Club 7 Cinema

Arran dels premis als Goya i l’èxit de públic i crítica de “La infiltrada“, en Vicent Partal ha publicat a ‘Vilaweb’ un editorial de lectura imprescindible: La tortura com a entreteniment de masses.

Com deia Hannah Arendt, el fet més greu no és que una cosa passe, sinó que es torne normal. I és això, exactament, que passa amb ‘La infiltrada’: el film implica la normalització de l’horror, hi destaca. I comença dient: Ara resulta que el cinema progressista espanyol ha trobat un heroi nou i inesperat: ni més ni menys que un policia format en les millors escoles del franquisme. I no és cap broma, encara que ho puga semblar. La història té la seua gràcia, macabra: mentre els guardons s’amunteguen i les sales s’omplen celebrant La infiltrada, ningú no sembla voler recordar que un dels dos protagonistes reals del film, Fernando Sainz Merino, va ser denunciat per tortures. Per afegir-hi: La hipocresia, i la barra, té aquestes coses: permet que els mateixos que s’omplen la boca parlant de memòria històrica puguen aplaudir amb entusiasme la glorificació d’un torturador. N’hi ha prou, segons que sembla, que les víctimes siguen dels altres, dels diferents, dels qui no encaixen en el relat oficial. L’article, com dic, de lectura imprescindible, segueix.

***

Permeteu-me una reflexió, arran d’aquest editorial:

Parafrasejant Joan Fuster, també ‘El cinema, si no te’l fas, te’l fan’. L’imaginari espanyol, hegemònic, beu ben poc de la cultura democràtica i, per a la seva causa, tot els va bé.

No es tracta que no es puguin fer pel·lícules i altres productes audiovisuals sobre ETA i, per descomptat, és legítim exposar els patiments que la seva lluita armada va generar. Fins i tot, estem acostumats a veure, en films ambientats en altres racons del món, tota mena de ficcions que exploten els conflictes reals que s’hi han produït. La frivolitat dels seus responsables a vegades fa que tot plegat esdevinguí un simple context per a l’acció; en altres ocasions, més serioses, els autors malden per a aportar-hi alguna reflexió.

En tots els casos, la més elemental cultura democràtica (i per tant, humanista) exigeix que no s’hi enalteixi cap criminal de guerra, torturador o figura similar.

Al cinema espanyol hi ha hagut casos que s’han apropat al fenomen etarra amb sensibilitat i respecte, des de la perspectiva política escaient a cada producció. Però, alimentat sovint pels mitjans de comunicació més potents, l’imaginari espanyol no se n’ha nodrit. I és així que es pot estar celebrant l’enaltiment d’un torturador, des de la plataforma del cinema i els seus altaveus.

Pensem-hi: quantes pel·lícules o sèries s’han fet i vist àmpliament sobre la repressió franquista, sobre l’agressivitat del nacionalisme espanyol, sobre l’opressió continuada (i vigent) a les nacions sota sobirania espanyola, sobre les imposicions del castellà, sobre la dissidència a la transició o al règim actual, sobre el poder dels terratinents per la península, sobre les causes de l’emigració històrica o recent dels espanyols… i podem continuar, per exemple, fent esment dels episodis (als dos bàndols) de la Guerra Civil o (seriosament) de capítols de la Història de l’imperi espanyol o sobre la Història Catalana, la de la Corona d’Aragó… o sobre els segles que els àrabs se la van campar per aquí…

No, l’imaginari es va nodrint del que es nodreix, el cinema i en general tot l’audiovisual, també el català, es mou amb temàtiques que s’avenen als discursos oficials, ben espanyols i espanyolistes, castellanitzadors i centralistes.

I, esclar, ‘El cinema si no te’l fas, te’l fan!’

PS: Arran d’aquest apunt i de l’editorial de Vicent Partal, se m’ha comentat que cal no barrejar ficció i realitat, que una ficció és una ficció. Certament, no ho hem de perdre mai de vista: les pel·lícules, en efecte, no tenen perquè ser esclaves de cap realitat, sinó regir-se per la seva pròpia llei. Dit això, hi ha el diguem-ne problema de quan un film s’inspira/s’ambienta en fets històrics / reals. Als Estats Units estan avesats que allò que es representa a la pantalla no sigui ‘la veritat’ (manta produccions de guerra, d’esdeveniments polítics, etc. els interessen com a relat, com a dramatúrgia i potser fins i tot com a exercici de posada en escena i no pas tant pel seu vincle amb el que realment va passar), en canvi, a Europa, som més exigents, si es toquen uns fets, volem que s’hi sigui fidel (si més no, aquesta és la nostra tradició). Diria que és un debat que va per llarg… En el cas que ens ocupa, tanmateix, els responsables de “La infiltrada”, la distribuïdora i els mitjans de comunicació espanyols (i els catalans, també) s’han esmerçat a remarcar que es basa en el cas real de la dona infiltrada a ETA i altres personatges del film representen a gent que de debò va existir (i existeix) i, entre ells, el que té un passat de torturador, bregat en la policia franquista. Per a l’espectador, doncs, a més a més, de trobar-se davant d’un ‘thriller’, li resulta impossible no saber que no es tracta pas d’una història inventada, sinó que n’adapta una de real. I, per tant, en la mesura que exalça el personatge d’aquell policia l’estan fent còmplice del blanqueig d’un individu amb un passat, que és el que és, encara que no se’n digui res a “La infiltrada” i per molt que se’l presenti com un tipus fosc. És el que passa quan es va construint imaginari amb volguda ‘amnèsia’, farcint-lo d’heroïcitats, de vinga ‘todo por la patria’, decantant-ne allò que no els interessa fer present: ells fan el seu cinema, sí!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!