Club 7 Cinema

Cada dia, entre el 13 i el 24 de maig de 2025 vaig publicant aquesta mena d’apunts, en què enllisto les pel·lícules que es projecten per primer cop, a la jornada en qüestió, i oficialment en alguna de les seccions del Festival de Canes, a la Quinzena dels Cineastes, a la Setmana de la Crítica i a l’ACID. I, atenció si sou seguidors del Club 7 Cinema, que enguany és en aquest mateix article que hi afegiré les cròniques que, des de Canes, vagin enviant els enviats especials.

Per tal d’evitar que l’apunt sigui encara més llarg del que resultarà, hi he escapçat la informació de cada pel·lícula, deixant-hi tan sols allò essencial per a identificar-la i em permeto assenyalar-vos que per a trobar la fitxa més completa de cada film i el perfil del director corresponent només cal que aneu a l’enllaç TOT CANES 2025 i hi navegueu per la secció escaient, perfectament identificada aquí, per a cada pel·lícula. També, al final de les dades de cada pel·lícula de les d’avui, podeu trobar l’enllaç amb l’apunt d’aquest blog dedicat a la corresponent categoria.

A més a més de les cròniques o enllaços de ressenyes recollits aquí (a mesura que vagin arribant i jo hi tingui accés), vaig editant alguns apunts específics, de Ressons de Canes sobre films dels quals, per la seva importància o acollida, valgui la pena fer-ne una remarca especial.

Divendres 23 de maig, a Canes 2025.

COMPETICIÓ.

FOTO: “Jeunes mères” (© Christine Plenus, Diaphana).

De Jean-Pierre i Luc DARDENNE, “Jeunes mères” / “Young Mothers”.

Producció: Bèlgica, França. Any: 2025. Durada: 1h44.

Sinopsi: En un refugi per a mares joves, cinc dones (Jessica, Perla, Julie, Naïma i Ariane), criades en circumstàncies difícils, breguen per un futur millor per a elles mateixes i els seus fills. Vídeo: Tràiler.

Amb: Babette Verbeek (Jessica), Elsa Houben (Julia), Janaina Halloy Fokan (Ariane), Lucie Laruelle (Perla), Samia Hilmi (Naïma), Jef Jacobs (Dylan).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | En aquest blog, més informació: Competició.

Ressons de la projecció del film:

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara:  La ‘maternal’ dels Dardenne / (..) Posa el focus en un alberg per a mares adolescents, com també feia Pilar Palomero a “La maternal” (2022). En el cas dels Dardenne, el protagonisme és coral; la pel·lícula va movent el focus d’una mare del centre a l’altra, cadascuna amb els seus problemes i els seus reptes particulars, començant per la immaduresa i la soledat, però amb una gran determinació per millorar les seves vides i la dels seus fills / “Jeunes mères” és un dels films més lluminosos dels Dardenne, però potser el cinema dels belgues és millor quan deixen més espai a l’ambigüitat i les contradiccions. Torna a ser evident la gran habilitat dels directors per filmar amb nervi les peripècies i els dilemes dels seus personatges, però més que mai els directors de “Rosetta” es deixen portar per un impuls gairebé didàctic que resta força a la història. Això sí, se’ls hi ha de reconèixer l’habilitat per extreure interpretacions d’un naturalisme excepcional del seu repartiment de cares desconegudes, i també de crear petits moments d’emoció desbordada que, tot i veure’ls venir, t’impacten igualment.

Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico: (..) s’assumeix que el seu millor moment creatiu és cosa del passat, i la pel·lícula que ahir van presentar a concurs al certamen gal, “Recién nacidas”, probablement no canviï aquesta percepció. (..) És una pel·lícula que té com a virtut més gran el que és alhora la seva limitació més gran: té nombroses oportunitats per caure en el sensacionalisme però en tot moment s’hi resisteix però, d’altra banda, no troba formes alternatives de generar tensió dramàtica. Fins ara, hi ha un grapat de cineastes que posseeixen dues Palmes d’Or i cap que en tingui tres, i res indica que aquesta situació estigui a punt de canviar avui.

