El febrer, a Malgrat i a Lloret, “Estrany riu”, de la mà dels cineclubs!

13 de gener de 2026

0 comentaris

El febrer, a Malgrat i a Lloret, “Estrany riu”, de la mà dels cineclubs!

El jove director Jaume Claret Muxart serà a Malgrat el 20 de febrer, per a presentar-nos, en companyia de la prestigiosa crítica Imma Merino, la pel·lícula revelació Estrany riu, opera prima de Jaume Claret. Una cita cinèfila de primera magnitud, que no ens podem perdre!

Foto: Estrany riu, de Jaume Claret Muxart (Festival de Sant Sebastià 2025 | Elastica)

Estrany riu l’han programada els cineclubs de Lloret i Malgrat:

Foto: Estrany riu, de Jaume Claret Muxart (Elastica)

Cineclub Adler (Lloret):

Dijous 5 de febrer de 2026, a les 20.30h, al Teatre de Lloret.

Cineclub Garbí (Malgrat):

Divendres 20 de febrer de 2026, a les 21.30h, al Centre Cultural de Malgrat.

Sinopsi d’ Estrany riu:

En Dídac (15 anys) viatja en bicicleta pel Danubi amb la seva família durant un estiu. Inicia el viatge on neix el riu, a Alemanya. Però aviat, comença a trobar una figura estranya. És l’Alexander (de 18 anys), que apareix i desapareix entre les aigües del riu, pels indrets per on passen… En Dídac nota que alguna cosa està canviant en ell i en la relació amb la seva família. En Biel (de 13 anys) veu com el seu germà va creixent i se n’allunya per estar amb l’Alexander. La Monika (40 anys), la mare, que havia fet el mateix viatge quan tenia setze anys, es comporta de manera estranya mentre coqueteja amb altres desconeguts. Ara, en tornar al riu, evoca el record d’un amor de joventut que va viure en aquella època, amb qui es va escapar en barca. Al final del viatge, quan la Monika (també) veu l’Alexandre, entén que ara és el torn del seu fill de viure el que va viure i els dos nois se’n van riu avall en un vaixell. Però… Tràiler en VO.

Dades:

De Jaume CLARET MUXART, Estrany riu / Strange River. Producció: Catalunya (Alma Cinema*), Alemanya (Schuldemberg Films*). Any: 2025. Durada: 1h40. Llengües: català (principal idioma), anglès i alemany. Amb: Nausicaa Bonnín (Monika, la mare), Jordi Oriol (el pare), Jan Monter (Dídac) Bernat Solé (Biel), Francesco Wenz (Alexander), Roc Colell (Guiu), Guió: Jaume Claret Muxart i Meritxell Colell.

Festivals i premis: 8 nominacions als Premis Gaudí (Millor Pel·lícula, Millor Direcció Novella, Millor Actriu Secundària -Nausicaa Bonnín-, Millor Interpretació Revelació -Jan Monter Palau,Bernat Solé Palau-, Millor Fotografia -Pablo Paloma-, Millor Música Original -Nika Son-, Millor Direcció de Producció) | 2 nominacions als Goya (Millor Direcció Novella i Millor Actor Revelació -Jan Monter-) | Venècia 2025 – Orizzonti | Sant Sebastià 2025 – Zabaltegi | Busan 2025 | Reykjavik International Film Festival 2025 (Millor Pel·lícula) | Altres reconeixements.

Foto: estrany riu, de Jaume Claret Muxart (JCM)

Imma Merino i Estrany riu:

Records transfigurats amb la imaginació, crítica d’Imma Merino, al diari El Punt Avui:

