Club 7 Cinema

Canes 2025 no destacarà pas perquè els documentals hi tinguin un paper remarcable, a la programació. N’hi ha ben pocs a la Selecció Oficial del Festival (sort de Cannes Classics que n’aporta alguns, a més dels escassos que es projectaran a les Sessions Especials i a Cannes Première). I la Quinzena dels Cineastes i la Setmana de a Crítica n’han triat 1 cadascuna d’aquestes manifestacions. Comparativament, l’ACID, amb 3 documentals seleccionats, els passa la mà per la cara.

Des de 2015, al marge del Palmarès oficial, però tanmateix impulsat també pel Festival de Canes, s’atorga un guardó al Millor Documental, que du el nom de l’Oeil d’Or.

NOTA: als propers dies hi afegiré les pel·lícules corresponents del Cinema a la Platja.

Els documentals a Canes 2025.

CANNES PREMIÈRE.

FOTO: “Orwell: 2+2=5” (©Velvet Film – Festival de Canes)

De Raoul PECK, “Orwell: 2+2=5“.

Producció: França, EUA. Any: 2025. Durada: 1h59.

Nota sinòptica: Es presenta com el llargmetratge documental definitiu sobre el visionari autor George Orwell.

Sinopsi breu: Entrelligant imatges d’arxiu d’anteriors adaptacions de ‘1984‘ amb un tapís d’imatges significatives del segle XXI, Raoul Peck dissecciona  la visió precientífica d’Orwell i les seves lliçons vitals per als nostres temps i el futur de la nostra societat.

Sinopsi: 1949. George Orwell acaba la que serà la seva última però més famosa novel·la, 1984. Aquest potent i provocador documental s’endinsa en els darrers mesos d’Orwell i la seva obra visionària per explorar les arrels dels conceptes vitals i inquietants que va revelar al món en la seva obra mestra distòpica… El doblepensar, el crim del pensament, la neollengua, l’espectre omnipresent del Gran Germà… veritats inquietants que ressonen cada cop amb més força avui en dia.

Documental, amb: Damian Lewis (George Orwell).

Guió: Raoul Peck. Muntatge: Alexandra Strauss. Fotografia: pendent. Música: Alexeï Aïgui.

Informació: A la producció, Raoul Peck, Nick Shumaker i Alex Gibney.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Deadline-1, Deadline-2. VI: Goodfellas. D-EUA: Neon*. DE: Caramel*. DF: Le Pacte. DI: I Wonder Pictures*.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Cannes Première | Ressons |

Sobre el director: a Viquipèdia, a Wikipedia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: nascut a Haití, en Raoul Peck va créixer al Congo, França, Alemanya i els Estats Units. Va obtenir una llicenciatura en enginyeria econòmica a Alemanya i després va ingressar a l’Acadèmia de Cinema i Televisió de Berlín (DFFB). Des de llavors, ha produït una obra complexa i variada que va del documental a les minisèries i a les ficcions. Activista polític, de març de 1996 a setembre de 1997, va ser ministre de Cultura d’Haití. El 2001 va rebre el Premi Irene Diamond (Human Rights Watch) per tota la seva obra.Des del gener de 2010, és president del consell d’administració de l’escola de cinema La Fémis. Al primer ministre Patrice Lumumba li va dedicar el documental Lumumba: La mort du prophète (1991) -reivindicat posteriorment a Cannes Classics– i al cap d’uns anys el biopic Lumumba (2000) -seleccionada a la Quinzena dels Realitzadors-.  Va tenir en Competició a Canes L’homme sur les quais (1993) –una nena de vuit anys, els pares de la qual han hagut de fugí de l’Haití del dictador Duvalier, es crea un món propi, fet de fantasia, misteris i rituals; però trenta anys després, les imatges d’aquell temps s’entrellacen: malsons amb home del règim que als molls li va posar fi a la seva infància-. Per a HBO va produir i dirigir la ficció Sometimes in April (2005) –sobre el genocidi a Ruanda-, en Competició a la Berlinale. Una ficció centrada en els últims moments d’un governant de Haití quan esclata una revolució violenta al voltant seu, Moloch Tropical (2009), la va presentar a Toronto i Berlín. També a Toronto va estrenar el documental I Am Not Your Negro (2017) -que, amb intervencions de James Baldwin, explica la història del moviment afroamericà a l’Amèrica moderna-. Tornant al terreny de la ficció, va signar, amb Pascal Bonitzer al guió i el protagonisme d’August Diehl (com a Karl Marx), Stefan Konarske (com a Friedrich Engels) i Vicky Krieps (com a Jenny von Westphalen-Marx), Le jeune Karl Marx (2017), biopic que reviu els primers anys de Karl Marx, Friedrich Engels i Jenny Marx, entre París, Brussel·les i Londres. Al Festival de Canes hi tornà, en Sessió Especial, amb el documental Ernest Cole: Lost and Found (2024) –retrat d’Ernest Cole (1940-1990), el primer fotògraf independent negre a Sud-àfrica durant l’era de l’apartheid-. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

SESSIONS ESPECIALS.