Joan Millaret Valls, a l’article per a cinemacatala.net: Vulnerabilitat / (..) Ara [els Dardenne] s’ocupen de les tribulacions de cinc mares joves, Jessica (babette Berveeck), Perla (Lucie Laruelle), Julie (Elsa Houben), Ariane (Janaina Halloy Fokan) i Naïma (Samia Hilmi), allotjades en un centre maternal a l’espera de decidir un futur ple de dificultats / (..) Amb un estil directe, immediat, nerviós, els germans Dardenne s’ocupen d’aquestes noies vulnerables per dibuixar un mosaic dramàtic inspirat en situacions quotidianes incorporant un protagonisme col·lectiu en el seu cinema farcit de sofertes heroïnes. Els belgues Dardenne segueixen fidels, doncs, als seus principis i al seu propi estil cinematogràfic, una recepta pròpia pels mals del moment.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: En 2005, los hermanos Dardenne ganaron su segunda Palma de Oro con “El niño”, donde contaban la historia de una joven pareja que sobrevivía de forma precaria y que daban a luz un niño al que tenían problemas para cuidar. En ella los Dardenne hablaban de la precariedad de cierta generación que de forma precipitada debía lanzarse a asumir los sinsabores de la vida. “Jeunes mères” podría considerarse como la continuación de aquella película, veinticinco años después. El cineasta no explora la historia de una pareja, sino cuatro historias de jóvenes madres que se han dado a luz en su adolescencia y carecen de toda forma de subsidio para mantenerlas. La película, que en más de algún aspecto dialoga con “La maternal” de Pilar Palomero, cuenta cuatro casos particulares. Una chica quiere arreglar la vida con su novio, pero este no le hace ni caso y no toma ningún compromiso con la criatura. Una pareja quiere tirar adelante y alquilar un piso, pero la chica está marcada por el maltrato que le ha conferido su madre. Una joven debe asumir sola el parto y la crianza de su hijo después de que su madre la hubiera abandonado al nacer. Finalmente, otra chica decide que la única solución posible es abandonar su hija en adopción. Este mosaico de cuatro historias está rodado con el rigor habitual de los cineastas, alternando los relatos paralelos con los protocolos llevados a cabo en los servicios sociales. Como suele ser habitual en los Dardenne al final del recorrido surge la revelación de alguna cosa humana que estaba aletargada.

Sandra Onana, ressenya per a Libération: Suivant des ados recueillies dans un centre pour mères en difficulté, les cinéastes belges signent un film inégal mais émouvant / Il y a des films où les bébés sont joués par des poupées enveloppées dans des langes. Les comédiens bercent ces petits paquets inanimés comme des sacs de farine, remuent distraitement une poussette tout en jouant leur texte. On n’imaginerait jamais une telle combine chez les Dardenne, historiquement loués pour pétrir la glaise du réel à mains nues. Auraient-elles l’air si juvéniles et vulnérables, ces «filles-mères» au centre de leur nouveau long métrage, si l’on n’avait pas collé de vrais nourrissons dans les bras des actrices ? / Toutes sont constamment en train de foncer quelque part, s’extraire gauchement d’un bus, poursuivre un petit ami défaillant, semer une mère alcoolique – flèches d’opiniâtreté qui, comme toujours chez les Dardenne, traversent le film en guerrières. Elles arborent un même gabarit frêle, enfonçant le clou de cette jeunesse promise par le titre. Or il n’y a pas un plan qui permette d’oublier le poids de ces petits chargements vivants dans leurs bras, et l’insensée responsabilité qu’il représente / “Jeunes Mères” suit le parcours de cinq (plus justement quatre) ados mineures à Liège, prises en charge dans un centre pour mères en difficulté. Là, ces pensionnaires en détresse, la plupart en âge d’être au collège, forment une communauté soudée, épaulées dans leur choix de confier leur enfant à l’adoption ou formées par les travailleuses sociales à s’en occuper. Un travail d’observation nourri a précédé l’écriture du scénario qu’on sent d’abord tourné vers l’envie d’exposer le fonctionnement quotidien du lieu / Ça devrait logiquement jouer contre le film, tant de zèle pédagogique. Ça touche pourtant au cœur : comme si chaque scène «inutilement» attachée à décrire comment tourne une maison maternelle (le partage des tâches domestiques, la générosité stoïque du personnel, qui jamais ne juge ni n’infantilise) traduisait l’émotion des deux cinéastes à l’idée qu’un tel lieu existe. C’est-à-dire d’utilité publique, aux prises directes avec la bonté : une anomalie dans l’individualisme général qui vaudrait comme métaphore de l’optimisme des deux metteurs en scène / L’optimisme, c’est ce qui explique aussi l’impression de trajectoires trop nettement téléguidées de ces p’tites mères dans un scénario choral, organisé en va-et-vient entre Jessica, Perla, Julie, Ariane. A chacune ses douleurs, sa partition de mélodrame «mon gosse, ma bataille», son arc narratif à résoudre. A ce jeu-là, le couple d’anciens toxicos amoureux offre le cheminement le plus attachant, celui qui rendrait l’absence de happy end insupportable. Voilà donc la prose du film, démonstratif et aimant, au clair avec son humanisme (au risque de laisser la pénombre au vestiaire). Embarrassé, hélas, par le jeu inégal de comédiennes pour la plupart novices / C’est bien pourquoi le surgissement du naturel dans “Jeunes Mères” est à chercher du côté de ses passagers en couches-culottes. Cette légion de bébés en alerte, qui semble dicter l’humeur des scènes en fonction de leurs réactions spontanées – volant sans scrupule la vedette aux adultes qui essayent d’en placer une lors d’une scène de déjeuner qui tient du morceau de bravoure à suspense. Mais c’est en réalité la dernière scène qui donne raison au projet du film, décollant autour d’un piano d’où s’envole ‘la Marche turque’ de Mozart, et d’un sourire poupard à faire fondre la banquise.

