Club 7 Cinema

Si haguéssim vist Scoop, de Woody Allen, després d’ El prestigi, de Christopher Nolan, potser ens hauríem pensat que el de Nova York s’emfumia de la prestidigitació cinematogràfica de l’anglès, famós per la sèvia dèria pels guions en trencaclosques cronològic, que esclatà a Memento. La presència de Hugh Jackman i Scarlett Johansson al repartiment d’Scoop i d’ El prestigi, encara ens podria fer creure més en la intenció paròdica de Woody Allen. Però no, sembla que tot són simples coincidències. No obstant això, constatem fàcilment que aquesta temporada els mags s’han posat de moda al cinema, ja que encara hi hem d’afegir un tercer títol, L’il·lusionista, amb Edward Norton, que serví per a clausurar Sitges 2006 i que, com les altres dues pel·lícules, també barreja màgia i thriller. Segurament, tot plegat generarà un nou tòpic anti-Hollywwod. Fins ara, ens hem avesat a sentir ?i a escriure? que la manca d’idees du l’indústria nord-americana a fer noves versions i parts cinquenes i sisenes d’èxits anteriors. Probablement, ben aviat llegirem que la mateixa manca d’idees els du, no ja a estirar el fil de la màgia i els mags, sinó a confondre il·lusionisme amb il·lusió i substituir la manca d’imaginació per la pirotècnia ?i la trampa? dels trucs embaucadors.

…

Sinopsi Londres, a començament del segle XX. Robert Angier i Alfred Borden són dos joves mags amb futur. Es tenen una rivalitat amistosa, que aviat esdevé gelosia i finalment odi. Convertits en enemics ferotges, cadascun d’ells bregarà per a destruir l’altre, tot recorrent als secrets més obscurs del seu art. Aquesta guerra arrossegarà conseqüències dramàtiques per als que els envolten.

…

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

…

"L’encís d’un truc de màgia rau en el secret, si ens en revelen el secret, el truc perd tot interés", és el que ve a dir el mag que interpreta Christian Bale a un nen, en la pel·lícula El prestigi. I de debò que ho ha tingut en compte el director i coguionista del film, Christopher Nolan, perquè gran part de l’argument el basa en el descobriment d’un secret que aquell mag serva ben amagat. En Hitchcock d’això en deia un macguffin i, de manera més rústica, nosaltres ho descrivim com "la pastanaga que fa tirar l’ase". Es tracta de l’elemental recurs guionístic de generar l’expectativa que mantingui viu l’interés de l’espectador. Ara bé, al final de la pel·lícula, Christopher Nolan ensenya el truc, ens ho explica tot i, al damunt, ve a dir-nos que ens hem estat empassant les dues hores i escaig d’aquest film perquè "volem ser enganyats". Se m’acudeixen un munt de preguntes. Per què revela el secret? En el fons, no vol sinó explicar de cap a peus una història i prou? Ha esvait a darrera hora l’encís del misteri ?l’atractiva màgia del truc?, per avenir-se a la convenció del Hollywood actual, segons la qual tot ha de quedar explícit, ben masegat, sense deixar cap racó a la imaginació de l’espectador? Ha optat per l’explicitud convinguda, amb voluntat de fer-nos-hi reflexionar, tot remarcant que "volem ser enganyats"? Està parlant del cinema com a espectacle de prestidigitació? L’està reivindicant?

