s’acaben i, a més a més, de mica en mica aniran sobreeixint velles pulsions amoroses, nous desitjos…

Pel·lícula insípida, bugadejada i previsible. De tant en tant hi ha alguna seqüència que crida l’atenció, perquè s’hi fa present algun tipus d’atracció o embolic entre alguns dels protagonistes; però el mentrestant, les escenes de la quotidianitat estan mancades de cap mena de gràcia. La sensualitat dels cossos al sol no passa de l’atractiu físic dels protagonistes, presentat de bell antuvi; sense cap mena d’efecte solar. L’ambient a l’illa no supera l’encant d’una postal de correus plastificada. No aconsegueixen salvar-ho la interpretació intensíssima d’un Ralph Fiennes totalment entregat i en un rol als antípodes dels seu tarannà britànic habitual, ni l’elegància i saber estar de Tilda Swinton, ni les presències de Schoenaerts i de Johnson. De clímax, es pot dir que res i quan el podria tenir, el director l’esvaeix amb una banda sonora disruptiva. Caricaturesca tipus patètica, la descripció de la policia de l’illa. I quan hi ha alguna d’aquelles seqüències que he esmentat, en què s’hi fa present algun tipus d’atracció entre protagonistes, ho veus a venir tant!

Potser quan la vaig veure no tenia jo un bon dia, però no gosaria pas tornar a passar-me-la per a comprovar-ho…

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!