Club 7 Cinema

El Cineclub Garbí, de Malgrat, torna! I ens diu: Benvinguts de nou. Després de quatre anys d’aturada forçada, estem emocionats d’obrir de nou les portes del Cineclub. Primer la pandèmia, i després les llarguíssimes obres de remodelació del Centre Cultural, ens van obligar a aturar la nostra activitat. El poble no disposa de cap espai alternatiu on fer cinema amb uns mínims de qualitat, així que hem viscut aquests darrers temps amb impaciència per tornar a casa. Ara ja, amb una sala renovada, estem preparats per oferir-vos una nova temporada amb el millor cinema d’autor (..).

Fem un cop d’ull a la sucosa oferta cinematogràfica que ens posen a l’abast, pel·lícules per a veure-les al cine, per a gaudir-les entre tots:

Programació del primer quadrimestre (novembre 2024 – gener 2025) del Cineclub Garbí, de Malgrat.

Divendres 1 de novembre de 2024 -a les 21.30h – al Centre.

De Jonás TRUEBA, “VOLVERÉIS” / “The Other Way Around” / “Septembre sans attendre”. Producció: Espanya. Any: 2024. Durada: 1h54. Guió: Jonás Trueba, Itsaso Arana, Vito Sanz. Repartiment: Itsaso Arana (Ale), Vito Sanz (Alex).

Sinopsi: Després de 15 anys junts, Ale i Alex tenen una idea que podria semblar absurda: organitzar una festa per celebrar la seva ruptura. Aquest anunci deixa perplexos els seus éssers estimats, però ells es mantenen ferms en la decisió de separar-se. O potser no?

Tràiler:

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. En aquest blog: Altres veus: “Volveréis” |

Festivals i premis: Quinzena dels Cineastes Canes 2024, Premi ‘Europa Cinémas’ | Altres festivals, premis i nominacions.