…

Dramàticament, El prestigi és molt prima. Planteja uns primaris conflictes de gelosia i rivalitat, que tracta de manera elemental, estrictament expositiva, gairebé al nivell de patètica novel·leta. En canvi, resulta evident que El prestigi és obra d’un guionista virtuós i efectista -Christopher Nolan i, de fet, també del seu germà, Jonathan, que ja van escriure conjuntament el guió de Memento, aquella cinta de l’home que perdia la memòria i que començava pel final i acabava pel començament?. Christopher Nolan té la dèria de desmuntar l’estructura dels guions. A Memento va esborrar la dimensió temporal ?la narració avançava a rerescules? i esquivava d’aquesta manera la simple lògica causa-efecte. I a Insomni ?amb Al Pacino com a inspector de policia que patia insomni i se n’anava a investigar un crim a Alaska, en plena època del sol de mitjanit?, esvaïa les referències del pas del temps, no jugant amb la cronologia com en el cas anterior, sinó fent que sempre fos de dia, de forma que l’espectador, per a orientar-s’hi, havia d’agafar-se a les activitats dels personatges i a simples canvis de to lumínic. A El prestigi juga amb els punts de vista. Hi ha un personatge ?C. Bale? que llegeix el diari personal de l’altre protagonista ?H. Jackman? i les imatges ens il·lustren el relat que se’n desprèn; però, en aquesta lectura surt que l’altre ?Jackman?, prèviament, havia robat el diari d’aquest ?Bale? i també l’hi havia llegit i, per tant, les imatges corresponents al que diu aquest altre diari s’entrelliguen amb les altres. I encara hi hem d’afegir les que corresponen al relat del que explica l’enginyer Cutter ?Michael Caine?. I més narracions que hi ha pel mig, que prenen altres punts de vista… Evidentment, la cronologia dels fets queda alterada, es va constantment endavant i endarrere ?i d’un lloc a un altre?; però, en aquesta ocasió, no em sembla tan rellevant que s’esbravi la dimensió temporal, com l’espectacular, enlluernador, enginyoset, a vegades atabalador concert de punts de vista que s’hi desferma.

…

En aquest guió tan rutilant i en la seva posada en escena, es fa autèntics exercicis de prestidigitació cinematogràfica. Els germans Nolan administren les giragonses i sorpreses a pleret, com els convé. No és la lògica de la història, ni l’evolució de les esdeveniments el que du a l’aparició d’un personatge o d’un fet inesperats. No. Els guionistes s’amaguen a la mànega el que els cal i ho van traient quan volen, per fer anar les coses cap on els interessa. Com si fossin ells, els mags. A les imatges i amb el muntatge, ensenyen només una part de les coses ?personatges, mal siguin essencials, o situacions?: les altres, les amaguen per treure-les quan els cal. No estem pas parlant d’el·lipsi cinematogràfica, sinó de trampa descarada, emparada en el vituosisme guionístic i en la pretesa reflexió sobre que "ens deixem enganyar". Francament, les afiguracions que ens crea el bon cinema són una altra cosa.

…

Certament, hi ha un bon grapat d’aspectes positivament remarcables en el guió d’ El prestigi. Per exemple, en la rivalitat entre el mag de talent "nat", que encarna Christian Bale ?quin gran actor!?, i el mag de talent "adquirit" ?Hugh Jackman?, es planteja el contrast entre la genialitat i l’ofici; entre, d’una banda, l’home que porta la creativitat a la sang, que tot en la seva vida ?el que veu, el que sent, el que estima, al que aspira…? va marcat, condicionat, per aquesta genialitat, i, contrastadament, per altre cantó, l’artista capaç fins i tot de tenir més èxit que el geni, però mancat de la capacitat creadora i la vida del qual pot quedar marcada per tragèdies i febleses la condició humana ?ambició, venjança…?, però no pas pels estralls de la genialitat ?que, evidentment, no té?.

…

Al guió, hi trobem també algunes referències al tema del doble: la duplicitat natural, la duplicitat aparent i la duplicitat generada tecnològicament. I, com a conseqüència, es toca igualment la qüestió de la identitat. Més enllà del joc abracabradístic del qui és qui, s’exposa el conflicte entre el secret i l’individu, entre allò de cadascú que queda amagat i el necessari lliurament i obertura a l’altre ?per tant, entre el "codi font" d’allò que ens pot fer fascinants mentre no en revelem la clau per a desxifrar-ho i la relació sincera que cal establir amb els congèneres humans amb què convivim?; és a dir, qui som realment cadascun de nosaltres, si hi ha alguna cosa essencial que servem amagada dins nostre? Això hi és, a la pel·lícula, però tot just enunciat i finalment evacuat no pas temàticament, sinó narrativament.