FOTO: “Bono: Stories of Surrender”(Festival de Canes).

D’ Andrew DOMINIK, “Bono: Stories of Surrender“.

Producció: EUA. Any: 2025. Durada: 1h27.

Nota sinòptica: Mitjançant paraules, música i entremaliadures, en Bono desvela les seves experiències profundament personals que l’han format com a fill, pare, marit, activista i líder de U2. Hi comparteix, efectivament, històries de vida i també cançons d’U2 en un espectacle íntim, explorant les relacions amb la família, els amics i la fe. Presenta imatges inèdites de les seves actuacions de ‘Stories of Surrender’ al Beacon Theatre.

Sinopsi: Rememora amb tot luxe de detalls el prestigiós xou personal de Bono, “Stories of Surrender: An Evening of Words, Music and Some Mischief…”, on ens ofereix una perspectiva íntima sobre la seva extraordinària vida i la seva família, amics, i la seva fe, tot allò, en suma, que ha estat el pilar de la seva carrera. A més, desvetlla anècdotes personals sobre el seu recorregut com a fill, pare, espòs, activista i estrella del rock. Juntament amb enregistraments exclusius i inèdits del tour, aquesta pel·lícula recupera els moments en què, amb la banda i la veu, Bono va donar vida a les cançons més memorables d’U2, les que han donat forma a la seva carrera i al seu llegat (AppleTV+).

Vídeo: Tràiler.

Documental, amb: Bono, Jacknife Lee, Kate Ellis, Gemma Doherty.

Guió: l’espectacle d’en Bono “Stories of Surrender: An Evening of Words, Music and Some Mischief…”. Muntatge: Lasse Järvi. Fotografia: Erik Messerschmidt. Música: Jacknife Lee. Editora musical: Melissa Muik.

Informació: A la producció, entre d’altres, en Brad Pitt.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd. Difusió: AppleTV+. Data: 30.05.2025.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Sessions Especials | Ressons |

Sobre el director: a Tmdb, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director:tot i que l’estrella d’en Bono eclipsa prèviament l’autoria d’aquest documental, aquesta és cosa del neo-zelandès Andrew Dominik, cineasta que, havent debutat i destacat a Austràlia amb Chopper (2000) –amb Eric Bana, la intensa història de Mark “Chopper” Read, un criminal llegendari que va escriure la seva autobiografia mentre complia condemna a la presó-, es va revelar com a molt interessant amb els films L’assassinat de Jesse James comès pel covard Robert Ford (2007) –Una pel·lícula que relaciona el gènere del western amb algunes de les conquestes del cinema contemporani, en va escriure l’Àngel Quintana, i en la qual Robert Ford, que ha idolatrat Jesse James des de la infància, s’esforça per unir-se a la banda ressorgida del bandit de Missouri, però gradualment es va ressentint del líder dels bandits– i Mata’ls suaument (2012) – cinta en Competició a Canes, en la qual, un expert assassí a sou, encalça els tres lladres capsigranys que han robat als participants en una partida de pòquer protegida per la màfia-. Aquests dos darrers films van ser protagonitzats per en Brad Pitt. L’Andrew Dominik, que havia començat fent vídeos musicals, va centrar una etapa de la seva carrera en l’amic Nick Cave, dirigint-li una sèrie de videos musicals i sobretot realitzant el documental One More Time with Feeling (2016) –exploració del procés creatiu de Nick Cave i la seva banda mentre el cantant lluita amb la tragèdia personal de la mort del seu fill– i encara aquest altre documental: This Much I Know to Be True (2022) –que se centra en la relació creativa i les cançons dels dos últims àlbums d’estudi de Nick Cave i Warren Ellis, ‘Ghosteen’ i ‘Carnage’-. A part d’això, en tots aquests anys només ha dirigit 2 episodis de la sèrie Mindhunter (2019) i el feixuc biopic Blonde (2022) -en Competició a Venècia, la crònica fictícia de la vida íntima de Norma Jean, Marilyn Monroe-, en què manté la seva potent, molt visual, posada en escena, però la sobrecarrega molt, arribant a la claustrofòbia i sense aconseguir tapar la convencionalitat del molt explícit guió. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “The Six Billion Dollar Man“ (Festival de Canes).

D’ Eugene JARECKI, “The Six Billion Dollar Man“.

Producció: Estats Units, Alemanya, França. Any: 2025. Durada: 2h06.

