Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

23 de maig de 2025
0 comentaris

Dues joies brillen en la recta final del Festival de Canes 2025

Bavejo, salivo, en llegir els articles que arriben del Festival de Canes parlant de Sentimental Value, del noruec  Joachim Trier, i Resurrection, del xinès Bi Gan. Els textos em fan venir unes ganes boges de veure aquestes pel·lícules, projectades en la recta final de la Competició de Canes 2025. Certament, hi ha alguna veu que discrepa, que les valora altrament; però em convencen més els que en parlen de manera entusiasta, que són la majoria, pel que veig.

A veure, de Sentimental Value ja n’esperava molt, perquè m’interessen molt pel·lícules anteriors de Joachim Trier, com La pitjor persona del món (2018) i Oslo, 31 august (2011); però, esclar, calia veure si la seva vàlua cinematogràfica es mantenia o encara millorava amb aquesta nova pel·lícula i, pel que diu la majoria de les cròniques, sembla que ha confirmat les millor expectatives. En canvi, era molt prudent a esperar-ne res de Resurrection, de Bi Gan, perquè em va costar molt entrar a la seva (molt elogiada i aplaudida) Llarg viatge cap a la nit (2018); pitjor encara, es pot dir que no vaig aconseguir entrar en aquest film que ronda, boirós, certament atmosfèric, però que argumentalment no m’aporta res. I, de fet, no m’estranya que, tot parlant de la meravella del seu nou film, hi ha qui ve a dir: “si, veient-la, et vénen ganes d’anar-te’n, no ho féssis pas!”. I és que, expliquen, aquest viatge pel cinema i el segle XX és sobretot una experiència sensorial, més que no pas un relat: en definitiva, una vivència cinematogràfica que no ens podem perdre!

Anem per parts.

Sentimental Value.

“Sentimental Value” (© Kasper Tuxen – Memento)

De Joachim TRIER, “Sentimental Value ” / “Valeur sentimentale” / “Affeksjonsverdi”.

Producció: França, Noruega, Alemanya, Suècia, Dinamarca. Any: 2025. Durada: 2h15.

Sinopsi: Quan la seva mare mor, la Nora i l’Agnès veuen com el pare, en Gustav, reapareix a les seves vides. Havent estat un reconegut director de cinema, ha escrit un guió del qual li agradaria que la Nora, actriu, en fes el paper principal, però aquesta s’hi nega categòricament. Durant una retrospectiva que li dedica un festival francès, en Gustav coneix una jove estrella de Hollywood que, aclaparada per una de les seves pel·lícules, li expressa el desig de treballar amb ell. Li ofereix el paper escrit inicialment per a la Nora, veient-ho com una oportunitat inesperada per rellançar la seva carrera. Filmar a Noruega es converteix en una oportunitat per a en Gustav d’enfrontar-se als seus dimonis i li dóna una darrera oportunitat de retrobar-se amb les seves filles.

Amb: Renate Reinsve (Nora Borg), Inga Ibsdotter Lilleaas (Agnes Borg Pettersen), Stellan Skarsgård (Gustav Borg), Elle Fanning (Rachel Kemp), Cory Michael Smith, Catherine Cohen (Nicky), Bjørn Alexander (Stian), Pia Borgli (Thea), Jonas Jacobsen (Anders).

Guió: Joachim Trier, Eskil Vogt. Muntatge: Olivier Bugge Coutté. Fotografia: Kasper Tuxen. Música: Hania Rani.

Director, Joachim Trier: Cineasta noruec (nascut a Dinamarca), després de realitzar diversos curtmetratges va debutar amb Reprise (2006), premiada a Karlovy Vary, Toronto i Rotterdam i, que amb Eskil Vogt al guió i l’actor Anders Danielsen Lie de protagonista, habituals en la seva filmografia, va sobre dos amics competitius que, enduts per aspiracions literàries i l’exuberància juvenil, suporten les punxades de l’amor, la depressió i carreres florents. Però l’esclat de Joachim Trier va tenir lloc a Un Certain Regard de Canes, amb Oslo, 31 august (2011) –Un dia a la vida d’un jove drogoaddicte en recuperació (Anders Danielsen Lie), que s’agafa un breu permís del seu centre de tractament per fer una entrevista de feina i posar-se al dia amb vells amics a Oslo-. L’entrada a la Competició de Canes va tenir lloc amb Louder Than Bombs (2015), drama psicològic, amb Gabriel Byrne, Isabelle Huppert i Jesse Eisenberg, en el qual un pare i els seus dos fills, dividits, s’enfronten als seus diferents sentiments i records de la seva difunta esposa i mare, una famosa fotògrafa de guerra. Després de la següent Thelma (2017) -en què una noia religiosa confosa intenta negar els seus sentiments per una amiga que n’està enamorada-, va venir la confirmació definitiva amb l’extraordinària La pitjor persona del món (2018), ja amb Anders Danielsen Lie i Renate Reinsve, Premi de Millor Actriu al Festival de Canesquatre anys de la vida d’una jove que navega per les aigües turbulentes de la seva vida amorosa i lluita per trobar el seu camí professional, cosa que la porta a fer una mirada realista a qui és realment-. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Sentimental Value” (© Christian Belgaux – Memento)

Ressons de la projecció del film:

Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona: Joachim Trier apunta a la Palma d’Or amb la magistral “Sentimental value” / (..) “Sentimental value”, el darrer film del director noruec Joachim Trier, ho té absolutament tot per ser la Palma d’Or el proper dissabte. És una pel·lícula que toca molt diversos temes, però que excel·leix en mostrar les relacions familiars, a través dels personatges d’un director de cinema i les seves dues filles. A més, hi ha tota una mirada envers com la ficció -a través del teatre i el propi cinema- vol capturar la vida. És una pel·lícula profunda, que parla de la condició humana, amb moments de gran intensitat emocional, rodada de manera exquisida i amb unes interpretacions fenomenals de Renate Reinsve, Stellan Skarsgard i Inga Ibsdotter Lilleaas. Una pel·lícula no tan radical com “Un simple accident” de Jafar Panahi, l’altra gran favorita ara mateix al màxim guardó del festival. Si tenim en compte que la Palma d’Or habitualment es concedeix a films excel·lents però una mica més oberts a un públic més ampli, en aquest moment “Sentimental value” es situa com la màxima candidata a guanyar dissabte. A més, en la sessió de gala, el film va tenir l’ovació més llarga -gairebé 20min- de totes les que s’han projectat / És curios veure com “Sentimental value” connecta i dialoga amb dues de les altres pel·lícules vistes a Canes: “Sound of falling”, de Mascha Schilinski i “Romería” de Carla Simón. En totes tres hi té una presència fonamental la qüestió dels espais vitals, dels escenaris, els paisatges o les cases com a territori de transmissió dels records i de la memòria. Al film de Joachim Trier, la casa familiar és l’escenari principal i el punt on conflueixen les tensions entre Gustav Berg, un prestigiós director de cinema que vol rodar la seva última pel·lícula i Agnès i Nora, les seves dues filles. Agnès ha portat una vida “convencional” mentre Nora és una gran actriu de teatre però que pateix problemes d’autoestima i brots depressius. Amb aquest material, Trier explora el poder reconciliador de l’art amb evidents ecos del cinema de Bergman -hi apareix també Lena Endre, una de les actrius de l’última etapa del director suec- i amb un guió que frega la perfecció. I es retroba després de “La pitjor persona del món” amb l’actriu Renate Reinsve, que literalment es menja la càmera en cada pla. “Sentimental value” és una pel·lícula meravellosa, tremendament catàrtica i la confirmació definitiva de l’immens talent de Joachim Trier.