El director: Jonás Trueba (Jonás Groucho Rodríguez Huete), nascut a Madrid el 30 de novembre de 1981, fill del cineasta Fernando Trueba i de la productora Cristina Huete, és guionista i director. Va començar dirigint i coescrivint el curt -de títol ben significatiu- “Cero en conciencia” (2000) -amb Fernando Ramallo, Kristen Díaz i Jorge Sanz, la història d’un noi que fa tot el possible perquè la xicota del seu germà gran es fixi en ell-; va participar als guions de “Más pena que gloria” (2001) i “Vete de mí” (2006), de Víctor García Léon, i el 2009 va cosignar el text d’ “El baile de la victoria“, de Fernando Trueba. Debutà en la direcció de llargmetratges amb “Todas las canciones hablan de mi” (2010) -amb Oriol Vila, Bárbara Lennie (parella sentimental de Jonás Trueba en aquell moment), Miriam Giovanelli, Ramón Fontserè, Eloy Azorín, història d’un noi que intenta oblidar una noia, sobretot perquè ella, de la qual s’acaba de separar, li torna a la memòria una vegada i una altra, lligada a tots els records de la seva vida, fins al punt que té la sensació que totes les cançons d’amor en parlen-, que li valgué la nominació als Goya com a Direcor Revelació. El 2013 esdevé un any significatiu en la trajectòria de Jonás Trueba, perquè hi estrena “Los ilusos” -una pel·lícula, amb Francesco Carril, Aura Garrido, Vito Sanz, Isabelle Stoffel…, sobre el desig de fer cinema, o sobre el que fan alguns cineastes quan no fan cinema; sobre perdre el temps i el temps perdut; sobre converses, borratxeres, menjars i rutines; sobre les passejades en sortir del cinema; sobre estar enamorat; sobre estar sol i estar amb amics, construint futurs records per a una pel·lícula futura-, distribuïda fora del circuït tradicional d’exhibició i, que coprodueix amb Javier Lafuente, amb qui creen la productora Los Ilusos Films, que es farà càrrec a partir d’ara de tots els films que realitzarà ell i a la qual quedaran vinculats -com a actors, cineastes, etc.- noms lligats a aquestes pel·lícules com Itsaso Arana, Vito Sanz… Amb un repartiment en què figuren Vito Sanz,  Francesco Carril, Isabelle Stoffel… presenta el seu tercer llarg “Los exiliados románticos” (2015) -rodat durant un viatge de 12 dies per França, en la qual tres amics emprenen, sí, un viatge, a la recerca d’amors idíl·lics i efímers: El que pretenen és experimentar noves emocions que els facin sentir vius, en el que podria ser un intent de cremar les darreres naus de la joventut, però també podria ser una mostra de la decadència del gènere masculí-, Premi Especial del Jurat al Festival de Cinema Espanyol de Màlaga. L’any següent fa un pas més endavant i entra a la selecció oficial d’un festival de primera categoria, com és el de Sant Sebastià, “La reconquista” (2016) -amb Itsaso Arana, Francesco Carril, Aura Garrido, en què, la Manuela i l’Olmo es retroben en un futur que s’havien promès quinze anys abans, quan eren adolescents i van viure el primer amor: Premissa romàntica a partir de la qual la pel·lícula va a la recerca del temps; o sobre la consciència del temps, del temps perdut i del temps recuperat; sobre allò que recordem de nosaltres mateixos i sobre allò que no recordem; sobre les paraules, els gestos i els sentiments a què seguim guardant fidelitat, perquè ens defineixen i ens interpel·len en el present, el passat i el futur-, Premi ‘Ojo Crítico’ de RNE. Es pot considerar que un salt important com a cineasta, tant pel que fa al seu reconeixement autoral a l’Estat Espanyol com al forat que aconegueix fer entre la cinefilia francesa, és el que materialitza amb la serena, sensible, madura “La virgen de agosto” / “Eve en août” (2019) -amb Itsaso Arana (que també en cosigna el guió), Vito Sanz, Isabelle Stoffel , Joe Manjon, un cant a l’estada al Madrid profund en ple estiu, centrat en el personatge de l’Eva, una dona de trenta-tres anys que fa de la seva decisió de quedar-se a l’agost a Madrid un acte de fe, i els dies i les nits se li presenten com un temps d’oportunitats, i, mentre se celebren les revetlles d’estiu, es troba amb altres persones a qui intenta ajudar, sense saber que, en realitat, no fa res més que ajudar-se a si mateixa: el viatge íntim d’una dona a la recerca de revelacions; un conte d’estiu una mica filosòfic i una mica místic, alegre i festiu de principi a fi-, nominada al César francès com a Millor Pel·lícula Estrangera, Premi FIPRESCI al Festival de Karlovy Vary, remarcat en la llista dels millors 10 films de l’any per la revista ‘Cahiers du Cinéma’. Amb “Quien lo impide” (2021) torna al Festival de Sant Sebastià  i hi guanya el Premi FIPRESCI de la crítica internacional i, entre d’altres reconeixements, la Petxina d’Argent a la Millor Interpretació de Repartiment, al conjunt dels actors d’aquest film, que es mou entre el documental, la ficció i el pur registre testimonial, una crida a transformar la percepció que tenim sobre l’adolescència i la joventut; la d’aquells que van néixer a principis del segle XXI i acaben de fer-se grans; els que ara semblen culpables de tot, alhora que veuen minvades les esperances –els joves adolescents es mostren tal com són però com poques vegades els veiem o ens deixen veure’ls: aprofitant la càmera de cinema per mostrar el millor de si mateixos i tornar-nos la confiança en el futur; des de la fragilitat i l’emoció, amb humor, intel·ligència, conviccions i idees. Perquè la joventut que ens parla d’amor, amistat, política o educació no parla només del que és seu, sinó del que ens importa sempre, a qualsevol edat: és una pel·lícula sobre nosaltres, sobre el que vam ser, el que som i el que seguirem sent-, cinta que es va endur posteriorment el Goya al Millor Documental i seria pres en consideració com una de les destacades de l’any, novament, per ‘Cahiers du Cinéma’. Amb la següent i esplèndida “Tenéis que venir a verla” (2022), el cineasta de la quotidianitat que és Jonàs Trueba ens serveix dues trobades entre amics que, a la Rohmer, xerren i xerren. Dues trobades en què traspua vida captada per la càmera. Moments senzills, consuetudinaris, molt ben escrits i encara més ben filmats -dues parelles prou joves d’amics es retroben en un bar. Escolten la música i després parlen, prenen unes copes… L’Elena i en Daniel viuen a Madrid; en Guillermo i la Susana, en una localitat a mitja hora de la ciutat -agafant el tren a Atocha-. En Guillermo i la Susana diuen a l’Elena i el Daniel que els han de visitar, que han d’anar a veure la casa on s’estan  (el “Tenéis que venir a verla” del títol). S’acomiaden. Passats 6 mesos, es tornen a trobar, ara a la casa esmentada. Els de Madrid hi han anat en tren. En Guillermo els passa a buscar per l’estació i fan cap al destí. Els ensenyen la casa, el pati, els voltants. Parlen. Dinen. I parlen. Juguen a ping-pong. Surten a passejar…-, veient-la em vaig preguntar: on duen aquestes dues trobades i les respectives seqüències magistrals? No res, és només cinema, una estona-escassament una hora de pel·lícula- que hem passat junts, sense cap més justificació -i per això acaba com acaba, el film-… i de passada se’ns han fet algunes reflexions -enlairades, certament-.

