Club 7 Cinema

Es tracta d’el curt de Karen JOAQUÍN i Uliane TATIT, “Juanita“, una producció catalana de 20 minuts de durada, parlat en català i espanyol, que, segons Bernat Salvà (“El Punt Avui”) explica la història d’una nena llatina de dotze anys que intenta créixer sota les expectatives de la bellesa femenina i somia amb poder viure amb la llibertat de la dona europea. I es presentarà a la Secció Generation, del Festival de Berlín 2025 el proper dia 19 de febrer.

Sinopsi: La Juanita, de dotze anys, va néixer a la República Dominicana però ara viu en un petit poble prop de Barcelona. Com moltes noies d’Amèrica Llatina, sempre ha somiat amb créixer amb totes les llibertats de què gaudeixen les dones europees. Però fins i tot en el seu nou entorn, aparentment obert de ment, encara sent que el seu cos no s’ajusta als estàndards de bellesa que s’espera de les dones. Quan la conviden a una festa a la piscina, la Juanita s’adona que no és capaç d’escapar de la pressió social i acabarà fent el que calgui per intentar desfer-se de la principal causa de la seva inseguretat: els pèls de les cames. Els seus amics, el seu enamorat, la seva mare, tots tenen alguna cosa a dir sobre la seva decisió. Però per a la Juanita, que sempre porta pantalons llargs fins i tot a l’estiu, és impensable no afaitar-se les cames abans de la festa. No perquè ho hagi pensat detingudament, sinó perquè creu que és l’única opció.

Amb Leire Bravo, Laura Gómez, Joana Belmonte, Sofia Bordon, Eli Iranzo.

Ressons de la Berlinale:

Xavi Serra, crònica per al diari ‘Ara’: (..) que “Juanita” la protagonitzi una adolescent racialitzada és un detall menor en la reflexió del curt sobre el xoc cultural entre els estereotips estètics d’una família migrant d’origen dominicà i els de la societat catalana d’acollida. //  (..) Joaquín és dominicana i va venir a Barcelona a estudiar cinema a l’escola Ecib, com l’altra directora de “Juanita”, Uliane Tatit, nascuda al Brasil i periodista de formació. L’experiència com a migrant de les directores és la inspiració d’un curt sobre una nena llatina de 12 anys que vol portar biquini en contra de l’opinió de la seva mare, una dominicana que imposa a la filla valors estètics fora de sintonia amb els de la terra d’acollida, Catalunya. // “És una història sobre l’origen de les inseguretats que ens poden acabar definint –diu Joaquín–. Té a veure amb nosaltres i amb l’experiència de migrar a Catalunya des d’una cultura llatina, on la gent vesteix de manera molt més conservadora i no es fa mai ‘topless’ a la platja”. Fins i tot al Brasil. “A la platja pots dur tanga, però fora està molt mal vist”, rebla Tatit. Que la Juanita parli en català amb els seus amics no només segueix la lògica d’un procés d’integració real (“viu a Catalunya, és normal que parli català”, certifica Joaquín), sinó que respon també a l’anhel de rebel·lió contra la mare (..).

Jordi Camps i Linnell, a l’article per al diari ‘El Punt Avui’: La producció catalana posa el focus en la història d’una nena que intenta créixer sota les expectatives de bellesa. // “Juanita”, que parteix de les experiències personals de les seves directores, posa el focus en els estereotips de bellesa als quals les nenes i les dones es continuen afrontant. // En una entrevista a l’Agència Catalana de Notícies (ACN), Joaquín i Tatit expliquen que tenien ganes de fer alguna cosa juntes i que la idea va sorgir una mica d’aquesta voluntat. “Juanita”, doncs, neix d’aquelles “incerteses” que tenien quan eren nenes i que, al mateix temps, es continuen repetint al llarg de la vida d’una dona als vint, als trenta… i múltiples vegades més. “Créixer és un procés violent per una nena perquè és una ruptura que es passa de forma solitària”, recorda Tatit. // Segons Joaquín, el curtmetratge també pretén obrir un “diàleg” que permeti a les dones preguntar-se si aquesta suposada “llibertat” que hi ha a Europa ho és de veritat. “No som completament lliures i sentim pors i vergonya”, insisteix, “en aquest cas s’escull, per exemple, el tema d’afaitar-se com a símbol, però es podria parlar de qualsevol altra cosa com l’acne, el maquillatge, l’alçada, l’edat o els cabells”. // En aquest sentit, les dues cineastes recorden que el patiment és una cosa transversal en les dones, a causa de molts factors diferents. “No importa com ens veiem, sempre hi haurà alguna inseguretat que la societat ens posi al davant”, subratllen.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!