Club 7 Cinema

Cada dia, entre el 13 i el 24 de maig de 2025 vaig publicant aquesta mena d’apunts, en què enllisto les pel·lícules que es projecten per primer cop, a la jornada en qüestió, i oficialment en alguna de les seccions del Festival de Canes, a la Quinzena dels Cineastes, a la Setmana de la Crítica i a l’ACID. I, atenció si sou seguidors del Club 7 Cinema, que enguany és en aquest mateix article que hi afegiré les cròniques que, des de Canes, vagin enviant els enviats especials.

Per tal d’evitar que l’apunt sigui encara més llarg del que resultarà, hi he escapçat la informació de cada pel·lícula, deixant-hi tan sols allò essencial per a identificar-la i em permeto assenyalar-vos que per a trobar la fitxa més completa de cada film i el perfil del director corresponent només cal que aneu a l’enllaç TOT CANES 2025 i hi navegueu per la secció escaient, perfectament identificada aquí, per a cada pel·lícula. També, al final de les dades de cada pel·lícula de les d’avui, podeu trobar l’enllaç amb l’apunt d’aquest blog dedicat a la corresponent categoria.

A més a més de les cròniques o enllaços de ressenyes recollits aquí (a mesura que vagin arribant i jo hi tingui accés), vaig editant alguns apunts específics, de Ressons de Canes sobre films dels quals, per la seva importància o acollida, valgui la pena fer-ne una remarca especial.

Divendres, 16 de maig, a Canes 2025.

COMPETICIÓ.

FOTO: “Eddington” (I Wonder Pictures)

D’ Ari ASTER, “Eddington“.

Producció: EUA. Any: 2024. Durada: 2h25.

Gènere: western, comèdia negra, thriller. Sinopsi: El maig del 2020, a Eddington, petita localitat de Nou Mèxic, l’enfrontament entre el xèrif i l’alcalde desferma el caos i provoca que els veïns s’enfrontin els uns contra els altres. Tràiler: VO.

Amb: Joaquin Phoenix (el xèrif, Joe Cross), Pedro Pascal (l’alcalde, Ted García), Emma Stone,(Louise Cross), Austin Butler (Vernon Jefferson), Luke Grimes (Guy),

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | En aquest blog, més informació: Competició.

Ressons de la projecció del film:

Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona:  El director nord-americà Ari Aster, conegut per títols de culte del cinema de terror com “Hereditary” o “Midsommar”, ha entrat per primera vegada en competició en un gran festival europeu amb el seu nou film “Eddington”. Aquest neo-western era una de les pel·lícules més esperades d’aquesta edició del Festival de Canes però ha generat una certa decepció, per la irregularitat flagrant d’una proposta que vol tocar molts temes però que s’acaba perdent pel camí. Les primeres reaccions han estat força polaritzades, i en cap cas estem davant la gran pel·lícula nord-americana del festival que s’havia vaticinat (..) / “Eddington” pren el nom d’un poble de l’estat de Nou Mèxic, un de tants pobles propers a la frontera amb Mèxic, i es situa en el moment de l’arribada de la primera onada de la pandèmia del Covid-19 als Estats Units, el maig de 2020. A partir de la rivalitat pel control del poder entre l’alcalde (Pedro Pascal) i el sheriff (Joaquin Phoenix), Ari Aster agafa la trituradora i barreja una quantitat de continguts que en cap moment és capaç de controlar. “Eddington” és una pel·lícula desmesurada, desequilibrada i dispersa, que funciona millor en les pinzellades humorístiques que quan es posa trascendent. És una mena de radiografia d’uns Estats Units embogits i paranoics, on la violència, els telepredicadors, les fake news, les armes, els grups radicals, la polarització política i la immigració formen un cocktail explosiu (..).

Imma Merino, a la crònica per al diari El Punt Avui: (..) era un dels films a concurs més esperats. Tanmateix, potser serà una de les grans decepcions del festival. De fet, la decepció ja s’ha produït, almenys en la projecció oficial per a la premsa, encara que hi va haver alguna rialla com a reacció a la comicitat sinistra, tendent a l’excés sense trobar mai el registre just, amb la qual Aster aborda la bogeria que sembla campar als Estats Units. Una bogeria que, en tot cas, fa que triomfi més que mai el capitalisme sense cap mena de moral, s’imposi la mentida i es propagui la violència, sobretot racista / (..) El problema, com he dit, és que Aster no sembla encertar el registre amb el qual aborda la bogeria dels EUA en la seva deriva trumpista. Tampoc ho encerta a través del protagonista, que, a partir d’un moment, es lliura a una violència desenfrenada. Aleshores la bola es fa cada cop més grossa i la pel·lícula (quasi dues hores i mitja) es fa interminable.

Joan Millaret Valls, a la ressenya per a cinemacatala.net: (..) Ari Aster torna amb un cinema de la desmesura i l’excés, però ara lluny del gènere fantàstic i més proper a la sàtira política despietada (..) / El resultat és una història que embogeix progressivament fins arribar al deliri absolut, a remolc, sobretot, del caràcter negacionista i tronat del xèrif. Una deriva enfollida que reflexa la fractura americana en clau de farsa extrema amb infectats, complots, protestes, fake news, escamots antifeixistes, assassinats i interessos econòmics (..).

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara: Un dels grans temes del món actual és com la polarització ideològica de la política s’està traslladant cada vegada més a la vida quotidiana i posa en risc la convivència, sobretot en una societat armada fins a les dents com la nord-americana. En aquesta direcció apunta Ari Aster a “Eddington” (..). [Ari Aster] després de ser aclamat com a mestre del terror modern en els seus primers films sembla decidit a ampliar registres. Ja ho va fer en la dislocada comèdia existencial “Beau té por” (2023) i repeteix la jugada a “Eddington” imprimint un to obertament satíric i misantròpic a la història, que segueix un xèrif més aviat sapastre (Joaquin Phoenix) i amb un matrimoni disfuncional en el seu enfrontament amb l’alcalde de la seva ciutat durant els inicis de la pandèmia de coronavirus / La pel·lícula s’apropa a la comèdia en el retrat del xèrif Joe Cross, un dropo incompetent que renega públicament de les mascaretes (..). Phoenix interpreta Cross amb l’energia tragicòmica i desesperada que ja desplegava a “Vici inherent” o a la mateixa “Beau té por”. Però el que l’enfronta a l’alcalde (un Pedro Pascal un pèl desaprofitat) és un vell rumor (..) / Eddington, el poble fictici on transcorre la pel·lícula, funciona d’alguna manera com a metàfora d’uns Estats Units convertits en camp de batalla dels interessos amagats de dos bàndols enfrontats, perquè Aster dispara cap a tot arreu i va teixint una trama paral·lela que retrata en clau paròdica i cínica l’activisme juvenil en contra de la brutalitat policial que sorgeix al poble arran de l’assassinat de George Floyd. Aquesta equidistància burleta del mort i de qui el vetlla és la decisió més qüestionable d’una pel·lícula que, d’altra banda, aixeca testimoni amb prou eloqüència de la neurosi d’una societat nord-americana fracturada i disfuncional, que no sap com gestionar els seus traumes col·lectius i, en última instància, acaba recorrent sempre a la violència / Val a dir que és en l’últim tram de la pel·lícula, quan acaba de prendre la forma d’un ‘thriller’ brutal d’acció, que “Eddington” es troba a si mateixa com a comèdia salvatge i negríssima, revelant un poti-poti d’influències (..). I tot i haver-se allunyat del gènere del terror, Aster continua mostrant el seu talent per a les coreografies de la violència i els esclats d’horror absurd, així com per als finals nihilistes sense espai per a la redempció ni l’esperança. Ves que “Eddington” no sigui una pel·lícula de terror, en el fons.

Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico: (..) Però això, ull, no significa que “Eddington” no sigui una obra estranya i inclassificable. No és una comèdia malgrat que la seva mala bava no sol fallar a l’hora de resultar hilarant, no és cine social malgrat que exhibeix ull clínic a l’exposar la demència desencadenada per la pandèmia, i no és cine de monstres malgrat que, arribat el moment, pel seu metratge apareixen éssers malignes insondables. Potser el més adequat sigui definir-la com una intriga criminal, ja que inclou assassinats a cabassos, tot i que aquestes morts no generen cap misteri. Diguem que és una pel·lícula que juga amb gran eficàcia a despistar i, com de costum al cine de Aster, en la seva capacitat per sorprendre hi ha bona part del seu inqüestionable valor / Transcorre a Eddington (Nou Mèxic), un poble petit que conté multituds perquè, en realitat, funciona com un microcosmos dels Estats Units. En els seus primers compassos deixa clara la rivalitat entre el xèrif i l’alcalde del lloc (..) que en realitat ve de molt més lluny. I després, durant la seva primera meitat, llança vidriol en totes direccions per riure’s de la ximpleria que la covid va implicar (..) / En el seu avenç, en qualsevol cas, “Eddington” va centrant la seva atenció en la interpretació enlluernadora –una altra més en la seva filmografia– que Phoenix ofereix a la pell d’una variació del tipus de ninot que el cine dels germans Coen va convertir en arquetip, un tio més aviat inútil i sistemàticament vilipendiat i humiliat que, després de rebre una plantofada –dues, en realitat–, decideix mostrar el seu costat més fosc sense deixar de ser un ninot. En el procés, aquest subjecte repugnant i patètic però estranyament magnètic es converteix en personificació tant del racisme sistèmic i l’elogi de les armes sobre els quals es va erigir l’imperi americà com de la paranoia, la bogeria, la polarització i la crueltat que amenacen d’acabar amb ell des del principi d’aquesta dècada.

Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: (..) no es particularmente divertida, entretenida ni emotiva. No funciona del todo bien en ninguno de los género que aborda (que son muchos), no tiene ni un solo personaje querible. Y, pese a todo, es una película valiosa y diría que importante en estos tiempos convulsos. Aun en su delirio, en su caos y en sus caprichos, tiene una audacia y un desparpajo, una apuesta al riesgo sin red, un desapego por las fórmulas de Hollywood que lo convierten en uno de los films más incómodos, deformes, mutantes y delirantes de los últimos años / Ari Aster se despega claramente del trumpismo, pero tampoco se casa con la corrección política. El guionista y director no cree en dogmas ni postulados, pero en su película se mete con los fanatismos, la libre portación de armas, el racismo a partir del caso de George Floyd. Es una sátira sobre los fanatismos en sus más diversas expresiones y sus contradicciones internas pueden dividir al público como lo hizo con “Beau tiene miedo”: es demasiado reaccionaria para el progresismo y demasiado cuestionadora para los cultores del MAGA, de QAnon, 4Chan y los Proud Boys / Western contemporáneo (el referente más cercano podría ser “Sin lugar para los débiles”, de los hermanos Coen), “Eddington” coquetea en su segunda mitad con clásicos del género como “A la hora señalada”, de Fred Zinnemann; y “Rio Bravo”, de Howard Hawks. Y es, también, la primera producción de Hollywood (la impulsa la mini major A24) que expone con crudeza, de forma despiadada, lo que la pandemia del Coronavirus generó en la sociedad contemporánea: divisiones y rencores que derivaron en comunidades rotas a partir de una acumulación de teorías conspirativas y el auge de la posverdad / (..) Aster es un autor con poder, con ínfulas de provocación. Un ‘enfant terrible’ de esos que aquí se reivindican y se celebran.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: Uno de los males endémicos del nuevo cine americano de los últimos años es el exceso. Hay una estética del exceso que viene determinada por ciertos presupuestos hinchados, por la necesidad de luchar contra la estética de la serialidad televisiva y por el interés de romper con ese cine que exploraba los límites de la postmodernidad para convertir el relato en una parábola. (..) “Eddigton” es una película que habla del caos de Estados Unidos, tomando el caos como opción estilística. Pero también es una película que se alza en paradigma del caos que azota a cierto cine americano que no acaba de encontrar un rumbo después de la crisis de lo postmoderno. La sensación de desorganización y desequilibrio son sus principales defectos, pero también pueden llegar a ser sus principales virtudes. La lógica parece contradictoria, pero en “Eddington” todo es desconcierto, como lo es la política americana actual / Ari Aster sitúa su fábula en un lugar ficticio de Nuevo México, durante el mes de mayo de 2020. En aquel mes de mayo, la población de muchos lugares del mundo estaba confinada, pero en Estados Unidos, Trump jugaba con cierto negacionismo. Ese mismo mes de mayo empezaron las protestas por la muerte de Georges Floyd a manos de la policía, hecho que dio una gran fuerza al ‘Black Lives Matter’. El gobierno había decretado el uso de la mascarilla, pero en el corazón de la América profunda algunos sectores consideraban la medida inútil, como el sheriff de Eddigton que rechaza las medidas decretadas por el alcalde. Algunos filósofos consideran que la pandemia y la respuesta autoritaria llevada a cabo por los diferentes gobiernos, abrió la humanidad hacia una nueva era en la que lo impensable puede llegar a producirse en algún momento. Ari Aster parece partir de esta premisa para contarnos la disputa como si fuera un duelo -entre el sheriff negacionista y el alcalde que cree en la importancia de los protocolos para evitar el contagio- . La disputa política empieza a complicarse cuando tras la lucha por una mascarilla aparecen las desigualdades sociales, las protestas antirracistas por el asesinato de Georges Floyd, estallan las violencias policiales contra los negros y los latinos, aumentan las manifestaciones antifascistas y, en medio de todo esto, estallan los escándalos de abusos sexuales, la crisis de la verdad, el populismo informativo y el uso de las armas de fuego. “Eddigton” parece querernos hablar de esa guerra civil latente que estaba en el corazón de América y cuyas últimas consecuencias fue el Asalto del Capitolio / La población de Eddigton es como un compendio de todas las tensiones acumuladas al final de la primera época Trump. Es la crónica de un momento político en el que todo podía estallar y que Ari Aster se lo toma de forma literal (..).

Carlos F. Heredero, a la crònica per a Caimán: Fábula distópica en formato de farsa política, metáfora existencial sobre los Estados Unidos de la COVID-19 y ‘western’ contemporáneo (..), el problema evidente de la nueva realización de Ari Aster es que, efectivamente, mezcla demasiadas cosas. Pueden anotarlas una tras otra: la posverdad y los bulos de los negacionistas, la polémica por las mascarillas, las teorías conspirativas, los intereses depredadores y criminales de las grandes tecnológicas bajo la coartada ecologista promotora de empleo sostenible, el racismo endémico, la pasión por las armas, las protestas por el asesinato de George Floyd, el Black Lives Matter y Antifa, la dialéctica entre las autoridades locales y las comunidades indígenas, las desigualdades sociales y los abusos sexuales… Todo ello metido en una batidora de inequívoco mestizaje postmoderno y descreído hasta hacer saltar por los aires toda posible certeza moral… / (..) Como andamiaje narrativo, el enfrentamiento entre el ‘sheriff’ local (una memorable composición de Joaquin Phoenix, que domina como nadie las transiciones entre diferentes tonalidades) y el alcalde del pueblo (un difuminado y muy limitado Pedro Pascal) se dispersa de manera intermitente para enlazar con la descontrolada diversidad temática antes enunciada, sin que la película llegue a encontrar nunca el camino que parece estar buscando durante todo el metraje, suponiendo, por otra parte, que esa misma búsqueda no sea quizás uno de los posibles desafíos conscientemente abrazados por un film de humor incómodo y esquivo donde los haya, y que nunca termina de casarse ni con unos ni con otros dentro de su atrabiliaria y, por otra parte, bastante desdibujada galería de personajes, más allá de los dos protagonistas (..).

Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia: Los Estados Unidos –y quizás el mundo– pueden estar necesitando una película que hable de la actualidad y de cómo la pandemia hizo crecer a los extremos políticos, en especial los ligados a la conspiranoia, a la dependencia de improbables «investigaciones» online y a la violencia social. El ejemplo más evidente es la explosión de la «cultura MAGA», de Donald Trump y los suyos, y cómo eso repercutió en el mundo entero con diversos y en varios casos delirantes grupos de extrema derecha. Lamentablemente, esa película no es “Eddington” ni Ari Aster es la persona adecuada para hacerse cargo de la tarea / Un muy buen director de películas de horror súbitamente encumbrado a la categoría de autor, Aster ya ha demostrado que la chapa le queda enorme. Si bien no es tan incomprensible ni bizarra como su anterior “Beau is Afraid”, esta “Eddington” tiene similares problemas: un tono estentóreo, subrayado, grandilocuente, de alguien que cree estar diciendo grandes verdades sobre el mundo y la vida cuando no hace más que regurgitar ideas conocidas. Aster es lanzado, eso es cierto, y su descontrol se agradece en una industria dedicada al cálculo. Pero mi impresión es que su talento raramente está a la altura de sus ambiciones / (..) Entre TikToks, zooms, vivos de Instagram y noticias cada vez más bizarras, “Eddington” se irá volviendo un western urbano, una batalla campal en medio de la grieta que nos rodea. La película va por el lado de la sátira y el absurdo aunque, hay que admitir, muchas de las cosas que se muestran son más realistas que lo que parecen. Jugando en ese límite y llevando todo a extremos inusitados de violencia, el film de Aster intenta reflexionar con humor y amargura sobre algo así como «el estado del mundo», un «¿qué nos pasa?» que apela por lo general a ideas simplistas y a equiparar supuestos extremos políticos como si fueran la misma cosa / (..) Promediando la película, de dos horas y media, el humor va quedando un poco de costado y Aster se dedica a incrementar la tensión y la violencia como si esa sátira que parecía inspirada en el cine de Robert Altman de los ’70 diera paso a un negrísimo thriller de pueblo chico. Y si bien ahí saca sus mejores armas como cineasta –hay menos temas tirados a la mesa y más acción y suspenso puro y duro–, ya es un poco tarde para salvar este fallido ejercicio de análisis y reflexión del pasado reciente. Quizás la película merecía ser macerada más tiempo. O probablemente a algún otro cineasta con ideas más relevantes y originales para poner sobre la mesa.

Olivier Lamm, a la ressenya per a Libération: Profondément noir, le quatrième long métrage d‘Ari Aster, avec Joaquin Phoenix et Pedro Pascal en course électorale dans leur bourgade, raconte avec hargne l’Amérique de 2020 rongée par la violence / (..) Le récit du quatrième long métrage d’Ari Aster suit une nuée de personnages (ados en voie de déconstruction, vrais et faux idéalistes, forces de l’ordre plus ou moins pourries) s’échauffant dans tous les sens et avec l’esprit plus ou moins déconfit, comme pour proposer une annale de ce que fut la période zinzin des derniers mois du premier mandat Trump, pinacle hystérisé de quatre années d’offenses et contre-offenses culturelles qui devaient mener à la bascule du 6 janvier 2021 / Mais Eddington, la «Smallville, USA» que s’est inventé Ari Aster comme microcosme de son histoire, est-elle un exemple ou une caricature ? Et où veut en venir le cinéaste avec ce singulier mémorandum doublé d’une fuite en avant façon “Fargo” des Coen, dont le réalisme comme l’irréalisme sont perpétuellement phagocytés par les smartphones et les rumeurs des réseaux ? A n’en pas douter, “Eddington” est sinon politisé, profondément politique. Après un “Beau Is Afraid” no limit intégralement dédié à une plongée au plus profond de son intérieur névrotique, l’Américain entreprend de brasser large avec un film d’horreur dont le principal motif d’épouvante est l’Amérique du Nord elle-même, figurée au naturel ou presque / Et de la même manière que “Hérédité”, la très éprouvante étude de mœurs qui l’a propulsé superauteur du cinéma américain contemporain, faisait remonter l’origine de la malédiction aux racines d’une famille, “Eddington”, film profondément noir et mécréant, achève de nous présenter le projet même des Etats-Unis comme une monstruosité dont les seules dynamiques sont le mensonge et la violence / (..) “Eddington”aurait pu s’appeler “A History of Violence”. Une histoire purement américaine où l’Amérique n’est pas le malade mais la maladie elle-même, dans la tradition de “Taxi Driver”, “Méridien de sang” ou “la Horde sauvage”. D’Ari Aster, on ne s’attendait pas à ça, à tout ça.

Federico Pontiggia, a la ressenya per a Cinematografo: (..) Dopo l’esordio “Hereditary”, il sopravvalutato “Midsommar” e il disastroso “Beau ha paura”, il newyorkese classe 1986 Aster inquadra un viaggio al termine della notte americana, e chissà che dopo Anora la Palma non vada ancora Oltreoceano. Aster viene dall’horror, che da genere di riferimento qui diviene condizione di stato o, forse, Stato: fake news, polarizzazione, attivismo social, teorie cospirazioniste, sperequazione, razzismo, tutto nel frullatore, e il precipitato è cinematograficamente spassoso, moralmente inquietante, esistenzialmente da ricovero. O, meglio, da buttare la chiave / Sguazziamo nel brodo di cultura del trumpismo, in cui non vi è soluzione di continuità tra privato e pubblico, ma porte aperte, anche dell’obitorio (..) / (..) Fotografia autoptica di Darius Khondji, l’ironia per sovvertimento, il nonsense per grimaldello, Aster perfeziona il proprio talento, A24 mette fieno in cascina per l’award season e… l’America si sputa in faccia, un po’ bava, un po’ bile. E tanto Trump. Ricorderemo questo “Eddington” come un omicidio su commissione: del Sogno Americano.

Owen Gleiberman, a la ressenya per a Variety: It’s all too common today to see ambitious filmmakers turn their movies into “statements” that fit all too neatly into preset ideological boxes. But in “Eddington,” his teasingly audacious, bracingly outside-the-box cosmic sociological Western thriller, writer-director Ari Aster (“Beau Is Afraid,” “Midsommar”) gleefully tosses any hint of liberal art-house orthodoxy to the winds / The film is set in the desert city of Eddington, New Mexico, during the COVID summer of 2020, and the first indication that it’s going to offer a major tweak of conventional wisdom is that the protagonist, Joe Cross (Joaquin Phoenix), who’s the city sheriff, is just about the only person in town who refuses to wear a face mask. He’s an asthmatic, but he’s also got a brazen contempt for the COVID stats about transmission, and for the general notion of lockdown. Is his stance speaking for the movie’s? That’s tougher to pin down, since Joe, on the one hand, is the character we’re asked to identify with, but Phoenix plays him as a shambolic screw-up, earnest and benign but basically a walking mess / Not long into the film, the George Floyd murder occurs, and the protests that take place in Minneapolis and other American cities trigger a small local movement in Eddington of anti-racist youth. The film is unambiguous about portraying them as a pack of deluded narcissists whose conception of themselves exemplifies the very privilege they’re out to overthrow. Aster isn’t merely mocking them; his real point is that moralistic self-righteousness has become a kind of addiction in America. Nevertheless, that he kicks off his film by skewering COVID protocols, only to lampoon the radical-chic fervor of middle-class white kids, may make you wonder, for a moment, if Ari Aster has turned into some right-wing hipster auteur tossing cherry bombs attached to Fox News talking points / Actually, it’s not nearly so simple. In “Eddington,” Aster is dead serious about dramatizing what he views as the looking glass that America passed through during the pandemic era. He’s targeting that moment as The Great Crack-Up, the moment when the country lost its collective mind. But in the film there are many components to that, drawn from a wide cultural-ideological spectrum. The movie does show sympathy for the increasingly mainstream view that the sense of control that dominated the COVID years went too far. That Eddington, while larger than a small town — it’s a place of sprawling streets and buildings — appears to be all but abandoned is something that casts its own eerie spell; it stands in for a nation that’s been hollowed out, depleted, robbed of its hope for the future (..) / But COVID is just the trigger. “Eddington,” while not a comedy, showcases an angry, sinister, and maybe crazy new America that it views with a deadpan tone of trepidatious glee. And the movie presents us with a fully scaled vision of that transformed society. As Aster presents it, what happened to America is about COVID and everything the relentless rules of the pandemic did to us. It’s about the rise of the new scolding moral absolutism. It’s about how conspiracy theory, which used to be the province of the liberal-left, became the new crackpot paradigm of Middle America, to the point that attacking the government for lies and coverups (like, you know, the plandemic) went from being a rebel stance to a kind of authoritarian reflex / It’s also about the creeping paranoia of gun culture, and about the paranoia that has gathered around the all-too-real issue of pedophilia (a trend that actually started with the day-care abuse trials and missing-children milk cartons of the 1980s, then picked up contemporary steam with QAnon and Pizzagate). It’s about how social media became the dark hall of mirrors that magnified all these toxic forces, to the point that the distorting of reality almost seemed to be the buried reason for it all. And it’s about the ominous rise of big tech (embodied here by a massive proposed data center from a corporation called solidgoldmagikarp), which is both the orchestrator and beneficiary of that hall of mirrors / That sounds like a lot for a movie to chew on, but “Eddington,” for all its heady themes, is a far more nimble and relatable entertainment than Aster’s last film, the masochistic surrealist art nightmare “Beau Is Afraid.” The new movie is two-and-a-half-hours long, and it ultimately does take a turn into something ominously out there. But for most of it Aster lures us in by telling a grounded and weirdly arresting story, which the age-of-the-pandemic themes sort of flow through / (..) Aster is out to capture how the dislocation of reality that’s becoming the coin of the realm isn’t just a political/media phenomenon; its tentacles reach right into the heart of intimate relationships. And we see the same sort of social-turned-emotional freakout when the Black Lives Matter movement hits Eddington. The film never doubts the validity of the protests that rose up against the murder of George Floyd. But it does satirize the performative aspects of a certain brand of middle-class radicalism, and the way that this ensares various members of the community (..) / There’s no question that in “Eddington” Art Aster makes himself a scalding provocateur (..). Yet as much as nailing down the precise point-of-view of “Eddington” is destined to be the subject of numerous incendiary debates, I’d argue that this is very much not a case of Aster becoming some young A24-approved version of David Mamet. What he captures in “Eddington” is an entire society — left, right, and middle — spinning out of control, as it spins away from any sense of collective values / (..) But just when you think you’ve got “Eddington” pinned down as a coherent and even conventional suspense tale, the movie wriggles out from under you and enters a terrain of stranger things. It doesn’t get lost in the grim funhouse of its own conceits, the way “Beau Is Afraid” did. But it does grow a little…abstract. There’s an indulgent side to Ari Aster, and though it’s more under control here, you can feel him giving him into it. Yet it’s also inseparable from what makes him, in “Eddington,” such a stimulating filmmaker. He wants to show us the really big picture, and while “Eddington” isn’t a horror movie, it puts its finger on a kind of madness you’ll recognize with a tremor.

Més ressons de la projecció del film: Gregory Coutaud, la crítica per a Le Polyester |

FOTO: “La petite Dernière” (© 2025 June films, Katuh studio, Arte France, mk2films – Ad Vitam).

De Hafsia HERZI, “La Petite Dernière” / “The Little Sister”.

Producció: França, Alemanya. Any: 2025. Durada: 1h46.

Sinopsi: La Fàtima, amb 17 anys, és la filla més jove d’uns immigrants algerians. Viu als afores amb les seves germanes, en aquesta família que és feliç i amorosa. Bona estudiant, s’incorpora a una facultat de filosofia a París i hi descobreix tot un món nou. Entre creuar la frontera social, el seu desig per les dones que li costa d’acceptar i la seva fe musulmana que s’hi oposa, la Fàtima haurà d’enfrontar-se a les seves múltiples identitats. A mesura que s’allunya de la tradició familiar i comença la seva vida de jove, descobreix nous codis….

Amb: Nadia Melliti (Fatima), Park Ji-Min (Ji-Na), Amina Ben Mohamed (Kamar), Rita Benmannana (Dounia), Melissa Guers (Nour).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | En aquest blog, més informació: Competició.

Ressons de la projecció del film:

Joan Millaret Valls, a la ressenya per a cinemacatala.net: (..) Fàtima (Nadia Melliti), de 17 anys, és la més jove de tres germanes d’una família musulmana en una barriada parisenca. Fàtima fuma, no beu alcohol, és creient, és una bona estudiant i surt amb un xicot l’aspiració del qual és casar-se i que la Fàtima sigui mare. Els estudis de filosofia i la freqüentació de nous ambients universitaris comportarà canvis radicals en la seva vida / És aleshores quan la Fàtima comença a qüestionar la seva identitat sexual quan descobreix l’atracció homosexual per altres dones. Després de temptejos curiosos, aquest procés de redescoberta personal desembocarà en una història romàntica amb una altre noia, asiàtica i infermera, que serà plena de felicitat, de desengany i, també, de retrobament. Hafsia Hrzi planteja melodramàticament els dilemes de Fatima de conciliar la seva fe musulmana amb els desitjos sexuals emergents. Un conflicte entre religiositat i lesbianisme que viu amb dolor i patiment. Fàtima viurà una fase de descobriment del desig sexual per les noies.

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara: (..) tendra aproximació al descobriment de la identitat homosexual d’una adolescent d’origen algerià durant l’any en què passa de l’institut a la universitat. No hi ha res d’extraordinari, ni tampoc res a retreure a aquest bonic drama LGBTI dirigit per la també actriu Hafsia Herzi –guanyadora de l’últim César a millor actriu i nom a l’alça del cinema francès–, que aporta la normalitat de veure retratada l’experiència lesbiana a través dels ulls de dones travessades també pel fet de ser migrants.

Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico: (..) és una musulmana devota i una filla obedient, però també és homosexual, i la pel·lícula la contempla mentre descobreix la seva sexualitat, la seva fe i el tipus de persona que està cridada a ser. Herzi ofereix un retrat seductor de la cultura lesbiana parisenca i explora el conflicte entre els desitjos personals i les pressions religioses sense caure en didactismes i sermons, però en tot cas es mostra estranyament retreta a l’hora d’explorar la batalla interna que la seva protagonista entaula.

