Club 7 Cinema

Cada dia, entre el 13 i el 24 de maig de 2025 vaig publicant aquesta mena d’apunts, en què enllisto les pel·lícules que es projecten per primer cop, a la jornada en qüestió, i oficialment en alguna de les seccions del Festival de Canes, a la Quinzena dels Cineastes, a la Setmana de la Crítica i a l’ACID. I, atenció si sou seguidors del Club 7 Cinema, que enguany és en aquest mateix article que hi afegiré les cròniques que, des de Canes, vagin enviant els enviats especials.

Per tal d’evitar que l’apunt sigui encara més llarg del que resultarà, hi he escapçat la informació de cada pel·lícula, deixant-hi tan sols allò essencial per a identificar-la i em permeto assenyalar-vos que per a trobar la fitxa més completa de cada film i el perfil del director corresponent només cal que aneu a l’enllaç TOT CANES 2025 i hi navegueu per la secció escaient, perfectament identificada aquí, per a cada pel·lícula. També, al final de les dades de cada pel·lícula de les d’avui, podeu trobar l’enllaç amb l’apunt d’aquest blog dedicat a la corresponent categoria.

A més a més de les cròniques o enllaços de ressenyes recollits aquí (a mesura que vagin arribant i jo hi tingui accés), vaig editant alguns apunts específics, de Ressons de Canes sobre films dels quals, per la seva importància o acollida, valgui la pena fer-ne una remarca especial.

Dimarts 20 de maig, a Canes 2025.

COMPETICIÓ.

FOTO : “Un simple accident” (Memento).

De Jafar PANAHI, “Un simple accident” / “It Wast Just An Accident” / “یک تصادف ساده”.

Producció: Iran, França, Luxemburg. Any: 2025. Durada: 1h45.

Sinopsi: El que comença com un petit accident posa en marxa una sèrie de conseqüències creixents

Amb: Vahid Mobasser (Vahid), Mariam Afshari (Shiva), Ebrahim Azizi (Eghbal), Hadis Pakbaten (Golrokh), Madjid Panahi (el nuvi), Mohamad Ali Elyasmehr (Hamid)

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | En aquest blog, més informació: Competició.

Ressons de la projecció del film:

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara: Jafar Panahi impressiona amb el ‘thriller’ moral ‘Un simple accident’ / Jafar Panahi, favorit a la Palma d’Or / Seria un acte de justícia premiar aquesta gran obra d’un gran cineasta / En la competició oficial, molta emoció pel retorn a Canes i als festivals en general del cineasta iranià Jafar Panahi, després d’anys de persecució de les autoritats del seu país: dos empresonaments acusat de fer propaganda contra el règim, tortures, una vaga de fam, un arrest domiciliari i la prohibició de fer cinema durant vint anys, que el director ha incomplert repetidament, obligat a exercir l’ofici clandestinament. “Un simple accident”, la primera pel·lícula en quinze anys que Panahi presenta en persona en un festival –ni tan sols va poder recollir l’Ós d’Or per “Taxi a Teheran”–, es tracta, a més, d’una obra important, favorita immediata a la Palma d’Or / La pel·lícula està marcada pel darrer empresonament de Panahi, que el 2023 va passar set mesos a la presó, on, segons ha explicat en les primeres entrevistes que ha concedit en molt de temps, era interrogat “vuit hores al dia, amb els ulls tapats i davant una paret”. El protagonista d'”Un simple accident” és també un antic presoner, traumatitzat per les tortures d’un interrogador especialment cruel al qual reconeix un dia al taller on treballa. Així comença una història de venjança en què es van afegint altres víctimes de l’interrogador, un vibrant ‘thriller’ moral narrat amb un dificilíssim to de tragicomèdia. En la pel·lícula més política de Panahi hi ha ràbia i indignació, però també generositat i comprensió de l’ànima humana (..).

Imma Merino, a la crònica per al diari El Punt Avui: L’emocionant retorn a Canes de Jafar Panahi / Fa trenta anys, Jafar Panahi va guanyar a Canes la Càmera d’Or a la millor òpera prima amb la meravellosa “Un globus blanc”, a partir d’un guió del seu mestre, Abbas Kiarostami. Des d’aleshores, diverses pel·lícules seves s’han projectat a Canes, però en els últims quinze anys el director iranià no havia pogut assistir al festival (ni anar enlloc) perquè, condemnat judicialment per la seva dissidència política a un arrest domiciliari, no podia sortir del seu país. També tenia prohibit fer cinema, amb el qual des de fa molt temps ha denunciat sovint tot allò imposat a les dones iranianes, però n’ha seguit realitzat clandestinament, contrarestant la precarietat amb enginy i una moral indestructible. També amb ètica. Per això, quan Panahi va entrar a la sala Lumière, abans de la projecció d’”Un simple accident”, va rebre una ovació carregada d’emoció. Els aplaudiments també van ser intensos quan va acabar una pel·lícula que, convertint-se en una ferma aspirant al palmarès de la secció oficial, fa present la gran ferida de la societat iraniana a causa d’un règim repressiu [/] La narració parteix del fet que un home, a conseqüència d’un simple accident en què atropella un gos i fa que dugui el seu cotxe al garatge, creu reconèixer el carceller que va ser el seu torturador (i el d’altres) en nom de la revolució islàmica. Segrestant-lo amb un desig de venjança, la víctima dubta sobre la identitat de qui nega ser el seu botxí. Panahi manté la tensió en tot moment, com també fa palpitar el sentit humanista i fins l’humor que il·luminen tot el seu cinema, encara que hi faci una denúncia del terror de la repressió política. Panahi no fa cinema per venjar-se, sinó perquè per a ell és la vida que, a més, li permet de sobreviure a l’autoritarisme.

Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico: (..) Sobre el paper, l’iranià Jafar Panahi té prohibit pel règim teocràtic del seu país rodar pel·lícules fins al 2030, però les autoritats han relaxat les restriccions sobre el seu art. A la primera pel·lícula que dirigeix des d’aleshores, “A simple accident” -encara va haver de rodar-la en secret, ull, per esquivar la censura estatal–, Panahi teixeix una intriga moral cruïssima sobre un home que de forma accidental creu identificar qui va ser el seu torturador i que, després d’arrossegar-lo al desert a fi d’enterrar-lo viu, decideix abans incorporar a la seva missió altres víctimes de persecució política perquè l’ajudin a confirmar que aquell home és, en efecte, el monstre que els va arruïnar la vida / Per fer-li un nus a la gola a l’espectador, “A simple accident” presenta un país on les víctimes del règim es veuen obligades a ser veïns dels seus botxins i, mentre uneix els respectius sentits de l’absurd de Samuel Beckett i Quentin Tarantino, ens demana que ens preguntem sobre si els oprimits estan legitimats per adoptar els mateixos mètodes que van patir en mans dels seus opressors, tot i que estigui clar que la venjança mai els permetrà tancar les seves ferides.

Peter Bradshaw, a la crítica per a The Guardian, li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: En Jafar Panahi és el veterà autor iranià i defensor de la democràcia que continua sent arrestat i empresonat, suportant prohibicions de cinema i desafiant la llei, trobant escletxes legals a través de les quals les seves pel·lícules es poden fer i projectar a l’estranger. I les autoritats iranianes, tensament i hipòcritament conscients de l’escrutini mundial i, de fet, del prestigi de poder tou que encara s’ha d’acumular gràcies a l’eminència d’en Panahi, semblen (gairebé) tolerar-ho / Ara en Panahi ha arribat a Canes amb la que podria ser la seva pel·lícula més emocionalment explícita fins ara: una pel·lícula sobre la violència i la venjança estatal, sobre el dolor de la tirania que coexisteix amb l’aparent normalitat quotidiana. Hi ha macabres punxades de sàtira, comèdia negra i farsa de terror, i la pel·lícula gairebé sembla un homenatge dissident iranià a “Weekend at Bernie’s” o fins i tot a “The Trouble With Harry” de Hitchcock / Un home (Ebrahim Azizi) condueix de nit amb la seva dona embarassada i la seva filla petita al cotxe i pateix la premissa impactant de la història d’un thriller de suspens: xocar contra alguna cosa en la foscor: un gos. Aquest simple accident fa que el seu cotxe s’espatlli al cap de només cinc minuts de tornar a la carretera, i es trobi aturant a l’atzar en un garatge que pertany a Vahid (Vahid Mobasseri), sobrenomenat “Cap de Jug” pel seu hàbit d’agafar-se els ronyons dolorosos amb una mà, amb el braç com si fos la nansa d’una gerra / El conductor també té una discapacitat, coixesa, i en Vahid queda atordit, espantat i enfadat en adonar-se que coneix aquest home; i això desencadena una estranya sèrie d’esdeveniments que reuneix una cohort dispar de coneguts d’en Vahid que han patit a mans de l’estat (..) / Una seqüència d’escenes grotesca, gairebé onírica, ens porta a diversos llocs, incloent-hi un desert remot amb un arbre que, segons Hamid, sembla un escenari per a Esperant Godot. Els girs argumentals són sorprenents, gairebé irreals; pot ser cert que gent normal com aquesta pugui tolerar la violència? Però si això sembla inversemblant, potser és perquè no comprenem la violència que ja han viscut. La narrativa ens sacseja i ens fa moure com en Vahid i els seus contemporanis a la part posterior de la seva furgoneta; també ho fan els canvis de to de la tragèdia a la comèdia i viceversa. Però aquestes qüestions narratives mai no ens porten al punt de sarcasme o absurditat que podrien arribar en una altra pel·lícula anglo-hollywoodiana / (..)  És una altra pel·lícula serio-còmica molt impressionant d’una de les figures més distintives i valentes del cinema mundial .