…

En El prestigi  es practica un cert miroteig. Hi ha un nen que plora en veure el joc de màgia de la desaparició de l’ocellet, convençut que l’han mort i que és un altre el moixó que "reapareix al final, com a "prestigi" acrediatiu dels poders del mag que l’havia prèviament fet fonedís. Aquest nen demostra tenir alguna cosa del talent d’Alfred Borden (C. Bale) per "llegir" els trucs i el que ell revela tindrà un vincle amb l’exitosa maquinària "màgica" de Robert Angier (H. Jackman). Fins i tot, el guió d’ El prestigi juga al cercle tancat: les primeres frases que sentim ?en boca de Michael Caine?, són les mateixes del final, ara, després de l’"experiència" que ha significat tota la pel·lícula, la mateixa seqüència primera pren tot un altre caire, més conclusiu.

…

Durant la visió de la pel·lícula, tanmateix, hom es pot perdre una mica, pel que fa als indrets on transcorre l’acció. Saps que Colorado és als Estats Units i tot sembla indicar que l’acció principal del film s’ambienta a Londres; però es tarda a situar-nos clarament. Mentrestant, t’has d’agafar a indicis visuals: la mena de teatres i carrers, un cert ambient victorià, uns bobbys que apareixen puntualment… Igualment, l’espectador topa amb certs aspectes inversemblants del guió, que finalment poden ser explicats i potser fins i tot justificats, però ja han causat l’efecte malfiador sobre la pel·lícula. És el cas dels diaris personals dels dos mags. Comencem per Borden (C. Bale): no el veiem mai que escrigui res, se sap de memòria els trucs i guarda els secrets, que no els revela ni a la dona… i resulta que ho gargoteja tot o gairebé tot en un diari! És cert que Angier (H. Jackman) té un aspecte d’home més llegit i que el veiem escriure, però es fa igualment inversemblant que pugui anotar res que sigui clau del seu ofici. Oh, i tots dos resulta que expliquen coses de la vida com si fosin els literats que no tenen pas pinta de ser. Tant se val que finalment se’ns reveli el joc a què juguen l’un i l’altre: el truc de guió, el trampós recurs narratiu, se sobreposa a la credibilitat de la pretesa estratègia recargolada dels protagonistes, per molt que tot quedi "explicat" després.

…

Val la pena esmentar el capítol interpretatiu. Bale, esplèndid sobretot a mesura que avança la pel·lícula. Jackman, força limitat. Caine, la saviesa del veterà convertit en secundari de luxe. David Bowie, amb l’elegància que reté d’aquell seu glam, perfecte en un paper d’excèntric il·luminat i arraconat de la societat. Scarlett Johanson, acceptant un rol clarament secundari i que només es pot explicar en termes gairebé personals. Rebecca Hall i Piper Perabo, molt bé, dins la discreció dels seus rols absolutament secundaris, gairebé reduïdes a simples presències atractives.

…

El muntatge d’ El prestigi hauria de ser digne d’elogi o, si més no, d’esment; però el tall sec de plans de durada sovint massa breu, per saltar en el temps, l’espai i la situació, acaba convertint-se en el principal còmplice de la posada en escena, a l’hora d’amagar l’ou.

…

Arribat al final d’aquest article, les preguntes que em formulava inicialment tenen per mi una resposta: probablement totes alhora admeten una resposta positiva. Ara bé, sigui quina sigui la voluntat dialèctica de Christopher Nolan, em resulta força neutralitzada pel mecanisme que ha utilitzat, la pel·lícula com l’ha feta.

…

Director Christopher Nolan. Guió Christopher Nolan i Jonathan Nolan, basat en la novel·la de Christopher Priest. Fotografia Wally Pfister. Música David Julyan. Muntatge Lee Smith. Repartiment Hugh Jackman (Robert Angier), Christian Bale (Alfred Borden), Michael Caine (l’enginyer Cutter), Piper Perabo (Julia Angier), Rebecca Hall (Sarah Borden) Scarlett Johansson (Olivia). Productors Christopher Nolan, Aaron Ryder, Emma Thomas. Productor associat Jordan Goldberg. Productor executiu Christopher Ball (Chris J. Ball), Valerie Dean, Charles J.D. Schlissel, William Tyrer. Durada 2h08.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!