Club 7 Cinema

Conegut el Palmarès de Canes 2023, posant punt i final a la cobertura mediàtica de la 76a edició del Festival, és l’hora de valorar-ne els premis i fer balanç d’un any, tot i que hi ha una notable unanimitat a afirmar que ha estat extraordinari.

Malgrat que alguns ens temíem el pitjor d’aquest Jurat presidit per l’expansiu i misàntrop cineasta suec Ruben Östlund i envoltat de personalitats en principi no gaire marcades, si exceptuem la directora francesa Julia Ducornau, el seu veredicte ha estat en general prou raonable i podem dir que és un dels més encertats dels darrers anys, tot i que hi s’hi ha trobat a falta absències remarcables. Deixem que en parlin els crítics que han assistit i cobert el Festival:

Paco Vilallonga, a Twitter: Palmarès de #Cannes2023: molt millor del que podia esperar-se donada la composició del jurat. Personalment hauria preferit Glazer-Palma / Triet-Grand Prix, però valoro que el jurat ha equilibrat bé i ha inclòs la majoria de grans pelis d’aquesta grandíssima edició del Festival. I, a la crònica per al ‘Diari de Girona’: La directora francesa s’imposa a l’altra gran favorita, “The zone of interest” de Jonathan Glazer, que guanya el Grand Prix. (..) Des del primer dia que es va projectar [“Anatomie d’une chute”]va entusiasmar la crítica internacional. El film explica de manera metòdica la investigació i judici de la mort d’un home en estranyes circumstàncies en un xalet de les muntanyes franceses. Triet fa història convertint-se en la tercera directora que obté el màxim guardó del festival, després de Jane Campion per “El piano” (1993) i Julia Ducournau per “Titane” (2021). És l’onzena vegada en tota la història que una pel·lícula francesa guanya la Palma d’Or. Per la seva banda, el director britànic Jonathan Glazer s’ha endut el segon premi en importància, el Grand Prix, per la seva impactant “The zone of interest”, en la que dissecciona des d’una perspectiva totalment original, adaptant la novel·la de Martin Amis, la maquinària de l’holocaust al camp d’Auschwitz. Un film agosarat, que juga permanentment amb el fora de camp i amb una banda sonora excepcional de Mica Levi. El realitzador tailandès Tran Anh Hung ha estat una de les sorpreses de la nit, guardonat amb el premi al millor director (..). Pel que fa als premis d’interpretació, en la categoria masculina s’ha imposat el gran favorit, el japonès Koji Yakusho, protagonista de “Perfect days”, de l’alemany Wim Wenders (..). A la categoria femenina, la guanyadora ha estat l’actriu turca Merve Dizdar, premiada per la seva interpretació d’una professora de primària a “Les herbes sèches” de Nuri Bilge Ceylan. Dizdar ha desbancat la gran favorita, l’alemanya Sandra Huller, perjudicada perquè les dues pel·lícules que protagonitzava, “The zone of interest” i “Anatomie d’une chute”, han estat guardonades amb premis majors, incompatibles amb el d’interpretació. (..) Destaca el premi al millor guió obtingut per Yuji Sakamoto per “Monster”, el film del japonès Hirokazu Kore-eda (..). El premi del jurat l’ha rebut el finlandès Aki Kaurismaki per “Les feuilles mortes”, que era una de les grans favorites a la Palma d’Or. Potser per això, el director finlandès no ha aparegut a la cerimònia de clausura a recollir el seu premi. Entre els films millor valorats per la crítica, els grans oblidats han estat “La chimera”, de Alice Rohrwacher, “May December”, de Todd Haynes i “Il sol dell’avvenire” de Nanni Moretti.

