Club 7 Cinema

Guanyarà la Palma d’Or, L’arbre de la vida, de Terrence Malick? A moltes travesses de les que es fan pel festival, s’hi compta. Però el gran dubte rau a saber si el Jurat s’ha dividit tan radicalment com ha passat entre la premsa I la crítica acreditades al Festival. I és que la fòrmula del consens podria donar possibilitats a altres títols que congrien més unanimitat. Sens dubte, Le Havre, d’Aki Kaurismäki, sembla la pel·lícula més ben situada per a beneficiar-se’n. En la mesura que les votacions publicades a les revistes especialitzades que s’editen durant el certamen reflecteixen l’ambient general entre els festivalers, Le Havre ho té a l’abast, ja que les encapçala (seguida per El nen de la bici, dels germans Dardenne). A més, el Jurat de la Crítica Internacional li ha atorgat el Premi FIPRESCI i el Jurat Ecumènic li ha dedicat una menció especial, qualificant-la d’ oda a l’esperança, a la solidaritat i a la fraternitat, i remarcant que Kaurismäki ens fa entrar en un món que transfigura per la màgia dels colors, l’humor dels diàlegs, la humanitat dels personatges. Per cert, el Jurat Ecumènic ha reservat el seu guardó per a This Must Be The Place, de Paolo Sorrentino. I sigui per ganes d’afegir títols al cove, sigui per convicció, el cas és que a darrera hora els rumors donen alguna possibilitat a La piel que habito, de Pedro Almodóvar, com a un altra opció de consens.

Certament, ho té complicat el Jurat que presideix Robert De Niro. Quedant-nos només amb la categoria de Millor Director, fa dies que s’especula amb dos francesos: Bertrand Bonello, per la seva elegant recreació pictòrica d’una reclosa casa de prostitució parisenca a cavall dels segles XIX i XX, a Casa de tolerància, i Michel Hazanavicius, pel seu elaboradíssim homenatge al cinema mut, a L’artista. tanmateix, dos altres noms sembla clar que haurien de ser a la llista de favorits: Nicolas Winding Refn, per la impecable posada en escena de Drive, i Nuri Bilge Ceylan, pel seu extraordinària treball a Hi havia una vegada a l’Anatòlia.

Hi havia una vegada a l’Anatòlia.

Projectada en l’última jornada de la Competició, Hi havia una vegada a Anatòlia no tan sols n’ha estat la pel·lícula més llarga (2h37min), sinó la gran sorpresa d’aquesta 64a edició de Canes. L’argument és mínim: la recerca, trobada i aixecament d’un cadàver per part de la policia, els sospitosos del crim, el fiscal i el forense que els acompanya, i sobre l’autòpsia que se li practica l’endemà. On rau, doncs, el valor d’aquest film? D’una banda, en la posada en escena, i per altre cantó, amb el que reflecteixen els pensaments i diàlegs dels personatges.

Nuri Bilge Ceylan reprimeix tant com pot la seva tirada per l’esteticisme, que reserva per als (pocs i bellíssims) plans generals de paisatge que alleugeren el relat. I centra el seu talent fotogràfic a enquadrar els protagonistes, sigui dalt dels cotxes amb què, tota la nit, es passen buscant on hi há el cadàver; sigui enmig de la fosca nocturna  que els envolta a les diverses parades que fan, intentant localitzar l’indret exacte on l’assassí l’ha enterrat, sigui a ca l’alcalde d’un poble que els hostatja perquè sopin i descansin una mica. Són gent de formació molt diversa (uns amb estudis; els altres,no); que han nascut en aquell rerepaís, hi han anat a raure o s’hi han desplaçat des de la ciutat; que no sabrien viure enlloc més, voldrien marxar-ne o just s’hi han refugiat íntimament; amb històries personals i familiars complexes com la vida mateixa… I els pensaments que els sentim i els diàlegs que van tenint uns amb els altres les estones mortes de la investigació, així com algunes de les situacions que protagonitzen reflecteixen un determinat estat de coses a la societat turca i un ventall ampli de neguits individuals.

L’encaix difícil de Turquia amb els paràmetres democràtics de la Unió Europea, l’èxode del món rural, les mancances bàsiques, el futur limitat per als joves, el paper de l’Estat, els costums ancestrals, les passions, les ferides interiors, les mentides per a sobreviure… tot va sortint, construint-se un retrat matisat, profund, d’un temps i un país.

La font de les dones.

Radu MIhaileanu és jueu, d’origen romanès, té nacionalitat francesa i ha fet una pel·lícula de vocació didàctica en defensa de la dona a la societat musulmana, que il·lustra la complexitat del món arab. És La font de les dones, que si d’alguna cosa hauria de servir, fóra perquè la veiessin la gent del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà; però això sembla més aviat difícil i, en canvi, ho té força bé perquè els europeus la consumim com a faula esperançada sobre un canvi desitjable al si de l’Islam.

Les protagonistes del film són les dones d’un poblet situat bé al nord d’Àfrica, bé a l’Orient Mitjà, que fan una vaga de sexe per forçar els homes a ser ells que vagin a buscar l’aigua a la font de la muntanya o que s’hi facin canalitzacions, per acabar amb l’esclavatge a què estan sotmeses des de la nit dels temps. Certament, aquest relat beu de “Lisistrata”, d’Aristòfan,  però també s’inspira en uns fets reals que van passar en un llogaret de Turquia l’any 2001. Liderades per una forastera que sap llegir i escriure (bellíssima, Leila Bekhti), aquestes dones alteren la tradició i l’ordre establert, deixant en evidència els homes, així com el xeic i l’imam que n’articulen el poder. En el combat, les coaccions les reben de tot el sistema social, començant per les dones submises i avingudes al costum, per cafre que sigui. I els integristes hi veuen l’oportunitat de guanyar terreny, en detriment de l’Islam de la Llum, com el proclama un personatge.

Les bones intencions de Radu Mihaileanu, però, no justifiquen els tòpics i simplismes del guió, ni la manera efectista amb què el posa en escena. Molts personatges els converteix en arquetips, les situacions les esbiaixa massa buscant l’èpica reivindicativa, les festes amb els seus números cantats i ballats les serveix com a espectacle “per a turistes” en clau d’espectacle entretenidor (tot i les dialèctiques que hi introdueixen)…

FOTO La font de les dones, de Radu Mihaileanu

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!