Imma Merino, a la crònica per al diari El Punt Avui: (..) [Hafsia] Herzi, de pare tunisià i mare algeriana, ha participat com a actriu en moltes altres pel·lícules, entre les quals del mateix Kechiche, que va triomfar fa dotze anys a Canes amb “La vie d’Adèle”. Ella no hi surt, però és possible pensar en la iniciació en l’amor i el lesbianisme d’Adèle (encarnada per l’Exarchopoulos) en veure “La petite dernière”/”La filla petita”, tercera pel·lícula com a directora d’Herzi (..) / Fins i tot pot intuir-se un homenatge a “La vie d’Adèle” en algunes escenes, com ara la d’una manifestació a favor dels drets de la comunitat LGTBI i les que passen en un institut. Després, la protagonista (Fatima, assumida amb una credibilitat commovedora per la jove Nadia Melliti) cursa filosofia a la universitat i no és per res que un professor parli del ‘Discurs de la servitud voluntària’, assaig a favor de la llibertat i la desobediència a l’autoritarisme que Étienne de la Boétie va escriure a mitjans del segle XVI. La vigència del text la sent d’una manera particular una jove d’ascendència algeriana que, essent musulmana practicant, es resisteix a acceptar la seva homosexualitat (condemnada no només per la seva religió) mentre que el cos (amb la seva potència de vida) la mena a viure-la (..) / Hafsia Herzi aporta una pel·lícula tan humil com digna que té clar allò que vol explicar: la conquesta, que pot ser dolorosa, d’una llibertat per viure que du a contrariar una moral imposada o a desobeir una llei (..).

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: En una clase de filosofía de la universidad, un profesor habla del pensador renacentista Etienne de la Boétie -filósofo cercano a Michel de Montaigne- y cita la vigencia de su obra clave: ‘Discurso sobre la servitud voluntaria’ y habla de la importancia de la toma de decisiones, de poder romper con aquello que crea servitud. La escena está situada en el interior de una película que habla del proceso que lleva a Fátima, una chica francesa crecida en una familia de origen argelino de 17 años, ha tomar su decisión. La servitud voluntaria de Fátima es con el islam, que considera que la unión entre los sexos debe de ser entre hombres y mujeres, pero también con su familia, que vive con ilusión que su hija haya podido ir a la universidad e iniciar la carrera de filosofía. Fátima tomará sus decisiones, vivirá a fondo su sexualidad, tendrá una historia de amor con una joven enfermera de origen oriental, sentirá el dolor de la separación, vivirá nuevas experiencias sexuales e intentará recuperar alguna cosa de su amor perdido. Mientras ama a otras mujeres, Fátima continúa asistiendo a la mezquita, hace sus ablaciones y sus precarias. Sus decisiones vitales pasan por conseguir emanciparse de la normativa estricta, vivir la religión a su manera y asumir la sexualidad como algo propio al margen de las leyes y las normas ancestrales. Hafsia Herzi, actriz que empezó su carrera con “Cous Cous” -“La graine et le moulet”- d’Abdel Kechiche y que en cierto modo parece retomar algunas ideas de “La vida de Adèle”, incluso se permite algunos guiños en la forma como filma la relación amorosa entre las dos chicas. En este caso, parte de una novela escrita por Fátima Daas que posee un carácter biográfico. La fuerza de la película reside en las contradicciones vitales de Fátima, en centrar todo el discurso, en la búsqueda de la identidad sexual y en el proceso de maduración.

Sandra Onana, a la ressenya per a Libération: (..) Hafsia Herzi, actrice de génie et cinéaste à suivre jusqu’au bout du monde (..) / (..) Le film se saisit du moment charnière où Fatima prend acte de son désir pour les femmes, dépliant ce qu’il y a entre les pages du livre. A nous de faire de même en imaginant ce qu’il laisse entrouvert, d’une ellipse à l’autre, sans résoudre toutes les tensions de ce récit d’émancipation, les laissant parfois s’évanouir dans un fondu au noir. C’est une année dans la vie d‘une fille de 18 ans, du lycée à la fac de philo, troisième sœur d‘un foyer aimant – presque trop, comme un paradis qu’on aurait trop peur de perdre, où des montagnes de douceurs sorties du four fument toujours sur la table, la vie n’est que chamailleries sous le regard fier de la mère, les mains dans la farine / (..) La particularité du film, pudique, peut-être même chaste, est que sa retenue et sa sensualité se trament ensemble sans s’annuler. L’inconnue Nadia Melliti est un rêve de comédienne pour imposer le quant-à soi taiseux, la discrétion mate, et pourtant pleine d’aplomb de cette héroïne jamais apitoyée, toujours en mouvement. Comme si le choc de l‘homosexualité à apprivoiser était trop grand pour que le film en fasse des caisses sur le choc de classes, Fatima paraît d’ailleurs évoluer d’un monde à l‘autre sans accrocs ni grands fracas : de la bande de potes (tous garçons) de cité, avec modèle de conjugalité ‘halal’ et demande de mariage en attente, aux soirées en appartements parisiens avec sexe libre et alcool coulant à flots / Ce sont autant de scènes dessinées au petit pinceau, avec l’exactitude du cinéma qui romance mais ne triche pas, où s’inscrit toujours la profondeur du vécu. “La Petite Dernière” est de ces films où l’on se demande pourquoi et comment ça joue si bien. De l‘art vanneur de la cacophonie entre potes, à l’évocation du cœur brisé, on y reconnaît les qualités des deux précédents longs métrages de Hafsia Herzi (“Tu mérites un amour”, “Bonne Mère”), dont cette sciences du casting des personnages secondaires qu’on voudrait tous citer / (..) Fatima Daas s’est toujours revendiquée comme une «pécheresse» qui a la foi. La beauté du film est celle d’un lieu lumineux pour ces identités qui discordent, un endroit où l’on voudrait les abriter.

Fabien Lemercier, a la crítica per a Cineuropa: (..) Finding the right rhythm, a beautiful diversity of narrative colours and intelligent background ingredients, all without any forcing, Hafsia Herzi weaves a romantic film (“One must live. A broken heart? I’ll sew it up for you.”) under the surface of the fragmented portrait of a community asserting its specificity (“1, 2, 3, long live lesbians!”). Softly capturing emotions with close-ups on faces, the director also knows how to film bodies in flames (without excess) and balance energetic group sequences with the silences of key moments, while expressing a lot without too many words and juggling with ease, and with her own words, on the human in its simple and essential dimensions.

Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: “La petite dernière” es una historia casi canónica dentro del género del ‘coming of age’, de la experimentación y el autodescubrimiento / Fatima comenzará a usar una aplicación de citas para conocer a otras mujeres y será con Ji-na (Park Ji-min), una médica de origen coreano con picos depresivos, que iniciará la primera relación seria / Toda esa primera mitad del film está muy bien, pero luego la película se torna demasiado explícita, subrayada y hasta militante. (..) No hay nada malo en la reivindicación queer (al contrario), pero no hacía falta machacar en ciertas zonas porque lo importante aquí son los dilemas internos, las contradicciones íntimas de una joven tensionada entre lo que “debe” y lo que “quiere” ser / Ambientada durante poco más de un año (primavera, verano, otoño, invierno y otra vez primavera), “La petite dernière” es una historia atractiva y valiosa, contada con cariño, sensibilidad y honestidad, pero que por momentos pierde el rumbo, se vuelve un poco obvia y deja la sensación de que podría haber sido mucho mejor de lo que finalmente es.

Carlos F. Heredero, a la crònica per a Caimán: (..) Todos los ingredientes del cine de moda en los festivales están a la vista: protagonismo femenino y adolescente, descubrimiento del sexo heterodoxo prohibido por el dogma normativo de la fe musulmana y explícita diversidad racial. Herzi filma a su protagonista (excelente Nadia Melliti, en su caracterización de ciertos modales masculinos) con cercanía y convicción, pero la historia transita siempre por todos los lugares comunes más previsibles (dañados en ocasiones por cierto didactismo explícito, como sucede en la explicación del imán a propósito del lesbianismo), y la película no llega a levantar el vuelo dramático ni estilístico en ningún momento. Su presencia en la sección oficial de Cannes vuelve a ser otro tributo más al cine de ‘tema’ y de guion, siempre tan marcado por la agenda contemporánea.

Federico Pontiggia, a la ressenya per a Cinematografo: (..) Dolore e sfide, rifiuto e adesione, condizionamenti e libero arbitrio, [Hafsia] Herzi che dirige senza dirigersi sta attaccata alla sua eroina sospendendo il giudizio e espandendo l’empatia: Fatima è il film, che non si riduce bensì amplifica a one woman show, senza spettacolarizzazione ma con agio d’azione e introspezione / (..) Herzi vi è appunto fedele, dribbla le tagliole del coming-of-age ideologico, non indulge nella conflittualità fine a sé stessa, e concede a Fatima immediatezza, freschezza e sincerità / (..) Basta per il Concorso, per la Palma? La domanda rischia di essere retorica, e financo perniciosa: l’avesse diretto un uomo, l’avesse diretto una non francese, l’avesse diretto non Herzi, avrebbe trovato posto? Ecco, meglio non rispondere, al più rispolverare gli annali cannensi: “La vie d’Adele” proprio di Kechiche, Palma triplice nel 2013, ve lo ricordate? Ecco, dimenticatelo. PS: Non aiuta che la foto promozionale de La petite dernière evochi proprio Adèle Exarchopoulos e Léa Seydoux chez Kechiche.

Peter Bradshaw, a la crítica per a The Guardian li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: (..) It is performed with robustness and honesty, and there is incidentally a wittily presented, real-looking lo-fi dream sequence. Herzi manages the sexuality and intimacy with assurance, and also Fatima’s own complex sense of herself as the good daughter. It’s impossible to forget, incidentally, Herzi’s own amazing acting debut as the spirited daughter in the 2007 film “Couscous” by the French-Tunisian director Abdellatif Kechiche, who to the surprise and consternation of many has now drifted into straight softcore erotica. Herzi may well have taken some influence from Kechiche’s Palme d’Or-winning film “Blue Is the Warmest Colour” from 2013, particularly in the way a sex scene segues into a joyful street demo scene. Of course, that film was criticised for turning a straight male gaze on lesbian sexuality; Herzi can be said to have avoided that, though Kechiche’s film, for all that it is now deeply unfashionable and even discredited, had an extravagance, a passion, a bull-in-a-china-shop craziness that “The Little Sister” doesn’t, quite / Melliti’s performance is reserved and even a bit opaque, certainly compared to the excellent Park [Ji-Min], who made her own debut in Davy Chou’s “Return to Seoul” and, indeed, seasoned actors such as Mouna Soualem, playing a raucous party animal drawn to Fatima. This opacity is partly a function of not being a professional actor, but it is also the opacity of real life, the opacity of someone who has long learned to present a calm and undemonstrative face to the world – and there is something affecting in emotion and tears in this context. And finally, Herzi shows us that these crises and confrontations are maybe never going to be entirely solved, but managed and finessed with increasing maturity. It’s an elegant directorial performance from Herzi.

Guy Lodge, a la ressenya per a Variety: It says less about “The Little Sister” than it does about a certain entrenched model of queer cinema shaped by past generations that we spend much of Hafsia Herzi‘s third feature waiting for something terrible to happen. Coming-out stories have long been weighted with expectations of trauma or tragedy, and the stakes in this one are high: Our heroine Fatima is a devout Muslim girl from an Algerian immigrant household in Paris, fearful that her nascent lesbianism will see her cast out of her family and faith. But conflict doesn’t arise in quite the ways you’d expect throughout this quiet character study, in which self-acceptance is the most significant narrative hurdle to clear / Sensitive and empathetic but a little timid in storytelling and style, “The Little Sister” rests considerably on its lead performance by first-time actor Nadia Melliti, an arresting presence who suggests Fatima’s vulnerabilities and insecurities from behind a withdrawn exterior — though the film can, at points, feel hemmed in by her emotional range. It’s not hard to imagine Herzi herself having taken the role earlier in her career, though as in her last directorial venture, 2021’s “Good Mother,” the actor-turned-filmmaker stays off camera, guiding her cast with palpable care and compassion. A Cannes competition berth arguably places undue pressure on this affecting but modest work, though it’s a broadly accessible arthouse prospect (..).

Més ressons de la projecció del film: Roger Koza, l’article per a Con los ojos abiertos | A Cineuropa, entrevista de Fabien Lemercier a la directora: “What inspired me in the novel was the character of a young lesbian woman, a Muslim, at odds with her faith, who is searching for her identity” |

CANNES PREMIÈRE.

FOTO: “La ola” (© Diego Araya – Festival de Canes).

De Sebastián LELIO , “La ola” / “The Wave“ / “La vague”.

Producció: Xile, EUA. Any: 2025. Durada: 2h09.

Gènere: Drama musical. Sinopsi: Onades de canvi esclaten al campus, i entre les ocupacions i manifestacions hi ha la Julia, una estudiant de música que s’uneix a la causa per denunciar l’assetjament i els abusos que els estudiants han patit durant massa temps. Però mentre canta i balla al ritme de les cançons, un episodi misteriós la persegueix: una trobada desconcertant amb en Max, l’assistent del seu professor de cant. Què va passar aquella nit? Només era una cita més? En va donar ella el consentiment? O era molt pitjor?Atrapada per l’eufòria col·lectiva i els seus propis fantasmes, la Julia es converteix en el cor del moviment. El seu testimoni, íntim i complex, esdevé una onada que sacseja, trastoca i redefineix una societat polaritzada.

Amb: Daniela López (Julia), Avril Aurora (Luna), Thiare Ruz, Lola Bravo (Rafa), Paulina Cortés (Tamara), Amparo Noguera.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Cannes Première | En aquest blog, més informació: Cannes Première.

