Club 7 Cinema

Isabel Coixet és una cineasta que no m’interessa gens, a qui considero poc més que una publicista sobrevalorada en el terreny del setè art i de qui en discrepo ideològicament del tot. De manera que poc o gens li segueixo l’estrena de pel·lícules. Tanmateix, El sostre groc és un documental en català, sobre un tema que ens toca com a poble, i per això li paro una mica d’atenció, amb aquest apunt que recull algunes altres veus publicades.

Article d’Imma Merino, al Full de Sala del Cinema Truffaut: En contra de la Llei del Silenci. (..) Partint de la investigació d’Albert Llimós i Núria Juanico (periodistes del diari “Ara” que van participar en el rodatge entrevistant les víctimes) realitzada arran de la denúncia dels abusos l’any 2018, el documental d’Isabel Coixet es proposa fer més visibles uns fets llargament amagats, silenciats i encoberts: allò que estava al fons de la superfície fins i tot brillant d’una Aula de Teatre de la qual n’estava molt orgullós qui va ser durant anys l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, tal com es fa present a través d’imatges televisives d’arxiu (..) El cas no s’havia pogut reobrir perquè no s’havien fet denúncies d’abusos més recents. Tanmateix, a vegades, el cinema pot servir d’alguna cosa. “El sostre groc” ha fet que es presentessin noves denúncies d’abusos comesos per Antonio Gómez, cosa que pot fer reobrir un cas amb altres implicats, com ara l’esmentat Ruben Escartín, i les directores del centre que, silenciant-ho i amagant- ho, ho van consentir. També l’Ajuntament de Lleida ha demanat perdó a les víctimes. Mai no acaba de ser tard. Per això s’ha d’actuar en contra del silenci i fer emergir allò que s’amaga darrere de les aparences, al fons de les superfícies. I també, la crítica d’Imma Merino al diari El Punt Avui: La paraula de les víctimes.

Crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari Ara: ‘El sostre groc’: Isabel Coixet firma el documental sobre el primer Me Too català. (..) El context de l’època i el funcionament de l’escola s’il·lustra amb una bona quantitat d’imatges d’arxiu, tant dels mitjans de comunicació locals com de vídeos domèstics. Aquestes són les úniques imatges en què apareix Antonio Gómez, l’abusador, que s’ha negat a participar en el film, com tampoc no hi han volgut col·laborar les directores del centre d’aleshores (..) Amb els fonaments de la feina periodística ja posats, Coixet se centra a donar espai a les experiències de les protagonistes, i a articular aquest retrat general d’un cas d’abusos, així com el procés dificultós per denunciar-los. La Violeta, la Sonia, la Marta, la Mireia, la Goretti, l’Aida, la Míriam i la Cristina, entre d’altres, parlen sobretot a través d’entrevistes diverses en entorns acollidors. Però la directora també les acompanya de visita a l’Aula, per transmetre i conjurar el seguit de sensacions negatives amb què associen el centre. Coixet també recorre a alguns elements més simbòlics o metafòrics (..) El sostre groc del títol forma part d’un dels relats més esgarrifosos, i esdevé la metàfora del bloqueig que genera la violència sexual, però també la visualització abstracta d’allò que no es pot concretar en imatges (..) Lluny de les gestes individuals i èpiques, i nodrit amb els aprenentatges de les lluites feministes, el Me Too va fer palès que el camí es trobava en l’acció col·lectiva i el suport mutu. Rigorosa amb els fets i sensible amb les protagonistes, El sostre groc no només et remou molt endins. També ens proporciona aquest referent fílmic que ens faltava d’un Me Too de proximitat.

Alfons Gorina ha piulat a Twitter: Un nou exemple de documental amb molt més valor com a document, que com a exercici cinematogràfic. On tot el talent i la rauxa està en la valentia de les seves protagonistes, i no en una estructura narrativa bàsica.

Podeu veure la pel·lícula als Cinema Truffaut, de Girona i a totes aquestes sales: Cinema en català.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!