Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Emoció amb el triomf d'”Alcarràs”
Ahir vespre anava seguint per Facebook la cerimònia de lliurament de premis de la Berlinale, expectant per les bones notícies que havien arribat de Berlín ran de la projecció d’ Alcarràs, de Carla Simón. Com sol passar en aquesta mena d’actes, la cosa anava lenta fins al final que tot es va precipitar. Anaven repartint guardons a títols de la secció competitiva i cap era per al film català i en català, amb la qual cosa entrava el neguit: se n’anirà sense res o li tenen reservat l’Ós d’Or? Devien ser cap a quarts de nou que ja només quedava un premi per a anunciar, el gros, que M. N. Shyamalan, president del Jurat, va començar a dir què havien premiat: el que deia corresponia a Alcarràs, i sí, immediatament va proclamar el film de Carla Simón guanyadora de l’Ós d’Or. Emoció, llàgrimes i presses per a posar-ho a Facebook i a Twitter (tant va ser així, que vaig escriure òs enlloc d’ ós -perquè jo mantinc alguns diacrítics-). I Whatsapp a l’amic cinèfil, per si no ho havia seguit. A continuació em vaig passar un munt d’hores enganxat a les xarxes, penjant apunts, retuitant-ne uns altres, rebent comentaris… a mesura que tothom hi deia la seva, compartint l’alegria perquè una pel·lícula catalana i en català, avalada per la qualitat reconeguda ran de la projecció al certamen, havia guanyat un gran festival.Vaig repassar el què n’havien dit al Telenotícies Vespre i, més tard, vaig mirar una estona Estiu 1993, que molt encertadament TV3 va programar amb motiu de l’èxit de Carla Simón. Vaig anar a dormir tard… i m’he llevat d’hora, novament enganxat a les xarxes. Em sentia i encara em sento -diria- com un aficionat al futbol quan el seu equip guanya la Champions.
Ens empassem massa marginacions i discriminacions del català al cinema com per no celebrar intensament un fet històric com aquest.
Tanmateix, l’eufòria no pot fer-nos perdre de vista la realitat. I és que amb Alcarràs podem dir allò que una flor no fa estiu. Produir i estrenar llargmetratges en català segueix sent una excepció. Seria bo que molta gent anés a veure Alcarràs a les sales de cinema quan s’estreni -si no hi ha res de nou, el 29 d’abril-, per a gaudir-ne, fer-li justícia al nostre país i per demostrar que, de públic, el cinema català i en català en pot tenir. Podem convertir aquest èxit internacional amb una oportunitat per a reivindicar la nostra llengua al cinema. La veritat, però, és que difícil ho tenim perquè les dinàmiques del sector cinematogràfic ens van en contra. Només com a exemple, Tono Folguera, co-productor d’ Alcarràs, també ho és de Libertad, de Clara Roquet, i de Mediterráneo, de Marcel Barrena, dues de les cintes incomprensiblement rodades en castellà recentment, això malgrat el llarg historial de Folguera com a productor de films en català. Per què no es van fer en la nostra llengua aquelles pel·lícules? Perquè eren més “urbanes”, en contraposició a la ruralia d’ Alcarràs? Perquè hi havia altres productors que ho condicionaven? Avui hem pogut llegir declaracions de cineastes catalanes que reclamaven més inversió per al cinema en català i asseguraven que hi ha col·legues que volen i no poden rodar en català. Carla Simón ha posat la pilota a la nostra teulada: perquè hi hagi inversions també s’ha de constatar que el públic hi té interès. Ja veurem, si responem bé, què és el que en farà el sector; però per nosaltres que no quedi.
Hi ha moltes coses a dir ran d’aquest Ós d’Or i persones molt més autoritzades que jo per a dir-les. Però no em puc estar de remarcar que aquest triomf s’ha produït després d’una altra evidència positiva: dues pel·lícules de cineastes catalans havien estat prèviament seleccionades a la Competició de Berlín. I aquesta ha tingut lloc quan produccions d’altres cineastes catalans triomfaven als Goya i mesos després que una directora catalana fes un molt bon paper al Festival de Locarno. Talent en tenim. El que els cal són bones condicions per a treballar. En aquest sentit, tant Simón com Lacuesta han remarcat aquests dies el fet que han comptat amb co-produccions internacionals i això els ha permès oferir productes de millor volada. Segurament aquest també és el camí -sobretot si no et condicionen la llengua ni la creativitat-, oimés si també volem ser reconeguts fora.
L’alegria per l’èxit d’Alcarràs no ens ha de distreure de la feina i el compromís que ens comporta a tots: públic, sector cinematogràfic, institucions…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un gran exemple i insuflació de moral de victòria i de dignitat, per una pel·lícula i una directora guanyadora. Veritablement. Catalana, feta amb la nostra llengua.
Molts futurs i actuals cineastes catalans, valencians. balears, algueresos, de la Catalunya Nord o de la Franja de ponent i de l’Aran i d’Occitània en poden prendre exemple i sentir-se motivats.
El grans premis, també aquest, com alguns Nobels a banda de la innegable qualitat també són a una trajectòria, i també s una moralitat i missatge de país en caire internacional. Ahir un foll dolent i boig, al Parlament Europeu, va fer una salutació nazi, trista referència a un dels episodis més tristos i esfereïdors de la història de la humanitat. Ben a l’altra banda d’aquest despropòsit significats europeus de tots colors de pell i oberts de mentalitat veuen amb bons ulls i alt apreci i respecte el camí de Catalunya vers la llibertat i la Independència, en el fons i de veritat un camí en favor de la llibertat i la plenitud de tots els Pobles europeus i d’arreu del món.