Club 7 Cinema

Cada dia, entre el 13 i el 24 de maig de 2025 vaig publicant aquesta mena d’apunts, en què enllisto les pel·lícules que es projecten per primer cop, a la jornada en qüestió, i oficialment en alguna de les seccions del Festival de Canes, a la Quinzena dels Cineastes, a la Setmana de la Crítica i a l’ACID. I, atenció si sou seguidors del Club 7 Cinema, que enguany és en aquest mateix article que hi afegiré les cròniques que, des de Canes, vagin enviant els enviats especials.

Per tal d’evitar que l’apunt sigui encara més llarg del que resultarà, hi he escapçat la informació de cada pel·lícula, deixant-hi tan sols allò essencial per a identificar-la i em permeto assenyalar-vos que per a trobar la fitxa més completa de cada film i el perfil del director corresponent només cal que aneu a l’enllaç TOT CANES 2025 i hi navegueu per la secció escaient, perfectament identificada aquí, per a cada pel·lícula. També, al final de les dades de cada pel·lícula de les d’avui, podeu trobar l’enllaç amb l’apunt d’aquest blog dedicat a la corresponent categoria.

A més a més de les cròniques o enllaços de ressenyes recollits aquí (a mesura que vagin arribant i jo hi tingui accés), vaig editant alguns apunts específics, de Ressons de Canes sobre films dels quals, per la seva importància o acollida, valgui la pena fer-ne una remarca especial.

Dilluns 19 de maig, a Canes 2025.

COMPETICIÓ.

FOTO: “Alpha” (© Mandarin & Compagnie Kallouche Cinema Frakas Productions France 3 Cinema – Diaphana).

De Julia DUCOURNAU, “Alpha“.

Producció: França, Bèlgica. Any: 2025. Durada: 2h08.

Sinopsi: L’Alpha, de 13 anys, és una adolescent inquieta que viu sola amb la seva mare. El seu món s’ensorra quan, un dia, ella arriba a casa de l’escola amb un tatuatge al braç..

Amb: Mélissa Boros (Alpha), Emma Mackey (infermera), Golshifteh Farahani (la mare), Tahar Rahim (Amin), Finnegan Olfield (professor d’anglès).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | En aquest blog, més informació: Competició.

Ressons de la projecció del film:

Imma Merino, a la crònica per al diari El Punt Avui: Essent una directora que, assumint de manera personal el cinema de terror, va explorant en les mudances més tremendes que poden experimentar els cossos, fent atenció sobretot als femenins, Julia Ducournau va impactar l’any 2021 a Canes, aconseguint-hi fins i tot la Palma d’Or, amb “Titane”. Aquesta pel·lícula, protagonitzada per un personatge amb una placa de titani al cap que experimenta diverses transformacions, és tan desconcertant com potent, però amb un cert efectisme i truculència. El cas és que, presentada també a la secció oficial competitiva, la nova pel·lícula de la directora francesa, Alpha, havia creat forces expectatives que han menat a una certa decepció general. Més discreta i menys suposadament transgressora que en el seu film anterior, Ducournau torna a incidir en les mudances inquietants dels cossos, en aquest cas inspirada per la sida sense que sigui mai anomenada, de la mateixa manera que el relat transcorre en un lloc i un temps incerts. En tot cas, imagina una població atemorida per una epidèmia que es transmet a través de la sang i que fossilitza, fins petrificar-los, els cossos dels que contrauen la malaltia. Potser aquesta petrificació pot fer creure que Ducournau sempre ens sorprendrà amb la seva imaginació sobre la mutació dels cossos. La pel·lícula, però, no para de fer voltes (..) a una mateixa situació que configura una mena d’estrident melodrama familiar protagonitzat per una metgessa amatent i superada per les circumstàncies (Golsfiteh Farahani), el seu germà heroïnòman afectat per l’epidèmia (Tahar Rahim, que, per encarnar el personatge, va transformar el seu propi cos aprimant-se vint quilos fins quedar-se només amb la pell i els ossos) i una adolescent estranya, una constant en Ducournau, que inquieta amb una mena de tatuatge/incisió al braç del qual va sortint sang: està contagiada o és una metàfora del trasbals hormonal del seu cos adolescent?

Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona: (..) S’esperava amb molt interès el nou treball de la directora francesa Julia Ducournau. (..) Després de triomfar a Canes en l’edició de 2021 amb “Titane”, hi havia molta curiositat per veure l’evolució de Ducournau / Sense deixar de banda certs elements que entronquen amb el fantàstic, “Alpha”, el film que ha presentat al festival, es mou per uns camins força diferents que la seva obra anterior. (..) No és un film que abraci explícitament el fantàstic de reminiscències apocalíptiques sinó que se situa en un terreny més metafòric, i potser per això pot decebre a qui n’esperi la contundència i focs d’artifici de “Titane”. Aquí tot està més controlat, s’hi pot percebre una certa connexió amb els darrers films de Cronenberg i funciona en la seva lectura de la vulnerabilitat de la societat contemporània / Hi ha algunes troballes originals i interessants, com la forma que adopta el virus que converteix els cossos humans en una mena d’estàtues de marbre. Però és un film que ha deixat a Canes un cert aire de decepció. És el que sovint passa amb les expectatives, i després d’una Palma d’Or, tot el que no sigui l’excel·lència és percep com un cert fracàs.

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara: D’algunes pel·lícules se’t grava per sempre una seqüència, un diàleg o una imatge; potser només un gest. Però de la pel·lícula que Julia Ducournau ha presentat a Canes aquest dilluns serà difícil oblidar-ne els símptomes del virus fictici que va convertint a poc a poc els cossos dels malalts en pedra, el marbre avançant per la pell i pols en la respiració. A la directora de “Cru” (2016) i “Titane” (2021) li segueix interessant explorar el ‘body horror’ i les mutacions, però a “Alpha” ho fa en el context d’una història de transformacions internes protagonitzada per una adolescent de tretze anys que viu sola amb la mare i que fa saltar les alarmes quan un bon dia apareix amb un tatuatge que s’ha fet en una festa amb qui sap quines agulles. “Es deu haver infectat?”, es pregunten la mare, els companys de classe i ella mateixa, víctimes de l’estat de paranoia i desconfiança que s’ha apoderat de la societat / (..) A “Alpha” queda clar que la directora ha volgut fer un pas endavant i oferir una història molt més arrelada en la realitat, concretament en l’epidèmia de sida dels anys 80 i 90. (..) Segueix present el gust pel grotesc de Ducournau, però “Alpha” és una pel·lícula menys extrema que “Titane” i més convencional en la narració malgrat unes fugues oníriques (..). En general, es troba a faltar la dimensió tan contemporània i radical que tenien les anteriors pel·lícules de la directora, aquí força menys disruptiva i fascinant.

Joan Millaret Valls, a l’article per a l’AMIC: Julia Ducournau, la guanyadora de la Palma d’Or per ‘Titane’ (2021), manté intacta la seva capacitat de sorprendre tal com ha demostrat en la secció oficial de Canes amb  “Alpha” (..) / (..) La pel·lícula parla de la por a la infecció, el terror del contagi i l’expansió irracional d’un clima de prejudicis sobre la malaltia. És una al·lusió clara a la transmissió de la SIDA els anys noranta  que va causar estralls entre homosexuals i heroïnòmans. Una troballa inqüestionable i summament inquietant és reflectir els infectats com gent que es va transformant en pedra a mesura que emmalalteixen. Els afectats pateixen mutacions dels cossos, la carn petrificada, com escultures mortuòries. Uns infectats que exhalen també un vapor quan pateixen els símptomes, com si fos un alè de vida que s’escola. La pel·lícula de Ducournau combina passat i present, fantasia i realitat, en una mixtura sovint indestriable. En aquesta turmentada i intempestiva pel·lícula plena de grans moments cinematogràfics sobresurt el treball corprenedor de Tahar Rahim amb un cos esprimatxat, demacrat, torsionat, que transmet la vida agònica i al límit dels enganxats, i que sempre és salvat in extremis per la germana, la qual es desviu pietosament per ell. Completen el repartiment Emma Mackey com a infermera o Finnegan Oldfield en un paper de professor d’anglès de l’escola d’Alpha.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: En las últimas imágenes de “Alpha” de Julia Ducurnau hay una tormenta de arena que todo lo diluye. El viento sopla en el patio de una casa y todo queda diluido, los cuerpos se disuelven y van a parar a la nada. Julia Ducurnau nos mostró en “Titane” como la carne se transformaba en otra cosa metálica, cómo lo humano estaba en vías de desaparición y de mutación en el mundo actual. En “Alpha”, la cineasta va a otro tiempo, quizás a un tiempo originario que sitúa en los años novena, en la época de la Sida. La madre de una niña llamada Alpha sufre porque a su hija alguien le ha tatuado con una aguja hipodérmica, posiblemente contaminada, la letra A. La madre es enfermera y es una de las hermanas de una familia árabe. La niña empieza a sangrar y todo parece indicar que en un tiempo en que un virus todo lo destruye, la letra Alpha puede ser el principio de un fin. En el entorno familiar aparece Amín el hermano que ha estado escondido y que la heroína ha ido consumiendo su cuerpo. El virus también se ha apoderado de su cuerpo y cuando el hermano reaparece, se convierte en un ser demoniaco que captura a la chica. Alpha tiene trece años y vive todos los miedos propios de la adolescencia, ha empezado a despertar su sexualidad, su cuerpo se ha transformado, pero la angustia la lleva por un extraño laberinto visual. La cineasta nos habla de un tiempo concreto en el que la heroína conducía a la muerte y en el que el Sida creaba un pánico generalizado hacia la contaminación y la propagación de la enfermedad. La cineasta recrea ese pasado, pero lo hace desde un tiempo post-Covid en el que el virus volvió a poner la biopolítica en el centro de las cosas. La cineasta habla de un miedo social y de la ostración de las víctimas pero lo hace transitando hacia el fantástico como forma para crear metáforas de un miedo que no es el pavor del espectador ante la pantalla, sino el miedo compartido hacia la presencia de la enfermedad en el cuerpo /  Julia Ducurnau vuelve a hablarnos de la crisis de lo humano, de sus mutaciones. Mientras en “Titane” aún había una creencia en la idea de la nueva carne heredada de David Cronenberg, en esta nueva película Julia Ducurnau habla de cómo el cuerpo atrapado por el virus se convierte en otra cosa. Una de las imágenes más belles de la película nos muestra como los cuerpos enfermos se han ido transformando en cuerpos de mármol que descansan en las Unidades de curas intensivas del hospital. Ducurnau finaliza dando forma a una cierta idea de petrificación de la carne, transformándola en mármol. Algo acaba devorando a la carne, la transforma para devolverla a la tierra. Lo único que queda no es más que polvo. “Alpha” no es ningún delirio, sino una película importante de una cineasta que no cesa de buscar nuevas formas para pensar y representar el cuerpo.

Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: Ducournau había llamado mucho la atención con Grave / Crudo / Raw (2016) y, claro, sobre todo con “Titane”. “Alpha” es la más recargada en términos melodramáticos y más humanista de las tres, pero también la menos interesante, lo que no quiere decir que carezca de elementos para el análisis y para la polémica encarnizada / La directora no da demasiadas precisiones, pero se supone que la acción transcurre en un pueblo de la Normandía de los años ’90. Tampoco se nombra al HIV-SIDA, pero muchos de los efectos del virus son similares, aunque acá con unas variaciones no menores: los cuerpos de los enfermos se van convirtiendo en… ¡mármol! (así como lo leen) / (..) La presencia del virus (en un momento ya no hay camas disponibles para atender la demanda de pacientes) le sirve a Ducournau para trabajar algunos elementos propios del género (terror apocalíptico), pero en líneas generales podemos decir que “Alpha” es un drama sobre una muy cercana e intensa relación madre-hija / La gran Golshifteh Farahani interpreta a esa mamá (para Alpha), hermana (para Amin) y médica (para toda la comunidad) abnegada hasta niveles extremos. En ese sentido, se trata de la película con personajes más empáticos y queribles de toda su filmografía. Claro que ellos están inmersos en un mundo que se derrumba y en el cual se impone la crueldad: así, Alpha sufre todo tipo de bullying cuando sus compañeros se enteran de que podría estar contaminada / La película tiene algunas secuencias muy potentes e impactantes, varios clips musicales (en el mejor de todos suena de fondo ‘The Mercy Seat’, de Nick Cave and the Bad Seeds), pero en varios otros pasajes luce repetitiva, derivativa, estirada y caprichosa (no pidan coherencia alguna a la línea de tiempo porque la Alpha de 13 años puede “convivir” en una misma escena con ella misma a los 5). No se trata, por lo tanto, de una continuación del todo lograda para “Titane”, pero al menos el estilo, el portentoso despliegue visual (aquí con colores mucho menos saturados) y la calidad de las actuaciones se mantienen inalterables.

