Club 7 Cinema

Cada dia, entre el 13 i el 24 de maig de 2025 vaig publicant aquesta mena d’apunts, en què enllisto les pel·lícules que es projecten per primer cop, a la jornada en qüestió, i oficialment en alguna de les seccions del Festival de Canes, a la Quinzena dels Cineastes, a la Setmana de la Crítica i a l’ACID. I, atenció si sou seguidors del Club 7 Cinema, que enguany és en aquest mateix article que hi afegiré les cròniques que, des de Canes, vagin enviant els enviats especials.

Per tal d’evitar que l’apunt sigui encara més llarg del que resultarà, hi he escapçat la informació de cada pel·lícula, deixant-hi tan sols allò essencial per a identificar-la i em permeto assenyalar-vos que per a trobar la fitxa més completa de cada film i el perfil del director corresponent només cal que aneu a l’enllaç TOT CANES 2025 i hi navegueu per la secció escaient, perfectament identificada aquí, per a cada pel·lícula. També, al final de les dades de cada pel·lícula de les d’avui, podeu trobar l’enllaç amb l’apunt d’aquest blog dedicat a la corresponent categoria.

A més a més de les cròniques o enllaços de ressenyes recollits aquí (a mesura que vagin arribant i jo hi tingui accés), vaig editant alguns apunts específics, de Ressons de Canes sobre films dels quals, per la seva importància o acollida, valgui la pena fer-ne una remarca especial.

Dimecres 21 de maig, a Canes 2025.

COMPETICIÓ.

FOTO: “Romería” (© QuimVives_ElasticaFilms – Ad Vitam).

De Carla SIMÓN, “Romería“.

Producció: País Valencià, Espanya, Alemanya. Any: 2025. Durada: 1h55. Llengües: espanyol, català, gallec, francès

Sinopsi: La Marina té 18 anys i viatja a Vigo per conèixer la família del seu pare biològic, que va morir de sida, igual que la seva mare, quan ella era molt petita. A través de les trobades amb els oncles, les tietes i els avis, la noia intenta reconstruir un relat dels seus pares, però tots senten massa vergonya cap als conflictes de drogues de la parella, cosa que la Marina els fa present amb la seva presència. Serà la història d’amor adolescent que viu amb el seu cosí la que permet reimaginar els seus pares i connectar-hi. D’aquesta manera, inventa un conte, gràcies al diari de la seva mare, que l’allibera de l’estigma que la seva família sent per ells i compleix el desig d’entendre el passat…

Amb: Llúcia García (Marina), Mitch (Nuno), Tristán Ulloa (Lois), Alberto Gracia (Iago), Miryam Gallego (Olalla), Janet Novás (Xulia), José Ángel Egido (l’avi), Marina Troncoso (l’àvia).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | En aquest blog, també : Notícia de “Romería”, la nova pel·lícula de Carla Simón després d’”Alcarràs”| Un rumor situa “Romería”, de Carla Simón, a Canes 2025 | Cinema AMB català al Festival de Canes 2025 | I més informació: Competició.

Ressons de la projecció del film:

Veieu-ne l’apunt d’urgència (acollida i primeres reaccions): Flaix d’urgència: Canes rep amb forta ovació “Romería”, de Carla Simón (i primeres reaccions).

I, ja més complet, l’apunt: “Romería”: bella, arriscada, poètica, punyent, onírica, sòbria, encantadora…

FOTO: “Sentimental Value” (Kasper-Tuxen – Memento ).

De Joachim TRIER, “Sentimental Value ” / “Valeur sentimentale” / “Affeksjonsverdi”.

Producció: França, Noruega, Alemanya, Suècia, Dinamarca. Any: 2025. Durada: 2h15.

Sinopsi: Quan la seva mare mor, la Nora i l’Agnès veuen com el pare, en Gustav, reapareix a les seves vides. Havent estat un reconegut director de cinema, ha escrit un guió del qual li agradaria que la Nora, actriu, en fes el paper principal, però aquesta s’hi nega categòricament. Durant una retrospectiva que li dedica un festival francès, en Gustav coneix una jove estrella de Hollywood que, aclaparada per una de les seves pel·lícules, li expressa el desig de treballar amb ell. Li ofereix el paper escrit inicialment per a la Nora, veient-ho com una oportunitat inesperada per rellançar la seva carrera. Filmar a Noruega es converteix en una oportunitat per a en Gustav d’enfrontar-se als seus dimonis i li dóna una darrera oportunitat de retrobar-se amb les seves filles.

Amb: Renate Reinsve (Nora Borg), Inga Ibsdotter Lilleaas (Agnes Borg Pettersen), Stellan Skarsgård (Gustav Borg), Elle Fanning (Rachel Kemp), Cory Michael Smith.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | En aquest blog, més informació: Competició.

Ressons de la projecció del film:

Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona: Joachim Trier apunta a la Palma d’Or amb la magistral “Sentimental value” / (..) “Sentimental value”, el darrer film del director noruec Joachim Trier, ho té absolutament tot per ser la Palma d’Or el proper dissabte. És una pel·lícula que toca molt diversos temes, però que excel·leix en mostrar les relacions familiars, a través dels personatges d’un director de cinema i les seves dues filles. A més, hi ha tota una mirada envers com la ficció -a través del teatre i el propi cinema- vol capturar la vida. És una pel·lícula profunda, que parla de la condició humana, amb moments de gran intensitat emocional, rodada de manera exquisida i amb unes interpretacions fenomenals de Renate Reinsve, Stellan Skarsgard i Inga Ibsdotter Lilleaas. Una pel·lícula no tan radical com “Un simple accident” de Jafar Panahi, l’altra gran favorita ara mateix al màxim guardó del festival. Si tenim en compte que la Palma d’Or habitualment es concedeix a films excel·lents però una mica més oberts a un públic més ampli, en aquest moment “Sentimental value” es situa com la màxima candidata a guanyar dissabte. A més, en la sessió de gala, el film va tenir l’ovació més llarga -gairebé 20min- de totes les que s’han projectat / És curios veure com “Sentimental value” connecta i dialoga amb dues de les altres pel·lícules vistes a Canes: “Sound of falling”, de Mascha Schilinski i “Romería” de Carla Simón. En totes tres hi té una presència fonamental la qüestió dels espais vitals, dels escenaris, els paisatges o les cases com a territori de transmissió dels records i de la memòria. Al film de Joachim Trier, la casa familiar és l’escenari principal i el punt on conflueixen les tensions entre Gustav Berg, un prestigiós director de cinema que vol rodar la seva última pel·lícula i Agnès i Nora, les seves dues filles. Agnès ha portat una vida “convencional” mentre Nora és una gran actriu de teatre però que pateix problemes d’autoestima i brots depressius. Amb aquest material, Trier explora el poder reconciliador de l’art amb evidents ecos del cinema de Bergman -hi apareix també Lena Endre, una de les actrius de l’última etapa del director suec- i amb un guió que frega la perfecció. I es retroba després de “La pitjor persona del món” amb l’actriu Renate Reinsve, que literalment es menja la càmera en cada pla. “Sentimental value” és una pel·lícula meravellosa, tremendament catàrtica i la confirmació definitiva de l’immens talent de Joachim Trier.

Joan Millaret Valls, a l’article per a cinemacatala.net: (..) Es tracta d’una història elaborada per ell mateix [Joachim Trier] al costat del seu guionista habitual, Eskil Vogt, per dur a terme una commovedora indagació sobre els vincles familiars de dues germanes i el pare d’elles (..) / ‘Sentimental Value’ és una pel·lícula extraordinària de gran complexitat i profunditat que treballa de forma genial l’espessa teranyina d’emocions confrontades. Podríem evocar Ingmar Bergman, mestre en la descripció de les fractures humanes i familiars, i un pla meravellós això ho deixa força clar, el dels rostres del pare i les dues germanes sobreposats indistintament amb un expressionista joc de llums, homenatge a un pla històric de superposició de les dues actrius del film de Bergman, ‘Persona’ (1966) / Sens dubte, una de les millors pel·lícules del que portem de certamen que compta amb nou treball perfecte de Renate Reinsve, l’actriu premiada a Canes amb el guardó a la millor actriu per l’anterior pel·lícula de Joachim Trier, ‘La peor persona del mundo’ (2021), després d’un paper secundari també a ‘Oslo, Agost 31’ (2012) del mateix cineasta. (..) Al costat de Reinsve, actriu de talent indiscutible, sobresurt també l’actriu Inga Ibsdotter Lilleaas, fent un treball com a germanes simplement estremidor.

Agus Izquierdo, a X: Cada vegada és més difícil emocionar. Trier ho fa des del caliu fraternal, la tristor domèstica, la reconciliació amb la imperfecció, l’expiació paterna, l’amenaça silenciosa de la soledat i la comèdia davant lo inconsolable. SENTIMENTAL VALUE és una de les pel·lícules de l’any.

