Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

31 d'agost de 2005
0 comentaris

Dóna corda… al cotxe!

La campanya Dóna corda al cinema en català, benintencionada, ha estat un error greu, irritable, perquè no ha anat acompanyada de cap canvi en la situació real. A continuació, reprodueixo l’article que, sobre la qüestió, he publicat al Recull, de Blanes, el 20 d’agost de 2005; perquè el considero d’interés general, encara que faci molta referència al cas blanenc. El vaig escriure i publicar abans d’anar a veure Charlie i la fàbrica de xocolata, encara que el penjo posteriorment en aquest bloc.

Dóna corda… al cotxe!

En aquest número de Recull volia comentar la nova pel·lícula de Tim Burton Charlie i la fàbrica de xocolata; però no ha pogut ser. Tinc per costum anar a veure en versió catalana els films que s’estrenen en la nostra llengua. Per un motiu, principalment: perquè si en veus la versió castellana et compten com que no la vols veure en català. Tant se val que et justifiquis dient que a Blanes no la feien en la nostra parla, que no podies anar fins a Girona…Tant se val,  són inclements, a l’hora dels balanços els de les distribuïdores de cinema, els dels mitjans de comunicació, els de les estadístiques oficials… tots es queden amb les xifres. I el resultat és inapel·lable : un tant per cent elevadíssim de catalans no va a veure el cinema en català i el veu en castellà. Si tu hi col·labores, mal fas per la teva llengua i el teu país. Jo, per aquí no hi passo. De manera que,  per poder comentar la nova pel·lícula del gairebé sempre interessant Tim Burton, Charlie i la fàbrica de xocolata, hauré de trobar el moment d’agafar el cotxe i anar-me’n a Girona.

Per als que vivim a la zona de Blanes, donar corda al cinema en català vol dir donar-la al cotxe. Veure una pel·lícula en la nostra llengua, al propi país, ens costa el preu de l’entrada, més un grapat d’euros de benzina, als quals cal sumar el pàrquing sovint inevitable. A més, la "durada" de les pel·lícules es duplica, pel cap baix; ja que hem d’afegir-hi una hora i mitja, entre anar i tornar -això en  una època com la nostra, en què el temps val el que val. Per a nosaltres, doncs, la campanya de la Generalitat que ens convida a fer "l’últim pas" pel cinema en català, vol dir "fer quilòmetres" i gastar un munt de temps i calés.

En tot el que portem d’estiu, els Lauren de Blanes només han projectat un títol en català : El somni d’una nit de Sant Joan. Cinta d’animació que, per cert, va durar a la cartellera, dues setmanes en català i tan sols una en castellà. Però de les estrenes que es perveien comercialment importants, cap ni una. Ni Madagascar -la dels ben acostumats animals del zoo de Nova York que ho tenen difícil de fer-se a la llibertat sobtadament aconseguida, a l’illa que dóna nom al film. Tampoc La guerra dels mons, d’Steven Spielberg -amb Tom Cruise. Ni Els quatre fantàstics -adaptació d’un còmic de la Marvel. Res. Si les volies veure en la teva llengua, carretera i cartera !

Arribat en aquest punt de l’article, m’estic plantejant cap on segueixo. Podria apuntar cap als governs. El de la Generalitat i el de l’Estat, perquè no ens garanteixen la igualtat de drets a tots els ciutadans i perquè lesionen greument la nostra llengua, amb la seva ineficàcia -o "eficàcia", segons com es miri. Recordo que el conseller primer, l’Honorable Senyor Bargalló, quan era a l’oposició havia plantejat una pregunta a l’inefable conseller Vilajoana, sobre "com s’ho havia de fer la gent de Blanes per veure cinema en català". Ara que ell és el responsable de la política lingüística, estem com abans. Bé, amb un matís, ara ens diu que donem nosaltres corda i que fem l’últim pas… Podria apuntar cap als consells comarcals, les diputacions i l’Ajuntament de Blanes, per passivitat; però, sobretot pel que fa a la Casa de la Vila blanenca, ja em perdonareu que no digui res, perquè si no tenen cap interés per respectar adequadament el cinema com a cultura, no vull ni imaginar-me el que poden tenir per defensar una eina preuada per la recuperació de l’ús social del català, com és el cinema doblat en la nostra llengua. Podria apuntar cap a l’empresa dels Lauren, però no aportaria res que no hagi comentat, criticat o denunciat des d’aquestes mateixes págines.