Joan Millaret Valls, a l’article per a cinemacatala.net: (..) Es tracta d’una història elaborada per ell mateix [Joachim Trier] al costat del seu guionista habitual, Eskil Vogt, per dur a terme una commovedora indagació sobre els vincles familiars de dues germanes i el pare d’elles (..) / ‘Sentimental Value’ és una pel·lícula extraordinària de gran complexitat i profunditat que treballa de forma genial l’espessa teranyina d’emocions confrontades. Podríem evocar Ingmar Bergman, mestre en la descripció de les fractures humanes i familiars, i un pla meravellós això ho deixa força clar, el dels rostres del pare i les dues germanes sobreposats indistintament amb un expressionista joc de llums, homenatge a un pla històric de superposició de les dues actrius del film de Bergman, ‘Persona’ (1966) / Sens dubte, una de les millors pel·lícules del que portem de certamen que compta amb nou treball perfecte de Renate Reinsve, l’actriu premiada a Canes amb el guardó a la millor actriu per l’anterior pel·lícula de Joachim Trier, ‘La peor persona del mundo’ (2021), després d’un paper secundari també a ‘Oslo, Agost 31’ (2012) del mateix cineasta. (..) Al costat de Reinsve, actriu de talent indiscutible, sobresurt també l’actriu Inga Ibsdotter Lilleaas, fent un treball com a germanes simplement estremidor.

Agus Izquierdo, a X: Cada vegada és més difícil emocionar. Trier ho fa des del caliu fraternal, la tristor domèstica, la reconciliació amb la imperfecció, l’expiació paterna, l’amenaça silenciosa de la soledat i la comèdia davant lo inconsolable. SENTIMENTAL VALUE és una de les pel·lícules de l’any.

Diego Lerer, la crítica per a Micropsia: Entre un drama familiar tradicional y una película más compleja y elaborada acerca de cómo una casa y varias generaciones de una familia se conectan a lo largo de la historia y a través del cine, SENTIMENTAL VALUE es por lejos la película más madura y mesurada del realizador noruego de THE WORST PERSON IN THE WORLD. Si bien tiene algunos excesos y giros narrativos propios de alguien demasiado enamorado de los recursos de las escuelas de guión, Trier acá logra sostener la elaborada estructura gracias a una relación tensa y compleja entre padre e hija que tienen dificultades de comunicación, tanto en la vida como en el arte / Nora Borg (Renate Reinsve) es actriz y su padre, Gustav Borg (Stellan Skarsgård), cineasta. Ambos tienen mínima relación ya que el hombre se ha alejado de la familia y ve poco a Nora y a su otra hija, Agnes (Inga Ibsdotter Lilleaas), lo mismo que al hijo de esta, su nieto. Pero cuando muere la madre de ambas y su exposa, Gustav reaparece para el velorio y le dice a Nora que quiere hablar con ella. La mujer –que acaba de estrenar una obra de teatro y tuvo un ataque de nervios muy gracioso justo antes de salir a escena– no sabe que querrá de ella, pero no espera nada bueno / Curiosamente, Gustav –un cineasta septuagenario que supo hacer grandes películas en el pasado pero que hace 15 años que no filma– lo que quiere es que protagonice su nuevo film, una historia un tanto autobiográfica centrada en la vida y el temprano suicidio de su propia madre, la abuela de Nora. Pero ella no quiere saber nada con hacerlo: la relación con su padre es tensa, él jamás la va a ver actuar (no le gusta el teatro y odia las películas y series que hace) y, de hecho, sospecha que ahora la toma en cuenta porque acaba de hacer una exitosa serie y eso le facilita la financiación / En medio de viñetas en las que una voz en off va contando historias de las diferentes generaciones que vivieron en esa misma casona noruega (..), Gustav parece haber encontrar de casualidad una solución. En el festival de cine de Deauville en el que dan un clásico suyo, conoce a la estrella hollywoodense Rachel Kemp (Elle Fanning) que se ha fascinado con esa película. Después de una cena y de beber en la playa hasta la madrugada, le ofrece el mismo rol que Nora rechazó. Y Rachel no solo acepta sino que se pone obsesivamente a ensayar el papel y a querer conocer más detalles acerca de la historia familiar en la que se inspira / SENTIMENTAL VALUE basculará entre la vida personal de Nora –con sus obras, sus problemáticas relaciones sentimentales, los líos que tiene con su padre–, en menor medida la de Agnes –una historiadora que investiga casos de víctimas de torturas en el Holocausto– y la de Gustav y Rachel en plena preproducción y ensayos para la película que, al contar con una celebridad como protagonista, ahora producirá la mismísima  Netflix. Como marco de todas esas relaciones está la casa, en la que Gustav quiere filmar y en la que pasaron las cosas que en su película se cuentan, además de las que viven los protagonistas en tiempo presente. En todo momento, el lugar es parte esencial de la historia / Más allá de sus giros entre distintos niveles de ficción y hasta la autoficción que construyen los autores para contar y no contar a la vez su propia historia, la película de Trier es una historia de padres e hijas incomunicados entre sí, incapaces de decirse que se quieren y/o se necesitan. Gustav ha estado ausente de la vida de ambas y su pedido a Nora de que protagonice su película autobiográfica es una forma lateral de intentar acercarse a ella. Pero la hija no acepta el convite porque no puede tan rápidamente perdonarlo. Rachel es una gran actriz, pero es obvio que funciona como reemplazo de la que debería hacer ese papel ya que está inspirado además en su propia abuela / Drama familiar que gana cuando más seco y concentrado es, más ‘bergmaniano’, pero que convive muy bien con algunos momentos de ligereza (hay que ver para creer los regalos que le hace Gustav a su nieto para Navidad) y hasta de comedia franca (cuando Rachel prueba hablar en inglés con «acento escandinavo»), SENTIMENTAL VALUE peca por momentos de algún que otro subrayado, reiteración y de un dispositivo –ligado a la casa y a la filmación en sí– que se siente como un exceso de elaboración de guión. El film no respira lo libremente que podría hacerlo y quiere atar todos los moños con doble nudo, pero aún cuando pierda ligeramente el rumbo a la hora de cerrar el envase, la película ha acumulado suficientes puntos como para salir airosa del match emotivo / Al ser una suerte de homenaje al cine y a la actuación como modo de comunicación familiar cuando las palabras no surgen por sí solas, la película de Trier se permite una serie de momentos actorales de alto vuelo de parte de todos sus protagonistas para ponerlos en escena, en especial de Fanning, que tiene un largo y descollante monólogo que hace en uno de los ensayos. Pero el alma de la película, aún cuando desaparece durante varios tramos del relato, siempre es Rensve. Con una sonrisa a mano que disimula por lo general «la angustia que le corroe el alma«, Nora está en ese momento en el que tiene que decidir hasta qué punto sostener el enojo que tiene con su padre o si hay espacio para la reconciliación, en ese lugar en el que el cine y la vida se parecen.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: Nora -Renate Reinsve- es una actriz que tiene que interpretar ‘La gaviota’ de Chékhov. Está a punto de salir a escena y se rompe. Siente una terrible angustia, un auténtico pánico escénico. Sus compañeros de la producción la animan, finalmente decide actuar para salvar la obra. Todo el mundo está tranquilo, la representación se ha salvado, pero nadie pregunta si Nora se ha salvado interiormente. Este momento situado al inicio de la película describe el camino que adopta el cineasta en un juego de espejos en el que no habla de cómo el arte imita la vida, ni de cómo el arte salva la vida, sino de los caminos inconciliables entre la creación y la propia existencia. A pesar de los lazos internos, a veces el arte provoca que se olvide la vida. Esta situación es la que vive Car Gustav -Stellan Skarsgard- que se ha convertido en sus películas en reflexiones personales, que ha sido un cineasta sensible pero un mal padre. Ha sido alguien ausente que no se ha preocupado de la vida de sus hijas, que nunca ha sabido preguntarles cómo estaban. Después de unos años de ausencia, Gustav decide rodar una película. Su intención es filmarla en la vieja casa familiar que acoge todos los fantasmas de las diferentes generaciones y proponer a su hija Nora de protagonista. La actriz que triunfa en el teatro rechaza trabajar por su padre, quien debe preparar el proyecto con otra actriz -Elle Fanning- / Después de su renacimiento como director con “La peor persona del mundo”, Joachim Trier decide rodar una película más bergamiana en la que fluyen muchas cosas de ‘La gaviota’ de Chéjov, en la que la familia y los secretos de unas relaciones frustradas están en el centro de la película. En algunos momentos “Sentimental Value” provoca la sensación de producto prefabricado para encontrar una cierta relevancia cultural, en otras puede parecer como si la mirada de Trier fuera demasiado tímida, como si le falta un cierto atrevimiento en llevar las circunstancias hasta el fin. De todos modos, es de agradecer que en en el juego de espejos constantes entre el arte y la vida, en este relato de incomprensiones y abandonos, todo fluya con cierta facilidad, que la película no desemboque en previsibles territorios oscuros y que alguna cosa se acabe filtrando. En 1961 cuando Ingmar Bergman rodó “A través del espejo”, había acabado de montar ‘La gaviota’ de Chéjov en el Dramaten de Stokholmo. En su biografía se cuenta que entre la pieza de teatro, la película y su vida personal alguna cosa intensa acabó ocurriendo. ¿Es “Sentimental Value” un homenaje a ese momento creativo y a las contradicciones internas que genera la creación?

Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: (..) uno de los films más logrados de la selección de este año / La historia de una casona a través de muchas décadas, la evolución de una familia de varias generaciones (abuelos, padres, hijos, nietos), las tensas relaciones entre un hombre ya septuagenario y sus hijas adultas, los universos del cine y del teatro… Todo eso (y mucho más) se aborda durante las algo más de dos horas del nuevo film del realizador noruego que, a partir de algunos aspectos autobiográficos (el guion, de todas formas, es de su habitual colaborador Eskil Vogt) construye un relato lleno de desvíos, de derivas, de subtramas, de flashbacks y de juegos (es una tragicomedia con más comedia que tragedia) / (..) El destino de esa centenaria casa, la historia de esa madre que se ha quitado la vida, la relación íntima entre esas dos hermanas que han tomado caminos muy diferentes, la presencia siempre inquietante, manipuladora pero al mismo tiempo seductora de Gustav, la dinámica de un grupo familiar que intenta saldar diferencias y resentimientos, y las miserias y avatares del mundo del arte son trabajados por Trier con mucha sensibilidad, encanto y humor en una película que aborda problemáticas complejas con una ligereza y una levedad que se agradece y celebra / Es cierto que en determinados pasajes se acerca demasiado al psicodrama y que esos 135 minutos lucen en ciertos momentos algo recargados e inflados (un mal de muchas de las películas que acceden a Cannes), pero estamos, sin dudas, ante la mejor película de Trier, un realizador cada vez más convencido de qué temas abordar y sobre todo de cómo hacerlo. En este caso, además, con el aporte de tres intérpretes (lo de Fanning está bien pero su papel es más bien secundario) en un sublime nivel actoral.

Alejandro G. Calvo, a X: Sin duda una de las grandes sorpresas de Cannes ha sido el que Joachim Trier nos entregar la mejor película de su carrera con SENTIMENTAL VALUE. Un delicado, emocionante y sosegado retrato de familia de artistas con un inmenso Stellan Skarsgard liderando la función.