Ressons de la projecció del film:

Joan Millaret Valls, a la ressenya per a cinemacatala.net: En aquesta línia de reivindicació feminista convé parlar també de la pel·lícula en format de musical combatiu ‘La ola’ de Sebastian Lelio (..) que s’inspira en l’ocupació de la Universitat de Santiago de Xile el 2018 per les seves estudiantes per denunciar les violacions i abusos sexuals que patien d’alguns professors. El protagonisme col·lectiu està mediatitzat pel cas particular de la Julia (Daniela López), una estudiant de cant que pateix l’abús del seu professor de música, esdevenint l’eix narratiu predominant del film. (..) Film d’activisme feminista produït com el seu film oscaritzat pel compatriota cineasta xilè Pablo Larraín. Es tracta d’una benvinguda aposta arriscada a l’hora d’abordar uns fets històrics en format musical. Per moments resulta elemental, unidireccional, pamfletària, però aconsegueix sobradament tractar amb ambició i risc tots els debats i parts derivades que acompanyen als casos de denúncia d’abusos sexuals, des del silenci corporatiu de la direcció de la universitat o la revictimització de la denunciant.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: En el año 2018, en la Universidad Estatal de Santiago de Chile estalló un movimiento feminista. Las estudiantes acusaban a los profesores y algunos de sus compañeros de clase de violaciones, abusos sexuales y abusos de poder patriarcal. Sebastián Lelio, ganador del Oscar por “Una mujer fantástica”, decide convertir esta experiencia en una especie de película manifiesto coral, partiendo de una teatralización de la experiencia. La película se centra sobre todo en la experiencia de Julia, una joven estudiante de música, que fue seducida y violada por Max, su profesor. A lo largo de la película se plantean los diferentes caminos para llevar a cabo la lucha contra la vejación femenina, desde el grito colectivo, la denuncia, la creación de protocolos propios, la ocupación del rectorado. etc. Lelio filma la lucha a partir de una serie de coreografías y cantos, algunas de ellas con cierta fuerza visual, pero todo el derroche de energía puesto en la película queda diluido por la voluntad claramente panfletaria. En la exposición de los hechos no hay ninguna grieta, todo es plano, unidireccional y sin ninguna opción posible al debate.

Gianluca Arnone, a la ressenya per a Cinematografo: Sebastián Lelio tenta la via impervia del musical politico con “La Ola” (“The Wave”), costruito attorno al fuoco acceso delle proteste femministe universitarie del Cile 2018. La scelta non è casuale: dopo l’Oscar per “Una donna fantastica” e la doppia incursione nelle vite di donne comuni in “Gloria” e “Gloria Bell”, Lelio torna al femminile, stavolta in chiave militante e musicale, ambiziosa nel concept e audace nelle forme / Ma “La Ola” sconta da subito la fatica di un’operazione contraddittoria. Julia, protagonista studentesca e voce del dissenso, diventa suo malgrado epicentro della ribellione; la regia di Lelio la segue, la celebra, ma poi la schiaccia sotto il peso di un impianto coreografico che, se pure affascina per potenza espressiva e precisione scenica, presto soffoca il nucleo drammatico del racconto / Il confronto con “Emilia Perez” di Jacques Audiard è inevitabile: anche il regista francese aveva osato la contaminazione musicale e politica, ma con una leggerezza cinematografica che Lelio qui non possiede. Se Audiard aveva sorpreso per freschezza e immediatezza narrativa, Lelio invece cade in un eccesso formale e narrativo, meno agile e più soffocante. Entrambi affrontano la protesta con il linguaggio dello spettacolo, ma Lelio sceglie un registro urlato e dichiaratamente frontale che fatica a sostenere le sfumature necessarie / Musical, certo. Il rischio intrinseco è noto: la protesta come spettacolo, la militanza politica come atto performativo. Lelio non lo evita, anzi lo amplifica con un linguaggio urlato, esposto, che spesso scivola nel frontale, quasi volesse sfidare Hollywood sul suo stesso terreno—riuscendo invece soltanto a emularne meccanicamente la superficie. Il film è efficace quando coglie l’energia grezza e disperata della rivolta, meno quando cerca l’epica a tutti i costi, sacrificando complessità e sfumature alla forza bruta dei numeri musicali / Notevole, è vero, il montaggio, che seziona con acuta consapevolezza ritmo e tempi della protesta, catturandone l’urgenza autentica e l’aggressività quasi ancestrale. Ma qualcosa non torna: l’eccesso spettacolare genera saturazione, l’intenzione di far emergere questioni profonde e intricate (dalla denuncia sociale alla critica auto-riflessiva sull’appropriazione maschile di storie femminili) resta irrisolta, sospesa in un finale roboante, visivamente splendido ma narrativamente esausto / Personaggi? Sbiaditi, purtroppo. Anche Julia si perde, ridotta a icona involontaria, eroina che Lelio esalta e contemporaneamente svuota di sostanza. Ecco il paradosso: Lelio, che in “Una donna fantastica” e “Disobedience” aveva brillato per la capacità di scavare intimamente nelle psicologie femminili, qui sembra perdere proprio quella profondità. Così il film, nonostante ambizioni alte e una fattura indubbiamente di rilievo, finisce intrappolato nella gabbia di una forma troppo rigida, autocompiaciuta, che lascia poco spazio al cuore pulsante della storia. Più esperienza visiva che cinematografica, più slogan che dialogo, “La Ola” è destinato a dividere, incapace di coniugare davvero spettacolo e profondità. Lelio regista resta interessante, il film meno.

Guy Lodge, a la ressenya per a Variety: (..) Lelio has collated an assortment of testimonies into a stylized modern-dance musical centered on one fictional victim — a bold approach that yields spotty rewards as both entertainment and message movie / Composed and choreographed with energetic aplomb, shattering various fourth (and fifth and sixth) walls with purposeful abandon, Lelio’s first feature made in his homeland since 2017’s Oscar-winning “A Fantastic Woman” (..) / The closest comparison one might make is to last year’s “Emilia Pérez,” though Lelio’s fusion of stomping song-and-dance numbers with political cheerleading is less couched in irony and melodrama. Even at its most formally playful, the film is marked by an earnestness of tone that makes it feel like work, especially given a two-hour-plus runtime that exposes the repetitiveness of its rhetoric and the sparseness of its drama / (..) In any event, Julia’s class is cut short by a sudden call to arms, as students rush en masse to the university’s central courtyard, while a vast banner unfurls down one wing of the building, declaring, “THIS UNIVERSITY GRANTS DEGREES TO RAPISTS.” The crowd breaks into an aggressively coordinated, warrior-style dance routine, bluntly calling on the faculty’s predatory men to “go fuck yourselves a bit” — the first and most arresting of the film’s many musical sequences, distinguished by the angular, declarative violence of Ryan Heffington’s choreography and the abrasive clash of brass and percussion in the score by Lelio’s regular composer Matthew Herbert. Few of the original songs in “The Wave” are particularly melodic or memorable, though the film aims for cumulative performance-piece impact — less Broadway than experimental theater workshop / It’s the unsung dramatic material between these samey but undeniably swaggering setpieces that stall proceedings, let down by bluntly declamatory dialogue and one-note performances as Julia’s individual tale comes to the fore of both the film’s narrative and the onscreen revolution (..) / As the symbolic face of an emergingly outspoken generation of Chilean women, Julia is a compelling figure. As an individual personality, she’s less vivid and defined, inevitably registering as a composite character, also called on to represent the under-platformed working classes in this struggle (..) / (..) Finally, a Brechtian late-film reality shift calls attention to Lelio’s own conflicted presence as the male helmer of this expressly feminist project — though “The Wave” hardly merits extra credit for calling itself out.

SESSIONS ESPECIALS.

FOTO: “Arco” (Diaphana).

D’ Ugo BIENVENU, “Arco“.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h28. Òpera prima.

Gèneres: Ciència-ficció, aventures, animació. Sinopsi: L’Arco, de 12 anys, viu en un futur llunyà. Durant el seu primer vol amb el seu vestit arc de Sant Martí, perd el control i cau al passat. La Iris, una nena de la seva edat del 2075, el veu caure. El rescata i intenta per tots els mitjans enviar-lo de tornada a la seva època.

Amb: amb les veus de Swann Arlaud (Tom/Mikki), Alma Jodorowsky (Jeanne/Mikki), Margot Ringard Oldra (Iris), Oscar Tresanini (Arco), Vincent Macaigne (Dougie), Louis Garrel (Stewie), William Lebghil (Frankie), Oxmo Puccino (Dom).

Festivals: Canes 2025 – Sessions Especials | Annecy 2025 | En aquest blog, més informació: Sessions Especials.

Ressons de la projecció del film:

Valerio Sammarco, a la ressenya per a Cinematografo: Ugo Bienvenu esordisce al lungo d’animazione con una bella favola futurista ed ecologista. Perché il domani è a rischio, iniziamo ad immaginare il domani-del-domani / Le storie più belle nascono con un gesto di disobbedienza. E con uno slancio di curiosità / Ugo Bienvenu esordisce alla regia di un lungometraggio d’animazione con “Arco”, bella favola futurista ed ecologista ambientata nel 2075: questo è l’anno in cui vive Iris, preadolescente con fratellino neonato e per balia un robot tuttofare, Mikki. Sì, perché i genitori lavorano tutta la settimana in città e per vederli si affida ad un proiettore olografico. Ama disegnare, Iris, ma la scuola la annoia: sarà una velocissima scia arcobaleno che solca il cielo a ridestarla da una quotidianità non proprio idilliaca / Prodotto da Natalie Portman (..), “Arco” racconta dunque l’amicizia inaspettata tra due ragazzini appartenenti ad epoche diverse, entrambe immaginarie: il personaggio eponimo del film arriva da un futuro imprecisato, vive sopra le nuvole insieme alla sua famiglia in case autosufficienti e adagiate su piattaforme rigogliose posizionate sopra altissimi piloni, la cui base non è dato sapere dove poggi / Iris è invece una bambina del “nostro” futuro, quello che con buona probabilità potrebbe attenderci tra una cinquantina d’anni: tecnologicamente avanzato ma climaticamente invivibile, gli adulti indossano sempre occhiali da sole, le case sono “protette” da bolle che respingono gli agenti atmosferici, nubifragi e incendi minacciano costantemente l’esistenza di ogni specie vivente / Bienvenu si affida dunque al sogno delle nuove generazioni, alla visione di chi, immaginando il futuro-del-futuro, possa salvare il pianeta attraverso la propria determinazione e talento. Perché chissà, magari un domani potremo indossare un mantello e volare sfidando le leggi dello spazio-tempo regalando al cielo la bellezza di arcobaleni infiniti.

Marius Chapuis, a la ressenya per a Libération: D’abord il y a la vision d’un hameau perché. Une grappe de maisons igloos posées sur des structures en escalier, au-dessus des nuages. Sur ces plateformes, des familles jouissent d’un idéal pastoral hors-sol. Il y a des oies, des vergers, c’est un Eden. Sauf pour un petit garçon, Arco, trop jeune pour avoir le droit de quitter les lieux. Il voudrait enfiler les capes arc-en-ciel de ses parents, voler, et sillonner le temps. Il veut aller voir les dinosaures. Alors, à l‘aurore, il pique l‘attirail de sa frangine et se précipite dans le vide. Alice pénétrait dans le terrier à quatre pattes, Arco y tombe comme une pierre. Arco aurait pu s’ouvrir sur cette chute. C’est là, dans son combat contre la gravité, que le film d’animation prend son envol. A mesure que son corps disparaît dans les replis de sa cape qui claque au vent, la silhouette du gamin s’étire, il se change en arc-en-ciel, se réduit à l‘état de trait lumineux, de coup de crayon / (..) La descente d’Arco, captée à la manière d’un ange déchu tombant du Ciel, se conclut par la découverte d’un autre monde. D’un idéal pavillonnaire littéralement sous cloche. Alors qu’une violente tempête balaie une paisible banlieue américaine, les familles poursuivent leurs activités comme s’il s’agissait d’un dimanche après-midi d’été. A l’abri de leurs dômes hermétiques, ils pique-niquent, arrosent le jardin. Dehors c’est l’apocalypse, dedans l’allégresse. En un plan est installée la grande peur qui ronge le film : ce refus obstiné de regarder ce qui se profile à l’horizon, de prendre acte de la catastrophe climatique imminente afin de poursuivre encore un peu l’esprit de bamboche. Les minutes qui suivent précisent cet aveuglement. Pétrifié dans une gangue rétro futuriste qui donne au moindre objet de consommation une allure de jouet acidulé, ce futur proche s’efforce de vivre comme il l’a toujours fait. On se pavane en combi moulante aux allures de pyjama, à la manière de grands gamins, le regard dissimulé derrière des lunettes de soleil / Quand on ne vit pas complètement hors du monde, comme les parents d’Iris, qui bossent tant qu’ils n’ont pas le temps d’apparaître dans le cadre autrement que sous la forme d’hologramme. La garde de la petite et de son frère en bas âge est confiée à l’androïde Mikki. C’est Iris qui trouvera Arco dans la forêt, qui le recueillera et l’aidera à rentrer chez lui. Sans l’aide du moindre adulte, puisqu’il ne semble plus y avoir de gens responsables dans cet âge qui s’annonce. Au point qu’au milieu de robots chargés du care, émerge une microsociété d’enfants, éveillés, conscients qu’on leur laisse un monde qui vit à crédit. Arco est une utopie filmique, l’espoir que l’éco-anxiété sourde qui s’empare des gamins d’aujourd’hui engendre une réponse, une réaction, un élan vital / (..) Libéré de la question de la création d’un vocabulaire esthétique, Bienvenu se concentre sur le langage, sur l’image cinéma par opposition à celle de bande dessinée. Avec une bonne fée : le cinéma de Hayao Miyazaki. Si le motif premier d’”Arco” (la chute) fait évidemment penser au “Château dans le ciel”, l’influence du maître japonais est plus profonde et diffuse. Elle transparaît dans la manière qu’a le vent de se manifester à l’écran, dans les mouvements internes d’un film en quête de lévitation, dans le refus de créer de vrais antagonistes (..), dans la recherche du sensitif dans un monde peuplé d’objets lisses et sans aspérités.

FOTO: “Bono: Stories of Surrender”(Festival de Canes).

D’ Andrew DOMINIK, “Bono: Stories of Surrender“.

Producció: EUA. Any: 2025. Durada: 1h27.

Nota sinòptica: Mitjançant paraules, música i entremaliadures, en Bono desvela les seves experiències profundament personals que l’han format com a fill, pare, marit, activista i líder de U2. Hi comparteix, efectivament, històries de vida i també cançons d’U2 en un espectacle íntim, explorant les relacions amb la família, els amics i la fe. Presenta imatges inèdites de les seves actuacions de ‘Stories of Surrender’ al Beacon Theatre.

Sinopsi: Rememora amb tot luxe de detalls el prestigiós xou personal de Bono, “Stories of Surrender: An Evening of Words, Music and Some Mischief…”, on ens ofereix una perspectiva íntima sobre la seva extraordinària vida i la seva família, amics, i la seva fe, tot allò, en suma, que ha estat el pilar de la seva carrera. A més, desvetlla anècdotes personals sobre el seu recorregut com a fill, pare, espòs, activista i estrella del rock. Juntament amb enregistraments exclusius i inèdits del tour, aquesta pel·lícula recupera els moments en què, amb la banda i la veu, Bono va donar vida a les cançons més memorables d’U2, les que han donat forma a la seva carrera i al seu llegat (AppleTV+). Vídeo: Tràiler.

