El 15 de novembre de 2024 es preveu l’estrena a Catalunya d’ “El baño del diablo” / “The Devil’s Bath” / “Des Teufels Bad”, que acaba de guanyar el Premi a la Millor Pel·lícula del Festival de Sitges, on s’ha projectat procedent del Festival de Berlín 2024, en què ja va causar una gran i boníssima impressió.
De Veronika FRANZ i Severin FIALA, “El baño del diablo” / “The Devil’s Bath” / “Des Teufels Bad”. Producció: Àustria, Alemanya. Any: 2024. Durada: 2h01. Guió: Veronika Franz i Severin Fiala. Amb Anja Plaschg, David Scheid, Maria Hofstätter.
Nota sinòptica: un film sobre dones, religió i crims rituals.
Sinopsi: Àustria al segle XVIII. Els boscos envolten els pobles. Matar un nadó fa que una dona sigui condemnada a mort. L’Agnes (Anja Plachg) es prepara per a la vida matrimonial amb el seu estimat. Però la seva ment i el seu cor es fan pesats. Un camí ombrívol interior, en solitari, tot sobreeixint mals pensaments.
Els directors: Veronika Franz (Viena, Àustria, 1965) i Severin Fiala (Horn, Àustria, 1985) van triomfar al Festival de Sitges de 2014 amb “Buenas noches, mamá” / “Goodnight mommy” / “Ich seh, ich seh“: Méliès d’Argent, Gran Premi de Fantasia Europea, Menció Especial del Premi de la Crítica José Luís Guarner. Nota de tafaneria: Veronika Franz és la dona d’Ulrich Seidl i mare dels seus dos fills.
Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.
Festivals i premis: Festival de Berlín 2024, Millor Contribució Artística (Fotografia, de Martin Gschlacht) | Festival de Sitges 2024, Premi a la Millor Pel·lícula, Premi José Luís Guarner de la Crítica Cinematogràfica, Premi del Jurat Carnet Jove.
Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Sitges 2024.
El terror històric d’una societat ultrareligiosa triomfa a Sitges, crònica de Xavi Serra, al diari ‘Ara‘: En la gran triomfadora d’aquesta edició del Festival de Sitges no hi ha monstres ni criatures sobrenaturals. A “El baño del diablo” (..) el terror prové d’una societat patriarcal i ultrareligiosa que reserva a les dones la maternitat com a únic paper. Una societat que no preveu pitjor pecat que el suïcidi i que, per tant, ofereix a les víctimes de la depressió profunda una alternativa esgarrifosa: assassinar una criatura innocent per ser detingudes, absoltes del pecat per un sacerdot i, finalment, condemnades a mort; un pla infal·lible per evitar la condemna a l’infern dels suïcides. Els directors austríacs Severin Fiala i Veronika Franz s’inspiren en l’epidèmia d’aquesta mena de suïcidis indirectes –la majoria de dones– que s’ha documentat en diversos països de l’Europa Central durant els segles XVII i XVIII i, concretament, en els casos d’Agnes Catherina Schickin i Eva Lizlfellnerin. (..) “El baño del diablo” (..) segueix les passes de l’Agnes, des de la il·lusionant arribada a una comunitat rural per casar-se amb un home que gairebé no coneix fins a la inexorable caiguda en el pou de la depressió, aclaparada per les exigències i expectatives d’una societat rígida i marcada pel dogma religiós en què la seva llum es va apagant a poc a poc. (..) En el seu cinema [de Veronika Franz i Severin Fiala] hi ha rigor i contenció, però no defugen els moments d’impacte i l’efectisme cruent. “El baño del diablo”, en qualsevol cas, és la seva millor pel·lícula, tant per la fascinant reconstrucció que fa de la societat rural austríaca del segle XVIII, des dels rituals de la pesca del silur fins a la tenebrosa vida domèstica, com per l’esfereïdora recreació del viacrucis de l’Agnes, que encarna una impressionant Anja Plaschg, artista de dark pop sota l’àlies Soap&Skin que també firma la banda sonora del film (..).