Divendres 15 de novembre de 2024 -a les 21.30h – al Centre.

De Wim WENDERS, “PERFECT DAYS ”. Producció Japó, Alemanya. Any: 2023. Durada: 2h03. Guió: Wim Wenders i Takuma Takasaki. Amb Kôji Yakusho, Min Tanaka, Arisa Nakano, Tokio Emoto.

Nota sinòptica: Una reflexió commovedora i poètica sobre la recerca de la bellesa en la vida quotidiana.

Sinopsi: En Hirayama treballa com a netejador de lavabos a Tòquio. Sembla satisfet amb la seva vida senzilla. Segueix una vida quotidiana estructurada i dedica el seu temps lliure a la seva passió per la música i els llibres. Hirayama també té una afició pels arbres i retratar-los. Part del seu passat es revela gradualment a través d’una sèrie de trobades inesperades.

Tràiler:

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. En aquest blog:  Fitxa i comentari: “Perfect days”, de Wim Wenders | Altres veus: “Perfect days”, de Wim Wenders.

Festivals i premis: Festival de Canes 2023- Competició,  Premi Festival de Canes al Millor Actor (Koji Yakusho), Premi del Jurat Ecumènic del Festival de Canes | Altres festivals, premis i nominacions.

El director: Wim Wenders (Düsseldorf, -República Federal d’-Alemanya, 14.08.1945). De petit volia ser pintor, arquitecte, sacerdot, escriptor, músic i al final vaig escollir la pintura; de fet era pintor quan vaig fer la meva primera pel·lícula, i em vaig adonar que les pel·lícules incloïen tot el que volia fer a la meva vida, ha declarat Wenders a la Roda de Premsa del BCN Film Fest. Va estudiar a l’escola de la Universitat de Televisió i Cinema de Munic entre 1967 i 1970. Mentrestant, va treballar com a crític de cinema de diaris. Va realitzar tot de curts i va fer un llargmetratge dins dels seus estudis, “Summer in the City” (1971). Cineasta (en gran mesura) dels anys setanta i vuitanta, fou reconegut inicialment com a integrant de la nova onada alemanya dels setanta (amb Fassbinder, Herzog…), amb títols com “El miedo del portero ante el penalti” (1972), “Alicia en las ciudades” (1974) i “En el curso del tiempo” (1976). El 1977 va entrar en competició a Canes i va fer un pas de gegant en el seu reconeixement internacional, amb “El amigo americano“, basat en Patricia Highsmith, en què Dennis Hopper és Tom Ripley. El 1980 realitza un criticat documental testamentari/funerari sobre Nicholas Ray, “Lightning Over Water“, i acte seguit, de la mà de Francis Ford Coppola i els estudis Zoetrop, se’n va a treballar als Estats Units, començant per la fallida “Hammett” / “El hombre de Chinatown” (1982), presentada en competició a Canes. Posteriorment tocarà la glòria, començant pel triomf al Festival i seguit per un èxit mundial, amb “París, Texas” (1984) -Palma d’Or, Premi FIPRESCI de la crítica internacional- i “El cielo sobre Berlín” (1987) -Premi Millor Direcció-. Cinèfil, si anteriorment havia comptat amb Samuel Fuller a “El estado de las cosas” (1982), el 1985 se n’havia anat al Japó per a homenatjar Ozu a “Tokyo-Ga“. A cavall de les dècades dels vuitanata i dels norante, realitza vídeos musicals (U2, Talking Heads…), però el 1991 marca en certa manera el final de la seva trajectòria (si més no com a autor de ficcions), amb el fracàs de “Hasta el fin del mundo“, a desgrat que dos anys més tard encara guanyés un lànguid Grand Prix a Canes amb “Tan lejos, tan cerca” (una mena de revisitació de la seva “El cielo sobre Berlín”); sense que hi fes res per a refer-lo “El final de la violència” (1997), tan inútilment presentada en competició a Canes com alguna de les seves ficcions posteriors. Per contra, la seva carrera com a documentalista va anar agafant força a partir de mitjans anys noranta i li donaria triomfs com “Buena Vista Social Club” (1999) -prolífica ha estat la seva atenció a la música-, “Pina” (2011) -sempre inteerssat en les formes cinematogràfiques, el filma en 3D- o “La sal de la Tierra” (2014), tots nominats als Oscar del Documental. A més de ser director, productor i autor, Wenders també treballa com a fotògraf des de 1984. Les seves obres s’han exposat a museus i galeries d’arreu del món i també inclouen diverses instal·lacions 3D relacionades amb l’art. La Fundació Wim Wenders, sense ànim de lucre, reuneix el treball de la seva vida i promou els joves cineastes amb la beca Wim Wenders per a la narració innovadora. El 1989, Wenders va presidir el Jurat de la Competició del Festival de canes i el 2003, el de la Càmera d’Or.

