Club 7 Cinema

Afortunadament (per a mi), soc membre del Col·lectiu de Crítics de Girona, aquella “colla de bojos pel cinema” (en paraules de Guillem Terribas) que gestionem el Cinema Truffaut de Girona. No és pas que el meu paper dins del Col·lectiu sigui gens rellevant ara mateix (ja m’explicaré, més endavant); però, en una determinada fase, hi vaig aportar tot el que vaig poder perquè la cosa tirés endavant (i em sembla que ens en vam sortir prou bé!).

Des del primer moment, compartim vocació de servei públic cultural (i social), cinefília i una bona, entranyable, perdurable amistat amb els companys del Col·lectiu. Permeteu que expliqui com els vaig anar coneixent, travant-hi complicitats, embolicant-m’hi en l’aventura de fer possible, a Girona, un cine municipal que ofereix cinema en versió original, propostes europees, independents, obres d’autor i cinema clàssic, sense renunciar a donar espai a la producció catalana emergent (en paraules, que ho resumeixen molt bé, d’en Jordi Camps i Linnell):

Del 1979 al 1992 vaig estar vinculat al Cineclub Garbí, de Malgrat, primer com a col·laborador i després gestionant-lo (sol o molt ben acompanyat i assessorat), fins que va arribar el final d’aquella etapa (per esgotament). N’havia estat només soci, per allò de col·laborar amb la cultura, però jo no era especialment cinèfil i tenia altres obligacions (com ara la meva activitat en l’Escoltisme o la dedicació molt intensa a la meva universitària -em vaig llicenciar en Química, especialitat de Química Física el 1979-); però precisament en acabar els estudis, els que quedaven al capdavant del Cineclub van llançar un SOS, perquè l’arribada de la democràcia (sobretot amb les eleccions municipals), hi havia produït una desbandada (especialment amb els afectes als ‘cinefòrums’ de tanta solera antifranquista) i vaig decidir donar-los un cop de mà: me’n vaig encarregar de buscar informació sobre les pel·lícules programades (programació en què, permeteu que ho esmenti, hi tenia el seu paper l’entranyable Alba Molas -Alba Molas Serveis Cinematogràfics, de Barcelona). I què vaig fer! Va ser així com vaig descobrir el plaer de llegir crítiques cinematogràfiques, cròniques de festivals, articles periodístics dels entesos… (plaer que. amics seguidors del blog ‘Club 7 Cinema’, sabeu que encara em dura, com es fa patent amb els meus apunts de la sèrie ‘Altres veus’). I, al cap d’uns anys (devia ser a mitjan dècada dels vuitanta), vaig fer el pas de posar-me jo a escriure’n, d’informació i comentaris sobre cinema, a la revista de Malgrat ‘Som-hi!’ (de la qual ja n’era membre de la redacció des del seu número 2, tractant-hi tota mena de temes polítics, socials, culturals… del poble). I novament: què vaig fer! Ja no vaig parar! Ja no he parat més! M’abelleix d’allò més escriure sobre pel·lícules, directors, actors… I vaig sentir curiositat (una curiositat irrefrenable) pels festivals: seguia amb fruïció, per les revistes especialitzades, el de Canes i quan el gran crític José Luís Guarner va transformar  la Setmana Internacional de Cinema en Color de Barcelona (que havia dirigit del 1979 al 1986) en l’estimulant (i dissortadament massa aviat desaparegut) Festival de Cinema de Barcelona (amb el malaguanyat Joan Lorente), vaig córrer a anar-hi, a seguir-lo. I fou aleshores que vaig conèixer la gran amiga, millor escriptora, intel·lectual i crítica imprescindible, Imma Merino.

Però, abans havia conegut l’Àngel Quintana. Al meu poble, Malgrat, hi havia un negoci de granes, menat pels germans Torrent Bofí i un bon dia hi anà un home, el pare de l’Àngel Quintana, i no sé ben bé com va ser, però m’imagino que, a la conversa que van mantenir, devia sortir que en Joan Torrent (ACS) era membre actiu de la Junta del Cineclub Garbí, perquè aquell senyor els va explicar que el seu fill, l’Àngel, era un ‘boig pel cinema’. I crec recordar que va ser aleshores que vam saber del projecte de la pel·lícula Una nit a Casa Blanca, que en Quintana fill va escriure. El rodatge el vam seguir puntualment i engrescadíssims, amb passió, pel diari ‘El Punt’. I vam acabar projectant-la al cineclub. Si us he ser franc, tinc un petit lapsus de memòria, que us explico: en Quintana (fill) també va tenir relació amb un curtmetratge (divertidíssim i molt gironí), basat en un conte d’en Quim Monzó, que va d’un atracament surrealista, en el qual hi sortien gent com en Guillem Terribas, en Josep Maria Fonalleras…, de títol Underworld, i ens va agradar tant, que el vam projectar al cineclub i, al cap d’uns mesos, davant de moltíssima gent (al parc de can Campassol), al Cinema a la Fresca de la Festa Major de Sant Roc; i el que no recordo és si, al cineclub, el vam passar a la mateixa sessió d’ Una nit a Casa Blanca (1987) o abans. Ara, segur que va ser, arran d’aquests films que ens vam conèixer personalment amb l’Àngel (Ah! I Una nit a Casa Blanca la vaig veure per primer cop al gironí Cinema Catalunya, amb l’Antoni Martí, l’Àngel Quintana i algun dels actors presentant-la).