Diego Lerer, la crítica per a Micropsia: Entre un drama familiar tradicional y una película más compleja y elaborada acerca de cómo una casa y varias generaciones de una familia se conectan a lo largo de la historia y a través del cine, SENTIMENTAL VALUE es por lejos la película más madura y mesurada del realizador noruego de THE WORST PERSON IN THE WORLD. Si bien tiene algunos excesos y giros narrativos propios de alguien demasiado enamorado de los recursos de las escuelas de guión, Trier acá logra sostener la elaborada estructura gracias a una relación tensa y compleja entre padre e hija que tienen dificultades de comunicación, tanto en la vida como en el arte / Nora Borg (Renate Reinsve) es actriz y su padre, Gustav Borg (Stellan Skarsgård), cineasta. Ambos tienen mínima relación ya que el hombre se ha alejado de la familia y ve poco a Nora y a su otra hija, Agnes (Inga Ibsdotter Lilleaas), lo mismo que al hijo de esta, su nieto. Pero cuando muere la madre de ambas y su exposa, Gustav reaparece para el velorio y le dice a Nora que quiere hablar con ella. La mujer –que acaba de estrenar una obra de teatro y tuvo un ataque de nervios muy gracioso justo antes de salir a escena– no sabe que querrá de ella, pero no espera nada bueno / Curiosamente, Gustav –un cineasta septuagenario que supo hacer grandes películas en el pasado pero que hace 15 años que no filma– lo que quiere es que protagonice su nuevo film, una historia un tanto autobiográfica centrada en la vida y el temprano suicidio de su propia madre, la abuela de Nora. Pero ella no quiere saber nada con hacerlo: la relación con su padre es tensa, él jamás la va a ver actuar (no le gusta el teatro y odia las películas y series que hace) y, de hecho, sospecha que ahora la toma en cuenta porque acaba de hacer una exitosa serie y eso le facilita la financiación / En medio de viñetas en las que una voz en off va contando historias de las diferentes generaciones que vivieron en esa misma casona noruega (..), Gustav parece haber encontrar de casualidad una solución. En el festival de cine de Deauville en el que dan un clásico suyo, conoce a la estrella hollywoodense Rachel Kemp (Elle Fanning) que se ha fascinado con esa película. Después de una cena y de beber en la playa hasta la madrugada, le ofrece el mismo rol que Nora rechazó. Y Rachel no solo acepta sino que se pone obsesivamente a ensayar el papel y a querer conocer más detalles acerca de la historia familiar en la que se inspira / SENTIMENTAL VALUE basculará entre la vida personal de Nora –con sus obras, sus problemáticas relaciones sentimentales, los líos que tiene con su padre–, en menor medida la de Agnes –una historiadora que investiga casos de víctimas de torturas en el Holocausto– y la de Gustav y Rachel en plena preproducción y ensayos para la película que, al contar con una celebridad como protagonista, ahora producirá la mismísima  Netflix. Como marco de todas esas relaciones está la casa, en la que Gustav quiere filmar y en la que pasaron las cosas que en su película se cuentan, además de las que viven los protagonistas en tiempo presente. En todo momento, el lugar es parte esencial de la historia / Más allá de sus giros entre distintos niveles de ficción y hasta la autoficción que construyen los autores para contar y no contar a la vez su propia historia, la película de Trier es una historia de padres e hijas incomunicados entre sí, incapaces de decirse que se quieren y/o se necesitan. Gustav ha estado ausente de la vida de ambas y su pedido a Nora de que protagonice su película autobiográfica es una forma lateral de intentar acercarse a ella. Pero la hija no acepta el convite porque no puede tan rápidamente perdonarlo. Rachel es una gran actriz, pero es obvio que funciona como reemplazo de la que debería hacer ese papel ya que está inspirado además en su propia abuela / Drama familiar que gana cuando más seco y concentrado es, más ‘bergmaniano’, pero que convive muy bien con algunos momentos de ligereza (hay que ver para creer los regalos que le hace Gustav a su nieto para Navidad) y hasta de comedia franca (cuando Rachel prueba hablar en inglés con «acento escandinavo»), SENTIMENTAL VALUE peca por momentos de algún que otro subrayado, reiteración y de un dispositivo –ligado a la casa y a la filmación en sí– que se siente como un exceso de elaboración de guión. El film no respira lo libremente que podría hacerlo y quiere atar todos los moños con doble nudo, pero aún cuando pierda ligeramente el rumbo a la hora de cerrar el envase, la película ha acumulado suficientes puntos como para salir airosa del match emotivo / Al ser una suerte de homenaje al cine y a la actuación como modo de comunicación familiar cuando las palabras no surgen por sí solas, la película de Trier se permite una serie de momentos actorales de alto vuelo de parte de todos sus protagonistas para ponerlos en escena, en especial de Fanning, que tiene un largo y descollante monólogo que hace en uno de los ensayos. Pero el alma de la película, aún cuando desaparece durante varios tramos del relato, siempre es Rensve. Con una sonrisa a mano que disimula por lo general «la angustia que le corroe el alma«, Nora está en ese momento en el que tiene que decidir hasta qué punto sostener el enojo que tiene con su padre o si hay espacio para la reconciliación, en ese lugar en el que el cine y la vida se parecen.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: Nora -Renate Reinsve- es una actriz que tiene que interpretar ‘La gaviota’ de Chékhov. Está a punto de salir a escena y se rompe. Siente una terrible angustia, un auténtico pánico escénico. Sus compañeros de la producción la animan, finalmente decide actuar para salvar la obra. Todo el mundo está tranquilo, la representación se ha salvado, pero nadie pregunta si Nora se ha salvado interiormente. Este momento situado al inicio de la película describe el camino que adopta el cineasta en un juego de espejos en el que no habla de cómo el arte imita la vida, ni de cómo el arte salva la vida, sino de los caminos inconciliables entre la creación y la propia existencia. A pesar de los lazos internos, a veces el arte provoca que se olvide la vida. Esta situación es la que vive Car Gustav -Stellan Skarsgard- que se ha convertido en sus películas en reflexiones personales, que ha sido un cineasta sensible pero un mal padre. Ha sido alguien ausente que no se ha preocupado de la vida de sus hijas, que nunca ha sabido preguntarles cómo estaban. Después de unos años de ausencia, Gustav decide rodar una película. Su intención es filmarla en la vieja casa familiar que acoge todos los fantasmas de las diferentes generaciones y proponer a su hija Nora de protagonista. La actriz que triunfa en el teatro rechaza trabajar por su padre, quien debe preparar el proyecto con otra actriz -Elle Fanning- / Después de su renacimiento como director con “La peor persona del mundo”, Joachim Trier decide rodar una película más bergamiana en la que fluyen muchas cosas de ‘La gaviota’ de Chéjov, en la que la familia y los secretos de unas relaciones frustradas están en el centro de la película. En algunos momentos “Sentimental Value” provoca la sensación de producto prefabricado para encontrar una cierta relevancia cultural, en otras puede parecer como si la mirada de Trier fuera demasiado tímida, como si le falta un cierto atrevimiento en llevar las circunstancias hasta el fin. De todos modos, es de agradecer que en en el juego de espejos constantes entre el arte y la vida, en este relato de incomprensiones y abandonos, todo fluya con cierta facilidad, que la película no desemboque en previsibles territorios oscuros y que alguna cosa se acabe filtrando. En 1961 cuando Ingmar Bergman rodó “A través del espejo”, había acabado de montar ‘La gaviota’ de Chéjov en el Dramaten de Stokholmo. En su biografía se cuenta que entre la pieza de teatro, la película y su vida personal alguna cosa intensa acabó ocurriendo. ¿Es “Sentimental Value” un homenaje a ese momento creativo y a las contradicciones internas que genera la creación?

Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: (..) uno de los films más logrados de la selección de este año / La historia de una casona a través de muchas décadas, la evolución de una familia de varias generaciones (abuelos, padres, hijos, nietos), las tensas relaciones entre un hombre ya septuagenario y sus hijas adultas, los universos del cine y del teatro… Todo eso (y mucho más) se aborda durante las algo más de dos horas del nuevo film del realizador noruego que, a partir de algunos aspectos autobiográficos (el guion, de todas formas, es de su habitual colaborador Eskil Vogt) construye un relato lleno de desvíos, de derivas, de subtramas, de flashbacks y de juegos (es una tragicomedia con más comedia que tragedia) / (..) El destino de esa centenaria casa, la historia de esa madre que se ha quitado la vida, la relación íntima entre esas dos hermanas que han tomado caminos muy diferentes, la presencia siempre inquietante, manipuladora pero al mismo tiempo seductora de Gustav, la dinámica de un grupo familiar que intenta saldar diferencias y resentimientos, y las miserias y avatares del mundo del arte son trabajados por Trier con mucha sensibilidad, encanto y humor en una película que aborda problemáticas complejas con una ligereza y una levedad que se agradece y celebra / Es cierto que en determinados pasajes se acerca demasiado al psicodrama y que esos 135 minutos lucen en ciertos momentos algo recargados e inflados (un mal de muchas de las películas que acceden a Cannes), pero estamos, sin dudas, ante la mejor película de Trier, un realizador cada vez más convencido de qué temas abordar y sobre todo de cómo hacerlo. En este caso, además, con el aporte de tres intérpretes (lo de Fanning está bien pero su papel es más bien secundario) en un sublime nivel actoral.

Alejandro G. Calvo, a X: Sin duda una de las grandes sorpresas de Cannes ha sido el que Joachim Trier nos entregar la mejor película de su carrera con SENTIMENTAL VALUE. Un delicado, emocionante y sosegado retrato de familia de artistas con un inmenso Stellan Skarsgard liderando la función.

Olivier Lamm, la ressenya per a Libération: Le film virtuose de Joachim Trier, sur le retour d’un cinéaste absent dans la vie de ses filles adultes, est son plus formidable long métrage à ce jour / On se demande d’abord ce que vient faire là cette histoire d’une maison qui se raconterait à la première personne, rouspétant ou se félicitant du poids de ceux qui l’habitent, qui la vivent et l’abîment. Une fissure qui la traverse du toit à la cave fait un clin d’œil à Poe, la superposition de la même pièce à différentes époques renvoie au Here de Richard McGuire adapté par Robert Zemeckis et l’on s’inquiète que le Norvégien Joachim Trier, après la renaissance Julie (en 12 chapitres), se soit embarqué sur le chemin d’une grosse machine qui va nous perdre dans mille écheveaux théoriques / Mais il nous fallait juste le temps d’intégrer que cet accès de fantaisie est celui de sa protagoniste, Nora, quand elle était encore adolescente et que la maison est indissociable de la famille qui y vit – habitée par des générations des ancêtres du père, Gustav (Stellan Skarsgard), qui en a hérité quand il était encore jeune adulte, elle ‘est’ la famille, son corps, sa chair. Aussi l’histoire de Nora (Renate Reinsve) et de sa petite sœur Agnes (Inga Ibsdotter Lilleaas) peut se résumer presque en entier aux allées et venues de Gustav entre la maison et ailleurs, son absence presque perpétuelle quand elles étaient fillettes, son départ à la séparation avec leur mère, sa réapparition à l’enterrement de cette dernière avec, dans la besace, un projet de film dont il souhaite confier le rôle principal à Nora / Car Gustav est cinéaste, et Nora comédienne. Elle brille au théâtre et à la télévision, quand lui fut un auteur célébré pour quelques films en train d’être redécouverts par la cinéphilie mondiale, dans lesquels il faisait jouer ses filles, pour raconter des histoires indissociables de sa vie. Nora et Agnes s’en souviennent avec amertume, puisque ces moments où elles existaient dans ses films furent les seuls où elles existaient à ses yeux / Cinéaste scrutateur, père aveugle. Un pied dedans, un pied dehors, toujours à distance du foyer mais totalement obsédé par lui, Gustav a bousillé ses filles, et son retour dans leurs vies avec son premier projet de film depuis des lustres prouve qu’il compte récidiver. D’ailleurs il entend le tourner dans la maison, avec Nora dans le premier rôle. Or la tragédie se complique quand Nora refuse, et que Gustav invite à sa place Rachel Kemp (Elle Fanning), une star américaine. Une rédemption est-elle possible pour cette famille au destin à la fois bergmanien, et tchekhovien – impossible de ne pas songer à ‘la Mouette’, mise en scène par le Suédois l’année où il sortait au cinéma “A travers le miroir” ? / Une formidable scène vers le début du film, à la fois burlesque et affolante, montre Nora en crise maniaque avant de monter sur scène au théâtre. Comme il est de rigueur au cinéma, Joachim Trier joue du suspense, enjoignant le spectateur à se ranger du côté de la troupe de théâtre, qui s’inquiète plus de voir Nora monter sur scène pour sauver le spectacle que de sauver Nora, quitte à ce que le spectacle n’ait pas lieu / Mais pourquoi les spectateurs s’inquiètent-ils toujours du sort des spectacles qu’on montre en abyme dans les films ? Est-ce parce que nous sommes tous perclus dans cette vieille croyance selon laquelle l’art vaut mieux que la vie ? Tout l’enjeu de “Valeur sentimentale” tourne ainsi autour du film de Gustav, et de cette question : vaut-il mieux qu’il se tourne, ou qu’il ne se tourne pas ? “Valeur sentimentale”, qui réussit l’exploit de se frayer un chemin limpide à travers des rouages dignes d’un film-dispositif sur l’imbrication de l’art et de la vie dans un monde post-#MeToo, n’y répondra jamais. Tout juste peut-on révéler qu’un film sera filmé bel et bien, et qu’on sort de “Valeur sentimentale”, peut être le plus formidable des films de Trier à ce jour, merveilleusement bouleversé.

