Club 7 Cinema

Amb enorme tristesa i absolutament impactat emocionalment estic després de topar amb aquesta luctuosa nota que han fet pública des del Festival de Cinema de Valladolid, que tradueixo:

El director de la Seminci, José Luis Cienfuegos, es mor als 60 anys.

Després de tres dècades dedicades a dirigir alguns dels festivals de cinema més importants d’Espanya, culminades amb la 70a edició de la Seminci, José Luis Cienfuegos ha mort avui a Madrid als 60 anys.

Va començar la seva carrera al departament de premsa del Festival de Cinema de Xixón, i va fer el salt a la direcció de l’esdeveniment el 1995. Durant els seus 16 anys al capdavant, va convertir l’esdeveniment asturià en una porta d’entrada al nostre país per als cineastes més atrevits i estimulants, promovent les noves tendències que sorgien a escala mundial i prestant una atenció especial al passat cinematogràfic. 

El 2012 va passar a dirigir el Festival de Cinema de Sevilla, que també va convertir en un estendard per a aquells cineastes que marcaven el ritme del cinema contemporani, i en va enfortir els vincles amb la indústria cinematogràfica espanyola i europea.

El 2023 va marcar la seva arribada a Valladolid, sens dubte el repte més gran de la seva carrera. Al llarg de tres edicions, va deixar la seva empremta inconfusible en la direcció del festival, mantenint-se fidel a la història i l’esperit que han caracteritzat la Seminci, alhora que va introduir una renovació molt necessària. Això va continuar fins a la 70a edició, sens dubte una de les més reeixides en la llarga història del festival, un exemple perfecte de la seva concepció dels festivals: espais per al diàleg i el coneixement a través d’una programació ambiciosa i heterodoxa, establint ponts vibrants entre els creadors i el públic i, sobretot, espais útils i rellevants per a la indústria i els cineastes. 

Cienfuegos va adoptar un enfocament multifacètic, destacant el paper fonamental que tenen els distribuïdors, productors, crítics i els mitjans de comunicació en la promoció del cinema d’autor.

Va transformar radicalment la manera com es gestionen els festivals al nostre país, convertint-los en llocs habitables on el cinema es va convertir en la pedra angular de la celebració de la cultura i la vida.

El món del cinema està commocionat. En Cienfuegos era una gran persona, estimava i es feia estimar, sempre obert i generós, era un grandiós programador (director) de festivals cinematogràfics, sempre atent als cineastes valuosos, a la descoberta de nous talents i a la consideració dels ja consagrats, incansable i perspicaç bregava de valent, amb productores, agents de vendes internacionals i amb qui fos i on fos, per a aconseguir les pel·lícules que valia la pena tenir al (seu) certamen, i sovint se’n sortia, malgrat que havia de competir amb altres festivals dotats de més pressupost i volum (se’n sortia, com dic, ben sovint, pel prestigi que havia congriat, per la seriositat que l’acreditava, pel respecte absolut que tenia envers les obres que projectava al públic). I, sempre que les circumstàncies l’hi permetessin, reunia al seu voltant equips de col·laboradors de gran vàlua i eficiència que, com ell, lluitaven pels films i els seus creadors.

Jo el vaig conèixer ja fa molts anys, al Festival de Canes. Mentre nosaltres ens passàvem el dia veient i opinant de les pel·lícules de la selecció oficial, ell veia un munt de títols que es presentaven al Mercat del Film i pescava tot el que podia (que valgués la pena), tant del Festival, com de la Quinzena, com de la Setmana de la Crítica. No solíem coincidir a les projeccions, perquè els horaris eren diferents; però ens podíem trobar puntualment sobretot pel Palau dels Festivals o per la Croisette, si bé no ens podíem entretenir gaire, que hi havia molta feina a fer. De manera que era al final del festival, el vespre del penúltim dia, que, ja enllestit tot plegat, ens reuníem, al voltant d’una taula de sopar, crítics catalans que hi érem acreditats, d’altres d’espanyols, gent del cinema… i la fèiem petar (què havíem vist, què ens havia agradat més, què crèiem que podria guanyar… i alguna notícia que havia sorgit -si bé, era total la discreció d’en Cienfuegos sobre el que havia ‘fitxat’ per al seu festival-). Any rere any, la cita va esdevenir una trobada entranyable.

Dissortadament, a les meves darreres edicions no vaig participar en aquells sopars, perquè em coincidia amb altres compromisos; però l’amistat que havíem forjat goso a dir que era ben compartida. Com que des de 2013 no vaig a Canes, ja feia molt de temps que no ens vèiem quan aquest 8 d’abril, al marc del  curs de Joves Programadors i Programadores del Cinema Truffaut, va venir a Girona a parlar del desafiament de programar un festival de cinema i no vaig voler perdre’m l’ocasió d’atansar-m’hi per a saludar-lo. Així va ser. Ens vam abraçar, vam recordar aquells anys ‘cannoises’ i vam fer tertúlia, amb els companys del Col·lectiu de Crítics de Girona, tot sopant al Bartali. Em va fer molta il·lusió aquell retrobament i em queda gravat a la memòria, oimés davant el dissortat traspàs d’ell, com un record preuat per a la resta de la meva vida.

El món del cinema està impactat per la mort d’en José Luís Cienfuegos. Perquè ha estat sobtada, inesperada; perquè, amb el seu carisma i vàlua, era no tan sols molt conegut en el mitjà, sinó, a més a més, admirat i respectat. I perquè, què caram, era encara en una edat que no hi ha dret que la mort se t’emporti, era en un punt àlgid de la seva trajectòria professional i la projecció cap a un futur molt prometedor, per a ell, per a Valladolid, per al cinema…

Descansa en pau, José Luís.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!