Club 7 Cinema

Dues pel·lícules que apel·len el lumpen a assumir responsabilitat han coincidit a la competició del Festival de Canes. D’una banda, Després de la batalla, de l’egipci Yuri Nasrallah, ho fa adreçant-se als que, durant la primavera àrab, van ser utilitzats pels partidaris de Mubarak contra els concentrats a la plaça Tahrir. I, per altre cantó, Rovell i os, de Jacques Audriard, constata la transformació d’un home primari, muscle i sexe avesat a l’adrenalina, tanmateix sensible, que només una pataca de la vida el disposarà a assumir-ne, de responsabilitats.

Després de la batalla és un film digne, que mostra les dificultats de democratització a la societat egípcia. I, amb didactisme assumit, en plateja l’absoluta necessitat. Per això, agafa de protagonista una dona amb estudis, militant de la revolta que, en procés de divorci del seu company, s’enamora d’un dels que van intentar rebentar les concentracions a Tahrir. Es tracta d’un home analfabet que treballava passejant turistes per les piràmides, fins que els aldarulls els van deixar sense clients i, fàcilment manipulable, va participar a l’anomenada batalla dels camells (en què una colla van entrar a la plaça, dalt de cavalls, atacant els contraris al règim, fins que aquests s’hi van tornar i apallissar). Les diferències de classe i el fet que la militant conegui també la dona i els fills del cavaller fan inviable la seva relació amorosa. No obstant això i en una confusió entre sentiments i ideologia, la militant brega perquè aquella gent del barri de Nazlet prengui consciència del servilisme feudal que els esclavitza a l’amo de les cases on viuen i dels cavalls amb què esperen poder tornar a treballar; que han d’acabar amb la marginació de la dona i el seu corol·lari, la submissió als marits, que no haurà servit de res el canvi al poder si no es transforma la societat… No ho té fàcil, especialment amb el “seu” cavaller, essència de lumpen, derrotat a Tahrir, humiliat (ell i els seus fills) davant els que l’envolten (bóc expiatori, perquè ara “tots hi eren” en aquella plaça…) i que no veu altra sortida que envilir-se encara més, al servei de l’amo.

La força de l’amor és el que actua de catalitzador tant en l’acció de la militant com en el canvi que experimenta el cavaller. Potència transformadora que també es manifesta en la història que Jacques Audiard i Thomas Bidegain, han escrit per a Rovell i os (basant-se  en el recull de contes “Rust & Bone”, de  Craig Davidson). En aquest cas, es tracta del vincle entre una domadora d’orques que ha perdut les cames i el porter d’uns discoteca que temps enrere la va ajudar. L’accident li canvia la vida, a ella, i troba en aquell mascle exboxejador un suport franc, no gens compassiu, clau perquè la noia reviscoli. Ell, però, ha anat a raure en aquells rodals (que són els de Canes, per cert), sense un ral i traginant un fill de cinc anys, perquè els ha acollit sa germana. Es refà amb feines de porter, guarda de seguretat i participant en combats clandestins de boxa salvatge. Però a penes és capaç ni de fer-se càrrec del menut. I  l’exdomadora es veu obligat a acceptar-lo amb la seva animalitat, fins que la persistència dels seus sentiments n’operaran la miraculosa metamorfosi, ran d’una tragèdia.

L’excel·lent cinema físic de Jacques Audriard (El profeta), centrat en el cos i els moviments del protagonista es desenvolupa plenament amb aquests personatges i gràcies a la subtilesa del guió (quan n’és, de subtil) i al rigor amb què ho posa en escena (quan el cineasta es manté rigoròs). El problema és que sembla que hagin anat a buscar un èxit de taquilla encara més gran que amb el film anterior. I així no s’estan de travar el guió i sotmetre’l a les giragonses que els calen, fer-hi algunes trampes i recórrer a algun efectisme dramàtic. De la mateixa manera que se n’aireja i alleugera l’atmosfera fílmica amb dosificades seqüències (normalment carregades de música). Audriard es mostra fins i tot ambigu a l’hora de mostrar la violència, les cames tallades i les protesis de la protagonista. D’una banda ho tracta amb discreció, recorrent a l’el·lipsi, que estalvia la morbositat; però per altre cantó i amb un treball visual magnífic no s’està d’anar ensenyant la noia amputada i les cames ortopèdiques que li acaben posant, així com les sanguinolentes patacades dels boxejadors.  I, a jutjar per l’ovació que se li ha dedicat, cal concloure que se n’ha sortit.

No és aliè a l’èxit que avui sembla haver començat per a aquest film, el treball dels seus actors, especialment la precisió emocional que aporta Marion Cotillard al seu rol de la domadora, ja sigui en representar la pulsió violenta d’aquesta noia especialment en la seva relació amb els homes, ja sigui rebel·lant-se contra la dissort que li ha deparat el destí, ja sigui amb l’atípica relació que manté amb aquest especimen del lumpen europeu, correctament incorporat pel belga Matthias Schoenaerts.

FOTO @ Roger Arpajou i Why NotProductions Matthias Schoenaerts i Marion Cotillard, a Rovell i os, de Jacques Audriard