Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

22 de maig de 2025
0 comentaris

Dijous 22 de maig, a Canes 2025

Cada dia, entre el 13 i el 24 de maig de 2025 vaig publicant aquesta mena d’apunts, en què enllisto les pel·lícules que es projecten per primer cop, a la jornada en qüestió, i oficialment en alguna de les seccions del Festival de Canes, a la Quinzena dels Cineastes, a la Setmana de la Crítica i a l’ACID. I, atenció si sou seguidors del Club 7 Cinema, que enguany és en aquest mateix article que hi afegiré les cròniques que, des de Canes, vagin enviant els enviats especials.
Per tal d’evitar que l’apunt sigui encara més llarg del que resultarà, hi he escapçat la informació de cada pel·lícula, deixant-hi tan sols allò essencial per a identificar-la i em permeto assenyalar-vos que per a trobar la fitxa més completa de cada film i el perfil del director corresponent només cal que aneu a l’enllaç TOT CANES 2025 i hi navegueu per la secció escaient, perfectament identificada aquí, per a cada pel·lícula. També, al final de les dades de cada pel·lícula de les d’avui, podeu trobar l’enllaç amb l’apunt d’aquest blog dedicat a la corresponent categoria.
A més a més de les cròniques o enllaços de ressenyes recollits aquí (a mesura que vagin arribant i jo hi tingui accés), vaig editant alguns apunts específics, de Ressons de Canes sobre films dels quals, per la seva importància o acollida, valgui la pena fer-ne una remarca especial.

Dijous 22 de maig, a Canes 2025.

COMPETICIÓ.

FOTO: “Woman and child” (Diaphana)

De Saeed ROUSTAEE, “Woman And Child“ / “Zan O Bacheh”.

Producció: Iran, França. Any: 2025. Durada: 2h11.

Sinopsi: La Mahnaz, infermera de 45 anys, cria els seus fills sola. Mentre es prepara per casar-se amb el seu xicot Hamid, expulsen de l’escola el seu fill Aliyar. Quan un tràgic accident ho capgira tot, la Mahnaz s’embarca en una recerca de justícia i reparació…

Amb: Parinaz Izadyar (Mahnaz), Payman Maadi (Hamid), Soha Niasti (Mehri), Hassan Pourshirazi (l’avi), Fereshteh Sadr Orafaee (la mare), Maziar Seyedi (Samkhanian), Sahar Goldoost.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | En aquest blog, més informació: Competició.

Ressons de la projecció del film:

Imma Merino, a la crònica per al diari El Punt Avui: (..) Pel que fa a la secció oficial a concurs, després de la commoció causada per com Jafar Panahi denuncia a “Un simple accident” la repressió del règim islàmic al seu país, s’hi ha projectat una altra pel·lícula iraniana, “Mare i fill”, marcada en el seu cas per la carta amb la qual un grup de “cineastes independents iranians defensors de la llibertat” (mantenint-se en l’anonimat per por de les represàlies) van demanar a la direcció del festival que la retirés de la programació perquè accepta les regles de la censura, de manera particular fent que les actrius duguin hijab, una imposició contra la qual lluita el moviment Dona, Vida i Llibertat. El seu director, Saeed Roustaee, precisament va ser arrestat i condemnat a sis mesos de presó per la seva pel·lícula anterior (“Leila i els seus germans”, presentada a Canes fa tres anys) perquè es va considerar “propaganda” contrària al règim iranià. Rostaee, certament, sembla no voler molestar gaire els qui van condemnar-lo amb un drama familiar, a vegades pròxim al fulletó, en què una dona pateix un gran dolor per la mort del seu fill adolescent en un accident provocat per l’actitud repressiva d’un familiar. Sí, hi ha por i dominació masculina, però, rabejant-se en el dramatisme, Roustaee evita d’alguna manera apuntar cap a un mal sistèmic derivat d’un règim intolerant (..).

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara: (..) una altra pel·lícula iraniana, però amb el segell oficial d’aprovació estatal, és a dir, el vistiplau de la censura. Això ha generat un debat abans i tot de la projecció de les pel·lícules, sobretot perquè una associació de cineastes iranians independents va qualificar de “propaganda” el film iranià “Woman and child”, de Saeed Roustaee. Per als denunciants, que no han vist el film, fer una pel·lícula que passa la censura d’un règim autoritari implica un grau de complicitat amb el govern repressor / Tant ressò ha tingut la denúncia que ha hagut d’intervenir en defensa de Roustaee un altre cineasta iranià, l’exiliat Mohammad Rasoulof, que l’any passat va fugir de l’Iran per evitar la presó i va presentar a Canes La llavor de la figuera sagrada. “Hi ha una gran diferència entre un film de propaganda de la República Islàmica i un film fet sota les restriccions de la censura”, recordava Rasoulof. I ha assenyalat que exercir pressió per impedir la projecció d’una pel·lícula en un festival “va en contra de la llibertat d’expressió” / Roustaee, per la seva banda, ha recordat a través d’un comunicat que la seva pel·lícula no té cap ajuda del govern iranià. I si bé és cert que totes les actrius adultes duen hijab al film, com exigeix el règim islàmic, el director recorda que es tracta d’una història “sobre una dona que planta cara a tots els homes i a una societat patriarcal que mira d’arrancar-li tots els seus drets, fins i tot el dret de ser una mare” / I així és. A “Woman and child”, una viuda amb dos fills i a punt de casar-se en segones núpcies rep un doble cop mortal: el seu promès l’abandona per la seva germana petita, i el seu fill gran, que s’estava amb el sogre, cau per una finestra i mor. A partir d’aleshores, el dolor es barreja amb la ràbia i la necessitat de justícia. La dona carrega contra tothom: el mestre que va expulsar el fill de l’escola, el sogre que va ser negligent i, finalment, l’exnòvio, que ha deixat embarassada la germana petita. Roustaee embolica la troca de mala manera fins al punt que la cosa adquireix una dimensió fulletonesca / Un cop vista, tanmateix, resulta absurd titllar-la de propaganda; al contrari, la pel·lícula retrata de manera prou diàfana les contradiccions d’una societat en què una viuda ha d’amagar a la família del seu promès que té fills o en què les mares separades perden la tutela dels fills quan compleixen set anys. I si qualsevol pel·lícula que passa la censura és còmplice del règim que limita la llibertat d’expressió, potser hauríem de començar a considerar “La caza” de Carlos Saura com un exemple de cinema franquista.

Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico: (..) resulta cridaner que els responsables del certamen s’exposessin a unes crítiques previsibles per incloure una pel·lícula tan deplorable. Retrat d’una mare viuda a qui el món s’ensorra quan mor un dels seus fills i l’home amb qui anava a casar-se la deixa plantada, mira d’assemblar-se a una d’aquestes investigacions morals sobre la veritat, la mentida i la culpa perfeccionades pel també iranià Asghar Farhadi, però tan sols aconsegueix ser un culebró que sotmet el protagonista a tota mena de malifetes, i castiga l’espectador amb un excés de crits i sanglots, trampes argumentals i molts tipus més d’inconsistències narratives.