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: El títol de la pel·lícula remet a la idea de l’atzar. Una cosa inesperada passa en una carretera de la perifèria de Teheran quan un matrimoni amb la seva filla circulen de nit. L’accident -com a “Muerte de un ciclista” de Juan Antonio Bardem- serveix perquè tot s’encadeni, però que el procés tingui una càrrega simbòlica prenent com a premissa una certa idea de l’absurd [/] Davant d’un arbre, una jove fotògrafa evoca “Esperant Godot” de Samuel Beckett. A la pel·lícula, hi ha un home que condueix pels carrers de Teheran amb una camioneta propietat d’un mecànic. Al costat seu, veiem una parella que es vol casar, la fotògrafa i un altre personatge que s’ha afegit al grup. Tots comparteixen un dolor comú i tots odien l’home que està amagat i lligat dins de la furgoneta [/] Tot sembla molt estrany, però l’absurditat ve determinada per l’excepcionalitat política, pels mecanismes de la pròpia dictadura [/] Allò que uneix els diversos personatges és la tortura. L’home que jeu a la furgoneta és un presumpte funcionari de la violència del règim dictatorial, algú que ha creat l’horror i del qual ningú oblida el seu sadisme. El torturador encarna el mal, però també sap demanar perdó a qui l’ataca. Sap presentar-se com un pare de família la dona embarassada del qual ha donat llum a un hospital i que sembla preocupar-se per la seva dona // Davant del mal hi ha el debat entre la venjança i el perdó. Els personatges actuen per venjança, treuen la ràbia de dins per atacar aquella persona que els ha marcat cicatrius incurables, però alhora senten com el pes de la humanitat els porta cap al dubte i el perdó [/] En Panahi planteja un debat profund sobre els límits de la compassió i fins a quin punt el mal és tan banal com s’ha dit. Els sicaris del poder són persones humanes o són simples artefactes d’una maquinària perversa que els anul·la? Són aquests personatges sinistres unes persones que fan el seu ofici seguint unes ordres perverses? El mal és als seus funcionaris o al propi sistema? [/] En Panahi construeix la pel·lícula com si tot fos una gran metàfora política que qüestiona les dictadures. Un relat simbòlic situat en un Iran on el mal és una mica endèmic i on la tortura sempre ha estat present en els diferents règims // L’absurditat també té a veure amb la censura, la vigilància política, la impossibilitat de crear en un règim sense llibertat. En Panahi podria ser qualsevol d’aquests personatges que fan voltes incertes pels carrers de Teheran, podria construir la pel·lícula com un acte de venjança després de dotze anys de privació de llibertat creativa, però el cineasta prefereix actuar amb elegància i dir-nos que el mal no és banal, sinó que sempre hi és, aguaitant sense rostre humà.

Didier Péron i Luc Chessel, a la ressenya per a Libération: (..) La naturalesa fragmentada de les estructures de poder a l’Iran, la casuística complexa i sovint confusa entre allò que està prohibit, permès, possible, oficial o clandestí, ha portat Panahi, que inicialment va ser un emul esteta del gran Abbas Kiarostami, a convertir-se, a través de pel·lícules i posicionaments, en una figura eminent de la dissidència. Un lluitador de la resistència de dins d’un país on l’escena artística és paradoxalment molt activa, fins i tot afavorida, malgrat les nombroses censures i llistes de prohibicions que es renoven constantment en funció de les personalitats al càrrec. (..) Després d’haver recuperat el dret a viatjar l’abril de 2023, el cineasta és ara a Canes amb “Un simple accident”, filmada després de sortir sortir de la presó. El seu seguici assegura que, a diferència de Rasoulof, que va venir a Canes el 2024 per presentar la molt controvertida “La llavor de la figuera sagrada”, ell no té intenció d’establir-se a Europa, decidit a tornar a casa // En veure la pel·lícula, hom s’adona de l’abast del risc que comporta, ja que el llargmetratge té connotacions d’un ajustament de comptes amb els partidaris del règim. «Després d’un simple accident, els esdeveniments es desenvolupen un darrere l’altre»: aquest és el discurs lacònic que es podia llegir abans de la projecció. La pel·lícula resulta ser senzilla, directa i obertament política (..) / (..)  Aprofitant l’oportunitat per venjar-se sense pensar-ho, Vahid deixa l’home inconscient amb un cop des de la porta del cotxe, el lliga, el segresta, li cava la tomba… després dubta, superat pel dubte davant les protestes del seu presoner. És aquest el cruel Eghbal, anomenat el Guibole, o un pare innocent? Aleshores comença, per assegurar-se’n, tota una aventura on [una sèrie de personatges] es troben embarcats a la furgoneta de Vahid, el vehicle d’una venjança improvisada. Aquest viatge, ple de debats acalorats entre les víctimes, amb les seves diferents posicions, mentre el policia és al maleter, és una manera que té el cineasta d’examinar (exorcitzar) els motius per lluitar contra el règim. També és una manera de ponderar els arguments morals del que s’hauria de fer, si caigués, per interrompre la llarga cadena causal d’opressió i tortura, sempre justificada i disfressada pel projecte de fer el bé, i quina justícia es podria fer que no sigui pura venjança / (..) Si la tomba excavada al desert sembla citar “El gust de la cirera” del mestre Kiarostami (Palma d’Or 1997), l’empitjorament de la situació política i la ferotge repressió que va patir personalment el cineasta semblen empènyer “Un simple accident” a allunyar-se d’una certa tradició cinematogràfica iraniana, de la seva alta posada en escena de l’implícit, del cas per cas, del detall i el desviament, en favor d’una forma de ràbia franca a l’altura de la urgència, més dirigida cap a la plaça pública, menys rica en plaers clandestins. Una pel·lícula de circumstàncies amb tots els riscos que això comporta per als qui en són els cervells,

Federico Pontiggia, a la ressenya per a Cinematografo: (..) Amb la seva nova pel·lícula, *A Simple Accident*, en competició al 78è Festival de Cinema de Canes, [en Jafar Panahi] corre dos riscos importants: atreure la ira de Teheran i ampliar la seva llista d’honors, després del Lleó d’Or al Festival de Cinema de Venècia del 2000 per *The Circle* i l’Ós d’Or a Berlín del 2015 per *Taxi Tehran* / (..) Una pel·lícula important, important més que no pas del tot reeixida, ja que pateix la mateixa pesantor del que explica, gairebé ineluctablement, és a dir, la persecució impetuosa i despietada d’un torturador, o presumpte torturador, per part de les seves pròpies víctimes / Està a l’alçada de l’última obra de Mohammad Rasoulof, “La llavor de la figuera sagrada”, però “Un simple accident” va més enllà, desxifrant sense embuts l’Iran aquí i ara, que no és ni una terra pacificada ni redimible. Valent fins al punt de la imprudència, Panahi s’atreveix a prendre com a ostatge el règim dels aiatol·làs i fins i tot a jutjar-lo sumàriament, rendit a l’evidència d’ull per ull, dent per dent, excepte que el gir final revifa la prevalença del Sistema, amputat però encara dempeus i a punt per atacar / Entre el pamflet polític, el drama en furgoneta, l’al·legoria sociològica i fins i tot antròpica, és l’enfrontament d’un lloc, un temps i una ideologia, on el director s’embruta les mans, la càmera i la consciència perquè a la nit totes les vaques són negres, però res és accidental (..) / Per segellar la insostenibilitat, i la injustícia mateixa, de patir primer i salvar després, perquè els passatgers de la furgoneta, és a dir, el mecànic, el fotògraf, la núvia, voldrien matar l’autoproclamat botxí, i tanmateix… l’anell no aguanta, la llei del talió s’hi resisteix, mentre el grup esdevé permeable a la comèdia, a l’humorístic i al sarcàstic -i la maniobra d’”Un simple accident” no sempre reïx o, si més no, no ens deixa sense paraules / I, tanmateix, hom queda meravellat pel poder —més fort que les debilitats, les taques i els didactismes— d’aquest Panahi, que, de cara, com de fet, només pot ser-ho un accident, dispara recte i pega, oferint la seva pròpia galta. Honor al mèrit civil, honor a cap temeritat futura.

Peter Debruge, a la ressenya per a Variety: Atenció: Jafar Panahi ja no és el cineasta que era, sinó que va passar de ser un humanista discret (en pel·lícules com ara “El globus blanc” i “Offside”) a una crítica oberta al règim iranià, tal com es revela en el seu nou i contundent thriller polític, “It Was Just an Accident”. La ironia més gran d’aquest canvi és que potser Panahi mai no s’hauria tornat tan explícitament desafiant amb els seus perseguidors si el mateix sistema no hagués intentat reprimir-los amb tanta duresa. Detingut diverses vegades per suposada propaganda i empresonat en dues ocasions (alliberat només després d’una vaga de fam), Panahi no pot evitar crear art, i en surt entusiasmat i disposat a contraatacar / El mateix passa amb els cinc personatges de “It Was Just an Accident”, que s’han reunit gairebé com els lladres de diamants de “Reservoir Dogs” després de l’atracament (..). Per estrany que sembli (per a un drama amb guió a foc lent amb escenes de conducció interminables i un desviament per la sala de maternitat), la seva tasca mordaçment divertida creua l’absurdisme de Samuel Beckett amb una de les pel·lícules de venjança més furioses de Tarantino. Cadascun d’aquests supervivents jura que reconeixeria el fiscal hipòcrita i amb una sola cama que els va torturar a la presó, tot i que cap en va veure amb els seus propis ulls l’home a qui anomenaven “Peg Leg” i “el Coix” / A Vahid (Vahid Mobasseri) li posaven els ulls tapats cada vegada que el pegaven, però reconeix el so del pas de Peg Leg quan entra coixejant al garatge on treballa. Per a Shiva (Maryam Afshari), que es nega a portar el vel en la seva feina com a fotògrafa de noces, l’olor de l’home és la reveladora: la manera com feia pudor de suor. Mentrestant, l’exaltat Hamid (Mohamad Ali Elyasmehr) insisteix que és la veu del noi la que el transporta a aquells dies traumàtics, quan va ser interrogat i amenaçat, deixat dret durant hores amb una soga al coll / I què passa si cap d’aquests supervivents pot fer una identificació visual positiva? Junts, segurament poden determinar si l’home lligat al bagul de Vahid és realment Eqbal, l’opressor que tenen en comú (..) / (..) En Vahid cava una tomba i està a punt d’enterrar el seu captiu en una extensió oberta del desert (àrida tret d’un arbre escarpat que sembla manllevat d’una producció d’”Esperant Godot”), però el seu captiu, en pànic, introdueix prou dubtes perquè en Vahid busqui altres testimonis. «No cal cavar-los la tomba. Ja ho han fet ells mateixos», [li] diu el seu amic Salar (Georges Hashemzadeh), obrint un diàleg que Panahi sembla tenir amb si mateix a la pel·lícula / A hores d’ara, les víctimes del règim iranià superen en nombre els seus opressors, les mesures draconianes dels quals estan creant inadvertidament la mateixa resistència que intenten reprimir. Quan les coses finalment arribin a un punt d’inflexió —i ho faran—, Panahi es pregunta si la venjança dels ciutadans hauria de ser corresponentment cruel o si haurien de mostrar clemència? Fins a quin punt pot ser lluny una revolució? És revelador que Panahi ja no qüestioni indirectament polítiques específiques (la manera com “The Circle” va representar la desigualtat de gènere i “This Is Not a Film” va rebaixar els límits de l’expressió personal), sinó que amenaci obertament els seus amos amb venjança / (..) Tot i que la premissa senzilla recorda certs drames posteriors a la Segona Guerra Mundial en què els supervivents reconeixen els culpables nazis que abans els terroritzaven, l’esgarrifosa última escena de la pel·lícula sembla una crida a l’acció. Durant la major part de la seva durada, “It Was Just an Accident” deixa sense resposta si Vahid i companyia tenen l’home amb una sola cama adequat. En cert sentit, no importa. La pel·lícula mostra que aquells que han estat perjudicats —per protestar contra unes condicions laborals injustes o per aparèixer vestits de manera immodesta en públic— ara estan units pels maltractaments que han rebut. Un exemple: les històries dels personatges es van inspirar directament en coses que Panahi va sentir mentre era empresonat, cosa que suggereix que no hauria pogut escriure aquesta pel·lícula sense conèixer gent amb idees afins a la presó. Això vol dir que, fins i tot si les autoritats prenen mesures enèrgiques contra Panahi, no està sol.