Carlos F. Heredero, a la crònica per a Caimán: (..) drama con inequívocas raíces bergmanianas (incluida una cita expresa a “Persona” (1966), cuando se produce la fusión de los rostros entre el padre y la hija), pero desarrollado sobre un prolijo armazón narrativo en cuyo núcleo dramático se esconde, en realidad, un conflicto cuyo peso (en la película) resulta mucho más débil de lo que aparenta. El cineasta interpretado por Stellan Skarsgård, cuyo guion trata de reconstruir en términos ficcionales la relación con su hija y el intento de suicidio de esta, bien podría ser a su vez un émulo de Bergman (su relación con las mujeres, su cine como exorcismo de sus demonios interiores), pero todo en la composición y en la arquitectura narrativa del film funciona más sobre las determinaciones del guion que sobre el poder expresivo de su puesta en escena, casi siempre meramente utilitaria. Pero sucede que incluso en términos de guion la película abandona pronto su inicial premisa narrativa (los recuerdos de la propia casa en torno a la que gira toda la historia) para pasar, de forma intermitente y más bien caprichosa, de un punto de vista a otro (el del padre y el de cada una de las hermanas), con lo que nunca termina por arraigar la supuesta intensidad del drama. Mucho más pretenciosa que el trabajo anterior de su director, esta nueva realización suya fracasa en su intento de plantear una reflexión sobre las relaciones entre la vida y el cine, un territorio siempre tan atractivo como arriesgado.

Peter Bradshaw, crítica per a The Guardian, en què li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: Here is an exuberant, garrulous, self-aware picture about an ageing and egomaniac film director and his two grownup daughters; it comes from Norwegian film-maker Joachim Trier, who gave Cannes the marvellous romantic drama The Worst Person in the World in 2021, starring the award-winning Renate Reinsve, who stars in this one as well. The film cycles through a range of moods and ideas, and finally delivers a fair bit of that sentimentality from the title; it’s a movie of daddy issues and cinematic adventures in the manner of Fellini and Bergman, with a gag about overhearing a therapist’s session through the heating pipes, pinched from Woody Allen’s “Another Woman” / Stellan Skarsgård plays preening auteur Gustav Borg, whose career is on the slide; many years ago, he left his wife, Sissel, a psychotherapist, and two young daughters, abandoning the family home – the house where Gustav himself was brought up. Now their mother has died and Gustav’s daughter Nora (Reinsve), a famous stage actor starring in a production of ‘A Doll’s House’, is suffering anxiety attacks – and to snap out of it, she asks to be slapped backstage by the (married) actor with whom she is having an affair, played by longtime Trier player Anders Danielsen Lie / Nora’s sister, Agnes (Inga Ibsdotter Lilleaas), is a little calmer and more grounded, being happily settled with husband and young son, though a little messed up by the memory of having once had a small child-actor role in one of Gustav’s films – and feeling abandoned once the filming was over. Just as the two women are sorting through the house’s contents for things of sentimental value they might want to keep before selling the house, they are stunned to realise that the insufferable Gustav actually still has legal rights to the property and now wants to use it as a location for a biopic about his mother, who took her own life there due to the trauma of being tortured by the Nazis during the war / To add insult to injury, Gustav begs Nora to take the lead role of her own grandmother, expecting that Nora, whom he neglected for most of her life, will use her stage fame to revive his flagging career. He even asks Agnes to let him use her young son as a child actor, just as she once was used. But after Nora angrily refuses, the part is taken by Hollywood superstar Rachel Kemp (Elle Fanning), who has fallen for Gustav’s rascally charm at a film festival and brings with her huge amounts of investment funding. So Nora gets to be jealous and upset all over again / The stage appears to be set for an uproarious but bittersweet black comedy of the movie world and show business and the emotional vampirism and ruthlessness it involves, with a touch of All About Eve perhaps – made worse when you are working with members of your own family. And to some extent, that is what we get. But this long and slightly indulgent film also ranges across moods of rather serious wintriness and cinephile sadness about the changing industry. Gustav had insisted on using a veteran cinematographer with whom he’d worked many times, but realises he’s going to have to rescind the offer when he sees how decrepit the poor guy now is / There are also cinephile in-jokes (which are also Cannesphile in-jokes). When Agnes’s son has his 10th birthday, Gustav brings the poor boy an outrageously unsuitable present: some brand-new DVDs of horribly shocking films like Michael Haneke’s “The Piano Teacher” and Gaspar Noé’s “Irreversible” – but Trier shows the ultimate irony is that they don’t have a DVD player. Technological changes have robbed these films of the power to shock / We are of course heading for an emollient ending in which Gustav’s very real talent is to be acknowledged along with his muddled, flawed, old-guy affection for his daughters – and maybe Trier himself is now not above a bit of fictional ancestor-worship appropriate to his own high status. It’s a baggy comedy, sentimental in ways that are not entirely intentional, but there is value, too.

Més ressons de la projecció del film⇒ Marta Balaga, la crítica per a Cineuropa | Federico Pontiggia, la ressenya per a Cinematografo | Peter Debruge, ressenya per a Variety | Pete Hammond, ressenya per a Deadline |

FOTO: “The History Of Sound” (Festival de Canes).

D’ Oliver HERMANUS, “The History Of Sound“.

Producció: Anglaterra, EUA. Any: 2025. Durada: 2h07.

Sinopsi: En Lionel, un jove i talentós cantant de Kentucky, va créixer escoltant les cançons que el seu pare cantava a les escales de casa seva. El 1917, va deixar la granja familiar per assistir al Conservatori de Boston, on va conèixer en David, un brillant i atractiu estudiant de composició, però el seu vincle incipient es va trencar bruscament quan en David va ser reclutat al final de la guerra. El 1920, reunits durant un hivern, en Lionel i en David van anar pels boscos i les illes de Maine per recollir i preservar cançons populars amenaçades per l’oblit. Aquest interludi marcarà per sempre en Lionel. Durant les dècades següents, en Lionel assoleix reconeixement, èxit i altres històries d’amor mentre viatja per Europa. Però els records d’en David encara el persegueixen, fins que un dia ressorgeix un rastre de la seva feina compartida i li revela quant va ressonar aquesta relació amb més força que totes les altres.

Amb: Paul Mescal (Lionel), Josh O’Connor (David), Chris Cooper (Lionel, de vell), Samuel H. Levine (amic), Molly Price (la mare d’en Lionel), Alison Bartlett (Samantha).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | En aquest blog, més informació: Competició.

Ressons de la projecció del film:

Joan Millaret Valls, a l’article per a cinemacatala.net: (..) Després d’un preàmbul amb la infància pobre de Lionel en una granja de Kentucki, l’acció arrenca pròpiament el 1917 amb l’enamorament immediat de Lionel (Paul Mescal) i David (Josh O’Connor). Ambdós es coneixen com estudiants del Conservatori de Boston en una taberna compartint una mateixa passió per les cançons tradicionals que ells també entonen. Aquest amor es refermarà uns anys després, el 1920, un cop David ha tornat de la guerra, durant llargs trajectes a peu recopilant cançons folk per Meine que graven en cilindres d’Edison com a encàrrec de la universitat. Però després David desapareix i deixa de respondre les cartes que Lionel li escriu mentre Lionel refà la seva vida entre Itàlia o Londres fins el moment que es veu forçat a retornar a casa a Amèrica per la mort de la mare. El record de David és viu, inesborrable, subratllat a través de diversos flashbacks, però quan es decideix a retrobar David descobreix un imprevist irreversible / ‘The History of Sound’ és una pel·lícula de ritme pausat, morós, i de planificació cuidada, clàssica. Però l’enfocament melodramàtic, fulletonesc, del romanç d’un amor juvenil que ha trasbalsat la vida de Lionel resulta naif, sentimentaloide. Juga en contra seva el record de l’oscaritzat clàssic modern sobre amors homosexuals en entorn rural ‘Brokebak Mountain’ (2005, Ang Lee). També és cert que un dels encerts d’aquesta melindrosa pel·lícula és la profusió de cançons tradicionals i balades del folklore americà, mostres de cultura popular, esdevenint la banda sonora de la pel·lícula i, també, l’univers sonor i sensitiu de la relació amorosa a través de la veu cantada dels dos joves. La música esdevé un element de rellevància dramàtica essencial, oportunament remarcada en el final de la pel·lícula en un epíleg prou aconseguit. La pel·lícula compta amb el ganxo de joves actors atractius en auge com Josh O’Connor, qui ja havia passat per Canes amb el film a competició ‘La Quimera’ (2023, Alice Rohrwacher), i que enguany trobem també en un altre film a competició, ‘The Mastermind’ de Kelly Reichardt. L’altre actor en alça és Paul Mescal, protagonista d’Aftersun’ (2022, Charlotte Wells) o, darrerament, de ‘Gladiator 2’ (2024, Ridley Scott).

Imma Merino, a la crònica per al diari El Punt Avui: Dirigida pel sud-africà Olivier Hermanus (..) té com a intèrprets dos excel·lents actors, l’escocès Paul Mescal i l’anglès Josh O’Connor, que interpreten un cantant (Lionel) i un compositor (David) que es coneixen de joves a Boston l’any 1917. Tots dos se senten atrets per les cançons populars i senten una atracció mútua que els convertirà en amants. Reclutat David com a soldat a finals de la Primera Guerra Mundial, se separen, però es retroben emprenent junts la recopilació de cançons populars a Maine i enregistrant-les per deixar-ne constància. Després, la vida, amb els diferents desigs de cadascun, els torna a separar i la pel·lícula decau sense haver pres abans prou volada amb una narrativa convencional.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: Oliver Hermanus, director de “Living” el cuestionable remake de Ikiru de Kurosawa, empieza “The history of sound” evocando ‘Silver Dagger’, una canción tradicional que años después cantaría Joan Baez. Lionel y David son dos jóvenes que han dejado su hogar para estudiar música en la universidad, su objetivo es explorar el folklore tradicional, recolectar canciones para la memoria y difundirlas. Lionel y David llevan sus investigaciones en los años de la primera guerra mundial y podrían ser los precedentes de los músicos que dieron forma al nacimiento del folk americano en los años cincuenta. Oliver Hermanos deja que las canciones marquen el intercambio de emisiones entre dos hombres que acabaran amándose y teniendo unas relaciones. En los momentos finales hay algo que nos puede evocar las primeras películas de Terence Davies, como “Voces Distantes”. No obstante, a medida que la película avanza se imponen las lógicas del melodrama. La guerra separa a los amantes y después serán los destinos vitales que acabaran conviertiendo la experiencia de juventud en algo remoto. Oliver Hermanus filma las emociones a ritmo pausado, demasiado pausado, como si quisiera construir una historia preciosista. En la segunda parte de la película cualquier sombra del cine de Terence Davies desparece, continúan algunas canciones pero todo acaba difuminándose, el melodrama acaba encartronándonos como si estuviéramos ante una película de James Ivory -pienso en “Maurice”- o ante una clásica de amores truncados por la vida con epilogo sentimental incluido. Oliver Hermanus se queda a medio camino de sus objetivos, rueda una película que quiere ser bella pero que acaba siendo cansino, como si alguna cosa se hubiera estancado y la ambición de la propuesta quedara diluida.

