Club 7 Cinema

Als darrers mesos ha quedat ben clar que el cinema en català no espanta el públic, que la gent del nostre país va a veure’n les pel·lícules, quan aquestes li interessen, ja sigui pel tema, pel repartiment, per l’eficàcia del boca-orella, pel tractament mediàtic… pel que sigui, però el cas és que aquella cantarella segons la qual els espectadors no volien veure-les en català (fora de TV3) ha quedat desautoritzada pels fets: els èxits rotunds de “Casa en flames” i “El 47” ho deixen ben clar. I és possible que “Marco” ho rebli encara més.

Ara, vols dir que “Marco” és un film en català? I “El 47“? Mira, “Casa en flames“consta que té un 85% de diàlegs en la nostra llengua; “El 47“, un 50%… i “Marco“, un 22%. Quant a “Salve Maria“, es presenta com una obra en la nostra llengua, per bé que s’hi parla també castellà i francès.

Aquests percentatges (i les xifres de taquilla) ens permeten arribar a una sèrie de conclusions:

*La presència del català en aquestes pel·lícules no n’ha dificultat gens les bones recaptacions, ni n’ha perjudicat (hi insisteixo, perquè és molt significatiu) el fabulós boca-orella. I no em consta que n’hagi generat cap rebuig.

*És possible (cal no negar-ho) que hi hagi espectadors que s’hagin sentit més còmodes en sentir-ne una part en castellà (ja sigui perquè estan avesats a les pel·lícules en aquesta llengua, ja sigui perquè és el que parlen). Remarquem tanmateix la seva acceptació de la nostra parla.

*”Casa en flames” hauria pogut ser tota en català. No és gens segur que això l’hagués afectat econòmicament i socialment, encara que algun dels actors hispanòfons hagués estat substituït, especialment si se’n triava d’altres igualment coneguts (si més no del mercat català, que per a l’espanyol, potser sí que hi hauria hagut efecte negatiu).

*”El 47” (al marge de l’esbiaix ideològic que la recorre també en el terreny lingüístic) és ben raonable que comparteixi castellà/català, per la història real dels personatges que du a la pantalla.

*”Marco” i “Salve Maria” no les he pas vistes encara.

*Quedant-nos en els dos primers (i super-exitosos) títols, cal remarcar-hi molt positivament com de natural hi entra el català i el fet que, a la majoria d’escenes, s’hi practica un saludable “mantinc el català”.

Dit tot això, em sembla que cal preguntar per què no es fan pel·lícules adreçades al gran públic que siguin només en català? Sembla clar que les productores busquen temàtiques i/o repartiments que ‘justifiquin’ (més aviat ‘expliquin’) el motiu pel qual les roden amb presència del castellà. Una presència que, diria, ja procuren que sigui el més gran possible, pensant en el mercat espanyol, sobretot, però també enduts pel prejudici (sí, ha quedat demostrat, prejudici!) que, a Catalunya, els espectadors no volen cinema en català. I doncs? Com és que les han fetes, aquestes? M’hi jugo el que vulgueu que la subvenció de la Generalitat de Catalunya per als films amb percentatge de català hi té molt a veure.

O sigui que hem de celebrar i celebrem, hem d’aplaudir i aplaudim, que “Casa en flames” i “El 47” existeixin tal com són i que vagin envoltades de l’èxit popular que tenen; però alhora ens duen a constatar, de manera preocupant, com de subsidiària és la nostra llengua per a la producció cinematogràfica, que no gosa o no vol fer el pas d’invertir en films només en català.

PS 1: Sentirem a dir-hi que el cinema ha de reflectir la realitat bilingüe de casa nostra. Això és una ximpleria que no s’aguanta. Evidentment que, segons on i quan s’ambienti la pel·lícula, per molt Catalunya que sigui, el castellà n’ha de ser la llengua; però el cas és que ja es trien històries i ambients que ho facin colar. Després hi ha casos que clamen al cel, com el de “L’abadesa”, de l’Antonio Chavarrías. Però, a part del potencial que tenen els documentals, hi ha ficcions (com, posem per as, “Casa en flames“) que no necessiten, per res, fer-se ressò d’aquest maleït bilingüisme, i tanmateix, l’hi colen…

PS 2: No va pas tan bé (econòmicament) el cinema doblat al català. El públic que sí va a veure els títols esmentats no paga l’entrada per a produccions (de Hollywood, però tampoc les franceses, alemanyes, etc.) rodades en altres idiomes i doblades a la nostra parla. Per què? Fa anys que hi ha sectors de la crítica cinematogràfica i de la intel·lectualitat que s’han manifestat en contra d’aquests doblatges i a favor de gastar tots els diners públics que ens costen en produccions catalanes. Això, tanmateix, ens du a reflexionar sobre per què la gent va a veure coses com “Casa en flames” o “El 47“. Jo diria que es tracta de fenòmens sociològics, de pel·lícules que tracten de coses que, per un o altre motiu, interessen el respectable, que, a més a més, les troba ben interpretades, ben ambientades, dirigides amb eficàcia. I atresoren un valor important de proximitat. Evidentment, la majoria de films estrangers que es doblen, estan tan o més ben interpretats, ambientats i dirigits, toquen temàtiques que (a vegades) també interessen; però no poden competir en el terreny de la proximitat (certament, ara s’ha ‘descobert’ un filó que de ben segur serà explotat de seguida pels productors nostrats, i esperem que no n’abusin!). No obstant tot això, també s’ha de remarcar que “Casa en flames” i “El 47” s’han projectat en horaris normals dels cines, en diverses sessions i a moltes sales, cosa que no es pot pas dir que els passi a gaire produccions en català i gens als títols doblats en la nostra llengua, per molt potents que aquests siguin. I, deixeu-m’ho dir, la mala qualitat, la degradació dels doblatges que es fan a TV3 des de fa anys també ha desprestigiat molt aquesta pràctica, mal que, per al cinema, la qualitat sigui sovint molt millor, a vegades impecable. Hi ha la cantarella dels exhibidors i de les distribuïdores segons la qual els espectadors no volen veure-les en català, la dels mateixos que no en pengen els cartells en català, no en passen tràilers en català, que les projecten a pocs cines i en horaris indecents… el peix que es mossega la cua: amb poca promoció tenen poc públic i com que no tenen prou públic resulta que no interessa…

PS 3: Una darrera reflexió, que valdria tot un article específic. Per què aquests films en català han interessat la gent i, en canvi, molts (però molts) dels que es fan a casa nostra passen sense pena ni glòria per la taquilla? Hauríem de diferenciar ‘valor econòmic’ del ‘valor artístic’, mal sigui per a parlar. “Casa en flames” i “El 47” són sobretot cinema popular, fet amb cura, però amb clara vocació de trobar el públic en general. En canvi, moltes obres nostrades són expressions autorals, a vegades de superior interès per a la crítica i per als espectadors interessats en l’assaig i/o la forma artística, que potser fins i tot generen algun benefici comercial, però que queden lluny de l’èxit dels títols esmentats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!