Club 7 Cinema

El cas del jugador de futbol Ferran Torres em fa pensar aquests dies amb el de l’actor Jacob Elordi.

Des d’abans fins i tot del recent Mundial de Futbol, les xarxes socials anaven plenes d’apunts amb fotografies i textos que remarcaven el “canvi d’imatge” d’en Ferran Torres. L’èxit en aquella cita futbolística (col·lectiva, del seu equip, i personal, per allò que va marcar “el gol” final), l’ha catapultat encara més, mediàticament. Les seves vacances han estat “ben” cobertes pels paparazzi i són una combinació de festes amb amics, piscina, discoteca… i una activitat ingent, ara aquí, ara allà, que va de tornar als Estats Units per a fer-hi el llançament estel·lar d’una pilota inicial en uns esport molt ianqui, a passar per l’estimada Foios, on l’han rebut com a autèntic heroi… I, és clar, el noi ha fet saber que enceta la faceta de model masculí, cosa que ha estat simultània amb el desplegament, a revistes, mitjans, xarxes… de fotografies amb tot de vestits, posats de model…

En Ferran Torres té ara mateix 26 anys, un tarannà simpàtic (i és com el bromista de la colla), una molt bona planta, transpira felicitat, projecta “èxit”… carn de canó, doncs, dels agents, dels “community managers”… que, clarament, li estan portant l’agenda des de fa mesos. I, important també, pel que diuen (jo, de futbol no hi entenc res), professionalment ha estat (si més no fins ara), força responsable, implicat i de molt bon nivell.

Tanmateix, sempre m’ha semblat un xicot de poca personalitat, molt superficial. Certament, parlo pel que n’he anat llegint des que fitxà pel Barça. I les declaracions que ara fa, encara me’n convencen més. Cal admetre que no et vulguis trobar amb la crisi pregona que va passar fa un temps, de la qual va sortir-ne convertit amb un home llançat endavant, que es veu que fins l’anomenen “el Tauró”.

Com dic, en Ferran Torres em fa pensar en Jacob Elordi.

Aquesta foto de l’actor australià és obra de l’estimada Sofia Coppola, en un treball per a Vogue França i Cartier, que la cineasta va complir a pleret, sobretot perquè admira en Jacob Elordi des que el va dirigir a la seva Priscilla (i això que molts l’hi vam trobar molt distant, fred, gens expressiu; però…)

És molt pencaire, en Jacob Elordi, tant pel que fa a participar en produccions cinematogràfiques com en campanyes publicitàries, gales, esdeveniments… Té fama (i els seus agents s’encarreguen d’esbombar-ho) de practicar moltíssim i intens exercici físic, especialment cara a la preparació per a les pel·lícules que ha d’interpretar. Ell i els que l’assessoren saben triar els cineastes i els films en què s’acaba implicant, de manera que ha passat, per entendre’ns, de cosetes romàntiques com a ganxo per a adolescents, a Netflix, al Frankenstein de Guillermo del Toro, havent treballat entremig amb Paul Schrader (Oh Canada), Sofia Coppola (Priscilla) o en la primera pel·lícula en solitari del cineasta independent Sean Price Williams (The Sweet East); sense oblidar que, d’aquí quatre dies el podrem veure a la nova d’en Ridley Scott (The Dog Stars — La constelación del perro). Ha estat el reclam d’un thriller (no absent de tensió sexual) com He Went That Way — De viaje con mi asesino, així com de la mini-sèrie The Narrow Road to the Deep North — El camino estrecho, del seu compatriota Justin Kurtzel, i gairebé ha fet ombra a Margot Robbie, en la promoció de la nova Wuthering Heights — Cumbres borrascosas. Sobretot ha explotat (i ha deixat que li explotin) el seu atractiu físic, ben sovint, però especialment a l'”eròtica” Saltburn, d’Emerald Fennell, i per descomptat a les successives temporades de la sèrie Euphoria (que, de fet, és la que el va catapultar com a “sex-symbol” i, per a molts, com a actor a prendre’s seriosament). Malgrat l’estatus que ha assolit, no ha tingut tampoc cap problema a implicar-se en una història amb relacions homosexuals, com ha estat a On Swift Horses — Indomables (2024!).