Didier Péron i Olivier Lamm, la ressenya per a Libération: Dans son très attendu troisième long métrage, quatre ans après la palme «Titane», la cinéaste tire la corde de son fétichisme doloriste, exploitant au passage les ravages des épidémies de sida et d’héroïne. Nul / (..) Le nouveau projet de Julia Ducournau, palme d’or en 2021 avec son deuxième long métrage “Titane”, a été soigneusement tenu secret, quelques images filtrant ces derniers jours. En dépit de ce que son titre pourrait laisser accroire, il ne s’agit pas de l’exploration de la masculinité toxique. Alpha est le nom d’une adolescente de 13 ans, personnage principal de ce qui se présente comme le roman d’apprentissage d’une jeune fille rongée par les traumas jalonnant une enfance au cœur d’une famille dysfonctionnelle / On est dans les années 1980, une maladie contagieuse transforme progressivement ceux qui l’attrapent en statue de marbre, la chair se transmuant en surface lisse et minérale de gisants. Alpha (Mélissa Boros) se réveille dans une fête avec un A majuscule gravé sur le bras. Sa mère, médecin dans un hôpital, craint que l’aiguille ne l’ait contaminée. La mère et la fille voient alors ressurgir Amin, le frère et oncle, sous la forme d’un fantôme agité dont le destin fracassé zigzague entre deux OD et séjours en prison / Les prises de risques de la gamine, sa sexualité précoce, ses crises de panique qui la voient hurler pendant que le plafond de sa chambre lui dégringole dessus soulignent à quel point la raison et la tempérance que sa mère pense préserver déraillent complètement. Golshifteh Farahani déploie dans plusieurs séquences une énergie remarquable dans la pratique du massage cardiaque musclé ou du plantage de seringue dans le thorax tandis que Tahar Rahim, maigre à faire peur, sue, tremble, pleure et se fait des fix en grimaçant tel un damné aux yeux caves / Même si “Alpha” laisse un sentiment d’éprouvante reptation de deux heures dans le tunnel sous-éclairé d’une inspiration en mal de sensations fortes et de transgressions soldées, transformant le spectateur en véritable caméra-témoin qui progresse dans l’extraordinaire désordre d’une coloscopie mentale hachée de spasmes et de larsens, il serait faux de croire que le film est dingue / En fait, il surprend même par le caractère pour le moins ténu et mollasson de son argument et le peu d’intérêt ou d’empathie portés à ses différents protagonistes. Sans doute ne suffit-il pas de coucher sur le papier des idées vagues sur un monde de noirceur, d’angoisse de mort et d’existence horripilée pour traverser par la fiction le risque pur et simple d’une perte de sens, d’un vrai passage à la limite / Le goût de la séquence choc et les explosions de poudre aux yeux de Julia Ducournau sont même à limite du réflexe névrotique dans “Alpha” : à chaque fois que son récit s’approche d’un peu trop près de l’opportunité de sonder l’âme d’un de ses protagonistes pour nous en relater quelque chose d’un tant soit peu compatissant, il s’immerge, s’enfouit, fonce en piqué vers le premier orifice plus ou moins dégueu ou le premier bout de chair ou muqueuse à exposer à la loupe (en version XXL pour l’écran de la salle de gala) / A la place du détail et de la nuance, du macro comme une énième variation de ce fétichisme doloriste des bouts de peau qu’on scarifie, pique, fait suinter que Ducournau nous ressert une énième fois comme son plus fondamental trait de singularité auteuriste. Le fétichisme au cinéma a produit des films sublimes quand les contours d’une idée fixe soit se précisent soit se dissolvent dans un régime d’abstraction ou d’intensité psy, sociale ou politique / Rien de tel dans “Alpha”, et même pire en l’espèce, puisque le film exploite les ravages causés par deux épidémies qui ont secoué la France à l’époque où elle déroule son histoire : celle de l’héroïne dans les classes populaires et les banlieues, et celle du sida. Recyclant les images – les corps décharnés des malades, les seringues dans les cages d’escalier et les mecs défoncés se disloquant devant les pas-de-porte – autant que l’effroi qu’elles suscitèrent, la réalisatrice semble n’agir que pour le seul profit de son film à saturer d’effets, et ce avec le même détachement que celui affiché pour ses personnages soumis à divers degrés de supplice émotionnel / Il faut vraiment garder son calme devant cette transformation de faits tragiques en motifs dévitalisés, même si le film dans son incohérence et son agressivité semble rejouer formellement la loi d’entropie du monde qu’il dépeint. De même qu’on se pince devant une longue scène de repas de couscous dans la famille berbère, telle une relecture phobique de la scène du repas de “la Graine et le Mulet” de Kechiche, une sonate de Beethoven en bonus incompréhensible recouvrant cette fois les dialogues mêlant français et arabe dans un capharnaüm dont on est censé déduire qu’il a tellement farci le cerveau du frère qu‘il n’avait d’autres issues ou sauvegardes personnelles que de basculer dans la dope. Bizarre / Fille d’une gynéco et d’un dermato, Julia Ducournau s’obsède des thèmes du corps et de ses mutations depuis son tout premier court métrage à la Fémis où un personnage se grattait la tête jusqu’à se faire un trou dans le front. “Grave” et ses étudiantes vétérinaires anthropophages, puis “Titane” donc, imaginant l’accouplement d’une femme et d’une voiture pour on ne sait quel avènement d’un nouveau modèle de pot d’échappement baignant dans un placenta d’huile de vidange lui ont permis de brûler les étapes et de sortir du lot / Sa personnalité tranchée, son aplomb et la manière dont elle intellectualise avec brio son propre travail en interview ont encore augmenté l’espèce de fièvre qui l’entoure, héroïne quasi-gourou d’une jeune génération de cinéphiles qui se disent probablement en voyant ses films que c’est ça qu‘ils veulent faire. Difficile de savoir si “Alpha” fera retomber en partie le soufflet ou galvanisera les troupes, électrisées par l’énergie et l’argent qu’il consume à n’avoir à peu près aucun scrupule ni tabou ou discernement.

Peter Bradshaw, a la crítica per a The Guardian, li posa 1 estrella sobre5 i en diu: Strident, oppressive, incoherent and weirdly pointless from first to last … Julia Ducournau’s new film Alpha has to be the most bewildering disappointment of this year’s Cannes competition; even an honest lead performance from Mélissa Boros can’t retrieve it / I admit I was agnostic about her much-acclaimed Palme d’Or winner Titane from 2021 but that had an energised purpose lacking in Alpha and Ducournau’s excellent 2016 debut Raw is still easily her best work / Body-horror – the keynote of Ducournau’s films – is still arguably the genre here, or maybe body-horror-coming-of age. We are in a kind of alternative present or recent past; some of the film appears to take place before France adopted the euro in 2002, or perhaps in this imagined world, the euro didn’t happen / Thirteen-year-old Alpha (Boros), from a Moroccan-French family, royally freaks out her mother (Golshifteh Farahani) one evening by coming back from a party with the letter A tattooed on her arm. (This incidentally indicates a kind of badass rebellious attitude that she never really displays again.) With a dirty needle? A shared needle? /  Her mother, a doctor, is beside herself because her hospital is now overwhelmed with infection cases of a bizarre new disease, which turns the sufferer into a marble-white statue. However, despite the near-riot developing outside the hospital, Ducournau doesn’t show any restrictive hygiene practices and appears to suggest that society ultimately pretty much copes with the white-marble disease, with unstressed doctors and nurses in the same hospital smilingly dealing with a row of patients /This fictional situation could therefore be said to gesture at Aids or Covid, although it is not particularly compelling or scary either on its own literal terms or as metaphor. It could relate to respectable society’s horror of drug addicts – who include Alpha’s emaciated smackhead brother Amin (Tahar Rahim) whom Alpha’s mom once very rashly allowed to babysit the five-year-old Alpha in some scuzzy rented room while patently out of it – he is evidently intended to be some sort of magically sacrificial figure / As for Alpha, her tattoo, and her leaking bandage, earn her some bullying ostracism from the class, who are themselves angrily preoccupied with the disease, and the various infections of misogyny and homophobia are arguably also being satirised / But the madly, bafflingly overwrought and humourless storytelling can’t overcome the fact that everything here is frankly unpersuasive and tedious. Every line, every scene, has the emoting dial turned up to 11 and yet feels redundant. Ducournau surely has to find her way back to the cool precision and certainty of Raw.

Més ressons de la projecció del film⇒ Carlos F. Heredero, la crònica per a Caimán | Marta Balaga, crítica per a Cineuropa | Gianluca Arnone, la ressenya per a Cinematografo | Peter Debruge, la ressenya per a Variety | Stephanie Bunbury, la ressenya per a Deadline |

FOTO “Les Aigles de la République”(©Yigit Eken – Memento).

De Tarik SALEH, “Les Aigles de la République” / “Eagles of the Republic” .

Producció: Suècia, França, Dinamarca, Finlàndia. Any: 2025. Durada: 2h07.

Sinopsi: D’un dia per altre, l‘actor més adorat d’Egipte, George (Fahmy) El-Nabawy, cau en desgràcia davant les autoritat. A punt de perdre-ho tot, en George es veu obligat a acceptar el paper del President en un biopic hagiogràfic. Aleshores es troba projectat al cercle més tancat del poder i ràpidament s’adona que no només corre el risc de perdre l’ànima, sinó que s’ha llançat literalment a una perillosa dansa de la mort.

Amb: Fares Fares (George El-Nabawy Fahmy), Lyna Khoudri (Donya), Zineb Triki (Suzanne), Amr Waked (Dr. Manssour), Sherwan Haji, Suhaib Nashwan, Cherien Davis, Hassan El Sayed (bisbe copte).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | En aquest blog, més informació: Competició.

Ressons de la projecció del film:

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara: (..) Tarik Saleh tanca la trilogia del Caire amb el tens ‘thriller’ polític “Eagles of the republic”, presentat en competició oficial, on el cineasta suec de pare egipci posa el focus en el món del cinema per explicar els mecanismes de repressió d’una societat en què tenir una mirada crítica és un luxe que ni tan sols es poden permetre els més privilegiats com el George, que per protegir la seva vida de luxes i el seu fill accepta protagonitzar un ‘biopic’ sobre l’actual president egipci, Abdelfatah al-Sisi. Tanmateix, es troba a faltar més profunditat en el retrat del cinema egipci i una visió menys arquetípica de l’estrella de cinema protagonista, interpretada pel sempre carismàtic actor suec Fares Fares, habitual del cinema de Saleh.