Sitges premia un film austríac d’època sobre la depressió, crònica de Bernat Salvà, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) Amb “El baño del diablo” (..) Franz i Fiala continuen la seva tendència a explorar les fronteres del gènere, en aquest cas el del ‘folk horror’, per oferir un colpidor drama psicològic emmarcat a l’Alemanya rural del segle XVIII. La protagonista és una dona, l’Agnes, que cau en una profunda depressió poc després de casar-se amb un home. “No volíem fer una pel·lícula sobre el passat, perquè un film no té per què ser una lliçó d’història –va explicar Severin Fiala al Diari del Festival de Sitges–. Volíem parlar del present, no només d’Àustria, sinó del que passa a tot arreu. Els temes que aborda la pel·lícula, el de la salut mental i el fet que la depressió és encara un tabú en molts llocs, és molt actual.” El jurat oficial ha elogiat unànimement el film guanyador: “Ens ha colpit molt a tots –ha dit el músic anglès Stephen Thrower–. Té una gran elegància per explicar la història, una melancolia i una tristesa que et van introduint lentament a l’horror de la història. Ens ha deixat impressionats. No li hem sabut trobar cap defecte, tots els membres del jurat estem d’acord que és una pel·lícula extremadament sensible i creativa” (..).
Jordi Camps i Linnell, a X: #ElBañoDelDiablo (The Devil’s Bath) del duet austríac Veronika Franz i Severin Fiala (..) un retrat colpidor de com patien les dones alemanyes al segle XVIII que patien depressió. Folk horror d’un ascetisme feridor. A la seva crònica des de Sitges, per al diari ‘El Punt Avui‘, Quan allò local esdevé universal, diu, entre altres coses: En un món globalitzat, guanyen punts les històries que supuren veritat, aquelles que aposten per la idiosincràsia i la particularitat. Per això cada vegada més en els festivals es premien aquelles històries que narren coses concretes i, per què no?, locals, que esdevenen universals. Siguin mostrant com ho fa la pagesia de Lleida per sobreviure treballant del camp (“Alcarràs”) o el conflicte violent que succeeix en un poble rural de Galícia (“As Bestas”). Al de Sitges, algunes de les últimes projeccions que s’han presentat són d’aquest tipus de propostes. I el llistó qualitatiu ha pujat. A destacar, “El baño del diablo” (Des teufels bad), del tàndem artístic austríac Veronika Franz i Severin Fiala (..). Fa por, sobretot veure què ha fet i fa la societat (aliada amb la religió en aquest cas) per silenciar tot allò que s’allunya de la norma, patriarcal evidentment (..).
Ressons de la pel·lícula a la Berlinale 2024.
Així vaig encapçalar l’apunt que recollia la reaccions de la crítica internacional a la projecció del film al Festival de Berlín 2024: Prenem-ne nota: “The Devil’s Bath” (‘El bany del Diable’), una pel·lícula que ha impactat de valent a Berlín, una història amb base real de fets esgarrifosos que promet sacsejar les sales de cine els propers mesos i deixar una petja profunda als espectadors. Els enviats especials al certamen coincideixen a destacar-hi, a més, el treball de l’actriu Anja Plaschg,
Xavi Serra, a X, escriu: (..) la pel·lícula més rodona que he vist en la competició (..) un drama històric potent i esfereïdor dels directors de “Goodnight mommy”; i a la crònica per al diari ‘Ara’ s’esplaia: (..) la competició de la Berlinale ha mostrat la seva millor cara amb “The devil’s bath”. Al començament d’aquest film, una camperola austríaca del segle XVII agafa una criatura de pocs mesos, puja fins a un salt d’aigua elevat i, sense més ni més, la deixa caure perquè s’estimbi contra les roques. “He comès un crim”, diu després quan s’entrega a les autoritats. Veronika Franz i Severin Fiala (..) exploren ara el fenomen documentat en diversos països europeus durant el segle XVII i XVIII de les persones amb impuls suïcida (la majoria dones) que, en comptes de matar-se elles mateixes, mataven un nen amb l’esperança de ser executades i evitar la condemna a l’infern que comportava el pecat mortal del suïcidi. “The devil’s bath” segueix un d’aquests casos i acompanya l’Agnes en el seu descens als abismes de la depressió. La frustració per no tenir fills en una societat que no reserva cap altre rol a les dones, les intromissions constants de la sogra i la decepció general amb la vida de casada donen forma a un viacrucis que encarna una Anja Plaschg extraordinària, candidata segura al premi a la millor interpretació protagonista, si no és que el jurat reserva algun premi més important per a aquest poderós retrat d’una societat modelada rígidament per la religió i el patriarcat, sense espai per a la dissidència o la fragilitat i on els valors es transmeten de maneres especialment cruels.
