Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

17 de gener de 2025
0 comentaris

El ‘meu’ David Lynch

Estic colpit per la mort de David Lynch, com em penso que tots els cinèfils del món, tot i que jo no he estat mai allò que se’n diu un ‘lynchià’. No he acabat de connectar amb el seu onirisme, digueu-n’hi surrealisme si voleu; però perquè a mi em costen les pel·lícules d’autors que tiren cap a l’abstracció, a l’alta poesia, a la part més fonda de la ment… Tanmateix, hi ha algunes obres de David Lynch que m’han marcat pregonament, com “Una història de debò” / “The Straight Story” (1999).

Era al Festival de Canes de 1999 que hi vaig veure “Una història de debò” / “The Straight Story”, en una de les sessions memorables, que recordaré tota la vida, per l’impacte emocional que em va causar. Vaig començar a plorar des que s’acabava la projecció del film i vaig seguir bramant, desconsoladament durant tota la passejada que vaig haver de fer pel llarg passeig de la Croisette, desfogant-me d’aquella meravellosa, sentida, bellíssima experiència humana i cinematogràfica que acabava de viure. La sinopsi: L’estiu de 1994, Alvin Ray Straight, un resident de Laurens, Iowa, es va embarcar en un viatge de 350 milles a través del Mississipí per visitar el seu germà malalt a Mount Zion a Wisconsin. Va fer un viatge de 6 setmanes amb un tractor John Deere de 1966. I la imatge, crepuscular, serena, i magnífica, de David Lynch, amb Freddie Francis a la fotografia. I (ohhhhhhhhh!) la corprenedora banda sonora d’Angelo Badalamenti:

Avui he esmorzat recordant David Lynch, tot escoltant aquesta meravellosa banda sonora.

Permeteu que també expliqui com “Una història de debò” / “The Straight Story” té per a mi també una altra entranyable significació personal/familiar. Devia ser l’última gran pel·lícula que van gaudir junts els meus pares. Els havia dit que la miressin, un dia que els la feien per la televisió, tot advertint-los que, malgrat ser un film del Festival de Canes, estava segur que els agradaria. I els va emocionar, commoure: me’n van estar parlant durant dies! Després la vida se’ls va anar acabant a tots dos, de mica en mica.

Vaig poder comprovar (en la pròpia pell) tanmateix que aquesta no era pas una obra que fes gaire feliç als lynchians. L’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics va organitzar un debat públic, ran de l’estrena del film, amb en Quim Casas (lynchià de pro), Andrés Hispano (autor d’un llibre sobre el cineasta) i jo, que (imprudentment) vaig acceptar de participar-hi, com a defensor de la pel·lícula. La conclusió a què van arribar és que li perdonaven a Lynch haver-la fet, però que no hi tornés…

Sense que m’hagués interessat per “Eraserhead” (1977), el meu primer contacte de debò amb David Lynch va ser “L’home elefant” / “The Elephant Man” (1980); però no es pot pas dir que em causés gaire efecte. Poc amant com soc de segons quina ciència-ficció, no em va pas dir massa res “Dune” (1984). En canvi, veus,  “Vellut blau” / “Blue Velvet”  (1986), ja em va inquietar, tenia un misteri en les seves imatges, suggeria tot de coses (El descobriment d’una orella humana tallada trobada en un camp porta un jove a una investigació relacionada amb una bella i misteriosa cantant de discoteca i un grup de delinqüents psicòpates que han segrestat el seu fill). Però el primer gran impacte que vaig tenir va ser amb la sèrie ‘Twin Peaks‘ (1989-1991):

Jo encara era solter, vivia sol en un pis poc moblat, però al menjador tenia televisor i butaca. Tele 5, sí, sí, aquella Tele 5 en emissió de proves, passava la primera temporada de la sèrie ‘Twin Peaks‘ (1989-1991). Jo m’asseia a la butaca i, expectant, anava fruint dels successius capítols, que esperava amb delit (L’excèntric agent de l’FBI Dale Cooper -Kyle MacLachlan- arriba a Twin Peaks, una petita població muntanyosa, per investigar el brutal assassinat de la noia i bella Laura Palmer, la noia més popular de l’institut de la localitat. Amb l’ajuda del xèrif del poble, l’amable Harry S. Truman -Michael Ontkean-, l’agent Cooper comença a interrogar els habitants del poble i va descobrint a poc a poc que molts amaguen foscos i misteriosos secrets). I aquella banda sonora d’Angelo Badalamenti:

Enmig de l’eufòria televisiva de “Twin Peaks”, al Festival de Canes vaig xalar de valent amb la bogeria (salvatge, sí) de “Cor salvatge” / “Wild at Heart” (1990), que hi acabaria guanyant la Palma d’Or. Ai, el desfermat Nicolas Cage, com a Sailor, i la intensa Laura Dern, com a Lula…Durant un permís de la presó, en Sailor veurà la seva xicota Lula i tots dos decideixen fugir a Califòrnia. La mare de la noia (Diane Ladd), que s’oposa a aquesta relació, es posa en contacte amb un mafiós perquè elimini en Sailor. En realitat, vol desfer-se’n perquè el noi va presenciar com ella i el seu amant assassinaven el seu marit. La fugida d’en Sailor i la Lula va acompanyada de tèrbols esdeveniments i records sòrdids.

No vaig tenir cap interès a veure-li “Carretera perduda” / “Lost Highway” (1997), com tampoc la molt posterior “Inland Empire” (2006), perquè no eren la mena de cinema que em mou.

També al Festival de Canes vaig topar amb “Mullholand Drive” (1999), que hi acabaria guanyant el Premi a la Millor Direcció. Betty Elms (Naomi Watts), una jove aspirant a actriu, arriba a Los Angeles per a convertir-se en estrella de cinema i s’allotja a l’apartament de la seva tia. Allà coneix l’enigmàtica Rita (Laura Harring), una dona que pateix amnèsia a causa d’un accident patit a Mulholland Drive. Les dues juntes decideixen investigar qui és la Rita i com va arribar-hi. Va ser una de les experiències negatives que vaig patir a Canes. No la vaig poder veure a la sessió de vespre i vaig haver d’anar a la sessió de nit (fatal, per a mi!) i… els ulls se’m tancaven, de son i cansament de la jornada… però tot aquell onirisme, no m’anava pas, no vaig entrar a la pel·lícula, que tanmateix està reconeguda com una de les grans d’en Lynch.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!