Peter Bradshaw, la crítica per a The Guardian, en què li posa 5 (5!) estrelles sobre 5 i en diu: Teen mums are taught how to take care of their babies or prepare them for adoption amid drug addiction, mental illness and family conflict in this poignant, compassionate work of unforced social realism / Gentleness, compassion and love are the keynotes of this quietly outstanding new movie from the Dardenne brothers, Jean-Pierre and Luc, for whom I think it is a return to form after some strained melodrama in their recent work. There is such simplicity and clarity here, an honest apportioning of dignity and intelligence to everyone on screen: every scene and every character portrait is unforced and unembellished. The straightforward assertion of hope through giving help and asking for help is very powerful / The Dardennes have again established their gold standard for social realist cinema at Cannes, and for regular attenders there is another poignant dimension – the memory of their Palme-winning film Rosetta presented at Cannes a quarter of a century ago, starring the then 17-year-old Émilie Dequenne in a very similar role to the characters here; her recent death from cancer was a great sadness / The location here is Liège in Belgium, at a state home for teen mothers or mothers-to-be, who are being helped and counselled in how to have their babies, how to bathe and feed them, how to make contact with prospective adoptive parents (if that is what they want), how to deal with existing issues of addiction and depression and how to find housing. The young mothers live together as a community, with a cooking rota / Perla (Lucie Laruelle) is a young woman of colour who has had her baby, Noé, but finds that the baby’s father, who has just been released from a young offenders’ institution and got a job in a garage, is testy and distant with Perla and his baby son. Jessica (Babette Verbeek) is pregnant, and – after her baby Alba is born – desperately seeking something like closure by trying to make contact with her own mother, Morgane (India Hair) who gave her up for fostering when she was Jessica’s age. Julia (Elsa Houben) has been a homeless drug addict but with baby Mia is turning her life around in the home, with a traineeship at a hairdresser, and a caring boyfriend with whom she has some classic Dardenne scenes on a motor scooter, zooming down the street, that time-honoured movie realist trope for the freedom and vulnerability of the young / But perhaps the most complex figure is Ariane (Janaïna Halloy Fokan), a 15-year-old who wishes to give up baby Lili, to the rage of her own mum Nathalie (Christelle Cornil); in her anguish Nathalie wishes to be a grandma or even replacement mum, if Ariane doesn’t want the baby – supposedly determined to quit her drinking and the abusive situations which made Ariane so determined not to go the same route / The babies-having-babies imagery is of course what makes this film so poignant – and also the realisation that the careworn older generation, still conflicted about the question of their own responsibility for all this and encumbered by their mistakes and the consequences of their choices, were in their teen daughters’ situation so recently. Then there is the heart-wrenching sweetness of the babies themselves: baby Lili smiles tenderly at Ariane at a terribly ironic moment. What lies ahead for these children? The same thing, or something different? / The film boils down to a fundamental question: having decided against abortion, is it more responsible, more loving, more heroically sacrificial in fact, to give up your baby for adoption? Or is it an existential failure of will, of courage, perpetuating a middle-class buyers’ market in adoptive parenthood? There is of course no answer to be had, but there is faith in a better future here, and the final scene, involving the poem ‘The Farewell’ by Apollinaire, is very moving.

Més ressons de la projecció del film⇒Diego Batlle, crítica per a Otros Cines | Diego Lerer, la crítica per a Micropsia | Aurore Engelen, la crítica per a Cineuropa | Gianluca Arnone, la ressenya per a Cinematografo | Peter Debruge, la ressenya per a Variety | Stephanie Bunbury, la ressenya per a Deadline |

FOTO: “The Mastermind” (Festival de Canes)

De Kelly REICHARDT, “The Mastermind“.