Joan Millaret Valls, a l’article per a l’AMIC: Tarik Saleh dirigeix un notable thriller d’especulació política ambientat en el món del cinema amb protagonisme de l’actor més adorat d’Egipte, George Fahmy (Fares Fares) (..)/ (..) Una bona pel·lícula de denúncia política dels règims presidenciables i una bona mostra de cinema dins del cinema en posar sobre la palestra el cinema com a arma propagandística per glorificar al poder i com això posa contra les cordes als actors i la seva consciència. ‘Eagles of The Republic’ és un perfecte exponent de la puixança de la cinematografia egípcia corroborada també per la selecció d’un altre títol egipci en la secció paral·lela Una Certa Mirada, ‘Aisha Can’t Fly Away’ de Morad Mostafa.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: Tarik Saleh, cineasta de origen egipcio afincado en Suecia, ha decidido construir una triología sobre la corrupción y las formas de poder en el egipcio situado después de la primavera árabe y después del poder de Hosni Mubarak. En “Cairo confidencial” utilizaba la estructura de una película de detectives para criticar las redes económicas que gobernaban Egipto, en “Conspiración en El Cairo” hacia un retrato del poder religioso y de la fuerza del islam sunita retratando un acto criminal dentro de una universidad islámica. Finalmente, Tarik Saleh ha decidido completar su filmografía con “Eagles of Republic” donde el retrato se centra en el poder político del presidente Abdelfath Al-Sisi y el entorno militar. Como en las películas anteriores, el formato utilizado es una historia de conspiración com ramificaciones políticas y con una clara voluntad de llevar a cabo un cine de denuncia. “Eagles of Republic” parte de una premisa interesante, George El-Nawabi -el actor Fares Fares intérprete de la trilogía-— es la estrella más popular del audiovisual egipcio, pero las autoridades creen que no ama suficientemente a su patria y intentan vigilar su popularidad y su área de influencia. Una productora le ofrece la posibilidad de realizar el papel del presidente Al-Sisi en una película patriótica que reconozca su camino hacia al poder después de haber apartado a los Hermanos Musulmanes. El actor acepta el papel para evitar amenazas y no ver deteriorado su proyecto. Tarik Saleh teje una especie de telaraña sobre los entresijos del poder y sobre el modo como un rostro mediático es utilizado para que actúe dentro de la dinámica del poder. Rodada con más profusión de medios, pero sin la fuerza visual de “Conspiración en El Cairo”, Saleh lleva a cabo un modelo de thriller vistoso, pero que a veces resulta mecánico en su ejecución. La película constituye un retrato feroz de las alcantarillas del estado egipcio, pero lleva demasiado al límite los golpes de efecto y giros propios del género.

Elisabeth Franck-Dumas, la ressenya per a Libération: Dans le dernier volet de sa trilogie, le cinéaste Tarik Saleh signe une satire politique assez classique, hommage à l’âge d’or du cinéma égyptien / Pauvre Georges ! Il vivait une existence lubrifiée de star de cinéma, dressing rempli de polos en soie imprimés, car-loge garé devant les studios depuis trente ans et pudding sans gluten à volonté… Et voilà que l’entourage du président égyptien Sissi, réélu comme chacun sait avec l’improbable score de 89,7 % en 2023, dix ans après son coup d’Etat de 2013, souhaite qu’il incarne le raïs dans un biopic à sa gloire. Georges a beau tenter de refuser, le voilà embarqué dans une aventure bien poisseuse, où il s’agira de mal jouer pour bien faire le job, et frayer de plus en plus loin dans les arcanes du pouvoir / S’il y a quelque chose de délicieusement désuet à voir ici tant de croyance manifestée en les pouvoirs du cinéma, à l’heure où une armée de trolls et quelques fake news auraient aussi bien lustré l’image du président, c’est que “les Aigles de la République”, troisième long-métrage du Suédois d’origine égyptienne Tarik Saleh, pour la deuxième fois en compétition à Cannes, se veut lettre d’amour à l’âge d’or du cinéma égyptien, ces années 50-70 où il était le troisième producteur mondial de films. Aussi le générique de début défile-t-il sur fond de vieilles affiches aux couleurs flashy et silhouettes enlacées / Etrangement, ce cadre de cinéma, qui aurait pu être pour Saleh l’occasion de construire cette pyrotechnie d’écrans de fumée dont il a le secret, se révèle un brin plat, l’occasion de livrer une satire politique attendue doublée d’un film noir assez classique – l’innocent pris dans les rets du pouvoir. Comme si le faux-semblant construit au cœur du dispositif de tournage et du principe d’incarnation du comédien avait anéanti les vagues d’opacité fumeuse où évoluait le flic du Caire Confidentiel et le tortueux mystère de la Conspiration du Caire. Mais il faut reconnaître à Saleh le courage assez bluffant de prendre Sissi de front, allant jusqu’à le mettre en scène au cœur d’une médusante tentative de coup d’Etat / L’on découvre Georges (surnom : le Pharaon) au faîte de sa gloire nonchalante lors d’un tournage au cœur d’un Monument Valley de carton pâte. Quelques scènes, souvent drôles, suffisent à dire l’homme qu’il est : assez nul comme père et compagnon (d’une copine très jeune jouée par Lyna Khoudri dans un rôle sans trop d’intérêt), pas trop mauvais comme ami (d’une comédienne incarnée par Cherien Dabis), et serviable comme voisin / Fares Fares, vu dans les deux précédents opus de Saleh, l’incarne avec un charisme hollywoodien, haute silhouette et grande mèche, et ce qu’il faut de désinvolture de plus en plus ahurie. Son exact contraire, sec et tenu, apparaît peu après, le mystérieux Dr Mansour au regard d’acier (Amr Waked), éminence grise de Sissi. Il le convainc par chantage interposé de jouer dans le biopic, ce qui entraîne Georges au cœur du pouvoir, où il circule de manière de plus en plus fluide, autre manière de dire que la politique est le lieu de tous les faux-semblants. La relation entre le Dr Mansour, qui passe son temps à observer le tournage au moniteur, et Georges, est la bonne idée du film : l’homme silencieux est le metteur en scène officieux du biopic, et le chef d’orchestre d’une autre intrigue qui mettra du temps à se révéler. Où le comédien ne se révélera pas aigle de la République, mais dindon de la farce.

Més ressons de la projecció del film⇒ Carlos F. Heredero, la crònica per a Caimán | Diego Lerer, la crítica per a Micropsia | Fabien Lemercier, crítica per a Cineuropa | Federico Pontiggia, la ressenya per a Cinematografo | Damon Wise, la ressenya per a Deadline|

CANNES PREMIÈRE.

FOTO: “Splitsville” (Festival de Canes)

De Michael Angelo COVINO, “Splitsville“.

Producció: EUA. Any: 2024. Durada: 1h40.

Gènere: Comèdia. Nota sinòptica: L’Ashley li demana el divorci i en Carey, de bon humor, corre cap als seus amics, Julie i Paul, per demanar-los suport. Està sorprès en descobrir que el secret de la felicitat d’aquesta parella és un matrimoni obert; això fins que en Carey es passa de la ratlla i du totes les seves relacions al caos.

Amb: Dakota Johnson (Julie), Adria Arjona (Ashley), Michael Angelo Covino (Paul), Kyle Marvin (Carey).

A Canes: Festival de Canes 2025 – Cannes Première | En aquest blog, més informació: Cannes Première.

Ressons de la projecció del film:

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara: Que una comèdia lleugera i divertida sí que pot tenir lloc al festival ho va demostrar (a la secció paral·lela Première) “Splitsville”, de Michael Angelo Covino, que va desencadenar una allau de rialles amb els embolics, anades i tornades de dos matrimonis amics que obren la relació. Actualització de les comèdies sexuals dels anys trenta, la pel·lícula connecta també amb l’impuls naturalista i gamberro que va imprimir Judd Apatow a la comèdia nord-americana moderna, sobretot pel que fa al retrat de les inseguretats masculines. A favor seu també té el carisma i ‘timing’ còmic de Dakota Johnson i Adria Arjona, i un Kyle Marvin convincent en un paper que sembla escrit per a Jason Segel.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: Michael Angelo Covino se presentó en 2019 en Cannes como un cineasta peculiar con “The Climb” capaz de realizar una comedia sobre las desaventuras de dos ciclistas. La reputación conseguida con su ópera prima y su popularidad como actor han convertido su segunda película “Splitsville” con cierta expectativa, corraborada por la presencia de Dakota Johnson y Adria Arjona. En el contexto de un festival como Cannes, donde el cansancio empieza a acumularse, la presencia de una comedia ligera como “Splitsville” es simpre un aliciente, corraborado por el hecho de que el humor de Covino incide en algunos ingeniosos chistes con referencias sexuales. La película tiene como protagonista una pareja que presume de liberal, los cuales después de un accidente de coche entra en crisis. Carey -Kyle Marvey- se refugia en casa de una pareja amiga que también presume de aceptar las relaciones liberales. Por la noche Carey establece relaciones con Julie -Dakota Johnson- y las cosas se complican. (..) Sin ninguna necesidad de ser una comedia original, con algunos chistes agudos, “Splitsville” es poca cosa, simplemente una película simpática.

Més ressons de la projecció del film: Guy Lodge, la ressenya per a Variety | Pete Hammond, la ressenya per a Deadline |

SESSIONS ESPECIALS.

FOTO: “Dites-lui que je l’aime” (© Escazal Films).

De Romane BOHRINGER, “Dites-lui que je l’aime“ / “Tell Her That I Love Her”.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h32.

Nota sinòptica: Romane Bohringer adapta al cinema el llibre de Clémentine Autain consagrat a la seva mare, per a enfrontar-se al seu passat i a la seva pròpia mare, Marguerite Bohringer, que la va abandonar quan tenia nou mesos. Les històries similars de Clementine Autain i Romane Bohringer, a la recerca de les seves mares desaparegudes, es fusionen, portant-les totes dues de la ira al perdó.

Amb: Romane Bohringer (Romane), Clémentine Autain (Clémentine), Eva Yelmani (Dominique/Maguy), Josiane Stoléru, Liliane Sanrey-Baud, Raoul Rebbot-Bohringer, Philippe Rebbot,

A Canes: Festival de Canes 2025 – Sessions Especials | En aquest blog, més informació: Sessions Especials.

Ressons de la projecció del film:

NOTA: M’informen que una seqüència d’aquest film està rodada a Cadaqués.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: La actriz Romane Bohriger queda impresionada de la lectura del libro memorialista de Clementine Autain titulado ‘Dites-moi que je l’aime’. En este libro, la autora cuenta la historia de su madre, la actriz Dominique Laffin intérprete de “La femme qui pleure” (1979) de Jacques Doillon. La actriz murió cuando su hija tenia tres años y su pasado se convirtió en una incógnita hasta que su hija llevó a cabo una investigación para darle forma literaria. La actriz Romane Bohringer, hija del actor Richard Bohringer, también vio cómo su madre moría cuando tenía la misma edad que la autora y a partir de la influencia del libro quiere reconstruir la historia de su madre, una niña nacida en Indochina hija de un soldado francés que fue adoptada y que en su juventud vivió una vida intensa en medio de la vida bohemia del París de los ochenta. Romane Boheringer cruza fragmentos de la novela de Clementine Autain -leídos por la autora- con su propia investigación. A partir de un registro documental, en el que introduce elementos ficticios y algunos juegos autobiográficos influenciados por el cine de Agnès Varda, se acaba gestando una crónica sobre el desorden afectivo de los años ochenta. La película cuenta la historia de dos abandonos por unas madres que vivieron su vida con toda intensidad, cayendo atrapadas por el alcohol o la heroína, viviendo la debacle que supuso el Sida. Las historias fueron ocultadas a sus respectivas hijas y cuando estas hallan las pistas de sus orígenes biológicos se encuentran con el dilema de comprender o perdonar. Alguna cosa muy interesante se cruza entre este hermoso documental de Romane Boheringer, con la transfiguración fantástica de Julie Ducurnau o con la autoficción a la que invoca Clara Simon en “Romería”. En el fondo estamos ante un relevo genracional que desde las imágnes quieren saber y volver a dar forma a aquello que la memoria de un tiempo acabó ocultando.

Més ressons de la projecció del film⇒ Aurore Engelen,  crítica per a Cineuropa |

FORA DE COMPETICIÓ.

FOTO: “Highest 2 Lowest“ (Festival de Canes).

De Spike LEE, “Highest 2 Lowest“.

Producció: EUA. Any: 2024. Durada: 2h13.

