Club 7 Cinema

Es veu que no som capaços, aquí, de generar un producte audiovisual seriós que expliqui el conflicte lingüístic nostrat: ho afirma el lingüista Rudolf Ortega a l’article ‘Kneecap’: Cine de conflicte (lingüístic), publicat el 30 de gener al Quadern del diari ‘El País’ (què hi farem!).

Fa uns dies, l’amic cinèfil Joan Moret (Cineclub Adler, de Lloret) replicava un apunt de 3Cat en què se celebrava l’ampli ventall de temàtiques que han tocat fins ara les sèries de sobretaula de TV3 i els retreia que el conflicte nacional no l’han tocat pas. I, evidentment, la situació de minorització del català, tampoc -hi afegeixo jo-.

Permeteu que m’entretingui un xic amb l’article (interessantíssim i que aplaudeixo) de Rudolf Ortega. Hi dius coses com aquestes (els enllaços i remarques són cosa meva):

Mirin per favor la pel·lícula “Knee­cap“, a Filmin, i si no tenen Filmin, s’hi facin. Es tracta de la cinta que recull l’origen del grup de rap i hip-hop irlandès del mateix nom, en la qual els integrants de la banda s’interpreten a si mateixos, a la manera d’Eminem amb “8 mile“. (..) “Kneecap” no escatima en autoparòdia i ens obsequia amb la més brillant de les pel·lícules sobre conflicte lingüístic que ens podem trobar ara mateix. Si és que n’hi ha gaires, esclar.

Farem espòilers, el lector està advertit,(..). El conflicte lingüístic queda servit d’entrada quan sabem que Kneecap (en anglès, ‘ròtula’, però també ‘disparar al genoll’, com a càstig) és un grup nord-irlandès, de Belfast concretament, que canta en gaèlic irlandès i que no es talla un pèl a l’hora de defensar la llengua en les seves cançons. Com li diu a un dels seus membres el seu pare, “cada paraula que diguis en irlandès és una bala contra l’invasor”, i a fe de déu que ho duran a la pràctica. En un context d’extrema minoria (la comunitat de parlants gaèlics nord-irlandesos ronda els 6.000 parlants, i no surt ni als mapes) i amb el rerefons del Conflicte, així amb majúscula, fer hip-hop en irlandès esdevé un acte polític de primera magnitud.

En alguns moments n’hi ha per riure, això sí, la pel·lícula no estalvia seqüències que recorden “Trainspotting“. El primer interrogatori policial a un dels membres del grup és un cas extrem de manteniment de l’idioma que deriva en una hilarant escena de comèdia, tot i que la situació es repetirà més endavant en unes condicions menys propenses a l’humor i amb l’ús de la violència com a mecanisme de convergència a l’ús de la llengua comuna, l’anglès en aquell cas. I també en el sexe i la toponímia hi ha conflicte: enmig de l’acte sexual amb una britànica, l’un crida repetidament “North of Ireland!” mentre l’altra, alternativament, crida “Northern Ireland!”, una mica com si aquí una parella cridés Girona-Gerona fins a l’orgasme.

La pugna, però, no és només lingüística, per entendre’ns contra l’anglès. Pa­ral·lelament a la gènesi del grup, la societat civil proirlandès s’organitza per portar al parlament una llei que reconegui la llengua a Irlanda del Nord, i veu en els joves rapers un obstacle per als seus objectius. No troben que uns nois de barriada que només parlen d’estar tot el dia col·locats, d’anar de festa i de follar-se totes les paies que puguin, que a més a més blasmen la policia i ensenyen el cul als concerts, siguin gaire útils a l’hora de fomentar la llengua. Una mica a la manera del llirisme a què tant estem acostumats aquí. T’ho imagines? Si això passés aquí no trigaríem a sentir que no és la imatge que volem, parlaríem de contenidors cremats i encara demanaríem el retorn de Manel i Txarango.

(..) Es veu que no som capaços, aquí, de generar cap mena de producte audiovisual seriós que expliqui amb compromís el conflicte lingüístic nostrat, encotillats com estem entre productes banals de guinyol i acudit suat com és “Ocho apellidos catalanes” (o “vascos“, tant li fa) i tota la xerrameca al voltant de la duplicitat entre la decadència burgesa i l’èpica xarnega, com si tota la cultura catalana (i els seus productes audiovisuals) s’haguessin de reduir a això. En som uns quants que ni tenim una caseta a Cadaqués ni ens hem construït la barraca amb les nostres pròpies mans, i ens estem quedant sense relat(..).

