Club 7 Cinema

“Nouvelle Vague“, del nord-americà Richard LINKLATER, tracta de la ‘Nouvelle Vague’ francesa i se centra en la producció del film de Jean-Luc Godard À bout de souffle (1959): és el relat de la gènesi i del rodatge d’ “À bout de souffle”, en l’estil i l’esperit amb què Godard va crear-la… i El Palau de Festivals de Canes va ser una festa, tot descobrint-la!

És el primer film de Linklater rodat (bàsicament) en francès, amb força actors francesos volgudament poc coneguts. La fotografia és en blanc i negre i amb format 4:3.

Un film deliciós que destil·la amor pel cinema

Linklater presenta a Canes un deliciós homenatge al cinema a “Nouvelle vague” . Emotiu homenatge al moviment cinematogràfic que va transformar el cinema europeu durant els anys 50 i 60. Més enllà de fer una reconstrucció modèlica de l’època i el context en el que va néixer el film, des de la redacció de la revista ‘Cahiers du Cinéma’ al debut al mateix festival de Canes de “Els 400 cops”, el film de François Truffaut, “Nouvelle vague” se centra en les circumstàncies que van envoltar l’òpera prima de Godard. Linklater reviu un moment extraordinari de la història del cinema i es pregunta de quina manera es construeix l’aura mítica que després ha envoltat la pel·lícula, des del famós gest de Jean-Paul Belmondo tocant-se els llavis, fins a la relació amb Jean Seberg i en com Godard la va convèncer per protagonitzar un film tan trencador quan ja era una estrella a Hollywood. “Nouvelle vague” destil·la amor pel cinema en cadascuna de les seves imatges. És un film deliciós, ple de cops d’ull cinèfils, tractar amb un humor còmplice, i rodat amb una fluidesa i naturalitat extraordinaris. Hi ha en les seves imatges una autoconsciència de la responsabilitat però a la vegada una llibertat creativa que encomana l’entusiasme amb la que Linklater s’ha abocat al seu film. És impossible pensar en un lloc millor que el Festival de Canes per presentar una pel·lícula com aquesta. És una obra que encara contribueix a engrandir més el mite i la transcendència històrica d’aquella època. D’aquell grup de joves inconscients, descarats i desinhibits que estaven fent una autèntica revolució del cinema gairebé sense saber-ho. I apareix la pregunta inevitable: per què ha hagut de ser un cineasta nord-americà qui s’hagi atrevit a retratar des de la ficció aquell moment fundacional? Potser perquè l’excés de responsabilitat hauria fet impossible que cap director francès s’enfrontés a un repte com aquest. Caldrà veure com l’ha rebut el jurat, però quan ens acostem a l’equador del festival, no hi ha cap altre film que hagi despertat tant consens ni aplaudiments per part de la crítica. (Paco Vilallonga, a la crònica per a Diari de Girona)

El nou llargmetratge de Richard Linklater és, independentment del seu valor artístic, la pel·lícula perfecta per a un festival com el de Canes. Al cap i a la fi, “Nouvelle Vague” recrea el procés de producció de “Al final de l’escapada” (1960), la ficció que va impulsar no només la carrera del mestre Jean-Luc Godard sinó tot el moviment cinematogràfic conegut com a Nova Onada. Rodada en francès i en un blanc i negre que captura a la perfecció les textures visuals del clàssic a què ret homenatge, la pel·lícula es diverteix retratant el caràcter arrogant de Godard i la seva tendència a parlar a través de cites i aforismes, imaginant el ‘making of’ de diverses escenes icòniques i fent passejar per la pantalla a una successió d’èmuls d’artistes com Jean-Paul Belmondo, Jean Seberg, Claude Chabrol, François Truffaut, Jacques Rivette, Jacques Demy, Agnès Varda, Eric Rohmer i Juliette Gréco, entre molts altres. Linklater, en canvi, en cap moment es molesta a explorar el context sociopolític en què “Al final de l’escapada” va sorgir o els motius pels quals va resultar tan rupturista; s’acontenta a oferir un exercici de fetitxisme cinematogràfic que despertarà simpaties entre la cinefília malgrat que no els aporta res  (Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico)