Documental, amb: Bono, Jacknife Lee, Kate Ellis, Gemma Doherty.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Sessions Especials |

Ressons de la projecció del film:

Paco Vilallonga, a la crònica pel Diari de Girona: (..) s’ha pogut veure a Canes “Bono: stories of surrender”, un documental signat pel cineasta nord-americà Andrew Dominik que filma el ‘one man show’ amb el que el músic i activista irlandès Bono -líder dels U2- va recórrer diversos escenaris dels Estats Units i d’Europa la tardor de 2022 i la primavera de 2023. Van ser un total de 27 actuacions, 12 de les quals al Beacon Theatre de Nova York i una actuació final al Teatro San Carlo de Nàpols, els escenaris on s’ha rodat el documental presentat a Canes. Produït entre d’altres per Brad Pitt com un documental original d’Apple TV+, el film es podrà veure molt aviat doncs s’estrena a finals de mes a tot el món a través de la plataforma / A ”Stories of surrender”, Bono fa un repàs autobiogràfic a la seva carrera i trajectòria vital. És un despullament personal de l’artista, farcit de moments emotius però també amb certs tocs d’humor i desmitificació, en el que el líder d’U2 reviu des de la joventut, amb la formació del grup, als records familiars al seu Dublin natal -i molt especialment la relació amb el seu pare i la seva dona Alison Hewson-, passant per la seva conversió en un personatge mediàtic que ha compaginat la seva trajectòria musical amb l’activisme social. Amb una escenografia minimalista -una taula i 4 cadires- i acompanyat d’una banda formada per una violoncelista, una arpista i un percussionista, Bono desplega un discurs reflexiu, lúcid i nostàlgic en una mirada retrospectiva a la seva vida i carrera artística, mentre interpreta alguns dels grans ‘hits’ del seu repertori (..). Hi ha anècdotes brillants com aquella en que explica una trobada amb Lady Diana Spencer i com vuit-cents anys de lluita per la sobirania d’Irlanda van quedar en suspens en els vuit segons de la salutació amb una membre de la monarquia britànica. És un recorregut que el director Andrew Dominik filma amb una gran fotografia en blanc i negre i una planificació calculadíssima que fan del documental una petita filigrana. És una obra absolutament imprescindible pels seguidors del cantant irlandès però també una bona immersió per aquells que no ho són per conèixer millor el perfil i transcendència d’un dels artistes més influents i rellevants de l’escena musical contemporània.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: Después de que la leyenda de U2 fuera escrita por diferentes voces, Bono decidió escribir su propia versión de los hechos en un libro que no tardó en convertirse en un best-seller. Con motivo de la reedición del libro, Bono decidió convertir su propia vida en un espectáculo con el título de ‘Bono, an evening of words, music and some mishef’. El espectáculo que tenía la forma de un ‘quarter man show’, mezclaba las reflexiones de Bono sobre su propia vida -en particular su relación con sus padres-, algunas anécdotas, el recitado de ciertos poemas y la interpretación de algunas de las más icónicas canciones de U2 acompañado de una violoncelista, una arpista y una batería. Este espectáculo íntimo en el que Bono cuenta cómo su padre ferviente católico irlandés acabo dando la mano de Lady Di o como en los inicios de U2 estuvo muy presente la música de los Ramones, es algo más que una biografía del grupo sino una especie de reivindicación -con el tono afectado propio de Bono- de sus idees y de sus luchas particulares en las que el rock and roll se convierte en una forma de luchar por la defensa del mundo. Dentro del proyecto llevado a cabo por Bono también figuraba la idea de una película, que ha encargado a Andrew Dominik —-cercano a Nick Cave- y que ha contado con la producción de Brad Pitt entre otros. El resultado final es un recital de lo mejor y lo peor de Bono, un espectáculo -cuyo directo se presentó en Madrid en 2022- donde el cantante recupera desde ‘Sunday, Bloody, Sunday’ hasta ‘With or without you’ para acabar interpretando en italiano ‘Torna a Sorrento’, en homenaje a su padre.

Valerio Sammarco, a la ressenya per a Cinematografo: Tre anni dopo “This Much I Know to Be True”, seconda parte del dittico dedicato a Nick Cave dopo il monumentale “One More Time with Feelings” (2016), Andrew Dominik si sofferma ora su un altro personaggio carismatico della musica mondiale, Bono Vox, da 50 anni frontman e leader degli U2 / (..) Che poi, ancora una volta, è la straordinaria sensazione che si prova di fronte all’opera di Dominik: concettualmente (e giustamente) quest’ultimo è un lavoro lontano anni luce da “One More Time with Feelings”, progetto quello che cambiò pelle in corso di realizzazione in seguito alla tragedia occorsa a Nick Cave (la morte del figlio adolescente). Con “Bono: Stories of Surrender” ci troviamo “semplicemente” al cospetto di una performance live che il regista australiano riesce però a sollevare in dimensioni probabilmente non percepibili neanche dagli spettatori presenti in quel momento, dal vivo / Il bianco e nero che inghiotte e i lampi di luce che squarciano il buio, movimenti di macchina e sovrapposizioni sonore e visuali, Dominik non ci invita semplicemente ad assistere (ascoltare), no, ci obbliga piuttosto – con una naturalezza commovente – a stabilire un contatto empatico di un livello superiore, quasi imparagonabile a quello che solamente l’ars oratoria e il talento canoro di Bono potevano ottenere / (..) Questo mettersi a nudo, come figlio, padre, marito, attivista e rock-star, questo flusso di parole e musica trova così nello sguardo di Dominik non solo un filtro attraverso cui spostarsi da un palco ad uno schermo ma la chiave per aprire un ulteriore strato di profondità di questo viaggio à rebours toccante e coinvolgente.

CINEMA DE MITJANIT.

FOTO: “Sons of the Neon Night” (Festival de Canes).

De Juno MAK, “‘Sons of the Neon Night” / “Feng Lin Huo Shan” (“風林火山”).

Producció: Hong Kong. Any: 2025. Durada: 2h12.

Gènere: Thriller criminal.

Sinopsi: Ambientada en una Hong Kong surrealista i coberta de neu, la pel·lícula comença al cor concorregut de la ciutat, il·luminat amb els seus neons, on homes armats disparen a l’atzar contra la multitud de vianants. Una sèrie d’accidents aparentment aleatoris provoquen la mort del president d’una empresa farmacèutica —que també és en secret el padrí del narcotràfic—, en una explosió a l’hospital on està reclòs. Hi ha caos per tota la ciutat, la policia està paralitzada i el negoci familiar està en crisi. El fill petit, fermament decidit a trencar amb el passat desprestigiós de la seva família, succeirà naturalment al lideratge del grup, tret que el seu germà gran fugitiu i els partidaris del seu difunt pare se li interposin en el camí. El títol xinès de la pel·lícula, Feng (Vent) Lin (Bosc) Huo (Foc) Shan (Muntanya), està extret del llibre clàssic d’estratègia militar de Sun Tzu, L’art de la guerra. A la pel·lícula, la família és, de fet, el camp de batalla per excel·lència.

Amb: Takeshi Kaneshiro (l’”hereu”), Sean Lau (policia de doble cara), Louis Koo (Ching Man-sing, assassí amb un passat complicat), Tony Leung Ka-fai (psicòleg al servei de la policia), Gao Yuanyuan (terapeuta jubilat).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Sessions de Mitjanit | En aquest blog, més informació: Fora de Competició i Mitjanit.

UN CERTAIN REGARD.

FOTO: “The Chronology Of Water” (Les Films du Losange).

De Kristen STEWART, “The Chronology Of Water“.

Producció: EUA, França, Letònia. Any: 2025. Durada: 1h30. Òpera prima.

Nota sinòptica: Biopic de la nedadora Lidia Yuknavitch, convertida en artista, que explora els problemes de la sexualitat, el dolor i l’addicció.  Sinopsi: Lidia Yuknavitch  és una dona que va trobar la salvació, després d’una infància i joventut marcats pels abusos i addiccions, en la literatura i la natació i va acabar convertint-se en una exitosa mestra, mare i escriptora.

Amb: Imogen Poots (Lidia Yuknavitch), Thora Birch (Claudia), Tom Sturridge, Michael Epp, Earl Cave, Susannah Flood, Kim Gordon, Jim Belushi (Ken Kesey).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Un Certain Regard | En aquest blog, més informació: Un Certain Regard.

Ressons de la projecció del film:

Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona: Ha estat la pel·lícula que de moment ha generat més expectació a Canes tot i no competir a la secció oficial per la Palma d’Or. “The chronology of water”, el debut en la direcció de l’actriu nord-americana Kristen Stewart, feia dies que tenia les entrades esgotades per les projeccions, amb bona part de la premsa i els professionals del mercat sense poder-hi accedir. Un ‘hype’ que finalment s’ha rebel·lat totalment justificat perquè el film, que s’ha pogut veure a la secció paral·lela “Un certain Regard”, confirma la descoberta d’una mirada, el naixement d’una cineasta, que hauria de tenir continuïtat i anar més enllà del personatge públic icònic que Stewart ha creat els darrers anys / (..) Stewart adapta el llibre de memòries homònim de l’escriptora nord-americana Lidia Yuknavitch, i ho fa amb un film poètic, calidoscòpic, en el que la veu en off i la magnífica interpretació de l’actriu Imogen Potts, ens guien i condueixen per una simfonia d’imatges suggerents i exquisidament muntades. Stewart es fa seves moltes de les reflexions de Yuknavitch, i és evident retrobar en el film alguns dels elements que l’han convertit en una autèntica icona de la moda, de les reivindicacions del col·lectiu LGTBIQ+ i fins i tot d’una determinada cinefilia moderna. (..) És un exercici autoconscient de memòria en el que la cineasta fa un viatge iniciàtic per les addiccions, l’autodestrucció i finalment la supervivència, tot plegat embolcallat per unes imatges d’una bellesa i maduresa sorprenents tractant-se de la pel·lícula d’una debutant. Sens dubte, estem davant un dels descobriments del Festival i un film que apunta a un talent innat d’una directora qu esperem que tingui una llarga carrera per davant més enllà de la seva trajectòria com a actriu.

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara: Amb només trenta-cinc anys Kristen Stewart ja ha sigut moltes coses: ídol adolescent mainstream, icona indie rebel adorada per la cinefília, referent LGBTI del cinema actual… Però a partir d’aquest Festival de Canes hem d’afegir-hi una nova categoria: directora amb talent, sensibilitat i atreviment (..) / Inspirant-se en la prosa fragmentada i poètica del llibre de Yuknavitch, la pel·lícula de Stewart opta per una narració no lineal de l’acció, sobretot en el muntatge calidoscòpic d’imatges i sons dels primers minuts, a mig camí entre la lírica visual de Terrence Malick, el cinema de Stan Brakhage i els primers films de Josephine Decker. Sense acabar de renunciar-hi, Stewart modula aquest estil a mesura que ens submergim en la història de la Lidia, a la qual encarna, des de l’adolescència a la trentena llarga, una Imogen Poots extraordinària. L’expressivitat descarnada i visceral del seu rostre és un dels espectacles més apassionants d’aquesta edició del festival, que hauria de servir per consagrar l’actriu nord-americana / El material de partida no era fàcil: els traumes del passat són una llosa sobre la identitat de la Lidia, que no troba la pau ni en els triomfs esportius com a nadadora ni en els nòvios comprensius, com el que interpreta Earl Cave, fill de Nick Cave, al qual maltracta per la seva falta d’agressivitat. La relació de Lidia amb el sexe és complicada, per dir-ho d’alguna manera, ja que es masturba furiosament pensant en els abusos que va patir i experimenta amb el sadomasoquisme de la mà d’una dominatrix encarnada per Kim Gordon, de Sonic Youth. La pel·lícula abraça el dolor i la confusió de la vida tan complexa de Yuknavitch, que acaba trobant la taula de salvació en la literatura. Stewart ho explica tot amb audàcia narrativa i empatia pels personatges, i el resultat és magnífic.

Joan Millaret Valls, a la ressenya per a cinemacatala.net: (..) Un film fragmentat, fent d’instants, de records, que repassa el trauma per la pèrdua d’un fill nounat, l’abús patern, els matrimonis fracassats, la drogodependència o la pulsió literària. Una història punyent que resulta irritant a estones per repetitiva i efectista. Destacar especialment el treball d’Imogen Poots que es fica en el paper de la nedadora i escriptora americana Lidia Yuknavitch. Una pel·lícula pedant, sovint, que manlleva recursos formals estètics del cinema de Terrence Malick, cas de ‘L’arbre de la vida’ (2011) (..).

Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: Debemos agradecer a “Crepúsculo” no tanto por la calidad artística de la saga sino porque impulsó las carreras de Kristen Stewart y Robert Pattinson, dos intérpretes que con los años se alejaron del facilismo de elegir proyectos que ratificaran el lugar de estrellas juveniles que habían alcanzado y demostraron inquietud y talento como para trabajar con grandes cineastas en películas exigentes, provocadoras y controvertidas / (..) Rodada en 16mm, narrada de manera fragmentaria con imágenes por momentos más cercanas al cine experimental y con un montaje lleno de saltos, distorsiones y efectos, “The Chronology of Water” narra la historia de Lidia (la inglesa Imogen Poots), una joven que en la década de 1980 es víctima de todo tipo de abusos por parte de un padre manipulador hasta lo tiránico (Michael Epp), con una madre alcohólica y con tendencias suicidas (Susannah Flood) y una hermana (Thora Birch) que se desentiende todo lo que puede. Experta nadadora, la protagonista acepta una beca de una universidad de Texas no tanto para desarrollar una carrera deportiva profesional (que pronto quedará trunca por el consumo de drogas) sino como casi la única alternativa para huir de ese hogar tóxico / La película pendula entre una vertiente literaria que se percibe desde el uso recurrente de la voz en off (..) y otra mucho más íntima y visceral que expondrá desde sus relaciones afectivas en muchos casos turbulentas hasta su promiscuidad y su bisexualidad, pasando por el traumático tránsito de un embarazo no buscado o la forma nunca fácil de lidiar con la violencia intra y extra familiar. Una acumulación de imágenes de sangre, golpes y fluidos expuestos con crudeza pero sin abandonar nunca cierto lirismo / “The Chronology of Water” tiene, claro, al agua como elemento recurrente: las piscinas, el mar, ese oleaje que todo lo invade y luego se retira, pero siempre deja sedimentos. Stewart parece por momentos demasiado enamorada de su material y de su ‘patchwork’ visual al punto de dejar en el corte final unos cuantos planos suntuarios, innecesarios, que caen en una estilización caprichosa y en el regodeo. De todas formas, aunque esos excesos y repeticiones por momentos abrumen en los 128 minutos de metraje, hay en ella una cineasta con vuelo propio, con una fuerza inquebrantable, una audacia a prueba de convencionalismos, una sensibilidad muy especial y un talento en bruto que en futuros trabajos seguramente terminará de depurar y potenciar.

