Club 7 Cinema

Aquesta és una reflexió (autocrítica?) que estic fent-me des de fa dies i que ara poso per escrit. Si la voleu compartir, vosaltres mateixos.

Defensar una pel·lícula sense haver-la vist és una temeritat i fer-ho, no ho faig mai. Generar-me’n expectatives, sí.

Quan s’anuncia que hi haurà una pel·lícula catalana en català -redundància del terme?-, procuro fer-me’n ressò, fer-ho saber, animar la gent a anar-la a veure i jo mateix miro de fer mans i mànigues -i sovint alguns quilòmetres- per no perdre-me-la. La pregunta, tanmateix, és: val la pena, ‘a priori’, parlar-ne sense saber-ne res de la qualitat? Per la difusió del cinema en la nostra llengua, sí, esclar; però quant a la creativitat artística del film en qüestió o, si és el cas, la comercialitat del producte de què es tracti, això ja són figues d’un altre paner.

En aquests moments em passa. D’una banda, hi ha “Un cel de plom“, de Miquel Romans, amb Nausicaa Bonnin, al qual he dedicat ja dos apunts –La biografia de Neus Català, al cine, el 28 d’abril i El llibre…-, demà en tindré el llibre de Carme Martí i el començaré a llegir i, si puc, el cap de setmana que ve n’aniré a veure una versió teatral. Hi poso interès, perquè és una pel·lícula en català i el personatge biografat s’ho val. Però, ai, resulta que la pel·lícula s’estrena a finals d’abril i si bé anirà al BCN Film Festival i ha tingut un article a la premsa, no ha estat seleccionada pel festival D’A -sempre més amatent al cinema d’autor-. És que no té alçada autoral? És una coproducció de TV3 i hi planeja el fantasma que es tracti d’un telefilm més o menys arreglat perquè es pugui projectar a les sales de cine. De debò? Amb “El fred que crema“, que està prou bé dins de la seva discreció, ja va passar una mica i la migradesa de la producció ho abonava. Per altre cantó, hi ha “Els Encantats“, d’ Elena Trapé, amb Laia Costa, que s’ha projectat amb èxit al Festival espanyol de Màlaga, ja compta amb cert suport mediàtic i s’estrena el 2 de juny -tot i que tampoc va al D’A i també al BCN Fest-. Li he dedicat un apunt, en la lògica de donar suport al cinema en la nostra llengua i a una proposta que sembla interessant. Estaran a l’alçada, comparativament parlant, ambdues pel·lícules? Tanmateix, una és una òpera prima i l’altra és d’una directora ja bregada.

Perquè sigui en català, no cal que es tracti d’una obra creativa; també es mereix el suport si es tracta d’una producció de vocació comercial, sempre que tingui un certa dignitat. És el cas de “Escape Room: la pel·lícula“. La normalització lingüística al cinema bé s’ho val. Tot i que en aquest blog, m’inclino per defensar -quan ja les he vistes- sobretot el cinema de vocació autoral (“Suro“, “Alcarràs“, “Sis dies corrents“…). El problema que se’m presenta, però, insisteixo, no és quan ja les he vist i en puc fer el comentari que escaigui, sinó en la difusió prèvia.

Em sembla que l’important, per a mi i per als lectors d’aquest blog, és que quedi clar que quan parlo de ‘projectes’, de novetats que ‘aviat’ arribaran a la cartellera i d”estrenes’, de films catalans en català, n’estic fent difusió i que, en cap cas, no en pressuposo res pel que fa a la qualitat. Després, si els puc veure, ja en faré el comentari del signe que sigui.

Quant al cinema no català que arriba en VOSC, en general, el mateix: simple difusió. Tot i que en aquest cas, moltes vegades, hi ha per la meva part una certa adhesió a l’obra del cineasta en qüestió o el reflex del pes que la pel·lícula ha tingut en festivals importants.

No és freqüent que jo em faci ressò del que s’estrena doblat al català. M’incomoda fer-ho, perquè defenso la VOS. No obstant això, hi ha algunes excepcions que confirmen la regla, sobretot quan hi ha algun repte en la lluita per la normalització de la nostra llengua als cines. Evidentment, en aquests casos, tampoc hi ha ‘a priori’ cap consideració sobre la qualitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!