A la cinquena jornada del festival va arribar aquest gran film que tant estàvem esperant: una oda al cinema i la cinefília de la mà d’un director de la talla del creador de la trilogia “Abans del vespre” / “Abans del capvespre” / “Abans de la mitjanit” i “Boyhood: Moments d’una vida” / (..) un film alegre i vital que celebra l’audàcia, la gosadia, allò artesanal, allò autoral i l’aventura de fer cinema amb més ganes i enginy que no pas diners / (..) En general “Nouvelle Vague” té un aire festiu i inspirador. Hom vol viatjar al passat per formar part d’aquesta gesta que canviaria per sempre la història del cinema, sumar-se a aquests joves artistes arrogants i ‘dròpols’ disposats a trencar amb l’status quo, amb una vella guàrdia anquilosada, amb un cinema francès que no els motivava ni els representava. Rodada en fílmic, en blanc i negre, amb un aspecte ratio de 1:37 i amb una textura que remet a la de les pel·lícules de finals dels ’50 (s’hi inclouen fins i tot les marques que solia haver al final de cada rotllo perquè el projectorista estigués atent al canvi), “Nouvelle Vague” reconstrueix a la perfecció la París d’aquella època i resulta una carta d’amor del texà Linklater al cinema francès (apareix fins en Robert Bresson), amb intèrprets francesos i parlada en francès, un tribut als seus herois d’aquesta Nova Onada desposseïda de qualsevol indici de solemnitat. La pel·lícula que tant necessitàvem en una edició de Canes en què la gravetat i la crueltat sembla que han arrasat els aspectes més lúcids i ingenus del cinema (Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines)

Un dia de maig del 1959, Jean-Luc Godard va viatjar en cotxe des de París fins a Canes per assistir a la projecció, que va ser triomfal, de “Les 400 coups”, l’’opera prima’ del seu amic, i company a la redacció de ‘Cahiers du Cinéma’, François Truffaut. Frisós per fer cinema, va emprendre l’estiu d’aquell mateix any el rodatge d’”Al final de l’escapada”, que no va presentar-se a Canes, sinó a la Berlinale . “Al final de l’escapada” és mítica i és així que s’ha fet present en l’actual edició del Festival de Canes amb “Nouvelle vague”, concebuda per Richard Linklater com si fos un possible ‘making of’ d’”Al final de l’escapada”, mentre que el seu títol anuncia l’homenatge al moviment que va revolucionar el cinema amb una influència perseverant visible en part de la filmografia del mateix director nord-americà. Linklater fa que apareguin, sigui més o menys, quasi tots aquells vinculats al moviment. I aquells cineastes referencials dels artífexs d’una nova onada cinematogràfica: Robert Bresson, Jean-Pierre Melville, protagonista d’una escena d’”Al final de l’escapada” destinada a Roberto Rossellini, que també hi apareix afirmant que el cinema és més una qüestió moral que estètica. Linklater fa que Rossellini, aleshores amb dificultats per realitzar cinema abans de fer televisió amb la idea utòpica de les possibilitats pedagògiques del mitjà, demani diners a Godard, a qui abans es mostra robant diners de la caixa de ‘Cahiers du Cinéma’. Hi ha detalls, doncs, entremaliats i irònics dins un registre de comèdia amb el qual Linklater vol alleugerir la mitificació que no deixa d’abonar buscant la complicitat d’una cinefília que potser és d’una altra època: tanmateix, la modernitat, encara, d’”Al final de l’escapada” fa que, evocant-la, “Nouvelle vague” (..) potser pugui resultar atractiva no només als ‘vells cinèfils’. Més que Jean-Paul Belmondo (Aubrey Dullin), també té una participació fonamental Jean Seberg, a la qual encarna Zoey Deutch amb una inesperada semblança amb l’actriu nord-americana, que va fascinar Godard a “Bonjour tristesse”. Seberg admira la ‘nouvelle vague’ (pels films de Chabrol i Truffaut) i ja vol fugir de Hollywood, però dubta de Godard. És així que, ben documentat, Linklater construeix (imagina) un possible ‘making of’ d’”Al final de l’escapada” farcint-ho de cites, aquesta cosa tan godardiana, i invocant les escenes més cèlebres de la pel·lícula. Reconstruint el procés de rodatge, Linklater celebra l’audàcia, la improvisació (canviant el guió, escrivint els diàlegs un dia per l’altre i fins no rodant quan no se sentia prou inspirat) i la intuïció amb què va captar espontàniament alguna cosa pròxima a la vida. La contradicció és que, a banda que el seu film funcioni i sigui simpàtic, Linklater no segueix el ‘mètode Godard’ amb una elaboració prèvia aliena a l’inesperat (Imma Merino, a la crònica per al diari El Punt Avui).