Producció: EUA. Any: 2025. Durada: 1h50.

Sinopsi: En un racó tranquil de Massachusetts, cap al 1970, en JB Mooney (Josh O’Connor), un fuster a l’atur convertit en lladre d’obres d’art aficionat, planeja el seu primer gran atracament. Quan tot es descontrola, la vida se li ensorra.

Amb: Josh O’Connor (James Blaine Mooney), Alana Haim (Terry Mooney), John Magaro (Fred), Hope Davis (Sarah Mooney), Bill Camp (Bill Mooney), Gaby Hoffman (Maude), Amanda Plummer.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | En aquest blog, més informació: Competició.

Ressons de la projecció del film:

Joan Millaret Valls, a l’article per a cinemacatala.net: Kelly Reichardt tanca Canes amb un esplèndid relat existencialista / Fatalitat / ‘The Mastermind’ sembla jugar a la comèdia costumista amb ironia i humor al parlar de l’ambició de riquesa d’un home qualsevol que es rodeja d’un grup d’atracadors sapastres a qui l’atzar li depara imprevistos, una mica com a les comèdies negres sobre éssers patètics dels germans Joel i Ethan Coen, cas de ‘Fargo’ (2014). Però de seguida veiem que Reichardt va per una altra banda en assenyalar des de bon principi els vincles polítics i socials del moment històric, enmig del menfotisme del seu protagonista, com és el mandat de Nixon, la guerra del Vietnam, el moviment hippie i les protestes contra la guerra. El film té un to vaporós, evanescent, amb un ritme demorat i parsimoniós, que dona com a resultat un estil desdramatitzador a l’altura del periple d’aquest personatge bressonià, sempre silenciós, meticulós i perseverant / The Mastermind’ és una pel·lícula desencisada i pessimista que sembla alhora al·ludir políticament al moment present per alertar sobre el cas omís o la manca de compromís de la gent davant situacions perilloses. Un excel·lent drama existencialista on veiem com l’home és incapaç d’escapar a un destí inexorabilitat de fatalitat i dissort mentre el mateix curs històric dels esdeveniments l’acaba arrossegant i engolint irremeiablement. Cal destacar l’extraordinari paper de Josh O’Connor, present enguany també en un altre film a competició, ‘The History of Sound’ d’Oliver Hermanus. En l’equip actoral trobem Hope Davis com a dona del protagonista, present enguany a Canes per partida doble perquè es troba enmig de l’extens repartiment d’El esquema fenicio’ de Wes Anderson. Completen el repartiment Gaby Hoffman, Bill Camp, Cole Doman o Sterling Thompson.

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara: Dos anys després de saquejar tombes etrusques a La quimera, Josh O’Connor torna al Festival de Canes com a lladre d’art, però aquest cop no són relíquies de l’antiguitat el que rapinya, sinó pintures abstractes. A “The mastermind”, de Kelly Reichardt, l’actor britànic és un fuster a l’atur, casat i amb dos fills i una vida convencional als suburbis de Massachusetts que, clarament, està per sota del que s’esperava d’un fill d’un jutge. Els petits furts que fa de tant en tant al museu de la ciutat no tenen conseqüències, però sí el robatori de quatre obres del pintor abstracte Arthur Dove que s’emporta a plena llum del dia d’un museu amb l’ajut de dos sequaços, criminals de segona / (..) Reichardt embolcalla les accions del protagonista d’un vel de quotidianitat que situa la història en algun punt a mig camí entre el cinema de gènere i la comèdia costumista. I ho fa amb tensió, un punt d’humor negre i contenció expressiva; hi ha poques explicacions per a la deriva criminal d’aquest fuster amant de la pintura, el JB, encarnat magníficament per O’Connor, que té alguna cosa de personatge dels germans Safdie, tant per la determinació i la inconsciència com per la seva pulsió autodestructiva / Les pel·lícules de Kelly Reichardt són l’antítesi del cinema d’autor efectista a l’estil d’”Emilia Pérez” que tant de soroll acostuma a fer a Canes. A “The mastermind” hi ha una voluntat clara de soterrar les emocions i deixar que el públic especuli sobre les decisions dels personatges. Tot plegat, narrat excel·lentment per la directora de “First cow” (2019) i “Wendy i Lucy” (2008). (..) Sigui com sigui, és la millor representant del cinema nord-americà vista en aquesta edició de Canes.

Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico: Els anglosaxons utilitzen la paraula ‘mastermind’ per referir-se a persones que tenen un intel·lecte extraordinari i idees brillants, i al veure la nova pel·lícula de Kelly Reichardt, “The mastermind”, queda clar que el seu títol té intencions iròniques. (..) Està protagonitzada per un fuster a l’atur (..) que en tot moment demostra ser el contrari a un llumeneres (..) / Mentre l’acompanya, la pel·lícula va abandonant progressivament la seva lleugeresa inicial per prestar una atenció creixent al dolor causat per l’egoisme del seu protagonista, i mentrestant exhibeix una recreació captivadora de l’època. Però el més cridaner d’aquesta, considerant la filmografia prèvia de Reichardt, és que no té rerefons; se centra a explicar-nos una història, però no té interès a deixar-nos clar per què és important explicar-la, i potser per això és la pel·lícula més intranscendent de la seva directora (..).

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: Kelly Reichardt forma parte como cineasta de esa generación que llevó al límite cierta tendencia substractiva y que veinte años después buscan fórmulas para reinventar su estilo, manteniéndose fiel a sí mismo. Cualquier persona admiradora de la cineasta le puede costar imaginarse a Kelly Reichardt realizando una película de atracos, pero la cineasta consigue partir de una mirada irónica al género para acabar proyectando la película hacia la clásica historia de una errancia. El atracador protagonista es un licenciado en historia de arte que planea con una banda de poca monta el atraco a un museo de arte contemporáneo. El atraco es absurdo, alejado de las clásicas historias a lo “Ocean’s 11” y más cercano a “Tarde de perros.” Una vez perpetrado el robo y después de que la película haya seguido algunas pistas para acusar al delator, Kelly Reichardt se centra en la huida. Durante una parte significativa del metraje vemos a un hombre que ha abandonado a su mujer y a sus hijos, que se esconde para no ser identificado y que busca a alguien que la ayude. A diferencia de las clásicas películas de gánster en las que el atracador acababa siendo masacrado en su último refugio, Reichardt prefiere centrarse en el vacío de un personaje sin rumbo. La película avanza a partir de los mínimos elementos, sin excesiva imaginación, pero con una clara voluntad de fidelidad a un estilo. Lo más interesante de “The mastermind” es que la huida tiene lugar en 1970, en las televisiones se habla de la crisis de la guerra del Vietnam, por las calles los jóvenes se manifiestan contra la política de Nixon y la policía está más pendiente de perseguir a los manifestantes que de capturar a un atracador de poca monta.

Peter Bradshaw, la crítica per a The Guardian, en què li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: Josh O’Connor is world’s worst art thief in Kelly Reichardt’s unlikely heist movie / Reichardt’s quietist, observational style is unexpectedly successful at creating a super-naturalistic depiction of an art gallery robbery / It needs hardly be said that the title is ironic. The abject non-hero of Kelly Reichardt’s engrossingly downbeat heist movie, set in 1970s Massachusetts, is weak, vain and utterly clueless. By the end, he’s a weirdly Updikean figure, though without the self-awareness: going on the run with no money and without a change of clothes, to escape from the grotesque mess he has made for himself and his family / This is James, played with hangdog near-charm by Josh O’Connor; he is an art school dropout and would-be architectural designer with two young sons, married to Terri (a minor complaint is that the excellent Alana Haim is not given enough to do). James depends on the social standing of his father Bill, a judge, formidably played by Bill Camp, and is borrowing large sums of money from his patrician mother Sarah (Hope Davis), ostensibly to finance a new project / But James has something else in mind for the cash. Having established the lax security measures at a local art gallery, he plans to pay two tough guys and a getaway driver to steal four paintings by American artist Arthur Dove and hide them at a nearby farmhouse. But then, as one of his robbers plaintively ask him, how are they to be fenced? James’s answer to that turns out to be the most pathetic thing of all / Obviously, you wouldn’t expect the quietist, realist movie art of Kelly Reichardt to give us anything like Ocean’s Eleven or Reservoir Dogs. But the very fact of its ostentatiously unadorned reality makes the extraordinary events real and startling, shot, as always with Reichardt, with an earth-tones colour palette in a cold, clear daylight in her unflavoured, unaccented style. We are talking about robbery with guns pointed at innocent people and security guards roughed up, with no dramatic music on the soundtrack (quite as it would be in real life). Reichardt has unerringly located the unglamour in the heist / You might compare this to realist art heist pictures such as Alonso Ruizpalacios’s Museum or Bart Layton’s American Animals, both from 2018, but this is utterly distinctive and, yes, exciting. So is the weird slice-of-life quality in every recorded detail of the chaotic and extended aftermath, which is the real meat of the picture in fact: James shows his failure to anticipate the reliability level of the tough guys and the likelihood that the local mob will not take kindly to audacious, eye-catching and – who knows? – lucrative robberies on their turf / James travels around his variously wary and aghast acquaintances, and these scenes show us the awful truth about James’s abysmally insubstantial dreams and ambitions – he periodically calls in from public telephones, asking the kids to “put mommy on the phone”, avoiding justice, committing contemptible theft (so much less exciting than art theft) and finally receiving brutal poetic justice amid the injustice of Nixon’s US. As for O’Connor, his art-thief character is weirdly similar to the one he played in Alice Rohrwacher’s 2023 film La Chimera, a former archaeological scholar turned antiquity robber, although he was there physically tougher and more knowledgable about art theft / Kelly Reichardt’s last film, as it happens, was also about art: Showing Up, with Michelle Williams as a stressed artist whose day-to-day existence (the banal business of “showing up”) is shown to be more real than the supposed white heat of artistic inspiration. There the quotidian details were as relevant as the art; in “The Mastermind”, the dreary details of post-heist calamity are as pertinent as the main event. It is this that attracts Reichardt’s observing eye and makes The Mastermind so quietly gripping.