Carlos F. Heredero, a la crònica per a Caimán: (..) El relato, conformado y planteado en términos más pretendidamente líricos que narrativos, hace pensar de inmediato en algunos de los procedimientos habituales del cine de Terence Davies, pero allí donde la aleación de imágenes y música generaba una densidad propia y una emoción genuina en las películas del británico, aquí la puesta en escena de Hermanus carece de la convicción y de la capacidad de resonancia que demanda un vaciado dramático y narrativo como el que su película parece pretender al encomendarse –sobre todo en su primera parte– al encadenado entre música, narración subjetiva en ‘off’ y acción narrada en tercera persona / Quedan entre medias algunos destellos aislados de incipiente emoción que casi nunca acaba por encontrar su forma visual más allá de la ilustración parsimoniosa del guion, a la postre mucho más convencional de lo que parece –y con no pocos lugares comunes– a la hora de contar la historia pasional entre los dos protagonistas. Da la impresión, además, de que el cineasta no sabe cómo terminar su película, que se prolonga al final en varios giros –uno tras otro– hasta llegar a un previsible desenlace. Y tampoco la interpretación de Paul Mescal, artificiosamente contenido en su gestualidad y muy limitado de registros, ayuda demasiado, mientras que Josh O’Connor consigue inyectar en su personaje una mayor dosis de atractivo y de misterio emocional. El indudable esfuerzo estilístico del film se queda, por todo ello, a medio camino.

Luc Chessel, crítica per a Libération: Le film d’Oliver Hermanus sur deux amants passionnés de musique folk dans les années 1920, interprétés par Paul Mescal et Josh O’Connor, ne parvient pas à créer l’émoi / La synesthésie dont Paul Mescal (Lionel) annonce avoir la faculté dans les premières secondes de “The History of Sound” d’Oliver Hermanus ne donnera lieu par la suite à aucune explosion symphonique de splendeurs visuelles et sonores : c’est principalement dans le terne, le monocorde, le répétitif que le film cherchera les ressources de sa grande ambition romanesque. Fils de fermiers pauvres du Kentucky, Lionel est exfiltré de sa campagne par son goût de la musique et son génie du chant, qui l’envoient au conservatoire à Boston. C’est là qu’un beau soir de 1917, dans l’atmosphère enfumée d’un bar d’étudiants, la chanson fredonnée au piano par un joli garçon de son âge lui rappelle son enfance rurale. Paul Mescal et Josh O’Connor (David) tombent fous amoureux, et partagent à longueur de journée leur passion pour la chanson folk américaine. Après le retour de David du front européen de la Première Guerre Mondiale, les deux amants font un ultime voyage de recherche (et de camping) dans le Maine pour enregistrer sur des bobines de cire, de maison en cabanon, les chansons du peuple avant qu’elles ne disparaissent / Mais David est changé par la guerre, rien ne sera plus jamais comme avant, et le film se lance avec Lionel dans une fresque d’un demi-siècle, faite de regrets en volutes. Tout le versant ethnomusicologie de “The History of sound” est sans doute le plus émouvant et ambigu, avec son esthétique de la trace, d’une mémoire sonore où s’investit (se métaphorise) le sentiment irrémédiable, pour Lionel, d’être passé à côté de l’amour de sa vie, et de ne rien avoir su, malgré sa future vocation d’archiviste, recueillir, ni garder, ni entendre, ni sauver. Notre synesthète s’avère aveugle et sourd aux accents du cœur : sans qu’on puisse déterminer si cette pointe de cruauté, tant elle est délayée dans le mélo, est vraiment ce qu’Hermanus tente de faire deviner / Car le reste, c’est-à-dire l’amour en question, tout ce qui y prépare ou lui succède, aura été ce long chapelet de demi-scènes désaturées, agrémentées d’aucun son d’ambiance ou direct un peu intéressant, autre que des montées de cantiques extra-diégétiques par couches, pour justifier de la mélomanie du héros. Moins pire que Sans jamais nous connaître mais analogue dans le sous-genre de la gaysploitation paulo-mescaline, le film s’avère trop incapable d’exprimer ses sentiments – autrement que sous la forme du chantage affectif – pour faire naître en nous le moindre émoi à l’endroit de ses deux stars en bras de chemise. Et pourtant ils sont BG.

Peter Bradshaw, la crítica per a The Guardian, en què li posa 2 estrelles sobre 5 i en diu: Oliver Hermanus’s “The History of Sound” has admirers in Cannes; but I couldn’t help finding it an anaemic, laborious, achingly tasteful film, originally a short story by Ben Shattuck which has become a quasi-“Brokeback Mountain” film whose tone is one of persistent mournful awe at its own sadness / Hermanus has made great movies in the past including Beauty and Living but this is a film that is almost petrified by its own upmarket values, paralysed under the varnish of classiness / It’s about two young men in early 20th-century America, a singer and an academic musicologist, who meet at Boston music conservatory just before the US entry into the first world war, and then in the summer of 1920 they hike around the hills and backwoods of rural Maine, meeting local people and recording their authentic folk songs on wax cylinders, sleeping under the stars and falling in love. And when fate parts them in the years after, their love story becomes something more poignant / They are farm-boy Lionel from Kentucky, played by Paul Mescal – a sonorous, stately voiceover at the very beginning reveals him to have perfect pitch and synaesthesia, the ability to comprehend music in taste and colour as well as sound – but these abilities are not actually revealed in the film / The other man is David, played by Josh O’Connor, a man from a more privileged background, without Lionel’s instinctive music talent and destined for a college instructor’s job / Mescal and O’Connor are of course very talented actors and they never do anything other than an impeccable professional job but they have each shown more passion in, variously, Andrew Haigh’s All of Us Strangers and Francis Lee’s God’s Own Country / This is a film about music as well as love, but the folk songs, for which Mescal and O’Connor gamely fabricate enthusiasm, sound like museum pieces kept under glass and the love story itself feels as if it is kept under glass. The accents and line-readings feel like painstaking expert reconstructions rather than the real thing and the love scenes are at half-throttle – as if they are there to be remembered sadly rather than experienced ecstatically in the here and now / There are, I concede, well-judged moments of tenderness and loneliness in the long aftermath to the long goodbye – in Lionel’s lonely wanderings in Italy and England, and in the revelation involved in his meeting with the woman that David married after their idyllic Maine summer. And there is to be a kind of final meeting between the two, involving that wax cylinder technology, perhaps inspired by a famous ending by Graham Greene / Everything here is out of the top drawer of production value: but it never really comes to passionate life.

Més ressons de la projecció del film⇒ Davide Abbatescianni, la crítica per a Cineuropa | Gianluca Arnone, la ressenya per a Cinematografo | Owen Gleiberman, la ressenya per a Variety | Pete Hammond, a la ressenya per a Deadline |

CANNES PREMIÈRE.

FOTO: “Connemara” (© Jean-François Hamard – Festival de Canes).

D’Alex LUTZ, “Connemara“.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h52.

Gènere: comèdia dramàtica. Sinopsi: l’Hélène, eixida d’un entorn modest, va deixar els Vosges fa molt de temps. Avui té quaranta anys. Un esgotament sobtat la va obligar a deixar París i tornar al lloc on havia crescut, entre Nancy i Épinal. Es va mudar amb la seva família, va trobar una bona feina i, en definitiva, una qualitat de vida… Un vespre, a l’aparcament d’un restaurant franquiciat, va veure una cara familiar, en Christophe Marchal, el guapo jugador d’hoquei dels seus anys d’institut. En Christophe, aquest objecte distant del desig, un enllaç que Hélène no havia vist venir… En la seva abraçada, són dues Frances, dos mons ara desconeguts que somien amb estimar-se. Els serà possible aquest idil·li, aquesta illa?

Amb: Mélanie Thierry (Hélène), Bastien Bouillon (Christophe), Jacques Gamblin (Gérard), Bruno Sanches (Marco), Eliot Giraud (Gabriel), Grégory Montel (Philippe).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Cannes Première | En aquest blog, més informació: Cannes Première.

Ressons de la projecció del film:

Aurore Engelen, la crítica per a Cineuropa: (..) There are films that, in a way, could begin with the end. Connemara is one of them, for the many who have read Nicolas Mathieu’s best-selling book, and therefore know the destination of the love story at its heart. And for French-speaking audiences who know the song that inspired its title, Michel Sardou’s ‘Les Lacs du Connemara’, the chorus that concludes many parties, when the lights are turned back on and everyone sings at the top of their voices. A popular song, which for some is a social marker, situating its listeners in a class, for others a link that connects its listeners to these different social classes. So when a film is called like that, you’d think that in the end it’s going to be about class. And the question of class is central to the love story that drives the narrative of the book and the film by Alex Lutz. Will the passion that brings Hélène (Mélanie Thierry) and Christophe (Bastien Bouillon) together be able to blossom despite the social status that sets them apart? / After a career in Paris, Hélène tries to recover from a burn-out by relocating with her family to the East of France, the region where she was born and, above all, which she did everything in her power to leave behind. A senior executive in human resources, she quickly finds a job that satisfies her only slightly more than her previous one, and above all, in a poorly-lit car park, she finds Christophe, her high school crush, captain of the hockey team, an adolescent fantasy that has never been fulfilled. Christophe hasn’t moved, either geographically or socially. He’s even about to rejoin the hockey team. Hélène is bored, and remembers that when she was young it was her greatest fear, so she’s looking for a second wind, and this resurrected love story could well offer her one, if she manages to bridge the divide / Nicolas Mathieu’s book was a social-sentimental novel, and Alex Lutz has chosen to reinterpret it in social melodrama mode, notably through the orchestral soundtrack and the strings that accompany the waltz of feelings. As Hélène’s ideas tumble around in her head, the editing brings the narrative out of sync, layering it on top of each other. The voice-overs of the two protagonists, recounting their stories at the therapist’s office or elsewhere, resonate with their daily lives, and the words of one illustrate the experiences of the other, sometimes in similarity, more often in opposition. Hélène, a social-class dropout, has her heart set on going somewhere else. Christophe, firmly anchored in his genealogy, between his love for his father and his son, dreams of here. There are people like you and people like us. Can love erase the pronoun barrier? That’s the big question posed by Alex Lutz. It’s up to each of us to answer it in our own way (..).

SESSIONS ESPECIALS.

FOTO: “The Six Billion Dollar Man“ (Festival de Canes).

D’ Eugene JARECKI, “The Six Billion Dollar Man“.

Producció: Estats Units, Alemanya, França. Any: 2025. Durada: 2h06.

Sinopsi: Ser periodista mai ha estat més perillós que avui, en un món on la defensa de la veritat està sent atacada des de tots costats. Aquesta pel·lícula retrata la saga de Julian Assange, una figura emblemàtica contemporània del dret a la informació, el recent alliberament del qual ha revifat el debat mundial sobre la llibertat de premsa. Amb accés privilegiat a imatges i arxius de Wikileaks i a proves mai vistes abans, aquest documental pren la forma d’un thriller internacional d’alta tecnologia.