Una joguina simpàtica, divertida, però tanta nostàlgia potser no ens convé…

Un cineasta americà, amant -com la vella cinefília- del cinema clàssic i modern, ha decidit tornar a la Rue Campagne Première i a altres escenaris de París per recrear aquell moment en què Jean-Luc Godard va rodar la seva òpera prima. Una òpera que tal com indiquen els rètols finals, suposadament va servir perquè una part del cinema canviés. El motiu de l’aposta queda clar en una escena de la pel·lícula, quan Godard –Guillaume Marbeck– cita una frase de Paul Gaugin segons la qual “el veritable art o és plagi o és revolució”. El 1959, Godard va voler dur a terme la seva revolució utilitzant les cites i referències com a matèria creativa. El 2025, Richard Linklater es conforma amb el palimpsest, ja que no pot, ni li interessa, dur a terme cap revolució. “Nouvelle Vague” és una pel·lícula rodada en blanc i negre, que vol tenir un cert loock proper a la fotografia de Raoul Coutard per a “À bout de soufle”. Al llarg del seu metratge les referències no deixen de convertir-se en ressò d’una obra en què és important mantenir la llegenda de com enmig d’un rodatge caòtic va sorgir una obra fonamental. Linklater basa una part del seu treball en un impecable i curiós treball d’audició. Els intèrprets que encarnen Jean Luc Godard, François Truffaut, Claude Chabrol, Suzanne Shiffman, Jean Seberg, Jean Paul Belmondo, Raoul Coutard o Pierre de Baunberfg no són estrelles, però tots tenen una semblança que s’aproxima als seus referents. Linklater no dubta a indicar-nos qui és qui i omple la primera part de la pel·lícula d’una sèrie de picades d’ull simpàtiques enmig d’un escenari en què a banda dels membres de la Nouvelle Vague també hi ha els seus pares, ja sigui Roberto Rossellini o Jean-Pierre Melville. Un cop presentats els protagonistes de la funció, Linklater construeix la pel·lícula com si fos un diari del rodatge en què veiem com es va acabar donant forma a escenes tan mítiques com la de Jean Seberg venent el ‘New York Herald Tribune’ pels Camps Elisis o Jean-Paul Belmondo imitant en Humphrey Bogart a “Más dura será la caída”. És evident que davant d’una proposta com “Nouvelle Vague” és impossible no sentir simpatia. Davant d’una sala plena d’hipotètics cinèfils, s’ha presentat una pel·lícula que apel·la al naixement de la cinefília i consagra la llegenda de la Nouvelle Vague com un temps en què suposadament les pel·lícules eren més importants que la vida. Quan cessen els aplaudiments i després d’haver-nos divertit jugant una estona a les endevinalles, “Nouvelle Vague” produeix la sensació de ser poca cosa més un enginyós treball, això sí considerablement millor que el que va realitzar Michel Hazanavicious sobre els anys maoistes de Godard. “Nouvelle Vague” és una joguina molt ben dissenyada amb la qual ens podem divertir, però que un cop utilitzat podem aparcar tranquil·lament a la prestatgeria mentre recordem que tanta nostàlgia potser no és bona per a la salut (Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán).

Un homenatge a una pel·lícula, a un director, a un estil, a una època, a una «onada», “Nouvelle Vague” és una carta d’amor, si es vol, de part d’un fill distant d’aquesta generació –nascut a Texas, el mateix 1960 en què es va filmar la pel·lícula de Jean-Luc Godard– per tot aquell cinema que el va marcar. Més modest i amable que grandiloqüent o filosòfic. Linklater deixa fluir el Godard sofista i rizomàtic, el de les frases recargolades i enginyoses, el que escriu sobre cinema mentre el pensa i el fa (o viceversa), i també deixa que els altres se’n fotin, d’ell i de les seves pretensions. El film és sempre lleuger, fugaç i juganer i no s’agafa seriosament a si mateix gairebé mai. No intenta anar més lluny –no podria tampoc– de tot el que s’ha escrit sobre aquesta pel·lícula i aquest moviment sinó que intenta reviure’l, ficar l’espectador al lloc i el moment en què es va filmar, en aquell París en què hom podia topar-se amb Bresson, Rossellini o Melville a la cantonada, gairebé tots ells filmant, o sent homenatjats per en Godard i amics. Quant a la veritable història del rodatge, en Linklater sembla aplicar el mètode fordià de «filmar la llegenda». I aquest esperit fresc, juvenil, pretensiós i lleugerament inconscient és el que celebra aquesta pel·lícula d’un cineasta amb noblesa d’esperit i generositat per posar el seu propi cinema al servei del dels seus col·legues i mestres (Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia)