Elisabeth Frank-Dumas i Olivier Lamm, la ressenya per a Libération: Le long métrage de Kelly Reichardt sur la cavale d’un petit voleur d’art est desservi par son burlesque trop bridé et son image délavée / J.B. Mooney y est-il allé «carrément» en volant quatre tableaux du peintre moderniste Arthur Dove en plein jour dans un petit musée du Massachusetts avec deux acolytes idiots qui ont tenu en joue une gamine et tabassé un gardien ? Sans doute, et c’est un ratage complet : Mooney (Josh O’Connor, l’air accablé) est en cavale, des mafieux ont récupéré le butin, sa femme ne lui parle plus. Personne ne s’attendait à une telle tentative de coup d’éclat de la part de ce “Mastermind” (le titre du film est ironique) abonné à la ‘lose’ et vivant des chèques de sa mère (Hope Davis) dans une Nouvelle-Angleterre encore confite dans un conservatisme bourgeois – les hippies qui manifestent contre la guerre du Vietnam sont tabassés, le père de Mooney (Bill Camp), juge, ne comprend toujours rien à l’art abstrait et soliloque dans les repas de famille. Le casse survient au premier tiers du film, le reste décrivant la molle cavale de Mooney dans une Amérique ultra-fliquée mais ne bénéficiant pas encore des techniques de surveillance contemporaines qui aurait interrompu l’affaire bien plus tôt / Sur le papier, le polar aurait pu être très drôle, ou haletant, si Kelly Reichardt, pour la deuxième fois en compétition après Showing Up (2022), y était elle aussi allée ‘carrément’, épousant les saccades de jazz du Chicago Underground Duo qui ambiancent la bande-son. Mais tout est retenu – l’image léchée lorgnant du côté d’un Stephen Shore ou d’un William Eggleston passés en machine et délavés, un comique de situation dont les curseurs auraient mérité d’être poussés à l’excès et qui ne fait guère que sourire / Faisant défiler des scènes dont on devine l’intention burlesque – de laborieux allers et retours dans une porcherie pour cacher les tableaux volés, une portière de voiture qui s’ouvre et d’où s’échappe un jet de vomi après que Mooney a laissé ses enfants s’occuper seuls dans un centre commercial –, le film les pétrifie et les neutralise, donnant l’impression de regarder un Paul Thomas Anderson au ralenti / Le rythme ‘downtempo’, et l’esquisse façon haïku de quelques pistes signifiantes (l’éventualité que Mooney pourrait être un véritable amateur d’art, son aveuglement à l’Histoire qui finira par le rattraper), s’adressaient sans doute à un parterre de spectateurs à l’esprit autrement plus aiguisé et subtil que celui de festivaliers en bout de course en cette dernière journée de compétition.

Més ressons de la projecció del film⇒ Diego Batlle, crítica per a Otros Cines | Diego Lerer, la crítica per a Micropsia | Gianluca Arnone, la ressenya per a Cinematografo | Stephanie Bunbury, la ressenya per a Deadline |

FORA DE COMPETICIÓ.

FOTO: “13 Jours, 13 Nuits” (© Jérôme Prébois – Pathé)

De Martin BOURBOULON, “13 Jours, 13 Nuits” / “13 days, 13 nights: In the Hell of Kabul” / “13 días, 13 noches”.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h51.