Olivier Lamm, la ressenya per a Libération: Le film virtuose de Joachim Trier, sur le retour d’un cinéaste absent dans la vie de ses filles adultes, est son plus formidable long métrage à ce jour / On se demande d’abord ce que vient faire là cette histoire d’une maison qui se raconterait à la première personne, rouspétant ou se félicitant du poids de ceux qui l’habitent, qui la vivent et l’abîment. Une fissure qui la traverse du toit à la cave fait un clin d’œil à Poe, la superposition de la même pièce à différentes époques renvoie au Here de Richard McGuire adapté par Robert Zemeckis et l’on s’inquiète que le Norvégien Joachim Trier, après la renaissance Julie (en 12 chapitres), se soit embarqué sur le chemin d’une grosse machine qui va nous perdre dans mille écheveaux théoriques / Mais il nous fallait juste le temps d’intégrer que cet accès de fantaisie est celui de sa protagoniste, Nora, quand elle était encore adolescente et que la maison est indissociable de la famille qui y vit – habitée par des générations des ancêtres du père, Gustav (Stellan Skarsgard), qui en a hérité quand il était encore jeune adulte, elle ‘est’ la famille, son corps, sa chair. Aussi l’histoire de Nora (Renate Reinsve) et de sa petite sœur Agnes (Inga Ibsdotter Lilleaas) peut se résumer presque en entier aux allées et venues de Gustav entre la maison et ailleurs, son absence presque perpétuelle quand elles étaient fillettes, son départ à la séparation avec leur mère, sa réapparition à l’enterrement de cette dernière avec, dans la besace, un projet de film dont il souhaite confier le rôle principal à Nora / Car Gustav est cinéaste, et Nora comédienne. Elle brille au théâtre et à la télévision, quand lui fut un auteur célébré pour quelques films en train d’être redécouverts par la cinéphilie mondiale, dans lesquels il faisait jouer ses filles, pour raconter des histoires indissociables de sa vie. Nora et Agnes s’en souviennent avec amertume, puisque ces moments où elles existaient dans ses films furent les seuls où elles existaient à ses yeux / Cinéaste scrutateur, père aveugle. Un pied dedans, un pied dehors, toujours à distance du foyer mais totalement obsédé par lui, Gustav a bousillé ses filles, et son retour dans leurs vies avec son premier projet de film depuis des lustres prouve qu’il compte récidiver. D’ailleurs il entend le tourner dans la maison, avec Nora dans le premier rôle. Or la tragédie se complique quand Nora refuse, et que Gustav invite à sa place Rachel Kemp (Elle Fanning), une star américaine. Une rédemption est-elle possible pour cette famille au destin à la fois bergmanien, et tchekhovien – impossible de ne pas songer à ‘la Mouette’, mise en scène par le Suédois l’année où il sortait au cinéma “A travers le miroir” ? / Une formidable scène vers le début du film, à la fois burlesque et affolante, montre Nora en crise maniaque avant de monter sur scène au théâtre. Comme il est de rigueur au cinéma, Joachim Trier joue du suspense, enjoignant le spectateur à se ranger du côté de la troupe de théâtre, qui s’inquiète plus de voir Nora monter sur scène pour sauver le spectacle que de sauver Nora, quitte à ce que le spectacle n’ait pas lieu / Mais pourquoi les spectateurs s’inquiètent-ils toujours du sort des spectacles qu’on montre en abyme dans les films ? Est-ce parce que nous sommes tous perclus dans cette vieille croyance selon laquelle l’art vaut mieux que la vie ? Tout l’enjeu de “Valeur sentimentale” tourne ainsi autour du film de Gustav, et de cette question : vaut-il mieux qu’il se tourne, ou qu’il ne se tourne pas ? “Valeur sentimentale”, qui réussit l’exploit de se frayer un chemin limpide à travers des rouages dignes d’un film-dispositif sur l’imbrication de l’art et de la vie dans un monde post-#MeToo, n’y répondra jamais. Tout juste peut-on révéler qu’un film sera filmé bel et bien, et qu’on sort de “Valeur sentimentale”, peut être le plus formidable des films de Trier à ce jour, merveilleusement bouleversé.

Carlos F. Heredero, a la crònica per a Caimán: (..) drama con inequívocas raíces bergmanianas (incluida una cita expresa a “Persona” (1966), cuando se produce la fusión de los rostros entre el padre y la hija), pero desarrollado sobre un prolijo armazón narrativo en cuyo núcleo dramático se esconde, en realidad, un conflicto cuyo peso (en la película) resulta mucho más débil de lo que aparenta. El cineasta interpretado por Stellan Skarsgård, cuyo guion trata de reconstruir en términos ficcionales la relación con su hija y el intento de suicidio de esta, bien podría ser a su vez un émulo de Bergman (su relación con las mujeres, su cine como exorcismo de sus demonios interiores), pero todo en la composición y en la arquitectura narrativa del film funciona más sobre las determinaciones del guion que sobre el poder expresivo de su puesta en escena, casi siempre meramente utilitaria. Pero sucede que incluso en términos de guion la película abandona pronto su inicial premisa narrativa (los recuerdos de la propia casa en torno a la que gira toda la historia) para pasar, de forma intermitente y más bien caprichosa, de un punto de vista a otro (el del padre y el de cada una de las hermanas), con lo que nunca termina por arraigar la supuesta intensidad del drama. Mucho más pretenciosa que el trabajo anterior de su director, esta nueva realización suya fracasa en su intento de plantear una reflexión sobre las relaciones entre la vida y el cine, un territorio siempre tan atractivo como arriesgado.

Peter Bradshaw, crítica per a The Guardian, en què li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: Here is an exuberant, garrulous, self-aware picture about an ageing and egomaniac film director and his two grownup daughters; it comes from Norwegian film-maker Joachim Trier, who gave Cannes the marvellous romantic drama The Worst Person in the World in 2021, starring the award-winning Renate Reinsve, who stars in this one as well. The film cycles through a range of moods and ideas, and finally delivers a fair bit of that sentimentality from the title; it’s a movie of daddy issues and cinematic adventures in the manner of Fellini and Bergman, with a gag about overhearing a therapist’s session through the heating pipes, pinched from Woody Allen’s “Another Woman” / Stellan Skarsgård plays preening auteur Gustav Borg, whose career is on the slide; many years ago, he left his wife, Sissel, a psychotherapist, and two young daughters, abandoning the family home – the house where Gustav himself was brought up. Now their mother has died and Gustav’s daughter Nora (Reinsve), a famous stage actor starring in a production of ‘A Doll’s House’, is suffering anxiety attacks – and to snap out of it, she asks to be slapped backstage by the (married) actor with whom she is having an affair, played by longtime Trier player Anders Danielsen Lie / Nora’s sister, Agnes (Inga Ibsdotter Lilleaas), is a little calmer and more grounded, being happily settled with husband and young son, though a little messed up by the memory of having once had a small child-actor role in one of Gustav’s films – and feeling abandoned once the filming was over. Just as the two women are sorting through the house’s contents for things of sentimental value they might want to keep before selling the house, they are stunned to realise that the insufferable Gustav actually still has legal rights to the property and now wants to use it as a location for a biopic about his mother, who took her own life there due to the trauma of being tortured by the Nazis during the war / To add insult to injury, Gustav begs Nora to take the lead role of her own grandmother, expecting that Nora, whom he neglected for most of her life, will use her stage fame to revive his flagging career. He even asks Agnes to let him use her young son as a child actor, just as she once was used. But after Nora angrily refuses, the part is taken by Hollywood superstar Rachel Kemp (Elle Fanning), who has fallen for Gustav’s rascally charm at a film festival and brings with her huge amounts of investment funding. So Nora gets to be jealous and upset all over again / The stage appears to be set for an uproarious but bittersweet black comedy of the movie world and show business and the emotional vampirism and ruthlessness it involves, with a touch of All About Eve perhaps – made worse when you are working with members of your own family. And to some extent, that is what we get. But this long and slightly indulgent film also ranges across moods of rather serious wintriness and cinephile sadness about the changing industry. Gustav had insisted on using a veteran cinematographer with whom he’d worked many times, but realises he’s going to have to rescind the offer when he sees how decrepit the poor guy now is / There are also cinephile in-jokes (which are also Cannesphile in-jokes). When Agnes’s son has his 10th birthday, Gustav brings the poor boy an outrageously unsuitable present: some brand-new DVDs of horribly shocking films like Michael Haneke’s “The Piano Teacher” and Gaspar Noé’s “Irreversible” – but Trier shows the ultimate irony is that they don’t have a DVD player. Technological changes have robbed these films of the power to shock / We are of course heading for an emollient ending in which Gustav’s very real talent is to be acknowledged along with his muddled, flawed, old-guy affection for his daughters – and maybe Trier himself is now not above a bit of fictional ancestor-worship appropriate to his own high status. It’s a baggy comedy, sentimental in ways that are not entirely intentional, but there is value, too.