Un delit de la ‘vella cinefília‘

Cap altre cineasta nord-americà està més a prop de l’esperit de la ‘Nouvelle Vague’ que el director d'”Abans del capvespre” (2004; vocacional passeig rohmerià pels carrers de París narrat pràcticament en temps real), sense comptar amb les múltiples cites que podem trobar a la resta de la seva filmografia a l’entorn crític, teòric i cinèfil de què acabarà sorgint “À bout de souffle”. Resulta exemplarment coherent, per tant, que el seu itinerari hagi acabat per tornar els seus ulls a la fundacional pel·lícula l’aparició de la qual el 1959 va obrir simbòlicament les portes al naixement de la modernitat cinematogràfica. Tornar a Godard, però, no resultava un afany fàcil, sinó tot el contrari (..). El seu apropament a un títol tan determinant per a la història del cinema i que, a més, ocupa un lloc tan emblemàtic per a la cinefília crítica, prové d’una admiració sincera per la naturalesa oberta, inventiva, lleugera i profundament lliure que fa d’aquell film una pedra angular tan especial i alhora tan indispensable. Fidel als més reconeixibles estilemes de la seva obra, Linklater concentra gairebé la totalitat de l’acció de la seva pel·lícula en els disset dies que va durar el rodatge del film de Godard pels carrers de París en aquesta mena de retro ‘making of’ filmat en blanc negre, en format de pantalla quadrada i parlat en francès. I eludeix també, encertadament, prolongar el seu relat per explicar què va passar després que el rodatge acabés i que Godard ensenyés el seu film als seus amics cahieristes, que és on el director de “Boyhood” posa punt final a la narració pròpiament dita, deixant la reconsideració historicista generada per la posteritat per als rètols finals que clausuren la projecció abans dels títols de crèdit. No hi ha per tant tampoc ni suspens, ni intriga pròpiament dita, llevat de la successió d’anècdotes –explícitament cinèfiles, totes elles ben conegudes, i sense cap vocació historiogràfica ni teòrica al respecte– que esquitxen la posada en peu del projecte per part de Godard i el desenvolupament del seu rodatge. Així que estem de nou (per la concentració temporal i pel seu rebuig de la dramatúrgia tradicional) en un molt reconeixible territori linklaterià, i, tanmateix… El director filma els seus personatges (estem parlant de Godard, Belmondo, Seberg, Coutard, Truffaut, Chabrol, Melville, Rossellini, Bresson, Rivette, Rohmer, etc., etc., …) com si estiguessin imbuïts de la mateixa passió per cinema i de la mateixa determinació per vincular aquest amb la vida que impulsava aquells crítics convertits en cineastes, però -de manera conseqüent amb l’obra del seu protagonista-  omple la pel·lícula de cites i aforismes ‘godardians’ fins a compondre pràcticament la totalitat dels diàlegs posats a la boca com un encadenat incessant de reflexions sobradament conegudes i de frases crítiques signades pel director d'”À bout de souffle”. Una estranya síntesi de veneració cinèfila i divertida distància irònica mou aquests diàlegs no sempre amb la mateixa fortuna o equilibri, al mateix temps que alguns (essencialment els referits al cinema que neix de la urgència i de la necessitat, a les imatges que sorgeixen de l’espontaneïtat,de l’heterodoxia, de la llibertat expressiva, de la ruptura de les normes, i de l’instant fugaç)  on, potser per primera vegada en la seva filmografia, el càlcul formalista i un lleuger ‘alcanfor’ amenacen a estones la veritat de la representació. Són potser les menors i més lleus ferides que pateix, al final, un projecte que –i això sí que és totalment linklaterià– es presenta com un lleuger i entranyable festeig cinèfil quan en realitat porta dins un afany summament arriscat i difícil de substanciar amb èxit complet (Carlos F. Heredero, a la crònica per a Caimán).

Linklater, fascinat per Godard, però…

La pel·lícula de Godard de 1960 va trencar tota mena de convencions narratives i estilístiques, escrivint les seves pròpies regles sobre el que una pel·lícula podia fer i preparant el camí per al cinema modern tal com el coneixem. L’homenatge encantador i ben documentat de Linklater és molt més tradicional: explicat de manera lineal, rodat amb un equip considerable, amb actors que s’assemblen i actuen com els personatges famosos que interpreten, basant-se en tones de preses d’efectes visuals per recrear el París de l’època, és molt lluny de l’estil de Godard. I, tanmateix, fa una feina impressionant capturant l’esperit de l’home que treballa, destacant el que va caldre (i sovint no va caldre) per aconseguir la seva innovadora pel·lícula. No és aliè a l’experimentació, Linklater ha incursionat en tot tipus de gèneres al llarg de la seva carrera, des de la seva revolucionària pel·lícula independent de 1990 “Slacker” fins a llargmetratges d’animació com “A Scanner Darkly” o “Waking Life”; des de comèdies de Hollywood com “School of Rock” fins a un projecte com “Boyhood”, rodat durant més d’una dècada amb els mateixos actors a mesura que envellien gradualment. El director nascut a Houston sempre ha jugat amb la forma cinematogràfica, tot i que d’una manera que s’adhereix a les formes narratives més clàssiques, per la qual cosa no és del tot sorprenent que estigués prou fascinat pel procés de Godard com per fer-ne una pel·lícula sencera. Ple de dades curioses sobre la preproducció i el caòtic rodatge de 20 dies de “Breathless”, amb cameos d’un gran nombre de membres de la New Wave, “Nouvelle Vague” sembla destinat a espectadors que saben immediatament què significa el seu títol. En altres paraules, és una pel·lícula cinèfila de cap a peus, un ‘making-of’ que no tindrà gaire sentit per a ningú que no hagi vist la pel·lícula original. Però també és despreocupada i relativament entretinguda, sense prendre’s mai massa seriosament mentre destaca un moment extremadament seriós de la història del cinema. La pel·lícula de Linklater és menys innovadora que qualsevol cosa que hagi fet JLG, però ofereix una mirada privilegiada i informada a un moment crucial no només de la carrera del director, sinó de la història del cinema en general. Linklater celebra l’audàcia de JLG fins i tot si ha dirigit una cosa que és més convencional (tot i que, cal reconèixer-ho, l’ha fet gairebé íntegrament en francès). Si “Nouvelle Vague” no és exactament “Sense alè”, és un homenatge amorós a la manera esbojarrada en què es feia “Sense alè”, quan es podien rodar pel·lícules ràpid, barates i fora de control, i d’alguna manera canviar el cinema en el procés (Jordan Mintzer, a la ressenya per a The Hollywood Reporter).