Camille Paix, article informatiu especial, a Libération: Festival de Cannes : les cinéastes iraniens se déchirent autour du film de Saeed Roustayi en compétition / En compétition officielle avec «Woman and Child», le cinéaste iranien Saeed Roustayi est critiqué par des compatriotes qui l’accusent de compromission pour avoir accepté les règles de la censure, notamment en faisant porter le hijab à ses actrices / Cette année, dans un Festival où les conflits du monde ont une résonance particulière, une querelle feutrée fait rage, une guerre fratricide aux allures de sac de nœuds. Début mai, après l’ajout à la compétition officielle de “Woman and Child” de Saeed Roustayi, des cinéastes iraniens indépendants ont signé une lettre ouverte appelant le Festival de Cannes à reconsidérer cette sélection, Roustayi s’étant selon eux compromis avec le régime en acceptant les règles de la censure, notamment en faisant porter le hijab à ses actrices / La lettre, anonyme par crainte de représailles, a été concoctée par des cinéastes à l’intérieur du pays ou en exil, réunis sous le nom «cinéastes indépendants iraniens et défenseurs de la liberté». Ils y expriment leur «profonde inquiétude» quant à la sélection d’un film qu’ils estiment «produit dans un climat de censure extrême et financé par des institutions directement liées à la république islamique d’Iran». «Tolérer et faire des compromis avec la structure de la censure revient finalement à en étendre la portée et à imposer des limitations aux autres», a ajouté dans un post partagé sur Instagram l’Iranian Independent Filmmakers Association (Iifma). Impression de trahison, de compromission, baston entre «bon» et «mauvais» dissidents… la situation est particulièrement intriquée, d’autant que Saeed Roustayi revient à Cannes trois ans après Leïla et ses frères, film qui lui a valu d’être arrêté et condamné à six mois de prison pour «propagande anti-régime». / Mais alors, qu’est-il reproché exactement à Roustayi ? Déjà, d’avoir obtenu, via les canaux officiels, une autorisation en bonne et due forme pour son film. Ce qui veut dire passer par des commissions, et se plier aux demandes du ministère de la Culture et de l’orientation islamique. Une pratique qui existe depuis longtemps dans le pays, explique Asal Bagheri, enseignante-chercheuse à l’université de Cergy-Paris et spécialiste du cinéma iranien, mais qui est remise en question depuis la montée du mouvement de révolte né après la mort le 16 septembre 2022 de Mahsa Amini aux mains de la police des mœurs. La répression du régime des mollahs face au soulèvement de la population a entraîné un mouvement de colère des artistes, qui a débouché sur ce que la chercheuse qualifie de «deuxième vague du cinéma underground» des années après une première initiée par Mohammad Rasoulof et Jafar Panahi. Tout à coup, dit-elle, «énormément de gens ont décidé de ne plus demander des autorisations et d’essayer de faire des films un peu autrement, notamment sans le voile obligatoire». Au risque pour les cinéastes et pour les actrices de ne quasiment plus pouvoir travailler / D’où la frustration de ces réalisateurs, forcés de quitter leur pays ou condamnés à abandonner leur métier, en voyant un film qu’ils jugent autorisé par l’Etat célébré à Cannes un an après des marques de soutien du Festival au mouvement Femme, Vie, Liberté. “Je vis en exil simplement parce que j’ai refusé de réaliser un film qui reproduit le faux récit de l’Etat sur les femmes iraniennes”, juge une cinéaste qui a quitté l’Iran il y a trois ans et qui préfère rester anonyme. “Ce qui nous met, en tant que femmes, profondément en colère, c’est que Saeed Roustayi a reconnu dans Variety qu’il avait fait des compromis. Nous voulons être claires : personne n’a le droit de faire des compromis pour reproduire des mensonges ou relayer une narration qui va dans le sens du régime” / Il y a «une pression très très forte sur les gens qui veulent rester fidèles aux revendications de Femme, Vie, Liberté en tant que mouvement révolutionnaire socio-culturel», ajoute une autre cinéaste iranienne exilée, qui s’étonne de voir Saeed Roustayi produire régulièrement des films à gros budget dans son pays tout en se présentant comme un dissident. «Il y a beaucoup de gens, surtout des jeunes, qui ont refusé de reproduire le schéma classique de compromis, au prix de quitter le pays, pour recommencer à zéro en Europe. Ces gens-là paient ce prix cher pour voir ensuite des films comme celui-ci gagner la scène internationale, la reconnaissance», s’agace la jeune femme / «Il y a beaucoup de colère», juge Asal Bagheri, qui estime que cet «espace de liberté d’expression doit exister» mais n’est pas forcément d’accord sur la méthode, alors que personne n’a encore vu le film – la chercheuse fait partie des happy few. Par ailleurs, explique-t-elle, «le cinéma indépendant iranien ne se qualifie pas par rapport à ces autorisations. C’est la pensée du réalisateur qui a toujours été importante, une pensée indépendante de la pensée du système en place en Iran» / Ses détracteurs reprochent également à Roustayi de compter parmi ses producteurs un proche du pouvoir, Jamal Sadatian. Et jugent que le film peut dès lors être assimilé à un «outil de propagande» au service de l’Etat. «La tendance historique à autoriser des films approuvés par le gouvernement à concourir dans des prestigieux festivals internationaux sert de stratégie au régime – reconnu comme une dictature religieuse qui pratique l’apartheid genré – pour blanchir son image», écrit encore l’Iifma / Dans un communiqué envoyé à Variety, Roustayi, benjamin de la compétition du haut de ses 35 ans, a pour sa part défendu son cinéma comme un acte de résistance intérieure : «Mon quatrième film raconte l’histoire d’une femme qui tient tête à tous les hommes qui lui font face, ainsi qu’à une société patriarcale qui la prive de tous ses droits, y compris celui d’être mère. Le hijab n’est pas mon choix, mais il fait partie de notre vie en Iran. C’est une loi imposée aux femmes, mais nous avons appris à résister de l’intérieur, pour la liberté.» Mohammad Rasoulof, qui a dû fuir l’Iran l’an dernier après la sélection à Cannes de son film les Graines du figuier sauvage pour échapper à la prison, est venu à la rescousse de son compatriote : «Pour moi, il existe une distinction claire entre les films de propagande de la république islamique et les films réalisés sous les contraintes de la censure. […] Des dizaines de milliers de personnes et leurs familles dépendent encore de l’industrie du cinéma censuré pour vivre. Elles sont contraintes de garder leur emploi pour survivre. Leur participation à ce type de films ne signifie pas qu’elles soutiennent le régime.»/ «Depuis toujours, la république islamique a eu un rapport très particulier avec le cinéma, ajoute Asal Bagheri. D’un côté, ils sont sévères, mais ils ont laissé une certaine liberté. Ils ont toujours voulu que cet espace existe ; s’ils ne le voulaient pas, on n’aurait pas pu l’avoir. Mais je pense que si le cinéma iranien avait suivi depuis le début de la Révolution, ce conseil de ne rien faire et laisser le champ libre aux gens qui suivent l’idéologie, on aurait beaucoup moins entendu parler de l’Iran, de la jeunesse et des problèmes de la société iranienne.»

Olivier Lamm, la ressenya per a Libération: Décrié pour avoir tourné dans le respect des règles de la république islamique iranienne, le cinéaste, passé par la prison en 2023, mène en réalité un subtil et violent réquisitoire contre le régime / Mi-mai, un groupe de cinéastes iraniens adressait à l’équipe du Festival de Cannes une tribune pour lui demander de retirer de la compétition officielle le film de Saeed Roustayi, “Woman and Child”, dénonçant une œuvre «produite dans un climat de censure extrême et financé par des institutions directement liées à la république islamique d’Iran». Reconnaissant avoir consenti à des «compromis», l’auteur de Leila et ses frères, qui lui avait valu d’écoper de six mois de prison pour «propagande anti-régime», a notamment souscrit à l’obligation de faire tourner les actrices de son film les cheveux couverts du hijab. A l’exception de la plus jeune, Arshida Dorostkar, encore enfant, elles apparaissent effectivement toutes voilées, en permanence, même dans l’intimité. Fait qu’on aura toutefois du mal à imputer à “Woman and Child” comme une faute tant il organise sa mise en scène en cohérence avec cette entrave faite aux Iraniennes, dépeignant ses personnages féminins comme systématiquement claquemurés dans des espaces clos, derrière des barreaux ou des cloisons de verre / De fait, “Woman and Child” est comme un film de prison à ciel ouvert, où la corruption régit jusqu’aux plus infimes interactions entre frères et sœurs, mères et enfants, amantes et amants. La catastrophe en chaîne dont le film fait le récit est mise en branle par la négligence de la petite Neda de s’acquitter de sa part d’un pacte établi avec son frère aîné, Aliyar. Ce dernier, qui s’est engagé pour quelques billets à faire les devoirs de sa grand-mère, redevenue étudiante, a chargé Neda de rédiger les siens, en échange de la moitié de la somme. Ainsi Neda a oublié de faire les devoirs d’Aliyar : une prémisse minuscule qui dans l’Iran contemporain, avec sa justice défaillante, l’impunité absolue des hommes, l’oppression continuelle des femmes, peut aboutir à la mort d’un enfant, à la tentation du meurtre, au supplice de toute une famille / La parabole est chargée et “Woman and Child”, qui semble marcher dans les pas des thrillers sociétaux d’Asghar Farhadi, frôle la démonstration de force édifiante, la minutie de son mécanisme au service d’une charge cousue de fil blanc qui serait apte à satisfaire le spectateur occidental sans mettre en péril ni le cinéaste ni le régime qui lui aurait donné son blanc-seing. Seulement au sein du mécanisme, il y a Mahnaz (magistrale Parinaz Izadyar), héroïne aux antipodes de la mère courage. Sa rage brutale, comme un sursaut de vie, achève de corroder jusqu’aux plus circonspectes réserves qu’on peut ressentir face à cet objet virtuose et quant à ses intentions profondes. Quand bien même Saeed Roustayi aurait pactisé avec la république islamique sous quelque forme que ce soit, son film agit, dévastateur.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: En el cine iraní reciente que se proyecta en los festivales suelen convivir dos formas contrapuestas de entender el cine. La primera encarnada este año en Cannes por la figura de Jafar Panhi, discípulo de Abbas Kiarostami, se centra en la búsqueda de espacios simbólicos, en el trabajo minimalista y el fuera de campo para convertir lo pequeño en hermoso y acabar confiriéndole una cierta dimensión política. En cambio, hay una segunda forma encarnada por los melodramas de Asghar Fahardi que se ha impuesto en occidente apelando las normas del melodrama, la construcción psicológica de los personajes y un fuerte apego a las leyes de la causa-efecto. [/] “Mother and Child” de Saed Roustaee, que había estado presente en la competición de 2022 con “Leila y sus hermanos”, podría ser un buen ejemplo de este segundo modelo ya que funciona como un melodrama canónico en el que todo se encadena hacia situaciones límite. La película sigue el calvario de una madre de coraje que trabaja de enfermera, vive sola después de haber enviudado con dos hijos y busca una salida vital. Su hijo mayor tiene problemas en la escuela y debe estarse unos días en casa de su suegro. Un trágico accidente llevó a la muerte del hijo. A partir de este hecho, la película investiga donde está la base de la culpabilidad, quiere saber si el suegro tuvo responsabilidades en el hecho o si todo sucedió porque el niño no debía de haber sido nunca expulsado de la escuela. La mujer se enfrenta a un mundo masculino y busca una salida vital que la lleve a superar el duelo y a la reconciliación. [/] “Madre e hijo” podría funcionar como un melodrama popular, pero la construcción psicológica de los personajes es demasiado estereotipada, algunas decisiones tomadas por la madre como acto de venganza no acaban de encontrar su lógica y todo parece resquebrajarse a la búsqueda de un ‘happy end’.

