Club 7 Cinema

Foto Irène Jacob i David Thewlis, al fotograma de La vida interior d’en Martin Frost, amb què Edicions 62 il·lustra la portada del nou llibre de Paul Auster, guió del seu film.

Dos dies abans que comenci el Festival de Sant Sebastià, en què l’escriptor nord-americà Paul Auster serà president del Jurat i presentarà fora de competició la seva pel·lícula La vida interior d’en Martin Frost, surt a la venda en català el llibre que n’ha fet de guió. Al web d’ Edicions 62 ho expliquen diàfanament -i ho reprodueixo literalment-:

La vida interior d’en Martin Frost té una història complicada. Al principi va ser el guió d’una pel·lícula de trenta minuts per a una sèrie de dotze episodis, els Contes eròtics. El projecte es va encallar, Auster el va deixar de banda i va començar a escriure El llibre de les il·lusions. Pero com que a la literatura tot es transforma, la història de Martin Frost i Claire es va convertir en una de les últimes pel·lícules de Hector Mann, el crepuscular còmic i director de cine protagonista d’aquella novel·la. I ara, l’últim i potser definitiu avatar de La vida interior d’en Martin Frost, és aquest guió de la pel·lícula que Paul Auster ha escrit i dirigit, una fulgurant celebració dels plaers de l’amor, de l’art, de la invenció, de la trama subterrània que ens envolta i (ens porta a tots) a l’infinit laberint de la vida i la literatura.

Per seguir, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l’article.

Una idea de l’argument la trobem també al web d’ Edicions 62:

Martin Frost s’ha passat els tres últims anys escrivint una novel·la i necessita un descans. No té plans, només aspira a estar-se unes setmanes al camp, a no fer res, a viure com viu una pedra. I s’instal·la a casa dels seus amics Jack i Anne Restau, lluny del brogit mundà i novaiorquès. Però amb unes poques hores de silenci i d’aire pur en té prou, i de sobte una idea li comença a voltar pel cap. Així és com comencen sempre els contes: un minut abans no hi ha res i al minut següent, de cop i volta, ja són aquí, esperant per sortir a la llum, per enfilar-se a la pàgina, per començar a viure una vida que no és de pedra. Martin comença a escriure, tot just una línia. No serà un relat molt llarg, vint-i-cinc o trenta pàgines, quaranta a tot estirar, i es quedarà a casa dels seus amics fins que l’acabi. Se’n va a dormir i es desperta a l’endemà amb una noia mig despullada al llit que diu que es diu Claire i que és la neboda dels Restau.

D’entrada, aquesta sinopsi em suggereix el típic aiguabarreig de realitat i ficció omnipresent en l’obra d’Auster i, a més, en el terreny que, al meu entendre, millor es mou l’escriptor, el de la creació literària. Si hi sumem l’interés cinèfil d’Auster i el seu delit per la fantasmagoria intrínseca al setè art… la cosa de debò que promet. Però, als darrers mesos he rebut algun indici que la pel·lícula podria no haver sortit prou -ni gens- rodona. Si em permeteu, us ho explico.

La meva passió pels llibres de Paul Auster va fer que em sentís decepcionat en comprovar que la seva nova pel·lícula La vida interior d’en Martin Frost, no hagués estat seleccionada al Festival de Canes. El 1997 l’havia vist personalment per allà, on era membre del jurat, i l’any següent encara millor, perquè hi va presentar Lulú on the Bridge -a la secció Un certain regard-. Considerat com ‘el més francès’ dels novel·listes nord-americans, no cal dir que a la Croisette el reben sempre amb els braços oberts i a tall de gran personatge. Tenia fonament, doncs, la meva previsió que Canes 2007 acollís la presentació mundial de La vida interior d’en Martin Frost. Però no va ser així. El 20 d’abril, en anunciar-se’n la programació, aquest títol no hi era. Ni ningú en parlava. Van deixar pas, la desil·lusió i l’estranyesa, a un intent d’explicació: no la deu tenir acabada -que vaig pensar jo, com se sol fer en aquests casos. La sorpresa va ser forta quan, en una de les poquíssimes estones de lleure que vaig tenir durant el Festival, vaig passejar-me pel Mercat del Film i, a l’estand de Madragoa Filmes veig que la tenen en venda i que el dia 19 de maig, a les 12 del migdia, n’havien fet una projecció per als professionals del comerç cinematogràfic. És a dir, la pel·lícula estava acabada i a punt i, per tant, o els seleccionadors de Canes l’havien rebutjada o els productors la volien per a algun altre festival important. Protagonitzada per Irène Jacob i David Thewlis i sent d’Auster, em resistia a creure que Thierry Fremaux i companyia no l’haguessin volguda; de manera que vaig preferir apostar per l’opció Venècia, fins i tot més ben col·locada al calendari en vista a una possible campanya d’Òscar. Vés a saber, però a veure -que em dic jo- si tanmateix va a la Mostra del Lido. Tampoc i senyal d’alarma. Marco Müller i la seva gent se l’haurien deixada escapar? O és que li ha sortit un nyap i ningú no la hi vol? I en aquestes que surt Sant Sebastià, anunciant que tenen Auster de president del jurat i la pel·lícula fora de competició. M’agradaria pensar que val la pena La vida interior d’en Martin Frost i que els productors i el mateix Auster han preferit la discreció de Sant Sebastià als rebomboris de Canes i Venècia. M’agradaria creure que Paolo Branco i els seus coproductors han estat víctimes del poder més fort dels intermediaris que ara mateix condicionen de valent les programacions dels festivals. M’agradaria constatar que s’han deixat perdre una bona pel·lícula, els de Canes i Venècia; perquè, per descomptat, no penso pas perdre-me-la. Però, ara mateix, em temo que hi ha mala peça al teler…

I alguna cosa semblant m’ha passat també amb l’adaptació a la gran pantalla de ‘Seda’, d’ Alessandro Baricco. És un altre dels escriptors imprescindibles, per a mi. Li tol·lero els seus virtuosismes literaris, que de vegades voregen la presa de pèl absoluta; li encaixo el desgavell de la seva obra -en forma, dimensions i continguts-: cada llibre que treu, que jo corro a comprar-me’l i llegir-l’hi esdevé una experiència plaent, mal que puntualment pigui fer-se’m carregosa. Com suposo que la majoria de vosaltres, ‘Seda’ fou el primer que li vaig llegir i el que m’hi va enganxar. Per tant, quan vaig saber que la duien al cinema, m’hi vaig interessar particularment; mal que em sembli poc adaptable o, més ben dit, que exigiria un autor de bon de veres, que trobés el llenguatge cinematogràfic escaient al que fa el llenguatge literari a ‘Seda’, ja que la simple il·lustració de l’argument no tindria cap valor, oimés en un relat com aquell, en què la història és volgudament poc -no gens- novedosa. Però tampoc res: ni Canes, ni Venècia -on semblaria que Baricco hauria pogut tenir un valor especial de reclam-. Res, fins que la trobo… a Toronto! Seda / Silk l’ha dirigida un tal François Girard; la protagonitzen Michael Pitt, Keira Knightley, Koji Yakusho i Alfred Molina, i té un cartell que promet ensucramenta engafitosa i nord-americana… què en pensaríeu?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!