Nota sinòptica: Quan un magnat de la música (Denzel Washington), conegut per tenir la “millor oïda del negoci”, és objectiu d’un complot de rescat, es veu immers en un dilema moral de vida o mort. Una reinterpretació del thriller policíac del gran cineasta Akira Kurosawa, High and Low, ara ambientat als carrers malvats de la ciutat moderna de Nova York. Vídeo: Tast.

Amb: A$AP Rocky, Denzel Washington, Jeffrey Wright, Ilfenesh Hadera, Ice Spice, Dean Winters, Michael Potts.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Fora de Competició | En aquest blog, més informació: Fora de Competició i Mitjanit.

Ressons de la projecció del film:

Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona: El nou film de Spike Lee és un ‘remake’ -això sí, molt personal- de la pel·lícula d’Akira Kurosawa “L’infern de l’odi” (1963). Washington hi interpreta David King, un magnat de la música al que segresten el fill -tot i que després sabrem que per un error el segrestat en realitat és el seu nebot-, que s’ha d’enfrontar al dilema de pagar el rescat multimilionari que li demanen, cosa que pot enfonsar l’imperi musical que ha construït, o no fer-ho i penar amb les conseqüències morals i el desprestigi públic que aquesta decisió li pot suposar / En la seva primera part, el film està estructurat com un ‘thriller’ d’intriga amb espurnes d’acció sobre la decisió moral que ha de prendre King. Però després, apareix el Spike Lee més reivindicatiu i indomable, que acaba portant la pel·lícula cap a una lúcida reflexió sobre els valors, el sentit de comunitat i les arrels dels seus orígens, que sempre, d’una forma o altra, remeten a la música. És un Spike Lee en plena forma, joganer, amb tocs d’humor constants que destensionen el relat i amb una mirada molt crítica sobre els Estats Units actuals. Hi ha, per exemple, una forta reivindicació de la comunitat portorriquenya, una de les més humiliades els darrers mesos per Donald Trump, en una memorable seqüència de persecució que s’articula a ritme de samba. Lee demostra que encara té moltes a dir els propers anys en el panorama del cinema nord-americà.

Imma Merino, a la crònica per al diari El Punt Avui: Potser hi ha qui ho pot explicar, però aquesta cronista mai no acabarà de saber el criteri pel qual, per exemple, la nova pel·lícula de Spike Lee, “Highest 2 Lowest”, ha estat programada fora de competició i, amb molt poques projeccions, quasi d’esquitllentes. Protagonitzada per Denzel Washington, que ha rebut una Palma d’Or honorífica per sorpresa, Lee s’hi inspira lliurement en “L’infern de l’odi”, d’Akira Kurosawa, per fer una reflexió sobre la música i la cultura afroamericana (tot i que també fa presents els ritmes dels porto-riquenys amenaçats per Trump) amb l’aparença d’un ‘thriller’ que, mostrant-lo en plena forma, planteja un conflicte moral al protagonista, a qui se li reclama pagar per la víctima d’un segrest ‘equivocat’.

Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico: (..) I a la cinquena pel·lícula que [Densel Washington] ha rodat amb Spike Lee, “Highest 2 lowest” -el seu primer treball junts en gairebé 20 anys-, es marca una espontània baralla rapera amb el mateix A$AP Rocky que sens dubte serà recordada com un dels seus moments actorals més icònics / (..) [Spike] Lee es mostra reverent a la pel·lícula original tot i que traslladi la columna vertebral del relat de Yokohama a la ciutat de Nova York, no comparteixi la paciència narrativa de Kurosawa i inclogui a la seva pel·lícula més moments de cridòria sobre assumptes esportius dirigida a la càmera dels quals, si la memòria no traeix, inclou la versió original. Ara com llavors, en tot cas, el protagonista s’enfronta a un dilema: ¿hauria de tirar per terra el seu pla comercial per salvar algú que no és de la seva família? / Una de les principals diferències de les dues versions, a més del to jocós que Lee imprimeix sovint a la seva pel·lícula, és l’impecable equilibri que Kurosawa va trobar entre el suspens, el drama domèstic i la reflexió sobre desigualtats de classe. “Highest 2 lowest” no menysté la creació de tensió, però la perd l’interès a abordar massa temes adjacents i, a l’hora d’atendre les seves responsabilitats argumentals, es converteix en un thriller genèric compost de policies grollers, advocats intrigants, esbirros autoreflexius i massa esvorancs argumentals. En última instància, diem, la pel·lícula se sosté sobre el treball de Washington, que torna a demostrar la seva capacitat per generar emocions oposades pràcticament de forma simultània, i per menjar-se la pantalla mentre rapeja com si no hi hagués un demà.

Joan Millaret Valls, a l’article per a l’AMIC: Remake insubstancial / (..) una prescindible relectura d’un clàssic del cinema negre psicològic japonès d’Akira Kurosawa, ‘El infierno del odio’ (1963) (..)  / (..) El remake de Lee es queda en la superfície en una història original feta de neguit, reflexions sobre el poder i dilemes ètics. Fins i tot es permet jugar al film de persecucions i tiroteigs amb un Denzel Washington revestit d’home d’acció. Alguns moments són ridículs, algunes bromes no fan gràcia i la relectura que en fa en clau musical reivindicant la música negra clàssica de jazz enfront del rap tampoc és treballat com una aportació d’alçada en la revisitació del film de Kurosawa.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán:  (..) Spike Lee empieza planteando una serie de dudas sobre la música actual, el negocio y los caminos del éxito para derivarlo todo hacia un thriller frenético sobre un secuestro, una confusión y rescate. Un secuestro que tiene su momento estelar en una gran escena de persecución por el metro neoyorquino, mientras un grupo portoriqueño canta frente al Yankee Stadium. Spike Lee deja claro que va a jugar a las reglas del thriller, pero que lo que más le interesa es otra cosa, pensar desde la madurez con ironía sobre lo que queda de la música. El thriller es el pretexto que mantiene con gran interés la intriga, pero lo más interesante de la película son las notas a pie de página, las salidas irónicas y la mirada crepuscular que transita entre las imágenes. “Highest 2 Lowest” acaba siendo una película que empieza sobre unas imágenes de Manhattan mientras suena el sonido melódico de ‘It’s a beatiful day’ y acaba con una chica luciendo su voz ante el piano, en medio de este camino que conduce hacia el clasicismo musical, Spike Lee no cesa de reflexionar sobre el hip hop en el mundo actual y los diferentes destinos de la música negra. El resultado es desconcertante si pensamos que “Do the right thing” fue una película realizada en ritmo de hip hop y que “Highest 2 Lowest” es una película en la que desde la madurez parece plantearse cómo volver a las raíces para salvar toda una tradición.

Peter Bradshaw, a la crítica per a The Guardian, li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: Spike Lee has made a brash, bold, big-city movie with this pulsing New York adventure that doubles as a love letter to NYC’s sports and its music. It is a remake (or maybe cover version) of Akira Kurosawa’s classic downbeat noir “High and Low” from 1963, transplanting the action from Yokohama to New York – or rather returning it there, because the original source material, Ed McBain’s novel ‘King’s Ransom’, is set in a fictional city based on the Big Apple / It’s got a terrific throb of energy and life, moving across the screen with the rangy grace of its superstar Denzel Washington – though a little of the minor-key sombreness and complex pessimism and cynicism of the first film has been lost and the modern technology of GPS (unknown in Kurosawa’s day) has indirectly left it with a very small plausibility issue / In Kurosawa’s movie, the incomparably leonine Toshiro Mifune played Gondo, the prosperous salaryman working for a shoe manufacturer who rashly mortgages the luxurious penthouse-style family apartment with its spectacular views of the city (encouraging hubris, of course) so he can he buy out a controlling interest in the firm. But just as he is about to pull off the deal of a lifetime, a kidnapper takes a boy he wrongly thinks is Gondo’s son, but is in fact the son of Gondo’s heartbreakingly loyal and submissive chauffeur Aoki played by Yutaka Sada. Does Gondo now have to use the money he’s borrowed as ransom cash to save the son of a servant? / In Lee’s film the shoe executive is now gigantic music-producer legend David King, played with grinning monarchical assurance by Washington. King beamingly surveys his New York realm from his near-super-rich balcony as the sun rises, and Lee shows this with the inspired musical accompaniment of Oh, What a Beautiful Mornin’ from Oklahoma. His wife Pam (Ilfenesh Hadera) is a philanthropist supporting black causes, and his teen son Trey (older and cooler than Gondo’s kid) is a talented basketball player. Every square millimetre of the wall-space is covered by high-end sports-related artworks or ultra rare memorabilia (reportedly from Lee’s own collection), as well as magazine covers of David’s face, unironically pointing up his massive wealth, prestige and impeccable taste / The awful news about the reported abduction of Trey turns out of course to be a bungling mistaken-identity: the culprit has accidentally taken Trey’s best friend and David’s godson Kyle (Elijah Wright) son of David’s driver and family friend Paul (Jeffrey Wright, Elijah’s dad in real life), an ex-con who is now a Muslim convert / In the original, there was a distinct class or caste distinction between Gondo and Aoki, however well-meaning and conflicted Gondo was. This isn’t the case here: King is no snob and has a real love for Paul – but the basic dilemma is still there. Should David throw away his business plan and risk penury to save someone who isn’t family? (This great music producer rages to his imaginary heroes in his private study: “What would you do Stevie?” etc. He amusingly addresses that hypothetical question to James Brown – and perhaps James Brown’s advice on this point might not exactly provide a Hollywood ending.) Lee shrewdly injects a new note of worldliness with the police’s suspicion about the obvious possibility that Paul might himself have staged the abduction – though it is the racist white cop Detective Higgins (Dean Winters, Tina Fey’s boyfriend in TV’s 30 Rock) who has to say this out loud / In Kurosawa’s film, the paying of the ransom on the train is a classic suspense sequence; Lee for his part makes great use of a New York subway train heading out to Yankee Stadium, crammed with baseball fans chanting “Let’s go Yankees” just as they did in Lee’s 25th Hour. (I’d love to see Lee restage the baseball scene from Kurosawa’s Stray Dog.) The police have put a GPS tracker in the bag with the cash, so the kidnapper and his team of stunt-riding accomplices on motor scooters (where did he get all these people?) must have somehow switched the money out of the trackable bag and it’s not immediately clear how they did that. But who is the bad guy? Suspicion falls on the greedy, sexist (but undoubtedly kind of cool) young rapper played by A$AP Rocky. And Lee contrives a great rap-battle-style face off between him and David / This is a big, muscular picture which aspires to the crowd-pleasing athleticism of Spike Lee’s sports icons; it’s very enjoyable and there’s a great turn from Washington.