La imaginació creativa és la invenció de mons més o menys irreals? Això, però, no és la fantasia? No deu ser que la imaginació poua de records per transfigurar-los, a vegades amb un desig del no viscut? Jaume Claret Muxart explica que “Estrany riu” s’inspira en els viatges en bicicleta que va fer, de nen i adolescent, amb la família, com ara vora el Danubi, on transcorre aquest seu primer i preciós llargmetratge. Tanmateix, hi traça un relat que no és autobiogràfic, sinó imaginari: com si ho fos del que podia haver-hi viscut o del que un altre pot viure / En tot cas, el jove cineasta ha creat un personatge (Dídac/Jan Monter) amb el qual explora l’experiència de ser adolescent, quan el cos es transforma i s’hi aviva el desig, no només sexual, sinó de tot, amb certa estranyesa. També ha creat els dos germans del protagonista (un de petit i un altre, que amb dos anys menys que Dídac, sent que aquest experimenta coses que se li escapen) i el pare (arquitecte / Jordi Oriol) i la mare (actriu / Nausicaa Bonnín) que encarnen el món dels adults: amb els seus records i amb una consciència del pas del temps que fa que sàpiguen que aquestes vacances en família, com la seva convivència quotidiana, estan destinades a la caducitat / Hi ha, doncs, una història que es fa misteriosa cap al final: allò que hi passa és real o desitjat? Però també hi ha la capacitat essencial del cinema de capturar la vida i bellesa del món. Pot suposar-se que les imatges, en 16mm, de la naturalesa en el seu moviment (les fulles dels arbres, el fluir de l’aigua) neixen de les sensacions recordades d’aquells viatges familiars, però alhora (com si hi palpités l’esperit de Jean Renoir, un cineasta fluvial obert a l’imprevist) són fruit del moment en què van ser filmades. Potser una clau del film és en una obra que llegeix la mare per representar-la: ‘La mort d’Empèdocles’, amb la qual el romàntic Hölderlin va imaginar que el filòsof va llençar-se al cràter de l’Etna per fondre’s plenament amb la naturalesa.

La revelació plena d’un nou cineasta català, crònica preciosa d’Imma Merino, des del Festival de Sant Sebastià, per al diari El Punt Avui, en què (entre moltes altres coses) hi podem llegir:

‘Estrany riu’, una bellíssima pel·lícula sobre l’adolescència, amb Jan Monter, Nausicaa Bonnín i Jordi Oriol (..) Hi ha pel·lícules que fan present que, encara que expliquin una història, el cinema té la capacitat essencial i pròpia de capturar la vida en el seu moviment, que comporta una transformació. La vida dels humans (com la d’altres espècies) i la de la naturalesa com a manifestació de la bellesa del món. (..) En aquest moment de la vida, com el film fa sentir d’aquella manera amb la qual el cinema també és capaç de mostrar allò extern i a la vegada revelar alguna cosa interior, el cos sembla especialment sensible i exultant en el seu contacte amb el món. (..) Amb una mirada atenta a la vibració de la naturalesa i una sensibilitat per capturar-la en el moviment dels arbres i la fluïdesa de l’aigua, Jaume Claret Muxart fa que sentim la palpitació sensual de la vida mentre ens explica una bella història d’aprenentatge.

Un relat d’aprenentatge palpitant-hi la vida i la bellesa del món, article d’Imma Merino, al Full de Sala del Cinema Truffaut:

El Cinema Truffaut programa “Estrany riu” amb el desig que els seus espectadors gaudeixin de les seves belles imatges i comparteixin l’alegria pel fet que, amb aquest seu primer llargmetratge, un jove cineasta català revela plenament el seu talent i sensibilitat. En tot cas, no és la primera vegada que s’exhibeix al Truffaut un film de Jaume Claret Muxart, que, el dia 9 d’octubre, hi vindrà per mantenir un col·loqui a propòsit d’”Estrany riu”. Fa dos anys, va ser-hi present en una sessió en què s’hi va projectar el seu primer curt, Ella i jo (2020), junt amb una pel·lícula que va inspirar-lo per fer-lo com la seva pràctica final dels estudis cursats a l’Elias Querejeta Zine Eskola: Documenteur, d’Agnès Varda. Jaume Claret va parlar aleshores d’una afinitat cromàtica: els blaus dominen en els dos films, influïts per la pintura. Però també va dir que, com la cèlebre cineasta, havia partit de la vida real per crear una ficció amb la presència de persones estimades a les quals volia filmar. A “Ella i jo”, la mare del director, Anna Muxart, interpreta una dona (Queralt) que, vivint a Barcelona, intenta comunicar-se per telèfon amb la seva filla, Gemma, que s’ha instal·lat fa poc a Atenes. La filla (encarnada per Mariona Martín, professora de Literatura del director a l’Institut on va estudiar) no contesta les trucades i els missatges de la mare, però s’estableix un vincle entre elles a través de les pintures de cadascuna. Jaume Claret va comentar al Truffaut que va tenir present la relació en la distància que, durant un temps, van mantenir la seva àvia materna (Roser Agell) i la seva tia (Paulina Muxart). I també els propis sentiments, a vegades d’enyorança, quan estudiava a Sant Sebastià vivint lluny de la família. La vida real transfigurada, doncs, en una ficció. Com en el cas de tants altres creadors d’històries (escrites, dramatitzades, filmades) i d’obres artístiques, la memòria (d’experiències pròpies i alienes) com la matèria amb què treballa la imaginació.