Documental, amb: Julian Assange, Pamela Anderson, Edward Snowden, Naomi Klein, Chris Hedges, Jeremy Scahill, Daniel Ellsberg.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Sessions Especials | En aquest blog, més informació: Sessions Especials.

Ressons de la projecció del film:

Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona: (..) “The six billion dollar man”, un documental sobre el periodista i fundador de WikiLeaks, Julian Assange. Dirigit pel nord-americà Eugene Jarecki, la pel·lícula documenta amb la precisió d’un bisturí els període de 14 anys des de la irrupció de WikiLeaks fins a l’alliberament definitiu de Julian Assange després d’un autèntic calvari judicial en el que va passar gairebé 8 anys refugiat a l’ambaixada de l’Equador a Londres. El fet excepcional és que la projecció del documental es va fer amb la presència a la sala del mateix Julian Assange, acompanyat de gran part de l’equip de WikiLeaks i del que va ser president d’Equador en els anys que Assange es va refugiar a l’ambaixada, Rafael Correa. De fet, Assange i Correa no s’havien vist mai en persona i la seva salutació a la sala Agnès Varda on es projectava la pel·lícula va ser molt emotiva. El film de Jarecki, que ha necessitat de més de 5 anys de treball i recopilació d’informació, imatges i testimonis per veure la llum, connecta perfectament el cas Assange amb la deriva actual de desinformació, ascens de l’ultradreta, desprestigi del periodisme i amenaça a la democràcia. És una obra imprescindible per entendre com es mouen els interessos geopolítics dels centres de poder i per valorar la figura -amb les seves llums i ombres- de Julian Assange.

Imma Merino, a la crònica per al diari El Punt Avui: No hi ha dubte que un dels moments més emotius viscuts en l’actual edició del festival de Canes s’ha produït amb la presència de Julian Assange (inesperada o, en tot cas, no anunciada) a la sala Varda per assistir a la projecció de “The six million dolar man”, documental d’Eugene Jarecki que, a partir d’imatges pròpies i d’arxiu, fa un seguiment cronològic de les vicissituds del fundador de Wikileaks des que va revelar documents filtrats sobre les clavegueres de la política dita de defensa (essent-ho d’agressió) dels EUA. El film exposa la persecució i el calvari d’Assange amb la voluntat crítica pròpia del director, entre altres obres, de “Why we fight” (2005), un treball impecable i implacable sobre la política exterior dels EUA dominada per la idea de la supremacia militar. Programat com una “sessió especial”, no pot formar part del palmarès de la secció oficial, però és un ferm candidat al premi Ull d’Or destinat a un dels documentals presentats al festival.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: En la historia del documental político americano contemporáneo, Eugene Jarecki es uno de los grandes nombres. Ha ganado el premio Sundance al mejor documental y numerosos Emmy televisivos por obras como “Why we fight” o “Reagan”. Su posición crítica ante el sistema lo convierten en un cineasta político que es capaz de cuestionar algunos aspectos claves de la política americana. Jarecki ha estado en Cannes, acompañado de Julian Assange, su esposa Stella Morris y el expresidente ecuatoriano Rafael Correa, para presentar el documental “The six million dolar man”, en el que intenta dar forma y resumir el caso Assange después de haber estado unos cuantos años en el epicentro de la actualidad informativa mundial. Jarecki formó parte de material rodado a lo largo de catorce años, centrado en documentar el calvario y las contradicciones que marcaron a la figura de Julian Assange, hasta considerarlo para algunos como el hombre más peligroso del planeta. El documental empieza en el momento en que Assange funda Wikileaks en 2010 con el objetivo de sacar a la luz información confidencial que los medios tradicionales no se atrevían a sacar. El primer impacto de la web surgió en el momento en que mostró a las tropas americanas matando a unos periodistas en Irak, a partir de aquí surgieron filtraciones sobre cuestiones oscuras de la política de defensa americana y datos que comprometían a los grandes estamentos del país. A partir del nacimiento de Wikileaks la historia parece conocida. El responsable de la web Julian Assange es condenado en Suecia y encuentra su refugio en el Reino Unido, hasta que perseguido por la justicia, se refugia en la embajada de Ecuador, donde está seis años y medio, hasta que en 2019 es trasladado a una cárcel del Reino Unido. Jarecki cuenta el relato del cautiverio de Assange, la tortura psicológica de la que fue objeto, las campañas mediáticas contra su persona y las filtraciones que acabaron vigilando su actividad en el reducido espacio de la embajada. Jarecki no se limita a contar lo conocido, sino que indaga en diferentes aspectos, sacando a la luz algunas tramas curiosas como la de unos técnicos españoles que pusieron cámaras ocultas en la embajada y extorsionaron a los abogados a cambio de no difundir escenas de las actividades íntimas de Assange. La película índiga en las contradicciones políticas del caso desde la década Obama hasta la década Biden pasando por el primer gobierno Trump. Rodada a partir de una profusión de materiales diversos y de entrevistas a numerosos testimonios, el resultado final es un documental potente que acabará haciendo historia y que lleva camino de ser el documental más premiado de la próxima temporada.

Peter Bradshaw, crítica per a The Guardian, en què li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: Julian Assange sits at the centre of this gripping account of the WikiLeaks founder’s rise, fall and protracted seven-year limbo inside the Ecuadorian embassy. Eugene Jarecki’s documentary takes its title from the price the incoming Ecuadorian government supposedly charged the Trump administration for helping furnish his extradition to the US, thereby reneging on a promise of political asylum. If “The Six Billion Dollar Man” doesn’t rebuild Assange, exactly, that’s because it’s more interested in comprehensively demolishing his enemies. Compared to the hypocrites, scoundrels and crooks who surround him, the man himself looks almost virtuous / Actually Assange is mostly a background presence here. He’s more talked about than talking up; a karmic victim of his own success. While even his supporters admit to his personal failings (arrogance, cruelty, bouts of megalomania), the film asks us to regard him as a messenger shot down by bigger, darker forces; a man whose only real crime was publishing inconvenient truths. The Swedish rape charge, it argues, was largely cooked up as a means of delivering him to the US authorities, so that they in turn could charge him with violating the Espionage Act. “Julian Assange is not an angel carved in marble,” says the NSA whistleblower Edward Snowden (no angel himself). “But he’s not a vial of poison either.” / Poison or not, Assange’s release of diplomatic and military secrets leaked into the water table and served to destabilise the US government. Jarecki’s film provides a crisp, thorough recap of WikiLeaks’ greatest hits, beginning with the publishing of the “collateral murder video” that showed US forces slaughtering unarmed civilians in Iraq, and reveals the ways in which the internet’s unfettered heyday was able to service a new kind of activism. Previously, whistleblowers such as Daniel Ellsberg (who leaked the Pentagon Papers in 1971) released classified information at enormous personal risk. Thanks to Assange’s website, they could now do so anonymously, and on an industrial scale / The film makes the case, though, that WikiLeaks was at its most fire-proofed when it stayed small and nimble and operated with a skeleton crew. Its explosive release of diplomatic cables was a high-profile joint venture, published in association with the Guardian, the New York Times and Der Spiegel, and the ensuing fallout placed Assange in the crosshairs. “Politically we’re untouchable now,” he brags as he arrives for a meeting at the Guardian and it is possibly this kind of hubris that made him blind to the danger. In September 2011 an indiscriminate dump of unredacted US embassy cables put scores of innocent lives at risk and tarnished his credentials as a crusading campaigner / It is the dark irony of the WikiLeaks story that the site should itself be undone by a series of leaks and betrayals. The film hears Assange’s former colleagues blame David Leigh, the Guardian’s former investigations editor, saying he published a top-secret password in the WikiLeaks book he co-wrote with Luke Harding – a claim dismissed by the Guardian at the time and since as “nonsense”. But the real Judas of Jarecki’s film is Sigurdur “Siggi” Thordarson, a creepy teenage hacker inexplicably beloved by Assange. It was Siggi, we learn, who embezzled $50,000 (£37,000) from the company’s online store and who later agreed to wear an FBI wiretap / Initially a safe house, the Ecuadorian embassy in central London is revealed to turn by degrees into a false sanctuary. The film claims that Assange was effectively sold out by the building’s private security staff, who bugged CCTV cameras and passed the footage to a band of small-time crooks. His friends worried that Assange’s life in limbo was making him increasingly paranoid / While Assange has already been the subject of numerous documentaries, plus The Fifth Estate, a Hollywood drama starring Benedict Cumberbatch, “The Six Billion Dollar Man” feels close to definitive. It’s rigorous and forensic and covers the ground with aplomb. Jarecki’s army of eye-witnesses run the gamut from Naomi Klein to Pamela Anderson (a fan and frequent visitor) to the former president of Ecuador, while the film’s sprawling crime scene eventually straddles half the globe / For all that, its most indelible, disquieting images are provided by the CCTV footage of Assange marooned in the embassy. He knows he’s being bugged and understands that he’s trapped and he paces his quarters like a hapless Gene Hackman at the end of Francis Ford Copppola’s The Conversation. Whatever he set out to be it almost certainly wasn’t this: the anguished poster boy for a world in which every hacker gets hacked, every person is spied on and no secret is safe (Nota de ‘The Guardian’, al final de l’article: This article was amended on 22 May 2025 to add the Guardian’s contemporaneous rebuttal in 2011 of a claim that a book co-authored by David Leigh disclosed a top-secret password to WikiLeaks files. The Guardian said it was a “meaningless” password, which it had been told was temporary, and that no details of the location of the files were included. Leigh describes the claim as “a false allegation and a threadbare fabrication” made by Assange supporters )

Més ressons de la projecció del film⇒ Guy Lodge, ressenya per a Variety | Matthew Carey, ressenya per a Deadline |

UN CERTAIN REGARD.

FOTO: “Homebound” (©Dharma Productions)

De Neeraj GHAYWAN, “Homebound“.

Producció: Índia. Any: 2024. Durada: 1h59.

Sinopsi: En un poble del nord de l’Índia, dos amics de la infància intenten aprovar l’examen nacional de policia, una carrera que els podria oferir la dignitat que no gosen ni esperar. Quan tenen a tocar el seu somni, el preciós vincle que els uneix es veu amenaçat per les desil·lusions….

Amb: Ishaan Khatter, Vishal Jethwa, Janhvi Kapoor.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Un Certain Regard | En aquest blog, més informació: Un Certain Regard.