Divendres 29 de novembre de 2024 -a les 21.30h – al Centre.

De PARK Chan-Wook, “DECISION TO LEAVE” / “Heojil Kyolshim”. Producció: Corea del Sud. Any: 2022. Durada: 2h18. Guió: Park Chan-Wook, Chung Seo-Kyung. Repartiment: Tang Wei ( Seo-rae), Park Hae-il (Hae-jun), Lee Jung-hyun (Jung-an), Go Kyung-pyo (Soo-wan), Park Yong-woo (Ho-shin).

Sinopsi: En Hae-jun, detectiu experimentat i tenaç, investiga la mort sospitosa d’un home al cim d’una muntanya. Aviat, comença a sospitar de Seo-rae, la misteriosa esposa del difunt, per la qual sent una atracció, cosa que el desestabilitza.

Tràiler:

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. En aquest blog: “Decision to leave”, de Park Chan-Wook: fitxa i comentari | Altres veus: “Decision to leave”, de Park Chan-wook |

Festivals i premis: Festival de Canes 2022 – Competició, Premi a la Millor Direcció | Altres festivals, premis i nominacions.

El director: Park Chan-Wook (23.08.1963, Seül, Corea del Sud) ha participat i ha estat premiat a Venècia i Berlín, però va aconseguir renom internacional sobretot amb “Old Boy” (2003) -en què segresten un home, el deixen tancat en una cel·la durant anys, sense que ell en sàpiga el motiu, i un bon dia queda alliberat…- , Grand Prix del Festival de Canes, títol central de la seva famosa Trilogia de la venjança. Al cim del seu renom mundial, va tornar a triomfar a Canes, enduent-s’hi ex-aequo el Premi del Jurat, amb “Thirst” (2009) -drama de terror, amb vampirs, religió, malaltia… sobre un capellà caritatiu que no pot més amb el patiment i la mort que hi ha en aquest món, se’n va a l’Àfrica tot buscant una vacuna contra un virus letal, hi agafa una malaltia mortal, però se’n refà miraculosament i això atrau multituds que s’atansen a casa seva en peregrinació, convençuts dels seus poders de curació, si bé l’home recau i mor, per a tornar l’endemà com a vampir…-  . Després d’una incursió nord-americana, amb el thriller psicològic “Stoker” (2013), en una temporada baixa de la seva trajectòria, Park Chan-Wook provà novament de tenir sort a Canes, amb “La donzella” (2016), un relat fosc de poder i manipulacions, ambientat a la Corea dels anys trenta, sota dominació japonesa, en el qual una dona rica contracta una xicota com a minyona, noia que està confabulada amb un estafador que, fent-se passar per comte japonès, vol seduir la dona rica i quedar-se-li la fortuna. Venerat al Festival de Sitges, el 2009 hi va rebre el Premi Màquina del Temps, i ha tingut en aquest certamen “I’m a Cyborg, But That’s Ok” (2007) -Premi al Millor Guió, sobre una noia que es pren per cyborg i, ingressada en un psiquiàtric, cridarà l’atenció d’un xicot intern que, amb ella, viurà una delirant història d’amor-, “Thirst” (2009) i “La donzella” (2016) -Premi del Públic-.