Pete Hammond, a la ressenya per a Deadline: (..) La seva nova pel·lícula, “It Was Just an Accident”, tracta de manera fictícia la història de persones de classe treballadora empresonades injustament que busquen venjança contra el guàrdia que les va torturar i increpar / El que pot sorprendre el públic de *It Was Just an Accident* és la quantitat d’humor que el director ha sabut incloure en aquesta pel·lícula, això fins a la seva escena final de confrontació i una imatge duradora que us farà posar els pèls de punta / (..) Hi ha més d’una rialla en aquesta pel·lícula malgrat la gravetat del tracte que van rebre aquestes pobres ànimes a mans del govern sense cap bona raó, gent treballadora les vides de les quals van ser capgirades. No és estrany que tinguin emocions tan fortes, però veure aquest grup heterogeni que inclou una núvia i un nuvi completament vestits (que són els únics que no van compartir l’experiència de la presó) és gairebé com una farsa / En definitiva, no ho és gens, i l’habilitat absoluta de Panahi per fer malabars amb els canvis tonals és, com a mínim, impressionant. La pel·lícula té molt a dir sobre la naturalesa insensible de l’Iran en tancar qualsevol persona a la presó sense cap raó viable. Adquireix una nova rellevància universal perquè està passant ara mateix als Estats Units amb la crisi immigratòria i s’està estenent a altres parts del món amb règims autoritaris. “It Was Just an Accident” és una poderosa declaració per a la humanitat i serveix com a avís que és millor que vigileu les vostres esquenes. Podria passar a qualsevol lloc. Aquesta pel·lícula posa de manifest de manera commovedora les víctimes, inclòs el valent director de la pel·lícula, que ha viatjat a Canes amb el seu repartiment per a aquesta estrena.

Més ressons de la projecció del film⇒ Joan Millaret Valls, article per a l’AMIC | Carlos F. Heredero, crònica per a Caimán | Diego Lerer, crítica per a Micropsia | Gregory Coutaut, crítica per a Le Polyester | Roger Koza, article per a Con los ojos abiertos | A Libération, entrevista de Didier Péron a Jafar Panahi: «A la tête de l’Iran, il reste une coquille vide, un corps malade qui continue de gouverner car il a l’argent et les armes» |

FOTO: “Fuori” (©Mario Spada-01 Dist).

De Mario MARTONE, “Fuori”.

Producció: Itàlia, França. Any: 2025. Durada: 1h55.

Nota sinòptica: Biopic sobre l’actriu i escriptora italiana Goliarda Sapienza. Sinopsi: Roma, 1980. L’escriptora Goliarda Sapienza acaba a la presó per haver robat unes joies, però la trobada amb unes joves recluses li resulta ser una experiència de renaixement. Un cop fora de la presó, en un calorós estiu romà, les dones continuen trobant-se i la Goliarda estableix un profund vincle amb Roberta, una delinqüent habitual i activista política. Una relació que ningú de fora pot entendre però gràcies a la qual Goliarda redescobreix l’alegria de viure i l’impuls d’escriure. Vídeos: Tràiler VO, Clip.

Amb: Valeria Golino (Goliarda Sapienza), Matilda De Angelis (Roberta), Elodie (Barbara), Sylvia De Fanti (Silvia), Corrado Fortuna.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | En aquest blog, més informació: Competició.

Ressons de la projecció del film:

Joan Millaret Valls, article per a l’AMIC: (..) ara adapta el relat autobiogràfic de l’escriptora Goliarda Sapienza ‘L’Università di Rebibbia’ escrit durant la seva estada a la presó l’any 1983 on va entrar pel robatori i comerç de joies robades per poder mantenir casa seva / Goliarda Sapienza (Valeria Golino), l’escriptora de l’obra rebutjada ‘L’art de l’alegria’ dels anys setanta i publicada només pòstumament després de la seva mort, va conèixer durant la seva estada carcelària dels anys vuitanta coneix un grup de joves recluses que li canviaran la vida. D’aquest període destaca especialment l’amistat trenada amb una presa política, Roberta (Matilda de Ángelis), esdevenint la seva relació al llarg del temps i fora de la presó el gruix principal de la pel·lícula. Martone dirigeix una lluminosa i pel·lícula celebrativa de l’amistat, de la camaraderia de dones, de la sororitat, fora de convencions, prejudicis i complexes. En el repartiment apareix també la cantant i actriu Elodie Di Patrize i actors com Corrado Fortuna.

Sandra Onana, la ressenya per a Libération: Autour d’une courte période de la vie de l’écrivaine anarchiste Goliarda Sapienza, marquée par l’amitié passionnelle avec une ancienne codétenue, Mario Martone signe une beau portrait biographique de l’autrice de «L’Art de la joie» / Ce serait donc ça, qui s’engouffre dans le nouveau long métrage de Mario Martone ? L’art de la joie, on nous dit, ou la joie de l’art. Quelque chose qui déborde en tout cas de la nature du film biopic, excède ce qu’on peut dire factuellement de son synopsis et l’anime d’une fluidité romanesque, une sensorialité qui réchauffe – voire régénère au huitième jour du festival alors que des trombes d’eau apocalyptiques se sont abattues sur Cannes. “Fuori”, ça veut dire dehors, en italien. Et ça zigzague dans la clarté enchantée d’un été à Rome, dans les années 80, entre les vides et les pleins d’une amitié passionnelle difficile à qualifier, nouée dans la prison pour femme de Rebibbia. Oui, il s’agira bien d’évoquer une courte période de la vie de l’écrivaine sicilienne Goliarda Sapienza, intellectuelle libre et anarchiste du XXe siècle, bisexuelle, autrice d’un best-seller international resté maudit de son vivant, ‘l‘Art de la joie’, jusqu’à son succès posthume en 2005. Oui, le film s’appuie sur les récits de ‘l‘Université de Rebibbia’ (1983) et ‘les Certitudes du doute’ (1987), où Sapienza raconte le vol de bijoux commis chez une amie, à l‘origine de son incarcération (geste d’insurrection, dirait-on en langue anarchiste). Mais aussi l’amitié amoureuse qui la lie à Roberta, son ancienne codétenue en âge d’être sa fille (Matilda De Angelis, au sourire de belle enfant malade), junkie fougueuse et résistante à la dérive qu’elle retrouve lors de trépidants rendez-vous en ville, qui rendent peu à peu l’écrivaine à elle-même / Il n’est pas commun de dire qu’un biopic, tout comme ses personnages tirés du réel, existent en eux-mêmes, autosuffisants dans la fiction en dehors d’un enseignement qu’on pourrait vouloir tirer sur la vie de Sapienza. Peut-être même en dépit de – le parti pris étant celui d’une peinture biographique très lacunaire, qui fait commencer le film alors que l‘écrivaine, âgée de 50 ans, a fini son manuscrit culte, refusé par toutes les maisons d’édition. Le temps de deux heures, Goliarda Sapienza, c’est l‘émouvante Valeria Golino, qui avait elle-même réalisé une minisérie adaptée de ‘l‘Art de la joie’ en 2024, et campe solidement l‘écrivaine avec le tremblé de la dépression / Un carton introductif a expédié les infos sur la formation intellectuelle, la jeunesse transgressive, les amours et les passages à vide, marqués par les crises suicidaires et les internements où elle subira des électrochocs. Autant d’épisodes morbides qu’on n’aurait jamais vus évacués d’un film pareil il y a peu, et qui disent quelque chose du vœu d’ardeur inscrit dans plusieurs films repus de noirceur (déjà avec l‘interprétation anti doloriste de “la Petite Dernière” par Hafsia Herzi). Plutôt que l‘écroulement, la renaissance. Plutôt que le fond du seau, le retour à la surface. Sans voix off programmatique, et quitte à distiller une joliesse un peu chic qui enrobe ses taulardes idéalisées dans un ‘flare’ de soleil, Mario Martone s’essaye à incarner la thèse controversée de Sapienza, qui jetait le sens commun par-dessus bord : la prison, c’était presque plus libre qu’ici. Et le film de restituer cette manière d’inventer en effet cette liberté entre femmes, d’être soudées et vivantes pour tenir les forces obscures à distance – en 2025, on dirait presque trop platement sororité.

Carlos F. Heredero, la crítica per a Caimán: A modo de pequeño biopic sobre la escritora Goliarda Sapienza, la nueva realización de Mario Martone construye un precario mecano en diferentes tiempos narrativos sobre la vida de la protagonista, su estancia en la cárcel (condenada por un robo de joyas) y la relación que mantiene, años después, con una compañera de cautiverio, atrapada en el infierno de la heroína. Valeria Golino (directora a su vez de una serie de televisión sobre uno de los libros de Sapienza –’L’ arte della gioia’, 2024– y, por tanto, buena conocedora de la novelista) consigue conferir entidad y verosimilitud al personaje en medio de una propuesta desangelada y sin fuelle, en la que abundan –hasta hacerse ampliamente mayoritarias— las secuencias filmadas con desgana o, al menos, con escasa resonancia y capacidad de sugerencia. Por esos caminos se pierde una película que, en apariencia, trata de investigar en los caminos creativos de la escritora sin que Mario Martone acabe de encontrar tampoco los suyos. Otra película condenada a pasar sin pena ni gloria por el festival.