Sense alè, immortal… i sense sentit? Aquí teniu el drama d’època impecablement submís i amb bon gust cinèfil de Richard Linklater sobre la realització del clàssic debut de Godard de 1960 “À Bout de Souffle”, protagonitzat per Jean Seberg i Jean-Paul Belmondo com els amants desafortunats a París. L’homenatge de Linklater té crèdits en francès i està bellament rodat en monocrom, en contraposició al color avorrit i antic de la vida real en què els esdeveniments realment succeïen; fins i tot fabrica amb enginyosa marques de senyalització a la cantonada de la pantalla, aquelles coses que abans deien als projeccionistes quan havien de canviar els rodets. Però Linklater evita amb suavitat qualsevol tall de salt disruptiu. És un esforç bondadós i intel·ligent pel qual el mateix Godard, si encara fos viu, sens dubte hauria fet un nou homenatge a Linklater. Tot i això, Linklater, és clar, està creant inconscientment un homenatge estilístic, no a Godard, però, sinó al seu col·laborador molt més emol·lient, accessible i amable amb Hollywood, Francois Truffaut. Truffaut va escriure la història bàsica de “Sense alè” i, per tant, va donar a Godard el seu èxit comercial; es basava en una sensacional història de crim real sobre un tipus dur que dispara a un policia i aconsegueix que una xicota americana fugi, aprofitant l’amor i el romanç mentre pot, existencialment conscient que els dies d’un assassí de policies estan comptats. Al final, el Godard de Linklater és tan opac i essencialment impertorbable com ho era al principi, bullent d’angoixa competitiva per l’èxit de “Els 400 cops” de Truffaut a Canes i lluitant per entrar a festes i platós de rodatge; i, de nou, res d’això, podríem dir, és inexacte. Però tot és molt fluid: un viatge suau amb Steadicam a través d’un moment històric i tumultuós (Peter Bradshaw, a la crítica per a The Guardian, li posa 3 estrelles sobre 5).