Doncs, bé: aquell mateix 1987, en Quintana em va dir que el Festival de Barcelona, essent en ple estiu, els coincidia amb la temporada de festivals musicals per la Costa Brava i que, com que els havien de cobrir per al diari ‘El Punt’, no podien ser a Barcelona i, anant-hi jo, que els cobrís periodísticament (pobre de mi!) aquell certamen cinematogràfic, que en passés les cròniques telefònicament, que me les recolliria una noia molt bona anomenada Imma Merino. Que bo! En recordo, com si fos ara la primera conversa: aquell dia havíem vist una pel·lícula d’en Woody Allen i jo, entusiasmat (per tot plegat) volia titular-ne el meu relat de manera emfàtica, seguint els models de revistes populars com ara la francesa ‘Première’ o ‘espanyola ‘Fotogramas’ (que era el que aleshores devorava…), i la Imma, sempre tan educada i alhora tan mesurada, em va donar un toc, em va respectar totalment el que n’havia escrit, però el titular va ser molt millor, molt més acurat… I des d’aleshores, hem sigut, som, grans companys cinèfils amb la Imma.

Però jo diria que va ser al Festival de Canes on vam forjar la gran amistat i complicitat, amb l’Àngel, la Imma i amb en Paco Vilallonga. El 1989, engrescadíssim per la meva molt bona experiència festivalera a Barcelona, vaig voler provar sort… amb Canes! El francès l’havia estudiat, el tenia força rovellat, però portava una temporada llarga reactivant-lo (llegint-ne revistes de cinema), però vols dir que em voldran (vaig planejar-me) i per un mitjà de comunicació local (i “comarcal”)? Les ganes van guanyar, en vaig sol·licitar l’acreditació i la bona, entranyable, Madame Fargette (ACS), cap del Servei de Premsa del Festival de Canes, me la va aprovar (moltíssimes gràcies, madame, perquè em vau obrir les portes a una vivència -impagable- cinematogràfica de gran magnitud, que em va durar 25 anys, una extraordinària experiència de descobrir pel·lícules, reflexionar, escriure’n, cinc quinquennis d’apassionaments, riures, llàgrimes, de veure en persona cineastes, actors, personalitats, de trobar-me i retrobar-me amb coneguts i ‘col·legues’). Aquell maig de 1989, jo era un autèntic pardalet, ‘volant’ com un neòfit absolut per Canes, la Croisette, el Palau dels Festivals… i fins no en vaig saber trobar com havia de recollir-ne l’acreditació (Madame Fargette se’n va fer creus el gener següent, quan l’hi vaig explicar, però a la segona edició meva, ja me’n vaig sortir i tot va anar rodat). Amb aquestes que, pel Palau de Festivals vaig trobar amb l’Àngel Quintana (un veteraníssim ‘cannoise’) i amb en Paco Vilallonga (avui en dia tota una autoritat en el tema del cinema i persona clau en la programació del Cinema Truffaut, però aleshores devia tenir un 18 anys i crec que, primerenc estudiant de periodisme, havia fet alguna tasca d’estiu al diari ‘El Punt’): una benedicció del Cel, ja que em van colar (literalment) a alguna sessió del Festival i així, gràcies a ells, em vaig estrenar al millor certamen del món.

D’en Paco Vilallonga em va impressionar la seva extraordinària manera d’aprofitar Canes. Tot i que, durant una bona colla d’anys, en tenia acreditació de fotògraf (en va fer moltíssims reportatges!), hi veia una quantitat immensa de pel·lícules, de les quals sempre, sempre, en parlava amb una prodigiosa capacitat de síntesi (cosa que, ara, compartim molts lectors de les seves cròniques, que publica al ‘Diari de Girona’ i a les xarxes). No vol pas dir que estiguéssim d’acord en tots els casos: els debats amb l’Àngel Quintana, en Paco Vilallonga i la Imma Merino (que es va afegir a la colla, em sembla que a partir de 1992), podien arribar a ser força intensos, ja fos a la sortida de les projeccions, al cotxe que ens duia a l’hotel de Juan-les-Pins o a la mateixa habitació on, per dir-ho així, dormíem una estona. Converses enriquidores, però sovint apassionades. A les que, per cert, aviat s’incorporà l’extraordinària crítica Eulàlia Iglesias (blanenca resident a Barcelona, que no és del Col·lectiu de Girona, però que forma part de la nostra estimadíssima ‘família cannoise’). Pel·lícules, sopars conjunts, xerrades… molts anys compartits, inoblidables!