Carlos F. Heredero, a la crònica per a Caimán: En flagrante contraste con el film de Jafar Panahi (“Un simple accident”), la nueva realización de Saeed Roustaee se ha filmado íntegramente en el interior de Irán y ha pasado el filtro de la censura. Aquí todas las mujeres llevan el ‘hiyab’ incluso cuando están solas en su casa dentro de su habitación. No hay excepción posible que permita prescindir de esa teocrática imposición para la representación de la mujer en la pantalla bajo el régimen tiránico de los ayatolás. Sin embargo, lo cierto también es que todas las mujeres de la película, empezando por su protagonista (..), son aquí no solo las que llevan la iniciativa, sino las que combaten con más determinación por el horizonte vital que consideran más valioso en cada uno de los casos. Abandonada por su novio, que finalmente dice preferir a su hermana (la tía del niño), y llena de rabia y dolor por la muerte de su hijo, la mujer que conduce el relato lleva su causa hasta el extremo de la enajenación (a punto incluso de convertirse en asesina) y de la locura (la relación final que establecerá con el hijo de la hermana) / Desde esta perspectiva, el retablo de retratos femeninos que ofrece la película es de una notable modernidad en abierto desafío contra la preponderancia patriarcal impuesta por la dictadura religiosa iraní y a pesar, incluso, de la presencia del ‘hiyab’ (una realidad, en cualquier caso, de aquel paisaje social), si bien debe hacerse constar que en esta película todo el país parece funcionar de manera ideal y legal: la institución educativa, los hospitales e incluso la judicatura, lo que acaba por componer una radiografía social sospechosamente idealizada. Al mismo tiempo, la construcción dramática y la puesta en escena de la historia llevan fatalmente la película a un territorio casi lindante con el folletín melodramático que devalúa por completo el alcance de la propuesta, cuya presencia en la sección oficial del certamen se antoja otro capricho más de los seleccionadores, no tanto por cuestiones ideológicas, como por la escasa entidad fílmica del resultado.

Peter Deburge, la ressenya per a Variety: One of the thrills of watching what we once called “foreign” films is discovering a movie from an entirely different culture and realizing just how similar we all are: Our dreams aren’t so different, nor the things that make us laugh or cry. But there’s always the risk of having the opposite experience, bumping up against a story where nothing corresponds and the behavior seems so illogical or inexplicable that we may as well be watching science fiction. Iranian director Saeed Roustaee’s “Woman and Child” strikes me that way, despite the fact it takes place in a modern metropolis and hails from a director with the most Hollywood touch of his compatriots. / Returning to Cannes after being censured for his 2022 film “Leila’s Brothers,” Roustaee seems undeterred by the six-month prison sentence and since-lifted filmmaking ban the regime imposed on him. No surprise, Iranian authorities don’t take well to Roustaee’s brand of feminism — this is the third feature of his, starting with “Life and a Day,” to center on a resilient and fairly independent woman — although he’s managed to upset the other side as well by making this film with government approval. That means “Woman and Child” was produced within certain constraints, including laws requiring its female characters to wear the hijab, even if its lead character Mahnaz (“Life and a Day” star Parinaz Izadyar) would surely object to doing so in real life. Could her haircut be taken as an act of protest? / Since her husband’s death, Manhaz has been raising her two children on her own, while juggling a demanding nursing job at the nearby hospital, where she flirts with a freelance ambulance driver named Hamid (Payman Maadi, who’s starred in all four of Roustaee’s movies). Her son Aliyar (Sinan Mohebi) is just a teenager, but already a little hellion, showing up late to class in order to shoot dice at a local factory — one of a long list of infractions that gets him suspended for a week by Samkhanian (Maziar Seyedi) at school / Iran has different laws and customs, of course, but it’s not exactly clear what’s expected of a widow in Mahnaz’s situation. Is she supposed to take care of her father-in-law (Hassan Pourshirazi), or the other way around? Is there pressure to remarry, or would Mahnaz’s plans to do so with Hamid be considered controversial? If the couple goes through with it and starts having children right away (as Hamid wants to), what will become of the kids from Mahnaz’s first marriage? It’s not unusual for a culture to have certain expectations about such things, but it can be disorienting when a film fails to make them clear / Instead of doing anything to correct her delinquent son, Mahnaz coddles the boy and resents those who attempt to discipline him. That’s grossly understating the issue, since something horrible happens to Aliyar, though this twist is so extreme and unexpected, the movie may as well have entered a soap opera-esque parallel dimension when it happens. Mahnaz is supposed to be celebrating her engagement ceremony, but she’s not ready for her kids to know, so she entrusts them to the old man. Bad decision in a film that contains few good ones / Roustaee treats “Woman and Child” as a tragedy, showing how everything Mahnaz does to make life better for her family seems to take them in the opposite direction. The relationship with Hamid hardly seems like a love story, but turns sour when Hamid meets Mahnaz’s much younger sister Mehri (Soha Niasti) and rethinks his proposal. In theory, one could blame Iranian society for providing so few pathways for someone of her gender, age and class, but Mahnaz has no power to change the system, so she’s left swinging at anyone within reach. In other words, if you can’t challenge the Man, then you’ll have to settle for going after the men who are oppressing you. / After Aliyar’s accident, Mahnaz lashes out, ramming her car into Samkhanian, who suspended him at school. She turns vindictive toward Hamid, who’d been charging homeless families to sleep in his ambulance, threatening to destroy his business. And in a scene of anti-patriarchal fury the likes of which Iranian cinema seldom allows, she all but murders her father-in-law after discovering how he’d used a belt to whip Aliyar without her permission. Mahnaz is woman, hear her roar. And yet, none of her actions makes the slightest sense, while the men still have the upper hand: They can lodge a complaint and have her deprived of custody / What sets Roustaee’s previous films apart is the way he collapses the distance between Iranian culture and the Western world. His style — with its dynamic camera, efficient editing and plot-driven storytelling — feels much closer to American studio movies, compared to the relatively allegorical approach of other Iranian directors looking to critique the regime without signing their own death warrants. While that should make “Woman and Child” more relatable, the psychology simply doesn’t add up. Instead of kinship, audiences are likely to feel confusion, as Mahnaz behaves in increasingly self-destructive, irrational ways en route to an ending that provides relief, but no real resolution.