Sinopsi: Kabul, 15 d’agost de 2021. Mentre que les tropes americanes es preparen a abandonar el territori, els talibans prenen per assalt la capital i s’apoderen del poder. Enmig del caos, el comandant Mohamed Bida i els seus homes asseguren la seguretat de l’ambaixada de França, encara oberta. Atrapat, el comandant Bida decideix negociar amb els talibans per organitzar un comboi de l’última oportunitat amb l’ajuda d’Eva, una jove humanitària francoafganesa. Comença llavors una carrera contra-rellotge per conduir els evacuats fins a l’aeroport i fugir de l’infern de Kabul abans que sigui massa tard. Tràiler: VOSF.

Amb: Roschdy Zem (comandant Mohammed Bida), Lyna Khoudri (Eva), Sidse Babett Knudsen (Kate), Christophe Montenez (Martin), Yan Tual (JC), Fatima Adoun (Amina).

A Canes: Festival de Canes – Fora de Competició | En aquest blog, més informació: Fora de Competició i Mitjanit.

CINEMA DE MITJANIT.

FOTO: “Honey Don’t!” (Festival de Canes)

D’Ethan COEN, “Honey Don’t!“.

Producció: EUA, Anglaterra. Any: 2025. Durada: 1h30.

Sinopsi: Comèdia fosca de viatge per carretera, en què Margaret Qualley és una investigadora privada homosexual que investiga una secta que dirigeix Chris Evans i Aubrey Plaza hi encarna una ‘dona misteriosa’.

Amb: Margaret Qualley (Honey O’Donahue), Aubrey Plaza, Chris Evans, Charlie Day, Billy Eichner.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Sessions de Mitjanit | En aquest blog, més informació: Fora de Competició i Mitjanit.

Ressons de la projecció del film:

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara: (..) comèdia detectivesca i orgullosament ‘queer’ “Honey don’t”, segona entrega de la trilogia de “pel·lícules lesbianes de sèrie B” dirigides per un dels germans Coen, Ethan (..), i escrites per la seva dona, Tricia Cooke, amb qui, per cert, forma un matrimoni gens convencional: ell és heterosexual, ella lesbiana i tots dos conviuen a la mateixa casa amb altres parelles sexoafectives i els dos fills del matrimoni / L’esperit lliure i ‘queer’ de la parella ja bategava fort en la primera entrega de la trilogia, “Dues noies a la fuga”, una comèdia esbojarrada en clau de ‘road movie’ criminal molt generosa en escenes de sexe lèsbic, també protagonitzada per Qualley com a lesbiana llenguallarga, aventurera i promiscua. A “Honey don’t”, en canvi, l’actriu abraça l’arquetip ‘cool’ de detectiu privat en la tradició clàssica del ‘noir’, però en clau femenina i lesbiana: la Honey és una paia dura, intel·ligent, segura de si mateixa i que té respostes ràpides i iròniques per a tot. I quan els policies li tiren la canya els recorda amb un somriure compassiu que a ella li agraden les noies (..) / La suma de carisma de Qualley i [Aubrey] Plaza i la seva química en pantalla fan de les seves escenes juntes –sobretot les de sexe– un dels grans atractius de “Honey don’t”. La intriga criminal de “Honey don’t”, en canvi, és un garbuix d’idees a mig cuinar i sense gaire coherència tonal. De vegades no n’hi ha prou amb les rialles i el sexe perquè funcioni una parella, i encara menys una pel·lícula. I no hi ajuda el personatge de Chris Evans, un predicador enredat en tràfic de drogues que sembla haver-se equivocat de pel·lícula (..) / Presentada fora de competició per tancar el festival, “Honey don’t” és, tanmateix, una tria adequada per al tipus de sessió nocturna i gamberra en què es va projectar divendres, ben passada la mitjanit. L’ambient eufòric de la gala i la comunió entre públic i estrelles va ser total i, tot i que el film no sigui rodó, cal reconèixer l’esperit lúdic i la militància política dels seus creadors. I com va exclamar durant l’ovació de sis minuts final la guionista Tricia Cooke, veritable ànima d’aquesta trilogia lesbiana: “Volem més cinema queer!”.

Més ressons de la projecció del film⇒ Owen Gleiberman, la ressenya per a Variety |

UN CERTAIN REGARD.

20.30h Cerimònia de cloenda d’UCR.

COMPETICIÓ DE CURTMETRATGES (Festival).

FOTO: “Agapito” (Festival de Canes)

En aquest blog: Festival de Canes 2025: els curtmetratges en competició.

QUINZENA DELS CINEASTES.

09.00h Premi Alpine: conversa amb el guardonat, Thomas Cailley.

CANNES CLASSICS.