Sinopsi: Ser periodista mai ha estat més perillós que avui, en un món on la defensa de la veritat està sent atacada des de tots costats. Aquesta pel·lícula retrata la saga de Julian Assange, una figura emblemàtica contemporània del dret a la informació, el recent alliberament del qual ha revifat el debat mundial sobre la llibertat de premsa. Amb accés privilegiat a imatges i arxius de Wikileaks i a proves mai vistes abans, aquest documental pren la forma d’un thriller internacional d’alta tecnologia.

Documental, amb: Julian Assange, Pamela Anderson, Edward Snowden, Naomi Klein, Chris Hedges, Jeremy Scahill, Daniel Ellsberg.

Guió: Eugene Jarecki. Muntatge: David Fairhead. Fotografia: Jack Harrison, Juan Passarelli, David McDowall, Derek Hallquist. Música: Niklas Paschburg, Luís Flores, Akin Segvör, Robert Miller, Harold Charon Cisneros.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd. VI: WME Independent*.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Sessions Especials | Ressons |

Sobre el director: a Tmdb, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: El documentalista nord-americà Eugene Jareceki ja va ser a Sessions Especials del Festival de Canes anteriorment amb The King -Promise Land- (2017) –quaranta anys després de la mort d’Elvis Presley, un viatge musical per carretera a través d’Amèrica en el seu Rolls Royce de 1963 explora com un ‘country boy’ va perdre la seva autenticitat i es va convertir en ‘The King’, mentre que el seu país va perdre la democràcia i es va convertir en un imperi-. Atresora una trajectòria ben crítica amb la política dels EUA, havent signat films com The Trials of Henry Kissinger (2002) –sobre els crims de guerra de Henry Kissinger– i Reagan (2011) –examen de l’enigmàtica carrera d’un dels venerats arquitectes del món modern: la icona, estrella de la pantalla i president dels EUA durant dos mandats, Ronald Reagan-. El prestigi de Jarecki rau en gran mesura en el fet que ha guanyat en dues ocasions el Gran Premi del Festival de Sundance, amb Why We Fight (2005) -el cineasta s’hi pregunta: La política exterior americana està dominada per la idea de la supremacia militar? S’ha tornat l’exèrcit massa important en la vida americana? I amb astúcia i intel·ligència sembla que hi respon afirmativament– i The House I Live In (2012) –Des del traficant fins a l’agent de narcòtics, del reclús fins al jutge federal, una mirada penetrant a l’interior del sistema de justícia penal dels Estats Units que revela les profundes implicacions en els drets humans de la política de drogues dels Estats Units-. De fet, segons WASK-CANNES INSIDER, Eugene Jarecki, tan premiat a Sundance, va anunciar a principis de gener que havia de retirar de la selecció de Sundance 2025 The Six Billion Dollar Man, sobre Julian Assange, a causa d’ “evolució inesperada d’esdeveniments”, i va especificar en un comunicat de premsa que “La veritat és que importants novetats recents i inesperades han aparegut al cor de la història que, si no s’incorporen a la versió prevista per a Sundance, no representarien una pel·lícula completa. Sundance ha donat forma a la meva carrera i ha estat una pedra angular del meu viatge: només un esdeveniment d’aquesta magnitud podria fer-me’n retirar». Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

CANNES CLASSICS.

FOTO: “Being Bo Widerberg” (Festival de Canes).

De Jon ASP i Mattias NOHRBORG, “Being Bo Widerberg” /  “I huvudet på Bo”.

Producció: Suècia. Any: 2024. Durada: 1h45.

Sinopsi: De Malmö a Estocolm, passant per Canes i Nova York, la història d’un director inflexible que, a l’ombra d’Ingmar Bergman, es va convertir en el cineasta més influent de Suècia. Més que un documental sobre una vida i una obra, Being Bo Widerberg és, sobretot, una gran pel·lícula sobre la història del cinema i sobre la creació.

Vídeo: Tast.

Amb: Bo Widerberg (imatges d’arxiu), Roy Andersson, Thommy Berggren, Kalle Boman, Pia Degermark, Evabritt Strandberg, Jan Troell, Stellan Skarsgård, Lars von Trier, Johan Widerberg, Martin Widerberg, Matilda Jolin Widerberg, Nina Widerberg.

Enllaços: Imdb, Letterboxd.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Documentals sobre cinema: sobre Bo Widerberg.