Sí, tot molt professional. Però, a part que jo dubto, com l’Almodóvar, si més enllà de la seva planta, de la seva dedicació i dels recursos apresos en algun curset per a intèrprets de cinema i TV, hi ha un actor de debò; a part d’això i en relació amb el que dic d’en Ferran Torres, en Jaco Elordi s’ha convertit, des de fa ja uns anys, en carn de canó dels seus “community managers”, dels agents que tenen cura de la seva imatge i projecció pública… No para d’exhibir-se amb tota mena de robes, de posats de model, emplena constantment les xarxes, ocupa portades de revistes de moda i va fitxant per tot de marques de prestigi (colònies, camises…); és ara en una gal·la, ara a un esdeveniment, ara els paparazzi “el segueixen” quan passeja per un indret llunyà en companyia d’una seva xicota… I, és clar, també concedeix un munt d’entrevistes. Ai! Parlo pel que li he llegit en entrevistes diguem-ne cinematogràfiques: per molt bé que em caigui l’Elordi, ja que el veig amable, fins i tot humil, simpàtic i generós, a més de (com he dit) bon professional, les seves paraules, el que diu, me’l fan veure com a bastant superficial, un xicot poc profund. Lògicament, sap que l’aspecte físic és el seu principal valor i té tot el dret de treure’n suc, però em fa l’efecte que tampoc va gaire més enllà.

Entre els actors d’avui en dia (que hi ha la mega dimensió de les xarxes socials) i com m’imagino que passa amb els “famosos” de tots els àmbits (esports, música, arts, etc.), és freqüent aquesta explotació de la pròpia imatge. I així, per exemple, veus gent com el grandiós Andrew Gardfield que, especialment fa una temporada (que ha remenat la cua pels Oscar, etc.) me l’han fet aparèixer públicament guarnit de totes maneres, més o menys vestit. O, per descomptat, el rei d’aquest mercat, en Timothée Chalamet (aquest fa la competència a les estrelles femenines, lluint modelets extrems a les estores vermelles de festivals de cinema, estrenes rutilants de produccions…).

No tinc gens clar que, als actors de cinema, tant d’esbiaix no els acabi perjudicant la recepció de la seva feina per part dels espectadors. D’entrada, com més reclam “sex-symbolic” té un protagonista, ja hi ha força públic que s’hi resisteix (tot i que, és clar, la taquilla no se’n ressenti, perquè d’altres van al cine precisament atrets/atretes per això). Però l’èxit popular és efímer i el que, amb el pas dels anys, queda és la qualitat del que fan. Per sort, em sembla que moltes “stars” que ho han tastat, això de participar en aquest circ, s’ho han deixat córrer (encara que… veurem si resistiran la pressió dels seus agents, la temptació dels ingressos econòmics que els reporta tota aquesta publicitat… no hem de descartar que hi tornin!).

No sé si en Ferran Torres acabarà fitxant pel parisenc PSG o si continuarà al Barça. Però costa imaginar-se que el noi segueixi sent essencialment un jugador de futbol, la propera temporada; si la gent que vegi els partits als camps o per televisió seguirà veient-lo només com el “tauró futbolístic”. L’etiqueta d’ “heroi” que me li han atorgat, no se la traurà pas de sobre i, de ben segur, si no n’està a nivell, en algun moment, al públic li costarà poc qüestionar-lo, havent esdevingut “model”. Ara, que, entre els seus precedents, compta amb el de David Beckham…

PS: Potser em direu, home, en Pau Cubarsí també està apareixent a portades de revistes i a les xarxes, en actes públics… Escolteu: res a veure, amb el cas d’en Ferran Torres! El renom públic, la fama, en du els protagonistes a aquestes presències, sí, però l’entranyable Cubarsí, tot i que s’ha deixat guarnir de maneres estrambòtiques i me li han fet fotografies de “posat”, mal que la seva vida privada també la segueixen els paparazzi, i tot i que també deu haver fitxat un agent que li port aquestes coses, no ha anunciat pas que es posi a fer de model, ni se’l veu per res engolit per aquest circ. I, a les entrevistes, és un plaer escoltar-lo, llegir-lo, que als seus 19 anys té el cap molt ben moblat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!