Club 7 Cinema

Sinopsi: La Johanne és una noia que s’enamora perdudament de la professora de francès, experimentant el seu primer enamorament intens. En un esforç per preservar els sentiments, documenta les emocions i experiències per escrit. Quan la seva mare i la seva àvia llegeixen el que ha escrit, tot primer reaccionen amb sorpresa davant d’aquell contingut íntim, però aviat queden captivades per les seves qualitats literàries. Mentre debaten sobre la moralitat i les possibles conseqüències de publicar els escrits de la Johanne, aquesta navega pel contrast entre els ideals romàntics i la realitat, submergint-se en un viatge a través de les intenses emocions de l’autodescobriment, l’amor i la sexualitat

De Dag Johan HAUGERUD, “Dreams (Sex Love)” / “Drømmer”.

Producció: Noruega. Any: 2024. Durada: 1h50.

Amb Ella Øverbye (Johanne), Selome Emnetu (Johanna), Ane Dahl Torp (Kristin), Anne Marit Jacobsen (Karin).

Guió: Dag Johan Haugerud.

Premi: Ós d’Or al Festival de Berlín 2025.

Enllaços: Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. DF: Pyramide. EF: Aviat. DI: Wanted. EI: 06.03.2025. | RESSONS |

Director: a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies. Novel·lista, guionista i cineasta, conegut es pecialment perquè el 2024, va dirigir Sex, primer lliurament de la nova trilogia “Sex Dreams Love”, que va ser seleccionada a la secció Panorama del 74è Festival Internacional de Cinema de Berlín i  Love, la segona entrega de la trilogia, que va ser seleccionada per competir pel Lleó d’Or al 81è Festival Internacional de Cinema de Venècia. Filmografia disponible: a FilminCat, a Filmin.

Ressons:

Nicolas Bardot, a la crítica per a ‘Le Polyester’: La vida de la Johanne, de 17 anys, és “en un núvol”. Això no és pas tan maco: simbolitza sobretot, per a la jove, la dissociació entre la seva ment i el seu cos. La Johanne reflexionarà molt sobre si mateixa durant les quasi dues hores de “Dreams (Sex Love)”, l’última part de la trilogia que el noruec Dag Johan Haugerud va iniciar amb “Sex” (Panorama, Berlinale 2024) i “Love” (concurs, Festival de Venècia 2024) i que és a la Competició de la Berlinale. Tingueu en compte que aquestes tres parts es poden veure de manera independent. // La Johanne també és als núvols quan descobreix la seva nova professora, de la qual s’enamora. La seva veu en ‘off’ és abundant, una mica aclaparadora, però aquí hi ha el biaix del llargmetratge: ho escoltarem tot sobre els pensaments de la Johanne i la seva procrastinació al voltant d’aquest primer amor. En passarem per cada pàgina perquè l’experiència de la Johanne es convertirà en un text escrit per la noia, ella mateixa lectora àvida. “No tot és cert als llibres”, diuen, però què és cert a la vida? Si el llargmetratge s’assembla a un capoll gegant ple de llana, jerseis, llençols i llums acollidores, estar despullat no sempre és còmode per a la Johanne. // Per donar aire a aquesta densa història (i de vegades a les seves banalitats, perquè els primers amors de vegades són banals), Dag Johan Haugerud ofereix un metacomentari a través de les valoracions de la mare i l’àvia de la Johanne, que llegeixen el seu text. Aquest cor humorístic aporta una perspectiva refrescant a aquesta pel·lícula molt parlada i centrada en ella mateixa. Des del pertorbat món interior de la Johanne fins als retorns externs, la vida de la protagonista és un diari o una novel·la? Com podem distingir les moltes zones grises? Amb una perspectiva apreciable, “Dreams (Sex Love)” representa una sessió de teràpia que, fins i tot per al psicòleg, sembla interminable. Hi ha coses a dir, i “Dreams”, en el seu gènere, ho fa amb força eficàcia.