«L’art és o revolució o plagi.» Gauguin citat per Jean-Luc a la taula d’un cafè: davant l’alternativa, el projecte pren forma. Nouvelle Vague, la pel·lícula, l’altra, no la 1990 de Godard, sinó la 2025 de Linklater, serà doncs això, molt assumit: el plagi d’una revolució. “Aquesta és la història de Godard fent “Breathless”, explicada a l’estil i l’esperit de Godard fent “Breathless”, resumeix el cineasta d’Austin, Texas, per introduir-la . I menteix una mica, o millor dit, els seus termes encara estan per definir. Un ‘making-of’ filmat seixanta-cinc anys després, la falsificació fictícia d’un documental fet al moment, fabricat acuradament amb actors escollits per la seva semblança esbojarrada amb els originals. Quant a l’estil i l’esperit de Godard, suposadament imitat aquí, sí i no: certament el blanc i negre traçat de la pel·lícula d’Ilford contrasta perfectament, simulant amb distància i naturalitat el París de finals dels anys cinquanta, però, per exemple, cap ‘jump-cut’ intern als plans, la figura de muntatge tan característica de “Breathless”, arriba a aixecar de cop la crònica de l’obra. Perquè la pel·lícula no és una paròdia, i si l’esperit de Godard (la seva revolució) és realment plagi elevat al rang de mètode (d’expedient, d’argúcia per a la creació), un plagi no és un pastitx. No, no es tracta de copiar formes pel plaer de l’especulació, sinó d’investigar per trobar en el present, per copsar, mitjançant els artificis més conspicus, les condicions precises i reals que van fer possible una pel·lícula així: la seva originalitat, la seva diferència radical i imprevista respecte a les altres, tot i que imita l’estil dels petits films ‘noirs’ americans del seu temps, i sembla que s’ha fet així, de manera improvisada. Per a Linklater, com a veritable “cineasta”, és l’obra la que ho explica tot. Si Godard apareix aquí com un home de geni, és a través de la seva capacitat de trobar solucions, ràpides, expedites, improvisades, a tots els problemes concrets i abstractes que li sorgeixen en el camí cap al seu objectiu: fer la pel·lícula, per fer una pel·lícula. Fins i tot quan, al contrari, un cop la primera presa és a la llauna, passem a una altra presa sense el més mínim perfeccionisme, sense cap xarxa de seguretat tècnica. “Ho tornem a fer?” No, està bé! “Estem rodant dia a dia en aquest moment”, va escriure Godard en una carta alexandrina, i és tan linklateriana com sigui possible: la major divagació combinada amb la major eficiència, tant en el mètode com en el resultat; en tots dos, s’arrossega i va directament al gra, en un sol moviment. Un grup de joves vaga per la carena entre la incertesa i la pretensió, entre deixar passar el temps i aprofitar el moment adequat. No hi ha talls de salt a “Nouvelle Vague” perquè “Nouvelle Vague” ens fa adonar que els talls de salt a “A bout de souffle”, talls fets amb la muntadora Cécile Decugis (Iliana Zabeth) no són només un truc per reduir la durada de la pel·lícula a l’1h30 contractual, sinó que roben els temps de latència on Godard dicta els textos als seus dos actors a mesura que avança. En resum, aprenem o entenem algunes coses boniques: si a tu no t’importa, a mi tampoc. Així doncs, al final, “és una pel·lícula una mica repugnant, o molt “repugnant?”, com pregunta Jean-Luc a Schiffman, Truffaut i Chabrol després de la primera projecció, pescant elogis. Com sempre, hi ha dues pel·lícules en una. La pel·lícula només és una mica repugnant si hi veiem la recerca de la semblança, la ficció, l’equivalent romàntic de la vida real, segons el paradigma del doble (poseu aquí que Guillaume Marbeck, interpretant el nadó JLG, és gégé!), per tant, la pel·lícula truffaldiana sobre Godard, tipus “American Night”. Però molt repugnant, és a dir veritablement godardiana (el seu paradigma-parella del fidel i el traïdor), si la veiem com una pel·lícula de Richard Linklater, obsessionat amb alguna cosa més que el seu tema aparent (el cinema, les seves revolucions, els seus plagis, els seus autors, la seva crítica, tot el bla bla de cites que es diuen aquí tot el dia durant els rodatges i les reunions als ‘Cahiers du Cinémansplaining’), tot l’homenatge-coartada… però decidit a desviar-la, a trair-la per alguna cosa més (Luc Chessel, a la ressenya per a Libération).

I, ep, un italià emprenyat amb la pel·lícula!

Què seria Canes sense Hollywood, sense els ‘indie’ i les barres i les estrelles? Una altra cosa, si no res, i aquí per segellar la col·laboració “Nouvelle Vague”, també coneguda com “New Wave”, la celebració de la “Nova Ona” de l’altra banda dels Alps que fa seixanta anys va canviar el cinema tal com el coneixem: producció francesa, dirigida per un americà, aquell autor vacil·lant i prolífic, decisiu però sobrevalorat que és Richard Linklater, “Before Sunrise” i derivats, “Boyhood” i molt més a la cartera.  En la cursa per la Palma d’Or, hi va recte però amb una apreciable ‘nonchalance’ per retre homenatge i, alhora, delectar-se amb la grandesa irreverent i seminal, menyspreadora i decisiva de Truffaut, Chabrol i Godard (Guillaume Marbeck, quin bon noi), la gènesi i els arguments dels quals, pauses i represes, raonaments i -ejem- presa ajornada del debut capital “Breathless” (1960). Aubry Dullin per Jean-Paul Belmondo i Zoey Deutsch per Jean Seberg, tots dos bons, és una «recreació» heterodoxa, alegre i igualment astuta, que provocarà els cinèfils menys pomposos, insultarà els fanàtics del Setè Art i, s’arrisca, serà indiferent o, més seriosament, totalment ex novo a la generació amb la tercera d’última, la penúltima i l’última lletra. Paciència, la partitura és culta i irònica, trobar en JLG i els altres, en Truffaut sobretot, és alegria i, «en aquells temps», revolució, excitada pel blanc i negre, per la postissa possibilitat i comistibilitat del miracle de les imatges i els sons. Regulada pels «Cahiers», regimentada pel geni i instruïda per la iconoclastia, l’epifania de «À bout de souffle” redescobreix el procés creatiu i el treball col·lectiu, l’escenari i l’existència, la raó i el (re)sentiment – ​​Godard estava amargat per no haver debutat encara, i «Els 400 cops» n’havien patit… – elements tots ells estimats per Linklater, que sempre ha fet de la vida artística el seu aleph. Seria erroni (des)classificar «New Wave» com un mer divertissement o, pitjor encara, un moviment ondulatori necròfil, perquè Linklater subsumeix daquella experiència i estil irrepetibles i significatius, i per tant esperit: lluny del motlle postmodern, l’homenatge és alhora collonada i mostreig, posada en escena i ‘revenant’ obscè, en definitiva, complexitat disfressada. Una operació participativa i divertida, però no inofensiva, i benvinguda, fins i tot si som els italians els que en paguem el preu, a través del «menyspreu» intermediari del mestre. Considerat un mestre per JLG i els seus associats, que s’aferren a cada paraula seva acollint-lo als Cahiers, Roberto Rossellini, tanmateix, fa el ridícul: primer, omplint-se les butxaques amb entrepans del bufet; després, demanar diners a Godard. Podran els nostres cineastes o, millor encara, un americà ben disposat respondre a una afronta així? PD Mentrestant, podem demanar a Linklater un bon «Neorealisme» per a la Competició de Venècia 2026? (Federico Pontiggia, a la ressenya per a Cinematografo)

