Club 7 Cinema

Aquest dia, veient “Mamífera“, de Liliana Torres (de la qual parlaré de seguida), vaig pensar que el cinema català contemporani explica es pot dir sempre històries de la vida quotidiana, que la quotidianitat és el leitmotiv de gairebé tot el que es roda. Com si no hi hagués un passat, altres èpoques per ambientar arguments, trobar-hi plantejaments, reptes, reflexions útils avui en dia; personatges suggerents. Segurament resulta més barat, més fàcil de produir, filmar en el present (o un passat ben pròxim) que no pas anar molts anys o segles enrere; però, des de Pasolini, ha quedat ben clar que la ‘reconstrucció’ històrica pot resultar ben atractiva amb talent i senzillesa, sense anar a raure al cartró-pedra hollywoodienc.

Certament, hi ha excepcions que confirmen la regla. Aquesta setmana mateix s’estrena “El 47“, de Marcel Barrena, que transcorre a la Barcelona de 1978; la cinta en castellà “La abadesa“, d’Antonio Chavarrías, passa al segle IX; el cas de “La vampira de Barcelona“, de Lluís Danés, ambientada a una Barcelona de començament de segle XX, amb elements gairebé teatralitzants… I esclar, el gran fet diferencial (al respecte) que és el cinema d’Albert Serra.

Evidentment, queden també les cintes de terror o similars…

M’ha animat a escriure aquest apunt, una aportació de l’escriptor Joan-Lluís Lluís, que li acabo de llegir a X: Alguns escriptors catalans medievals van tenir vides molt novel·lesques: Jordi de Sant Jordi, Ramon Llull, Anselm Turmeda… Trobo curiós que de les seves vides no se’n facin biografies novel·lades, o simplement novel·les. És un tresor al nostre abast. (No, no les escriuré jo.). I he pensat que el cinema tampoc ho aprofita, mentre ens n’anem de ‘romeries’ o a filmar toreros (per exemple, que m’agrada tocar el voraviu). I m’ha revifat la reflexió que em feia l’altre dia tot veient la cinta de Liliana Torres.

FOTO:  Maria Rodríguez Soto (Lola) i Enric Auquer (Bruno), a una consulta mèdica, a “Mamífera”, de Liliana Torres

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!