Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

15 de gener de 2023
0 comentaris

“El prodigi” / “The Wonder”, de Sebastián Lelio: fitxa i comentari

El prodigi. Títol espanyol: El prodígio. Títol original: The Wonder. Any: 2022. Director: Sebastián Lelio. Guió: Sebastián Lelio i Alice Birch, basat en la novel·la The Wonder, d’Emma Donoghue. Repartiment: Florence Pugh (Lib Wright, la infermera), Kila Lord Cassidy (Anna O’Donnell, la nena), Tom Burke (Will Byrne, el periodista), Niamh Algar (Kitty O’Donnell), Elaine Cassidy (Rosaleen O’Donnell, la mare), Caolán Byrne (Malachy O’Donnell, el pare), Toby Jones (Dr. McBrearty), Ciarán Hinds (pare Thaddeus), Josie Walker (germana Michael, la monja). Vista el dia 15.01.2023, en VOSC, per Netflix.

Sinopsi: Irlanda, Midlands, 1862. Lib Wright, infermera turmentada pel seu passat, arriba d’Anglaterra per a vigilar, conjuntament amb una monja, una nena que diuen que fa quatre mesos que no menja, en el que podria ser un miracle.

Comentari.

Des d’un bon començament se’ns diu que assistim a una representació, que se’ns n’explica una de personatges que tenen les seves històries.

El que se’ns representa és una Irlanda endarrerida, dominada pel catolicisme atàvic, en què una infermera anglesa (sic) fa mans i mànigues perquè la raó i els coneixements científics siguin presos en consideració. Fins i tot el metge irlandès que hi intervé està per teories esotèriques (neosupersticions?), abans que acceptar la lògica de les coses. Això sí, en una ratlla de diàleg final, es ve a dir que el cas supera l’àmbit del poble on s’esdevé l’acció i fins i tot del país, per abastar tot l’Imperi (britànic): arreu hi ha nens abandonats i nens que han estat presos com a prodigi -diu-.

Les històries que anem descobrint pertanyen al passat de tots els personatges, que tenen les seves particulars maneres de portar-ho en el present. Evidentment, hi ha també (molt important) el relat dels fets que anem veient. I (espòiler) fins i tot hi ha una història que s’obre al futur, justament deixant enrere el passat.

La pel·lícula, funcional pel que fa a la factura visual, té una atmosfera subjugant, centrant-se en els pocs espais (a la penombra) i paisatges rurals (no gens esponerosos) pels que es mou, després que hem vist la protagonista arribar-hi en un trajecte primer per mar, després amb tren, finalment amb carro, en un desplaçament que és un endinsar-se al món fílmic. I és aquest món el que respirem durant el gruix del metratge, amb els dubtes sobre la veritat del presumpte miracle de la nena, el pes de la (superstició?) religió, la poc oberta intervenció del comitè encarregat de supervisar el cas i treure’n l’entrellat, les pesants històries particulars que sobreïxen en la foscor… bastint un entramat narratiu absorbent.

La banda sonora potser hi trenca un xic el to general fílmic, amb unes aparicions musicals emfàtiques que ens avisen d’alguna cosa transcendent.

Florence Pugh és l’actriu que incorpora magníficament bé, amb austeritat, la infermera Lib Wright, amb el dolor que tragina, la vocació gairebé detectivesca amb què vol desentrellar l’assumpte del presumpte miracle de la nena, la decisió amb què encara les contrarietats…

No puc acabar sense fer esment que la religió la representa d’una manera salvatge, ferotge, cosa de fanàtics, reinterpretadors de tot, disposats a arribar al sacrifici… Sort que, al final, deixa una mica de marge angelical, en mans de la monja que ha assistit als esdeveniments.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!