Gerard Casau, a X: A ‘The Devil’s Bath’ Veronika Franz i Severin Fiala ens col·loquen davant d’imatges inassumibles, i no ensopeguen ni una sola vegada en el seu periple per una època on la fe i els ritus no són actes simbòlics, sinó una realitat atroç. ‘Depressive black metal’.
Nicolas Bardot, a la ressenya per a ‘Le Polyester’: (..) una pel·lícula (..) extraordinària, presentada a competició a la Berlinale. Si Franz i Fiala es van donar a conèixer amb pel·lícules de terror, “The Devil’s Bath” no és tant una pel·lícula de terror com una pel·lícula històrica sobre fets horribles. Aquest to a la cruïlla de gèneres és una de les singularitats del llargmetratge, per al qual els cineastes, però, no han oblidat el que constitueix l’essència d’una gran pel·lícula de terror: la subversió. (..) La formidable composició dels plans i la manera de captar la natura (com aquesta monumental cascada rodada a l’inici de la pel·lícula) donen amplitud a aquesta història asfixiant. La natura, com en els anteriors llargmetratges de Franz i Fiala, és una trampa constant que es reclou sobre els personatges. (..) “The Devil’s Bath” representa el pes polític de la religió («Ens donen vida per dir que sí», diu el mossèn) i l’inexistent lloc reservat a les dones, per a les quals se suposa que fins i tot cuinar és una qüestió de fe. Això va passar fa gairebé 300 anys, també passa avui (..). És indirectament una pel·lícula de bruixes. El que pateix Agnès la converteix en una bruixa als ulls del món. La mirada dolorosa intercanviada entre ella i una nena en una escena final és la transmissió d’una bruixa a una altra. El doble final feliç vertader-fals et deixa bocabadat, primer gràcies a la interpretació encantada d’Anja Plaschg (també compositora de l’excel·lent banda sonora), després per la bogeria que s’apodera de la imatge. De nou, no és una pel·lícula de terror, només fets horribles d’esgarrifós grotesc.
David Rooney, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’: (..) Després de “Goodnight Mommy” (l’esgarrifós original del 2014, no el feble remake nord-americà) i el seu debut en anglès “The Lodge”, s’allunyen de l’horror sense renunciar a l’atmosfera inquietant ni al gust pel macabre en el seu intens estudi de personatges, “The Devil’s Bath” . Si bé és tremendament ombrívol i té alguns problemes de ritme, aquest és un estudi psicològic apassionant realitzat per directors que operen amb un comandament formidable. Al començament, la nova pel·lícula de Franz i Fiala recorda “The Witch”, de Robert Eggers, tot i estar ambientada més d’un segle després, l’any 1750. Té un èmfasi comparable en l’ambient i els detalls històrics autèntics, que possiblement és encara més granular aquí. Però els suggeriments vagues de bruixeria ràpidament resulten enganyosos, amb la història alimentada per forces convergents de la religió, el folklore i la natura. (..) Produïda per Ulrich Seidl (..). Les víctimes [d’aquestes dones amb impuls suïcida que cometien els crims] en la seva majoria eren nens, motivats pel raonament catòlic profundament desordenat que les seves ànimes encara eren pures, de manera que els seus assassins gairebé els feien un favor enviant-los al cel abans que poguessin pecar. (..) La pel·lícula pot resultar lenta; l’acumulació de l’espiral final d’Agnes es percep com a allargassada, atès que sabem des d’un bon començament alguna versió del que vindrà, fent que la història s’allargui una mica cap el mig. Però els cineastes aprofiten el patetisme de les dones corrents empresonades en vides que trenquen l’ànima com un dolor etern, i [Anja] Plaschg és terriblement eficaç en mostrar com Agnes segueix tancant-se cada cop més endins d’ella mateixa, empenyent-la a la violència. Fins i tot amb un resultat predeterminat, els terribles mitjans per alliberar-se del patiment són alhora impactants i punyents. A més d’interpretar l’exigent paper principal, a la pantalla durant gairebé totes les dues hores de durada, Plaschg ha compost la trista partitura (enregistra com a Soap&Skin), dominada per cordes pensatives que prenen tons més foscos i inquietants a mesura que la història avança cap a la conclusió inexorable, amb el seu impacte horrible augmentat per la decisió de saltar-se directament qualsevol procés judicial. (..) El comportament bàrbar dels espectadors d’una execució és literalment esgarrifós, però Franz i Fiala es neguen a interpretar fins i tot els elements més gràfics com a terror. S’adhereixen a un estil naturalista rigorós, teixint un tapís notablement viu de la vida del segle XVIII en una comunitat de camperols rurals (..). [Un] drama desolador però fascinant sobre una peça de la història poc coneguda.