Sandra Onana, la crítica per a Libération: Après une palme d’or surprise remise à son complice Denzel Washington, le cinéaste a présenté, lundi 19 mai, son remake du chef-d’œuvre de Kurosawa «Entre le ciel et l’enfer». Désastre total / Le géant Denzel Washington, pour la première fois sur la Croisette en cinquante ans de carrière, et on aurait raté ça, nous ? En passage éclair à Cannes entre deux représentations d’’Othello’ au théâtre, l’acteur américain de 70 ans, ému et presque importuné par la durée de l’ovation, ne s’attendait pas à recevoir une palme d’or d’honneur surprise pour l’ensemble de sa carrière des mains de son «brother» Spike Lee. Lequel a bondi dans son complet rose et orange rayé le plus flashy pour la première de son film hors compétition lundi 19 mai au soir, rameutant en nombre le gotha du cinéma noir français : Thomas Ngijol, Aïssa Maïga, Salif Cissé, coucou Mathieu Kassovitz… C’est plus tard que ça se gâte, après l’électrisant montage rétro de la carrière de l’acteur ; après le speech de remerciements plein d’humilité (nouvellement baptisé et ordonné pasteur évangélique, Denzel Washington a trouvé Dieu) : le film doit commencer. «C’est vrai que c’est dur d’aimer Spike au quotidien…» concédera un fan fataliste à l’heure du débrief de “Highest 2 Lowest”, au bas mot une croûte intergalactique (sortie prévue sur la plateforme Apple TV +) / Accordé, ce bon vieil oncle Spike Lee n’a pas fait le début d’un film regardable depuis des lunes, devenu l’homme-sandwich de sa propre légende. Ok, tout le monde doit payer ses factures. Ce n’est pas une raison pour vandaliser la sépulture de ce pauvre Akira Kurosawa, auquel “Highest 2 Lowest” rend paraît-il hommage en qualité de remake d’”Entre le ciel et l’enfer” (1963). La maison indé branchée A24 et Apple TV + ont joint leurs forces pour financer ce qui évoque d’abord un hideux épisode de soap du dimanche, baignant dans une soupe musicale assourdissante (le mixeur son est en cavale ?) / Le film est fait de champs-contrechamps montés à la tronçonneuse, fonds verts et décors tocs, moodboard de pop culture noire américaine (de Basquiat à Toni Morrison, en passant par un portrait de Kamala Harris) décliné à l’écran comme on le ferait avec des placements de produits. Côté intrigue : le dilemme moral d’un mogul surpuissant (Denzel Washington, donc), sommé de payer une rançon de plusieurs millions de dollars après le kidnapping du fils de son chauffeur, est transposé dans l’industrie musicale à New York. Soit le prétexte à la peinture ultra bling d’un univers qui fascine Spike Lee, et à la présence non moins clinquante du rappeur d’ASAP Rocky venu avec des séquences clip toutes prêtes pour ambiancer le film (pas autant que l’apparition surprise de Rihanna enceinte à son bras n’aura ambiancé la clôture de red carpet) / D’insistants plans de drones sur les gratte-ciel de Manhattan figurent les sommets desquels le businessman «Mr King» pourrait bien chuter tel Ycare, direction les bas-fonds qui l’ont vu naître. Attention, le film vire alors en grotesque ‘actioner’ qui atteint des sommets de beauferie dans son usage des codes de la Blaxploitation, après un sacré stage d’embourgeoisement. Traînant la patte avec une arme de poing sur les toits du métro new-yorkais, ou dodelinant de la tête sur du gros gangsta rap en assénant des coups de poing dans le vide, le pauvre Denzel a l’air de se dire qu’il a passé l’âge de ces conneries. Les acteurs dans leur totalité, certes peu servis par les dialogues qui maintiennent le désastre à température ambiante, ne pourraient pas être plus mauvais s’ils se forçaient (particulièrement Jeffrey Wright en loubard musulman du Bronx avec accent de la street : du même tonneau que les clichés afro-américains qu’il moquait dans le formidable American Fiction). Alors, à Spike Lee, qu’est-ce qu’on dit ? Respectueusement, le «n-word» tabou de la critique ciné : nul !

Més ressons de la projecció del film⇒ Diego Batlle, la crítica per a Otros Cines | Diego Lerer, la crítica per a Micropsia | Federico Pontiggia, ressenya per a Cinematografo | Peter Debruge, la ressenya per a Variety | Pete Hammond, ressenya per a Deadline |

UN CERTAIN REGARD.

FOTO: “Once Upon A Time In Gaza“ (The Party Film Sales)

D’ Arab NASSER i Tarzan NASSER, “Once Upon A Time In Gaza“ / “Il était une fois à Gaza”.

Producció: França, Portugal, Palestina, Alemanya, Qatar, Jordània. Any: 2025. Durada: 1h30.

Sinopsi: Hi havia una vegada a Gaza, l’any 2007. En Yahya, un estudiant somiador, fa amistat amb l’Osama, un traficant de drogues carismàtic amb un gran cor. Junts, munten una xarxa de narcotràfic, amagada a la seva modesta botiga de falàfels. Però topen amb un policia corrupte, ego desmesurat, que ve a frustrar el seu pla.

Amb: Nader Abd Alhay (Yahya), Majd Eid, Ramzi Maqdisi, Is’haq Elias.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Un Certain Regard | En aquest blog, més informació: Un Certain Regard.

Ressons de la projecció del film:

Diego Batlle, la crítica per a Otros Cines: Lograda mixtura entre el género de acción, la buddy movie, el cine dentro del cine y una mirada política sin subrayados / Corre el año 2007 y los televisores de la Franja de Gaza devuelven imágenes de noticias relacionadas con el largo conflicto con Israel. Es en ese contexto que Osama, un taxista dicharachero y con pinta de buen tipo, se gana la vida traficando medicamentos. Lo suyo no es una maquinaria aceitada al servicio del contrabando, sino apenas la forma con que consigue ganarse la vida en un lugar donde las oportunidades no abundan / Osama conoce a un joven estudiante llamado Yahya que tiene un local de comidas. Allí funcionará la nueva “oficina” de ventas, con pastillas camufladas en sándwich de falafel. Ambos deberán luchar no sólo con las consecuencias de la relación con Israel, sino también con la aparición de un policía con ganas de desmantelar el negocio / No conviene adelantar mucho más sobre la película de los hermanos Arab y Tarzan Nasser, en tanto la trama recorrerá caminos inesperados que incluyen desde un asesinato hasta el protagonismo de una película –“la primera de acción filmada en Gaza”, según dirá el spot– basada en la vida de un mártir palestino / Mezcla entre buddy movie, película sobre el cine dentro del cine (imposible no pensar en Jafar Panahi) y hasta de acción, “Once Upon a Time in Gaza” logra que el espectador empatice con su pareja de descastados, al tiempo que adquiere nuevos significados a partir de la etapa de la guerra con Israel iniciada en los últimos meses de 2023. El resultado es una película política que no necesita gritar que lo es.

Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia: Uno puede pensar, a partir de la voz de Donald Trump que se escucha en los créditos y en la que menciona aquello de transformar a la Franja de Gaza en una «beautiful Riviera» turística, que la película ERASE UNA VEZ EN GAZA iría más directamente al grano respecto a lo que está sucediendo allí en los últimos tiempos. Pero no es el caso. Es decir: toda película sobre Gaza habla del conflicto que existe entre palestinos e israelíes, pero esta es una ficción que transcurre en 2007, en otra etapa de la situación, y que se centra más en conflictos internos que en enfrentamientos fronterizos / (..) Promediando el film y tras una serie de conflictos que no conviene ‘spoilear’, la película salta un tiempo al 2009 y comienza una segunda parte en apariencia muy distinta. En ella, un director de cine (Isaaq Elias) que está haciendo una película de acción sobre el conflicto con Israel ve a Yahya en la calle y lo convoca para interpretar al héroe del film. Yahya no es actor ni nada parecido, pero el director se obsesiona con que es perfecto para el personaje y el tipo se dispone a hacerlo. Lo que no imagina es que los conflictos previos regresarán del modo menos pensado / Contada con recursos de géneros populares –el film es por un rato una comedia, luego una película de acción, en otras partes un drama y en menor medida visible un film político–, ONCE UPON A TIME IN GAZA es la historia de una amistad en un contexto duro, de sospechas, donde las amenazas del exterior, los conflictos internos (Hamas toma el control de la franja en 2006, imponiendo algunas reglas severas) y las propias actividades ilícitas van enredando a estos torpes amigos en una situación cada vez más compleja / Si bien la película no profundiza en temas ligados directamente al conflicto tal como se lo vive hoy, los directores incluyen algunas referencias a la construcción del muro que lo separa de Israel, imágenes de noticieros, algunos bombardeos y planos aéreos que dejan en claro las diferentes zonas de la región, yendo de los asentamientos israelíes a la más populosa zona urbana donde viven los palestinos. Pero en lo esencial es una historia de conflicto interno y de cómo la realidad y la ficción se mezclan de maneras insospechadas.

Luc Chessel, la crítica per a Libération: Un peu exsangue, le dernier film des frères Nasser sur un vendeur de sandwich falafel forcé de devenir acteur dans un film de propagande a le mérite de rappeler que le cinéma gazaoui reste vivant / (..) On assiste, dans “Once Upon a Time in Gaza” des frères Nasser, au tournage d’un film de propagande comme à un piège se refermant sur son acteur. Dans le nouveau film des cinéastes palestiniens de Gaza, Tarzan et Arab de leurs prénoms, qui vivent en exil en Europe, nous sommes en 2007 et un vendeur de falafels gazaoui nommé Yahya (Nader Abd Alhay), malheureux quelques temps après le meurtre de son ami et collègue Osama par un flic pourri, se retrouve casté dans le rôle principal du «premier film d’action produit dans la bande de Gaza», financé par le ministère de la Culture à la gloire de la résistance contre l’ennemi sioniste. Le tournage lui fera recroiser l’assassin… / Conçu avant le 7 octobre 2023 et le massacre en cours de la population de Gaza par les bombes israéliennes, ce film noir s’efforce de tenir bon malgré tout, et intègre en son cœur et en permanence l’horreur présente avec tout l’humour politique dont il est capable. Comme leur génial Gaza mon amour, il reconstitue fidèlement l’enclave inaccessible dans un camp de réfugiés en Jordanie, mais il est aussi viril et dépressif (en partie volontairement, c’est son sujet, c’est aussi sa forme) que le précédent était anti-phallique et désirant / On y parle à voix basse et grave de trafic de drogue en cachant des opiacés dans des sandwichs falafel, mais sans grand désir, sans aucune femme d’ailleurs, ni entre mecs non plus, alors que les autorités gazaouies apparaissent nulles et qu’Israël jette entre chaque scène une bombe sur un immeuble, la guerre de 2008 menaçant. Polar un peu exsangue, comme un fantasme de série B projeté sur le fond historique (collectif, actuel) d’une situation désespérée, “Once Upon a Time in Gaza” témoigne, via l’audace des fameux Nasser Brothers, de la survie et de l’humour d’un peuple à travers son cinéma : un cinéma gazaoui difficile mais vivant, en activité, possible, fût-il en exil. Fût-il d’action, de propagande, de genre, de satire, de deuil, d’urgence, de dernier recours.

Més ressons de la projecció del film: Fabien Lemercier, la crítica per a Cineuropa | Gianluca Arnone, la ressenya per a Cinematografo |

FOTO: “Meteors” (Pyramide).

D’Hubert CHARUEL, “Meteors“.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h51.

Sinopsi: Diagonal del buit. Tres nois que són amics de fa molt de temps. En Tony s’ha convertit en el rei de la construcció, en Mika i en Dan en els reis de res. Tenen molts somnis i poca sort. Després d’un altre pla fallit, han de treballar per a Tony en un abocador nuclear. Fins ara tot malament….

Amb: Paul Kircher (Mickaël Wassy, en Mika), Idir Azougli (Daniel Mezziani, en Daniel), Salif Cissé (Tony Mathurin, en Tony), Elsa Bouchain, Stéphane Rideau, Alexis Bessin.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Un Certain Regard | En aquest blog, més informació: Un Certain Regard.

Ressons de la projecció del film:

Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: (..) Entre el realismo social a-la-Ken Loach, el drama juvenil, algunas bienvenidas irrupciones de humor y la exaltación de una amistad intensa aun en el peor de los contextos, Charuel construye un film por momentos un poco manipulador y demagógico, pero a la larga emotivo y eficaz.