Peter Bradshaw, a la crítica per a The Guardian, li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: A strange, sad, sombre movie from Iranian director Saeed Roustaee whose last entry at Cannes was the family drama Leila’s Brothers in 2022. This is a story about the randomness of life in the big city, a melodramatic convulsion of grief, rage and pain which has a TV soap feel to its succession of escalating crises. Like Leila’s Brothers, it is about the entitlement of Iran’s menfolk, and how a man – however shiftless, casual and low-status – can somehow pull rank on a woman in the marriage market / (..) It is a little overwrought, though carried by the forthright performances.

Més ressons de la projecció del filmDiego Lerer, crítica per a Micropsia | Fabien Lemercier, crítica per a Cineuropa | Gianluca Arnone, ressenya per a Cinematografo | Damon Wise, la ressenya per a Deadline |

FOTO: “Resurrection” (Les Films du Losange).

De Bi GAN, “Resurrection” / “Kuang ye shi dai”.

Producció: Xina, França. Any: 2025. Durada: 2h40.

Sinopsi: L’any 2068, una dona es desperta d’una operació cerebral i es troba que és l’únic ésser viu en un món en ruïnes, llevat d’un biònic mig home, mig robot. Cada vespre, com Scheherazade, somia una història per a ell, un conte metafòric que relata gairebé un segle de solitud per a la Xina. Al final de les seves històries, ha de triar: tornar al món real o quedar-se sola amb aquest ésser biònic, per a qui ha començat a tenir sentiments reals.

Amb: Shu Qi, Jackson Yee, Mark Chao, Li Gengxi, Huang Jue, Chen Yongzhong.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | En aquest blog, més informació: Competició.

Ressons de la projecció del film:

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara: Celebració total del cinema / (..) també té segell d’aprovació de la censura, però en aquest cas de la xinesa [:] “Resurrection”, el retorn de Bi Gan després de l’aclamada Llarg viatge cap a la nit, és un exercici impressionant de cinema total i ambició artística. En dues hores i mitja, la pel·lícula recorre la història del segle XX en cinc segments molt diferents sempre protagonitzats per Jackson Yee en papers diferents. El resultat és una celebració del cinema aclaparadora, un torrent d’idees, textures i emocions estètiques que van de l’homenatge al cinema mut a l’estil de Guy Maddin, al ‘neonoir’ estilitzat que tan bé domina el director.

Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico: Bi Gan fa una altra exhibició de múscul artístic amb ‘Resurrection’ / Després de veure la segona pel·lícula del prodigi Bi Gan, l’idil·li noir “Llarg viatge cap a la nit” (2018), l’espectador sortia del cine demanant-se si realment l’havia vista o més aviat l’havia somiada. I aquesta capacitat de l’art per a l’evocació onírica és precisament l’assumpte central del nou treball del xinès, “Resurrection”, una aclaparadora exhibició de musculatura creativa que repassa un segle de la Xina i, en el procés, reflexiona sobre un segle de cine. Presentada ahir en la competició de Canes, la pel·lícula funciona com a reivindicació de la capacitat única del setè art –quan parlem de Bi Gan, utilitzar aquest terme és del tot pertinent– per donar-nos accés a una cosa tan necessària com somiar, i d’elegia pel que perdem si permetem el declivi d’aquest art. És una de les millors pel·lícules presentades a concurs aquest any, i la que per temàtica i envergadura té més formes de Palma d’Or.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: A la salida de la proyección de Bi Gan puede parecer lógico preguntarse si la película que hemos visto es una fábula distópica o una pieza de orfebrería que reivindica la fuerza y la pasión del cine como aquel medio de expresión que atravesó toda la memoria del siglo XX. [/] El cineasta chino Bi Gan realiza una película de una gran espectacularidad y virtuosismo visual. Se trata de una compleja superproducción en la que la imagen parece llegar al límite de las experimentaciones formales realizadas previamente en dos obras de culto como “Kaili Blues” y “Largo viaje hacia la noche”. [/] “Resurrection” sigue los desplazamientos de un hombre durante un siglo de sueños, persigue los movimientos de alguien que se encuentra perdido en una sociedad -nuestro mundo postpandémico?- en el que nadie puede llegar a soñar. Los únicos que sueñan son los ‘fantasmers’ que han conseguido evadirse de lo real y encuentran su refugio en un entorno en el que las ilusiones y los delirios del opio llevan hacia los horizontes de unas ficciones en las que lo imaginado se impune a lo real, en la que los relatos nos reflejan alguna cosa de ese paraíso perdido de los sueños. Un ‘fantasmer’ está perdido entre diferentes sueños mientras una mujer -que asume el punto de vista del relato- intenta entrar en sus sueños para socorrerlo. // “Ressurrection” es una película formada por cinco sueños en el que transitan figuras monstruoses, mujeres vampiro, mafiosos de las triades. Cada uno de los sueños que nos propone Bi Gan es un viaje hacia los espacios más recónditos de un cine en el que se han refugiado los ‘fantasmers’ y con el que Bi Gan recrea modos de representación de la vieja historia del cine, modos que atañen a la forma de utilizar la camera, a los géneros cinematográficos y al uso de los formatos. [/] En el primer segmento de la película Bi Gan penetra en el cine mudo, a partir de la conciencia clara de sumergirse en el origen, en la imagen de un regador regado que va a volver como signo de ese tiempo de inocencia del cine, en el que tal como afirmo Jean Renoir, todas las películas podían ser bellas porque eran las primeras. En este espacio aparece un monstruo que oculta ese deseo de sueño, hay enigmas perdidos y una especie de embalsamamiento del tiempo. [/] El segundo fragmento nos lleva a un mundo cubierto por la niebla en el que las bandas de mafiosos se baten entre elles, como si estuvieramos ante una ficción de los años veinte en el que un policía persigue a un asesino que se dedica a perforar las orejas de sus víctimas. Bi Gan nos propone otros desplazamientos, entre ellos a un templo budista nevado en la que la estatua del buda aparece resquebrajada y donde residen los espiritus. También entramos en la historia una niña que conoce extraños trucos de magia olfactiva hasta que en la parte final el cineasta chino vuelve a viajar hasta el final de la noche para mostrarnos a una mujer vampiro que persigue a su futuro amante en la noche de fin de año del 1999 cuando todo parece llevar hasta el fin. [/] Bi Gan vuelve a jugar, como en sus dos películas anteriores, con el virtuosismo de un maravilloso plano secuencia que atraviesa diferentes espacios claustrofóbicos hasta mostrarnos cómo tras el previsible apocalipsis se produce la resurrección. El nuevo siglo luce con fuerza en un puerto y los dos protagonistas se embarcan hacia nuevos horizontes. [/] Bi Gan cierra la película volviendo al mundo del cine, resucitando a un ser monstruoso y recordándonos donde continúa siendo el refugio de todos los sueños. [/] Bi Gan juega al exceso, a la saturación de formas, de movimientos, pero nos ofrece las imágenes más bellas y perturbantes. Su relato puede parecer en algunas ocasiones naif o confuso, pero hay algo que electriza la mirada a partir de la fuerza estética de unas formas que se imponen y emocionan. Unas formas fílmicas que exploran el pasado del cine a partir de mil referfencias pero que no cesan de proyectarse hacia el futuro.