Més ressons de la projecció del filmMarta Balaga, la crítica per a Cineuropa | Federico Pontiggia, la ressenya per a Cinematografo | Peter Debruge, ressenya per a Variety | Pete Hammond, ressenya per a Deadline |

Resurrection.

FOTO: “Resurrection” (Les Films du Losange).

De Bi GAN, “Resurrection” / “Kuang ye shi dai”.

Producció: Xina, França. Any: 2025. Durada: 2h40.

Nota sinòptica: En un món on la humanitat ha perdut la capacitat de somiar, una criatura roman embadalita per les il·lusions que s’esvaeixen del món dels somnis. Aquest monstre, a la deriva en el seu somni, s’aferra a visions que ningú més pot veure, fins que apareix una dona. Dotada del poder rar de percebre aquestes il·lusions pel que realment són, decideix entrar als somnis del monstre, decidida a descobrir la veritat que s’hi amaga.

Sinopsi: L’any 2068, una dona es desperta d’una operació cerebral i es troba que és l’únic ésser viu en un món en ruïnes, llevat d’un biònic mig home, mig robot. Cada vespre, com Scheherazade, somia una història per a ell, un conte metafòric que relata gairebé un segle de solitud per a la Xina. Al final de les seves històries, ha de triar: tornar al món real o quedar-se sola amb aquest ésser biònic, per a qui ha començat a tenir sentiments reals.

Amb: Shu Qi, Jackson Yee, Mark Chao, Li Gengxi, Huang Jue, Chen Yongzhong.

Guió: Bi Gan, Zhai Xiaohui, basat en una història de Bi Gan. Muntatge: Bi Gan, Bai Xue. Fotografia: Dong Jingsong. Música: M83.

Director: Bi Gan (xinès: 毕赣, nascut el 4 de juny de 1989) és un director de cinema, guionista, poeta i fotògraf xinès. Del 2008 al 2011, Bi Gan va estudiar direcció de televisió al Radio, Film, and Television Cadre College de Taiyuan, Shanxi. La universitat va ser rebatejada el 2013 com a Universitat de Comunicació de Shanxi. Durant els seus anys universitaris, en Bi Gan va veure Stalker d’Andrei Tarkovsky, i més tard va declarar en una entrevista: “El cinema pot ser diferent [de les pel·lícules convencionals]; pots fer el que vulguis. El que havia vist fins aquell moment eren principalment pel·lícules de Hollywood. El que em van ensenyar era força avorrit”. A causa d’aquesta pel·lícula en particular, va decidir dedicar-se al cinema. “Abans d’això, els meus pares i els meus familiars pensaven que em quedaria sense feina després de graduar-me, ja que no volia fer res”. Tot i que té el llargmetratge Tiger (2011), es considera que la seva òpera prima va ser Kaili Blues (2015) –a la província de Guizhou, mentre viatja pel camp per localitzar el seu nebot, un metge d’un petit poble es troba interactuant amb persones del seu passat i del seu futur-, amb què va guanyar el Premi al Millor Primer Llargmetratge al 68è Festival de Cinema de Locarno.  Posteriorment, va escriure i dirigir el seu segon llargmetratge, Long Day’s Journey into Night (2018) –un home torna a Guizhou i troba les petges d’una dona misteriosa. Recorda l’estiu que va passar amb ella fa vint anys-, presentat a Un Certain Regard del Festial de Canes. El curtmetratge A Short Story (2022) –conte de fades que narra la relació entre un home i un gat– va entrar en Competició de Curts del Festival de Canes. Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

FOTO: “Resurrection” (Les Films du Losange).

Ressons de la projecció del film:

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara: Celebració total del cinema / (..) també té segell d’aprovació de la censura, però en aquest cas de la xinesa [:] “Resurrection”, el retorn de Bi Gan després de l’aclamada Llarg viatge cap a la nit, és un exercici impressionant de cinema total i ambició artística. En dues hores i mitja, la pel·lícula recorre la història del segle XX en cinc segments molt diferents sempre protagonitzats per Jackson Yee en papers diferents. El resultat és una celebració del cinema aclaparadora, un torrent d’idees, textures i emocions estètiques que van de l’homenatge al cinema mut a l’estil de Guy Maddin, al ‘neonoir’ estilitzat que tan bé domina el director.

Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico: Bi Gan fa una altra exhibició de múscul artístic amb ‘Resurrection’ / Després de veure la segona pel·lícula del prodigi Bi Gan, l’idil·li noir “Llarg viatge cap a la nit” (2018), l’espectador sortia del cine demanant-se si realment l’havia vista o més aviat l’havia somiada. I aquesta capacitat de l’art per a l’evocació onírica és precisament l’assumpte central del nou treball del xinès, “Resurrection”, una aclaparadora exhibició de musculatura creativa que repassa un segle de la Xina i, en el procés, reflexiona sobre un segle de cine. Presentada ahir en la competició de Canes, la pel·lícula funciona com a reivindicació de la capacitat única del setè art –quan parlem de Bi Gan, utilitzar aquest terme és del tot pertinent– per donar-nos accés a una cosa tan necessària com somiar, i d’elegia pel que perdem si permetem el declivi d’aquest art. És una de les millors pel·lícules presentades a concurs aquest any, i la que per temàtica i envergadura té més formes de Palma d’Or.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: A la salida de la proyección de Bi Gan puede parecer lógico preguntarse si la película que hemos visto es una fábula distópica o una pieza de orfebrería que reivindica la fuerza y la pasión del cine como aquel medio de expresión que atravesó toda la memoria del siglo XX. [/] El cineasta chino Bi Gan realiza una película de una gran espectacularidad y virtuosismo visual. Se trata de una compleja superproducción en la que la imagen parece llegar al límite de las experimentaciones formales realizadas previamente en dos obras de culto como “Kaili Blues” y “Largo viaje hacia la noche”. [/] “Resurrection” sigue los desplazamientos de un hombre durante un siglo de sueños, persigue los movimientos de alguien que se encuentra perdido en una sociedad -nuestro mundo postpandémico?- en el que nadie puede llegar a soñar. Los únicos que sueñan son los ‘fantasmers’ que han conseguido evadirse de lo real y encuentran su refugio en un entorno en el que las ilusiones y los delirios del opio llevan hacia los horizontes de unas ficciones en las que lo imaginado se impune a lo real, en la que los relatos nos reflejan alguna cosa de ese paraíso perdido de los sueños. Un ‘fantasmer’ está perdido entre diferentes sueños mientras una mujer -que asume el punto de vista del relato- intenta entrar en sus sueños para socorrerlo. // “Ressurrection” es una película formada por cinco sueños en el que transitan figuras monstruoses, mujeres vampiro, mafiosos de las triades. Cada uno de los sueños que nos propone Bi Gan es un viaje hacia los espacios más recónditos de un cine en el que se han refugiado los ‘fantasmers’ y con el que Bi Gan recrea modos de representación de la vieja historia del cine, modos que atañen a la forma de utilizar la camera, a los géneros cinematográficos y al uso de los formatos. [/] En el primer segmento de la película Bi Gan penetra en el cine mudo, a partir de la conciencia clara de sumergirse en el origen, en la imagen de un regador regado que va a volver como signo de ese tiempo de inocencia del cine, en el que tal como afirmo Jean Renoir, todas las películas podían ser bellas porque eran las primeras. En este espacio aparece un monstruo que oculta ese deseo de sueño, hay enigmas perdidos y una especie de embalsamamiento del tiempo. [/] El segundo fragmento nos lleva a un mundo cubierto por la niebla en el que las bandas de mafiosos se baten entre elles, como si estuvieramos ante una ficción de los años veinte en el que un policía persigue a un asesino que se dedica a perforar las orejas de sus víctimas. Bi Gan nos propone otros desplazamientos, entre ellos a un templo budista nevado en la que la estatua del buda aparece resquebrajada y donde residen los espiritus. También entramos en la historia una niña que conoce extraños trucos de magia olfactiva hasta que en la parte final el cineasta chino vuelve a viajar hasta el final de la noche para mostrarnos a una mujer vampiro que persigue a su futuro amante en la noche de fin de año del 1999 cuando todo parece llevar hasta el fin. [/] Bi Gan vuelve a jugar, como en sus dos películas anteriores, con el virtuosismo de un maravilloso plano secuencia que atraviesa diferentes espacios claustrofóbicos hasta mostrarnos cómo tras el previsible apocalipsis se produce la resurrección. El nuevo siglo luce con fuerza en un puerto y los dos protagonistas se embarcan hacia nuevos horizontes. [/] Bi Gan cierra la película volviendo al mundo del cine, resucitando a un ser monstruoso y recordándonos donde continúa siendo el refugio de todos los sueños. [/] Bi Gan juega al exceso, a la saturación de formas, de movimientos, pero nos ofrece las imágenes más bellas y perturbantes. Su relato puede parecer en algunas ocasiones naif o confuso, pero hay algo que electriza la mirada a partir de la fuerza estética de unas formas que se imponen y emocionan. Unas formas fílmicas que exploran el pasado del cine a partir de mil referfencias pero que no cesan de proyectarse hacia el futuro.

Diego Lerer, la crítica per a Micropsia: Es un tanto injusto y probablemente vaya en detrimento de los años y años de trabajo de Bi Gan y su equipo para crear los distintos mundos y estilos en los que abreva RESURRECTION, que la premiere de su película sea recién el décimo día del festival de Cannes y dé comienzo más allá de las 22 para terminar a la 1am. Un puede entender cuestiones de lógica festivalera respecto a cuando se programan las películas, pero la demanda de concentración que exige el nuevo film del realizador chino amerita un horario más amable y una prensa menos destrozada. De todos modos –y este es el milagro que prueba aquello de que toda regla tiene excepciones–, la lenta, sutil y enigmática película del realizador de LONG DAY’S JOURNEY INTO NIGHT y KAILI BLUES logra llamar la atención, seducir y hasta sorprender aún en estas complicadas circunstancias / El film funciona como un homenaje a la historia del cine dividido en seis episodios estilística y cronológicamente diferenciados, pero también uno puede pensar que Bi Gan craneó el concepto que los incluye a todos a posteriori, para poder «justificar» varias ideas que tenía para películas relativamente breves. Sea cual fuere el origen de la idea, RESURRECTION ocupará más o menos entre 20 y 40 por episodio (algunos son más cortos y otros más largos) en ir hilando un tanto caprichosamente una historia que impacta más desde lo sensorial que desde lo estrictamente narrativo / El no demasiado claro cartel explicativo que abre el primer episodio –filmado al estilo del cine mudo–, nos dice que en el futuro la humanidad se dividirá en dos grandes grupos: los que viven eternamente y no sueñan, y los que sueñan pero mueren. Y la que cuenta la historia se adjudica la tarea de resucitar a esos que mueren para hacerlos renacer con otro cuerpo, otra vida y sin memoria de lo que sucedió antes. O algo así. Todo eso se conecta, metafóricamente hablando, con el cine, la principal maquinaria de generar sueños de un siglo XX que la película recorre por segmentos / En el primero conocemos al «Fantasmer» –como se llaman estos que prefieren morir antes de dejar de soñar–, una criatura prototípica de los cuentos temibles del cine mudo, entre Frankenstein y Nosferatu, en un escenario construido con todos los recursos del cine silente más elaborado del expresionismo alemán. Interpretado en todos los episodios por un irreconocible Jackson Yee, la criatura es perseguida por una de estas «resucitadoras» (Shu Qi maneja la voz en off pero no son suyos la mayoría de los roles femeninos centrales) que saben que, al hacerlo, pueden garantizar que la cronología del mundo no se rompa. O algo así / El segundo episodio recupera la estética de las películas de espionaje y del cine negro de los años ’30 y ’40 y ahí el renacido Fantasmer –que desconoce su pasado por completo– es acusado de asesinar a un hombre poderoso del lugar. Como casi todos los demás, el desarrollo narrativo de cada segmento es confuso y por momentos hasta difícil de seguir, pero Bi Gan se asegura que el interés corra en paralelo contemplando los detalles estilísticos y los claros homenajes que va incluyendo, como uno que cita de forma muy evidente LA DAMA DE SHANGHAI, de Orson Welles / Ya para algo que evoca los años ’50 o ’60, nos encontramos en el terreno más clásico del drama chino de provincias, entre el relato gangsteril y el retrato campesino/folclórico. Para algo que parecen ser los ’80 la estética se acomoda a la época y el protagonista es el padre de una pequeña niña que hace trucos de magia y se queda con dinero de gente importante y peligrosa. El quinto y más largo consiste en un solo plano secuencia –especialidad de la casa– que transcurre en 1999 y que va mostrando al protagonista, un chico rebelde de la época, escaparse con una joven (Li Gengxi) de la que está enamorado en una estética que tiene bastante de Wong Kar-wai y algo del THREE TIMES, de Hou Hsiao-hsien, también protagonizado por Shu Qi. Son 40 o más minutos fascinantes de ver, en una recorrida que incluye fiestas, peleas, karaokes y la sensación de permanente peligro. Una coda más breve devuelve al film al territorio inicial, de homenaje al cine como creador de sueños y contador de historias / En más de un momento la película puede ser narrativamente ardua de seguir o hasta incomprensible, pero lo fundamental aquí no pasa por hilar cada historia en detalle sino usarlas como conductoras de un viaje estilístico por distintos tipos de cine y de formas de narrar. Bi Gan deja en claro que puede manejar todos los registros que prueba y, a la vez, siendo consciente de que el tipo de cine que hace está en las antípodas de la estética de las plataformas. Su película insiste en homenajear al cine en el cine, aún cuando la última pantalla se vaya destruyendo y los espectadores, uno a uno, desapareciendo. En un contundente plano final, Bi Gan resume su ‘masterclass’ sobre el cine, los sueños y los fantasmas de la manera más angustiante posible. Mostrando cómo el paso del tiempo lo destruye todo y solo queda esperar que eso de la resurrección sea cierto.