Diego Lerer, la crítica per a Micropsia: Una película francesa con espíritu británico –o irlandés–, METEORS bien podría ser un film realista de algún seguidor de Ken Loach u otros realizadores de ese país. Pueblo chico, jóvenes con trabajos deprimentes y mal pagos, vacío familiar y alcohol por doquier, los protagonistas de METEORS no parecen tener mucho futuro en el lugar en el que viven, un pueblito rural perdido en Francia. Sueñan con «salir de la mala» mediante trampas, trucos, vendiendo objetos u animales robados o encontrando a un mítico pez que ha desaparecido de la zona que frecuentaba y por el que, se dice, le pagarían muchísimo dinero a quien lo encuentre / Mika (Paul Kircher) trabaja atendiendo pedidos de automovilistas en Burger King y su amigo Daniel (Idir Azougli) roba objetos para vender y bebe. La vida delictiva de ambos se complica cuando roban un gato premiado, chocan con su auto y son llevados a juicio. Al estar alcoholizados reciben una condena en suspenso: deben tener trabajo fijo y estar limpios de alcohol si no quieren terminar en la cárcel. Pero no hay muchos trabajos disponibles para tipos como ellos, salvo uno: limpiar residuos nucleares. Un amigo de ellos, Tony, controla ese negocio pero ni él quiere darles el trabajo ese / Finalmente lo hace, ambos empiezan a trabajar ahí, pero Daniel tiene un par de problemas. A diferencia de Mika, le cuesta mucho dejar el alcohol. Y por otra parte está teniendo unos raros e inoportunos desmayos un tanto inexplicables que podrían ser epilepsia, síndrome de abstinencia o algo desconocido que no tiene manera de controlar. Será así que la amistad de ambos será puesta a prueba mientras tratan de salir adelante en un lugar que no parece tener mucho futuro / METEORS es una comedia dramática que sigue fiel a la evolución narrativa tradicional de este tipo de relatos. La primera etapa juega con el humor y la ligereza ligada a las actividades de la dupla y al carácter de borrachín simpático de Daniel. Aún con la sentencia sobre sus cabezas y en su nuevo y peligroso trabajo, el espíritu entre bonachón y pesado del chico le dan al film ese tono ligero. Pero las cosas irán cambiando de tono: las bromas dejarán de ser graciosas, la salud se volverá preocupante y el trabajo empezará a ponerlos en situaciones potencialmente riesgosas / Recién en su segunda mitad la película empieza a ganar en potencia, ya que Daniel deja de ser una figura entre graciosa y algo patética para ser un problema real. Y el conflicto entre los amigos pasa por su incapacidad para dejar el alcohol y las drogas pese a los pedidos de la justicia y los riesgos personales que eso conlleva, especialmente por el trabajo que llevan a cabo y por las conexiones que eso pueda tener con su salud. Pero cualquiera que haya tenido amigos o conocidos adictos sabrá que no es sencillo ni fácil hacerlos cambiar de vida. Y ese es el drama de Mika, el protagonista del film / Historia de pueblo chico, de ilusiones vanas y de vidas que parecen sin salida, METEORS es más que nada una película sobre la amistad y sobre todo lo que ella conlleva: grandes momentos, otros horribles, diversión, sacrificios, peleas, bromas y demás. La impotencia de Mika al ver que no logra sacar a su amigo de las adicciones es dolorosa y las explicaciones que Daniel le da –hay una escena fuerte entre ambos en la que se dicen de todo– suenan sino convincentes al menos entendibles. Para cuando el film de Charuel concluya, la emoción y hasta las lágrimas estarán bien ganadas. Con trucos clásicos de guión si se quiere, pero que funcionan.

Fabien Lemercier, a la crítica per a Cineuropa: (..) poignant spirit in this stripped-back film, which revolves around a tight friendship in the greyness of a backwater French province that’s so forgotten it’s on the verge of becoming the country’s “dumpster”. It’s a region which the director of “Bloody Milk” observes from each and every one of its depressing angles, through the prism of a mired youth with stymied dreams, embodied by a highly endearing duo whose yearnings for elsewhere (for sun, for palm trees) feel like castles in the air. But while there’s life, there’s hope / (..) By anchoring his movie in a crepuscular and fatalistic atmosphere – where continuing to believe in better days to come without chasing after Moby-Dick-style fantasies or blocking everything out and putting off the pain of facing up to reality (on both an individual and ecological level), is an incredibly tall order – Hubert Charuel has embarked on an audacious project (based on a screenplay he wrote with Claude Le Pape), not least on account of how hard it is to transpose feelings of emptiness to the big screen. But his brilliant actors convey the gloomy mood with grace in a film symbolic of a world which is struggling, but where life-saving leaps are still possible (..).

Elisabeth Frank-Dumas, la ressenya per a Libération: Le deuxième long métrage d’Hubert Charuel sur les (més)aventures d’un trio d’amis s’éparpille malgré un début prometteur / Après le carton Petit Paysan passé par la Semaine de la critique en 2017 (3 césars, plus de 500 000 entrées) Hubert Charuel, épaulé par Claude Le Pape, fait son entrée en sélection officielle Un certain regard avec son deuxième long métrage de fiction, “Météors”. Saint-Dizier, sa tour rayée Miko, ses poubelles nucléaires non loin en forment le cadre, et Charuel, qui vient de la région, a le don d’utiliser ses décors pour former la matière de quelques très plans très réussis – notamment entre les hautes et flippantes parois de béton des centres de stockage. S’y épanouit, aussi, une galerie de personnages secondaires, flics, juge, avocate, assistante sociale, à l’incarnation très juste / C’est au cœur du réacteur, si l’on peut dire, que les choses se corsent. Un trio formé par Mika (Paul Kircher), Dani (Idir Azougli) et Tony (Salif Cissé) est uni par une amitié aussi indéfectible qu’inexpliquée, à l’alchimie convaincante, bientôt mise à l’épreuve par un accident qui menace d’envoyer les deux premiers en prison. L’ouverture du film est enlevée et drôle, qui les décrit lors d’une longue nuit alcoolisée allant d’un bowling à la campagne (avec le vol d’un chat) puis au commissariat, en comparution immédiate et finalement à l’hôpital. Mais à partir de là, ça se gâte, le film hésitant entre différentes pistes (le traitement des déchets nucléaires, l’alcoolisme, le poids excessif de la dépendance amicale…) qui donnent une sensation d’empilement faisant s’embourber l’ensemble.

Més ressons de la projecció del film⇒ A Cineuropa, entrevista de Fabien Lemercier a Hubert Charuel i Claude Le Pape, director i coguionista de la pel·lícula: “Here, there’s a realisation of what we see and what we don’t see”.

FOTO: “Un poeta” (Luxbox).

De Simón MESA SOTO, “Un poeta” / “Un poète” / ” A poet”.

Producció: Colòmbia, Alemanya, Suècia. Any: 2025. Durada: 2h.

Sinopsi: L’obsessió d’Oscar Restrepo per la poesia no li ha reportat cap glòria. Envellit i erràtic, ha sucumbit al clixé del poeta a l’ombra. Conèixer la Yurlady, una adolescent d’arrels humils, i ajudar-la a cultivar el seu talent aporta una mica de llum als seus dies. Però arrossegar-la al món dels poetes potser no és el camí.

Amb: Ubeimar Rios, Rebeca Andrade, Guillermo Cardona, Allison Correa, Margarita Soto, Humberto Restrepo.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Un Certain Regard | En aquest blog, més informació: Un Certain Regard.

Ressons de la projecció del film:

Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia: (..) Oscar no tiene suerte, no le va bien en nada. Sus libros jamás se vendieron, ni siquiera consigue trabajo estable debido a su alcoholismo, ha «invertido» su dinero en una de estas estafas con príncipes africanos y su hija no quiere ni verlo. Nada de lo que hace parece salirle bien y ya ni siquiera sus colegas lo respetan / El tipo es, además, bastante príncipista y se niega a «venderse», a comercializar su supuestamente sagrado y relevante talento, perdido en un par de libritos que se consiguen en oferta en las librerías de Medellín. Lo invitan a un programa de TV y se queda mudo, dejando que le robe cámara un funcionario municipal y una estrella de reggaeton que canta algo llamado «Mójame el jacuzzi«. Sin dinero, sin casi familia (promedia los 50 y vive con su madre) y sin futuro, el tipo parece girar sobre la nada mientras algunos colegas suyos sí son públicamente valorados, exacerbando su frustración. Eso sí, no pierde oportunidad para hablar mal de García Márquez y de darle duro al aguardiente / Al tipo lo convencen finalmente de trabajar como docente puede a que ni las autoridades del colegio lo quieren ahí. De hecho, llega borracho al primer día de trabajo. Cuando todo parece estar encaminado a otra decepción –la mayoría de sus alumnos se burla de sus patéticos y alcoholizados intentos de dar clase– se topa con Yurlady (Rebeca Andrade) una alumna muy talentosa, cuyos cuadernos repletos de poemas revelan un innegable talento en bruto. Oscar se da cuenta enseguida y toma la decisión de ayudarla, convencido de que se trata de una artista en potencia, pero esa prueba ser una elección problemática. Y UN POETA trata de eso, precisamente. De los intentos en su mayoría fallidos de nuestro confundido protagonista por arreglar su vida y la de los otros / (..) UN POETA enfrenta a un hombre principista y derrotado a un mundo que sigue intentando convertir todo en algún tipo de negocio. Están los poetas mercachifles con sus banales asociaciones, los docentes muy poco preocupados por sus alumnos hasta que los problemas les explotan en la cara, las entidades internacionales de apoyo a la cultura con su mirada eurocéntrica de lo que debe ser la cultura latinoamericana (esto corre para el cine también), la familia de Yurlady que quiere también sacar alguna tajada de la joven promesa y hasta otros estudiantes de literatura más preocupados en estar a la moda que en escribir lo que realmente quieren / En medio de eso, Oscar mete la pata una y otra vez. Sus intenciones son buenas, pero eso no sirve de nada. Algo parecido pasa con Yurlady pero de otra manera: la chica es talentosa pero le importa poco hacer una carrera o vivir de eso, no quiere «triunfar» de ese modo ni convertirse en un ícono o un ejemplo de «la poeta de piel morena de los barrios humildes». Se entretiene llenando cuadernos con cosas que se le vienen a la cabeza, pero pronto le estarán pidiendo que «represente a los pueblos marginados de América Latina», o algo así, y las cosas se complicarán / La película del director del premiado corto LEIDI y de AMPARO –que participó en la Semana de la Crítica en 2021– funciona como comedia popular y accesible pero también como ácido comentario acerca del estado de la cultura en América Latina, uno que se centra acá en la literatura pero que bien podría pensarse en relación al cine. El modelo narrativo y los giros de guión son más bien clásicos y por momentos a la película le sobra alguna que otra escena de excesivo patetismo (‘Nota: no todos los films necesitan durar dos horas como parece ser una obligación en este Cannes’), pero pronto se reencuentra con sus mejores elementos gracias a la nobleza de sentimientos de sus atribulados protagonistas (..).

Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: Una tragicomedia con mucho humor negro, capacidad de provocación y… un gran corazón / (..) Transita siempre por zonas de riesgo, pero el director sabe frenar a tiempo, dar el volantazo en el momento justo para evitar caer en el precipicio del regodeo en el patetismo, del sadismo y de ciertos clichés sobre el descenso a los infiernos de los artistas incomprendidos. Así, termina construyendo una comedia negra tan deforme e incómoda en principio como entrañable y querible en un final que tiene bastante de crowdpleaser / (..) El realizador logra que nos encariñemos con este freak, este hombre pequeño y gris pero que tiene algo querible incluso en su cadena, su sucesión ininterrumpida de desgracias. Como quedó dicho, el film en varios casos está a milímetros de caer en la humillación, pero por suerte nunca deja de tener una mirada humanista aun cuando nuestro perfecto antihéroe deba enfrentar las maldades y miserias de la vida urbana contemporánea y de un universo artístico (el de los poetas) bastante penoso / Con una puesta urgente, visceral, despojada de cualquier regodeo en el virtuosismo, pero siempre funcional a lo que quiere contar, Mesa Soto termina concibiendo un film con grandes momentos de humor físico (¡esa rodada por el barranco!) y una sensibilidad que no cae en la sensiblería ni en la manipulación.

Més ressons de la projecció del film:  Gianluca Arnone, la ressenya per a Cinematografo |

QUINZENA DELS CINEASTES.

FOTO: “Classe Moyenne” (Tandem).

D’Antony CORDIER, “Classe Moyenne” / “The Party’s Over!”

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h35.