A en Guillem Terribas, llibreter, cinèfil, escriptor, pintor, animador cultural, vèrtex de vida cultural (i cívica i social) de Girona (i voltants), Creu de Sant Jordi (entre molts altres reconeixements, més que merescuts) i president del Col·lectiu de Crítics de Girona, és ben bé com si el conegués de tota la vida, però la veritat és que no sabria dir quan exactament el vaig conèixer. Fent memòria, em sembla que fou ran de la presentació gironina d’ Una nit a Casa Blanca (1987) o amb motiu de la primera Setmana de la Crítica de Girona, el 1990 (de ben segur, devia ser llavors). Ell, amb la seva empenta, iniciativa i molt bona relació amb els empresaris de cinema de la ciutat (i amb les autoritats), va ser una peça clau, conjuntament amb els altres membres de l’inicial Col·lectiu de Crítics, que tot plegat tirés endavant (cronològicament: el Col·lectiu, la Setmana de la Crítica, el Cinema-Estudi Truffaut, el Cinema Truffaut…). Hi vaig col·laborar, jo diria que molt intensament, en les tasques de legalització del Col·lectiu i en una determinada fase (força curta) del Truffaut. I després hi he seguit estat en contacte, especialment (deixeu-m’ho dir) quan encara portava la Llibreria 22: jo no podia anar a Girona sense passar a saludar-lo i, de passada, revisar-ne els llibres exposats; per molta feina que ell tingués, no s’estava de tenir una estona per a mi (estar amb les persones, a la 22 i on sigui, és una de les seves virtuts principals), parlant del Truffaut, del Col·lectiu, de pel·lícules, de llibres, de Girona, del país…

Diria que en Jordi Camps i Linnell estava acabant la carrera universitària quan ens vam conèixer, ja en el marc del Col·lectiu de Crítics. Encara no s’havia convertit en el madur i boníssim periodista d’ El Punt Avui que és ara mateix. D’en Jordi sempre m’ha agradat molt el fet que aporta al Col·lectiu, a més a més de la seva elegància discursiva d’arrel britànica, educadíssima, prudent (a vegades, fins i tot massa prudent, quan se les ha amb els que som tan llatinament apassionats), hi aporta no tan sols els seus coneixements (i formació), sinó sobretot la seva mirada oberta i generosa a la diversitat cinematogràfica (tan atenta als autors, com als gèneres, etc.).

Sempre m’ha causat molt de respecte en Ramon Girona i Duran, certament, per la seva vàlua (que comparteix amb tots els companys del Col·lectiu), però sobretot per la seva absoluta discreció (en tot) i la seva sensibilitat envers col·lectius socials. Ens coneixem d’estar al Col·lectiu i em sap greu que, a causa de no ser-hi jo gaire actiu des de fa temps, no coincidim més, per a debatre, conversar, sobre cinema, cultura, societat, la vida…

També em perdo l’oportunitat d’una relació més gran amb personalitats del Col·lectiu com l’olotina, gran fotògrafa i cinèfila molt exigent, Anna Bayó; la gironina, extraordinària intel·lectual, assagista, realitzadora audiovisual, investigadora cultural Íngrid Guardiola;  o les més “recents” (i valuosíssimes) incorporacions al grup, com són la interessantíssima Carolina Martínez, professora titular dels graus d’Arts Escèniques i Comunicació Audiovisual i Multimèdia de la Universitat de Girona (ERAM) i membre del comitè de selecció de la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid, i l’inquiet Daniel Pérez Pamies, apassionat per la història del cinema, l’estètica digital i les tendències del cinema contemporani.

Sí, fruit de la coneixença i amistat amb l’Àngel Quintana, la Imma Merino i en Paco Vilallonga, em vaig incorporar al Col·lectiu a principis dels anys noranta, sobretot devia ser a partir de 1992, quan vaig acabar la meva etapa al capdavant del Cineclub Garbí, de Malgrat. En vaig ser membre actiu força temps, aportant-hi tot el que podia (coses de gestions legals i d’organització -hi hagué reptes, en l’arrancada del Cinema Truffaut, que vam haver de superar, alguns dels quals difícils, quan no desagradables-, opinió sobre pel·lícules vistes, propostes, etc.); però jo visc a Malgrat, tenia molta feina a l’oficina on treballava (cada cop m’absorbia més) i haver d’anar i tornar del poble a Girona cada dos per tres, va acabar representant-me una dificultat, per la qual cosa vaig plegar del Col·lectiu. M’ho van acceptar, els amics, i em van deixar les portes obertes a tornar-hi, cosa que, passats uns anys, vaig fer, hi vaig tornar, però amb la vinculació que encara hi tinc: no pujo i baixo a Girona, hi estic en contacte des de la distància -aportant-hi el que puc, que tampoc és gaire-. Però me’n sento un membre ben legítim, del Col·lectiu.

***

FOTO DE L’APUNT: ‘Foto de família de la inauguració del cinema l’any 2000, en què s’hi pot veure, a més a més de l’alcalde de Girona d’aleshores, Joaquim Nadal, també en Tomàs Mallol, i membres del Col·lectiu de Crítics de Girona’ -permeteu que m’hi assenyali, soc el que estic més a la dreta de la imatge (espero que sense cap connotació ‘política’, que aleshores jo estava molt gras)- FOTO: Lluís Romero – Publicada pel diari El Punt Avui-.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!