Club 7 Cinema

Quan he acabat de penjar el post anterior, he rebut aquest gran escrit de Ramon Girona, amb el qual el Col·lectiu de Crítics de Girona comunica la mort i ret un primer homenatge al CINEASTA SUEC MÉS IMPORTANT DE  TOTS ELS TEMPS I UN DELS DIRECTORS FONAMENTALS PER A LA HISTÒRIA DEL CINEMA:

Foto: El setè segell, de mestre Ingmar Bergman

….

INGMAR BERGMAN: EL CINEASTA DE LES MÀSCARES

En un moment de les seves memòries, Bergman rememora les paraules d’una vella criada. Escriu Bergman: “La vella Lalla deia: “Com que Ingmar ha nascut un diumenge, pot veure les fades. Però que no s’oblidi de posar-se dos branquillons creuats damunt el pit”. Bergman, un nen del diumenge, veia les fades i s’inventava històries com la que va explicar a una companya de classe anomenada Nisse. Bergman li va dir que els seus pares l’havien venut al Circ Schumann, perquè esdevingués acròbata i treballés amb la gitana Esmeralda, la dona més maca del món. Però Bergman, un nen del diumenge, havia nascut en el si d’una família fortament marcada per la figura paterna, un pastor luterà, i la història del circ i de la gitana va acabar suposant-li un càstig sever, a casa i a l’escola. Un pediatra de l’època, consultat pels pares de Bergman, havia sentenciat que era molt important que els nens aprenguessin a diferenciar la fantasia de la realitat. Ingmar Bergman es va convertir, amb el pas del temps i sobretot durant les dècades dels 50, 60 i 70, en l’autor cinematogràfic per excel·lència, juntament amb el seu admirat Federico Fellini. Des de posicions personals i vivencials completament distintes, ambdós cineastes van donar els seus primers passos en l’ofici just acaba la Segona Guerra Mundial, quan el Neorrealisme, amb la seva mirada compromesa amb la realitat italiana, posava a prova els esquemes narratius i temàtics del cinema que s’havia fet fins aleshores. Però ambdós cineastes van portar més enllà els postulats d’aquest moviment cinematogràfic, convençuts com estaven de què l’ésser humà, en tota la seva complexitat, no es pot explicar només a partir del que veiem d’ell exteriorment. És d’aquesta manera, doncs, que en el cinema de Bergman es difuminen els marges entre el conscient i l’inconscient, entre el viscut i el somiat, entre el passat i el present, entre la fantasia i la realitat. Prenent com a eix central l’ésser humà, Bergman n’indaga, a través de les seves pel·lícules, les seves relacions amoroses i afectives, les seves pors i els seus desigs. Cinema de màscares  i del que s’amaga rera aquestes màscares.         

Ramon Girona
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!