Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

1 de desembre de 2021
0 comentaris

“El poder del perro”, de Jane Campion

El poder del perro. Títol original: The power of the dog. Directora: Jane Campion. Guió: Campion, basat en el llibre de Thomas Savage. Repartiment: Benedict Cumberbatch (Phil Burbank), Jesse Plemons (George Burbank), Kirsten Dunst (Rose Gordon), Kodi Smit-McPhee (Peter Gordon). Vista el dia 01.12.2021, en VOSE, a Netflix.

Sinopsi: Montana, 1925. En Phil i en George Burbank són ramaders benestants, que viuen en un ranxo arraconat. En Phil respon al prototip del vaquer hipermasculí, que representa que no es renta mai, capaç de castrar un animal amb la seva navalla, de xarrera fàcil i que té mitificat un ranxer anomenat Bruce Henry, genet extraordinari que li va ensenyar tot de l’ofici. El seu germà George, gras i sempre net i polit, ben vestit, és com la seva antítesi. De camí amb el ramat en el seu viatge anual, s’aturen a un poble a menjar, beure, fer festes i dormir. Al restaurant de la Rose hi mengen tota la colla i allà coneixen Pete, el fill delicat de la Rose, que els fa de cambrer. En Phil, amb la seva boca corrosiva es posa amb la sensibilitat d’en Pete, fins al punt que el noi se’n va del restaurant i la Rose plora a la cuina. En George, per contra, en anar a pagar el sopar i trobar-se la dona d’aquella manera, li fa costat. Així comença en George a acostar-se a la Rose, amb qui acaba casant-se. I d’aquestes que els dos germans i la Rose passen a viure sota la mateixa teulada, amb l’animadversió gens dissimulada d’en Phil envers la nova cunyada. En Pete, per la seva banda, és a la ciutat estudiant medicina (el seu pare era metge i -alcohòlic- es va suïcidar), però quan arriba l’estiu ha de fer cap al ranxo, on en Phil li segueix dient “petita Nancy”, “mariconet”… fins que un secret del passat és revelat i les coses canvien.

Que bona que és Jane Campion dirigint! En tot moment sap posar la càmera on toca, amb plans impecables (enquadraments, durada, ritme intern…), menant la pel·lícula amb el ritme que li escau, fent ús lliure i savi de les el·lipsis, tractant els personatges i situacions amb sensibilitat sense defugir res, dirigint els actors meravellosament…

Benedict Cumberbatch hi destaca d’entre les bones interpretacions de tots plegats, donant vida a Phil, el mascle, l’intel·ligent, l’agressiu, l’homòfob verbal, el díscol…, amb subtilesa i eficàcia.

S’hi reprodueix, amb molt bona ambientació, l’època i el lloc de l’Oest americà on transcorre l’acció, quan els cavalls conviuen amb els cotxes i el ferrocarril ja se les campa, quan el cinema ja és una realitat d’entreteniment (Rose tocava el piano als cines), quan els indis ja estan “civilitzats”… El ranxo ja és tot un casalici, el restaurant de Rose ja no és una taverna, la ciutat ja està desenvolupada, els germans protagonistes han tingut estudis i els pares ja no viuen al ranxo, sinó lluny…

Atenció: espòilers!

En aquest ambient fortament masculí es fa present l’homosexualitat amagada, clandestina, de Phil i del difunt Bruce Henry i el canvi de la relació de Phil amb Peter (que arriba al súmmum amb una seqüència esplèndida, carregada d’homoerotisme, en què el noi encén una cigarreta i la comparteix amb Phil). Jane Campion ho tracta, insisteixo, sense amagar res; però tampoc amb gens de sexe explícit. I de sobte, ve el final de la pel·lícula.

Fa pensar, per a lligar caps, aquest final. En el flux fílmic pautat per capítols, de cop i volta apareix una fosa al negre, en Phil resulta que ha mort i es deixa ben clar que ha estat a causa d’una malaltia contagiosa encomanada per animal mort, quan ell no tocava mai cap animal mort i en canvi hem vist en Pete tocar-ne un amb guants. Per reblar el clau, acte seguit veiem en Peter acariciant la corda que li ha trenat en Phil -igual que en Phil acariciava la sella de muntar del seu estimat i difunt Buck Henry-; però en Pete du els mateixos guants amb què es va protegir de l’animal mort que va obrir. Hem de concloure, doncs, que el noi va encomanar a en Phil; però de quina manera? Sembla que ha estat amb els retalls de pell que ha donat a Phil perquè acabés la corda trenada i que el xicot hauria tallat -no ho veiem- de l’animal mort. Però per què? No es pot pensar amb un acte d’involuntària responsabilitat, ja que en Pete es protegeix amb guants quan toca l’animal; aleshores cal pensar que l’ha volgut matar, però per què, si sembla que hi ha un desig entre ells dos? De fet, el noi ha ofert els retalls de pell a Phil quan aquest està molt i molt empipat amb Rose perquè ha donat les pells seves als indis i aconsegueix calmar-lo i entendrir-lo (en un punt que resulta un pèl forçat, ja que no sembla que la ràbia fos per no poder acabar la corda…) i una vegada en Phil és enterrat veiem en Pete mirar la seva mare  fent-se un petó amb en George, signe d’una nova felicitat: l’haurà eliminat per fer feliç a la seva mare… Fa pensar, per a lligar caps, aquest final, realment sobtat.

“Allibera la meva ànima de l’espasa, defensa’m del poder del gos” és la citació de la Bíblia que llegeix en Pete, sol a casa, després de la mort de Phil i l’origen del títol del film…

Al llarg del metratge van apareixent les ferides interiors dels protagonistes. En George diu a la Rose que és feliç d’haver-se casat per abandonar la soledat -i això que estava sempre amb el germà… la soledat era íntima, pregona-. La Rose es torna alcohòlica i la primera vegada que la veiem beure a pleret és quan se sent assetjada per l’animadversió de Phil, ella tocant al piano i ell responent-li des de dalt a la seva habitació. En Phil, amb l’homosexualitat amagada i que en Pete li fa sobreeixir. Problemes de soledat, de felicitat, d’identitat…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!