A tall de compedi

A “Nouvelle Vague”, l’enginyós i encantador docudrama de Richard Linklater sobre la realització de “Breathless”, Jean-Luc Godard (Guillaume Marbeck), de 29 anys, mai es treu les ulleres de sol. Les porta al plató i a l’oficina, als restaurants i al cinema. (La pel·lícula no té una escena al dormitori, però si en tingués, potser també les portaria allà). Les omnipresents ulleres rodones i fosques tenen diverses funcions. En primer lloc, són autèntiques: Godard, a finals dels anys 50 i principis dels 60, realment portava les ulleres de sol tot el temps, gairebé com una forma de marca. Van ser fonamentals per donar-li la seva mística: la d’un artista intel·lectual que era guai, que sabia mantenir les distàncies, que tenia coses al cap que estava massa modern per compartir. Tot i això, les ulleres de sol també aconsegueixen alguna cosa més. En una pel·lícula biogràfica, cap actor s’assembla exactament a la persona que interpreta. Però l’actor francès desconegut Guillaume Marbeck, amb un bec de vídua espes i una cara de pòquer cincellada, s’assembla sorprenentment a Godard, i sense els ulls que el delatin, la semblança és gairebé perfecta. També em va sorprendre fins a quin punt Marbeck encerta la veu de Godard: pensativa i nasal d’una manera musical, amb un toc de tremolor agut. En veure “Nouvelle Vague”, no cal que arrufem els ulls per fingir que es tracta de Jean-Luc Godard. Sembla, més aviat, que Godard ha cobrat vida abans que nosaltres. I aquesta qualitat estranya s’estén a tota la pel·lícula, que ens situa al París del 1959, en molts dels mateixos carrers, bulevards, cafès i habitacions d’hotel on es va rodar “Breathless”. La pel·lícula és en francès amb subtítols, i utilitza una cinematografia en blanc i negre brillant d’alt contrast (de David Chambille) per reflectir l’aspecte de “Sense alè”, i per fer-nos sentir com si fóssim allà mateix, barrejant-nos amb Godard, Truffaut, Chabrol, Jean-Paul Belmondo, Jean Seberg i Jean-Pierre Melville, com si hi haguéssim passat amb una màquina del temps .Un cop “Nouvelle Vague” arriba al rodatge de “Sense alè”, la resta de la pel·lícula està dedicada al que va passar durant el rodatge. I la raó per la qual això és emocionant de veure —de la mateixa manera que una pel·lícula sobre la realització de gairebé qualsevol altra pel·lícula podria no ser-ho— és que gairebé no hi ha separació entre la pel·lícula que Godard està fent i el que passa fora de càmera / “Nouvelle Vague” no és una comèdia, però té una dimensió còmica inexpressiva, i té a veure amb el procés increïblement “minimal” que va ser la realització de “Breathless”, i el que realment va costar a Godard sortir-se’n. El primer dia de rodatge, la primera vegada que diu “Acció”, pensem que falta alguna cosa, perquè tot el que veiem és un grapat casual de persones dempeus al carrer, amb una petita càmera instal·lada davant d’una cabina telefònica. No hi ha equip d’il·luminació (perquè la pel·lícula es farà amb llum natural) ni so (perquè tot serà postsincronitzat). He vist estudiants fent un curtmetratge per a la seva classe de cinema universitària que semblava una producció més gran que aquesta. El mètode de Godard es basa en la inspiració del moment, la qual cosa significa que fa alguna cosa com ara rodar durant dues hores i després es pren la resta del dia lliure. Cada matí, al Dupont Montparnasse, anota una versió del que diran els actors aquell dia i els va explicant els dics a mesura que avança. Pot semblar que estigui inventant el cinema independent de baix pressupost. Però aquí teniu la raó per la qual no ho fa. El 1957, dos anys abans que Godard fes “Breathless” (la pel·lícula es va estrenar el gener de 1960), John Cassavetes va rodar la seva pròpia primera