Més ressons de la projecció del film⇒ Camillo De Marco, la crítica a Cineuropa | Damon Wise, ressenya per a Deadline | Valerio Sammarco, la ressenya per a Cinematografo | Gianluca Arnone, l’article informatiu per a Cinematografo |

CANNES PREMIÈRE.

FOTO: “La Disparition de Josef Mengele” (Festival de Canes)

De Kirill SEREBRENNIKOV, “La Disparition de Josef Mengele” / “Das Verschwinden Des Josef Mengele” / “The Disappearance Of Joseph Mengele”.

Producció: França, Rússia, Mèxic, Alemanya. Any: 2024. Durada: 2h15.

Sinopsi: Els anys de fuga de Josef Mengele (August Diehl), el famós metge nazi que va trobar refugi a Sud-amèrica (del Paraguai a la selva brasilera) al final de la Segona Guerra Mundial i mai va ser capturat, explicats des del seu punt de vista. Un retrat dur i complex d’un botxí que intenta escapar del seu destí, mentre que al seu voltant el món evoluciona i pren consciència dels crims nazis.

Amb: August Diehl (Josef Mengele), Paula Beer (Martha Mengele), Max Bretschneider, David Ruland, Dana Herfurth, Burghart Klaußner.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Cannes Première | En aquest blog, més informació: Cannes Première.

Ressons de la projecció del film:

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: En 2017, el escritor francès Olivier Guez se planteaba por qué un nazi perseguido como uno de los grandes criminales de Auschwitz había conseguido vivir en la clandestinidad utilizando diferentes nombres falsos y no se ha descubierto hasta unos años después del momento de su muerte. La desaparición de Joseph Mengele planteaba una serie de respuestas a esta cuestión mientras establecía una cartografía de espacios por los que había transitado el médico que había llevado a cabo pruebas terribles con personas enfermas, minusválidos y deficientes mentales en su oficina de Auschwitz. Kirill Serebrennikov cineasta ruso exiliado en Alemania parece plantear una continuación del camino emprendido por su anterior película “Limonov”, con otro acercamiento a un personaje extremo. Serebrennikov muestra los diferentes refugios de un personaje que utilizó diferentes pseudónimos para esconderse en la Argentina de Perón y posteriormente en el Brasil de la dictadura militar. Mengele se reúne con otros mandatarios nazis y comenta la debilidad de la política llevada a cabo por Adenauer, la ceguera de Estados Unidos en el control del mundo y lamenta que una parte de su Alemania esté en poder de los comunistas. Uno de los hilos dramáticos de la película es la presencia del hijo de Mengele que quiere saber quién fue su padre y este le acaba confesando su trabajo en Auschwitz como parte del plan de trabajar por la patria. El momento en que Eichman es atrapado por el Mossad irrumpe en la tranquilidad de Mengele quien no cesa de buscar escapatorias posibles para acabar sobreviviendo. Sebrennikov rueda de forma más contenida que sus otras películas, en algunos momentos se echa en falta sus excesos visuales y da la sensación de que no acaba de encontrar un ritmo visual con suficiente fuerza para tratar un gran tema y dar forma a una personalidad compleja que a pesar de la anacronía de los tiempos no se arrepiente de nada de lo que llegó a realizar. Con todo Serennikov mantiene su dignidad.

Olivier Lamm, la crítica per a Libération: Flou dans ses ambitions, le biopic de Kirill Serebrennikov sur le destin maintes fois imaginé du nazi nous perd dans son formalisme et ses accès d’indécence / En exil berlinois depuis le début de la guerre en Ukraine, Kirill Serebrennikov s’empare après ceux de Piotr Ilitch Tchaïkovski et d’Edouard Limonov du destin de Josef Mengele, dignitaire parmi les plus fantasmés du régime nazi. De “The Boys From Brazil” à des centaines de scientifiques sadiques du cinéma d’horreur, la figure de «l’ange de la mort» d’Auschwitz a d’autant plus infusé dans l’inconscient collectif qu’il est resté jusqu’au bout impuni par la justice internationale de ses exactions, mourant d’un accident vasculaire cérébral au Brésil en 1979 après avoir déjoué ses traqueurs pendant trente-cinq ans / La consonance étrange de son nom devenu en soi «pop culturel» est pourtant citée dans “la Disparition de Josef Mengele” non pas comme celui d’un monstre mais évoquant celui d’une pâtisserie. Manière sans doute pour Serebrennikov de nous démontrer le fondement scientifique de son biopic centré sur les années de fuite en Amérique du Sud, qu’il a adapté d’un best-seller d’Olivier Guez avec le dessein politique de remettre la solution finale au centre du présent («Il faut sans cesse parler d’Auschwitz», disait-il mardi à l’AFP) / Il n’empêche que le projet demeure jusqu’au bout de ses cent trente-cinq minutes terriblement évasif et indécis. On le sait depuis l’irruption de Leto, présenté en compétition en 2018, Serebrennikov a fait de l’ostentation tous azimuts le bras armé de sa fougue et de son imprévisibilité, mais quelque chose déconne sérieusement dans cette suite de séquences hyperstylisées – du film noir à saxophone au cauchemar disloqué – égrenées entre les années de «pacha» du nazi en Argentine, et celles plus tardives quand il était un «rat» tapis dans des maisonnées miteuses au Brésil / De fait, le film, dont le seul ciment est l’éructation ininterrompue d’un August Diehl en super-héros de la banalité du mal, manque d’imploser à l’heure d’une séquence comme un film de vacances pendant les années d’insouciance à Auschwitz, quand on pouvait torturer les juifs en souriant à la caméra. On saisit l’ironie sur le papier mais on se pince aussi que le cinéma mondial en soit arrivé à ce stade d’inconséquence vis-à-vis de l’abjection, et que cette “Disparition” ait provoqué si peu d’émoi après sa projection à Cannes Première mardi 20 mai. La critique mondiale estime peut-être que le problème est réglé pour de bon depuis le barouf théorique suscité par la Zone d’intérêt de Jonathan Glazer. Si c’est le cas elle a tort car tout ce que Rivette reprochait à Pontecorvo pour “Kapò” est valable ici : «incohérence, sottise (et) lâcheté».

Més ressons de la projecció del film: Diego Lerer, crítica per a Micropsia | Mariana Hristova, la crítica per a Cineuropa |

SESSIONS ESPECIALS.

FOTO: “Amélie et la métaphysique des tubes” (Haut et Court).

De Maïlys VALLADE i Liane-Cho HAN, “Amélie et la métaphysique des tubes” / “Little Amélie or the Character of Rain”.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h16. Òpera prima.

Sinopsi: L’Amélie és una nena belga nascuda al Japó. Gràcies a la seva amiga Nishio-san, el món és ple d’aventures i descobriments. Però el dia del seu tercer aniversari, un esdeveniment li canvia el curs de la vida. Perquè a aquella edat per a l’Amélie tot està en joc: la felicitat i també la tragèdia.

Film d’animació, amb: Loïse Charpentier (Amélie), Victoria Grobois (Nishio-San), Yumi Fujimori (Kashima-San), Cathy Cerda (Claude, l’àvia), Marc Arnaud (Partick, el pare), Laetitia Coryn (Daniele, la mare).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Sessions Especials | En aquest blog, més informació: Sessions Especials.

FORA DE COMPETICIÓ.

FOTO: “Vie Privée” (©George Lechaptois- Ad Vitam).

De Rebecca ZLOTOWSKI, “Vie Privée” / “A Private Life” / “Vida privada”.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h45.

Sinopsi: Quan la reconeguda psiquiatra Lilian Steiner s’assabenta de la mort d’un dels seus pacients, en queda profundament preocupada. Convençuda que ha estat un assassinat, decideix investigar-ho.

Amb: Jodie Foster (Lilian Steiner), Daniel Auteuil (Gabriel Haddad), Virginie Efira (Paula Cohen-Solal), Mathieu Amalric (Simon Cohen-Solal), Vincent Lacoste (Julien Haddad-Park).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Fora de Competició | En aquest blog, més informació: Fora de Competició i Mitjanit.

Ressons de la projecció del film:

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: En los títulos de crédito de Vie Privée los Talking Heads cantan ‘Psycho-killer’, mientras penetramos en el gabinete de Lilian, una psiquiatra/psiconalista americana de origen judío que habla perfectamente francés -Jodie Foster-. La canción es perfecta para introducirnos en una trama en la que podemos situarnos entre la excepcionalidad que implica búsqueda de un psicópata o la aceptación silenciosa de la cotidianidad de la vida privada. La psiquiatra termina la sesión con un paciente conflictivo y recibe la llamada de la hija de una cliente por la que tiene un afecto especial. La mujer le dice que su madre se ha suicidado. Lilian visita la familia, pero es rechazada por el marido de la difunta, que la culpa de haberle prescrito unos medicamentos que han sido contraproducentes y que han empujado a la mujer hasta la muerte. Lilian no puede asumir su culpa y empieza a sospecha de que quizás todo no sea más que un asesinato perpetrado por la hija o el marido de la víctima. Las hipótesis llevan hacia una herencia y a un robo de cintas de la última grabación que tuvo lugar en el diván de la paciente. Rebeca Zlotowski construye un thriller en el que una mujer escuchada a analizar y a indagar el inconsciente oculto de sus pacientes puede transformarse en una excelente detective para llegar hasta el fin. La verdadera cuestión reside en saber hasta qué punto el psicoanálisis puede servir para perpetuar la investigación, si existió una verdad oculta tres las confusiones del diván o si el trabajo de la psicoanalista deriva hacia un gusto por los relatos, hacia la creación de un imaginario de ficción en el que la sospecha acaba perfectamente instalada. Zlotowski centra toda la película en la mirada y los gestos de una excelente Jodie Foster que se encuentra rodeada de la primera división interpretativa del cine francès: Mathieu Almaric, Virgie Efira, Daniel Auteil, Vicent Lacoste.etc. Todo parece desembocar en un thriller convencional pero la directora sabe jugar con suficiente ambigüedad y con delicadeza para situarnos en un incierto territorio en el que la racionalidad de la interpretación detectivesca entra el conflicto con la sobre interpretación inherente en la exploración psicoanalista.