Diumenge (!) 8 de desembre de 2024 -sessió infantil de festa major, a les 17h- al Centre .

De Pablo BERGER, “ROBOT DREAMS“ / “Mon ami robot” / “Il mio Amico Robot”. Producció: Espanya, França. Any: 2023. Durada: 1h30. Film d’animació. Guió: adaptació de la popular novel·la gràfica de Sara Varon.

Nota sinòptica: La història (les aventures i desventures de ‘Dog’ i ‘Robot’) està ambientada en una Nova York imaginària dels anys 80 poblada per animals sense edat ni gènere definibles i és la carta d’amor personal del director a Nova York on va viure durant una dècada.

Sinopsi: En DOG viu a Manhattan i la solitud li pesa. Un dia decideix construir un robot i després convertir-se en els millors amics del món! Una nit d’estiu, en DOG amb molta tristesa, es veu obligat a abandonar en ROBOT a la platja. Es tornaran a trobar algun dia?

Tràiler:

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. En aquest blog: Altres veus: “Robot dreams”, de Pablo Berger.

Festivals i premis: Festival de Canes 2023 – Sessions Especials | Nominat a l’Oscar en la categoria Millor Film d’Animació, Premi al prestigiós festival de cinema d’animació d’Annecy, 2 Gaudí (Millor Film d’Animació i Millor Banda Sonora), 2 Goya (Millor Guió Adaptat i Millor Film d’Animació), el Premi del Públic al Festival de Sitges, el Premi EFA al Millor Film Europeu d’Animació… |  Altres festivals, premis i nominacions.

El director: Pablo Berger (Bilbao, País Basc, 1963). Va fer el premiat curt “Mama” (1988) -comèdia fantacientífica en què hi ha un atac des de l’espai exterior i una família baixa al soterrani, no sense problemes, i una serra elèctrica acaba sent-hi la protagonista-. I tot seguit, en Berger, se’n va anar a estudiar un màster de cinema a Nova York, ciutat on va exercir de professor de direcció cinematogràfica (a la New York Film Academy). Paral·lelament va treballar de publicista i de realitzador de videoclips. Finalment, va debutar en el llargmetratge amb la guardonada “Torremolinos 73“ (2003), coproducció hispanodanesa, inspirada en fets reals, amb Javier Cámara, Candela Peña, Juan Diego, Fernando Tejero i Mads Mikelsen, i que s’ambienta a l’Espanya del anys setanta, quan un venedor d’enciclopèdies a domicili a qui se li està acabant la feina veu una oportunitat de guanyar calés fent pel·lícules eròtiques en super-8 que s’exportaran als països escandinaus com si es tractessin de fascicles d’una falsa enciclopèdia. Tot i l’èxit d’aquest film (al Festival de Màlaga, als Goya, etc.) no va ser fins 9 anys després que rodà el següent títol, “Blancaneu“ (2012), que tanmateix va tornar a cridar fortament l’atenció (i present al palmarès del Festival de Sant Sebastià, premiada als Gaudí, als Goya…). Inspirada lliurement -i amb un caire gòtic- en el popular conte homònim dels germans Grimm, realitzada a la manera del cinema mut i fent que la música en sigui fil conductor, s’ambienta a l’Espanya dels anys vint, en què una noia maquíssima, d’infantesa torturada per la seva madrastra, fuig, tot emprenent un viatge amb uns nous amics, una colla de nans toreros. Havent dirigit l’anunci nadalenc de la loteria espanyola el 2013, amb gran èxit, no va ser fins quatre anys més tard que signà el seu tercer llargmetratge, “Abracadabra” (2017). Aquest però passà més discretament, tot i les nominacions acadèmiques que va congriar i malgrat comptar amb un repartiment encapçalat per Maribel Verdú i Antonio de la Torre i en el qual trobem noms com Josep Maria Pou i Quim Gutiérrez. Verdú hi incorpora una mestressa de casa del barri madrileny de Carabanchel que, un bon dia, descobreix que el seu marit pot estar posseït per un esperit maligne, i, per a intentar recuperar-lo, comença una investigació entre terrorífica i absurda. “Robot Dreams” (2023), doncs, és el quart film de la seva carrera -parlant de llargmetratges- i el seu primer d’animació.