Ressons de la projecció del film:

Siddhant Adlakha, ressenya per a Variety: Executive produced by Martin Scorsese, Neeraj Ghaywan’s first feature in a decade is tear-jerking and infuriating / Neeraj Ghaywan’s “Homebound” is the first time in ages that a mainstream Hindi-language production has felt vital — at least since Ghaywan’s own “Masaan,” which premiered at Cannes 10 years ago. A drama in which aspirations collide with harsh political realities, its tale of impoverished young men trying to escape their circumstances proves to be both a moving character piece, as well as a searing indictment of modern India / The stage is set when lifelong best friends Shoaib (Ishaan Khatter) and Chandan (Vishal Jethwa) — a Muslim and a Dalit, respectively — board a crowded train to a nearby city. They, along with countless other disenfranchised youths, hope to gain access to a handful of increasingly exclusive government jobs, as their only means of making a decent living. In Shoaib and Chandan’s case, they hope to become police trainees, under the optimistic belief that the official uniform will render them immune to discrimination based on religion and caste. However, soon after this prologue, an entire year passes without an official answer, leaving them in social and financial limbo / The duo’s domestic lives, in their tiny North Indian village, are sketched with vivid physical and emotional hues, denoting their generational plight. For the gruff, outgoing Shoaib, a job and money are a matter of urgency, given his disabled father’s impending knee surgery, until which he can’t work in the fields. The more reserved and simmering Chandan hopes to earn enough money to build his parents a concrete house, so his mother doesn’t have to work. Both young men also harbor a sense of yearning: Shoaib wants to stay close to home, near the sights, fragrances, and people he knows, while Chandan begins attending college as he waits, if only for the sake of his crush, the similarly lower caste but slightly more well-to-do Sudha (Jhanvi Kapoor) / Shoaib and Chandan start out as a playful pair, but their struggle to find work leads to increasing frustrations, driving a wedge between them. Khatter and Jethwa put on immensely endearing and unpredictable performances. Unfortunately, unlike her “Dhadak” co-star Khatter, Kapoor (who was similarly raised in the Hindi film industry) hasn’t yet learned to shed the enunciations and gestures that suggest someone who was raised in a major city, surrounded by wealth. This makes Sudha’s dynamic with Chandan play like the kind of inter-class or inter-caste romance typical of Indian dramas, despite what’s actually intended. However, this disconnect is limited to only a handful of scenes, since Kapoor’s role is truncated to the point of feeling perfunctory. It’s the movie’s only major flaw, but it works in its favor, allowing the leading duo the lion’s share of the runtime / “Homebound” is built in the vein of a traditional Bollywood social drama, which is to say it contains broad political statements delivered practically down the lens, but its leads inject this otherwise obvious cinematic form with moving, naturalistic nuance. Where some of the dialogue is overt, other exchanges tease hidden details that slowly reveal themselves over time, like the way Chandan hesitates to introduce himself with his full name, lest he be judged on his social standing. Shoaib, ever the romantic about what the two of them are owed as human beings, chastises Chandan for not embracing his identity, and the advantages that come with quotas for the oppressed, even if it means embracing the scorn of conspiracy theorists / Ghaywan and cinematographer Pratik Shah’s roving camera captures the boys’ surroundings with a poetic soft focus, enhancing their idealistic discussions about their birthrights as Indians, and the constitutional privileges they’re casually denied. The law says one thing, while the dehumanizing gaze of upper-caste Hindu officials says another. All these conflicts build atop each other en route to a major turn that’s not quite a “twist,” but a surprising reveal about the movie’s proximity to recent events, which brings its title into focus / For this pivot to fully land, the film needs to lay a solid emotional foundation, which it does with incredible deftness and dramatic balance. Shoaib and Chandan share a friendship so realistic that any disagreement between them hurts. On the other hand, any fleeting gesture of affection or vulnerability — like Chandan standing in Shoaib’s path during an Islamophobic assault — makes love practically radiate through the screen. What’s valuable about the pair’s camaraderie is that it’s a gentle note played against the harsh orchestral assault of India’s fractured political milieu, which trickles down through every social fabric, until navigating daily life and simple conversations means swallowing indignities / The most riveting turns in “Homebound” are distinctly personal. But given the movie’s careful construction, they radiate outwards and latch on to systemic failings with a sense of righteousness. It’s a film of great tragedy, but one so rooted in beating humanity that you can’t help but be left furious, in addition to teary-eyed.

FOTO:”Le città di pianura” (Festival de Canes).

De Francesco SOSSAI, “Le città di pianura” / “The Last One for the Road” / “Un dernier por la route”.

Producció: Itàlia, Alemanya. Any: 2025. Durada: 1h40.

Nota sinòptica: Una road movie a la vasta plana veneciana que viatja a la velocitat amb què hom supera una ressaca Sinopsi: En Carlobianchi i en Doriano, dos de cinquanta-i-tants anys sense diners, vaguen de nit amb el seu cotxe de bar en bar, obsessionats amb la idea d’una última copa, quan es creuen amb en Giulio, un estudiant d’arquitectura tan tímid com ingenu. Entre confidències i ressaques, aquesta trobada inesperada amb aquests dos mentors improbables sacsejarà la visió del món, de l’amor… i del futur de Giulio..

Amb: Filippo Scotti (Giulio), Sergio Romano (Carlobianchi), Pierpaolo Capovilla (Doriano), Roberto Citran (cavaller Fadiga), Andrea Pennacchi (geni).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Un Certain Regard | En aquest blog, més informació: Un Certain Regard.

Ressons de la projecció del film:

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: (..) una road movie por las ciudades planas del Veneto, tomando el aeropuerto de Trevisso como epicentro del relato. Sossai quiere confrontar la vida de unos personajes que estan de vuelta de todo y que la crisis del 2008 los lanzó a una cuneta vital, con la de un joven que cree en el futuro, pero que aprenderá algunas lecciones de vida de sus compañeros de viaje. Sossai realiza una película simpática que parece querer establecer un cierto vínculo con la tradición de ciertas road movies italianas desde “Il Bidone” de Fellini hasta “La escapada” de Dino Risi. Evidentemente, estamos muy lejos de sus referentes esenciales. “La città di pianura” es una película simpática, bien intencionada pero realizada sin demasiadas pretensiones y sin ninguna idea potente a nivel visual.

Més ressons de la projecció del film⇒ Marta Balaga, la crítica per a Cineuropa | Federico Pontiggia, la ressenya per a Cinematografo |

LA CINEF -competició de curts d’escoles de cinema-.

Programa 2:

FOTO: “Per bruixa i metzinera” (Festival de Canes)

De Marc CAMARDONS, “Per bruixa i metzinera”.

Escola de cinema: ESCAC, Catalunya. Any: 2024. Durada: 0h24. Llengua: català.

Sinopsi: La Cebriana està segura que anit va veure un foc a la muntanya. Però no hi ha rastre de brases ni testimonis que ho corroborin. La seva padrina, una antiga trementinaire, intentarà fer-li veure més enllà de les flames. Vídeo: Tast.

Amb: Karin Barbeta (Cebriana), Neli Lladó (la padrina).

A Canes: Festival de Canes 2025 – La Cinef | En aquest blog, també: El curtmetratge de l’ESCAC “Per bruixa i metzinera”, seleccionat a la Cinef del Festival de Canes 2025 | Cinema AMB català al Festival de Canes 2025 | I més informació: La Cinef.

Ressons de la projecció del film:

ESPECIAL: al diari El Periódico, l’andorrà Marc Camardons escriu sobre l’estada amb el seu curt a Canes: El Canes del curtmetratgista.

FOTO: “Ether” (Festival de Canes).

De Vida SKERK, “Ether”.

Escola de cinema: NFTS, Regne Unit. Any: 2025. Durada: 0h15.

Sinopsi: Una parella jove passa el dia al camp. Mentre lluiten per posar-se d’acord sobre qüestions de poder i responsabilitat, afloren totes les tensions acumulades. Vídeo: Tràiler.

Amb: Laura Kaliger (Eva), Billy Bolt (Lee).

A Canes: Festival de Canes 2025 – La Cinef | En aquest blog, més informació: La Cinef.

FOTO: “O pássaro de dentro” (Festival de Canes)

De Laura ANAHORY, “O pássaro de dentro” / “The Bird from Within”.

Escola de cinema: Escola das Artes – UCP, Portugal. Any: 2024. Durada: 0h05.

Sinopsi: La història d’una dona i l’ocell que viu dins seu, i com la seva incapacitat per conviure li provoca lesions físiques al cos. Vídeo: Tràiler.

Film d’animació.

A Canes: Festival de Canes 2025 – La Cinef | En aquest blog, més informació: La Cinef.

FOTO: “Ginger Boy” (Festival de Canes).

De Miki TANAKA, “Ginger Boy”.

Escola de cinema: ENBU Seminar, Japó. Any: 2024. Durada: 0h48.

Sinopsi: En Kishida, empleat de banca a província, accepta un ascens inesperat a la seu central de Tòquio. Mentre busca un pis, es queda amb en Kura, el seu amic de l’institut que s’ha convertit en un cineasta d’esperit lliure. Vídeo: Tràiler.

Amb: Kai Fujita (Kishida), Kei Nakafuji (Kura), Akari Shima (Hara), Mizuki Ide (Miho), Ryo Hills (Sakai).

A Canes: Festival de Canes 2025 – La Cinef | En aquest blog, més informació: La Cinef.

Programa 3:

FOTO: “12 moments before The Flag-Raising Ceremony” (Festival de Canes).

De QU Zhizheng, “12 moments before The Flag-Raising Ceremony” / “Lever de drapeau”.

Escola de cinema: Beijing Film Academy, Xina. Any: 2024. Durada: 0h16.

Sinopsi: A Pequín, una escola secundària està preparant una cerimònia d’hissada de la bandera. Però el portador de la bandera, Feng Xiao, se sent superat per una creixent necessitat de retirar-se. Però l’hivern no és amable… Vídeo: Tràiler.

Amb: Li Junyao (periodista), Yan Junbo (Feng Xiao), Lu Qiuyang (Sra. Zhang), Qu Xuezhi (pare).

A Canes: Festival de Canes 2025 – La Cinef | En aquest blog, més informació: La Cinef.

FOTO: “A Doll Made Up Of Clay” (Festival de Canes).

De Kokob Gebrehaweria TESFAY, “A Doll Made Up Of Clay”.

Escola de cinema: Satyajit Ray Film & Television Institute, Índia. Any: 2024. Durada: 0h24.

Sinopsi: Un futbolista nigerià va vendre les terres del seu pare per continuar la seva carrera a l’Índia. Una greu lesió ha acabat amb els seus somnis. Angoixat, busca la salvació en el poder curatiu dels ritus ancestrals. Vídeo: Tràiler.

Amb: Ibrahim Ahmed (Oluwaseyi), Geeta Doshi (Geeta).

A Canes: Festival de Canes 2025 – La Cinef | En aquest blog, més informació: La Cinef.

FOTO: “Milk and Cookies” (Festival de Canes).

D’ Andrei TACHE-CODREANU, “Milk and Cookies” / “Biscuits et Lait” / “Fursecuri Si Lapte”

Escola de cinema: UNATC “I. L. Caragiale”, Romania. Any: 2025. Durada: 0h21.

Sinopsi: La vigília de Nadal, en Sebi troba un missatge al telèfon del seu pare i el llegeix en veu alta. Vídeo: Tràiler.

Amb: Doru Bem (el pare), Diana Anca Roșu (la mare), Rares Prisacariu (el nen), Liviu Chitu (el Pare Noël).

A Canes: Festival de Canes 2025 – La Cinef | En aquest blog, més informació: La Cinef.

De Jules VÉSIGOT-WAHL, “Le continent Somnambule”.

Escola de cinema: La Fémis, França. Any: 2025. Durada: 0h26.

Sinopsi: L’Ivan, un treballador ferroviari d’un tren nocturn sense passatgers, travessa un territori adormit. La seva vida quotidiana i solitària es capgira quan coneix la Liudmila, una somnàmbula que espera incansablement el retorn del seu fill.