Alejandro G. Calvo, a X: DIOS MÍO QUE PELÍCULA HA HECHO BI GAN. QUE LE DEN 7000 PALMAS DE ORO A RESURRECTION. BEST MOVIE EVER

Alexandre Janowiak, a X: Le premier acte de #Resurrection de Bi Gan suit Shu Qi déambuler et explorer le cinéma(tographe), entre Lumière, Murnau, Melies, Wiene, Zeman et d’autres. C’est absolument prodigieux et probablement l’un des plus beaux morceaux de cinéma que j’ai vu de ma vie. #Cannes2025

Sandra Onana i Didier Péron, la ressenya per a Libération: Monstre sous opium, femme-vampire… Le cinéaste chinois raconte l’errance d’un homme à travers un siècle de songes, dans une société où plus personne ne sait rêver. Renversant / La légende entourant “Résurrection” de Bi Gan a été savamment entretenue tout au long d’un processus de fabrication et de production qui semble avoir pris des proportions dantesques, si l’on en juge par le générique de fin digne d’un blockbuster, avec ses centaines de noms défilant à tous les postes imaginables. Le film était à dessein placé en fin de festival, car il n’aurait été terminé qu’il y a quelques jours, reprenant à l’identique la fièvre qui entourait le “2046” de Wong Kar-wai projeté à peu près dans les mêmes conditions tardives en 2004. Bi Gan raconte que le tournage s’est déployé sur plus d’un an, avec des interruptions pour lui permettre de retrouver son souffle et l’inspiration. Cherchant à cumuler tous les handicaps ou challenges, le réalisateur chinois – révélé en 2016 avec l’impressionnant Kaili Blues tourné avec peu de moyens, puis avec le film 3D Un Grand voyage vers la nuit à la sophistication déjà extrême – élabore une grammaire visuelle nécessitant d’importants préparatifs techniques (décor, lumière, mouvement de caméra) mais n’entend pas s’enfermer pour autant dans du story-board, et veut rester ouvert à de possibles improvisations et épiphanies / Honnêtement, on se demande comment on écrit, produit et réalise un tel film alors que tout le monde hurle à la normalisation et aux recadrages des esprits forts. Caprice esthète décadent, folie des grandeurs d’un nouveau visionnaire ayant trouvé des mécènes pour le suivre jusqu’au bout de ces hallucinations, peu importe après tout. Mais on aimerait être la petite souris avec appareil photo qui aurait l’opportunité de shooter le visage des membres du jury à l’issue de la projection de gala, histoire de documenter le résultat tangible de ce gros morceau de cinéma tombé de l’armoire ou remonté du néant, à considérer, digérer, interpréter, juger et peut-être récompenser en foutant en l’air les premières listes ou certitudes griffonnées par Juliette Binoche et son orchestre sur des coins de nappes / “Résurrection”, sans qu’on puisse expliquer pourquoi, est le film dont on avait envie et qu’on avait besoin de voir au moment où il surgit. Œuvre fleuve (2 h 40), mais découpée pour passer à notre insu, presque dans notre dos, façonnée pour nous droguer d’histoires et de personnages sans qu’il y ait là le poids d’une intrigue fonctionnelle pour demander son dû. Trip à laisser filer comme un engin dans la nuit, avec pour fort soupçon qu’il file dans le vide. C’est que le film est strictement fondé sur des climats de fiction plutôt que sur une dramaturgie fiable, et il n’est pas exclu que le récit-cadre d’inspiration SF, assez artificieusement implanté par les cartons et la voix off, ait été décidé en fin de parcours pour ordonner les pièces d’un puzzle tarabiscoté, ou canaliser l’ivresse du cinéaste qu’on imaginerait poursuivre son geste démiurge à l’infini / Ça prétend en tout cas raconter l’errance d’un homme à travers un siècle de songes, dans une société où plus personne ne sait rêver. Seuls les «fantasmers» («rêvoleurs» en VF) savent encore s’évader psychiquement du réel. Ceux-là sont devenus des parias, traqués par une sorte de police du rêve (piste de polar à la Philip K. Dick assez vite abandonnée), et se consument comme des damnés dans cette quête éperdue d’illusions, sans plus les distinguer de la réalité. Emue par le sort de ce voyageur égaré (Jackson Yee, chanteur de boys band superstar en Chine), une femme (mythique Shu Qi) tente de pénétrer ses rêves pour lui porter secours. A partir d’un premier segment tourné à la manière du muet, le film traversera les époques, endossant une multitude de styles, de genres et de supports (de la pellicule au numérique), épousant diverses cadences et couleurs pour revisiter une vaste histoire du cinéma, des balbutiements du cinématographe jusqu’à l’aube de l’an 2000. On y croisera une sorte de monstre de Frankenstein émergeant d’un rêve à l’opium, des atmosphères urbaines glacées où se mutilent des héros de néonoirs, un homme tordu par une rage de dents, visité par un esprit dans un temple enneigé, une gamine formée à des tours de magie olfactifs par un escroc, et une femme-vampire séquestrée par un gangster, le long d’un époustouflant plan-séquence devenu la signature du cinéaste. Le tout forme une anthologie très Leos Carax de microfictions autonomes, laissant le loisir de se désintéresser de l’une pour se raccrocher fiévreusement à une autre, et dénonçant à vue l’artifice de ses masques. Si le détour par le petit théâtre d’ombres primitives et la fantasmagorie foraine (sors de ce corps Terry Gilliam !) fait envisager un instant de quitter la salle en courant, restez ! / Le monde de Bi Gan est saturé de reflets, de vitres et miroirs qu’il faut contempler et briser, à coups de pied ou de revolver. De même que le film s’obsède du motif de l’arroseur arrosé, image matrice du cinéma, il semble que la quête éperdue des personnages dans les intermondes juxtaposés, empruntant ici au baroque d’un Welles, là à l’épure d’un Kurosawa, puis basculant en plein “Blade Runner” ou dans une nuit phosphorescente à la beauté planante d’un Hou Hsiao-hsien (cinéaste de référence de Bi Gan) ne soit qu’une série de feedbacks mentaux où un signe se perpétue en boucle comme une rémanence hypnotique, autant de souvenirs de la maison des morts, du kitch référentiel s’entassant dans un cabinet de curiosité aux couloirs à perte de vue jusqu’au sublime total d’une longue nuit de fin de siècle déposant sous nos yeux écarquillés la simplicité lustrale d’une aube baignée de brume rose.