Diego Lerer, la crítica per a Micropsia: Es un tanto injusto y probablemente vaya en detrimento de los años y años de trabajo de Bi Gan y su equipo para crear los distintos mundos y estilos en los que abreva RESURRECTION, que la premiere de su película sea recién el décimo día del festival de Cannes y dé comienzo más allá de las 22 para terminar a la 1am. Un puede entender cuestiones de lógica festivalera respecto a cuando se programan las películas, pero la demanda de concentración que exige el nuevo film del realizador chino amerita un horario más amable y una prensa menos destrozada. De todos modos –y este es el milagro que prueba aquello de que toda regla tiene excepciones–, la lenta, sutil y enigmática película del realizador de LONG DAY’S JOURNEY INTO NIGHT y KAILI BLUES logra llamar la atención, seducir y hasta sorprender aún en estas complicadas circunstancias / El film funciona como un homenaje a la historia del cine dividido en seis episodios estilística y cronológicamente diferenciados, pero también uno puede pensar que Bi Gan craneó el concepto que los incluye a todos a posteriori, para poder «justificar» varias ideas que tenía para películas relativamente breves. Sea cual fuere el origen de la idea, RESURRECTION ocupará más o menos entre 20 y 40 por episodio (algunos son más cortos y otros más largos) en ir hilando un tanto caprichosamente una historia que impacta más desde lo sensorial que desde lo estrictamente narrativo / El no demasiado claro cartel explicativo que abre el primer episodio –filmado al estilo del cine mudo–, nos dice que en el futuro la humanidad se dividirá en dos grandes grupos: los que viven eternamente y no sueñan, y los que sueñan pero mueren. Y la que cuenta la historia se adjudica la tarea de resucitar a esos que mueren para hacerlos renacer con otro cuerpo, otra vida y sin memoria de lo que sucedió antes. O algo así. Todo eso se conecta, metafóricamente hablando, con el cine, la principal maquinaria de generar sueños de un siglo XX que la película recorre por segmentos / En el primero conocemos al «Fantasmer» –como se llaman estos que prefieren morir antes de dejar de soñar–, una criatura prototípica de los cuentos temibles del cine mudo, entre Frankenstein y Nosferatu, en un escenario construido con todos los recursos del cine silente más elaborado del expresionismo alemán. Interpretado en todos los episodios por un irreconocible Jackson Yee, la criatura es perseguida por una de estas «resucitadoras» (Shu Qi maneja la voz en off pero no son suyos la mayoría de los roles femeninos centrales) que saben que, al hacerlo, pueden garantizar que la cronología del mundo no se rompa. O algo así / El segundo episodio recupera la estética de las películas de espionaje y del cine negro de los años ’30 y ’40 y ahí el renacido Fantasmer –que desconoce su pasado por completo– es acusado de asesinar a un hombre poderoso del lugar. Como casi todos los demás, el desarrollo narrativo de cada segmento es confuso y por momentos hasta difícil de seguir, pero Bi Gan se asegura que el interés corra en paralelo contemplando los detalles estilísticos y los claros homenajes que va incluyendo, como uno que cita de forma muy evidente LA DAMA DE SHANGHAI, de Orson Welles / Ya para algo que evoca los años ’50 o ’60, nos encontramos en el terreno más clásico del drama chino de provincias, entre el relato gangsteril y el retrato campesino/folclórico. Para algo que parecen ser los ’80 la estética se acomoda a la época y el protagonista es el padre de una pequeña niña que hace trucos de magia y se queda con dinero de gente importante y peligrosa. El quinto y más largo consiste en un solo plano secuencia –especialidad de la casa– que transcurre en 1999 y que va mostrando al protagonista, un chico rebelde de la época, escaparse con una joven (Li Gengxi) de la que está enamorado en una estética que tiene bastante de Wong Kar-wai y algo del THREE TIMES, de Hou Hsiao-hsien, también protagonizado por Shu Qi. Son 40 o más minutos fascinantes de ver, en una recorrida que incluye fiestas, peleas, karaokes y la sensación de permanente peligro. Una coda más breve devuelve al film al territorio inicial, de homenaje al cine como creador de sueños y contador de historias / En más de un momento la película puede ser narrativamente ardua de seguir o hasta incomprensible, pero lo fundamental aquí no pasa por hilar cada historia en detalle sino usarlas como conductoras de un viaje estilístico por distintos tipos de cine y de formas de narrar. Bi Gan deja en claro que puede manejar todos los registros que prueba y, a la vez, siendo consciente de que el tipo de cine que hace está en las antípodas de la estética de las plataformas. Su película insiste en homenajear al cine en el cine, aún cuando la última pantalla se vaya destruyendo y los espectadores, uno a uno, desapareciendo. En un contundente plano final, Bi Gan resume su ‘masterclass’ sobre el cine, los sueños y los fantasmas de la manera más angustiante posible. Mostrando cómo el paso del tiempo lo destruye todo y solo queda esperar que eso de la resurrección sea cierto.

Alejandro G. Calvo, a X: DIOS MÍO QUE PELÍCULA HA HECHO BI GAN. QUE LE DEN 7000 PALMAS DE ORO A RESURRECTION. BEST MOVIE EVER

Alexandre Janowiak, a X: Le premier acte de #Resurrection de Bi Gan suit Shu Qi déambuler et explorer le cinéma(tographe), entre Lumière, Murnau, Melies, Wiene, Zeman et d’autres. C’est absolument prodigieux et probablement l’un des plus beaux morceaux de cinéma que j’ai vu de ma vie. #Cannes2025

Sandra Onana i Didier Péron, la ressenya per a Libération: Monstre sous opium, femme-vampire… Le cinéaste chinois raconte l’errance d’un homme à travers un siècle de songes, dans une société où plus personne ne sait rêver. Renversant / La légende entourant “Résurrection” de Bi Gan a été savamment entretenue tout au long d’un processus de fabrication et de production qui semble avoir pris des proportions dantesques, si l’on en juge par le générique de fin digne d’un blockbuster, avec ses centaines de noms défilant à tous les postes imaginables. Le film était à dessein placé en fin de festival, car il n’aurait été terminé qu’il y a quelques jours, reprenant à l’identique la fièvre qui entourait le “2046” de Wong Kar-wai projeté à peu près dans les mêmes conditions tardives en 2004. Bi Gan raconte que le tournage s’est déployé sur plus d’un an, avec des interruptions pour lui permettre de retrouver son souffle et l’inspiration. Cherchant à cumuler tous les handicaps ou challenges, le réalisateur chinois – révélé en 2016 avec l’impressionnant Kaili Blues tourné avec peu de moyens, puis avec le film 3D Un Grand voyage vers la nuit à la sophistication déjà extrême – élabore une grammaire visuelle nécessitant d’importants préparatifs techniques (décor, lumière, mouvement de caméra) mais n’entend pas s’enfermer pour autant dans du story-board, et veut rester ouvert à de possibles improvisations et épiphanies / Honnêtement, on se demande comment on écrit, produit et réalise un tel film alors que tout le monde hurle à la normalisation et aux recadrages des esprits forts. Caprice esthète décadent, folie des grandeurs d’un nouveau visionnaire ayant trouvé des mécènes pour le suivre jusqu’au bout de ces hallucinations, peu importe après tout. Mais on aimerait être la petite souris avec appareil photo qui aurait l’opportunité de shooter le visage des membres du jury à l’issue de la projection de gala, histoire de documenter le résultat tangible de ce gros morceau de cinéma tombé de l’armoire ou remonté du néant, à considérer, digérer, interpréter, juger et peut-être récompenser en foutant en l’air les premières listes ou certitudes griffonnées par Juliette Binoche et son orchestre sur des coins de nappes / “Résurrection”, sans qu’on puisse expliquer pourquoi, est le film dont on avait envie et qu’on avait besoin de voir au moment où il surgit. Œuvre fleuve (2 h 40), mais découpée pour passer à notre insu, presque dans notre dos, façonnée pour nous droguer d’histoires et de personnages sans qu’il y ait là le poids d’une intrigue fonctionnelle pour demander son dû. Trip à laisser filer comme un engin dans la nuit, avec pour fort soupçon qu’il file dans le vide. C’est que le film est strictement fondé sur des climats de fiction plutôt que sur une dramaturgie fiable, et il n’est pas exclu que le récit-cadre d’inspiration SF, assez artificieusement implanté par les cartons et la voix off, ait été décidé en fin de parcours pour ordonner les pièces d’un puzzle tarabiscoté, ou canaliser l’ivresse du cinéaste qu’on imaginerait poursuivre son geste démiurge à l’infini / Ça prétend en tout cas raconter l’errance d’un homme à travers un siècle de songes, dans une société où plus personne ne sait rêver. Seuls les «fantasmers» («rêvoleurs» en VF) savent encore s’évader psychiquement du réel. Ceux-là sont devenus des parias, traqués par une sorte de police du rêve (piste de polar à la Philip K. Dick assez vite abandonnée), et se consument comme des damnés dans cette quête éperdue d’illusions, sans plus les distinguer de la réalité. Emue par le sort de ce voyageur égaré (Jackson Yee, chanteur de boys band superstar en Chine), une femme (mythique Shu Qi) tente de pénétrer ses rêves pour lui porter secours. A partir d’un premier segment tourné à la manière du muet, le film traversera les époques, endossant une multitude de styles, de genres et de supports (de la pellicule au numérique), épousant diverses cadences et couleurs pour revisiter une vaste histoire du cinéma, des balbutiements du cinématographe jusqu’à l’aube de l’an 2000. On y croisera une sorte de monstre de Frankenstein émergeant d’un rêve à l’opium, des atmosphères urbaines glacées où se mutilent des héros de néonoirs, un homme tordu par une rage de dents, visité par un esprit dans un temple enneigé, une gamine formée à des tours de magie olfactifs par un escroc, et une femme-vampire séquestrée par un gangster, le long d’un époustouflant plan-séquence devenu la signature du cinéaste. Le tout forme une anthologie très Leos Carax de microfictions autonomes, laissant le loisir de se désintéresser de l’une pour se raccrocher fiévreusement à une autre, et dénonçant à vue l’artifice de ses masques. Si le détour par le petit théâtre d’ombres primitives et la fantasmagorie foraine (sors de ce corps Terry Gilliam !) fait envisager un instant de quitter la salle en courant, restez ! / Le monde de Bi Gan est saturé de reflets, de vitres et miroirs qu’il faut contempler et briser, à coups de pied ou de revolver. De même que le film s’obsède du motif de l’arroseur arrosé, image matrice du cinéma, il semble que la quête éperdue des personnages dans les intermondes juxtaposés, empruntant ici au baroque d’un Welles, là à l’épure d’un Kurosawa, puis basculant en plein “Blade Runner” ou dans une nuit phosphorescente à la beauté planante d’un Hou Hsiao-hsien (cinéaste de référence de Bi Gan) ne soit qu’une série de feedbacks mentaux où un signe se perpétue en boucle comme une rémanence hypnotique, autant de souvenirs de la maison des morts, du kitch référentiel s’entassant dans un cabinet de curiosité aux couloirs à perte de vue jusqu’au sublime total d’une longue nuit de fin de siècle déposant sous nos yeux écarquillés la simplicité lustrale d’une aube baignée de brume rose.