Sandra Onana, la crítica per a Libération: Rebecca Zlotowski imagine une psychiatre, campée par l’actrice américaine, enquêtant sur le suicide d’une patiente, dans un thriller réjouissant et profond / S’il y a une chose que l’on n’a jamais dite à Lilian Steiner de toute sa vie, c’est qu’elle est très réceptive au lâcher prise. Lilian Steiner ? Grande psychanalyste américaine établie à Paris dans un beau cabinet, carré à reflets blonds tracé à la règle, bloc de sévérité implacable. Comble du comble, le compliment lui est adressé par une représentante du camp ennemi – une hypnothérapeute. Autant dire un suppôt du charlatanisme, qui vous agite ses bracelets à la figure, vous susurre des fadaises sur le magnétisme et les énergies qui flottent dans la pièce, avant de vous tendre sereinement son terminal de carte bleue. Jamais Lilian ne se serait abaissée à de telles extrémités, si un patient ne l’avait pas larguée grossièrement quelques jours plus tôt, assurant s’être débarrassé en une séance du tabagisme que des années de psychothérapie ont échoué à guérir / Confier le rôle de Lilian à la cérébrale Jodie Foster, qu’on a souvent vu jouer de cette image de reine des glaces, n’était-ce pas faire du ton sur ton ? Le brillant vient parfois des idées trop évidentes. Et celui de Rebecca Zlotowski est d’être allée chercher l‘actrice américaine pour son premier grand rôle en français (accent indétectable), s’en remettant à la tension qui travaille sa carrière : la froide raison contre l’irrationalité qui guette. La tête à l’épreuve des affects, qu’il faut surveiller comme le lait sur le feu car si on relâche l‘attention… ça déborde / Depuis un film ou deux, on adore ça, quand le cinéma de Rebecca Zlotowski déborde, d’une manière qui rappelle cette fois le virage réjouissant négocié par l’Innocent de Louis Garrel– congédier l‘esprit de sérieux pour dire des choses profondes, remettre le dérisoire à sa place dans la syntaxe du cinéma d’auteur dit «intello». “Vie privée”, ça commence comme un drame psychologique avant de déborder à gros bouillons dans le thriller, ça bave dans le sentimental et ça frémit dans la fantaisie ludique. Tout tient dans cette idée de scénario : après avoir appris le suicide brutal d’une patiente (fantomatique et hitchcockienne Virginie Efira), les yeux de Lilian Steiner se mettent à lâcher des hectolitres de larmes sans qu’elle sache les contrôler. Bouleversée, la psy l’est d’autant plus qu’elle éprouvait une attirance inexplicable pour cette femme, et qu’elle a signé l‘ordonnance qui a fourni la dose de somnifère fatale. Mais croyez-la sur parole : «Ce n’est pas moi qui pleure, c’est juste mes yeux !» / On n’a pas encore dit la meilleure, puisque l’ex-mari qu’elle consulte en urgence, et avec qui s’avivera une forme de flamme, est évidemment ophtalmo (Daniel Auteuil, érotisé par la caméra comme rarement à 75 ans). La suite est affaire d’hypnose et d’enquête en terrain déraisonnable. Où la psy terrienne s’improvise détective en cherchant la clé du mystère dans ses vies antérieures, et révèle la force extravagante de ses fantasmes. Ou d’un refoulé familial ? / Il faudra naturellement se plonger dans les enregistrements d’anciennes séances avec la patiente suicidée, en quête de l‘indice, l‘inflexion de voix qui éluciderait tout. Certains se souviendront de Planétarium (2016), aventure hollywoodienne déçue de Zlotowski, qui narrait le destin de deux sœurs médiums dans la France des années 1930, bientôt livrée aux nazis. La cinéaste y croisait déjà le fil thématique très personnel de la judéité à celui, hyper cinégénique, du spiritisme / La pelote était dense. “Vie privée” est une manière leste de la remettre sur le métier, comme une réincarnation franco-américaine d’un film précédent : sans le plomb du récit historique, fluide mais préoccupé, envisageant toujours la psyché comme une spirale où s’enfoncer. «I can’t seem to face up to the facts» («on dirait que je n’arrive pas à regarder les choses en face») chantent les Talking Heads au générique dans ‘Psycho Killer’. Le cinéma est là pour ça, et on l’aime un peu psycho, un peu tueur, comme “Vie privée”.

Peter Bradshaw, crítica per a The Guardian, en què li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: Rebecca Zlotowski serves up a genial, preposterous psychological mystery caper: the tale of an American psychoanalyst in Paris, watchably played by Jodie Foster in elegant French, who suspects that a patient who reportedly committed suicide was actually murdered. Zlotowski is perhaps channelling Hitchcock or De Palma, or even late-period Woody Allen – or maybe Zlotowski has, like so many of us, fallen under the comedy spell of Only Murders in the Building on TV and fancied the idea of bringing its vibe to Paris and transforming the mood – slightly – into something more serious / Foster is classy shrink Lilian Steiner, stunned at the news that her client Paula Cohen-Solal (Virginie Efira) has taken her own life. She is also furiously confronted by Paula’s grieving widower Simon (Mathieu Amalric), who believes she bears some responsibility for her death, having prescribed antidepressants which were apparently taken in overdose. But a tense visit from Paula’s daughter Valérie (Luàna Bajrami) leads her to suspect foul play. Soon, she and her tolerant ex-husband Gabriel (Daniel Auteuil) are putting people under surveillance and generally staking them out; then someone breaks into Lilian’s private office and steals the minidiscs on which she records analysis sessions / Things get even weirder: Lilian, stressed out and drinking, pays a visit to a cheesy hypnotherapist (Sophie Guillemin) who regresses her into some kind of past-life dream state in which she and Paula were lovers, playing in the string section of a Paris orchestra during the Nazi occupation and one of the Hitler militia is her estranged son Julien (Vincent Lacoste). Huh? Lilian’s own analyst, incidentally, is played in cameo by iconic documentary-maker Frederick Wiseman, and he angers her by raising the painful question of Lilian’s mother – a plot point that is not pursued and may have been lost in the edit / But what is the point of these bizarre Nazi orchestra scenes with Simon conducting, his baton transformed into a revolver? They are striking and amusing (and maybe show the influence of 40s movies such as Nightmare Alley or The Seventh Veil). Do they reveal Lilian’s concern with antisemitism? She certainly objects to a bigoted wisecrack from the hypnotherapist about Freud. Her ex-husband is an ophthalmologist who has treated her for problems with tear-ducts; again, it could signify something about Lilian’s problems with compassion, or perhaps it’s just the pretext for a bit of high-spirited comedy, a style that Foster carries off rather well, despite being hardly a natural / “Vie Privée” canters along to a faintly silly, slightly anticlimactic conclusion and audiences might have been expecting a bigger and more sensational twist. Yet Foster’s natural charisma sells it.

Més ressons de la projecció del film⇒ Diego Lerer, crítica per a Micropsia | Fabien Lemercier, la crítica per a Cineuropa | Peter Debruge, la ressenya per a Variety | Pete Hammond, ressenya per a Deadline | David Rooney, la ressenya per a The Hollywood Reporter |

UN CERTAIN REGARD.

FOTO: “Love Me Tender” (Tandem).

D’Anna CAZENAVE CAMBET, “Love Me Tender“.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 2h14.

Sinopsi: Advocada i casada, la Clémence decideix deixar-ho tot per dedicar-se a escriure i viure la seva homosexualitat sense traves. Però és inquietant. Particularment el seu exmarit, que vol treure-li la custòdia del fill, Paul, manipulant-lo i jugant amb el temps legal. Aleshores, la Clémence comença una batalla a llarg termini per intentar recuperar el  fill. Però des de cites impedides per l’exmarit fins a les visites mediatitzades en un lloc de trobada, la relació amb en Paul s’esvaeix. La Clémence haurà de renunciar al vincle matern per poder (sobreviure)?

Amb: Vicky Krieps (Clémence), Antoine Reinartz (Laurent), Monia Chokri (Sarah), Viggo Ferreira Redier (Paul), Park Ji-Min (Victoire).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Un Certain Regard | En aquest blog, més informació: Un Certain Regard.

Ressons de la projecció del film:

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: Constance Debré es una abogada que en 2015 dejó su oficio, renunció a su vida “burguesa”, trabajó como modelo y acabó viviendo con una mujer estilista. Debré decidió contar parte de su vida utilizando la autoficción y [en] ‘Love me tender’ planteó algunas cuestiones claves sobre su amor de madre, la legislación del divorcio y los protocolos judiciales. La escritura revindicó que el amor de una madre hacia su hijo fuera considerado como un amor natural, que no tuviera interferencias legales y que la justicia no pudiera dictaminar que una madre perdiera la custodia y se apartara de su hijo. [/] Anne Cazenava Cambet parte de este texto para realizar una cuidada e inspirada película sobre una mujer que después de dejar a su marido ha vivido una vida intensa junto a otras mujeres. Su exesposo la acusó de corrupta e inmadura sexualmente y empezó un largo proceso judicial. Anne Cazenave Cambet se centra en dos años de este proceso en el que la madre solo puede ver una hora de vez en cuando a su hijo, siempre bajo la custodia de los servicios sociales. [/] Sin llevar nunca la película hacia el territorio del drama y con extremada contención, “Love me tender” avanza como el relato kafkiano de una mujer atrapada en protocolos, sentencias, pleitos y demoras, mientras el amor que siente por su hijo se transforma en una especie de amor vigilado. Cuando no visita a su hija, Clémence vive historias con otras mujeres, busca algún amor estable, fracasa y lo vuelve a intentar. [/] “Love me tender” está interpretada por Vicky Krieps de una forma absolutamente magnética. La actriz está omnipresente en las diferentes escenas y transmite una fuerza inusual tanto en los momentos de ternura, como en los momentos de frustración y cansancio. [/] Una joya.

Més ressons de la projecció del film⇒ Fabien Lemercier, la crítica per a Cineuropa| Jordan Mintzer, la ressenya per a The Hollywood Reporter | Gianluca Arnone, la ressenya per a Cinemaografo |

FOTO: “Eleanor The Great” (Sony Pictures Classics).

De Scarlett JOHANSSON, “Eleanor The Great“.

Producció: EUA. Any: 2024. Durada: 1h38.

Sinopsi: L’Eleanor Morgenstein, de 90 anys, intenta refer la vida després de la mort de la seva millor amiga. Torna a Nova York després de viure dècades a Florida. Fer nous amics als noranta resulta difícil; però es fa amiga d’un estudiant de 19 anys.

Amb: June Squibb (Eleanor Morgenstein), Chiwetel Ejiofor, Jessica Hecht, Erin Kellyman, Greg Kaston, Will Price.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Un Certain Regard | En aquest blog, més informació: Un Certain Regard.