Amb: Nikola Parashkevov (Ivan), Anna Bankina (Lyudmila).

A Canes: Festival de Canes 2025 – La Cinef | En aquest blog, més informació: La Cinef.

QUINZENA DELS CINEASTES.

FOTO: “Militantropos“ (Square Eyes).

De Yelizaveta SMIT, Alina GORLOVA i Simon MOZGOVYI, “Militantropos“.

Producció: Ucraïna, França, Àustria. Any: 2025. Durada: 1h51.

Nota sinòptica: Primera pel·lícula del tríptic cinematogràfic “Els dies que voldria oblidar”, investiga el poderós impacte de la guerra en el comportament personal. El gran caos de la guerra va interrompre la vida quotidiana, però gradualment es va anar convertint en part de la vida de la gent. La guerra canvià la seva professió, els seus hàbits, el seu destí i el seu futur. Sinopsi: “Militantropos” captura la condició humana a través de les realitats fracturades per la invasió russa d’Ucraïna. La pel·lícula reconstrueix vides quotidianes transformades per la guerra —els que fugen, els que ho perden tot i els que es queden per resistir i lluitar—, rastrejant tant l’instint de suprvivència com la necessitat de proximitat. Enmig de la devastació i l’atrocitat, l’ésser humà és absorbit per la guerra, i la guerra, al seu torn, esdevé part de l’ésser humà.

Documental.

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 | En aquest blog, més informació: Quinzena-llargs.

Ressons de la projecció del film:

Jara Yáñez, crònica per a Caimán: El colectivo Tabor presenta un retrato a su vez colectivo, caleidoscópico y fragmentado de Ucrania durante la invasión rusa, en el que no hay imágenes del enemigo y sí la alternancia de dos formas distintas de afrontar la guerra. Porque por un lado se presentan secuencias de aquellos que van al frente y, por otro, de los que deciden quedarse en casa. Como punto de conexión entre ambas realidades, se intercalan imágenes de la naturaleza como contexto común que, a pesar de todo, también sufre de algún modo las consecuencias. “Militantropos” comienza y cierra con las imágenes de unas nubes grises amenazantes en lo que constituye un universo cerrado que resulta valioso por lo que tiene de registro directo de lo real. Planos de entrenamientos militares, de las trincheras, los hospitales o las morgues, se combinan así con los que muestran el trabajo de la tierra, el cuidado de los animales, los campos de amapolas o un par de niñas jugando / Pero la película, en sus dos horas de metraje, no escapa a la mera sucesión de situaciones, de momentos o retratos humanos que, a pesar de la belleza estética y el cuidado con el que son rodados, no deja más poso que el superficial, el del mero registro. Y es que el film avanza a partir de la simple yuxtaposición de las distintas realidades y salta de un lugar a otro sin dejar el tiempo necesario para que ninguna de ellas (con mucho potencial casi todas) pueda reverberar más allá. Los planos son lo que son, se agotan rápido sin más posibilidad interpretativa que la epidérmica, sin capacidad para proponer una mirada que atraviese lo que vemos. Y es una pena porque la intensidad emocional intrínseca al propio relato del horror que el film contiene como base, quizá habría dado para más.

Camille Paix, a la crítica per a Libération: (..) Simon Mozgovyi, Yelizaveta Smith et Alina Gorlova sont venus présenter Militantropos, leur fascinant documentaire aux allures de manifeste sélectionné à la Quinzaine des cinéastes. Ils signent la réalisation à trois, au nom du Tabor Collective, la boîte de prod qu’ils ont créée il y a douze ans. Les trentenaires sont de cette «première génération à avoir grandi dans une Ukraine indépendante», dit Yelizaveta Smith, alias Liza. Une génération post-soviétique façonnée, «en tant qu’humains et que cinéastes», par la révolution de Maidan en 2014 / “Militantropos” – néologisme qui veut dire pour eux «ce que l’expérience de la guerre fait aux humains» – est un film sans personnages principaux, sans voix off ou lieux véritablement identifiés. Plutôt une série de moments collectés, qui disent l’adaptation des corps et des esprits à la nouvelle normalité qui a pris possession du quotidien, une collection qui dresse le «portrait collectif» d’un peuple parce que «quand on vit dans la guerre», explique Liza, «notre mémoire et notre perception fonctionnent comme ça», sautant d’un événement traumatique à un autre / Avant «l’invasion à grande échelle» de leur pays par les Russes en février 2022, les membres du collectif travaillaient déjà sur la guerre. Difficile de revenir en arrière après ça. «Peu de cinéastes sont restés à Kyiv, explique Alina Gorlova. Et en tant que réalisateurs de documentaires, on était obligés de faire notre travail. Il y a d’abord eu une intention de documenter, de témoigner, et peut-être de créer des archives.» Et puis, ajoute Simon, «nous avons essayé de trouver la langue visuelle pour transmettre ce que nous avons vécu» / Ils avaient déjà travaillé ensemble dans différentes combinaisons – «Simon a monté mon film, Liza a monté le film de Simon», dit Alina – et se sont rendu compte que «ce système horizontal d’artistes fonctionnait vraiment». Pour ne pas avoir à porter seul le poids de «l’intense matière» qu’ils manipulent, et être épaulé par des amis et collègues «quand tu es totalement fatigué mentalement, physiquement». Certains passages du film, capturés extrêmement près de la ligne de front, les ont marqués de manière indélébile. Simon se souvient d’avoir ressenti, dans une forêt de l’Ouest ukrainien, la présence «de l’ennemi et de la mort derrière les arbres» : «Tu sens des choses mythologiques qui tentent de t’attraper. Comme dans les contes des frères Grimm.» Liza était avec son mari et son frère, producteur du film, dans l’oblast de Kherson quand l’armée russe a détruit le barrage de Kakhovka. Ils s’en sont sortis, mais par peur que leur enfant se retrouve orphelin, le couple a arrêté d’aller ensemble sur la ligne de front. Alina, elle, dit qu’elle avait «peur de tout», et qu’il lui a fallu apprendre à «travailler avec ça» / Alors oui, si c’est ça la question, c’est un peu étrange d’être à Cannes. Mais pas autant qu’en 2022, lors de leur première visite. A l’époque, Butterfly Vision, de leur camarade du collectif Maksym Nakonechnyi, était sélectionné à Un certain regard. Ils avaient débarqué, hagards, à peine un mois après les massacres de Boutcha. «On se sentait comme des aliens, dit Yelizaveta Smith. Dans un autre monde.» Aujourd’hui, ils sont «plus habitués», «mieux préparés» / Quand ils parlent, les trois se répondent, dans un respect du temps de parole digne d’un débat de présidentielle. C’est le collectif qui prime. Malgré la dissonance, dit Simon, être ici, choper des coups de soleil ou courir les soirées, c’est aussi trouver un interstice où «être heureux» pendant un moment, réapprendre comment «se détendre mentalement et physiquement». Avoir l’impression qu’il existe un endroit où le monde fonctionne. C’est presque rassurant, dit Alina : «Je suis contente de voir que des gens ont encore des vies normales.» «C’est juste un peu triste que nous non», enchaîne Liza / Au moins, ici, leur combat ne semble pas vain, ou en tout cas pas tout à fait incompris. Les cinéastes saluent le fait que les Russes soient devenus persona non grata sur la Croisette, où les délégations du pays ne sont plus autorisées depuis 2022. La guerre en Ukraine s’invite de fait depuis trois ans dans le Festival, le dernier exemple en date étant la journée spéciale organisée lundi 13 mai à la veille de l’ouverture. Alina est restée pantoise vendredi en voyant des soldats ukrainiens en uniforme emboîter le pas à Sean Penn et Bono sur les marches du Palais. Elle ne s’y attendait pas, mais elle juge que c’est «un bon signe» que l’Europe est unie face à la menace / Dans sa besace, le collectif de cinéastes a encore deux projets de films qui suivront “Militantropos”. A la réalisation, ça devrait être eux trois à nouveau. «Si on est encore vivants», dit Simon Mozgovyi. Il dit ça aussi naturellement que s’il parlait du temps qu’il fait. Ou de cinéma

Més ressons de la projecció del film⇒ Diego Batlle, crítica per a Otros Cines | Diego Lerer, la crítica per a Micropsia | Savina Petkova, la crítica per a Cineuropa |

FOTO: “Les Filles Désir” (Zinc Film).

De Prïncia CAR, “Les Filles Désir” / “The Girls We Want”.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h33. Òpera prima.

Sinopsi: Marsella en ple estiu. Als 20 anys, l’Omar i la seva colla, respectats monitors d’un centre d’esbarjo del barri, classifiquen les noies en dues categories: les que et fots i amb aquelles amb què et cases. El retorn de la Carmen, amiga de la infància i exprostituta, altera i qüestiona el seu equilibri, el paper de cada membre del grup, la seva relació amb el sexe i l’amor.

Amb: Housam Mohamed (Omar), Leia Haichour (Yasmine), Lou Anna Hamon (Carmen), Kader Benchoudar (Tahar), Mortadha Hasni (Ismaël).

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 | En aquest blog, més informació: Quinzena-llargs.

Ressons de la projecció del film:

Jara Yáñez, la crònica per a Caimán: La ópera prima de la marsellesa Prïncia Car parte de un largo taller de cine que, en el marco de una escuela de cine alternativo fundada por ella misma, ha seguido durante ocho años al grupo de jóvenes que no solo protagonizan el film, sino que son coguionistas del mismo y cuentan parte de sus propias vivencias. En “Les filles désir” seguimos a Omar (Housam Mohamed) y su pandilla de amigos en torno a su concepción del deseo, el sexo y, sobre todo, las mujeres y su relación (o falta de) con ellas. Para estos jóvenes franceses, las mujeres son putas o vírgenes y efectivamente, las dos protagonistas femeninas del film, Yasmine (Leïa Haïchour) y Carmen (Lou Anna Hamon), las únicas que forman parte del grupo de amigos, representan, cada una de ellas, uno de los dos ‘estereotipos’ / Y hay también un cierto cliché con respecto a lo que las películas sobre adolescencia y juventud se refiere (también en cuanto a la estética y la forma de la propia película). Pero lo más valioso de la propuesta de Prïncia Car es el modo a través del cual juega con la coralidad. “Les Filles désir” salta del punto de vista de Omar, un hombre al que no solo la presión del grupo, sino también su propia concepción del amor romántico (los cuentos de princesas están siempre como telón de fondo) le resulta limitadora y conflictiva, al de las dos chicas que, finalmente, encontrarán la una en la otra el mecanismo posible para escapar de esos esquemas sociales impuestos en los que se sienten atrapadas. Con todas sus carencias y sus irregularidades (entre las que destaca uno uso muy convencional y excesivo de la música como potenciadora de emociones), “Les Filles désir” resulta clara y poderosa en su reivindicación de esa emancipación feminista que es la de las mujeres, pero también necesariamente de los hombres.

Més ressons de la projecció del film⇒ Diego Lerer, crítica per a Micropsia | Diego Batlle, crítica per a Otros Cines |

Curtmetratges, programa 1:

FOTO: “Cœur Bleu” (Quinzena dels Cineastes).