Peter Bradshaw, la crítica per a The Guardian, en què li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: Fascinating phantasmagoria is wild riddle about new China and an old universe / Bi Gan’s new movie in Cannes is bold and ambitious, visually amazing, trippy and woozy in its embrace of hallucination and the heightened meaning of the unreal and the dreamlike. His last film Long Day’s Journey Into Night from 2018 was an extraordinary and almost extraterrestrial experience in the cinema which challenged the audience to examine what they thought about time and memory; this doesn’t have quite that power, being effectively a portmanteau movie, some of whose sections are better than others – though it climaxes with some gasp-inducing images and tracking shots and all the constituent parts contribute to the film’s aggregate effect / “Resurrection” is, perhaps, a long night’s journey to the enlightenment of daybreak; it finishes at a club called the Sunrise. It is also an episodic journey through Chinese history, finishing at that historic moment which continues to fascinate Chinese film-makers whose movies are a way of collectively processing their feelings about it: New Year’s Eve 1999, the new century in which China was to bullishly embrace the new capitalism while cleaving to the political conformism of the old ways / We are in a kind of alt-reality universe where humans have discovered they can live indefinitely if they do not dream, an activity which burns up humans like a lit candle. Bi Gan leaves it up to us to ponder what that implies for overpopulation / But there is one outlier, one dissident, a man who does dream – he is a sacred monster called the Fantasmer (Jackson Yee) and the paradox is that the Fantasmer’s ecstatic perception of illusions and dreams allows him to reincarnate and resurrect in an exotic variety of lowlife existences at different historic times in the last century – and a woman enters his life. Is it the woman perceiving these events, or is the Fantasmer doing it? / At the beginning of the century, and occupying a kind of antique silent-movie world, he is a white-faced figure like the vampire Nosferatu being tended to by a mysterious woman (played by longtime Hou Hsiao-shen performer Shu Qi). During the second world war he is involved in a violent imbroglio in a mirror shop – shades of Welles’s “The Lady From Shanghai” perhaps – involving a theremin. We flashforward 20 years and our time-travelling itinerant Fantasmer is in a remote and wintry temple where he breaks a Buddha statue and encounters a Spirit of Bitterness / Some decades later, he is a crooked card-sharp who inveigles a little girl into a scam he’s got going against a local gangster and finally we are at the brink of the new century in which the Fantasmer meets another mobster Mr Luo – his vampiric destiny, and the movie’s own visuals, ascend to a new plane / It is a deeply mysterious film whose enigma extends to the title – is what is happening “resurrection” in any clear transformative sense? Or is it just a continuous flickering shape-shifting: the Fantasmer just a pulsating star on the far-reaches of the universe, that might in a few hundred thousand years explode or collapse in on itself? / Asking or answering these questions may not be the film’s point and its riddling quality, combined with its spectacular visual effects, may leave some audiences agnostic – and I myself wasn’t sure about the silent-movie type effects. Yet it’s a work of real artistry.

Federico Pontiggia, a la ressenya per a Cinematografo: C’è un cinese in coma: inopinatamente in Concorso, Bi Gan scodella una Via Crucis per lo spettatore / (..) Il suo, ipse dixit, “mostro cinematografico” vaga per un secolo di storia del cinema, e di Cina, con sei sensi – vista, udito, olfatto, gusto, tatto e la mente – a cui né aggiungiamo un settimo, lo sbadiglio nostro. Il precedente era davvero altra cosa, “Resurrection” è come se fosse antani, una supercazzola nemmeno divertente tra immagini, non ne siamo certi, generate dalla Intelligenza Artificiale e altre, e ne siamo certi, dall’Insipienza Umana / Tafazzismo ad libitum, sperimentalismo senza limitismo, “Resurrection” scodella si schermo un futuro post-apocalittico, laddove una donna fa rivivere – parole grosse – un androide raccontandogli la storia della Cina / Inopinatamente in Concorso, Bi Gan va a tastoni a esplorare i confini tra realtà e immaginazione, (in)perfezionando una stolida e vieppiù ambiziosa odissea sensoriale, laddove fantascienza e poesia, memoria e tecnologia si prendono a braccetto – e, spiace, ci prendono per i fondelli / Meritorio esordiente nel 2015 con “Kaili Blues”, giustamente venerato, se no. Idolatrato, per “Un lungo viaggio nella notte” (2018), il cui piano sequenza 3D di un’ora rimane tra i vertici estetici del Terzo Millennio, con “Resurection” Bi Gan l’ha fatta fuori dal vaso – e la bellissima e sprecata Shu Qi rincara il disappunto.

Més ressons de la projecció del filmCarlos F. Heredero, crònica per a CaimánJessika Kiang, ressenya per a Variety | Damon Wise, la ressenya per a Deadline |

CANNES PREMIÈRE.

FOTO: “Love on Trial” (Mk2).

De Kôji FUKADA, “Love on Trial“ / “Renai Saiban”.

Producció: Japó. Any: 2025. Durada: 2h04.

Sinopsi: La Mai, una ídol emergent del J-Pop, finalment és a punt de tenir el seu gran moment quan s’enamora inesperadament. Però en una indústria traïdora on els joves cantants han de mantenir una imatge d’una puresa impecable, l’amor està prohibit. Quan la seva relació queda al descobert, l’agència de Mai pren mesures dràstiques, arrossegant la parella als tribunals, per la clàusula de “no amor” del seu contracte, llançant-los la vida al caos. Davant d’una màquina implacable, però, els dos amants decideixen lluitar, no només pel seu futur, sinó per defensar el dret més simple i universal: el d’estimar.

Amb: Erika Karata (Mai), Yuki Kura, Kenjiro Tsuda, Kyoko Saito.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Cannes Première | En aquest blog, més informació: Cannes Première.

FOTO: Fanta Kebe i Shirel Nataf, protagonistes de “Ma frère”, en una imatge de la web serie ‘Tu préfères’ (2020), també de Lise Akoka i Romane Guéret ©Arte

De Lise AKOKA i Romane GUERET, “Ma frère“ / “Summer Beats”.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h52.

Sinopsi: París, en un barri obrer del 19è districte. Shai i Djeneba tenen 19 anys i són amigues des de sempre. Una està atabalada per una família nombrosa, atapeïda. L’altra pateix massa soledat. Durant un estiu, com a líders d’una colònia de vacances, lluny de les torres als peus de les quals van créixer, són oficialment responsables d’una tribu de nens d’entre 6 i 10 anys. A l’alba de l’edat adulta, hauran de prendre decisions per créixer i reinventar la seva amistat.

Amb: Shirel Nataf (Shai), Fanta Kebe (Djenebe), Zakaria-Tayeb Lazab, (Ismaël), Mouctar Diawara (Aladi).

A Canes: Festival de Canes – Cannes Première | En aquest blog, més informació: Cannes Première.

SESSIONS ESPECIALS.

FOTO: “L’homme qui a vu l’ours qui a vu l’homme” (© Pauline Maillet –Festival de Canes)

De Pierre RICHARD, “L’homme qui a vu l’ours qui a vu l’homme“.

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h28.