Guy Lodge, a la ressenya per a ‘Variety’: La dinàmica entre alumne i professor pot ser intensa i íntima, fins i tot en la seva forma més adequada: com a nens, passem tant de temps amb els nostres educadors, i depenem tant de la seva atenció i aprovació, que la relació pot evolucionar ràpidament cap a l’odi o cap a un afecte gairebé familiar, una impressió, de qualsevol manera, que sovint viu molt més temps en la memòria que el que ens han ensenyat. // Per a la ingènua Johanne (Ella Øverbye), de 17 anys, una afinitat instantània amb la seva nova professora Johanna (Selome Emnetu) comença amb la semblança dels seus noms, abans que projecti un vincle emocional molt més profund entre elles. O potser no estigui projectant res en absolut. “Dreams”, de Dag Johan Haugerud, amb matisos intricats i indefectiblement sensibles sobre un tema volàtil, captura la desconcertant lent bifocal del primer amor, on, d’una banda, el món que t’envolta es converteix en boira hormonal, mentre que, per altre cantó, et veus més clarament a tu mateix que mai. // El toc lleuger que [Dag Johan] Haugerud aplica a temes importants del cor no sorprèn a “Dreams”, l’última entrega de la trilogia de pel·lícules del novel·lista convertit en cineasta que examinen l’amor i la intimitat a la Noruega contemporània. Els dos anteriors, “Sex” i “Love”, també es van caracteritzar per la moderació simultània i la candidesa sense jutjar amb què van retratar els impulsos humans madurs [que haurien pogut donar peu a] un tractament més sensacionalista. Però aquesta delicadesa irrefutable és doble per a “Dreams”, l’única història iniciàtica de les tres, així com l’única centrada exclusivament en el desig femení. (…) // (..) “Dreams”, però, sembla que podria ser un gran èxit: [és] el més assequible emocionalment i menys narrativament difús de tots tres [títols de la trilogia], travessat pel tipus de malenconia càlida i específica de la generació que va convertir la pel·lícula noruega “La pitjor persona del món” en un èxit (..). // “La meva vida és en un núvol”, reflexiona Johanne al principi d’una veu en off que recorre tota la pel·lícula, la seva qualitat literària sovint fantasiosa agafa sentit una vegada que ens adonem que està llegint un text confessional en primera persona. Fins que els escriu, considera que els seus sentiments són esquius i invisibles, il·legibles per a qualsevol persona, excepte per a ella mateixa, encara que com molts adolescents de la seva edat, oscil·la salvatgement entre la reserva secreta i la vulnerabilitat sincera. Fins ara, l’amor romàntic és una cosa que la Johanne només ha conegut de manera vicària a través de la literatura clàssica, però quan entra per primera vegada a l’aula de la Johanna [la mestra], immediatament el nota com a real: “Podia sentir la seva presència a través del meu cos”, diu, i l’enamorament només s’intensifica a partir d’aquí. // La Johanna és jove, bonica i cultiva una relació relaxada i amistosa amb els seus estudiants: l’enamorament de la Johanne no és sorprenent, encara que és molt confús per a ella. Més tard, quan la seva mare soltera Kristin (Ane Dahl Torp), en un intent de ser oberta, ho descriu com “un despertar queer”, la Johanne no s’identifica específicament com a queer, i com que no s’ha enamorat mai abans, es resisteix a definir-se basant-se en una sola experiència, encara que sísmica. La millor manera de donar-li sentit, descobreix, és escriure-ho: no en forma de diari esgarrifós, sinó com un relat de prosa lírica amb ella mateixa com a protagonista. // Es fa difícil de dir fins a quin punt el que hi ha a la detallada novel·la que sobreïx del seu dolor és veritat o fantasia, particularment una vegada que Johanne fa el moviment audaç d’aparèixer a casa de la mestra, el que dona peu a un seguit de trobades amistoses, sota l’aparença de lliçons extracurriculars, que la noia enamorada pensa que han de dur a alguna cosa més. Durant gran part de la pel·lícula, a la Johanna només la veiem pels ulls de la seva estudiant, i assumim, potser de manera condescendent, que hi ha un cert nivell d”il·lusió’.// No obstant això, a mesura que el guió irònic i articulat d’Haugerud s’expandeix amb destresa per incloure altres perspectives, incloses la de Karin (Anne Marit Jacobsen), l’àvia poeta de mentalitat liberal de la Johanne, i, ​​finalment, la de la mateixa Johanna, el panorama es torna confús i tens. La Johanna [mestra] està explotant conscientment la seva jove pupil·la, o està intentant amb tacte de no ferir-la? La Johanne s’està enganyant a si mateixa, o és l’única que veu el què hi ha allà? Una interpretació sorprenentment equilibrada i fàcilment masegada d'[Ella] Øverbye (ja era una presència prometedora a la pel·lícula “Beware of Children” d’Haugerud del 2019) manté totes aquestes possibilitats visibles darrere de l’aire dolç i curiós del personatge. // Lluny de la turbulenta vida interior de Johanne, els seus escrits també sembren tensions entre – i dins – la seva gent gran, ja que la Karin veu i aprecia el seu prodigiós valor literari, mentre que la Kristin llegeix només un seguit de revelacions cada vegada més alarmants sobre la seva filla. L’estira-i-arronsa entre elles culmina en l’escena més hilarant de la pel·lícula, una excavació exquisida de punts dolorosos de dècades que giren al voltant, entre altres coses, dels mèrits feministes (o no) de “Flashdance.” // L’escriptura de Haugerud és constantment sorprenent i elàstica en el seu abast, ja que escull inseguretats comunes i diferències ideològiques entre tres generacions de dones, però reserva la seva compassió més penetrant per a les més joves. Mentre l’escriptora precoç que hi ha en Johanne aprèn a gaudir de la forma i els contorns desconeguts d’un cor trencat, la impetuosa noia que hi ha en ella jura agreujada que mai més estimarà d’aquesta manera. Potser té raó. Però “Dreams” li deixa, i a nosaltres també, moltes coses per ésser-hi sensibles.