FOTO: “Dis pas de bêtises” (Festival de Canes).

De Vincent GLENN, “Dis pas de bêtises“.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h21.

Sinopsi: Quina és la connexió entre una llei de pensions i el motociclisme, entre el Louvre i la tendresa, entre un fènix i la professió d’operador de càmera, entre l’abandonament i la crueltat, entre l’alcohol i el record? Hi ha aquesta pel·lícula, trenada com un assaig o com un viatge… o un viatge en forma de judici. Al principi, hi va haver una operació de cor que va sortir malament. La seqüela va ser escrita com una tragicomèdia, que porta un pare i un fill a una destinació desconeguda. Una escapada lluminosa, plena de clarobscurs, colors manifestos i fotos en blanc i negre. Alguna cosa afirmativa? Pot passar que els vells conflictes portin a parlar del futur i de la improbable eternitat.

Amb: Pierre-William Glenn.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Documentals sobre cinema. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.

FOTO: “Crònica dels anys de brasa” (Festival de Canes).

De Mohamed LAKHDAR HAMINA, “Crònica dels anys de brasa” / “Chronicle of the Years of Fire” / “Chronique des années de braise” / “Cronaca degli anni di brace” / “Waqai Sinin Al-Djamr”

Producció: Algèria. Any: 1975. Durada: 2h51.

Sinopsi: L’Ahmed, un pagès pobre, deixa el seu poble per anar a la ciutat a la recerca d’una vida més fàcil. Coneix en Miloud, un boig visionari, i sobretot la pobresa i la injustícia. Crònica dels esdeveniments de la història d’Algèria, des de la conquesta francesa fins al 1954, data de l’esclat de la Guerra d’Alliberament Nacional, la pel·lícula relata, a través de la vida d’una família i d’uns quants individus simbòlics, la resistència de tot el poble algerià a l’expropiació de les seves terres i a la desculturació.
La Crònica dels Anys de Brasa està composta de 6 parts: els Anys de Cendra, els Anys de Brasa, els Anys de Foc, l’Any del Carro, l’Any de la Càrrega, l’1 de novembre de 1954.

Amb: Yorgo Voyagis, Leila Shenna, Mohammed Lakhdar-Hamina.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Homenatge: a Mohamed Lakhdar Hamina. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.

De Diane KURYS, “Moi qui t’aimais”.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h58.

Sinopsi: Ella l’estimava més que a qualsevol altra cosa, ell l’estimava més que a totes les altres. La Simone Signoret i l’Yves Montand van ser la parella més famosa del seu temps. Turmentada per l’afer del seu marit amb la Marilyn Monroe i ferida per totes les que la van seguir, la Signoret sempre es va negar a fer de víctima. El que sabien era que mai no es deixarien l’un a l’altre.

Amb: Roschdy Zem (Yves Montand), Marina Foïs (Simone Signoret), Thierry de Peretti (Serge Reggiani).

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Homenatge: a Diane Kurys. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.

Homenatge Pierre Angénieux à Dion Beebe (ACS & ASC).

FOTO: “Barry Lyndon” (The Criterion Collection)

De Stanley KUBRICK, “Barry Lyndon“.

Producció: Anglaterra, Estats Units. Any: 1974. Durada: 3h04.

Sinopsi: Per obrir-se camí en el món corrupte de l’Anglaterra del segle XVIII, un noi bo, pobre, tendre i lleial es converteix en un formidable canalla. Amant i després marit d’una jove molt rica i no menys titulada, conquereix la glòria, l’amor i els diners… Però per a ell, la caiguda serà molt dura. Esplendor fosca d’escenes íntimes, sumptuositat d’escenaris i vestuari, tremolor de llums canviants, trobem el món pintat per Gainsborough: comèdia humana tumultuosa, galeria de retrats on brillen la bellesa enlluernadora de Marisa Berenson i la vigorosa personalitat de Ryan O’Neal. “Barry Lindon” és una obra important, d’una magnificència visual inigualable, puntuada per un acompanyament musical inoblidable, manllevat de Bach, Händel, Mozart i Vivaldi..

Amb: Ryan O’Neal, Marisa Berenson, Patrick Magee, Hardy Krüger, Steven Berkoff, Gay Hamilton, Marie Kean, Diana Körner.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Còpies restaurades – Film de cloenda de Cannes Classics. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.

CINEMA A LA PLATJA.

FOTO: Cinema a la Platja de Canes (©Joachim Tournebiza – Festival de Canes)

Pel·lícula sorpresa.

***

FOTO DE L’APUNT: “Honey Don’t!” (Festival de Canes)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!