Aquest article, en què estic bàsicament d’acord, m’ha dut a rumiar i concretar algunes reflexions:

El 1993, Vicente Aranda signà “El amante bilingüe“, basat en la novel·la de Juan Marsé, en què es disparava amb notable mala bava contra la normalització lingüística del català, a través d’una treballadora d’ El Corte Inglés que ‘havia d’aprendre’ la llengua del país… Ja al 1967, l’enyorat Josep Maria Forn, que a (l’atacada per la censura franquista) La piel quemada, va bastir un document preuat (i molt però que molt digne) sobre l’arribada de la immigració andalusa a Catalunya, feia aparèixer quan podia (i esqueia) ràfegues del català, tot caracteritzant els diversos personatges i les situacions socials i laborals. No gosaria fer ara un inventari de produccions nostrades en què la llengua com a tema hi apareix; de totes maneres, poc nombroses són i diria que en cap cas han explicat amb compromís el conflicte lingüístic nostrat.

Als darrers mesos, dues pel·lícules catalanes han obtingut un gran èxit de taquilla i, a totes dues, el bilingüisme s’hi fa present. Òbviament, estic parlant de Casa en flames i d’ El 47. A la primera, la nostra llengua hi és àmpliament majoritària i està protagonitzada per una família de Barcelona amb casa a Cadaqués, de la burgesia catalana en diuen. Això sí, s’hi ha fet que un parell de personatges parlin en castellà (el marit de la propietària i mare i la xicota, parella del fill). Calia? No, evidentment, no; però, a més a més de voler comptar amb un actor com Alberto San Juan, tan bo com amb requesta al mercat espanyol, l’opció presa ha volgut fer present el bilingüisme a la Catalunya d’avui en dia (l’estúpid ‘realisme lingüístic’ que impera, només quan es tracta de fer un film en català…), a més d’altres consideracions… A la segona (molt premiada als espanyolíssims Goya), el càlcul dels seus autors per arribar al percentatge de català que els exigeix la sucosa subvenció de la Generalitat, hi ha fet ‘miracles’: ves per on, afortunadament, mitjançant el personatge de la Carme (gran, ClaraSegura), que parla en català a aquells immigrats del sud d’Espanya establerts a Barcelona i sobretot al seu marit, en Manolo Vital (molt ben aplaudit Eduard Fernández), que de manera natural, li’n parla, per amor. Ara bé, si és cert que s’hi tracta, doncs, de la penetració de la nostra llengua en aquella comunitat arribada de fora; la pel·lícula destil·la una esbiaixada mirada política (‘xarneguista’, en diuen, amb un terme que no m’agrada gens) cap al català, atribuint-ne la parla als que abusaven d’aquella pobra gent…

S’ha de reconèixer que, a les dues produccions, hi hem aplaudit que, com a mínim, hagin representat exemples il·lustratius de l’encomiable propòsit de ‘mantinc el català’. És un mèrit; potser perquè, en aquests moments, amb poca cosa ja ens conformem… (o no!).

El que podem veure és que al cinema català, la llengua s’hi fa present com a factor social, sigui amb dosis de maniqueisme (ben castellanista), sigui com a part del ‘decorat’ fílmic (en nom, hi torno, del ‘realisme lingüístic’); però per res s’hi tracta de la situació que patim els que parlem català, dels abusos històrics de què hem estat víctimes, de la prepotència del castellà a casa nostra (la tirania judicial, les continuades extralimitacions de l’administració, l’allau de lleis contra la vitalitat de la llengua, els entrebancs persistents i virulents contra la unitat del català, del castellanisme aclaparador del món audiovisual a la nostra terra, dels esbiaixos mediàtics, de les imposicions per part de treballadors -públics i privats- aliens al més elemental esperit -i obligació- de servei, de la reticència quan no bel·ligerància d’immigrats o descendents de la immigració, de com la mentalitat estesa entre la majoria de la població és de sotmetre’s i canviar de llengua, sense mantenir la pròpia…). En resum, del conflicte lingüístic (ben real, tangible), res. I de tractar-ho amb compromís… ni tan sols se’n divisa la possibilitat, vist l’espanyolisme del cinema català!

PS: Em vénen al cap uns quants altres casos significatius del tractament lingüístic (res del conflicte, tanmateix) al cinema català recent:

A Sis dies corrents, de Neus Ballús, en català, la barreja de llengües passa pels diferents treballadors que hi apareixen i a Els Encantats, d’Elena Trapé, també en català, s’hi fa aparèixer innecessàriament algun personatge castellanoparlant: exemples de ‘realisme lingüístic’, de fer present el ‘bilingüisme de Catalunya’… A Saben aquell, de David Trueba, el castellà hi apareix lligat al personatge d’Eugenio que s’hi evoca.

Sens dubte, “Alcarràs“, de Carla Simón, i “Suro“, de Mikel Gurrea, són films d’indiscutible catalanitat lingüística (tot i que hi ha ràfegues d’altra llengua…) i, al costat seu, l’escàndol de descatalanitzador de La abadesa, d’Antonio Chavarrías.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!