Comentari del Festival: Una producció de B-reel Films, produïda per Mattias Nohrborg. Distribució francesa: Malavida, estrena als cinemes de França: 11 de juny de 2025. L’aclamat i excèntric director suec Bo Widerberg, que, a l’ombra d’Ingmar Bergman, es va convertir en el cineasta més influent de Suècia. La pel·lícula celebra la figura de Widerberg durant els progressistes principis dels anys seixanta, des d’aspirant a autor i crític mordaç fins al seu apogeu com a cineasta distintiu i les seves aventures a Cannes i Nova York. Va dirigir pel·lícules com ara Joe Hill, que va guanyar el Premi del Jurat a Cannes el 1971, entre d’altres. La carrera de Bo Widerberg, o més aviat la seva ardent recerca de la vida, ha costat molt als seus col·legues, a la seva família i a ell mateix. Amb la presència de Jon Asp i Mattias Nohrborg, i els actors de les pel·lícules de Bo Widerberg, Thommy Berggren i Pia Degermark, la parella d’Elvira Madigan, en Competició a Canes l’any 1967, pel qual Pia Degermark va rebre el premi a la millor actriu.

FOTO: “Para Vigo me voy!” (Festival de Canes).

De Lírio FERREIRA i Karen HARLEY, “Para Vigo me voy!” / “To Vigo I Go !” / “À Vigo je vais!”.

Producció: Brasil. Any: 2025. Durada: 1h39.

Sinopsi: és un documental que explora l’obra de Carlos Diegues, un dels més grans cineastes brasilers de tots els temps, que ha retratat la història i l’ànima del Brasil des del 1961. La pel·lícula es mou entre les seves pel·lícules i les seves idees mitjançant fragments de les seves obres i entrevistes amb ell durant els darrers 60 anys, mostrant l’evolució de totes dues. Aquest diàleg es complementa amb imatges inèdites de l’últim dia de rodatge de Diegues, una projecció de Bye Bye Brasil a la Favela do Vidigal, en la seva presència, i una darrera trobada personal entre Carlos Diegues i els artistes que el van acompanyar durant tot el seu viatge..

Amb: Carlos Diegues, Renata Magalhães, Antonio Pitanga.

Enllaços: Imdb, Letterboxd.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Documentals sobre el cinema: sobre Carlos Diegues.

Comentari del Festival: Una producció de Coqueirão Pictures, Globo Filmes, GloboNews, Sinédoque, Dualto Produções i Raccord Produções. Llargmetratge documental sobre Carlos Diegues, un dels cineastes més importants del Brasil, que ha mort recentment. En les seves últimes entrevistes, parla de cinema, política, Brasil i la seva pròpia vida. Aquestes entrevistes s’intercalen amb fragments de les seves pel·lícules i les seves bandes sonores, d’artistes com Chico Buarque, Gilberto Gil i Caetano Veloso. Amb la presència de Karen Harley i Lírio Ferreira, els productors Diogo Dahl i Maria Fernanda Miguel, l’editor Lucílio Jota, el muntador de so Waldir Xavier, l’actriu d’una de les pel·lícules de Carlos Diegues, Ana Maria Magalhães, la cantant Ney Matogrosso, així com Renata Magalhaes, parella de Carlos Diegues, la seva filla, i Isabel.

FOTO: “David Lynch, une énigme à Hollywood” (Festival de Canes).

De Stéphane GHEZ, “David Lynch, une énigme à Hollywood“.

Producció: França. Any: 2024. Durada: 1h02.

Sinopsi: Creador de llibertat absoluta, David Lynch ha construït la seva obra com un enigma a desxifrar entre el somni i la realitat. Director de culte des de les seves primeres pel·lícules –Eraserhead, Elephant Man, Blue Velvet–, Lynch va canviar per sempre el món de la televisió amb la seva sèrie Twin Peaks, abans d’abordar les mentides de Hollywood a Mulholland Drive. Resseguint la vida del cineasta més influent de la seva generació, aquest documental explora el significat ocult d’una filmografia implacablement consistent i s’endinsa sota la superfície fosca i abundant del somni americà.

Vídeo: Tast.

Amb: Bernard Gabay (narrador), David Lynch (imatges d’arxiu), Kyle MacLachlan, Laura Dern, Kristine Mckenna, Isabella Rossellini, Peggy Reavey,  Jack Fisk, Catherine E. Coulson (imatges d’arxiu), Mel Brooks (imatges d’arxiu), Dino De Laurentiis (imatges d’arxiu), Thierry Jousse.

Enllaços: Imdb, Letterboxd.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Documentals sobre cinema: sobre David Lynch.

Comentari del Festival: Una coproducció entre Arte France i Cinetévé. Creador de la llibertat absoluta, guanyador de la Palma d’Or i president del jurat, David Lynch ha construït la seva obra com un enigma a desxifrar entre el somni i la realitat. Director de culte des de les seves primeres pel·lícules –Eraserhead, Elephant Man, Blue Velvet–, Lynch va canviar per sempre el món de la televisió amb la seva sèrie Twin Peaks, abans d’abordar les mentides de Hollywood a Mulholland Drive. Resseguint la vida del cineasta més influent de la seva generació, aquest documental explora el significat ocult d’una filmografia implacablement consistent i s’endinsa sota la superfície fosca i abundant del somni americà. En presència de Riley Lynch, fill de David Lynch, i Stéphane Ghez.