De Samuel Frantz SUFFREN, “Cœur Bleu” / “Blue Heart”.

Producció: Haití, França. Any: 2025. Durada: 0h15.

Sinopsi: La Marianne i el Pétion viuen esperant les notícies del seu fill, que se n’ha anat als Estats Units. El somni americà, ara una promesa fràgil, sembla que se’ls està esvaint, a mesura que la frontera entre el somni i la realitat es fa cada cop més incopsable.

Amb: Marie Diana Leonce (Marianne), Arnold Joseph Joseph (Pétion), Samuel Frantz Suffren (Samuel), Fontaine Katia.

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 – Curtmetratges | En aquest blog, més informació: Quinzena-curts.

FOTO: “Loynes“ (Quinzena dels Cineastes).

De Dorian JESPERS, “Loynes“.

Producció: Macedònia del Nord, Anglaterra, Bèlgica, França. Any: 2025. Durada: 0h25.

Nota sinòptica: A Liverpool, segle XIX, jutgen un cadàver. Sinopsi: Ambientada al Liverpool del segle XIX, un drama judicial kafkià explica la història del judici d’un cadàver sense nom ni passat. Desenes de persones es rteuneixen per a aquesta absurda cerimònia.

Amb: Elaine Collins (advocada), Vicenç Altaió (professor), Johan Opstaele (professor), Sheila Breen Rickerby (jutge), Margaret O’Kell (jutge auxiliar), Brian Philips (locutor), Terry Briscoe (poeta)

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 – Curtmetratges | En aquest blog, més informació: Quinzena-curts.

FOTO: “La mort du poisson” (Quinzena dels Cineastes).

D’ Eva LUSBARONIAN, “La mort du poisson” / “Death of the Fish”.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 0h15.

Nota sinòptica: Una filla intenta salvar la seva mare d’ofegar-se en la depressió després de la mort d’un peix. Sinopsi: L’esdeveniment traumàtic de vegades es reprodueix dins del trivial. La mort d’un peix desperta els dolors de tota la vida. Les grans pèrdues de la Mare prenen cos en forma de dobles, orientant-la cap al centre d’un estany on cristal·litza la seva depressió. La filla fa servir la dansa per agafar-la, ja que les paraules semblen desproveïdes de significat. La figura d’un Agró, simbòlica i ordinària, insta la noia a acceptar la seva impotència i trobar el seu lloc.

Film d’animació. Amb espectacle de dansa de la Companyia Pina Bausch.

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 – Curtmetratges | En aquest blog, més informació: Quinzena-curts.

Ressons de la projecció del film⇒ A Le Polyester, entrevista de Nicolas Bardot a la directora: Entretien avec Eva Lusbaronian.

FOTO: “Before The Sea Forgets“ (Quinzena dels Cineastes).

De Ngoc Duy LÊ, “Before The Sea Forgets“.

Producció: Singapur. Any: 2025. Durada: 0h17.

Sinopsi: A la península de Đà Nẵng, on encara ressonen els ecos de la guerra, una parella de turistes gais emprèn la recerca de la tomba oblidada d’un soldat vietnamita, a l’ombra d’un misteriós grup de patinadors que van obrint el seu propi camí.

Amb: Trần Thế Mạnh, Nguyễn Lê Sơn.

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 – Curtmetratges | En aquest blog, més informació: Quinzena-curts.

FOTO: “When The Geese Flew“ (Quinzena dels Cineastes).

D’ Arthur GAY, “When The Geese Flew“.

Producció: Nova Zelanda. Any: 2025. Durada: 0h19.

Sinopsi: En un intent desesperat per evitar que la seva germana gran se’n vagi de casa, en Cyrus intenta recuperar la seva moto de cross robada.

Amb: Tom Kerr (Cyrus), Lee-Ann Dirks (Sammy), Jack William Parker (Fraser), Jonathan Martin (Kester).

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 – Curtmetratges | En aquest blog, més informació: Quinzena-curts.

SETMANA DE LA CRÍTICA DE CANES.

18.00h Cerimònia de lliurament de premis de la Setmana de la Crítica 2025.

FOTO: “Planètes” (Gebeka Films).

De Momoko SETO, “Planètes” / “Dandelion’s Odyssey”

Producció: França, Bèlgica. Any: 2025. Durada: 1h15. Òpera prima.

Sinopsi: Dendelion, Baraban, Léonto i Taraxa, quatre aquenis de lletsons que han sobreviscut a una sèrie d’explosions nuclears que han destruït la Terra, es troben llançats al cosmos. Després de quedar-se encallats en un planeta desconegut, emprenen la recerca d’un sòl adequat per a la supervivència de la seva espècie. Però els elements, la fauna, la flora, el clima, són tots obstacles que hauran de superar.

Llargmetratge d’animació.

A Canes: Setmana de la Crítica de Canes 2025 – Sessió Especial: Film de Cloenda | En aquest blog, més informació: Setmana-llargs.

Ressons de la projecció del film:

Sandra Onana, la ressenya per a Libération: Dans sa fascinante expérience plastique, la réalisatrice du CNRS Momoko Seto suit l’épopée de grains de pissenlit rescapés d’une explosion nucléaire / Sur le papier, “Planètes” convoque le souvenir du splendide Flow de Gints Zilbalodis révélé à Un certain regard l’an dernier. Sur le papier seulement, car le pari de fiction – conte d’animation antispéciste, sans dialogues et situé en pleine apocalypse – est tout autre, frayant plus carrément avec l’expérimental. «Arrête de regarder l’herbe pousser», est une phrase que n’a apparemment jamais entendu Momoko Seto, réalisatrice de documentaires scientifiques au CNRS, née à Tokyo et venue étudier en France au Fresnoy / Avec son premier long métrage, elle signe une épopée du vivant au ras du sol, suivant le trajet intergalactique de grains de pissenlit réchappés d’une explosion nucléaire, à la recherche d’un sol habitable où prendre racine. Ils sont quatre (mais faut-il d’ailleurs les genrer ?), ont même des petits noms si l’on en croit le synopsis : Dendelion, Baraban, Léonto et Taraxa. Coiffés différemment, coupe pétard pour l’un, le front plus dégarni pour un autre, sensibles au moindre coup de vent, ils ont la grâce de petites ballerines en tutu blanc quand ils s’enfoncent dans la terre en virevoltant sur eux-mêmes, et communiquent avec des mignons couinements, façon infrasons extraterrestres / Tous les périls seront dressés sur leur chemin, de tsunamis en dantesques tempêtes de sable, et donnent lieu à une folle expérience de foisonnement plastique. Une flore alien éclot, avec ses étranges tubercules et protubérances érectiles. Un couple d’amants limaces trace sa route. On éprouvera la texture des sols, la collerette duveteuse des champignons, le grouillement d’un monde organique et gluant, l’immensité du cosmos. Pour saisir cette vie microscopique, Momoko Seto mêle les techniques de l’animation à d’impressionnantes prises de vues réelles en ‘timelapse’, et recourt à toutes les ressources narratives de la musique de Nicolas Becker et Quentin Sirjacq. Assez unique.

Més ressons de la projecció del film⇒ Gregory Coutaut, crítica per a Le Polyester | Veronica Orciari, la crítica per a Cineuropa |

ACID CANNES.

FOTO: “Nuit Obscure- “Ain’t I a child?”” (ACID CANNES).

De Sylvain GEORGE, “Nuit Obscure- “Ain’t I a child?”” / “Obscure Night – “Ain’t a child?””.

Producció: França, Suïssa, Portugal. Any: 2024. Durada: 2h44.

Sinopsi: Mostra la trajectòria de joves exiliats a les nits de París. Entre gestos furtius i presències vibrants, esbossa la joventut com una força de l’ésser, i fa emergir, en silenci i durada, altres maneres de ser al món.

Documental.

A Canes: ACID CANNES 2025. En aquest blog, més informació: ACID.

CANNES CLASSICS.

FOTO: “Algú va volar sobre el niu del cucut” (Festival de Canes).

De Milos FORMAN, “Algú va volar sobre el niu del cucut” / “One Flew Over The Cuckoo’s Nest”.

Producció: EUA. Any: 1975. Durada: 2h13.

Sinopsi: A la tardor de 1963, un veterà de la Guerra de Corea i criminal al·lega bogeria i és ingressat en un centre psiquiàtric, on revolta els pacients espantats contra la infermera tirànica.

Amb: Jack Nicholson, Brad Dourif, Louise Fletcher, Danny DeVito, William Redfield, Scatman Crothers, Christopher Lloyd.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Còpies restaurades. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.

FOTO: “Magirama” (Festival de Canes).

D’ Abel GANCE, “Magirama“.

Producció: França. Any: 1956. Durada: 1h20.

Sinopsi: Magirama està format per quatre curtmetratges que utilitzen el sistema de polivisió desenvolupat per Abel Gance: Auprès de ma blonde, Fête foraine, Château de nuages, J’accuse. Des de Napoleó el 1928, la triple pantalla ha estat el mitjà que té el director per permetre que el cinema desenvolupi la seva pròpia narrativa, involucrant l’espectador tant a través de la imatge com del so espacial. Amb Nelly Kaplan, Gance revisita el seu J’accuse de 1937, al qual afegeix plans de Napoleó però també de la Fin du monde per construir el discurs pacifista que l’obsessiona des de 1918. La narrativa experimental d’Auprès de ma blonde i l’experiència sensorial de Fête foraine i Château de nuages ​​completen aquest manifest per a un altre cinema.

Amb: Victor Francen, Michel Bouquet, Nelly Kaplan.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Còpies restaurades. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.

FOTO: “Merlusse” (Festival de Canes).

De Marcel PAGNOL, “Merlusse“.

Producció: França. Any: 1935. Durada: 1h12.

Sinopsi: Un professor d’institut, en Merlusse, és objecte d’assetjament per part de joves estudiants que se’n burlen sense entendre la preocupació afectuosa que s’amaga sota l’aparença severa i prohibitiva del seu mestre.

Amb: Henri Poupon, André Pollack, Annie Toinon Thommeray.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Còpies restaurades. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.

CINEMA A LA PLATJA.

FOTO: “Darling” (Festival de Canes)

De John SCHLESINGER, “Darling” / “Darling chérie”.

Producció: Anglaterra. Any: 1965. Durada: 2h08.

Sinopsi: El Londres vibrant de principis dels seixanta. Bella però superficial, la Diana Scott és una model de publicitat professional, una actriu fracassada, una dona vocacionalment avorrida, que juga amb l’afecte de diversos homes mentre guanya fama i fortuna. Nota: Una presentació de Studiocanal. Restauració 4K produïda a partir dels millors elements disponibles del negatiu original de 35 mm per Filmfinity (Regne Unit). Estrena als cinemes a França el 18 de juny per Tamasa. Amb la presència de Juliette Hochart, directora del catàleg, i Céline Defremery, cap de catàleg França de Studiocanal.

Amb: Julie Christie, Dirk Bogarde, Laurence Harvey, José Luis de Vilallonga, Roland Curram, Basil Henson.

A Canes: Festival de Canes – Cinema a la platja. En aquest blog, més informació: Platja.

***

FOTO DE L’APUNT: “Romería” (© QuimVives_ElasticaFilms – Ad Vitam)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!