Divendres 13 de desembre de 2024 -a les 21.30h- al Centre.

D’Álex MONTOYA, “LA CASA“. Producció: Espanya. Any: 2024. Durada: 1h23. Guió: Álex Montoya, Joana M. Ortueta; adaptació de la novel·la gràfica ‘La casa’, de Paco Roca. Amb David Verdaguer, Óscar de la Fuente, Luis Callejo, Olivia Molina.

Sinopsi: Després de la mort del seu pare, tres germans es reuneixen a la casa familiar on van passar els estius de la seva infància. Toca decidir què fer amb l’habitatge, cosa que resultarà més difícil del que s’esperava, entre records, secrets i velles disputes.

Tràiler:

Enllaços: IMDB, Filmaffinity. Article L’emoció de les coses, d’en Jep Soler, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’. Article David Verdaguer protagonitza una modèlica adaptació de les vinyetes de Paco Roca, de María Adell Carmona, al diari ‘Ara’. En aquest blog, sobre pel·lícula anterior del director, Álex Montoya: Fitxa i comentari: “Lucas”, d’Álex Montoya.

Festivals i premis: Festival de Màlaga 2024, premis oficials al Millor Guió i a la Millor Música; Premi del Públic; Premi del Jurat Jove; Menció Especial del Signis Award, i Premi Feroz a la MIllor Pel·lícula. | Altres festivals, premis i nominacions.

El director: Álex Montoya (València, 1973). Arquitecte que s’ha dedicat al cinema, és autor de diversos i premiats curtmetratges. Va debutar en el llarg amb “Assemblea” (2019), retrat còmic d’una assemblea social que desafia les nocions progressistes de participació, protagonitzat per Francesc Garrido, Nacho Fresneda, Cristina Plazas, Marta Belenguer i Greta Fernández. El 2021 va convertir en llargmetratge el seu curt “Lucas” (2012), que havia estat nominat als Goya -tracta d’un noi que arreplega alguns calés deixant-se fotografiar per un home gran-. “Lucas” (2021) va ser premiat al Festival de Màlaga -Zonacine (Millor Pel·lícula Espanyola, Premi del Públic i Millor Actor -Jorge Motos-) i posteriorment als Goya es va nominar com a actor revelació pel seu paper protagonista l’actor valencià Jorge Motos. I el tercer llarg de Montoya, “La casa” (2024), que igualment participà al Festival de Màlaga, s’hi endugué fins a 6 guardons.

Divendres 10 de gener de 2025 -a les 21.30h- al Centre.

De Víctor ERICE, “CERRAR LOS OJOS“ / “Fermer les yeux” / “Close your eyes”. Producció: Espanya, Argentina. Any: 2023. Durada: 2h49. Guió: Michel Gaztambide i Víctor Erice. Amb Manolo Solo, Jose Coronado, Ana Torrent, María León, Helena Miquel, Josep Maria Pou.

Sinopsi: Un famós actor espanyol, Julio Arenas (José Coronado), desapareix durant el rodatge d’una pel·lícula. Encara que mai no se n’arriba a trobar el cos, la policia arriba a la conclusió que ha patit un accident arran de mar. Al cap de molts anys, aquesta mena de misteri torna a l’actualitat ran d’un programa televisiu que vol evocar la figura de l’actor, oferint com a primícia imatges de les darreres escenes en què va participar, rodades per qui va ser el seu íntim amic, el director Miguel Garay (Manolo Soto). El començament i el final d’una pel·lícula inacabada.

Nota de la distribuïdora internacional: una reflexió convincent sobre la identitat, la memòria i el cinema.

Tràiler:

Enllaços: IMDB., Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. En aquest blog: Altres veus: “Cerrar los ojos”, de Víctor Erice |

Festivals i premis: Festival de Canes 2023 – Cannes Première | Altres festivals, premis i nominacions.