FOTO: “Dis pas de bêtises” (Festival de Canes).

De Vincent GLENN, “Dis pas de bêtises“.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h21.

Sinopsi: Quina és la connexió entre una llei de pensions i el motociclisme, entre el Louvre i la tendresa, entre un fènix i la professió d’operador de càmera, entre l’abandonament i la crueltat, entre l’alcohol i el record? Hi ha aquesta pel·lícula, trenada com un assaig o com un viatge… o un viatge en forma de judici. Al principi, hi va haver una operació de cor que va sortir malament. La seqüela va ser escrita com una tragicomèdia, que porta un pare i un fill a una destinació desconeguda. Una escapada lluminosa, plena de clarobscurs, colors manifestos i fotos en blanc i negre. Alguna cosa afirmativa? Pot passar que els vells conflictes portin a parlar del futur i de la improbable eternitat.

Amb: Pierre-William Glenn.

Enllaços: Imdb, AlloCiné, Letterboxd.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Documentals sobre cinema: sobre Pierre-William Glenn.

Comentari del Festival: Una producció de la Compagnie des 9 muZ i No Yelling Productions. Al principi, hi va haver una operació de cor que va sortir malament. D’això va néixer aquesta pel·lícula, escrita com una tragicomèdia que porta un pare i el seu fill a un viatge cap a una destinació desconeguda. Un viatge que explora la memòria, el cinema negre, el periple d’un home que va passar tota la seva vida jugant amb ombres i llums. Un homenatge al gran director de fotografia Pierre-William Glenn.

FOTO: “My Mom Jayne: A Film by Mariska Hargitay” (Festival de Canes).

De Mariska HARGITAY, “My Mom Jayne: A Film by Mariska Hargitay“.

Producció: EUA. Any: 2025. Durada: 1h46.

Sinopsi: Mariska Hargitay només tenia tres anys quan la seva mare, la llegenda de Hollywood Jayne Mansfield, va morir tràgicament en un accident de cotxe amb Mariska al seient del darrere. My Mom Jayne segueix la Mariska Hargitay en la seva recerca de respostes sobre la seva mare, la icona banyada en flaix, l’artista, la mare que mai va conèixer. A través d’una sèrie d’entrevistes íntimes amb familiars i amics, així com una àmplia gamma de fotos i vídeos familiars mai vistos, descobrim amb la Mariska qui era la Jayne, no només per al públic, sinó també per a les persones més properes a ella.

Amb: Jayne Mansfield (imatges d’arxiu), Mariska Hargitay, Mickey Hargitay Jr, Zoltan Hargitay, Ellen Hargitay, Rusty Strait.

Informació: Òpera prima.

Enllaços: Imdb, Letterboxd.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Documentals sobre el cinema: sobre Jayne Mansfield.

Comentari del Festival: Una producció de Mighty Entertainment i HBO. Amb la presència de Mariska Hargitay.

FOTO: “Slauson Rec” (Festival de Canes).

De Leo Lewis O’NEIL, “Slauson Rec“.

Producció: EUA. Any: 2025. Durada: 2h25.

Sinopsi: Slauson Rec examina la fina línia entre la mentoria i la manipulació en la recerca de la creació artística dins d’un col·lectiu de teatre experimental. El 2018, Shia LaBeouf va obrir una escola d’interpretació gratuïta al Slauson Rec Center de South Central, Los Angeles. El que va començar com un taller obert i igualitari va evolucionar ràpidament en intensos assajos diaris dirigits per Shia, que van portar els participants al límit. El cineasta Leo Lewis O’Neil, que va ser present en aquest taller des del primer dia, s’ha passat tres anys documentant el complex viatge dels participants cap a l’ensenyament, la influència i l’impacte que va deixar en aquest grup divers.

Amb: Shia LaBeouf.

Enllaços: Imdb, Letterboxd.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Documentals sobre el cinema: de l’actor Shia LaBeouf.

Comentari del Festival: Producció de Hole In My Ceiling i Knight Zien Production. Amb la presència de Leo Lewis O’Neil i Shia LaBeouf.

FOTO: “I love Peru” (Festival de Canes).

De Raphaël QUENARD i Hugo DAVID, “I love Peru“.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h08.

Sinopsi: Llançat a una cursa frenètica cap a l’èxit, un peculiar còmic abandona els seus aliats més fidels. Sol davant de si mateix, una visió inquietant el colpeja. Viatja al Perú per a una aventura espiritual.

Amb: Raphaël Quenard, Hugo David.

Enllaços: Imdb, Letterboxd.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Documentals sobre cinema: de l’actor Raphaël Quenard.

