Club 7 Cinema

Gairebé coincidint amb l’estrena de Zodiac a les nostres pantalles, David Fincher (el director de Seven i Fight Club) la presenta en competició a Canes 2007, a la recerca del prestigi d’un gran premi, que li falta a la seva prou exitosa carrera comercial. En aquest article, recullo algunes notes sobre la trajectòria de Fincher. Per seguir, cala anar a “Vull llegir la resta de l’article“.

Fotografia: Zodiac

David Leo Fincher

Naixement  28 d’agost de 1962 (Denver, Colorado, EUA)

Apunts biogràfics Va crèixer a Marin County, Califòrnia, i ha viscut molts anys a Ashland, Oregon. Divorciat de Donya Fiorentino, amb qui va tenir una filla (Phelix Imogen Fincher, nascuda el 25 d’abril de 1994). Amic personal de Brad Pitt, d’ençà que el va tenir d’ actor a Seven (1995).

Formació Ashland High School

Carrera (efectes especials visuals, director d’espots televisius i de videos musicals, productor, actor, director cinematogràfic…)

Efectes visuals. Als 18 anys comença a treballar per a John Korty, a Korty Films, de Mill Valley, assumint els efectes fotogràfics de Twice Upon a Time (John Korty, Charles Swenson, 1983) . Tot seguit, entra a ILM (Industrial Light and Magic), on treballa com ajudant de càmera a la unitat d’efectes òptics i miniatures a Star Wars: Episodi VI – El retorn del Jedi (Richard Marquand, 1983), com ajudant de fotografia –efectes visuals– de La història interminable (Wolfgang Petersen, 1984) i a director de fotografia –efectes visuals– d’ Indiana Jones i el temple maleït (Steven Spielberg, 1984). Fincher, però, abandona ILM i signa un contracte, a Hollywood, amb N. Lee Lacy, per dirigir espots televisius i videos musicals.

Productor. El 1987, amb els seus amics Dominic Sena, Greg Gold i Nigel Dick.creen Propaganda Films. El 2001-2002 esdevé productor executiu de la sèrie “The Hire”, de curmetratges publicitaris per a BMW, dirigits per cineastes de renom: Ambush (John Frankenheimer, amb guió d’ Andrew Kevin Walker); Chosen (Ang Lee, amb guió de David Carter); The Follow (Wong Kar-wai, amb guió d’ Andrew Kevin Walker); Star (Guy Ritchie, amb guió de Joe Sweet i Guy Ritchie); Powder Keg (Alejandro González Iñárritu, amb guió d’ Alejandro González Iñárritu, Guillermo Arriaga i David Carter, a partir d’una història de carter), i Ticker (Joe Carnahan, amb guió del mateix, basat en una història de Joe Sweet). El 2005, productor executiu de Lords of Dogtown (Catherine Hardwicke) i l’any següent de Love and the other disasters (Alek Keshishian). 
 
Espots televisius. Com a director d’espots televisius ha treballat per a Nike, Coca-Cola, Budweiser, Heinekin, Pepsi, Levi’s, Converse, AT & T, and Chanel.

Va ser rodant un anunci per a Coca-Cola del Japó, a començament dels noranta, que conegué la seva sòcia Ceán Chafin. Era la productora de l’espot i, a partir de The Game (1997), ho serà dels films de Fincher.

Videos musicals. No ha deixat mai de fer videos musicals, combinant-ho amb la seva tasca de director de cinema. N’ha dirigit per a Madonna (“Bad Girl”, “Express Yourself”, “Oh Father”, “Vogue”); Sting (“Englishman In New York”); Michael Jackson (“Who Is It”); Aerosmith (Big Ones You Can Look at (1994)); George Michael (“Freedom ’90”); Paula Abdul (“Straight Up”, “Forever Your Girl” i “Cold Hearted”); The Rolling Stones, Iggy Pop, The Wallflowers, Billy Idol, Stevie Winwood, The Motels, A Perfect Circle…

Aquest bagatge es projecta en la seva carrera cinematogràfica, evidentment pel caràcter atmosfèric –via recursos audiovisuals– dels seus films; però també a un nivell més anecdòtic. El 2005 va registrar el video “Only” per als Nine Inch Nails’ i, al cap de deu anys, als títols de crèdit de  Seven, incorporà una versió de Coil del tema “Closer”, dels Nine Inch Nails.

Actor. És anecdòtica i absolutament irrellevant la seva faceta d’actor. Apareix, sense estar acreditat, a Being John Malkovich (Spike Jonze, 1999), poc després que Jonze hagués tret el cap a The Game (1997). I Fincher incorpora el rol de director de cinema a Full Frontal (Steven Soderbergh, 2002).

Director de cinema. Deixada enrere la ILM, Fincher filma la seva primera pel·lícula el 1985, The Beat of the Live Drum, que és un documental musical, el film d’un concert de Rick Springfield. Tanmateix, no serà fins el 1992, amb Alien 3, que encarrilarà una autèntica carrera cinematogràfica. Sembla que no gaire satisfet d’aquesta primera experiència –amb la Fox–, s’aixopluga en la modesta –aleshores– New Line Cinema per tirar endavant el psicothriller Seven (1995), que el consagrarà comercialment i causarà un impacte notable en la crítica –impacte, mal sigui per generar debat–. L’èxit de debò, però, no l’acompanyarà en la tercera pel·lícula, The Game (1997), per bé que el retrobarà ben aviat amb Fight Club  (1999). Seguint el seu ritme de producció bianual, el 2002 torna a obtenir un resultat discret amb Panic Room, i haurà d’esperar 5 anys per tornar a interessar especialment, amb Zodiac (2007), presentada al Festival de Canes. Val a dir que, en aquest dilatat període de 5 anys, havia d’haver dirigit Missió Impossible III, cosa que finalment no va poder ser, per diferències artístiques amb Tom Cruise, segons que sembla.

L’ èxit de públic i en sectors de la crítica, que Fincher ha recollit sobretot amb Seven i Fight Club, no s’ha vist acompanyat de reconeixement en els premis més importants –als Oscar, poca cosa i molt de les categories tècniques; als Globus, res a destacar…– ni ha comptat amb el suport prestigiós de cap festival, fins que Canes li ha seleccionat Zodiac (2007).

Estil

Ambientals, climàtics, atmosfèrics, La fotografia, la humitat de Seven.

Psicothrillers. Jocs del criminal amb la policia (Seven, Zodiac). Manipulacions (The Game, Seven, Zodiac)

Temàtiques

Criminal (o algú del costat del mal) sermoneja. Pecats, el mals del món, càstigs. Simbologismes (críptics).

Apocaliptic… (la paranoia e la cambra de seguretat de L’habitació del pànic, l’univers desfet d’ Alien 3, el “judici final” que executa el criminal de Seven…). Una estilitzada visió fosca de la societat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!