Ressons de la projecció del film:

Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico: Tot i que durant molt temps va costar que se la reconegués, Scarlett Johansson és una actriu extraordinària. (..) En canvi, al veure el seu primer llargmetratge com a directora, “Eleanor the Great”, resulta inevitable preocupar-se per la possibilitat que a partir d’ara Johansson decideixi centrar-se a treballar des de darrere de la càmera. Perquè la pel·lícula, presentada avui fora de concurs al Festival de Cannes, desdenya per complet la subtilesa que tant els esmentats treballs actorals com alguns altres de la seva carrera atresoren / La pel·lícula observa Eleanor Morgenstein (June Squibb), una dona de 94 anys que es veu obligada a mudar-se amb la seva filla i el seu net quan la seva millor amiga, amb qui ha viscut durant anys a Florida, mor inesperadament. Atès que allà ningú sembla tenir temps per a ella, i en un intent de relacionar-se, de manera accidental es veu asseguda en un grup de teràpia per a supervivents de l’Holocaust malgrat que ella no va viure aquesta barbàrie, i en lloc de corregir l’error decideix relatar la història de supervivència de la seva amiga morta, que sí que va sobreviure als camps d’extermini, com si fos pròpia. A partir d’aquesta premissa, “Eleanor the Great” va alternant de forma més aviat despistada entre la comèdia i la tragèdia per parlar d’assumptes com la vellesa, la soledat i el dol, i això queda clar des de la primera de les mil ocasions en què els personatges ens ho fan saber explícitament (..).

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara: (..) Scarlett Johansson ha presentat aquest dimarts “Eleanor the great”, una comèdia dramàtica sobre una vídua amb molta empenta i caràcter que, després de la mort de la seva millor amiga, amb qui compartia pis a Florida, torna a la Nova York natal amb més de 90 anys per viure amb una filla acabada de divorciar i un net enganxat a la pantalla del mòbil / (..) Tot i comptar amb la directora de fotografia de moda del cinema europeu, Hélène Louvart, Johansson es limita a posar en imatges de la manera més plana i previsible una història benintencionada sobre la soledat de la gent gran en què la protagonista es fa passar per víctima de l’Holocaust per connectar amb una estudiant de periodisme que no processa el dol per la mort de la mare. L’amistat inesperada entre aquesta jove i l’Enric Marco novaiorquesa –amb redempció final–, un vincle basat en una mentida però més autèntic que la resta de relacions que tenen, és el cor d’una pel·lícula inofensiva i amable fins a dir prou i sostinguda només pel carisma d’una gran actriu de 95 anys, June Squibb, que ja va ser a Canes el 2013 per presentar “Nebraska”, d’Alexander Payne.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: Una mujer de 94 años vive con su amiga. Ambas son judías, cumplen todos los rituales pero no les gusta hablar sobre el Holocausto hay un silencio entre ellas. No sabemos que relación mantienen hasta que la muerte de la amiga provoca que Eleanor se traslade a Nueva York a casa de su hija. En la ciudad se apunta a una comunidad judía en la que asisten otras señoras del barrio, entre ellas algunas supervivientes del Holocausto. Eleonor empieza a halbar del Holocausto, mientras recuerda las experiencias de su amiga. Afirma que todas las noches hay alguna cosa que vuelve, algo que nunca se borra y que nunca se olvida. Una joven que ha perdido a su madre quiere saber la vivencia de Eleanor en el Holocausto y esta no cesa de hablar y contar experiencias, Eleanor podría ser la versión femenina de Enric Marco, el hombre que utilizó l’Amical Mathausen para inventarse el personaje de victima. Scarlett Johanson parece querernos hablar de la mentida se ha instalado en el corazón de la sociedad, pero la película deriva hacia otros caminos. La actriz convertida en cineasta acaba hablandonos de qué modo podemos llegar a somatizar el dolor de los otros y como la perdida de la persona que ha sido el centro de una determinada vida, provoca tristeza, dolor y deseorientación. La ópera prima de la actriz es una película discreta, que fuerza la emoción a partir de discursos endulcorados, posee una magnífica actriz – June Squibb- de protagonista, que llena con su presencia la pantalla.

Peter Bradshaw, la crítica per a The Guardian, li poa 2 estrelles sobre 5 i en diu: The 95-year-old actor gives an enjoyably twinkly performance in a film that misjudges how seriously its story should be taken / Scarlett Johansson’s directorial feature debut, from a screenplay by Tory Kamen, is honestly intentioned and sweetly acted – notably by the film’s 95-year-old star June Squibb, whose remarkable career renaissance began with her being nominated for a best supporting actress Oscar for Alexander Payne’s 2013 film Nebraska. But this frankly odd film is misjudged and naive about the implications of its Holocaust theme. Its bland, TV-movie tone of sentimentality fails to accommodate the existential nightmare of the main plot strand, or indeed the subordinate question of when and whether to put your elderly parent in a care home / Squibb plays Eleanor Morgenstein, a widowed Jewish lady with a waspish way of speaking her mind to condescending youngsters, including the blandly unhelpful teen working in a supermarket who presumes to tell Eleanor that all pickles taste pretty much the same – although it is difficult to tell exactly how mean twinkly-eyed lovable Eleanor is supposed to be for humiliating the admittedly dopey kid. She lives in Florida, sharing an apartment with her adored best friend Bessie Stern (Rita Zohar). Bessie is also widowed and Jewish, but unlike the US-born Eleanor, Bessie is a Holocaust survivor who is tormented by the horrifying experience, by the memory of her beloved brother who did not survive, and also by the fact that she has never experienced even the partial catharsis of telling her story publicly, having only told Eleanor / When Bessie dies, Eleanor moves back in with her harassed, divorced daughter Lisa (Jessica Hecht) and grandson (Will Price) in their small New York apartment and, from the first, feels sad and lonely. So she joins a Jewish seniors social group in the city, but is mortified to discover, too late, that it is specifically for Holocaust survivors. And so, poignantly keen to fit in and find companionship, Eleanor pretends to be a survivor, recycling Bessie’s memories and telling herself she’s honouring Bessie’s memory / What could possibly go wrong? Well, the group is attended by NYU journalism student Nina (Erin Kellyman) who becomes best pals with the feisty Eleanor. Nina’s late mum (whose death was agonisingly recent) was Jewish, and Nina is moved by Eleanor’s amazing story and by her intention to get a late-life bat mitzvah; her resulting article interests Nina’s TV news commentator dad, Roger Davis (Chiwetel Ejiofor) / The scene would appear to be set for the most sulphurous black horror non-comedy, surely: an unthinkable humiliation. But when the inevitable happens, nothing much happens at all, as if the film itself wishes to protect sweet old Eleanor from the amazingly stupid and dangerous thing she did. We segue quickly to the tedious non-issue of Roger needing to own his grief, as if that were comparably important or interesting. Everyone accepts Eleanor’s defence about honouring Bessie’s memory and the story isn’t picked up by anyone else. But all grownups know that Holocaust survivor imposture is a serious issue, because such cases can be seized on by neo-Nazis and Holocaust deniers. And it is very fatuous for the “journalists” in this movie not to mention this at all / Then there is the care home issue. Lisa keeps hinting Eleanor would be better off in one. Eleanor is furious and adamant that she doesn’t want that, and the audience might well agree. She is, after all, razor-sharp mentally and in excellent physical shape. But finally, she seems to blandly accept going into a home. Why? / Johansson has movingly spoken about her own Jewish heritage and about her family forebears who were murdered during the Holocaust in the Warsaw ghetto. But sadly her Eleanor is far from great.

Olivier Lamm, la crítica per a Libération: D’abord passionnant, le long métrage de l’actrice, sur une vieille Américaine s’appropriant l’histoire d’une amie déportée lors de la Shoah, finit par tomber dans le mélo banal. Dommage / Par un mélange de hasard et d’irruption du refoulé, Eleanor, nonagénaire, se retrouve à raconter comme si c’était la sienne l’histoire de Bessie, sa meilleure amie récemment disparue avec qui elle vivait en Floride depuis des années. Bessie est née en Pologne dans les années 1920, elle est une survivante de l’Holocauste qui après avoir fait ses adieux à sa mère sur le quai d’Auschwitz a assisté au massacre de son frère. Echappée d’un train, elle est arrivée à New York dans les années 1950 où, à l’instar de centaines de milliers de juifs européens, elle a enfermé son histoire à double tour dans sa mémoire / Ce parcours de vie qu’Eleanor rapporte à un groupe de soutiens de survivants de la Shoah, de la même manière que Bessie le lui avait confié dans l’intimité d’une insomnie, tout le monde s’accorde à le trouver «précieux», à préserver à tout prix par l’inventaire d’un témoignage. En premier Nina, étudiante en journalisme, et son père Roger, présentateur star d’une quotidienne sur une chaîne d’informations en continu. Empêtrée sans se rendre compte des possibles conséquences dans un marécage de mensonges, Eleanor de toute manière ne s’intéresse plus qu’à son amitié naissante avec Nina, métisse, juive par sa mère récemment décédée, qu’elle emmène à la synagogue, envisageant de tenter quelque transmission des traditions, que préfère ignorer son petit-fils, à la jeune athée, quand bien même Eleanor est elle-même une juive convertie, née à Des Moines, Iowa / De quelle manière va se finir l’histoire, c’est tout l’enjeu de ce synopsis canon qu’on doit à la quasi-débutante Tory Kamen, et qui n’en finit pas, dans ses deux premiers tiers, de nous balader dans les paradoxes sinueux du syndrome du survivant. Thème dont on sait à la faveur des œuvres des écrivains depuis Philip Roth jusqu’à Joshua Cohen de quelle manière singulière il travaille les juifs américains. C’est sans doute ce qui a motivé Scarlett Johansson, descendante par sa mère d’une famille décimée dans les camps et le ghetto de Varsovie, à s’en emparer pour sa première réalisation. L’actrice en tire un film élégant et assez sobre sous les volutes de piano tristoune, photographié par la vétérane Hélène Louvart et qu’elle fait interpréter à ses comédiens (June Squibb, Chiwetel Ejiofor, Erin Kellyman) à la manière d’une comédie assez sèche et qui garde constamment la tête froide, plus proche d’un Ira Sachs que d’un Woody Allen / Hélas “Eleanor the Great” dissimule aussi, au bout de son programme regorgeant de petites ingéniosités, un revirement à la limite de la trahison. C’était sans doute la seule manière d’éviter qu’Eleanor la mamie vache mais mimi de se crasher contre un mur de la honte et des lamentations mais “Eleanor the Great” in fine n’est pas un film sur le complexe du survivant ni sur la manière dont il se transmet aux enfants et petits-enfants des survivants : c‘est un banal mélo sur le deuil dont les couloirs souterrains finissent inondés de bons sentiments. C’est d’autant plus décevant que Johansson a profité pour son premier film d’une liberté créative totale – tous les cinéastes ne peuvent pas en dire autant.