Comentari del Festival: Una producció de Lipsum & Chi-Fou-Mi Productions, en coproducció amb Wašté Films. Llançat a una cursa frenètica cap a l’èxit, un peculiar còmic abandona els seus aliats més fidels. Sol davant de si mateix, una visió inquietant el colpeja. Viatja al Perú per a una aventura espiritual. Amb la presència de Raphaël Quenard i Hugo David.

FOTO: “La course en tête” (Festival de Canes).

De Joël SANTONI, “La course en tête” / “Leading the Race”.

Producció: França. Any: 1974. Durada: 1h50.

Sinopsi: documental que tracta sobre les competicions i la vida privada del ciclista professional de carretera i pista Eddy Merckx i que és un dels pilars del cinema sobre ciclisme.

Documental, amb: Eddy Merckx.

Enllaços: Wikipédia, Imdb, Letterboxd.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Còpies Restaurades.

Comentari del Festival: Una presentació de Panama Productions. Restauració 4K operada pel laboratori Neyrac Films à Paris, realitzada a partir del negatiu original. En présence de Guillaume Roitfeld (Les Productions Roitfeld/Films Princesse) i de Lhoussaïne Zammat (Panama Productions).

CINEMA A LA PLATJA.

FOTO: Retall del cartell de “Bardot” (Festival de Canes).

D’ Alain BERLINER, “Bardot“.

Producció: França, Bèlgica. Any: 2025. Durada: 1h30. Projecció a la platja el dia: dl 19.05.2025.

Nota: Una producció de TimpelPictures, WonderTime Studios, Agent Double i Featuristic Films, amb la participació de Pathé Live, en associació amb Fremantle. Brigitte Bardot va ser la primera icona del cinema francès a assolir fama mundial. Alhora musa, estrella adorada i activista compromesa, encarna una dona lliure però de vegades incompresa. Sobreestimada o no, passa pels focus d’atenció abans de retirar-se a La Madrague, fugint de les mirades i els escàndols. Avui, recorda una vida plena de contrastos: el seu ascens meteòric, el seu estatus icònic, les seves declaracions de vegades massa radicals en la seva lluita per la causa animal… Avantguardista en els seus compromisos, va revolucionar la imatge de les dones i va anticipar batalles ecològiques, que avui dia ressonen encara més. En presència d’Alain Berliner i l’equip de rodatge..

Amb: Brigitte Bardot, Claude Lelouch, Naomi Campbell.

Enllaços: Imdb, AlloCiné, Letterboxd. DF: Pathé Live. EF: 17.09.2025.

A Canes: Festival de Canes – Cinema a la platja.

FOTO: “La Légende de la Palme D’or… Continue” (Festival de Canes).

D’ Alexis VELLER, “La Légende de la Palme D’or… Continue” / “The Legend Of The Palme D’or Continues…”

Producció: França. Any: 2025. Durada: 0h50. Projeccions a la platja el dia: ds 17.05.2025.

Nota: Una producció de BELLEP Films, amb el suport de Chopard. Deu anys després del primer documental, la llegenda de la Palma d’Or… continua. Els nous guanyadors del trofeu de Canes reviuen, per a nosaltres, els moments tan especials que envolten el lliurament de la Palma d’Or. Testimonis íntims i commovedors, records gravats o enlluernadors: tantes històries sensibles que, juntes, continuen forjant la llegenda de la Palma d’Or. La pel·lícula compta amb confessions de Claude Lelouch, Bong Joon-ho, Ken Loach, Ruben Östlund, Hirokazu Kore-eda, Costa-Gavras, Nuri Bilge Ceylan i Jerry Schatzberg. Amb la presència d’Alexis Veller.

Documental.

Enllaços: Imdb, Letterboxd.

QUINZENA DELS CINEASTES – Llargmetratges.

FOTO: “Militantropos“ (Square Eyes).

De Yelizaveta SMIT, Alina GORLOVA i Simon MOZGOVYI, “Militantropos“.

Producció: Ucraïna, França, Àustria. Any: 2025. Durada: 1h51.

Nota sinòptica 1: Primera pel·lícula del tríptic cinematogràfic “Els dies que voldria oblidar”, investiga el poderós impacte de la guerra en el comportament personal. El gran caos de la guerra va interrompre la vida quotidiana, però gradualment es va anar convertint en part de la vida de la gent. La guerra canvià la seva professió, els seus hàbits, el seu destí i el seu futur.

Nota sinòptica 2: La pel·lícula no gira al voltant de cap personatge central, sinó que explora l’experiència de la guerra a través del prisma del col·lectiu i de l’individual: els que es veuen obligats a fugir, els que prenen les armes, els que perden les seves llars o es queden vivint entre les ruïnes. La pel·lícula mostra les reaccions de les persones a l’agressió i la violència, al canvi en l’espai on viuen i la seva adaptació a una nova realitat.

