Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

19 de novembre de 2021
0 comentaris

“Dune. Primera parte”, de Denis Villeneuve

Dune. Primera parte. Títol original: Dune. Part One. Director: Denis Villeneuve. Guió: John Spaihts, Denis Villeneuve i Eric Roth, basat en el llibre Dune, de Frank Herbert. Repartiment: Timothée Chalamet (Paul Atreides), Rebecca Ferguson (Lady Jessica Atreides),  Oscar Isaac (duc Leto Atreides), Jason Momoa (Duncan Idaho), Josh Brolin (Gurney Halleck), Chang Chen ( Dr. Wellington Tueh), Stellan Skarsgård (baró Vladimir Harkonnen), Sharon Duncan-Brewster (Dra. Liet Kynes), Zendaya (Chani), Javier Bardem (Stilgar), Chralotte Rampling (reverenda mare Mohiam). Vista el dia 16.11.2021, en VOSE, a Movistar.

Sinopsi (amb espòiler): Arrakis, el planeta desert, amb una espècia que és de les més valuoses matèries primeres de la galaxia i alhora una droga, on habiten els Fremen i uns cucs gegantins, monstruosos. Ha estat explotat per la família Harkonnen des de fa generacions, tiranitzant del tot els Fremen. L’emperador ordena als Harkonnen que en marxin i en cedeix l’explotació a la Casa dels Atreides. Així és com el duc Leto Atreides, la dama Jessica Atreides i el seu fill, Paul Atreides, hi fan cap, acompanyats d’un gran desplegament militar. En Paul, que s’ha estat entrenant per substituir son pare quan calgui, té una relació i un llenguatge especial amb sa mare, membre d’una germandat de dones que al llarg del temps treballa per a donar llum a l’Escollit. Quan encara no han acabat d’assentar-se a Arrakis, els Atreides són víctimes de traïció i d’atac per part dels Harkonnen, amb el suport de l’emperador, gelós del poder dels Atreides.

No sóc gaire de ciència-ficció. És clar que m’interessa molt 2001:una odissea de l’espai, de Stanley Kubrick, o que m’he llegit apassionadament alguns llibres d’Isaac Asimov; però ficcions de la mena de Dune, amb planetes remots dominats per cases poderoses, en una galàxia governada per emperador, les consegüents batalles i les aventures dels protagonistes… no em diuen res. Tant li fa que hi hagi escuts protectors, helicòpters en forma d’insecte, armes espacials, naus immenses que surten de l’aigua o solquen els cels i coses d’aquestes: tot plegat em resulta faramalla adolescent.

Tanmateix, Dune, de Denis Villeneuve, aconsegueix entretenir-me; sobretot un cop superades les inevitables “presentacions” de personatges i situacions. I això que no hi ha coreografiades les batalles, ni fetitxisme dels objectes… I em penso que mai havia vist cap pel·lícula en què tants actors importants morissin al decurs del metratge. Tot l’entrellat està ben portat al llarg de les més de dues hores, en què se’t fa ben present que som davant d’una primera part, per com s’entreté en aspectes impensables en una obra única, sense les parts.

Tots els actors estan en funció del desenvolupament de l’acció, sense tenir oportunitat de lluir-se.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!