Luc Chessel, a la crítica per a Libération: «Now let’s watch this fucking movie !» lance Kristen Stewart sur la scène d’Un certain regard. Les lumières de la salle Debussy tombent en retenant leur souffle, la décolo platine trempée dans le rouge sang et les socquettes blanches flottent un instant dans le noir de la persistance rétinienne. The Chronology of Water commence, frénétique, et ne s’arrêtera plus (..) / Il retrace donc l’existence torturée de Lidia (Imogen Poots), à partir des traumas de son enfance dans l’Oregon dans les années 60-70, alors qu’elle pratique la natation intensive et survit sous l’emprise d’un père abusif, puis en passant par les étapes de son devenir-écrivain, par doses d’autodestruction, de catharsis, de guérison. Le film se refuse radicalement à construire son récit au moyen de scènes à proprement parler, et nous lance plutôt dans un flux saccadé d’images, de phrases, de souvenirs et de sensations, tout en fragments de 16mm et de sons fantômes pour traduire les mouvements violents de la difficulté d’être / (..)  Dans ‘this fucking movie’-ci, elle est déstructurée, rongée, comme dévorée par son romantisme, et se hisse à la hauteur d’un adjectif tel que «boursouflé». Le fameux style de jeu expérimental, paradoxal, de Kristen Stewart (intense-nonchalant, extrême-atone) s’y retrouve un peu, converti en mise en scène, déformé par la vitesse de défilement des épisodes de la vie de son héroïne, comme si le livre de Lidia Y. nous était feuilleté à toute vitesse au visage en hurlant. Et pas pour nous éventer. Intense, oui. C’est le mot de notre époque, l’époque de Kristen Stewart.

Stephanie Bunbury, a la ressenya per a Deadline: As an actor, Kristen Stewart brings a restlessly kinetic energy to every role she plays; even when still, she still seems to be vibrating with her own intensity. As a director, she infuses “The Chronology of Water” (..) with that same personal electricity, blasting what could be a conventionally sequential biopic into splinters, shards and ripples that can be pieced together as we go. Or not, of course: those bits of memory can simply be embraced in all their vivid, meticulously planned disarray. If it is a biopic, it’s not like any you’ve seen before / Imogen Poots plays Lidia from her first scenes as a schoolgirl swimming champion to her eventual emergence as a writer with a settled life: home, partner, child and a desk with a view over water. Like Stewart, Poots is 35, but there is never a moment when you question her age in the role; it doesn’t rely on that kind of realism. What she brings to Lidia, as the abused child of a bullying father and a permanently sedated mother, is a conviction that has nothing to do with her actual age. She feels like a teenager, miserable and desperate for escape. She is the frayed twentysomething addict who gets carted away by paramedics. Just as powerfully, she is a bereaved mother and a tormented, alcoholic virago who punishes her first husband Philip (Earl Cave) for being too nice. She is in practically every frame and she always feels right, her performance pulsing with urgency / That urgency is also built into the film’s construction. Everything is in constant, driven movement. Frantic editing ensures that scenes flash forward and backward in time, sometimes within a minute: these alternating shots work like a visual metronome, ticking from side to side. Smaller sequences are broken up with jolting jump cuts (..) / Sounds, likewise, surprise us by coming from anywhere. An initial voice-over, apparently from Lidia’s writings, is discouragingly portentous – it does sound, in fact, like teenage diary – but then we hear her father’s voice, intruding into her life from thousands of miles away, haunting and unnerving. Or we hear her pencil, amplified to fill the room, as she scribbles in her notebooks with such urgency that she breaks the lead / (..) Stewart shows her characters largely in close-up, often from odd angles: looking up at a chin, for example, or coming in so close that a single eye or the whorl of an ear fills the screen. There are moments when it isn’t entirely clear whose eye in in our sights, but the shots are so brief it hardly matters. They are all part of the same mosaic / (..) The film she has made is simultaneously raw and intricately constructed, as precise and potentially perilous as a Jenga skyscraper. So much visual and aural artifice could easily collapse in on itself, but it holds steady. On so many levels, it is to be admired. Stewart has successfully found a form to match the spiky, visceral quality of Yuknavitch’s prose, as evidenced by readings within the film, and its primary subject: trauma. It also maintains an unflagging support for a central character who is sometimes hard to bear. At the same time, so much technical complexity does create a sense of distance from what we are being told. We see what happened to Lidia Yuknavitch, we understand it, we appreciate Stewart’s artistry. The net effect, to be honest, is a bit chilly.

Federico Pontiggia, a la ressenya per a Cinematografo: Doveva succedere, che da davanti passasse dietro alla macchina da presa, forte del “praticantato d’autore” con Reichardt, Assayas, Larrain, Cronenberg (..) / (..) Stewart ne ha fatto, appena letto, il suo ‘livre de chevet’ [ l’eterodosso memoir (2011) di Lidia Yuknavitch], e la trasposizione ha assecondato la prosa liquida, l’identità fluida, il vulnus tracimante, il (re)flusso di coscienza di Yuknavitch, e pure troppo: detto senza mezzi termini, si fatica a seguire questa Cronologia / Non si empatizza, più di tanto almeno, con Lidia, anche perché la narrazione ondivaga, stilosetta e artatamente arthouse sembra levare consistenza al dolore: la vocetta di Poots non aiuta, e nemmeno la regia di Stewart, abbastanza irritante per presunzione e lassismo / La trasformazione del trauma – incesto compreso – in arte è commendevole, l’esorcizzazione degli abusi nel nuoto e nella scrittura preziosa, ma il vagare per queste acque, laddove corpo natante e corpo letterario dovrebbero coincidere, trova insieme derive e risacche, rischiando sensibilmente di mandare a fondo il debutto di Stewart, che prendendo da Yuknavitch sceglie la paratassi passivo-aggressiva e il peana al proprio Io. Che lascia l’acqua che trova.

Peter Bradshaw, a la crítica per a The Guardian, li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: Kristen Stewart’s directorial debut, adapted by her from the 2011 abuse memoir by Lidia Yuknavitch, is running a very high temperature, though never exactly collapsing into outright feverishness or torpor. It’s a poetry-slam of pain and autobiographical outrage, recounting a writer’s journey towards recovering the raw material of experience to be sifted and recycled into literary success / The present day catastrophes of failed relationships, drink and drugs are counterpointed with Super-8 memories and epiphanies of childhood with extreme closeups on remembered details and wry, murmuring voiceovers. It borders on cliche a little, but there is compassion and storytelling ambition here / (..) But for all that, and some callow indie indulgences, this is an earnest and heartfelt piece of work, and Stewart has guided strong, intelligent performances.

FOTO: “The Plague” (Festival de Canes)

De Charlie POLINGER, “The Plague“.

Producció: Romania, EUA. Any: 2025. Durada: 1h35. Òpera prima.

Gènere: terror psicològic. Sinopsi: En un campament de waterpolo masculí, un nen de dotze anys és marginat pels seus companys de classe segons una cruel tradició que dicta que un d’ells és portador d’una malaltia que anomenen “la pesta”. A mesura que la línia entre el joc i la realitat es torna cada cop més borrosa, comença a témer que l’acudit amagui alguna cosa real.

Amb: Joel Edgerton (el pare), Everett Blunck (Ben), Lucas Adler (Logan), Kenny Rasmussen (Eli), Kayo Martin (Jake), Kolton Lee (Corbin), Caden Burris (Matt).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Un Certain Regard | En aquest blog, més informació: Un Certain Regard.

Ressons de la projecció del film:

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook en què avança la crònica per a Caimán: En el transcurso de una fiesta para adolescentes, Jake baila abrazado a un cartón con un dibujo de Betty Boop. Alguno de sus compañeros del campus indica que la situación es la imagen perfecta de la soledad en que se encuentra el joven. “The plague” de Charlie Polinger podría considerarse como un retorno al tema de la crueldad de la infancia, pero también como una reflexión sobre la dificultad que se experimenta en la adolescencia ante la visión de un cuerpo que cambia. Jake es un niño que tiene una extraña herpes en la espalda que participa en un campus de Waterpolo. Los compañeros llevan a cabo una serie de juegos cruels consistentes en considerarlo como un apestado. Jake lleva su soledad y marginación en silencio hasta que se cruza con Ben, un chico que intenta comprenderlo que intenta saber por qué es diferente. El contacto de Ben con Jake sirve para que los compañeros del campo también lo señalen y lo acaben considerando como un nuevo apestado. (..) Charlie Polinger parece realizar una metáfora del bullying, pero va más allá al incidir en una curiosa visión del cuerpo adolescente como espacio de diferencia, de tránsito y de constitución de la personalidad. A medio camino entre el cuento cruel y cierto cine fantástico, Charlie Polinger realiza una pequeña pero notable ópera prima.

Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: Esta exploración del bullying juvenil degenera en otro regodeo en el sadismo. Una verdadera “plaga” en el cine contemporáneo / Muy probablemente los medios de referencia del negocio que cubren Cannes (..) publicarán loas a este debut en el largometraje de Polinger porque “advierte” o “denuncia” un drama contemporáneo (aunque la trama está ambientada en 2003) como el bullying en el ámbito deportivo-escolar. En mi caso, no me interesa el vuelo visual que hay en varias de sus escenas o lo bien que dirige a sus jóvenes intérpretes porque lo que aquí se ejerce es otro maltrato a los personajes (y manipulación a un espectador que es tomado de rehén). Lo único que importa es el impacto. Con cualquier recurso, a cualquier costo, como sea / La película transcurre íntegramente dentro de un campo veraniego para adolescentes que practican waterpolo. Habrá, por lo tanto, muchas escenas en la piscina, en los vestuarios, en los dormitorios, en el comedor, ámbitos en los que los pibes más despiadados humillarán una y otra vez en manada a los más débiles (..) / Es cierto que la maldad puede residir en su forma más siniestra incluso en preadolescentes de 12 años como estos, pero hay formas y formas de abordar las dinámicas individuales y grupales. El guionista y director pretende jugar en las mismas ligas que un clásico como “Carrie” o la reciente serie “Adolescencia”, pero elige el efectismo más puro, descarnado (y descarado). Ni el final (con tiene algo de rebeldía y desahogo) redime a Charlie Polinger de semejante gratuidad en su ejercicio de crueldad.

FOTO: “L’inconnu de la Grande Arche” (Julien Panie ©2025 Agat Films, Le Pacte).

De Stéphane DEMOUSTIER, “L’inconnu de la Grande Arche” / “The Great Arch” / “El Gran Arco”.

Producció: França, Dinamarca. Any: 2025. Durada: 1h45.

Sinopsi: El concurs d’arquitectura més gran de la història, un concurs tant anònim com obert, que es va posar en marxa a principis dels anys vuitanta sota la direcció d’un nou president socialista (François Mitterrand). Cobejat per totes les lluminàries internacionals de l’arquitectura, aquest concurs va ser guanyat per sorpresa de tothom per un desconegut: Johan Otto von Spreckelsen, professor d’arquitectura a Copenhaguen. Fins aleshores, aquest home de cinquanta anys només havia construït 4 edificis: la seva casa i tres petites capelles. D’un dia per l’altre, l’ “Spreck” va ser impulsat al primer pla, al centre de tota l’atenció i sobretot al capdavant d’un projecte colossal: la construcció del Grande Arche de la Défense.

Amb: Claes Bang (Johan Otto von Spreckelsen), Sidse Babett Knudsen (Liv von Spreckelsen), Swann Arlaud (Paul Andreu), Michel Fau (François Mitterrand), Xavier Dolan (Jean-Louis Subilon).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Un Certain Regard | En aquest blog, més informació: Un Certain Regard.

Resson de la projecció del film:

Fabien Lemercier, a la crítica per a Cineuropa: “I’m not interested in your little strategies and calculations: I’m an architect”. This is the destiny of a man whom no one knew, yet who was chosen to design one of the world’s most important engineering structures at the end of the 20th century. Stéphane Demoustier has decided to set this destiny in cinematic marble with “The Great Arch” (..). A captivating tale of the confrontation between artistic passion and the balance of power embodied by the principle of reason of state, political upheavals and economic constraints, adapted from a book by Laurence Cossé and constructed with great finesse by the French filmmaker, like the score of a fugue punctuated by the repetition of motifs and the creation of variations, all in an almost tragicomic tone accessible to a wider audience than the technical circle of intellectuals and architecture buffs (..).

QUINZENA DELS CINEASTES.

FOTO: “The President’s Cake” (Doha Film Institute).

De Hasan HADI, “The President’s Cake” / “Mamlaket al-Qasab”.

Producció: Iraq, Qatar, EUA. Any: 2025. Durada: 1h42. Òpera prima.

Sinopsi: A l’Iraq de Saddam Hussein, la Lamia, de 9 anys, rep la difícil tasca de fer un pastís per celebrar l’aniversari del president. La seva recerca d’ingredients, acompanyada del seu amic Saeed, li capgira la vida quotidiana.

Amb: Banin Ahmad Nayef (Lamia), Sajad Mohamad Qasem (Saeed), Waheed Thabet Khreibat (Bibi), Rahim AlHaj (Jasim).

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 | En aquest blog, més informació: Quinzena-llargs.

Ressons de la projecció del film:

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook en què avança la crònica per a Caimán: El punto de partida es apasionante. Irak 1990. Saddam Husein ha invadido Kuwait y las tropes americanas están bombardeando el país. La vida sigue en las calles y el dictador decidió que la población le rinda pleitesía con motivo de su cumpleaños. En la escuela, el profesor encarga a los niños que lleven a cabo una serie de ofrendas con motivo del día del presidente, si no lo hacen, corren el riesgo de ir a la cárcel. Lamia es una niña huérfana de nueve años que vive con su abuela en unas marismas. Al recibir el encargo de hacer el pastel se encuentra con la dificultad de que el embargo económico decretado en el país y la situación miserabilísima no le permite tener dinero suficiente para comprar harina, huevos, azúcar y levadura, La niña viaja con su abuela a la ciudad en busca de los ingredientes necesarios para hacer el pastel. La abuela no le sirve de demasiado ayuda y la niña se pierde por la ciudad y empieza a contemplar la cruda realidad de un país asediado en el que se oyen los raids de los aviones, en los hospitales no hay suficientes medicamentos y la gente sale a la calle para manifestarse a favor de su líder. Hasan Hadi intenta realizar una película a la manera del cine de Abbas Kiarostami, heredando la fórmula de “¿Donde està la casa de mi amigo?”, para proponer un paseo en un espacio urbano en un tiempo concreto. Hadi evoca la fantasmagórica sombra de Saddam Husein en los años de la dictadura y las vejaciones que en la población crean determinadas acciones de índole geopolítica.

Jara Yáñez, a la crònica per a Caimán: La alargada sombra de Kiarostami pesa especialmente en esta ópera prima cuya primera consideración puede ser precisamente esa: se parece demasiado a otras películas ya vistas (..) / Y aunque hay algo interesante en el modo a través del cual la película de Hasan Hadi juega entre la comedia y el drama, entre el naturalismo y una cierta fábula, y no hay duda del valor de su apuesta por ofrecer un retrato sin salida de la vida de un país bajo la autarquía, definitivamente, “The President’s Cake” es esa película ya vista.