Lorenzo Ciofani, a l’article per a ‘Cinematografo’: Dag Johan Haugerud tanca la trilogia de les relacions amb un diari íntim sobre les conseqüències del primer amor. Es confirma un intel·lectual dels sentiments. // Durant una bona estona, “Dreams” (..) és un diari il·lustrat, la veu de qui l’escriu és dominant, explica i analitza passatges narratius i paisatges interns, podria resultar intrusiu, si no feixuc, si no s’accepta la intenció precisa de l’autor. El que, evidentment, vol donar fe de la protagonista, l’adolescent Johanne, de la propietat de la història, creant així un pont amb aquella esfera onírica invocada en el títol i a la qual d’alguna manera hem de tenir accés. // El relat iniciàtic en primera persona explota quan la Johanne s’enamora de la seva professora, que es diu Johanna i sembla establir relacions íntimes i properes amb tots els altres estudiants a través de les classes de teixir. Ho sabem: tota història de creixement és la història d’un amor impossible, mal sigui pel diferent estatus -i, per descomptat, pel diferent exercici del poder- entre les dues dones, però el cor està en el descobriment del desig, encara que sigui ingovernable i problemàtic, i de fins a quin punt pot fer mal en ser invisible i poc atractiu, independentment del registre civil i de l’experiència. // Però quan aquesta veu troba un espai i una transfiguració en la creativitat terapèutica d’una novel·la -que és un punt d’inflexió per a tot escriptor de diari: transformar l’íntim, alliberar-lo del personal i retornar-lo als altres perquè esdevingui mirall-, aquí “DReams” torna a ser una “comèdia de xerrar” com “Love”, gràcies als magnífics i divertits diàlegs entre la mare i l’àvia de la protagonista: en un estret intercanvi generacional que du a la gran literatura  (..) i redueix els homes a extres (..), les dues dones accepten el ‘desafiament’ de la [noia], es qüestionen, donen suc als seus somnis, encaren les contradiccions de la realitat. // Amb la complicitat decisiva de les actrius (..), Haugerud es confirma com un intel·lectual que no es deixa empresonar per la teoria, capaç d’oferir una reflexió empàtica i profunda sobre el que és humà i l’espai que habita.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!