Club 7 Cinema

«Basada en la novel·la d’Helena Janeczek, Alina Marazzi porta a la pantalla el talent de Gerda Taro. Cinema i fotografia es troben en una pel·lícula que reflexiona sobre la mirada i el coratge d’un esperit que encara viu avui» (Gian Luca Pisacane [§]). «Alina Marazzi segueix Gerda Taro en el seu afany per documentar la Guerra Civil espanyola, una tasca que la va convertir en la primera fotoperiodista dona a morir al front» (Veronica Orciari [§]). «Un retrat impressionista de la dona que va compartir la identitat artística de Robert Capa» (Alissa Simon [§]). «Entre les diverses decisions formals i visuals que pren Marazzi en aquest collage de múltiples formats i textures —fotografies fixes, imatges en blanc i negre i en color, en Super 8 i Super 16 mm, pel·lícules domèstiques, fragments de noticiaris— n’hi ha una que genera un efecte contradictori: l’ús constant de materials d’arxiu de diferents èpoques (alguns dels quals són notables), fins i tot d’imatges de Tierra de España, el cèlebre documental de Joris Ivens, i de L’Atalante, de Jean Vigo, amb la voluntat de combinar imatges reals amb recreacions. Aquest anar i venir constant, aquest diàleg entre passat i present, entre documental i ficció, genera un híbrid que, per moments, resulta una mica redundant, ja que recorre diverses vegades a recursos similars. Amb tot, això no desmereix els encerts i les troballes d’una pel·lícula una mica irregular, però que posa en valor, en la seva justa dimensió i rellevància, l’obra d’una pionera que va obtenir el merescut reconeixement de manera pòstuma» (Diego Batlle [§]). «Aquesta relectura o deconstrucció de l’obra del fotògraf Robert Capa en clau feminista combina material documental i de ficció per narrar, d’una manera cronològicament capritxosa, la història (no tan) secreta que s’amaga darrere d’aquest nom. I és que, amb el pas dels anys, es va saber que el tal Capa no existia realment com una sola persona. Era, almenys durant un temps, la feina conjunta de dos fotògrafs: l’hongarès André Friedmann (a qui tothom coneixeria amb el sobrenom de «Robert Capa») i la seva parella, Gerda Taro, que treballava al seu costat. La pel·lícula planteja que, en realitat, Capa eren tots dos junts i que la figura de Taro va quedar eclipsada per la del carismàtic Friedmann, ja que ell va continuar utilitzant l’àlies després de la prematura mort de la jove» (Diego Lerer [§])

D’ Alina MARAZZI, La ragazza con la Leica

Producció: Itàlia, Alemanya. Durada: 1h59.

Sinopsi: París, 14 de juliol de 1937. La Gerda Taro (Emilia Schüle) passa, amb en Robert Capa (Aaron Altaras) i els amics de sempre (amb els que ha fugit de l’Alemanya nazi), l’últim dia abans de tornar al front espanyol. Entre passat i present, ressorgeixen els moments que han marcat la seva vida: el compromís polític a Leipzig al costat del seu primer amor, els anys de l’exili a París, l’amor a primera vista amb en Capa, el descobriment de la fotografia i el desig, cada vegada més fort, d’utilitzar la seva Leica com una eina de lluita i de llibertat. Un retrat de la primera fotoreportera que va morir al camp de batalla, una dona que va encarnar una època en què tot semblava encara possible. Alina Marazzi remarca com aquella dona “del passat” interpel·la el nostre present: «Les fotografies de Gerda Taro tenen el poder de traçar una línia de diàleg entre passat i present, tal com ho fa la seva història. El desig de llibertat, la seva mirada sobre el món, l’alegria de viure i la determinació d’aquesta jove que va viure fa gairebé cent anys han deixat una empremta inesborrable en aquells que la van estimar i encara avui ressonen amb una gran intensitat. Redescobrir el seu llegat significa reflexionar sobre la força política de les imatges, sobre la seva capacitat d’explicar la Història en el mateix moment que succeeix, però també explorar una dimensió més íntima de la memòria europea: la d’un grup de joves exiliats que van haver d’afrontar l’avenç dels totalitarismes, el racisme i les amenaces contra la democràcia a les portes de la Segona Guerra Mundial. Un món llunyà en el temps, però no tan allunyat de les inquietuds del nostre present. La vida i l’obra de la «noia de la Leica» ens retornen l’energia dels ideals i de la resistència, el coratge obstinat de la joventut, però també la dramàtica dimensió que acompanya tota lluita per la llibertat»

Informació: Guió, d’Alina Marazzi i Valia Santella, lliurement inspirat en la novel·la La noia amb la Leica, d’Helena Janeczek (sobre la mítica fotògrafa Gerda Taro) | Mostra de Venècia 2026 · Orizzonti | Imdb, Filmitalia. Premis: pendent.

Companyies productores: Vivo Film (italiana) i altres.

Ressons de Venècia 2026

Diari Ara | Diari El Periódico | Otros Cines -crítica- | Micropsia -crítica- | Cinematografo -crítica-  | Cinematografo -article- | Cineuropa -crítica- | Cineuropa -entrevista a la cinesta- |  Variety -crítica- | Variety -article- | The Hollywood Reporter. I potser: Le Polyester.

—

PORTADA: La ragazza con la Leica | Foto, gentilesa de Vivo Film

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!