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: Quan Jane Fonda va aparèixer a l’escenari per entregar la Palma d’Or va comentar que el primer cop que va ser al Festival de Canes, fa molt de temps, cap film dirigit per una dona participava en la secció oficial i que, de fet, aleshores existien molt poques cineastes. Afortunadament, hi va afegir l’actriu, les coses han canviat. Fins aquell moment, però, cap pel·lícula d’una dona –entre les que hi competien– havia estat premiada. Les paraules de Fonda, tanmateix, anunciaven que el premi gros de Canes tindria una signatura femenina. Així és: la guanyadora de la Palma d’Or de la 76a edició del festival és Anatomia d’una caiguda, amb la qual la francesa Justine Triet fa una dissecció implacable d’una parella durant el judici a una dona (Sandra Hüller) acusada d’haver assassinat el seu marit, que va caure des d’una finestra. “Anatomie d’une chute “és una pel·lícula sòlida i consistent. La seva elecció és raonable. (..) Tanmateix, el jurat presidit per Ruben Östlund, que no destaca precisament per la seva subtilesa, ha sigut gasiu amb el cinema més poètic. És lamentable que una pel·lícula tan meravellosa com “La chimera”, de la italiana Alice Rohrwacher, hagi estat bandejada. Això mentre que és possible considerar que Aki Kaurismaki mereixia un guardó més important que el premi del jurat per “Les fulles mortes”, en què el cineasta finès desplega la seva malenconiosa vena poètica amb una bella història d’amor entre dues ànimes solitàries. També és discutible que figuri “Le passion de Didion-Bouffon” en un palmarès que ha descartat dos altres grans cineastes italians, Nanni Moretti i Marco Bellocchio, però de manera particular que ho faci amb el premi a la millor direcció per a Tran Anh Hung, que hi exhibeix el seu preciosisme embafador (..). Un altre premi qüestionable és el concedit al guionista Yuji Sakamota per Monster, de Hirokazu Koreeda: resulta confusa la successió de diversos punts de vista fins revelar els fets amagats en la història d’un adolescent que se sent exclòs per la seva diferència. (..) El prestigiós Grand Prix a “La zona d’interès”, amb la qual Jonathan Glazer (inspirant-se parcialment en la novel·la homònima del recentment desaparegut Martin Amis) aborda de manera conceptual, i amb un formalisme esteticista que provoca dubtes, l’infern dels camps d’extermini nazis reconstruint allò que passava just al costat (..). Just i celebrat va ser el premi al gran actor japonès Yôji Yakusho per interpretar a “Perfect Days” un home al qual Wim Wenders segueix en la seva quotidianitat per Tòquio. Descartada Sandra Hüller, també la protagonista femenina de “La zona d’interès”, perquè l’organització no permet que un film acumuli més d’un gran premi, Merve Dizdar va ser reconeguda com a millor actriu per “Les herbes seques”, d’un altre cineasta poeta, el turc Nurgi Bielge Ceylan, profund i contemplatiu.

Eulàlia Iglesias, a la crònica per al diari ‘Ara’: Una guanyadora de consens i alhora encertada. La Palma d’Or de Canes ha sigut per a “Anatomie d’une chute”, de Justine Triet, una magnífica dissecció dels secrets d’un matrimoni des dels modes del cinema judicial amb una Sandra Hüller en estat de gràcia. (..) [Triet] ha aprofitat el discurs d’agraïment per denunciar la repressió de les protestes contra la reforma de les pensions engegada per Emmanuel Macron, així com l’amenaça que pateix l’excepció cultural francesa amb aquestes polítiques neoliberals. El gran premi del jurat reconeix “The zone of interest”, de Jonathan Glazer, un cineasta amb una filmografia curta però estimulants (..) que s’ha endinsat en l’exploració estètica del llenguatge cinematogràfic com cap altre títol de tota la competició. En una programació dominada pels cineastes veterans, el jurat presidit pel suec Ruben Östlund, guanyador de la Palma l’any passat per “Triangle de tristesa”, s’ha decantat per destacar amb els premis principals dos cineastes potents, però encara poc coneguts, que així veuen rellançades les seves carreres. El vietnamita establert a França Tran Anh Hung ha aconseguit el premi al millor director per “La passion de Dodin Bouffant”, cinema culinari càlid, tardorenc i un pèl acadèmic (..). Li queda petit el premi del jurat, la medalla de bronze oficiosa del palmarès, a la grandiosa “Les feuilles mortes”, d’Aki Kaurismäki, que ha agraït el guardó a través dels dos intèrprets protagonistes del film, Alma Pöysti i Jussi Vatanen, que han clamat: ‘Twist & shout’. El japonès Yuji Sakamoto s’ha endut el premi al millor guió per “Monster”, d’Hirokazu Koreeda, per abordar des de perspectives múltiples i complementàries una trama d’adolescents turmentats i adults pertorbadors en una estructura que, tanmateix, acaba convertint un film, en principi incòmode, misteriós i ambigu, en un relat transparent i convencional. Una sorpresa, el premi d’interpretació femenina. Totes les quinieles apostaven per l’alemanya Sandra Hüller, però el guardó ha recaigut en Merve Dizdar, la protagonista d'”About dry grasses”, una altra obra magna de Nuri Bilge Ceylan. L’actriu dona vida amb gran convicció al millor personatge femení aparegut fins ara en la filmografia del director turc (..). No per previsible, menys merescut el premi d’interpretació masculina a Koji Yakusho, el treballador dels banys públics de Tòquio a “Perfect days”, de Wim Wenders, que encarna una joia de viure arrelada en l’amor a les petites coses, la feina ben feta i el plaer de resseguir les mateixes rutines, i amarada també per una certa melancolia. El guardó reconeix un dels intèrprets més icònics i respectats del cinema japonès contemporani (..).