Més ressons de la projecció del film⇒ Diego Lerer, crítica per a Micropsia | Owen Gleiberman, a la ressenya per a Variety| Pete Hammond, a la ressenya per a Deadline|

FOTO: “Aisha Cant’ Fly Away” (MAD World Film)

De Morad MOSTAFA, “Aisha Can’t Fly Away“.

Producció: Egipte, Tunísia, Qatar, Aràbia Saudí, França. Any: 2025. Durada: 2h03.

Sinopsi: L’Aisha és una cuidadora sudanesa de 26 anys que viu en un barri al cor del Caire, on presencia la tensió entre els seus companys migrants africans i les bandes locals. Atrapada entre una relació indefinida amb un jove cuiner egipci, un gàngster que li fa xantatge per aconseguir un tracte poc ètic a canvi de seguretat i una nova casa on ha de treballar, l’Aisha lluita per afrontar les seves pors i batalles perdudes, cosa que fa que els seus somnis es creuin amb la realitat i la porta a un carreró sense sortida.

Amb: Buliana Simon Arop (Aisha), Ziad Zaza, Emad Ghoneim, Mamdouh Saleh, Maha Mohammed Al-Adwani, Mohamed Abd El Hady, Achai Ayom.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Un Certain Regard | En aquest blog, més informació: Un Certain Regard.

Ressons de la projecció del film⇒ Gianluca Arnone, la ressenya per a Cinematografo | Tomris Laffly, ressenya per a Variety |

LA CINEF -competició de curts d’escoles de cinema-.

Programa 1:

FOTO: “The Lightning Rod” (Festival de Canes)

De Helmi DONNER, “The Lightning Rod” / “Matalapaine”.

Escola de cinema: AALTO University, Finlàndia. Any: 2025. Durada: 0h21.

Sinopsi: La Irina, una mare jove, fuig d’una relació tòxica. Ella creu que està fora de perill a casa de la seva àvia, però descobreix que la seva àvia també té les seves pròpies ferides. Vídeo: Tast.

Amb: Oksana Lommi (Irina), Janina Berman (dona gran), Samuel Kujala (Juho), Roxani Mitros (Jade), Ilkka Heiskanen (home gran).

A Canes: Festival de Canes 2025 – La Cinef | En aquest blog, més informació: La Cinef.

FOTO: “Bimo” (Festival de Canes).

D’ Oumnia HANADER, “Bimo”.

Escola de cinema: CinéFabrique, França. Any: 2025. Durada: 0h23.

Sinopsi: La Sihem intenta navegar fins a França tant com pot quan rep una trucada de la seva mare que li comunica que el seu germà ha salpat per reunir-s’hi. Vídeo: Tràiler.

Amb: Oumnia Hanader (Sihem), Mohamed Bouchoucha (Shams), Damane Agal (Hamid), Samira Cheranti (Sam), Radia Hariti (la mare).

A Canes: Festival de Canes 2025 – La Cinef | En aquest blog, més informació: La Cinef.

FOTO: “Winter in March” (Festival de Canes).

De Natalia MIRZOYAN, “Winter in March”.

Escola de cinema: Estonian Academy of Arts, Estònia. Any: 2025. Durada: 0h16.

Sinopsi: Impotents davant d’un Estat repressiu, una jove parella fuig del país, una fugida que es converteix en un malson surrealista. Vídeo: Tràiler.

Film d’animació.

A Canes: Festival de Canes 2025 – La Cinef | En aquest blog, més informació: La Cinef.

FOTO: “Tres” (Festival de Canes).

De Juan Ignacio CEBALLOS, “Tres” / “Three” / “Trois”.

Escola de cinema: UCINE, Argentina. Any: 2024. Durada: 0h24.

Sinopsi: Una tarda com qualsevol altra en una casa de pagès, en Mario i la Belén planegen sorprendre en Danilo, el germà de la Belén. L’arribada de la Paula provoca un sopar incòmode. Vídeo: Tràiler.

Amb: Gastón Cocchiarale (Mario), Maru Blanco (Belén), Pedro Risi (Danilo), Lara Crespo (Paula).

A Canes: Festival de Canes 2025 – La Cinef | En aquest blog, més informació: La Cinef.

Ressons de la projecció del film⇒ Diego Batlle, crítica per a Otros Cines |

QUINZENA DELS CINEASTES.

FOTO: “Indomptables” (© Why Not Productions – Pan Distribution)

De Thomas NGIJOL, “Indomptables“ / “Untamable”.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h21.

Gènere: Policíac. Sinopsi: A Yaoundé, el comissari Billong investiga l’assassinat d’un agent de policia. Tant al carrer com dins de la seva família, lluita per mantenir l’ordre. Home de principis i tradició, s’acosta al punt de ruptura.

Amb: Thomas Ngijol (Billong), Danilo Melande (Étamé), Bienvenu Roland Mvoe (Patou), Thérèse Ngono (Odette).

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 | En aquest blog, més informació: Quinzena-llargs.

Ressons de la projecció del film:

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: Thomas Ngijol es un cómico camerunés de gran popularidad en su país que con “Indomptables” ha decidido cambiar de registro para plantear una thriller policial, basado en hechos reales, interpretado por una especie de Shaft camerunés, desencantado ante la deriva de la juventud de su país. “Indomptables” parte de un documental titulado “Un crime à Adbijan” de Mosco Lévi Boucault que es adaptado al territorio de la ficción. El protagonista es un policía que decide saber cuáles fueron los motivos que provocaron el asesinato de uno de sus compañeros en la ciudad de Yaoundé. Lo más interesante de la película no reside ni en la resolución, ni el pulso narrativo, ni en la búsqueda de un punto de vista insólito. La película encuentra su lugar como un policial desencantado que sorprende cuando nos va mostrando los bajos fondos africanos, el consumo de la droga en la juventud, hasta plantear el retrato de un mundo sin esperanza. El propio Thomas Ngijol interpreta el personaje del comisario, cuyos métodos son poco ortodoxos a pesar de que en su interior se debata por encontrar un trasfondo humanista en su investigación.

Sandra Onana, la ressenya per a Libération: Inspiré de faits réels, le thriller policier fait le portrait d’un flic violent et des fléaux endémiques à Yaoundé sans trouver une véritable profondeur de champ / Mais oui c‘est ça, on avait bien lu. L’humoriste Thomas Ngijol sélectionné à la Quinzaine, devant et derrière la caméra pour un premier long métrage «sérieux» qui rompt avec le registre potache de ses comédies “Case départ2, “Fastlife” et “Black Snake”, quoique toujours inscrit et engagé dans l’expérience africaine. On connaissait les polars chinois devant bols de nouilles fumantes, pas encore le polar camerounais devant n’dolé et assiettes de bobolo. C‘est sans doute ce déplacement intéressant qui a tapé dans l’œil des programmateurs de la Quinzaine, sans qu’il modifie pourtant en substance les ressorts de genre très conventionnels de ce thriller policier situé à Yaoundé / Un commissaire tente de résoudre le meurtre d’un collègue abattu d’une balle près du cœur. Pas de mystère particulièrement tortueux, ni de rebondissements sophistiqués à signaler ici, c‘est que l’enjeu réside ailleurs. Dans le portrait austère d’un flic craint par ses enfants, incapable de les aimer autrement qu’en les élevant à la baguette. Mais aussi dans la description de la société camerounaise qui révélera scène après scène ses fléaux endémiques – néant d’infrastructures publiques, quartiers insalubres où prospèrent vols et trafics, méthodes tortionnaires de la police qui arrache leurs aveux aux suspects en les passant atrocement à tabac, pendus par les pieds et représentés en pauvres hères suppliants / Pas toujours maître de ses effets tragicomiques, et s’appuyant moins sur la mise en scène qu’une succession de situations très lisibles, le film manque sans doute d’une forme de radicalité qui donnerait à ces thèmes une réelle profondeur de champ. Tiré de faits réels, le film s’inspire du documentaire “Un crime à Abidjan” de Mosco Lévi Boucault, déjà l’auteur du ‘true crime’ sur lequel s’était appuyé Arnaud Desplechin pour Roubaix, une lumière, et tiré d’une même collection pour Arte.

Més ressons de la projecció del film⇒ Fabien Lemercier, la crítica per a Cineuropa|

14.30h. Film Sorpresa triat per Alain Chabat i 16.30h Conversa amb Alain Chabat. convidat d’honor.

SETMANA DE LA CRÍTICA DE CANES.

FOTO: “Imago” (Setmana de la Crítica).

De Déni Oumar PITSAEV, “Imago“.

Producció: França, Bèlgica. Any: 2025. Durada: 1h48. Òpera prima.

Sinopsi: He rebut unes terres a Pankisi, Geòrgia, una vall adossada al Caucas, a l’altra banda de Txetxènia, on vaig néixer. Exiliat, tinc previst construir una casa en aquesta regió aïllada poblada per descendents del meu clan txetxè. Com podria viure en un lloc així?.

Documental autobiogràfic.

A Canes: Setmana de la Crítica de Canes 2025 | En aquest blog, més informació: Setmana-llargs.

