Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Els Coen triomfen amb un divertit musical que recrea el Village de Nova York d’abans de Bob Dylan
Es pot fer un biopic d’un perdedor? Sí, esclar. Sense èpica, ni apologia de sacrifici? Això ja és més difícil, que algun director nord-americà ho assumeixi. Els Coen han entomat el repte, a Inside Llewyn Davis, comèdia musical amb forma de pel·lícula biogràfica sobre un cantant de folk al Village nova-iorquès de 1961, i se n’han sortit. A les projeccions de premsa, se n’han celebrat els gags, se n’han aplaudit números musicals i, a la fi, una ovació de les bones.
S’han inspirat en la figura de Dave Van Ronk, emblemàtic representant del folk de transició entre el de l’època de Pete Seeger i el de la de Bob Dylan, però el seu Llewyn Davis és una pura creació. Perdedor sense remei, aquest “folk singer” malda per a poder viure de les seves cançons sentides i greus, però hi ha pocs locals on pugui actuar i una discogràfica que a penes li paga, tampoc no li aconsegueix vendre gaire res… mentre veu com alguns altres cantants comencen a triomfar, amb tonades enganxoses i fàcils, als antípodes del que ell fa. En la vida personal, es pot dir que ja no li queden més coneguts i saludats a qui demanar de tornar a dormir als seus sofàs, ni més dones a les que pugui defraudar, ni gent a qui fer empipar amb les seves sortides irades, fruit de la frustració. Fins i tot quan no li queda altre remei que tornar a treballar de mariner, la cosa tampoc va precisament com volia… I podries pensar: a la fi, després de tant de sacrifici i lluita pel que està convençut, a la fi reeixirà, com sol passar en els biopics canònics; però aquest és un film dels Coen!
L’actor Oscar Isaac encarna ajustadament aquest Llewyn Davis, donant-li un cert aire candorós, i ell mateix interpreta les cançons i toca la guitarra, oferint bons moments musicals -especialment per als amants del folk-. Els Coen mostren íntegrament aquestes actuacions així com la d’altres cantants; entre els quals el tàndem Jim i Jean, és a dir Justin Timberlake i Carey Mulligan, que hi aporten una còmica prestació, a tall d’enganxós duo “cumba”. Com és típic en els Coen, tots els personatges estan traçats amb trets de caricatura. A vegades, de manera subtil, murris, com és el cas d’uns intel·lectuals delerosos d’incorporar aquestes noves veus als seus sopars amb convidats de l’elit universitària i cultural. En altres ocasions, el traç humorístic és més gruixut, com fan amb el compositor drogat i extrafet -que incorpora John Goodman-, sempre acompanyat per una mena de poeta taciturn al que dóna cos Garret Hedlund.
Tot i ser una obra volgudament menor, lliure, sembla que concebuda al marge de cap expectativa de mercat, Inside Llewyn Davis funciona. Evidentment pel seu to sorneguer, per l’amenitat del cantó musical; però també pel bon treball del director de fotografia, Bruno Delbonnell i, sobretot, perquè com els Coen hi van evocant l’ambient del Village de Nova York quan encara no era l’indret mític en què aviat es convertiria: el club que acollia les esperances de joves inquiets, els apartaments minúsculs amb algun sofà “ocupat”, els pisos confortables dels intel·lectuals, les oficines de discogràfiques i productors, Washington Square Park, l’Arc del Triomf…
El diable es diu Borgman.
Comèdia negra i d’un humor pèl surrealista, Borgman, de l’holandès Alex van Warmerdam, narra literalment la penetració del dimoni i la seva cohort al si d’una família benestant i com la van destruint a partir de les fractures interiors dels seus membres. Res que no s’hagi fet abans (i molt millor) al cinema: cal que recordem Teorema, de Pasolini?
Certament, l’estil d’aquest cineasta crea expectatives d’un tractament nou, fresc, diferent; però amb la forma no n’hi ha prou: què s’hi pretén? De què es vol parlar? Hi ha acudits enginyosos, una representació prou divertida del diable i les seves malifetes i, francament, entreté força. Però Warmerdam té problemes amb els personatges mortals, és a dir, un marit violent, una dona mentalment inestable, una filla petita perversa, la criada estranya… Confusament i amb ambigüitat, es revela incapaç de definir exactament quines fractures humanes són per les que penetra el maligne i sembla que tant se val, que només li interessen com a pretext per a poder convertir la pel·lícula en una festa dimoníaca, de les que fan xalar els fans de Sitges. Tampoc gosaria descartar, però, que amb aquesta col·lecció de tòpics sobre febleses en la societat burgesa hagi pretès dir alguna cosa sobre el nostre món: si és així, el diable se li ha endut la intenció a l’infern!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Llegint els teus articles pots molt bé treure’n les pròpies conclusions, perque la informació, completíssima, t’ha estat donada.