Jessica Kiang, a la ressenya per a ‘Variety’: (..) La seva atmosfera sinistre i boscosa, on les fulles humides es barregen amb fang i escates de peix i sang menstrual, poden suggerir bruixeria o culte al dimoni. Però en realitat és una cosa molt més aterridora: una exploració, basada en registres reals, d’un capítol de la història austríaca tan fosc que podria ser un forat negre, que podria explicar la seva invisibilitat per a la posteritat. Però si la història és tan despietadament desolada que potser voldreu mirar cap a un altre costat, l’ofici de fer cinema és tan convincent que no podreu. El món de “The Devil’s Bath” és un món del qual no es pot escapar fàcilment, per molt que es vulgui (..). La religiositat i la superstició espantosa i gairebé pagana coexisteixen aquí prou facilment. (..) El guió de Franz i Fiala és captivador en la seva austeritat, però no sorprèn: un cop enteneu el camí de baixada ràpida en què s’inicia aquesta narració, segueix traçant una línia brutalment recta des d’aquell breu enlluernament de l’esperança de la nit de noces fins a profunditats de desesperació fins aleshores inexplorades sense la més mínima desviació. Però Plaschg impregna la tranquil·la Agnès d’una interioritat fascinant, en una actuació excepcional que traspua la mateixa angoixa tosca que impregna tots els aspectes d’aquesta producció impecablement dissenyada (..).
Susanne Gottlieb, a la crítica per a ‘Cineuropa’: El duet de directors format per Veronika Franz i Severin Fiala se submergeix a la torturada ment de la dona d’un granger al s.XVIII. (..) Agnes (Anja Plaschg) és una dona jove sensible amb un profund sentit de l’espiritualitat. Quan la coneixem, és a punt de casar-se amb en Wolf (David Scheid), el fill de la grangera Gänglin (Maria Hofstätter). En ser només el segon fill, amb poc a heretar, queda clar que el seu matrimoni serà de penúries, de lluita contra els elements i de forta tradició. Les tradicions, d’una banda, mantenen viva la comunitat, però de l’altra, reclamen la maternitat i la subjugació de la dona. (..) Les expectatives que li han inculcat, la negativa d’en Wolf a tocar-la i les constants crítiques de la seva sogra comencen a rosegar el seu benestar mental i físic. (..) L’Agnes no encaixa. La nena (..) amb el cos de la qual ensopega en un altiplà, es converteix en una fascinació morbosa: una fantasia escapista, una sortida. Però l’Església encara té un fort control sobre les persones, i el suïcidi és un pecat capital del qual no hi ha absolució. L’Agnes haurà de fer un pas radical per alliberar-se de la seva difícil situació. Tot i que sembla fàcil identificar la font del patiment d’Agnes com el seu entorn, Franz i Fiala s’abstenen de crear un antagonista clar. La seva fascinació rau en donar llum als pobres, als analfabets i a les dones, les històries de les quals en la història poques vegades s’expliquen. Treballant amb protocols històrics, no només retraten una època passada, sinó que també criden l’atenció sobre un capítol fosc de la història, el patró dels esdeveniments no només es troba al camp austríac, sinó que també es pot trobar a tot Europa. Paral·lelament, concretament en els inoblidables minuts finals, esdevé una dura reflexió sobre el dogmatisme, la suposada salvació que ofereix i la cotilla restrictiva de fer i no fer que condueix a la tragèdia. Plaschg, coneguda com a cantant Soap&Skin, brilla en el seu segon llargmetratge com a actriu, basant-se en la seva educació en una ciutat rural austríaca. Els seus ulls fascinants i el minimalisme de la seva expressió ens atrauen. La banda sonora, de la qual també és responsable, es basa en l’estat d’ànim inquietant, utilitzant instruments històrics i melodies d’un altre món. “The Devil’s Bath” és un film que deixarà petja en l’espectador durant temps. És un drama que s’inspira en el bagatge de terror de Franz i Fiala, si bé s’hi emancipen del gènere que els va fer famosos. L’abast de la història femenina segueix sent un buit, un trauma esborrat durant un segle, i “The Devil’s Bath” vol il·luminar-ne una part.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!