Gènere: Comèdia. Sinopsi: En Mehdi té previst passar un estiu tranquil a la sumptuosa casa dels sogres. Però a la seva arribada, esclata un conflicte entre la família de la seva promesa i la parella que cuida la vil·la. Com que en Mehdi prové d’un entorn modest, creu que pot liderar les negociacions entre les dues parts i fer que tothom torni a la raó. Tanmateix, tot s’enverina…

Amb: Laurent Lafitte (Philippe Trousselard), Élodie Bouchez (Laure Trousselard), Laure Calamy (Nadine Azizi), Ramzy Bedia (Tony Azizi), Noée Abita (Garance Trousselard), Sami Outalbali (Mehdi El Glaoui), Mahia Zrouki (Marylou Azizi).

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 | En aquest blog, més informació: Quinzena-llargs.

Ressons de la projecció del film:

Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia: Una comedia áspera, negra, misantrópica (..). Se trata de una comedia ampulosa, cruel y brutal, ocasionalmente divertida, que podría funcionar bien comercialmente pero que se siente fuera de lugar en un evento [Quinzaine des Cinéastes] cuya búsqueda estética usualmente suele ser otra / A la película le cae bien, casi que la mejora, su título en francés, que significa simplemente CLASE MEDIA. A partir de la lógica de los personajes, esa expresión cobra un valor extra y permite pensar a la trama como una lucha de clases en la que los que están en el medio ocupan un lugar raro, curioso y a veces hasta problemático, aún queriendo ser todo lo contrario. En la trama –y tomando en cuenta el contexto social francés–, hay una sola persona que responde a esa clase social. Es Mehdi (Sami Outalbali), un joven abogado y novio de Garance (Noée Abita), una aspirante a actriz. La chica es hija de Philippe (Laurent Lafitte), un abogado millonario, y de Laurence, una estrella de cine que encarna Elodie Bouchez, quien parece «jugar» con su vida real en este rol / Mehdi es invitado a la casa de verano de la familia de Garance y rápidamente se siente humillado por las formas microdespectivas que sus potenciales suegros aplican sobre lo que dice, hace o hasta lo que regala. Pero la crueldad más fuerte –siempre disimulada con una sonrisa–, la aplican con los caseros de la finca, una familia de una clase más popular que integran Nadine (Laure Calamy), Tony (Ramzy Bedia) y su hija, Marylou (Mahia Zrouki). A Tony lo hacen limpiar una cañería cuando está festejando el cumpleaños de su hija (y no le hacen caso cuando pide que no abran la canilla, causando un asqueroso accidente) y le hablan con un tono y un vocabulario que va de la condescendencia al desprecio / Un día, borracho y molesto, Tony explota. Entra a la casa principal, los agrede verbalmente, les arruina la comida y se va. Al día siguiente los tres van a disculparse con los patrones, pero Philippe no escucha razones: están despedidos. Enfurecidos, los caseros deciden pedir una cantidad enorme de dinero para irse (estaban «en negro», entre otros asuntos un tanto turbios de su contrato laboral) y como Philippe no acepta, entran en una guerra que empieza siendo por números pero termina volviéndose mucho más agresiva. Mehdi, por su origen socioeconómico, se ofrece como mediador. No solo siente que puede empatizar y hacer entrar en razones a los caseros, sino que cree que así logrará además que su «suegro» lo respete y hasta le de trabajo. Pero ni con sus «buenas intenciones» el asunto será fácil / (..) El film de Cordier avanza como una sucesión de agresiones y manipulaciones que van de lo verbal a lo físico, de lo sutil a lo directo. Y si bien todo parece pasar por la cantidad de dinero y por algunas exigencias ligadas al «despido», de a poco va quedando en claro que no todo pasa por ahí / El realizador de DUCHAS FRIAS no toma partido por nadie aquí. Los patrones son los más obviamente crueles y malvados, pero los caseros también aprovechan la situación para sacar ventajas de una manera un tanto turbia. El único que parece poder entender a ambos bandos (unos representan su origen, los otros su ambicioso deseo) es Mehdi, pero –y este es el elemento más ingenioso del guión– esa contemporizadora actitud de clase media, esa suerte de personificación de la negociación «de centro», no logra los objetivos que se propone. Hoy, parece, no es tiempo de posturas intermedias ni de lógica humanista. Todos están dispuestos a entrar en combate contra los otros y que caiga quien caiga / Si bien algunos apuntes en ese sentido son interesantes de analizar, la serie se pierde en su mirada en exceso misantrópica, en elegir optar siempre por la peor salida posible ante cada situación, en la cantidad de humillaciones, golpes tramposos y agresiones que se dispensan los personajes entre sí. A su modo, la película tiene el mismo problema que los films de Ruben Ostlund como EL TRIANGULO DE LA TRISTEZA. En sus acciones agresivas y crueles, aún en el contexto de la comedia negra, CLASSE MOYENNE no termina criticando un estado de cosas, sino replicándolo.

Fabien Lemercier, a la crítica per a Cineuropa: (..) Antony Cordier’s film (..) is set in the midst of a class struggle that escalates under the summer sun and in the gritty, playful vein of French comedy in small-scale theatre mode, combining farce and sociological scalpel. “The Party’s Over!” is an immersion that gives its seven performers the opportunity to have a field day, in a conflict spiral that builds to a crescendo of increasingly uncontrolled excesses over five days / (..) Adapted by the director and Julie Peyr from a screenplay by Jean-Alain Laban and Steven Mitz, the narrative mechanics of The Party’s Over! prove to be formidably effective and rather ferociously funny, fuelled by meaningful shortcuts, words that hurt as much as they do, and a sustained sequence of events that could almost be described as burlesque if they weren’t part of a rather realistic social story that has simply been put through a distorting mirror. Faced with close-knit families, attack-defence and the general lure of gain, there is little room for innocence, and the natural enemies are perhaps not so natural after all. It’s a scathing observation that the whole cast relishes in, and one that lends an acidic cachet to a film that nevertheless sails in relatively “mainstream” waters rarely traversed by the Fortnight in recent times (..).

Didier Péron, la crítica per a Libération: Servie par un excellent casting, la comédie grinçante imagine un jeune étudiant ex-prolo devenu agent de paix entre des bourgeois et leurs employés / Décidément, gros retour d’Elodie Bouchez qui se retrouve à Cannes, qui plus est pour deux films ayant pour thème les rapports de classe – Enzo de Robin Campillo et Laurent Cantet présenté en ouverture de la Quinzaine des cinéastes et, toujours dans cette sélection, “Classe moyenne” d’Antony Cordier (Gaspard va au mariage, la série “Irrésistible”…). Elle y endosse excellemment et dans deux registres différents le rôle de l’épouse nantie / Dans une belle propriété dans le Sud de la France, une couple très à l’aise (elle comédienne sur le déclin, lui avocat à la tête d’un gros cabinet parisien) accueille le petit ami de leur fille, Mehdi (Sami Outalbali), issu d’un milieu prolo. Le jeune homme a fait de brillantes études de droit et il agace l’arrogant maître de maison (Laurent Lafitte, qui adore jouer les types odieux). La situation dégénère complètement après un conflit avec le couple de gardiens payé au black (joué par Laure Calamy et Ramzy Bedia). Mehdi tente de jouer les casques bleus / La comédie sociale grince joyeusement dans l’étalage des incompatibilités de point de vue entre patrons et employés, l’écart de condition étant manifeste mais comme l’est la dépendance réciproque entre ceux qui exécutent le service et ceux qui en bénéficient à la condition expresse que l’écart de rémunération reste important et même visible. Celui qui va souffrir le plus au milieu et à ses dépens est le transfuge de classe, qui croit possible de ressouder les liens entre bourgeois et ouvriers.

Més ressons de la projecció del film⇒ Alissa Simon, la ressenya per a Variety |

FOTO: “Lucky Lu” (Tmdb)

De Lloyd LEE CHOI, “Lucky Lu“.

Producció: EUA, Canadà. Any: 2025. Durada: 1h43. Òpera prima.

Sinopsi: Un repartidor a Nova York descobreix que li han robat la bicicleta elèctrica. Després d’anys d’estar-ne lluny, la seva família hi ve de camí, i ara ha d’enfrontar-se a una ciutat implacable i lluitar per preservar la vida fràgil que s’ha passat tants anys construint.

Amb: Chang Chen (Lu Jia Cheng), Fala Chen (Si Yu), Carabelle Manna Wei (Yaya), Alex Veadov (Alexander, el botiguer), Laith Nakli (Markos), Perry Yung (Zhang).

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 | En aquest blog, més informació: Quinzena-llargs.

Ressons de la projecció del film:

Didier Péron, la crítica per a Libération: «Lucky Lu», un poisseux pilote dans les rues de New York / Contre-portrait de la ville loin de sa légende rutilante, le premier long métrage de Lloyd Lee Choi suit un livreur à vélo dans la frénésie urbaine / L’an dernier, Cannes vibrait à la découverte du trépidant Histoire de Souleymane de Boris Lojkine sur un livreur sans papier sillonnant les rues de Paris et dont on partageait par la fiction quelques-unes des galères, aussi bien son stress de prestataire payé à la tâche que ses déconvenues face à l’administration française. “Lucky Lu”, premier long métrage de Lloyd Lee Choi, commence sur le même rythme de frénésie urbaine avec son personnage principal pédalant comme un dératé dans New York, le nez collé à l’appli pour trouver les adresses des clients, son quotidien scandé par les sonneries des commandes / Mais Lu joue de malchance (le sobriquet du titre est ironique), son vélo électrique, attaché pendant une livraison, est volé. Il doit poursuivre son taf à pied et on le voit essayer de gagner de l’argent en revendant quelques objets personnels car il vient tout juste de louer un nouvel appartement dans Chinatown afin de pouvoir accueillir sa femme et sa petite fille. Mais là encore, la poisse, l’avance payée pour sécuriser la location est une arnaque et il lui faut repayer l’intégralité des traites / On ne peut pas dire que le film cherche à vous accrocher en dépit de l’urgence douloureuse dans laquelle son personnage patauge afin d’avoir de quoi nourrir sa famille, payer le loyer, donner le sentiment qu’à son échelle, il assure et ne perd pas la face. On comprend plus tard qu’il avait monté un restaurant qui n’a pas marché. Lloyd Lee Choi n’essaie pas de se mettre au diapason du souffle court de Lu mais de se servir de ses pérégrinations dans la ville pour en revisiter une fois encore l’envers grisâtre, les espaces surchargés, l’absence de perspective. Le film fonctionne ainsi comme un contre-portrait de New York, très loin de la légende rutilante. Diners boui-boui, boutique de dépôt-vente, contre-allées obscures, rues détrempées et saturées d’enseignes, la ville semble avoir replongé dans l’atmosphère cafardeuse d’un polar ‘seventies’ / Autre surprise de ce film modeste, avoir réussi à convaincre la star taïwanaise Chang Chen (Happy Together, The Assassin, Dune…) d’abandonner les atours du héros charismatique pour interpréter en low profile un type lambda en doudoune, le visage chiffonné par les soucis.

FOTO: Fragment del cartell de “Girl on Edge” (Tmdb).

De Jinghao ZHOU, “Girl on Edge” / “Hua yang shao nv sha ren shi jian” (花漾少女杀人事件).

Producció: Xina. Any: 2025. Durada: 1h48. Òpera prima.

Sinopsi: La Jiang Ning, que ha crescut en una família monoparental, s’entrena dur per a l’última oportunitat de la seva carrera. Inesperadament, l’aparició d’una talentosa oponent, la Zhong Ling, li treu el favor de la seva mare i entrenadora Wang Shuang. La relació entre totes tres comença a complicar-se i a ser confusa mentre un accident fatal d’”assassinat” es desenvolupa silenciosament…

Amb: Zhang Zifeng (Jiang Ning), Ma Yili (Wang Shuang), Ding Xiangyuan (Zhong Ling).

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 | En aquest blog, més informació: Quinzena-llargs.

SETMANA DE LA CRÍTICA DE CANES.

FOTO: “Ciudad sin sueño” (BTeam).