La llarga referència a “Ella i jo” no és només per deixar constància de la primera visita al Truffaut de Jaume Claret Muxart, sinó perquè també ha partit de nou de la vida per crear una ficció. Al respecte ha explicat que ha pouat dels records dels viatges en bicicleta, dormint en una tenda de campanya en càmpings, que, de nen i adolescent, va fer amb la família per l’Europa Central, de manera particular vorejant part del llarg curs del Danubi, cosa que convida a fer present un altre dels seus curts: Els danubis (2023), en el qual, inspirant-se lliurement en el llibre El danubi que aplega diversos relats i reflexions de Claudio Magris, un escriptor va a la recerca de l’origen del riu que travessa deu països europeus. El cas és que, a “Estrany riu”, Claret no fa un relat autobiogràfic, sinó imaginari: com si, potser projectant-hi d’alguna manera un desig, ho fos del que podria haver-hi viscut i, per això mateix, del que un altre pot haver viscut o viure.

A partir del seu record, el cineasta explora en l’experiència de ser adolescent, quan el cos experimenta un canvi que fa que s’avivi el desig sexual, amb estranyesa, amb incertesa, amb por i, és clar, també amb el plaer que pot procurar. Però no és només una qüestió de sexe: en aquest moment de la vida, com el film fa sentir d’aquella manera amb la qual el cinema és capaç de mostrar allò extern i a la vegada revelar alguna cosa interior, el cos sembla especialment sensible i exultant en el seu contacte amb el món. Un adolescent (Dídac, encarnat pel debutant Jan Monter, amb un punt de misteri) és, doncs, el protagonista del relat. Aquest també dona joc als seus dos germans (un de petit i un altre que, tenint dos anys menys que Dídac, sent una mica enrabiat que aquest experimenta coses que se li escapen) i als seus pares: una actriu, interpretada per una esplèndida Nausicaa Bonnin, a cara descoberta, i un arquitecte que assumeix Jordi Oriol. Aquests representen la vida adulta: amb els seus records, potser amb les recances del no viscut o perdut, i amb la consciència del pas del temps que fa que sàpiguen que aquestes vacances en família, com la seva convivència quotidiana, té data de caducitat.

A “Estrany riu”, doncs, s’hi explica (o potser s’hi esbossa) una història d’aprenentatge i, per tant, de descoberta que, amb una pulsió homoeròtica sense remarca i dramatisme, es fa misteriosa cap al final (allò que hi passa és real o desitjat?) en un trànsit del naturalisme cap a l’oníric. Però és una d’aquelles pel·lícules que fan present que, encara que expliquin una història, el cinema té la capacitat essencial i pròpia de capturar la vida en el seu moviment, que comporta una transformació. La vida dels humans (com la d’altres espècies) i la de la naturalesa com a manifestació de la bellesa del món. Pot suposar-se que les imatges, en 16mm, de la naturalesa en el seu moviment (les fulles dels arbres, el fluir de l’aigua) neixen de les sensacions recordades d’aquells viatges familiars, però alhora (com si hi palpités l’esperit de Jean Renoir, un cineasta fluvial obert a l’imprevist, disposat a abandonar-se al món tal com és, amb els seus enigmes) són fruit del moment en què van ser filmades. Potser una clau de la pel·lícula hi és en La mort d’Empèdocles, amb la qual el romàntic Hölderlin va imaginar que el filòsof presocràtic (que creia en la transmigració de les ànimes, que el record és coneixement, que tot es transforma constantment i que l’amor uneix mentre l’odi destrueix) va llençar-se al cràter de l’Etna per fondre’s plenament amb la naturalesa. L’obra s’hi fa present perquè la mare actriu en llegeix fragments, i fins l’assaja amb Dídac donant-li la rèplica, en vista a representar-la en un nou muntatge teatral, tot i que no hi ha cap personatge femení. Una possibilitat, doncs, de transformar-la, de viure-la d’una altra manera.