Club 7 Cinema

“En un moll de Normandia” / “En un muelle de Normadía” / “Betwen two worlds” / “Le Quai de Ouistreham”. Any 2021. Director: Emmanuel Carrère. Guió: Hélène Devynck i Emmanuel Carrère, basat en el llibre de docuficció de la periodista Florence Aubenas. Repartiment: Juliette Binoche (Marianne Winckler), Hélène Lambert (Chrystèle), Léa Carne (Marilou), Evelyne Porée (Nadège Porteur). Durada: 1h46. Vista el dia 11.03.2023, en VOSC, per Movistar+.

Sinopsi -del web del Truffaut-: Marianne Winckler, una reconeguda autora, decideix escriure un llibre sobre la precarietat laboral vivint aquesta realitat de primera mà. Per això, ocultant la seva identitat, aconsegueix feina com a netejadora en un poble de Normandia, al nord de França, i descobreix una vida ignorada per la resta de la societat en què cada euro guanyat o gastat importa. Tot i la duresa de l’experiència, la solidaritat entre companys crea forts lligams entre la Marianne i ells. L’ajuda mútua condueix a l’amistat i l’amistat a la confiança, però què passa amb aquesta confiança quan la veritat surt a la llum?

Festivals i premis: Canes 2021 – Quinzena dels Realitzadors | Altres festivals i premis.

Comentari.

Tot primer veiem la Marianne, que és a Caen, busca feina, parla d’un canvi de vida després d’una ruptura matrimonial, ha desconnectat del tot de París, aprèn a fer de netejadora i a viure en aquesta condició… Però és aviat que li sentim la veu en ‘off’, narrant, agafant com distància del que ens mostren les imatges i no tardem a observar que pren notes del que diu una companya, que després transcriu a un ordinador. La seva vivència com a netejadora la transforma en text escrit. I segueix, però la funcionària de l’oficina de col·locació l’enxampa, l’ha identificada com el que és: una escriptora -que vol fer un llibre sobre aquell món-. I de la xerrada que mantenen es desprèn un cert debat sobre la moralitat de fer-se passar per qui no s’és, d’estar ocupant llocs de treball de persones realment necessitades. Però la Marianne segueix. No té clar com enfocar el llibre, fins que coneix més bé la Chrystèle, mare de tres fills que treballa al servei de neteja dels ferris de Normandia que van cap a Anglaterra, on li troba feina. Podent-ho focalitzar tot en ella, les seves circumstàncies, el seu entorn, la seva quotidianitat… pot enfilar el llibre. Neix així un fort vincle d’amistat entre les dues dones, que pren cos en el penjoll que la Chrystèle li regala el dia de l’aniversari. Nou debat: no hauria de revelar-li la veritat, a l’amiga? Està amagant-ho a les companyes amb què comparteix hores i hores d’escarràs i algunes estones de lleure. Tanmateix, la Marianne segueix. Fins que un dia -espòiler- per casualitat -i per obra i art d’una solució de guió que va molt bé al cineasta- topen amb un amic de l’escriptora que hi fot la pota, descobrint-ne el secret. La Chrystèle se sent enganyada, no li admet que s’hagi fet passar per dona pobra. No obstant això, quan ve a presentar el llibre ja editat, la majoria de persones i companyes amb qui va compartir l’experiència es manifesten agraïdes perquè hagi donat a conèixer el seu món. Semblaria doncs, que el primer debat es resol finalment a favor de l’escriptora: el fi -publicar una obra que ens faci coneixedors d’unes realitats i injustícies socials- justifica els mitjans -submergir-se en aquell univers sense formar-ne part-. Però hi ha un cost personal -haver utilitzat l’amistat- i una veritat que transcendeix el fet literari -malgrat el llibre, tot segueix socialment igual i, més enllà de l’experiència immersiva de tipus creatiu, l’autora no pot reprendre el seu rol de ‘netejadora’-.

Ultra mostrar-nos la realitat social de les persones que busquen feina i en troben amb molt precàries condicions, en què hi ha l’explotació en mans de petits tirans i l’altra cara de les comoditats ‘turístiques’ que hom pot trobar en un ferri, els autors s’interessen especialment pel fet de la creació artística en relació amb la realitat crua. Com interacciona l’autor amb el subjecte en què s’inspira? Com hi opera la moralitat? Com afecta a nivell personal aquest contacte amb l’objecte i les persones tractats? Quina influència de debò té l’art en aquesta realitat pura i dura? Amb el cas de la Marianne, Emmanuel Carrère dona algunes respostes a aquestes preguntes, si bé alhora queden plantejades perquè hi reflexionem.

Un bagatge temàtic profitós, en una pel·lícula fluïda, visualment funcional, molt ben interpretada -com sempre- per una Juliette Binoche desposseïda del glamur actoral i envoltada de tot d’actrius no professionals que aporten un notable gruix d’autenticitat al film.

PS: El subtitulat, subvencionat per la Generalitat de Catalunya, és prou defectuós. La riquesa dels pronoms febles simples l’obvien i hi ha algunes expressions que són ben poc catalanes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!