Nando Salvà, a la crònica per a ‘El Periódico’: La Palma d’Or que aquesta nit ha guanyat Justine Triet gràcies a ‘Anatomía de una caída’ (..) té un mèrit afegit. Hauria de valer per dos. Perquè, d’una banda, serveix per recompensar una pel·lícula magnífica. I perquè, de l’altra, el quart llargmetratge de la francesa s’ha erigit en vencedor malgrat tenir una competència ferotge, que ha convertit aquesta nova edició del certamen gal en una de les que més qualitat artística han exhibit en els últims 20 anys, si no la que més. Algunes de les pel·lícules que han acabat entrant en el palmarès en altres categories figuraven com a favorites a encapçalar-lo en moltes travesses, i ho haurien fet de manera també merescuda. I entre totes aquestes obres magnífiques, en qualsevol cas, el jurat ha triat una pel·lícula impecable, barreja absorbent i intel·ligentíssima d’intriga criminal, drama judicial i, sobretot, implacable dissecció de les tèrboles dinàmiques que regeixen la vida en parella. Entre les favorites al·ludides en el paràgraf anterior sens dubte destacava el nou treball del britànic Jonathan Glazer, ‘La zona de interés’, que ha acabat guanyant el Gran Premi Especial del Jurat i, per tant, ocupant el segon lloc en importància del palmarès. (..) ‘La zona de interés’ parla de la banalitat del mal, la conveniència del mal, la tolerabilitat del mal i el negoci del mal. I l’originalitat, la sofisticació i el rigor que demostra al fer-ho la converteixen en la millor de les pel·lícules presentades aquest any a Cannes, i en una aclaparadora obra mestra.Cap de les altres decisions anunciades aquesta nit pel jurat és indiscutible –cap decisió de cap jurat ho és, de fet–, però totes són dignes de celebració. El Premi del Jurat concedit a ‘La passion de Dodin Bouffant’, del vietnamita Tran Anh Hung, és justa recompensa a una pel·lícula que aconsegueix ser alhora una captivadora història d’amor i un seductor tribut tant a l’art del bon menjar com al del bon cuinar; ‘Fallen Leaves’, que ha proporcionat al mestre finlandès Aki Kaurimäki l’estatueta al millor director, és una demostració hilarant i increïblement tendra que fins i tot en un món tan hostil com aquest és possible trobar una ànima bessona; i desitgem bona sort a qui vulgui rebatre tant el premi a la millor actriu rebut per Merve Dizdar gràcies al seu extraordinari treball en la nova pel·lícula del turc Nuri Bilge Ceylan, ‘About Dry Grasses’, com la commovedora interpretació que el japonès Koji Yakusho ofereix a ‘Perfect Days’, el nou film de Wim Wenders (..).