Normalment, quan es parla d’aquest tema, se sol apuntar el públic, els espectadors com a principals responsables que "això" del cinema en català no vagi. Home, com argument fàcil i superficial, va bé; perquè si tothom es llancés a veure les pel·lícules en la nostra parla, els comerciants del sector s’hi abonarien i els polítics corririen a penjar-se’n la medalla. Però, el problema és que de gent, no n’hi ha gaire que les vegi en versió catalana. I les causes són diverses i prou complexes com perquè s’hi reflexioni sense demagògia, amb sentit de responsabilitat. D’una banda, els ciutadans no ho tenim gens fàcil, com he comentat abans -dissortadament, els de la zona de Blanes no som els únics testimonis i víctimes de la situació actual. En una època de benestar, en què la comoditat és una valor social, has de fer un esforç anacrònic per tenir en català una oferta que, al capdavall, és lúdica. I en un moment d’economia ajustada, has de pagar un altre peatge. Em sembla cínic, d’un cinisme bufetejador, que algú amb poder o responsabilitat pública demani a la gent que "faci sacrificis". La normalització lingüística vol dir que, a Catalunya, es pugui viure en català de manera normal i no pas fent "vinga sacrificis".

Jo el faig, l’esforç. I altra gent, també. Però no podem pensar que la majoria, ni tan sols un nombre considerable d’espectadors el facin. Algú ha comptat el que ha costat a una família amb 2 criatures, d’anar a Girona a veure Madagascar? Per l’amor de Déu! A més, la despesa d’energies s’ha de racionalitzar. Jo mateix -i perdoneu tanta referència personal-, faré el que calgui per veure Charlie i la fàbrica de xocolata; però m’he perdut La guerra dels mons, perquè no m’interessava prou com per gastar-hi tantes hores i calés. Per això no n’he escrit la crítica, perquè no l’he vista. Certament, ja que em dedico públicament a parlar de cinema, no me l’hauria d’haver perduda. Vet aquí un altre perjudici. Per un sentit de responsabilitat cap a la meva llengua, he preferit deixar de veure La guerra dels mons que no pas passar per la taquilla que m’hauria comptat com que no la vull veure en català. Aquest sacrifici també el practico sovint i fins em veig amb cor de proposar-lo als amics i coneguts; però, ni tan sols aquest, tampoc és un esforç que la gent pugui assumir fàcilment. És barat deixar d’anar a veure pel·lícules que, estrenades en doble versió, a Blanes no ens les porten en català, perquè te n’estalvies l’entrada, si més no. Però, el lleure és un dret i… què fa un pare quan el fill li demana que vol veure La guerra de les galàxies. Episodi III? O, què fem quan tenim una estona i ens abelliria anar al cinema i resulta que…? Definitivament, els sacrificis no són la solució, ni són justos; per bé que cap ni un de nosaltres no ens podem permetre el luxe d’abdicar de la nostra responsabilitat en la defensa del català.

D’entre els factors a prendre en consideració perquè el cinema en català resulti atractiu, hi ha el que els experts anomenen "registres lingüístics". Al meu entendre, aquí és on més calés i iniciatives públiques s’hauria d’esmerçar. Perquè allò que és atractiu, ningú no s’ho vol perdre. Dit això i com que se m’acaba l’espai, permeteu que matisi una qüestió important. El cinema cal veure’l en versió original. Jo reivindico la versió original subtitulada en català, que el govern tripartit ha bandejat inexplicablement. Tanmateix, atès l’hàbit social de consumir-lo en versió doblada, en reclamo la catalana, perquè la gran força del cinema influeix irreversiblement en el llenguatge col·lectiu -verbal i no verbal-.

                                                                       Salvador Montalt

Post scriptum: enllestit l’article, em ve el dubte de si no va ser el diputat Francesc Ferrer i Gironès qui va o havia de formular la pregunta parlamentària al conseller Vilajoana. Tanmateix, l’argumentació segueix sent vàlida, per raons òbvies.

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!