pel·lícula, “Shadows”, que essencialment va inventar el cinema independent tal com el coneixem. Va fer algunes de les mateixes coses que Godard. Però “Shadows” va ser una obra que va trencar completament amb Hollywood. La glòria de “Breathless” rau en el fet que és un solo de bebop jazz extens, fluix i semiimprovisat, però també està arrelada en la metafísica de Hollywood: en l’estrellat del cinema, en els tòpics dels gàngsters i les dones fatals, en la majestuositat de Bogart. Godard, amb la seva genialitat literària i desenfadada, estava fent la versió minimalista d’una pel·lícula a l’antiga, i és per això que el rodatge de “Breathless” va ser, entre altres coses, un fantàstic exercici d’equilibri. Crec que és aquesta percepció el que fa de “Nouvelle Vague” una pel·lícula tan personal per a Linklater, i el seu assoliment més exquisit des de “Boyhood”. És clar com d’identificat s’hi té amb Jean-Luc Godard, que aquí apareix com un dictador malcarat i astut. Parla en epigrames (“Mai hauries d’adaptar un llibre al cinema, hauries d’adaptar el cinema a un llibre”, “Un cineasta és o plagiari o revolucionari”), i fa coses perverses com insistir que una tassa romangui al pla encara que trenqui la continuïtat. De vegades, ell i Coutard semblen estar creant la primera pel·lícula: muntar la càmera en un cotxe per a un travelling improvisat, o col·locar-la dins d’un carro on Coutard s’encaixa, de manera que sigui invisible i puguin utilitzar els vianants de París com a extres no remunerats. L’enginy de “Breathless” va ser miraculós, i Linklater reflecteix aquest enginy en la bravura espontània amb què la recrea. Però “Nouvelle Vague” també té un gran tema. Hi ha un concepte impulsor darrere de la tècnica de Godard, i en molts sentits és obert al respecte: deixar de banda el diàleg, no fer mai més d’una o dues preses, rodar quan et vingui de gust i no només per complir amb el calendari, trobar la poesia visual en llocs reals. Però el que guarda dins d’aquest cap d’ou irònic seu és el secret que ho mantindrà tot unit: que si funciona, capturarà el llamp de la realitat en una ampolla, i això revolucionarà el que pot ser el cinema. Fins i tot el tall que va arribar a definir “Sense alè” passa per una raó logística. Tenen massa metratge, així que Godard diu als seus editors: No talleu cap escena, només talleu cada escena als punts més destacats. (Dit per algú que és un visionari del cinema postmodern o un cas primerenc de TDAH, o tots dos.). Gairebé tots els actors de “Nouvelle Vague” són deliciosament endevinats per als seus papers. Aubry Dullin converteix Belmondo en un murri d’ànima dolça, i el Seberg de Zoey Deutch és una força. Linklater presenta cada personatge mostrant el seu nom a la pantalla (hi ha molt de cinema parisenc de finals dels 50 dins del beisbol), i tot i que voldries haver vist més d’alguns d’ells (com Agnès Varda), és un plaer saborós poder entrar en aquesta màquina del temps i gaudir de la companyia de gent que pensava que les pel·lícules eren l’única cosa que importava. “Nouvelle Vague” és una joia de Linklater, i arribant ara realment és la pel·lícula adequada en el moment adequat. En una època en què l’excés de superproduccions se suposa que salva les pel·lícules, la pel·lícula et recorda que la veritable salvació del cinema sempre vindrà d’aquells que entenen que fer una pel·lícula hauria de ser un truc de màgia prou bo per enganyar el mateix mag i fer-lo creure (Owen Gleiberman, a la ressenya per a Variety)

NOTA: Aquests textos que acabo de publicar vénen, els he fusionat, dels originals, que podeu llegir a: Dissabte 17 de maig, a Canes 2025.

***

CRÈDITS DE TOTES LES FOTOS D’AQUEST APUNT: © Jean Louis Fernández – ARP.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!