Vicenç Batalla, titula l’article per al web ‘parisbcn’: Justine Triet s’emporta una Palma d’Or sobrevalorada amb ‘Anatomie d’une chute’, i tot seguit diu: Hi ha decisions salomòniques i difícils de digerir. La Palma d’Or 2023 de Festival de Canes l’ha guanyada la francesa Justine Triet per “Anatomie d’une chute”, un thriller familiar i judicial als Alps que es recrea en ell mateix sense deixar gaire espai a l’espectador i que està carregat de referències d’alta cultura bastant gratuïtes. Davant d’aquesta elecció del jurat presidit per Ruben Östlund (la crítica francesa que se’l carregava per les seves dues Palmes d’Or ara l’adorarà), s’ha quedat com a Gran Premi -la Palma de Plata- “The Zone of Interest”, de l’anglès i molt més innovador Jonathan Glazer, que a partir d’un llibre del recentment desaparegut Martin Amis desenvolupa el contracamp de l’Holocaust amb la família del seu cap nazi vivint just a l’altra banda de les parets d’Auschwitz. Un contracamp que diu moltes més coses, a nivell cinematogràfic i del cinisme del món actual, que l’enfarfegosa “Anatomie d’une chute”. (..) En aquest desdoblament d’Huller com a eix dels dos primers premis del festival, s’ha perdut pel camí i no figura en cap lloc del palmarès la sublim “La chimera”, d’Alice Rohrwacher, que és la pel·lícula més commovedora de la competició. Això no vol dir que la resta del palmarès sigui mediocre. A diferència, per exemple, de l’any passat, sí que hi són presents altres films que han ofert en aquesta edició un nivell, en general, bastant alt. Amb, és veritat, alguna altra relliscada. Sí que és merescut que el millor guió se l’emporti el japonès Hirokazu Kore-Eda per “Monster”. (..)  El guardó com a millor actriu l’ha obtingut l’actriu turca Merve Didzar per “Les herbes seques”, de Nuri Bilge Ceylan, sempre a un gran nivell. (..) La recompensa al millor actor ha estat per al veterà japonès Koji Yakusho, que a “Perfect Day”, de Wim Wenders, (..). I, parlant de misantropia, el finlandès Aki Kaurismaki aporta amb “Fallen Leaves” una teràpia a aquest món inhòspit i sense pietat, amb informació a la ràdio contínua sobre una tan propera guerra d’Ucraïna per als personatges, amb dosis d’humor i tendresa. Possiblement, aquesta història de dos perdedors que s’acaben consolant mútuament és més de pel·lícula que una realitat en el dia a dia, però és l’antítesi per brevetat i aquesta sana ironia de la vana transcendència d’”Anatomie d’une chute”. Més estrany és que la millor direcció vagi a parar al franco-cambodjà Trần Anh Hùng per “La Passion de Dodin Bouffant”, una oda als orígens de la celebrada cuina francesa a finals dels segle XIX amb la meitat del metratge dedicat a la preparació del plats (..), però aparentment el jurat s’ho va passar molt bé amb les escenes gastronòmiques. Com a posta en escena, hi havia candidats bastant més encertats. Començant per l’opera prima de la franco-senegalesa Ramata-Toulaye Sy, “Banel e Adama”, que filma una hipnòtica versió al desert subsaharià d’una Medea que vol alliberar-se dels costums locals sense perdre els seus ideals. (..) Parlant d’ironia, una cosa que havia perdut des de fa força anys l’italià Nani Moretti, aquest va presentar “Il sol dell’avvenire” (“Cap a un futur radiós”), que aconsegueix prendre distància respecte a la política del seu país i del cinema, en general, per proposar d’altres vies menys contaminades. I tampoc hagués estat tan estrany atorgar-li la millor direcció a l’austríaca Jessica Hausner, que amb “Club Zéro” ha estat qui més ha dividit a la crítica. Els seus detractors, força irritats, l’acusen de banalitzar segons quines causes ecologistes i humanitàries. Sincerament, el que fa Hausner és posar davant de les seves contradiccions una certa esquerra, de la qual també en formen part una bona dels crítics, a qui li costa reconèixer per què sovint fallen teories tan benpensants. La mirada de Hausner és incòmoda, però d’això va el cinema. Per la seva banda, la direcció de Todd Haynes en el seu “May December” –un cara a cara Julianne Moore/Natalie Portman sobre el tabú de l’amor entre adults i menors- és digna d’aquest autor sense ser una de les seves obres majors. Una temàtica que també abraça Catherine Breilat a l’”Èté dernier”, en una confrontació entre Léa Drucker i el novell Samuel Kircher que la francesa Breillat salva per un guió que no busca cap missatge i funciona per la química dels dos actors. Finalment, l’absència entre els premiats del xinès Wang Bing, pel seu documental “Joventut”, també marca una falta de risc per un gènere que rarament és en competició i, fonamentalment, pel seu lúcid retrat de les noves generacions sense passar pel sedàs del règim.(..) No sembla que el jurat hagi dubtat en la seva selecció perquè, a diferència d’altres vegades, no hi ha hagut ex aequo ni premis especials al que tenen dret almenys en un cas. Però disposaven de motius per fer-ho si haguessin volgut. Aquesta collita de Canes 2023 encara tenia més suc per esprémer que no s’ha acabat d’aprofitar.