De Guillermo GARCÍA LÓPEZ (GALOE), “Ciudad sin sueño” / “Sleepless City”.

Producció: Espanya, França. Any: 2025. Durada: 1h37. Òpera prima.

Sinopsi: En Toni, un noi gitano de 15 anys, viu al barri marginal il·legal més gran d’Europa, als afores de Madrid. Orgullós de pertànyer a la seva família de ferrallers, segueix el seu avi a tot arreu. Però a mesura que casa seva esdevé botí d’enderrocadors, la família es divideix: mentre alguns opten per anar-se’n a la ciutat, l’avi es nega a abandonar la seva terra. A mesura que passen les nits, en Toni ha de prendre una decisió: llançar-se a un futur incert o aferrar-se al món de la seva infància.

Amb: Antonio « Toni » Fernández Gabarre (Ramón), Bilal Sedraoui, Jesús « Chule » Fernández Silva.

A Canes: Setmana de la Crítica de Canes 2025 | En aquest blog, més informació: Setmana-llargs.

Ressons de la projecció del film:

Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona: (..) La pel·lícula ha tingut una recepció molt calorosa i és confirma com un dels debuts més notables en la direcció del cinema espanyol dels darrers anys / “Ciudad sin sueño”, que s’ha rodat amb actors no professionals i en bona part d’escenaris reals del barri, fa una radiografia d’un territori físic i emocional. Els darrers anys, la Cañada Real està sent progressivament desmantellada i els seus residents reubicats en pisos de diversos barris de l’extrarradi de Madrid. La càmera de Galoe és el testimoni viu d’un espai que desapareix, un univers que s’acaba i una forma de vida que s’extingeix. A través dels ulls de Tonino, el jove protagonista del film, ens endinsem en la vida de la Cañada, habitada sobretot per persones d’ètnia gitana, i ho fem durant el dia i també durant la nit, quan el barri queda sense llum i les fogueres i les llums dels vehicles il·luminen fugaçment les barraques. Amb ecos del cinema iranià dels anys 90 i del neorrealisme italià, Guillermo Galoe construeix un film molt meritori perquè aconsegueix emocionar sense abusar del sentimentalisme i plantejar-nos el dilema de si els personatges aconseguiran ser més feliços en un pis dotat de llum i aigua corrent o en aquell territori salvatge i precari en el que han crescut. La mirada final de Tonino, interpretat pel jove Antonio Fernández Gabarre, no ens dona respostes a aquesta pregunta però és d’aquelles que se’t queden gravades a la retina.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: (..) Guillermo Galoe, ganador de dos premios goya por su cortometraje “Frágil equilibrio”. En su primer largometraje, Galoe filma de forma acelerada con la presión de que está intentando capturar las ruinas de un mundo condenado a la desaparición. El cineasta trabaja con chicos del barrio, encabezados por el personaje de Toni, para contar la historia de un realojamiento y los sueños que quedan atrás. Hay en la mirada de Galoe un claro humanismo que desprende una clara empatía, sobre todo porque va más allá de cualquier vocación antropológica o de cualquier visión observacional de una realidad amenazada. Galoe no utiliza las chabolas para contar una historia de violencia quinqui, ni nos habla de las bandas existentes, ni recurre a un cierto imaginario que nos podría trasladar hacía películas como “Ciudad de Dios”. Tampoco intenta ahondar las heridas de un mundo condenado a la miseria en el que están presentes las heridas de la precariedad, tal como realizaba Pedro Costa con el barrio de Fontanhias de Lisboa en “Una habitación de Wanda”. La mirada de Galoe está a las antípodas de todos estos modelos e intenta comprender qué es lo que pasa cuando el futuro se transforma, cuando en un mundo sin sueños algo queda atrás y cuando las relaciones humanas pueden ser modificadas. Toni persigue durante la película la galga que han vendido a cambio de una parcela. El animal es símbolo de una forma de vida en contacto con la naturaleza, en la que los animales campan a sus anchas por un espacio precario, pero en el que hay una cierta sensación de libertad. El futuro representado por un bloque de pisos de protección oficial con agua corriente y electricidad encierra la trapa de otra precariedad urbana que acabará encarcelando a los personajes en un mundo que no tiene nada que ver con el que se criaron.

Més ressons de la projecció del film: Jaime Pena, la crònica per a Caimán | Diego Batlle, la crítica per a Otros Cines | Diego Lerer, la crítica per a Micropsia |

Curtmetratges en competició, programa 1:

FOTO: “Alișveriș” (Setmana de la Crítica).

De Vasile TODINCA, “Alișveriș”.

Producció: Romania. Any: 2025. Durada: 0h15.

Sinopsi: En atur, la Tatiana es passa els dies venent les seves pertinences personals per sobreviure. Avui, l’espera un venciment important i es podria veure obligada a vendre part del seu cos per mantenir un sostre sobre el seu cap.

Amb: Florentina Năstase, Ilinca Manolache, Gabriel Spahiu, Cătălina Romaneț.

A Canes: Setmana de la Crítica de Canes 2025 – Curts – Competició | En aquest blog, més informació: Setmana-curts.

Ressons de la projecció del film⇒ A Le Polyester, entrevista de Nicolas Bardot amb el director: Entretien avec Vasile Todinca.

FOTO: “L’mina” (Setmana de la Crítica).

De Randa MAROUFI, “L’mina”.

Producció: Marroc, França, Itàlia, Qatar. Any: 2025. Durada: 0h26.

Sinopsi: Jerada és una ciutat minera del Marroc on la mineria del carbó, tot i que oficialment es va aturar el 2001, continua informalment fins avui. La pel·lícula recrea el treball real als pous mitjançant una escenografia dissenyada en col·laboració amb els residents del poble, que s’escenifiquen en els seus propis papers.

Amb: Amine Mkallech, Laid Erramly.

A Canes: Setmana de la Crítica de Canes 2025 – Curts – Competició | En aquest blog, més informació: Setmana-curts.

FOTO: “Bleat!” (Setmana de la Crítica).

D’ Ananth SUBRAMANIAM, “Bleat!” / “கத்து!”.

Producció: Malàsia, Filipines, França. Any: 2025. Durada: 0h15.

Sinopsi: Una parella tàmil-malàisiana d’edat avançada descobreix que la seva cabra, destinada a una ofrena ritual, està embarassada. Entre la seva fe i les expectatives de la seva comunitat, dubten entre realitzar el sacrifici o afrontar la ira dels déus.

Amb: pendent.

A Canes: Setmana de la Crítica de Canes 2025 – Curts – Competició | En aquest blog, més informació: Setmana-curts.

FOTO: “Wonderwall” (Setmana de la Crítica).

De Róisín BURNS, “Wonderwall”.

Producció: França, Anglaterra. Any: 2025. Durada: 0h27.

Sinopsi: Liverpool, agost de 1995, els estibadors estan de vaga. La Siobhan, de 9 anys, i el seu germà gran Rory estan esperant només una cosa: esbrinar si aquesta nit els Oasis guanyaran la batalla de Britpop contra els Blur. Però la Siobhan es discuteix amb el seu germà i fuig, trobant-se sola en la foscor. Decidida a trobar una manera de veure la batalla del segle a la televisió, passeja per la ciutat i s’endinsa en l’estrany món dels adults. Al decurs del seu vagareig, la ciutat en decadència pren un aspecte irreal.

Amb: Tammy Winter, Braden Lane, Aidan Pearson, Roman Amos-Smith, Blake Silcock, Faye McCutcheon, John Michael Rooke.

A Canes: Setmana de la Crítica de Canes 2025 – Curts – Competició | En aquest blog, més informació: Setmana-curts.

FOTO: “Dieu est timide” (Setmana de la Crítica).

De Jocelyn CHARLES, “Dieu est timide” / “God is shy”.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 0h15.

Sinopsi: Durant un viatge en tren, l’Ariel i en Paul s’ho passen bé dibuixant les seves pors més grans quan la Gilda, una estranya passatgera, es convida en les seves confidències. La seva experiència de por, però, no sembla tan innocent com els seus dibuixos.

Amb: Danièle Evenou, Alba Gaia Bellugi, Anthony Bajon..

A Canes: Setmana de la Crítica de Canes 2025 – Curts – Competició | En aquest blog, més informació: Setmana-curts.

Ressons de la projecció del film: A Le Polyester, entrevista de Nicolas Bardot a la directora: Entretien avec Jocelyn Charles.

CANNES CLASSICS.

FOTO: “Para Vigo me voy!” (Festival de Canes).

De Lírio FERREIRA i Karen HARLEY, “Para Vigo me voy!” / “To Vigo I Go !” / “À Vigo je vais!”.

Producció: Brasil. Any: 2025. Durada: 1h39.

Sinopsi: és un documental que explora l’obra de Carlos Diegues, un dels més grans cineastes brasilers de tots els temps, que ha retratat la història i l’ànima del Brasil des del 1961. La pel·lícula es mou entre les seves pel·lícules i les seves idees mitjançant fragments de les seves obres i entrevistes amb ell durant els darrers 60 anys, mostrant l’evolució de totes dues. Aquest diàleg es complementa amb imatges inèdites de l’últim dia de rodatge de Diegues, una projecció de Bye Bye Brasil a la Favela do Vidigal, en la seva presència, i una darrera trobada personal entre Carlos Diegues i els artistes que el van acompanyar durant tot el seu viatge..

Amb: Carlos Diegues, Renata Magalhães, Antonio Pitanga.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Documentals sobre el cinema. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.

FOTO: “Days and Nights in the Forest” (Festival de Canes).

De Satyajit RAY, “Days and Nights in the Forest” / “Des jours et des nuits dans la fôret” / “Giorni e notti nella foresta” / “Aranyer Din Ratri”.

Producció: Índia. Any: 1969. Durada: 1h56.

Sinopsi: La història de quatre nois descarats de la ciutat que emprenen un viatge als boscos de Jharkhand per escapar de les seves monòtones vides urbanes, sense saber que això desafiarà la seva perspectiva de la vida i l’amor i sacsejarà la seva autoestima. L’arrogant Asim se sent atret per la freda i elegant Aparna, que aixafa el seu orgull amb una subtilesa despietada. En Sanjoy, tímid i inhibit, no té el coratge per respondre als avenços de la Jaya. L’atlètic Hari intenta oblidar el seu mal de cor enamorant-se d’una sensual noia tribal, mentre que en Shekhar, l’ànima de la festa, sembla impertorbable per les tensions subjacents i la turbulència interna dels seus amics..

Amb: Soumitra Chatterjee, Samit Bhanja, Subhendu Chatterjee, Sharmila Tagore, Pahadi Sanyal, Kaberi Bose, Simi Garewal, Rabi Ghosh, Aparna Sen.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Còpies Restaurades. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.

CINEMA A LA PLATJA.

FOTO: Retall del cartell de “Bardot” (Festival de Canes).

D’ Alain BERLINER, “Bardot“.

Producció: França, Bèlgica. Any: 2025. Durada: 1h30.

Nota: Brigitte Bardot va ser la primera icona del cinema francès a assolir fama mundial. Alhora musa, estrella adorada i activista compromesa, encarna una dona lliure però de vegades incompresa. Sobreestimada o no, passa pels focus d’atenció abans de retirar-se a La Madrague, fugint de les mirades i els escàndols. Avui, recorda una vida plena de contrastos: el seu ascens meteòric, el seu estatus icònic, les seves declaracions de vegades massa radicals en la seva lluita per la causa animal… Avantguardista en els seus compromisos, va revolucionar la imatge de les dones i va anticipar batalles ecològiques, que avui dia ressonen encara més. En presència d’Alain Berliner i l’equip de rodatge..

Amb: Brigitte Bardot, Claude Lelouch, Naomi Campbell.

A Canes: Festival de Canes – Cinema a la platja. En aquest blog, més informació: Platja.

***

FOTO DE L’APUNT: “Alpha” (©Mandarin & Compagnie Kallouche Cinema Frakas Productions France 3 Cinema – Diaphana)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!