Club 7 Cinema

Anit vam passar una estona televisiva amb tot de catalans que fan cinema. Gent que brega de valent per fer la seva feina, aquí, a Gibraltar o a Los Angeles, on calgui. Uns dirigint i/o escrivint guions; altres, actuant; altres fent-se càrrec de la fotografia; altres tenint cura del muntatge, la fotografia, el maquillatge… Fa goig veure que hi ha, a casa nostra, tanta gent que fa cinema. I sí, diguem-ho clar, també en fa constatar que les circumstàncies o les voluntats els duen a treballar amb artistes, tècnics, professionals d’arreu. És bo estar obert i diversificar-se; oimés quan som d’un país petit. Les sinergies sempre ens aniran a favor.

Em sembla que podem afirmar que els Gaudí reflecteixen prou bé com està la indústria cinematogràfica (o el que en queda) a casa nostra i, en certa mesura, permeten augmentar la visibilitat de certes obres més d’autor. Per ara, segurament, això és molt. Però som lluny del que jo diria que haurien de ser, els Gaudí.

Veient les nominacions als César, des de la discrepància legítima amb les decisions d’aquells acadèmics, pots flairar el caràcter francès del cinema que reivindiquen. I amb les nominacions als Goya pots ensumar-ne l’espanyolitat. Per ara, amb els Gaudí, tan sols pots percebre la catalanitat (fiscal o sentida, això cadascú es ben lliure) dels que fan les pel·lícules que hi participen. Heus ací la diferència, heus ací el llarg camí que queda per fer.

No sé si m’agradaria un cinema amb aroma de catalanitat, de la mateixa manera que ja ens entenem quan parlo d’espanyolitat o francesitat; però en tot cas n’anem molt curts. I tampoc m’engresca gens pensar que el futur hagi de ser només que el cinema “nostre” n’hagi de seguir sent, “nostre”, tan sols per mor de l’origen, residència, domicili fiscal o fins i tot llengua de productors, guionistes, directors, muntadors, intèrprets, directors artístics…

El que més m’agradà de la gala d’ahir, a part de la diversió que em procurà Àngel Llàcer i l’emoció particular amb què a casa vam viure el Gaudí per a David Verdaguer -fill d’uns amics nostres i a qui admiro i aprecio-, el que més m’agradà -dic- és la reivindicació d’ajuts al guionatge fílmic. Isona Passola, al seu dilatadíssim discurs, ens va convocar a l’esperança per diversos motius. El futur serà millor, efectivament, si es pot produir, escriure, crear amb millors condicions. Però la cosa no hauria de consistir només en aportacions pecuniàries. Ens cal apostar per la qualitat tècnica i cultural, per enfortir les bases filosòfiques del nostre audiovisual; altrament quedarem en el que som, amb algun producte més ben fet i prou.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!