Sinopsi: “Militantropos” captura la condició humana a través de les realitats fracturades per la invasió russa d’Ucraïna. La pel·lícula reconstrueix vides quotidianes transformades per la guerra —els que fugen, els que ho perden tot i els que es queden per resistir i lluitar—, rastrejant tant l’instint de suprvivència com la necessitat de proximitat. Enmig de la devastació i l’atrocitat, l’ésser humà és absorbit per la guerra, i la guerra, al seu torn, esdevé part de l’ésser humà.

Documental.

Guió i Muntatge: Alina Gorlova, Simon Mozgovyi, Yelizaveta Smith, Maksym Nakonechnyi. Fotografia: Khrystyna Lizogub, Denys Melnyk, Vyacheslav Tsvetkov. Música: Peter Kutin.

Informació: Estrena mundial. MILITANTROPOS (llatí «milit» – soldat; grec «antropos» – humà) – personatge adoptat pels humans en entrar en estat de guerra. Militantropos decideix acceptar la guerra com l’única opció per existir. A la producció, la ucraïnesa Tabor.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Austrian Films, Variety 15.04.2025. VI: Square Eyes.

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 | Ressons |

Sobre els directors, a Quinzena dels Cineastes: Yelizaveta Smith, Alina Gorlova, Simon Mozgovyi.

Directors: Yelizaveta Smith (directora de cinema i cofundadora de Tabor LTD, membre de l’Acadèmia de Cinema Ucraïnesa i Europea. El seu documental, SCHOOL NUMBER 3, codirigit per George Genoux, va guanyar el Gran Premi del Jurat Internacional Generation 14plus a la Berlinale 2017 i un Premi Especial al Festival HumanDOC de Varsòvia. Exalumnes del Sundance Screenwriters Lab, becària del Sundance Institute Documentary Film Program). Alina Gorlova (directora de cinema i cofundadora de Tabor LTD, membre de l’Acadèmia de Cinema Ucraïnesa i Europea. El seu darrer documental, THIS RAIN WILL NEVER STOP, va guanyar el premi a la Millor Primera Aparició a l’IDFA, el Premi al Millor Llargmetratge al Festival dei Popoli, GoEast, Beldocs, One World, etc. Becària del Sundance Institute Documentary Film Program). Simon Mozgovyi (director de cinema i muntador ucraïnès, membre de la Unió Nacional de Cineastes d’Ucraïna. El seu primer documental, THE WINTER GARDEN’S TALE (2018), es va estrenar al Ji.hlava IDFF i després va participar al DOK Leipzig, guanyant el premi a la millor pel·lícula ucraïnesa al Docudays UA IHRDFF. Becari del Sundance Institute Documentary Film Program). (Square Eyes)

SETMANA DE LA CRÍTICA DE CANES – Llargmetratges.

FOTO: “Imago” (Setmana de la Crítica).

De Déni Oumar PITSAEV, “Imago“.

Producció: França, Bèlgica. Any: 2025. Durada: 1h48.

Sinopsi: He rebut unes terres a Pankisi, Geòrgia, una vall adossada al Caucas, a l’altra banda de Txetxènia, on vaig néixer. Exiliat, tinc previst construir una casa en aquesta regió aïllada poblada per descendents del meu clan txetxè. Com podria viure en un lloc així?.

Documental autobiogràfic.

Guió: Déni Oumar Pitsaev, Mathilde Trichet. Muntatge: Laurent Sénéchal, Dounia Sichov. Fotografia: Sylvain Verdet, Joachim Philippe.

Comentari de la Setmana de la Crítica: “Imago”, el primer llargmetratge del director txetxè Déni Oumar Pitsaev, un documental autobiogràfic rodat amb una càmera lleugera i contacte directe amb la realitat. Propietari d’una petita parcel·la en una vall georgiana que limita amb el Caucas i Txetxènia, el director vol construir-hi una casa amb un disseny futurista que contrasta amb el paisatge i les tradicions. Un somni que provoca debat dins de la família, reviscolant el foc de conflictes profunds i de vells traumes d’aquesta comunitat desarrelada.

Informació: Òpera prima.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd.

A Canes: Setmana de la Crítica de Canes 2025 | Ressons |

Sobre el director: a Setmana de la Crítica.

Director: Autor de dos curtmetratges, el de (relativa) ficció The Girl Who Plays a Game (2016) –La protagonista principal és una jove periodista de Moscou, Sasha, esposa estimada i mare de dos fills. Està fent una feina perillosa, sent periodista d’investigació a la Rússia moderna, on l’actual règim polític persegueix i mata periodistes i activistes polítics. Està boja o és una heroïna, o ambdues coses?– i el de documental biogràfic Looking for Deni (2017) –El Kazakhstan és un país de neu i trens, on els rails infinits no duen enlloc. En Déni busca rastres de la seva infància en aquest país, al qual el seu poble va ser deportat per Stalin el 1944. Es trobarà confrontat amb els seus orígens txetxens i el seu lloc d’home en aquesta societat patriarcal. Aquest viatge a través dels records serà esquitxat per trobades amb la comunitat txetxena-.