Ressons de la projecció del film:

Luc Chessel, la ressenya per a Libération: A la frontière entre docu et autofiction, le film de Déni Oumar Pitsaev sonde la communauté tchétchène exilée en Géorgie et la relation du cinéaste à son père / C’est une forme de documentaire, peut-être à la limite de l’autofiction. Il a lieu en effet, entièrement, dans des zones frontalières. Dans Imago, le cinéaste Déni Oumar Pitsaev apparaît à l’image, guidant tout son film, depuis l’intérieur, en direction de son cœur. Il a presque 40 ans, il n’est pas marié, ainsi que tout le monde – sans exception – le lui fera remarquer sur place, quand il arrive dans la vallée de Pankissi, en Géorgie. Là, sa mère a acheté pour le lui donner un petit bout de terrain constructible qui est donc à lui, au pied des hautes montagnes qui séparent les vertes plaines géorgiennes de la Tchétchénie voisine – c’est-à-dire le pays où il est né et qu’il a fui, enfant, pendant la guerre et les massacres par l’armée russe, en 1995 / Oumar, ou Déni, a le projet, pour la vie ou pour le film, d‘y construire une maison, dont il a dessiné les plans, un peu excentriques comme lui : sur pilotis, vitrée, pointue, pas très locale. Les séquences où il montre les images de la future construction à divers personnages donnent lieu à un comique révélateur du décalage qui compose son identité : lui le Tchétchène de Paris, un artiste au quotidien pas très près d’Allah, à la mère et au père séparés, exilés respectivement en Belgique et en Russie, qui débarque chez son oncle parmi les Tchétchènes du Pankissi (ils y vivent nombreux depuis les guerres des années 1990 et 2000), dans leur communauté recréée en exil. On suit le pas à pas de son enquête et de son acclimatation, les blocs de temps de son séjour auprès des hommes et des femmes de la contrée, les moments où se pose, entre deux bouchées de khinkali, sa question : pourrais-je être ici chez moi ? Ou bien l’idée de chez soi est-elle une fiction, donc un bon sujet de documentaire ? / C’est alors que le film bifurque, d’abord en secret, sans prévenir, progressivement, pour filer vers son but : les retrouvailles de Déni, ou Oumar, avec son père, homme qu’il a très peu vu dans sa vie, et qui vient en visite avec sa famille pour l’aider, de toute sa virilité obsédée par la mission de construire, à ce fameux, peut-être fumeux, projet de maison, prétexte à cette confrontation. C’en est une, et elle est filmée : un peu un piège qui se referme sur le père sous nos yeux, quand son fils l’interroge pour savoir pourquoi il n’a pas cherché à le sauver, pendant le siège de Grozny et le massacre de Samachki, en avril 1995, où le petit se trouvait, fuyant avec sa mère le nettoyage ethnique. La scène est forte, avec la limite éthique (le documentaire comme piège) qu’elle touche, ou qu’elle regarde en face / Etre un père, être un homme, puisqu’ils n’ont, puisqu’il n’a, que ça à la bouche : cette pression, le fils (le film) la retourne à l’envoyeur en lui demandant des comptes, ce qui referme un peu la blessure, l’autorise à ne pas se faire d’illusions sur sa recherche de racines, et à partir – à rentrer de ce retour. L’imago du titre est le nom de l’état adulte de l’insecte, après sa «mue imaginale», la transformation en image – en images – que le cinéaste effectue sous nos yeux. Devenir un peu adulte en restant l’enfant qu’on était (l’enfant sans père resté à Samachki, dans la guerre), c’est la néoténie qu’”Imago” revendique, sa défense d’un état larvaire mais viable de l’existence et du cinéma.

Més ressons de la projecció del film⇒ Veronica Orciari, la crítica per a Cineuropa |

Curtmetratges en competició, programa 2:

FOTO: “Critical Condiion”  (Setmana de la Crítica).

De Mila ZHLUKTENKO, “Critical Condition”/ “Критичне Становище”.

Producció: Alemanya. Any: 2025. Durada: 0h24.

Sinopsi: Inspirada en la vida de Lev Rebet, escriptor i editor del diari a l’exili ‘Ukrainian Independentist’, amb seu a Munic, “Critical Condition” descriu el destí de la diàspora ucraïnesa del passat i del present.

Amb: Yevgen Bondarskyy, Oleksandr Pozharskyi, Gustl, Jasper, Ihor Shulha, Vita Smachelyuk, Sebastian Anton, Lisa Moskalenko, Volodymyr Melnyk, Pnema, Valeriia Berezovska, Valeriia Kuzmenk..

A Canes: Setmana de la Crítica de Canes 2025 – Curts – Competició | En aquest blog, més informació: Setmana-curts.

FOTO: “Samba Infinito” (Setmana de la Crítica).

De Leonardo MARTINELLI, “Samba Infinito” / “Samba Infinie”.

Producció: Brasil, França. Any: 2025. Durada: 0h15.

Sinopsi: Durant el Carnaval de Rio, un netejador de carrers s’enfronta a la pèrdua de la seva germana mentre compleix amb les seves obligacions professionals. Enmig de les festes, troba un nen perdut a qui decideix ajudar..

Amb: Alexandre Amador, Miguel Leonardo, Gilberto Gil, Camila Pitanga..

A Canes: Setmana de la Crítica de Canes 2025 – Curts – Competició | En aquest blog, més informació: Setmana-curts.

Ressons de la projecció del film⇒ A Polyester, entrevista de Nicolas Bardot al director: Entretien avec Leonardo Martinelli • Samba Infinito.

FOTO: “Erogenesis” (Setmana de la Crítica).

De Xandra POPESCU, “Erogenesis”.

Producció: Alemanya. Any: 2025. Durada: 0h15.

Sinopsi: De resultes d’un misteriós desastre, els pocs humans supervivents es troben incapaços de perpetuar l’espècie. Tota l’esperança recau en cinc dones que han desenvolupat una tecnologia capaç de crear vida humana fora del cos. Però els investigadors no es poden posar d’acord sobre els avantatges i els mètodes del seu desplegament. En absència de consens, s’immergeixen de tot cor en l’estudi del plaer.

Amb: Valerie Renay, Yuko Kaseki, Estelle Widmaier, Greta Markurt, Sasha Deckinger, Cécile Perrot, Helene Albrecht, Leo Silva, Masuod Hossaini, Till Sandkühler, Johannes Weinbacher, Daniel Alonso Fuentealba Pinilla, Xandra Popescu..

A Canes: Setmana de la Crítica de Canes 2025 – Curts – Competició | En aquest blog, més informació: Setmana-curts.

Ressons de la projecció del film⇒ A Polyester, entrevista de Nicolas Bardot a la directora: Entretien avec Xandra Popescu • Erogenesis.

FOTO: “Glasses” (Setmana de la Crítica).

De YUMI Joung, “Glasses” / “An-Gyeong”.

Producció: Corea del Sud. Any: 2025. Durada: 0h15.

Sinopsi: A la Yujin se li trenquen les ulleres i va a una òptica. Durant l’examen ocular, veu una casa en un camp i s’hi troba transportada. A dins, coneix tres ombres d’ella mateixa, s’hi reconcilia i canvia de punt de vista. Aleshores surt de la casa i rep unes ulleres noves.

Film d’animació.

A Canes: Setmana de la Crítica de Canes 2025 – Curts – Competició | En aquest blog, més informació: Setmana-curts.

Ressons de la projecció del film⇒ A Le Polyester, entrevista de Nicolas Bardot amb la directora: Entretien avec Joung Yumi.

FOTO: “Donne Batterie” (Setmana de la Crítica).

De Carmen LEROI, “Donne Batterie” / “Free Drum Kit”.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 0h25.

Sinopsi: La Lila rep a casa la seva amiga Agathe, que hi ve a compartir pis. La Lila també s’ha de desfer d’una bateria voluminosa que li va deixar el seu ex. Vendre-ho o regalar-ho, donar-ho a qui i com? L’Agathe i la Lila en parlen. La Lila decideix fer un gest generós donant-la a una plataforma en línia, però aquesta donació la porta a viure aventures que mai no hauria ni sospitat.

Amb: Marie Rosselet Ruiz, Clara Choï, Nicolas Pietri, Lyes Salem.

A Canes: Setmana de la Crítica de Canes 2025 – Curts – Competició | En aquest blog, més informació: Setmana-curts.

Ressons de la projecció del film⇒ A Polyester, entrevista de Nicolas Bardot a la directora: Entretien avec Carmen Leroi.

CANNES CLASSICS.

FOTO: “Floating Clouds” (Festival de Canes).

De Mikio NARUSE, “Floating Clouds“/ “Nubes flotantes” / “Nuages flottants” / “Nubi fluttuanti“/ “Ukigumo”.

Producció: Japó. Any: 1955. Durada: 2h03.

Sinopsi: magistral exploració de l’amor obsessiu de Mikio Naruse, la pel·lícula segueix la Yukiko (Hideko Takamine), una dona que torna al Japó després de treballar a la Indoxina francesa durant la guerra. Amb l’esperança de reprendre una aventura amb un home casat, Tomioka (Masayuki Mori), es troba atrapada en un cicle destructiu de desig, traïció i desesperació. Ambientada en els paisatges bombardejats d’un Japó devastat, la pel·lícula oscil·la entre records dolorosos i la cruel realitat, i arriba a una de les conclusions més commovedores de Naruse.

Amb: Hideko Takamine, Masayuki Mori, Mariko Okada, Isao Yamagata, Chieko Nakakita, Daisuke Katō.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Còpies restaurades. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.

FOTO: “Amores perros” (Festival de Canes)

D’ Alejando G. IÑÁRRITU, “Amores perros“.

Producció: Mèxic. Any: 2000. Durada: 2h34.

Sinopsi: Mèxic. Un tràgic accident de cotxe. Tres històries radicalment diferents xoquen i revelen el costat fosc de la naturalesa humana. Un adolescent que ha decidit fugir amb la dona del seu germà. Un home que ho deixa tot per anar a viure amb una top model. Un assassí a sou amb una història per descobrir. El cercle no es tanca mai: el dolor també és un camí cap a l’esperança.

Amb: Emilio Echevarría, Gael García Bernal, Vanessa Bauche, Goya Toledo, Álvaro Guerrero, Jorge Salinas, Marco Pérez.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Còpies Restaurades. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.

CINEMA DE LA PLATJA.

FOTO: “Angel’s Eggs” (Festival de Canes).

De Mamoru OSHII, “Angel’s Eggs” / “Tenshi No Tamago” / “El huevo del ángel” / “L’œuf de l’ange” / “L’uovo dell’angelo”

Producció: Japó. Any: 1985. Durada: 1h11.

Sinopsi: En un món desolat i fosc ple d’ombres, viu una nena que sembla no fer res més que recollir aigua en gerres i protegir un ou gran que porta a tot arreu. Un home misteriós entra a la seva vida… i parlen del món que els envolta. Nota: 40è aniversari d’una llegendària pel·lícula d’animació. Primera col·laboració entre el mestre Mamoru Oshii i l’il·lustrador Yoshitaka Amano que va donar lloc a una obra estranya i onírica alhora. Una obra mestra de l’anime molt esperada.

Film d’animació amb les veus de: Keiichi Noda, Mako Hyodo, Jinpachi Nezu.

A Canes: Festival de Canes – Cinema a la platja. En aquest blog, més informació: Platja.

***

FOTO DE L’APUNT: “Love Me Tender” (Tandem).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!