El director: Víctor Erice ( Karrantza, Biscaia, País Basc, 30.06.1940). Llicenciat en Ciències Polítiques, Dret i Econòmiques, el 1963 es va diplomar en Direcció Cinematogràfica a l’Escola Oficial de Cinema de Madrid. Va escriure crítiques de cinema a diverses revistes i treballà com a guionista en diferents films. Dirigí una sèrie de curtmetratges i el 1969, signà un episodi dels tres que conformen “Los desafíos“, premiada al Festival de Sant Sebastià. Considerat un mestre del cinema, amb només 3 films seus (molt espaiats en el temps) ha aconseguit aquesta distinció: “El espíritu de la Colmena” (1973) -Setmana de la Crítica de Canes i premiada a Sant Sebastià-, “El sur” (1983) -en competició al Festival de Canes – i “El sol del membrillo” (1992) -premi del Jurat al Festival de Canes i el corresponent premi FIPRESCI de la crítica internacional-. La seva gran inactivitat en el camp del cinema de ficció, ha passat per períodes dedicats a rodar anuncis publicitaris, d’altres d’un silenci aclaparador, d’altres en què ha fet curts o ha participat en films col·lectius, ha realitzat una instal·lació vídeo destinada als museus…. Ara feia 3 dècades que no rodava un llargmetratge. Entre els reconeixements que ha tingut, “El sol del membrillo” va ser escollit com a millor pel·lícula dels anys noranta amb les votacions de representants de filmoteques i de festivals de tot el món; el 1993 va guanyar el Premio Nacional de Cinematografia; el 1996, la medalla d’or de les Belles Arts. Va ser membre del Jurat del Festival de Canes el 2010.

Divendres 24 de gener de 2025 -a les 21.30h- al Centre.

D’Alice ROHRWACHER, “LA QUIMERA” / “La chimera” . Producció: Itàlia, França, Suïssa. Any: 2023. Durada: 2h10. Guió: Alice Rohrwacher. Repartiment: Josh O’Connor (Arthur), Carol Duarte (Italia), Isabella Rossellini (Flora),  Alba Rohrwacher (Frida).

Sinopsi: Havent tornat al seu poble de la riba de la mar Tirrena, l’Arthur es retroba amb la seva divertida colla de ‘Tombaroli’, lladres de tombes etrusques i de meravelles arqueològiques. L’Arthur té un do que posa al servei dels seus amics bergants: nota el buit. El buit de la terra on hi ha els vestigis d’un món antic. La mateixa buidor que li ha deixat el record del seu amor perdut, Beniamina.

Tràiler:

Enllaços:  IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. En aquest blog: Altres veus: “La quimera” / “La chimère” / “La chimera”, d’Alice Rohrwacher.

Festival: Festival de Canes 2023 – Competició | Altres festivals, premis i nominacions.

La directora: Alice Rohrwacher (Fiesola, Toscana, Itàlia, 29.12.1980). Va estudiar a Torí i Lisboa. Va escriure per al Teatre i hi va treballar de música, abans de dedicar-se al cinema, primer com a muntadora de documentals. El seu primer film de ficció, “Corpo Celeste” (2011) es va estrenar a la Quinzena dels Realitzadors, els responsables de la qual en van dir: Barrejant ficció i documental, essent el més propera possible als seus personatges, Alice Rohrwacher representa amb delicadesa i sensibilitat la fragilitat i les contradiccions d’una jove adolescent. El 2014 guanyà el Grand Prix del Festival de Canes amb el seu segon llargmetratge “Le Meraviglie“, faula sobre una família rural que viu al marge de la societat de consum (entre neorealista, màgica, felliniana…) en què la cineasta s’inspirà en els seus records d’infantesa (els seu pare era apicultor). I amb la tercera pel·lícula, “Lazzaro Felice” (2018) –faula [com l’anterior] arrelada a la realitat que s’obre al meravellós en el sentit que la poesia hi irromp de manera lluminosa, en paraules de la crítica Imma Merino-, guanyà el Premi al Millor Guió de Canes. Entre la seva activitat posterior, cal remarcar que ha dirigit ‘La Traviata’, de Verdi, al Teatro Valli de Reggio Emilia; que ha realitzat els episodis tercer i quart de la sèrie televisiva “L’amiga genial‘ (vista a TV3), i que ha tingut nominat a l’Oscar del Curtmetratge amb Acció Real “Le Pupille” (2022).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!