José Luís Losa, a Twitter: Hi ha al palmarès d’Östlund i els seus ‘mariachis’ una mesurada maldat: prioritzar el ‘mainstream’ -Koreeda, Wenders, Tran Anh Hung- excloure tota subversió (els 3 italians), menysprear Kaurismaki. I Palma d’Or francesa per pilotejar Chez Cannes.

Arnau Martín, a Twitter: Torna a erigir-se amb la Palma una pel·lícula enamoradíssima de la seva retòrica i que no deixa espai a l’espectador perquè es construeixi les seves opinions. En desacord total amb el guardó. Molt content per la resta de reconeixements, ultramerescuts.

Peter Bradshaw, a Twitter: Bé, no va ser la meva elecció per a la Palma, però quina excel·lent pel·lícula és “Anatomy Of A Fall”, de Justine Triet: una pel·lícula els significats de la qual es redueixen a mesura que els persegueixes i un drama judicial que em va atrapar com el “Witness For The Prosecution”, de Billy Wilder. I al seu article per a ‘The Guardian’ diu: Aquest ha estat un Canes que ha tractat principalment sobre l’amor: sobre com es frustra l’amor, com es nega, com s’interpreta malament, però també com es nodreix i com sobreviu. El drama judicial de Justine Triet, “Anatomy of a Fall” no va ser la meva elecció per a la Palma d’Or, però quina excel·lent pel·lícula és: profundament intel·ligent i molt adulta, una pel·lícula els significats de la qual s’allunyen encara que els persegueixes i amb una punta de fletxa de força emocional, la seva estrella alemanya: Sandra Hüller, interpretant una escriptora en una relació disfuncional. (..) El Gran Premi va ser per a una pel·lícula que no tenia res a veure amb l’amor: “The Zone of Interest”, de Jonathan Glazer, que molts volien per a la Palma (..).  És una pel·lícula de la qual, la claredat gelada i la brillantor dura com un diamant, va colpejar els assistents al festival de Canes entre els ulls, inclòs el meu. (..) Admeto que em sentia una mica incòmode davant l’esplendor i l’estil pur de la pel·lícula —o vull dir l’estil— que es desplegava en aquesta causa, i vaig preferir “Son of Saul”, de László Memes (Canes, 2015). Però és una pel·lícula notable (..). Reconec que no m’ha convençut el premi del director per anar a una pel·lícula en la “vena foodie” que em provoca indigestió [“The Pot-au-Feu”] (..).  El premi del jurat d’Aki Kaurismaki per la seva amable i dolçament excèntrica comèdia romàntica “Fallen Leaves” és molt gratificant. Aquest és un plaer total, encara que potser lleuger, i una prova que els jurats de Cannes no estan del tot preocupats per pel·lícules serioses. No és que aquest film finlandès estigui mancat de seriositat: va recordar al seu públic que Finlàndia comparteix frontera amb Rússia i aquest país està en primera línia per a qualsevol escalada de la guerra de Putin. Koji Yakusho va guanyar el premi al millor actor per “Perfect Days”, de Wim Wenders, i va guanyar clarament els cors del jurat amb la seva actuació suau i complexa com a netejador de vàters que té una acceptació seràficament zen de la seva modesta vida.(..) El drama de Nuri Bilge Ceylan, densament considerat “About Dry Grasses”, va ser una altra de les seves obres absorbents i txekhovianes; Merve Dizdar li va donar una ferocitat particular, que guanya com a millor actriu com a una dona discapacitada, Nuray, a qui el vanitós protagonista, un professor en problemes per una relació inadequada amb un alumne, ha posat l’atenció. Irradia una mena d’intel·ligència ferida i un escepticisme astut, que equival a menyspreu, pel món masculí en què està envoltada i els homes que semblen estar interessats en ella. És un plaer veure que el premi de guió recau en Yuji Sakamoto pel seu treball a la pel·lícula meravellosament complexa, humana i exigent d’Hirokazu Kore-eda, “Monster”, sobre la relació entre dos nois i com és mal entesa pel món adult (tot i que admeto que havia estat inclinant el guió d’Aki Kaurismaki per a “Fallen Leaves”). Va ser un altre triomf per a Kore-eda, que per cert també va guanyar la Queer Palm per aquesta pel·lícula. Aquesta va ser una competició de Canes excepcional i totes les pel·lícules d’aquesta llista s’han d’assaborir. Un any de verema.

Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Els que esperaven que Östlund orquestés un palmarès delirant s’han hagut de menjar les paraules: potser la pel·lícula de Triet no fos la millor d’una selecció robusta, però la seva innegable solidesa narrativa, sustentada a partir d’una investigació criminal que dissecciona una parella en estat de dissolució, era una estupenda candidata per guanyar. És cert que Kaurismaki (que no va acudir a la cerimònia) i la seva meravellosa “Fallen Leaves” van haver de conformar-se amb el Premi del Jurat, però és difícil discutir el Gran Premi per a la pertorbadora “The Zone of Interest”, en què Jonathan Glazer , adaptant lliurement a Martin Amis, ofereix una rigorosa mirada cap a l’Holocaust des de l’altra banda del mur d’Auschwitz, el dels executors. Més sorprenent va ser el premi al millor director a Tran Ahn Hung per “La passion de Dodin Bouffant”, perquè sembla l’antítesi del cinema de Ruben Östlund. Feia la impressió que, en aquest premi, es manifestava la falta de consens del jurat, en què imperaven les cares llargues. Si la crítica francesa es va posicionar contra el film de Tran Ahn Hung, l’americana la va celebrar com la sensible, sensual i acomodada pel·lícula de prestigi que és, i que té un mèrit indiscutible: reivindicar l’art de la cuina amb una extraordinària delicadesa. Als premis menors, no podia faltar-ne un per a “Monster”, aquesta vegada per al guió de Yûji Sakamoto: les pel·lícules d’Hirokazu Kore-eda no poden marxar de buit del festival de Canes. Just premi per a Koji Yakusho, hereu de la modèstia gestual de Chishu Ryu, l’actor fetitxe d’Ozu, a la notable “Perfect Days”, de Wim Wenders. (..). Més sorprenent, encara que no menys merescut, va ser el premi a la millor actriu per a Merve Dizdar, brillant a la turca i molt masculina “About the Dry Grasses”, que, no obstant, sonava a trofeu de consolació per a una obra enorme, que tal vegada hauria merescut millor sort al palmarès.

Joan Millaret Valls, a l’article per al web ‘Cinemacatala.net”: Després d’onze dies de bogeria cinematogràfica, el jurat internacional presidit pel cineasta suec Ruben Östlund ha decidit repartir els guardons intentant fer justícia a totes aquelles propostes que han excel·lit enmig d’una collita de gran qualitat pel que fa a la Secció Oficial a competició, com feia anys que no es veia. Es tracta d’un palmarès força equànime, que no ha despertat massa discrepàncies més enllà d’algun oblit envers alguna pel·lícula que ha marxat de buit com la preciosa i màgica “La Chimera” de la cineasta italiana Alice Rohrwacher (..).

Altres articles sobre el Palmarès: Eric Kohn, a la crònica per a ‘IndieWire’; Fabien Lemercier, a la crònica per a ‘Cineuropa’.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!