ACID CANNES 2025.

FOTO: “Put your soul on your hand and walk” (ACID)

De Sepideh FARSI, “Put your soul on your hand and walk”.

Producció: França, Palestina, Iran. Any: 2025. Durada: 1h50.

Sinopsi: Aquesta pel·lícula és una finestra, oberta pel miracle d’una trobada amb la Fatem, que em va permetre veure fragments de la massacre en curs de palestins. La Fatem es va convertir en els meus ulls a Gaza, i jo en un enllaç entre ella i el món exterior. Vam mantenir aquesta línia de vida durant gairebé un any. Els fragments de píxels i sons intercanviats entre nosaltres es van convertir en la pel·lícula que és aquí.

Nota de trista actualitat (18.04.2025): La fotoperiodista palestina Fatima Hassouna és assassinada per Israel l’endemà que el documentari on participa sigui seleccionat a Canes (‘Vilaweb’). En aquest blog: Israel mata la fotoperiodista palestina Fatma Hassona l’endemà de ser notícia de Canes. Necrològica també: «Fatma Hassona, Les yeux de Gaza» par Sepideh Farsi. Fatima Hassona era la ‘Fatem’.

Documental.

Muntatge: Sepideh Farsi i Farahnaz Sharifi. Fotografia: Sepideh Farsi. Música: Cinna Peyghamy.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, .

A Canes: ACID CANNES 2025.

Directora: Militant per la llibertat a l’Iran, d’on s’exilià, havent-hi patit presó. El seu film d’animació La Sirène (2023) es va projectar a la secció Panorama de la Berlinale. D’entre els diversos formats a què recorre en la seva filmografia, el 2009 ja va realitzar amb el mòbil  el documental Tehran bedoune mojavez / Téhéran sans autorisation.

Sobre la directora: a ACID CANNES 2025.

FOTO: “Nuit Obscure- “Ain’t I a child?”” (ACID).

De Sylvain GEORGE, “Nuit Obscure- “Ain’t I a child?”” / “Obscure Night – “Ain’t a child?””.

Producció: França, Suïssa, Portugal. Any: 2024. Durada: 2h44.

Sinopsi: Mostra la trajectòria de joves exiliats a les nits de París. Entre gestos furtius i presències vibrants, esbossa la joventut com una força de l’ésser, i fa emergir, en silenci i durada, altres maneres de ser al món.

Documental.

Guió, Muntatge i Fotografia: Sylvain George.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd. DF: Noir Production.

A Canes: ACID CANNES 2025.

Director: Des del 2006, està fent pel·lícules poètiques, polítiques i experimentals centrades especialment en els temes de la immigració i els moviments socials. La seva obra es presenta a festivals, institucions i espais avantguardistes d’arreu del món (Locarno Film Festival, Viennale, IFFR Rotterdam, Jeonju Film Festival, Centre Pompidou, Pacific Film Archive, Anthology Film Archive, etc.), on rep regularment premis (Premi FIPRESCI, Millors Pel·lícules, etc.). En particular, Menció Especial a Locarno 2023, per Nuit obscure – Au revoir ici, n’importe où.

Sobre el director: a ACID CANNES 2025.

FOTO: “La Vie après Siham” (© Namir Abdel Messeeh / Oweda Films / Les Films d’Ici / Ambient Light / Red Star Films).

De Namir Abdel MESSEEH, “La Vie après Siham” / “Life After Siham”.

Producció: França, Egipte. Any: 2025. Durada: 1h16.

Sinopsi: Quan la Siham va morir, en Namir no va entendre que se n’havia anat per sempre. A la ment d’una criatura, les mares són immortals… Per mantenir viva la seva memòria, en Namir investiga la història de la seva família entre Egipte i França. Amb el cinema de Youssef Chahine com a company, pren forma una història d’exili i sobretot d’amor.

Documental.

Guió: Namir Abdel Messeeh. Muntatge: Benoît Alavoine i Emmanuel Manzano. Fotografia: Nicolas Duchêne. Música: Clovis Schneider.

Informació: A la producció, Oweda Films.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd. DF: Météore Films.

A Canes: ACID CANNES 2025.

Director: Resident a París, el seu film anterior, el documental d’exploració humorística sobre la seva natal terra d’Egipte i la seva família copta La vierge, les coptes et moi (2011) va ser seleccionat a Panorama Dokumente de la Berlinale.

Sobre el director: a ACID CANNES 2025.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!