Peter Bradshaw, la crítica per a The Guardian, en què li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: Fascinating phantasmagoria is wild riddle about new China and an old universe / Bi Gan’s new movie in Cannes is bold and ambitious, visually amazing, trippy and woozy in its embrace of hallucination and the heightened meaning of the unreal and the dreamlike. His last film Long Day’s Journey Into Night from 2018 was an extraordinary and almost extraterrestrial experience in the cinema which challenged the audience to examine what they thought about time and memory; this doesn’t have quite that power, being effectively a portmanteau movie, some of whose sections are better than others – though it climaxes with some gasp-inducing images and tracking shots and all the constituent parts contribute to the film’s aggregate effect / “Resurrection” is, perhaps, a long night’s journey to the enlightenment of daybreak; it finishes at a club called the Sunrise. It is also an episodic journey through Chinese history, finishing at that historic moment which continues to fascinate Chinese film-makers whose movies are a way of collectively processing their feelings about it: New Year’s Eve 1999, the new century in which China was to bullishly embrace the new capitalism while cleaving to the political conformism of the old ways / We are in a kind of alt-reality universe where humans have discovered they can live indefinitely if they do not dream, an activity which burns up humans like a lit candle. Bi Gan leaves it up to us to ponder what that implies for overpopulation / But there is one outlier, one dissident, a man who does dream – he is a sacred monster called the Fantasmer (Jackson Yee) and the paradox is that the Fantasmer’s ecstatic perception of illusions and dreams allows him to reincarnate and resurrect in an exotic variety of lowlife existences at different historic times in the last century – and a woman enters his life. Is it the woman perceiving these events, or is the Fantasmer doing it? / At the beginning of the century, and occupying a kind of antique silent-movie world, he is a white-faced figure like the vampire Nosferatu being tended to by a mysterious woman (played by longtime Hou Hsiao-shen performer Shu Qi). During the second world war he is involved in a violent imbroglio in a mirror shop – shades of Welles’s “The Lady From Shanghai” perhaps – involving a theremin. We flashforward 20 years and our time-travelling itinerant Fantasmer is in a remote and wintry temple where he breaks a Buddha statue and encounters a Spirit of Bitterness / Some decades later, he is a crooked card-sharp who inveigles a little girl into a scam he’s got going against a local gangster and finally we are at the brink of the new century in which the Fantasmer meets another mobster Mr Luo – his vampiric destiny, and the movie’s own visuals, ascend to a new plane / It is a deeply mysterious film whose enigma extends to the title – is what is happening “resurrection” in any clear transformative sense? Or is it just a continuous flickering shape-shifting: the Fantasmer just a pulsating star on the far-reaches of the universe, that might in a few hundred thousand years explode or collapse in on itself? / Asking or answering these questions may not be the film’s point and its riddling quality, combined with its spectacular visual effects, may leave some audiences agnostic – and I myself wasn’t sure about the silent-movie type effects. Yet it’s a work of real artistry.

Federico Pontiggia, a la ressenya per a Cinematografo: C’è un cinese in coma: inopinatamente in Concorso, Bi Gan scodella una Via Crucis per lo spettatore / (..) Il suo, ipse dixit, “mostro cinematografico” vaga per un secolo di storia del cinema, e di Cina, con sei sensi – vista, udito, olfatto, gusto, tatto e la mente – a cui né aggiungiamo un settimo, lo sbadiglio nostro. Il precedente era davvero altra cosa, “Resurrection” è come se fosse antani, una supercazzola nemmeno divertente tra immagini, non ne siamo certi, generate dalla Intelligenza Artificiale e altre, e ne siamo certi, dall’Insipienza Umana / Tafazzismo ad libitum, sperimentalismo senza limitismo, “Resurrection” scodella si schermo un futuro post-apocalittico, laddove una donna fa rivivere – parole grosse – un androide raccontandogli la storia della Cina / Inopinatamente in Concorso, Bi Gan va a tastoni a esplorare i confini tra realtà e immaginazione, (in)perfezionando una stolida e vieppiù ambiziosa odissea sensoriale, laddove fantascienza e poesia, memoria e tecnologia si prendono a braccetto – e, spiace, ci prendono per i fondelli / Meritorio esordiente nel 2015 con “Kaili Blues”, giustamente venerato, se no. Idolatrato, per “Un lungo viaggio nella notte” (2018), il cui piano sequenza 3D di un’ora rimane tra i vertici estetici del Terzo Millennio, con “Resurection” Bi Gan l’ha fatta fuori dal vaso – e la bellissima e sprecata Shu Qi rincara il disappunto.

Més ressons de la projecció del filmJessika Kiang, ressenya per a Variety | Damon Wise, la ressenya per a Deadline |

FOTO DE L’APUNT: “Sentimental Value” (© Kasper Tuxen – Memento)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!