Club 7 Cinema

El fred que crema. Director: Santi Trullenque. Guió: Santi Trullenque i Agustí Franch, basat en la peça teatral “Fred”, d’en Franch. Fotografia: Àlex Sans. Música: Francesc Gener. Muntatge: Marc Vendrell. Repartiment: Greta Fernández (Sara), Roger Casamajor (Antoni), Pedro Casablanc (Serafí), Adrià Collado (Joan), Daniel Horvath (Lars), Ksawery Szlenkier (Maryan), Elisabet Terri (Marieta), Nil Planes (Boleslaw), Kasia Kapcia (Rebeka), Peter Nikolas (Henryk), Albert Vilcan (Mateu). Vista el dia 21.01.2023, en VOC, a la sala 3 dels OCine Blanes.

Sinopsi: Andorra, hivern de 1943. La remor de la Segona Guerra Mundial ressona al poble fronterer on viuen la Sara i l’Antoni, un jove matrimoni que espera el seu primer fill. L’arribada d’una família de jueus que fugen de la persecució nazi trasbalsarà la vida a la vall. La Sara haurà d’afrontar una decisió difícil: obeir la raó o seguir el que li dicta el cor. El passat i els secrets que la neu ha mantingut enterrats durant anys estan a punt de sortir a la llum.

Festivals i premis: BCN Film Festival 2022. Som Cinema 2022. Gaudí 2022, nominada a Millor Pel·lícula.

Per si us interessa, també: Sandra Forn: ‘Algunes notes sobre la producció de la pel·lícula “El fred que crema”’, “El fred que crema” s’estrena el 20 de gener. Declaracions del director: “L’odi és hereditari, salta de generació en generació”(El Punt Avui), Santi Trullenque: “Tinc la sensació que vivim en un món governat per Tinky Winky”(El Món)

Comentari.

Al rerefons hi ha la Història, que la pel·lícula ens posa a l’abast en clau de ficció: la presència a Andorra d’algun escamot nazi i de jueus que fugien de la persecució alemanya travessant els Pirineus. Segurament per a estalviar despeses de producció, potser també degut a l’origen teatral de l’obra i, en qualsevol cas, aprofitant el valor representatiu que ostenten, aquí tot queda reduït a una família jueva i a quatre nazis, d’entre els quals destaca un oficial de les SS, mostrat com a l’encarnació del mal, dolent com la tinya, sense matisos ni esquerdes. Aquest en Lars és un i alhora tots els nazis. Formen part d’aquesta Història, també, les rivalitats sostingudes entre la gent del país i que esclaten en la tensió bèl·lica.

El director del film, Santi Trullenque, que debuta aquí en el camp de la ficció, atresora una experiència cinematogràfica prèvia com a documentalista. I ens il·lustra la història, no pas fredament, ans al contrari, amb un muntatge cinematogràfic intens, certa agressivitat amb la càmera i amb una banda sonora percutant, eficaç, ostensible, per moments emfàtica fins i tot. Verista, reconstrueix molt bé l’ambient en aquell indret de muntanya, il·lumina manta escenes amb poquíssima llum -de llànties, espelmes…-, presenta unes quantes -força- seqüències dures, treballa magníficament el so fílmic. I té la dèria d’explicar-ho tot, fer-ho explícit, si cal, amb salts enrere que sorprenen; una dramatúrgia que requeria més subtilesa.

No es rabeja en l’estètica de les muntanyes nevades. Fins sembla a vegades que el poblet on s’escau l’acció quedi deslligat del seu entorn blanc. En canvi, les festes -cantades, ballades, amb foguerons o a una casa…- ens les serveix entranyablement. I fa l’efecte que els espais de què disposaven per al rodatge són petitois, d’una banda, d’acord amb la topografia per on es mouen els personatges, per altre cantó, deixant poc marge per a la configuració dels llocs -el cafè és estret, a la casa de la Sara i l’Antoni a vegades et costa ubicar-hi els jueus amagats (a dalt o a baix?)…-.

Hi ha un parell o tres de coses que no m’hi acaben de funcionar. El canvi de Sara respecte als jueus, sobta, no queda prou justificat. Una altra cosa és la recerca de la llibreta llençada a la neu, molt útil argumentalment, però poc creïble. I que finalment Sara busqui complicitats en el poble -on fins el fred escolta…-, tot i les malifetes dels nazis, també sorprèn.

Capítol a part es mereixen els actors. Greta Fernández i Roger Casamajor estan esplèndids en els seus rols dramàtics intensos, que fins els duen a alguns excessos d’exclamacions. I envoltats per bones interpretacions d’Adrià Collado, Daniel Horvath… No entenc com no han estat nominats als Gaudí.

També mereix un aplaudiment especial el registre lingüístic, des d’expressions concretes, passant per les cançons i acabant en la parla quotidiana -una altra manifestació de l’interès verista del cineasta-.

“El fred que crema” és una pel·lícula que et reté l’atenció, ben portada narrativament -malgrat les seves explicitacions-, que et fa patir, que et fa passar una notable estona al cine, per descomptat ben digne -en la seva discreció i malgrat les limitacions de producció-.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!