Elisabeth Franck-Dumas, a la ressenya per a Libération: “The President’s Cake”, tourné en Irak et censé se dérouler dans les années 90, au moment où l’embargo américain provoquait une pénurie alimentaire gravissime dans le pays, a tous les atours de l’honnête gruau que le festivalier lambda s’attend à devoir ingurgiter à un moment ou un autre de son séjour – contrée lointaine, enfants touchants, sentiments lisibles, dénonciation des régimes autoritaires. Premier long métrage de l’Américano-Irakien Hasan Hadi, prof dans le Graduate Film Center de la New York University, “The President’s Cake”, projeté à la Quinzaine des cinéastes, est à peu près conforme à ce qu’on en attendait une fois l’intrigue connue : une fillette élevée dans un village des marais par sa grand-mère est tirée au sort pour confectionner un gâteau célébrant l’anniversaire de Saddam Hussein, et doit s’exécuter sous peine d’être dénoncée bien qu’elle n’ait pas un sou vaillant. C’est l’occasion d’une virée en ville pour Lamia (Baneen Ahmed Nayyef) et son ami Saeed (Sajad Mohamad Qasem) lancés dans une course contre la montre sous influence du chef-d’œuvre d’Abbas Kiarostami “Où est la maison de mon ami”, tant leur équipée semée d’embûches découle en fin de compte de la nature cinglée du régime politique, faite d’absurde et d’arbitraire, qui a corrompu les moindres rapports humains et où les deux enfants, par ailleurs formidables non-professionnels, font front avec autant de naïveté que d’entêtement / Là où le film intéresse quand même, c’est dans son portrait, inspiré par l’enfance du cinéaste dans le sud de l’Irak, de ce culte de la personnalité dément qui rythmait les jours et les nuits de ses habitants, par exemple avec cette coutume sadique de tirer aux sorts les pauvres hères censés prendre sur eux pour célébrer l’anniversaire du Raïs en apportant qui des fruits, qui un gâteau, et entonner sans arrêt des chants à sa gloire, alors que pas un coin de rue, pas une administration ne manquait de parader son portrait souriant.

Més ressons de la projecció del film: Tomris Laffly, ressenya per a Variety |

FOTO: Que ma volonté soit faite” (New Story).

De Julia KOWALSKI, “Que ma volonté soit faite“ / “Her Will Be Done”.

Producció: França, Polònia. Any: 2025. Durada: 1h35.

Sinopsi: La jove Nawojka, que viu amb el pare i els germans a la granja familiar, amaga un terrible secret: un poder monstruós, que creu que ha heretat de la seva difunta mare, se li desperta cada vegada que experimenta desig. Quan la Sandra, una dona d’aquell indret, lliure i sensual, torna al poble, la Nawojka en queda fascinada i els seus poders es manifesten sense que ella hi pugui fer res per a controlar-los.

Amb: Maria Wróbel (Nawojka), Roxane Mesquida (Sandra), Wojciech Skibiński (Henryk), Kuba Dyniewicz (Bogdan), Przemysław Przestrzelski (Tomek).

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 | En aquest blog, més informació: Quinzena-llargs.

Ressons de la projecció del film:

Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia: No por conocido el formato deja de ser intrigante. La historia suele ser más o menos así. Una adolescente vive confusamente su llegada a la sexualidad. No sabe cómo reaccionar ante situaciones que se presentan y por momentos las confunde con experiencias místicas y/o religiosas. Aparecen deseos insospechados, prohibidos, y en medio de eso se abre un mundo cercano a lo fantástico en el que una visión puede confundirse con un orgasmo y un temblor interno puede hacer temblar paredes y mover mundos. Es un tema que hemos visto retratado en muchas películas (..) / Acá la protagonista es Nawojka (Maria Wróbel), que ya ronda los 20 años pero parece tener unos cuántos menos. Vive en una granja con su padre viudo y dos hermanos tan pesados y cargosos como inútiles. Hay por detrás un pasado que se menciona, ligado a lo que pasó con su difunta madre, algo misterioso y preocupante que parece estar en el espectro del desorden psiquiátrico que muchos en el pueblo consideran brujería. La vida de la chica en esta aldea que parece ser una comunidad polaca en algún lugar perdido de Francia es insoportable y sueña con irse. Pero teme que la maldición que supuestamente acechó a su madre venga también por ella / Y la «maldición», digamos, aparece y tiene nombre: se llama Sandra (Roxane Mesquida), es más grande y más «liberada» que ella pero tiene claras marcas en el cuerpo de haber sido víctima de algún tipo de agresión por la manera en la que enfrenta sin miedo a los pesados de la aldea. Su llegada al pueblo –regreso, en realidad, porque queda claro que vivió antes ahí– es mirado por los locales con desconfianza y hasta desprecio. Para Naw es todo lo contrario: parece una tabla de salvación. Y entre vodkas, eventos sociales y misteriosas situaciones que llevan a que las vacas mueran y una especie de hongo raro aparezca en la granja, el conflicto entre todos ellos va creciendo y creciendo hasta volverse literalmente explosivo / “Que ma volonté soit faite”, como suele pasar en muchas de estas películas de «terror de autor», prefiere no dar explicaciones a los espectadores acerca de la naturaleza de lo que sucede. ¿Hay realmente algún tipo de maldición o se trata de una típica caza de brujas que se produce cuando una mujer intenta salir de la norma y de lo esperable en un pueblo de tradiciones inamovibles? Naw no es de reaccionar ante los abusos de sus hermanos, pero cuando está sola y se masturba da la impresión que allí saca para afuera más furia y odio que placer. Y eso, tarde o temprano, se volverá problemático / Un drama psicológico con apuntes de película de terror y con un fuerte coqueteo con el fantástico, el film de Kowalksi (..) se ocupa de la violencia de género, de las perturbaciones psicológicas que eso causa en las víctimas, de la volatilidad del deseo, del rol de la mujer en comunidades tradicionalistas y en cómo la sexualidad es capaz de hacer volar todo por los aires, incluyendo la sanidad mental de la atribulada protagonista / (..)  Kowalski termina apuntando quizás más alto y de un modo más histérico de lo que la situación amerita. Y si bien no se sale demasiado del mencionado formato, la película no deja de ser inquietante y misteriosa, un aporte más a estos cada vez más populares intentos de conjugar dramas de autor con géneros populares. Terror elevado, como algunos le dicen. O gritado, en este caso.

Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: (..) El film puede verse en primera instancia como un llamado a la liberación femenina en medio de un entorno marcado por el sometimiento (no solo psicológico), pero cuando vemos que Naw empieza a experimentar trances, a tener visiones, a demostrar extraños poderes (similares a los de su madre ya muerta) nos damos cuenta de que el film irá hacia zonas cada vez más inquietantes, densas, ominosas, perversas y sangrientas / Así, partiendo de un típico drama familiar de tónica rural, “Que ma volonté soit faite” se desmarca del realismo para aventurarse en el cine de género y sumar así a Kowalski a la camada de realizadoras francesas (Julia Ducournau, Coralie Fargeat, Noémie Merlant y varias otras) que pasaron recientemente por Cannes.

Nicolas Bardot, a la crítica per a Le Polyester: La Française Julia Kowalski s’était distinguée il y a déjà dix ans avec un charmant premier long métrage, “Crache-cœur” (..) Son deuxième long, “Que ma volonté soit faite”. Mais entre ces deux films, Kowalski a tourné un moyen métrage très remarqué : “J’ai vu le visage du diable” (..). “Que ma volonté soit faite” est plus proche de la chronique d’exorcisme déployée dans “J’ai vu le visage du diable” que du récit d’apprentissage coloré de “Crache-cœur”, sans toutefois en être un décalque ou une extension. Malgré sa scène d’ouverture dans la pénombre et les flammes, malgré cette première réplique (« Ma mère s’agenouillait devant Satan »), “Que ma volonté soit faite” n’est pas purement un film de possession démoniaque. De quoi Satan est-il ici le nom ? / (..) Qu’est-ce qui brûle ? Qu’est-ce qui couve, que cherchent les zooms au cœur de la nature ou lors des bacchanales d’un mariage dans la grange ? Le bois noir dissimule tout horizon pour la jeune Nawojka mais l’horizon le plus profond, encore inconnu, est peut-être en elle. (..) Dans “Que ma volonté soit faite”, les femmes-fantômes viennent rappeler aux hommes ce qu’ils font aux autres femmes. Le devenir sorcière est une émancipation ; être sorcière est peut-être un pouvoir qui est là dès le départ et que l’héroïne doit s’approprier. Si “Que ma volonté soit faite” manque à nos yeux d’aspérité et d’intensité, s’il reste à notre sens trop au bord des choses, la cinéaste fait preuve d’un point de vue singulier sur l’adolescence et la féminité à l’épreuve des hommes et de leurs mondes cadenassés.

Fabien Lemercier, a la crítica per a Cineuropa: “My mother knelt before Satan. She had evil in her. I have it in me too.” Welcome to the acutely inflammatory world of Julia Kowalski’s “Her Will Be Done”, a slimy film on the verge of psychological and psychedelic derangement that contaminated the 78th Cannes Film Festival’s Directors’ Fortnight. But make no mistake: this second film by the Polish-born French filmmaker looks like a mystical, Kenneth Anger-style trip to the depths of the muddy French countryside, captured in all its banality. (..) Julia Kowalski returns with a work of liberation for the woman in her sleep / (..) “Nobody would believe a word of what happened”, “It’s a game”. By seizing the codes of fantasy and horror cinema (flames, evil spells, forests, strange whitish masses, etc.) with great artistic radicalism (16mm, zoom, nightmarish dream flashes, hand-crafted effects on the frames) and blending them with a style very close to documentary, Julia Kowalski fashions a hybrid and bizarre work (sometimes verging on going off the rails) with a striking atmosphere (some very interesting work on colour by cinematographer Simon Beaufils and music by Daniel Kowalski). Punctuated by a remarkable scene of an unbridled wedding party, the film, under its feverish realism-satanic cloak, above all denounces toxic masculinity (with a vodka-fuelled “deer hunt” initiated by the uglier-than-life characters portrayed by Jean-Baptiste Durand and Raphaël Thiéry). Distant hints of Deliverance and The Exorcist mingle in a feature film that invokes spells and is bathed in the dark heart of feminine desire. So be it.

Més ressons de la projecció del film:  A Cineuropa, entrevista de Marta Balaga a la directora: “This is a witch film” |

SETMANA DE LA CRÍTICA DE CANES.

FOTO: “Kika” (Setmana de la Crítica).

D’ Alexe POUKINE, “Kika“.

Producció: Bèlgica, França. Any: 2025. Durada: 1h48. Òpera prima.

Sinopsi: Estant embarassada, la Kika s’enfronta a la mort sobtada del seu company. Completament arruïnada i amb el cor trencat, prioritza les seves prioritats: 1. trobar diners ràpidament 2. sortir d’aquesta merda. Les calces brutes, els consoladors i els pares neuròtics hi ajudaran. Contra tot pronòstic.

Amb: Manon Clavel (Kika), Makita Samba, Thomas Coumans, Thierry Hellin.

A Canes: Setmana de la Crítica de Canes 2025 | En aquest blog, més informació: Setmana-llargs.

Ressons de la projecció del film:

Jaime Pena, a la crònica per a Caimán: (..) Porque este es otro de esos filmes que en sus primeras imágenes apela al realismo y a los temas sociales de la mano de Kika (Manon Clavel), una trabajadora social con una vida más o menos apacible, pareja e hija mediante. Todo se tuerce o se complica cuando conoce a David, el dueño de un taller de bicicletas. Es ya entonces cuando “Kika” parece girar hacia la comedia romántica (..). Kika confiesa a una compañera de trabajo el flechazo, cómo quedan todos los días para comer juntos. El sexo no tardará en llegar y con él la ruptura de la relación con el padre de su hija (..). Una elipsis nos llevará a unos meses después, cuando David y Kika ya viven juntos. Seguimos en el terreno de la comedia romántica hasta que, inesperadamente, surge el melodrama de la mano de la tragedia: cuando Kika acaba de conocer su nuevo embarazo, David muere repentinamente / No, este no es el argumento de “Kika”, si acaso el resumen apresurado de sus veinte primeros minutos. Lo que sigue, casi hora y media de metraje, mantiene ese equilibrio entre la comedia y el melodrama cuando Kika se propone mantener a su hija y poder afrontar el alquiler de su piso con su modesto sueldo (para los estándares belgas) y lo único que encuentra son trabajos muy precarios. La solución es cuando menos inesperada: lo que empieza vendiendo bragas sucias acaba convirtiendo a Kika al BDSM. Y esta evolución solo se explica desde la comedia. Digamos que Kika se prostituye con numerosas condiciones, con más torpeza que de mala gana, ya que al fin y al cabo se trata de un dinero (muy) fácil. Y “Kika”, la película, se mantiene muy en el filo, haciendo equilibrios entre una realidad muy dura (Alexe Poukine no lo oculta) y un tratamiento que abunda en los elementos cómicos. Pese a ello, lo que es innegable es que Kika va adentrándose cada vez más en ese mundo, a medida que el dinero entra, moviéndose entre lo escatológico y la sordidez. Mucho más que una película de redención, Poukine nos ha regalado una película de supervivencia.

Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia: (..) No es fácil, claro, pero recordando algo que le había contado una mujer en su trabajo, descubre que hay un mercado en el BDSM (sadismo, masoquismo y otras yerbas), con gente que paga mucho dinero por ropa interior usada, agresiones verbales, golpes y otras cosas un tanto más complicadas. La llegada de Kika a ese mundo es bastante cómica: es una mujer tímida, discreta, bastante modesta que no se siente nada cómoda haciendo un rol que muchas veces la lleva a tener posiciones agresivas y dominantes. Pero hay que sobrevivir y, a falta de mejores opciones, el «cuentapropismo» sexual parece ser una buena salida / Sólida película francesa que se maneja en esa zona naturalista que puede incluir situaciones dramáticas y cómicas sin demasiado subrayado pero con mucha intensidad y compromiso emocional, “Kika” es un retrato de una mujer ante un desafío que acosa a varias (y varios también) en la actualidad: el tener que ganarse la vida con trabajos autónomos de ese tipo, entrando en específicos universos y tribus que pueden llegar a pagar mucho dinero por llevarse tu ropa interior manchada o cosas aún más gruesas / La comedia pasa por la inicial incredulidad de Kika ante lo que experimenta. Necesita ayuda, guías y se encuentra con una red solidaria femenina fantástica que le explica cómo navegar ese mundo de hombres extravagantes, que pueden ser amables y sumisos (muchos buscan eso), pero también crueles y agresivos. Pero la película no pone el morbo ahí sino en cómo la mujer transforma una crisis en una oportunidad y cómo esa apertura tiene un doble filo: complejo y raro por un lado, pero liberador en el otro. Para Kika el cambio pasa por los dos lados: le da más dinero, es cierto, pero sobre todo la posibilidad de decidir qué hacer con su vida y con su cuerpo.

Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: (..) “Kika” propone un viaje lleno de sorpresas, de cambios de rumbo, y la directora y coguionista Alexe Poukine logra que acompañemos a su protagonista con curiosidad, empatía y -admitámoslo- algo de morbo, pero sin caer en el regodeo en el sadismo, en esa crueldad tan predominantes en el cine de Cannes. Nunca es tarde para reinventarse.

Luc Chessel, a la crítica per a Libération: Kika court partout, et le film qui porte son nom, son film, la suit dans ses bonheurs, ses galères, ses rebondissements, ses douleurs mises de côté. Portrait d’un personnage de fiction, joué par Manon Clavel, à travers un Bruxelles réel, “Kika” d’Alexe Poukine parle du besoin, ou encore mieux : de la demande. La demande, par définition, est une chose qui déborde, qui dépasse les limites, qu’elle soit formulée, ou pas. Une chose pas si facile à comprendre, à filmer : difficile par définition, comment filmer ce qui déborde du cadre ? Assistante sociale, Kika tente par exemple de bien faire son travail, celui de soutenir et d’aiguiller les «bénéficiaires» des minima sociaux et des aides de l’Etat belge, même s’ils lui en demandent trop (..) / (..) Par hasard, par besoin, par la force des choses, elle se retrouve à apprendre le métier de dominatrice. Devenue travailleuse du sexe, peu familière des arcanes du BDSM, Kika tente là encore de bien faire son travail, satisfaire les besoins des clients : ses soumis, ce n’est paradoxal qu’en apparence, savent très bien demander ce qu’ils veulent, estimer quand c’est trop, pas assez, etc. / Le documentaire, c’est la demande, c’est les autres, habitants de la réalité, aux besoins énormes, illimités. La fiction, c’est le dessin d’une trajectoire qui tente sans relâche d’y répondre, d’y accéder pour s’en sortir. Mais de ses besoins, à Kika, ses demandes non dites, pas assez formulées, qui va s’en occuper (une question à la “Amélie Poulain”, en plus féministe, en plus marxiste aussi) ? Elle refuse de faire la demande pour devenir «bénéficiaire», elle fuit un boulot pour un autre qui n’en est que la doublure, le double, en mieux payé. Elle se retient de pleurer, s’interdit de souffrir (..). Mais la description de tout ça, l’empressement mitigé aux demandes des autres, le déni des siennes propres, est assez précise pour être intéressante, comique / Cette précision est l’œuvre commune de l’actrice – étonnante parce qu’en elle Kika semble, sans cesse et à la fois, se fuir elle-même et se courir après, en hésitant toujours, beaucoup, de sa voix grave – et du film, qui la plonge dans différents bains documentaires, bien documentés et reconstruits, comme autant de bacs révélateurs. Didactique par endroits (sur le travail du sexe, tuto ‘pegging’ et lattage, les clients et les putes sont des gens comme les autres), donc un peu trop précis, défini, trop HD, “Kika” reste quand même assez vague pour tanguer et émouvoir, c’est-à-dire déborder vers nous.

Aurore Engelen, a la crítica per a Cineuropa:  (..) “Kika”, the first fiction feature film by Alexe Poukine who turned heads with her medium-length film “Palma” (..)  as well as with her documentaries “That Which Does Not Kill” and “Who Cares?”, each of which took a different approach to questioning the role of listening and talking in trauma management. “Kika” continues her reflection on vulnerability, painting a singular portrait with collective resonance of a young woman who loves and suffers in equal measure, weighed down by material life, but who ends up finding answers to questions she’d never dared ask along the way / (..) Up against a wall, Kika decides to take a somewhat unorthodox path. Having once been a social worker, committed to helping relieve people’s material struggles, she realises she can get paid… for making people suffer. So, bit by bit, Kika keeps on moving forward, come what may, and oversees other people’s pain in order to better accept her own. Because maybe, at the end of the day, life is about balancing on a tightrope of pain: the pain we suffer and the pain we inflict, whether consciously or otherwise / Talking and listening were central to Alexe Poukine’s filmmaking approach in her documentaries, and in this work we see that same back and forth, that ebb and flow of feelings, from the transmitter to the receiver, until everything blends together. Whether in her official job or her new occupation, Kika is the one who receives, and sometimes excessively so. What do we do with other people’s pain? What do we do when it ends up awakening our own? The director explores such existential questions with triviality and depth in equal measure, incorporating them into a day-to-day life where reality doesn’t yield to fiction, where the story is anchored and located within real life. The film’s mise en scène gently resists the portrait format, advancing in fits and starts, and occasionally indulging in dizzying ellipses. If Kika is at the centre of it all, she’s at the centre of a human constellation where all perspectives are rich and sensitively showcased. They each also hold some kind of truth, about life but also about Kika herself. At the heart of this nuclear reactor, Manon Clavel delivers a vibrant performance, her agility allowing for this radical blend of genres where comedy constantly vies with drama, as if to remind us that, in life, we laugh and we cry, sometimes simultaneously (..).

Més ressons de la projecció del film: A Cineuropa, entrevista d’Aurore Engelen a la directora: “In life, you can think you’re in a romantic comedy but then suddenly find yourself in a social drama, which you didn’t see coming” |

FOTO: “Baise-en-ville” (Le Pacte).

De Martin JAUVAT, “Baise-en-ville“.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h37.

Gènere: Comèdia. Sinopsi: L’Sprite, un noi de 25 anys, torna a casa, a Chelles, després d’una ruptura. Ha de trobar feina tant si com no, entre altres coses, per a satisfer els pares. Per treballar, necessites una llicència i per pagar la llicència, necessites una feina. El contracta Allo Nettoyo, una empresa especialitzada en la neteja de xalets acabades les festes; però, com pots arribar a la feina a altes hores de la nit sense transport públic en un barri mal comunicat? Seguint el consell de Marie-Charlotte, la seva instructora de l’autoescola, es registra en una aplicació basada en el “baise-en-ville” , és a dir per a seduir dones joves que visquin a prop del seu lloc de treball. L’únic problema: l’Sprite no és exactament un seductor.

Amb: Martin Jauvat (Sprite), Emmanuelle Bercot, William Lebghil, Anaïde Rozam, Sébastien Chassagne.

A Canes: Setmana de la Crítica de Canes 2025 – Sessió Especial | En aquest blog, més informació: Setmana-llargs.

Fabien Lemercier, a la crítica per a Cineuropa: (..) There are times in life when you get the depressing feeling that everything is slipping through your fingers, that you’ve got your back up against the wall, stuck in a paradoxical situation from which you absolutely have to do something to extricate yourself without really knowing what to do; and with the feeling of being weighed down with a total lack of confidence to try and change the formula. Such is the case of Corentin, nicknamed Sprite, the gentle anti-hero of Martin Jauvat’s highly offbeat comedy “Baise-en-ville” (..). (..) The French filmmaker takes up the thread of his existentialist sociological deciphering of everyday life and the complicated hopes of young people in the Paris suburbs, with his self-assured comic cheek (at the crossroads of realism and an ultra-colourful cartoon spirit) / (..) An amusing four-day initiation tale about the need to express one’s emotions, “Baise-en-ville” spins metaphors (..) in a wildly playful atmosphere (at a very controlled tempo nonetheless), pushing the humour sliders without any hang-ups and relying on the alchemy of duos of performers who give it their all. It’s a delightful, good-natured, unpretentious, libertarian atmosphere on par with the “baise-en-ville” (translating to “have sex in town”) of the title, that “little satchel, usually with a strap, carrying the essentials for a night out” (..).

ACID CANNES.

FOTO: “Laurent dans le vent” (© Arizona Distribution).

D’ Anton BALEKDJIAN, Léo COUTURE i Mattéo EUSTACHON, “Laurent dans le vent“ / “Drifting Laurent”.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h50.

Sinopsi: Amb 29 anys, en Laurent busca un sentit a la vida. Sense feina ni habitatge, aterra en una estació d’esquí deserta fora de temporada i s’immergeix en la vida dels pocs habitants de l’indret que hi coneix. Quan arriben els turistes a l’hivern, en Laurent ja no se’n pot anar.

Amb: Baptiste Perusat (Laurent), Béatrice Dalle (Sophia), Djanis Bouzyani, Thomas Daloz, Monique Crespin, Suzanne de Baecque.

A Canes: ACID CANNES 2025 | En aquest blog, més informació: ACID.

Ressons de la projecció del film:

Didier Péron, a la crítica per a Libération: Déambulation d’un jeune paumé qui en croise d’autres dans une station de sports d’hiver, le film très réussi du trio Anton ­Balekdjian, Léo Couture et Mattéo Eustachon trouve le parfait équilibre entre drôlerie et dépression / (..) Ce portrait d’un jeune homme flippé cherchant à faire une pause ou le point dans une station de ski hors saison où sa sœur possède un appartement est nettement plus ambitieux que ne peut le faire accroire son air de film rigolo et cool / Pas sûr a priori que l’espèce de petit vent de contrariété existentielle qui souffle sur l’esprit du jeune homme à la voix de fausset trouve à se réchauffer dans cet environnement où croiser un humain relève du trek. Pourtant au gré de déambulations hasardeuses sur les routes et chemins de randonnées, Laurent, à la dégaine de Droopy en pull flasque, multiplie les rencontres. C’est d’abord une vieille dame en phase de congélation sur une chaise en plastique à la tombée du jour qu’il remonte dans sa maison et veille en lui filant des clopes et de l’alcool, puis un photographe amateur pro venu de Marseille et qui le drague ouvertement, plus tard un berger et aussi Sophia (Béatrice Dalle) qui vit avec son fils, ado attardé rêvant d’exil nordique en territoire viking / Le dosage entre dépression et drôlerie est une affaire subtile, ça peut vite tourner à la farandole des excentriques dans une peinture pittoresque de l’inadaptation sociale. Le film négocie en permanence avec ce risque, l’approche et le surmonte, par de constant changement de régime d’émotions, les comportements qu’on jugera anormaux ou au minimum insolites (comme de marcher la nuit avec une chèvre dans les bras ou jeter un gamin en larmes dans la neige) visent à rendre les personnages d’autant plus proches qu’ils nous demeurent – comme à eux-mêmes – insaisissables et intempestifs, saisi dans leur affolante singularité. Une lutte entre suivre sa pente et la remonter avec différents paliers d’enthousiasme sportif et de bullshitisme existentiel occupe tout l’espace mental de ces quelques individus perdus dans ce paysage trop grand pour eux / l est troublant qu’un tel film soit une œuvre collective tant on imagine Laurent (formidable Baptiste Perusat) comme l’alter ego d’un cinéaste jetant ici les diverses notes personnelles sur son rapport au monde comme le ferait un auteur de roman graphique élégant et boudeur. Mais le film tire sans doute sa force de ce qu’il n’est pas qu’un reflet, qu’il croise des expériences s’enrichissant les unes les autres pour à partir d’une collaboration explorer l’universelle aptitude à se sentir irrémédiablement seul. Et que l’on n’est pas trop de trois pour trouver la note juste de la mélancolie qu’ils inventent par la mise en scène, la composition et le timing des plans à chaque fois qu’un peu d’amour naît ou se déclare entre cœurs empêtrés et ce sans jamais la moindre considération vinaigrée sur la fausseté des rapports humains. C’est même tout le contraire, ils sont d’autant plus vrais qu’ils fonctionnent mal.

CANNES CLASSICS.

FOTO: “Stars” (Festival de Canes).

De Konrad WOLF, “Stars” / “La estrella de David” / “Étoiles” / “La stella di David” / “Sterne”.

Producció: Alemanya (RDA), Bulgària. Any: 1959. Durada: 1h33.

Sinopsi: Una professora jueva i un oficial alemany s’enamoren en un camp búlgar on els jueus grecs esperen ser deportats a Auschwitz el 1943. El seu amor és destruït pel feixisme, l’odi i la discriminació en una de les primeres pel·lícules que demana a Alemanya que reconegui el seu paper en l’Holocaust. Basat en les experiències de l’escriptor búlgar Angel Wagenstein (1922-2023).

Amb: Sasha Krusharska, Jürgen Frohriep, Erik S. Klein, Stefan Pejchev, Georgi Naumov, Ivan Kondov .

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Còpies restaurades. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.

FOTO: “Hard Boiled” (Festival de Canes).

De John WOO, “Hard Boiled” / ” À toute épreuve”.

Producció: Hong Kong. Any: 1992. Durada: 2h08.

Sinopsi: Un policia que perd el seu company en un tiroteig amb traficants d’armes s’embarca en una missió per agafar-los. Per tal d’apropar-se als líders de la xarxa, uneix forces amb un agent de policia encobert que treballa com a sicari. Estan recorrent a tots els mètodes de força excessiva per trobar-los. Vídeo: Tràiler.

Amb: Chow Yun-Fat, Tony Leung Anthony Wong, Teresa Mo, Philip Chan, Phillip Kwok, Kwan Hoi-San, Au-Yeung Tsan-Wah, Lau Kong, John Woo.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Còpies Restaurades. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.

FOTO: “Sunshine” (Festival de Canes).

D’ Istvan SZABO, “Sunshine“.

Producció: Canadà, Alemanya, Hongria, Àustria. Any: 1999. Durada: 3h01.

Sinopsi: ressegueix el destí de tres generacions d’una família jueva hongaresa, enfrontades a l’antisemitisme, els trastorns de l’assimilació, el feixisme, la guerra, el comunisme i després la revolució. Ralph Fiennes hi interpreta un home, el seu fill i el seu nét, que abasta un segle d’història europea.

Amb: Ralph Fiennes, Rosemary Harris, Rachel Weisz, Jennifer Ehle, Deborah Kara Unger, William Hurt, Molly Parker, James Frain, David de Keyser, John Neville, Miriam Margolyes, Rüdiger Vogler, Mark Strong, Bill Paterson, Trevor Peacock.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Còpies restaurades. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.

CINEMA A LA PLATJA.

FOTO: “Duel in the Sun” (Festival de Canes).

De King VIDOR, “Duel in the Sun” / “Duelo al sol” / “Duel au soleil” / “Duello al sole”

Producció: EUA. Any: 1946. Durada: 2h25.

Sinopsi: La bella mestissa Pearl Chavez esdevé la pupil·la del primer amor del seu difunt pare i es troba dividida entre els seus fills, un de bo i l’altre de dolent. Nota: Una presentació i una restauració de Walt Disney Studios en associació amb la Film Foundation, amb la participació del George Eastman Museum i Museum of Modern Art. Amb agraïment a Martin Scorsese i Steven Spielberg. En presència de Margaret Bodde, directora general de The Film Foundation.

Amb: Jennifer Jones, Joseph Cotten, Gregory Peck, Lionel Barrymore, Herbert Marshall, Lillian Gish.

A Canes: Festival de Canes – Cinema a la platja. En aquest blog, més informació: Platja.

***

FOTO DE L’APUNT: Kristen Stewart, que debuta en la direcció de llargmetratges amb “The Chronology Of Water” (Imdb)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!