Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

13 de maig de 2025
0 comentaris

El Grand Auditorium Louis Lumière, de Canes, la sala de cinema més gran d’Europa equipada amb Dolby Atmos®

La notícia ha saltat fa pocs dies: han equipat la sala Louis Lumière del Palau de Festivals de Canes amb la tecnologia sonora immersiva Dolby Atmos®. I així, amb les seves 2.309 butaques, en la sala de cinema més gran de tot Europa dotada d’aquest equipament. S’hi han instal·lat 128 altaveus permanents, 20 altaveus de sostre i 29 amplificadors, havent-s’hi desplegat 5 quilòmetres de cables  (la instal·lació dels altaveus suspesos va requerir la intervenció d’un equip d’acròbates d’accés amb corda). Ha representat una inversió d’un milió d’euros, finançat íntegrament pel Palau de Festivals i asseguren que Des de diàlegs subtils fins a paisatges sonors complexos, Dolby Atmos® ofereix un so tridimensional excepcional, movent-se al voltant i per sobre del públic per a una immersió total i un realisme impressionant. No cal dir que s’hi han implicat l’organització del Festival, l’Ajuntament de Canes, la mateixa empresa Dolby (que enguany celebra el seu 60è aniversari9 i sí, el Palau (que, com diuen és el que ho ha pagat).

FOTO : Grand Auditorium Louis Lumière ( © J. Tournebize)
Les condicions de visió de pel·lícules a la Lumière milloren així encara més, ja de per si extraordinàriament òptimes, començant per la seva famosa superpantalla (de 19 metres d’amplada per 8 metres d’altura) i passant per la qualitat acreditada dels seus projectors cinematogràfics d’última generació.
Certament, és un luxe poder assistir a sessions del Festival (de gala o no) en aquesta sala (on tot és immens!); però la veritat és que les graelles horàries dels festivalers situen la visió de moltes pel·lícules en d’altres sales. Al mateix Palau, hi ha la Debussy, dotada “només” de 1.068 butaques i que sol ser la més habitual de la premsa acreditada, tot i que sovint els crítics s’han de conformar (per qüestions d’organització de l’agenda) amb la sala Bazin, de 280 butaques. Val a dir que aquest nom, de Bazin, és tan sols per quan dura el Festival, igual que la sala Buñuel, que s’adapta per al cinema aquests dies i en la qual caben més de 300 persones. Situada als jardins del Palau hi ha encara la Sala Agnès Varda, una gran carpa que es va inaugurar amb motiu del 60è aniversari del Festival de Canes i que sol acollir les projeccions de l’endemà, que permeten repescar títols que se t’hagin escapat, i alguna sessió especial. Per cert, que aquests darrers anys s’han habilitat més cines per a recuperar els films de Canes (i posar-los a l’abast també de més públic): Cineum Imax, Aurore, Screen X, Salle 3.
La Quinzena dels Cineastes projecta els seus films en diverses sales, si bé la central és el Teatre Croisette, situat als sòtans d’un hotel. I la Setmana de la Crítica centra la seva activitat a l’Espace Miramar. Tant aquell Teatre com aquest Espace, així com el Palau de Festivals, són al famós passeig marítim de La Croisette, cosa que crea un ambient cinèfil impressionant, multiplicat per molt, si hi afegim els mítics hotels de primera línia de mar, els vehicles oficials entrant-hi i sortint-ne, amb estrelles i convidats importants, les cues de gent aguaitant per mirar de veure algú (i ara, si pot, fer-s’hi una ‘selfie’), ja sigui davant del Palau o dels establiments hotelers. I, arrodonint-ho, hi ha els milers de professionals i comercials de la indústria cinematogràfica mundial, que s’apleguen pel Mercat del Film, situat als baixos del Palau i en uns equipaments que hi són a tocar i… al ‘village!’ amb què arranca la Croisette. Això sol ja fa que hi hagi una munió de persones movent-se, passejant, que se sumen als milers de ‘tafaners’ que, en(molt i molt) gran nombre s’atansen fins a l’indret per a viure l’ambient festiu del Festival, veure els castells de focs artificials que s’organitzen o… per a asseure-s a una de les gandules del Cinema a la Platja (a la platja Macé de Canes, evidentment, a La croisette!).
Centrem-no ara, tanmateix, en el Palau de Festivals. Inaugurat (crec) el 1983, és una baluerna descomunal, que ha generat moltes crítiques des del primer dia. És la típica obra faraònica de la qual el volum més gran és aire, espai gastat en la immensitat etèria, sense cap altra funcionalitat que la d’impactar amb grandiositat. Certament, ha d’acollir (i acull) un gran nombre de persones; però no és menys cert que, a l’hora de la veritat, la superfície útil és força més reduïda del que aparenta, compartimentada en apartats més aviat petitois, laberíntics… I hi ha un munt de passadissos, d’escales, automàtiques o de pedra; portes i portetes a dojo, amb una infinitat d’entrades i sortides de l’edifici, pel davant, pel darrere, pels costats… que exigeix contractar una legió de personal per a vigilar-les i conduir el respectable… Això sí, la immensitat, amb els diversos pisos i subterranis del Palau, dóna perquè hi hagi sales de tota mida i condició, fixes o desmuntables, funcionals o més decoratives, extenses o reduïdes, per a usos tan diversos com cines/teatres/auditoris, cafeteries, despatxos de direcció, gestió o reunió, sales per a la premsa, per a convencions… Amb la seva creu, perquè, per exemple, per al Festival de Canes, la premsa disposa de tot un pis de l’edifici, la tercera planta; però la sala de conferències de premsa és justeta, de dimensions parlo (fins al punt que, en ocasions assenyalades, s’han de fer les rodes de premsa excepcionalment en altres indrets del mateix edifici, més espaiosos); la sala que fa de redacció (si més no quan jo hi anava i malgrat que amb el treball en línia i la possibilitat que els periodistes treballin des dels seus hotels o apartaments que han llogat) és del tot menuda, normalment de disseny sofisticadet, però menuda (i aquesta sala està complementada per una altra, igualment petita, amb una agradable terrassa, que dóna a la Croisette, situada al primer pis, cosa que ‘divideix’/’reparteix’ físicament els crítics…). És a dir, tot és espectacular, però funcional, funcional… la cosa pateix per aquí.
Les entranyes del Palau les conec molt bé, perquè cada any hi entrava i m’hi movia molt. Sabia les portes que duien a les escales de servei, tot un altre món, allunyat del llustre de la resta de l’edifici, que van del magatzem enorme (amb una activitat tan frenètica com invisible per a la majoria dels festivalers), a baix de tot, fins als passadissos de cada planta que duen a camerinos, escenaris, etc. M’hi movia també pels ascensors que t’hi duen. I és que, gràcies a un gironí que m’ho va ensenyar un dels primers anys d’anar al Festival, vaig descobrir-hi el restaurant que atén al personal de l’equipament (i als visitants com jo que ens hi atansem), situat al soterrani més profund imaginable. I, de mica en mica, vaig saber com arribar a la denominada ‘entrada dels artistes’, que és, efectivament, per on es mouen els actors, directors, etc. quan no han de fer-ho per les escales principals, les famoses ‘marches du Palais”.
Com us podeu imaginar, de ben equipat, el Palau n’està, amb un munt d’ascensors i WC, amb un grandiós aparcament de vehicles (de diversos pisos…).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!