Gènere: Comèdia. Nota sinòptica:: En Grégoire i en Michel no són de la mateixa generació, però els uneix l’amistat, l’amor per la natura i un gran afecte per un ós que s’ha escapat d’un circ. Sinopsi: Un poble del sud de França. En Michel és un noi amb síndrome d’Asperger. Boig per la poesia, contempla el món sense prejudicis i amb una simplicitat desarmant. En Grégoire viu com un ermità en una cabana. Va fugir de la seva família i de la idea de ser un patriarca. Sovint somia amb l’heroi que li hauria agradat ser. Tot i que els separen diverses dècades, en Michel i en Grégoire estan units per una amistat extraordinària, tan capritxosa com inquebrantable. Un dia, un circ proper informa que el seu ós s’ha escapat. Mentre el poble entra en pànic, els dos amics veuen l’oportunitat d’acollir un dels seus al seu món: un fugitiu.

Amb: Pierre Richard (Grégoire), Timi-Joy Marbot (Michel), Gustave Kerven (Nanoche), Louis-Do De Lencquesaing (Christos), Anny Duperey.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Sessió Especial: homenatge a Pierre Richard | En aquest blog, més informació: Sessions Especials.

FORA DE COMPETICIÓ.

FOTO: “La Venue de l’avenir” (Festival de Canes).

De Cédric KLAPISCH, “La Venue de l’avenir” / “Coulours Of Time”.

Producció: França, Bèlgica. Any: 2025. Durada: 2h04.

Gènere: Comèdia dramàtica. Sinopsi: Reunits per l’herència inesperada d’una casa a Normandia, quatre cosins que no s’havien conegut mai abans van a descobrir la història de la seva família. Escorcollant aquesta casa, abandonada des dels anys 40, reconstrueixen la vida de la seva avantpassat Adèle Vermillard, una dona de 20 anys que hi vivia el 1895. El final del segle XIX, un període ric en diversos invents, va veure el naixement tant de la fotografia com del moviment impressionista, que va canviar profundament la pintura. Anant endavant i endarrere entre el 1895 i el 2025, troben en els vestigis del passat allò que els permetrà visualitzar millor el seu propi futur. Tràiler: VOF.

Amb: Abraham Wapler (Seb), Zinedine Soualem (Abdel), Julia Piaton (Céline), Vincent Macaigne (Guy), Suzanne Lindon (Adèle), Paul Kircher (Anatole), Vassili Schneider (Lucien), Cécile de France (Calixte de La Ferrière), Olivier Gourmet.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Fora de Competició | En aquest blog, més informació: Fora de Competició i Mitjanit.

Ressons de la projecció del film:

Aurore Engelen, la crítica per a Cineuropa: Cédric Klapisch once again demonstrates his talent for ensemble dramatic comedies, reflecting lightly and sincerely on the present and history / Surprising as it may seem, Cédric Klapisch has presented a film at the Cannes Film Festival for the first time in his 30 years of career. Colours of Time , his 14th feature, had its world premiere in the Official Selection, out of competition. It’s a belated but welcome recognition for a film that pays sincere tribute to artists of the image, whether painted, photographic or moving, setting its story at the heart of a journey through time that brings together our own era and the end of the 19th century / It all begins at the Orangerie, in front of the Water Lilies, the unwitting stage for a little contemporary pop masquerade, a photo shoot for a clothing brand where they plan to change the colours of the monumental work in post-production to enhance those of the dresses. From the outset, the French filmmaker’s mischievous tone is evident, as he doesn’t hesitate to use archetypes to sketch his era, flirting with cliché but with such sincerity that it delights rather than annoys. While we wait to meet up with Claude Monet, the story takes us to meet the (very) many descendants (including our young photographer, played by Abraham Wapler) of Adèle Meunier (Suzanne Lindon), a young woman born in 1873, who have come together over a question of inheritance around a dilapidated house where a few photos are yellowing and a strange painting is gathering dust. While a delegation of cousins (including Abraham Wapler, Julia Piaton, Vincent Macaigne and Zinedine Soualem) is appointed to begin talks with the town council, which wants to buy the land to build an eco-parking site, we travel back in time with Adèle, in her early twenties, who leaves her home province to travel to Paris to find her mother, whom she has never met. On the boat on the Seine, she meets Anatole (Paul Kircher) and Lucien (Vassili Schneider), painter and photographer, who have also come to try their luck in the capital. Before their amazed eyes was a postcard Paris, a glorious panorama dominated by the brand new Eiffel Tower. These up-and-coming young people were living through a period of technological upheaval. Photography was in its infancy, and cinema was just beginning to appear, but it was the paintings of the Impressionists that changed their vision of the world. These were artistic expressions that strove to capture the moment, transforming the fleeting into eternity and making it part of history / “With you young people, everything moves too fast these days,” says the coach driver driving Adèle to the station. Since then, everything has changed, and nothing has changed, Klapisch and his faithful screenwriting partner Santiago Amigorena, who co-wrote Le Péril Jeune thirty years ago, seem to be telling us mischievously. From this first film, we once again find the authors’ love and tenderness for young people, their ability to always be on the move, to be open to change, to project themselves into the future without resistance. Aided by his charismatic cast of promising young actors, Klapisch does not attempt to mimic this energy, but celebrates it. While it is regrettable that the characters “in the present” are sometimes trapped in stereotypes, that some of the dialogue is a little overdone, or that some of the sequences are clumsy, the fact remains that Colours of Time, in addition to its touching family stories, offers a resolutely playful and feel-good reflection on the notion of modernity, an assertive entertainment that revels in the kitsch aesthetics of postcards and Impressionist masterpieces, and that also expresses the filmmaker’s admiration for artists and pioneers (..).

Més ressons de la projecció del filmGianluca Arnone, la ressenya per a Cinematografo |

UN CERTAIN REGARD.

FOTO: “Testa o croce?” (01 Dist.)

D’ Alessio RIGO de RIGHI i Matteo ZOPPIS, “Testa o croce?” / “Heads or Tails?” / “Pile ou face?”/ [traducció: Cara o creu?]

Producció: Itàlia, EUA. Any: 2024. Durada: 1h47.

Sinopsi: A principis del segle XX, l’espectacle del Far West de Bufflo Bill arriba a Itàlia, venent el mite de la frontera americana i despertant la imaginació de la Rosa, una jove atrapada en un matrimoni sufocant amb un terratinent poderós i violent. Quan un rodeo entre cowboys americans i ‘butteri’ italians acaba en tragèdia, la Rosa fuig amb en Santino, l’atrevit genet local que ha derrotat els americans. Però en un món on la justícia es ven al millor postor, el mateix Buffalo Bill, entre d’altres, s’uneix a la cacera de recompenses per en Santino. El somni de llibertat de la Rosa topa llavors frontalment amb el pes de la realitat i, com en qualsevol bona balada de l’oest, el destí acaba jugant el seu paper.

Amb: Nadia Tereszkiewicz (Rosa), Alessandro Borghi (Santino), John C. Reilly (Buffalo Bill), Peter Lanzani, Mirko Artuso, Gabriele Silli, Gianni Garko.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Un Certain Regard | En aquest blog, més informació: Un Certain Regard.

Ressons de la projecció del film:

Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia: Uno de los subgéneros que subieron al calor de los cambios culturales de los años ’60 fue el del neo-western o anti-western, películas que transcurrían en épocas no necesariamente ligadas a las originales de las historias clásicas del Oeste y que se organizaban más como ecos o reflexiones sobre aquellas experiencias. Es la época de los ‘travelling shows’, en la que los hechos oscuros y violentos de la conquista del Oeste pasaron a transformarse en mitos y leyendas popularizadas, a veces, por sus propios protagonistas, que hacían un negocio a partir de vender (y agrandar) sus supuestas hazañas. Entre los varios films que trabajaron ese concepto está el de BUFFALO BILL AND THE INDIANS, de Robert Altman –que reformulaba políticamente el concepto de esos shows– y BRONCO BILLY, de Clint Eastwood, que lo llevaba al tiempo presente / En TESTA O CROCE? («Cara o cruz», en castellano), lo que la dupla de realizadores italianos Alessio Rigo de Righi y Matteo Zoppis hacen es llevar esa mitología del western reflexivo del siglo XX a Italia. No es un ‘spaghetti western’ en el sentido de que la película no incorpora rasgos estilísticos de ese género que, si bien se filmaba en Italia o España con estrellas y directores de esos países, transcurrían por lo general en los Estados Unidos, aunque sí suma algunos rasgos politizados que algunos films de aquellos tenían. En cierto sentido, la película es también un recorrido, a modo de paneo, por la historia misma del género, del clasicismo del primer episodio a los desvíos formales y narrativos que tiene luego y que lo llevan directamente a zonas surreales / Todo empieza con un hecho supuestamente histórico, digamos que real. Buffalo Bill Cody (el actor estadounidense John C. Reilly, que funciona ocasionalmente a modo de narrador) llevó realmente su show de variedades del Oeste a Europa y varias veces paró en Italia. Dice la leyenda –esas que los realizadores toman habitualmente en sus películas, de BELVA NERA aREI GRANCHIO, pasando por IL SOLENGO— que en uno de esos show aceptó una apuesta de parte de cowboys italianos para ver quien ganaba en una competencia de doma y fueron, sorpresivamente, los butteri de la Toscana los triunfadores. A partir de ese mito, los realizadores construyen una trama con aventuras, fuga, romance, escapes, persecuciones y acción / (..) Historia de amor, repaso por los modos del western, reversión de la historia italiana en códigos genéricos, TESTA O CROCE? propone un recorrido por los distintos formatos del género desde una perspectiva propia. Los paisajes no son los clásicos del western –hay más llanuras que desiertos o montañas–, hay más verborragia que la que tienen los clásicos ‘silent type’ del formato y hay un romance con la aventura que le da un cierto lirismo y poesía a la propuesta. Western reflexivo, romántico, lanzado y sucio, un poco MC CABE Y MRS. MILLER, de Altman; otro tanto GIÚ LA TESTA, de Sergio Leone y con un poco del revisionismo histórico político de la época de los combativos intentos de unir el país, la película de Alessio y Matteo sigue construyendo una sólida y enigmática filmografía en la que la realidad y la fantasía, el cine y la vida, la mitología y la verdad se mezclan de formas inesperadas.

Camillo De Marco, a la crítica per a Cineuropa: Once upon a time there was the Wild West, and a 1976 film by Robert Altman called “Buffalo Bill and the Indians or Sitting Bull’s History Lesson”, in which Paul Newman played the legendary scout William Frederick Cody, travelling with the “Wild West Show” which explored the Frontier myth. Altmann’s revisionist western proposed a demystifying reflection upon the founding myths of this epic American story. It was the same idea which fuelled Marco Ferreri’s grotesque satire Touche Pas À La Femme Blanche that same year, which saw Michel Piccoli playing a sacrilegious Buffalo Bill in a surreal version of the Battle of Little Bighorn set in the vaults of Rome’s Porta Maggiore. With just a few degrees of separation from these movies comes the third millennium anti-western, Heads or Tails? , directed by Alessio Rigo de Righi and Matteo Zoppis among the dunes of Circeo National Park, 100km from Rome (..) / “Heads or Tails?” looks back to the early twentieth century when Buffalo Bill arrived in Rome with his travelling show. He’s played by the magnificent John C. Reilly, who was the protagonist of another post-western directed by a European filmmaker, The Sister Brothers , by Jacques Audiard (which sits at another degree of separation from these movies). In the show, while scalping Indian chief Yellow Hand, the national actor-hero extols the “land of opportunities” where everyone is free to become whomever they wish. Italy has been united for several decades at this point and, with the arrival of steam, the new rulers are the railway builders, such as police chief Rupè (Gianni Garko, who’s now 90 years old with leading roles in numerous spaghetti-westerns under his belt). His despotic son Ercole Rupè (Mirko Artuso) throws down a challenge to Buffalo Bill: a contest between his cowboys and the Italian ‘butteri’. The tournament is won by Santino, with Alessandro Borghi basing his character more on Terence Hill in Enzo Barboni’s spaghetti westerns than on Sergio Leone’s Clint Eastwood. And when Rupè’s young French wife, Rosa (Nadia Tereszkiewicz), shoots her husband and runs away with Santino, the police chief puts a bounty on the killer ‘buttero’ and “kidnapper” / Partly accompanied by a voice-over delivered by Buffalo Bill, who’s responsible for returning both with the lady and with Santino’s head (a direct link to Sam Peckinpah’s legendary movie “Bring Me the Head of Alfredo Garcia”), the film proves picaresque. Rosa is in love with Santino – “you have bright eyes and a light heart” – and her mind’s set on the American dream across the sea. But these lovers on the run still have a number of obstacles to overcome. Such as an encounter with a group of revolutionaries led by an exiled Argentine man (Peter Lanzani) who’s rebelling against the oligarchs (see A Fistful of Dynamite by Sergio Leone). Santino turns out to be a skilled troubadour as he sings about his own deeds and assumes responsibility for his evil master’s homicide, becoming an unwitting hero. After a classic train heist, he ends up in a cell with Giovanni, aka Zecchino (lit. “Gold Coin”), played by Gabriele Silli (the protagonist of the directors’ first feature, The Tale of King Crab ). There’s a sense of continuity with this film, given the directors’ obvious intention to cross-fertilise epic tales from both shores of the Atlantic Ocean, traditions and legends which are often passed down through popular ballads / (..)  Easy-going and irreverent, and overflowing with passion for film as a timeless medium to be manipulated, “Heads or Tails?” entertains whilst also warning us that freedom comes at a price and that power has no tolerance for those who try to take it for themselves, which might even cost them their heads.

Valerio Sammarco, a la ressenya per a Cinematografo: Alessio Rigo de Righi e Matteo Zoppis giocano ancora col western e il picaresco. Buono ma non superbo come Re Granchio, bravi Nadia Tereszkiewicz e Alessandro Borghi / “Un vero cowboy ha il cuore di un uomo e l’innocenza di un ragazzo” / (..) [Alessio Rigo de Righi e Matteo Zoppis] tornano dunque sulla Croisette quattro anni dopo Re Granchio, allora selezionato dalla Quinzaine. E lo fanno con un film che ancora una volta guarda al western e al picaresco, che mescola linguaggi – di parola, di sguardo – e che ragiona sulle molteplici sfumature di una storia, sulle infinite possibilità che ha di variare a seconda di chi, e di come, la tramanda. O di quale sia la convenienza nel raccontarsela in un certo modo… / (..) Più propensi ad una narrativa meno affidata alla trasfigurazione dell’epica come nel film precedente, Rigo de Righi e Zoppis non perdono però l’afflato lirico e terragno, richiamano Gabriele Silli (allora protagonista) per affidargli il ruolo dell’ambiguo Zecchino e ribaltano strada facendo la percezione sulla figura di Santino, sulla testa del quale in seguito all’omicidio del padrone (che non ha commesso lui…) pende una grossa taglia / E proprio per questo viene assurto a emblematico eroe da un gruppetto di anarchici insurrezionalisti. Dov’è dunque la verità? E la giustizia che dovrebbe assicurarla? / Dubbi da far perdere letteralmente la testa, per poi metterci una ‘croce’ sopra.

FOTO:  “Karavan” (Alpha Violet).

De Zuzana KIRCHNEROVÁ, “Karavan“ / “Caravan”.

Producció: Txèquia, Eslovàquia, Itàlia. Any: 2025. Durada: 1h40. Òpera prima.

Sinopsi: L’Ester, de 45 anys, ha dedicat la seva vida a cuidar del seu fill David, que té síndrome de Down i autisme. El seu vincle és intens, però també ho és el seu esgotament. Mentre visiten uns amics a Itàlia, les tensions augmenten: el comportament d’en David inquieta la llar i els demanen que dormin en una caravana. Aquella nit, l’Ester se’n va. A la vella autocaravana que serpenteja pel sud d’Itàlia, l’Ester s’atreveix a voler més de la vida. Però en David també comença a canviar: s’obre gradualment al món i a la Zuza, una vibrant rodamón que es converteix en la seva companya. Junts, el trio descobreix una alegria fràgil, un nou ritme i la possibilitat de llibertat.

Amb: Anna Geislerová (Ester), David Vodstrčil (David), Juliana Oľhová (Zuza), Jana Plodková, Mario Russo, Giandomenico Cupaiuolo.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Un Certain Regard | En aquest blog, més informació: Un Certain Regard.

Ressons de la projecció del film:

Eulàlia Iglesias, a la crònica per a Caimán: La primera película de la directora checa Zuzana Kirchnerová, “Karavan”, presentada en Un Certain Regard, conecta inevitablemente con Qui brille au combat de Joséphine Japy, vista en Sesiones especiales. Nos encontramos ante otro retrato de la experiencia de convivir con un menor con discapacidad intelectual inspirado en la propia vida de la cineasta, que aquí se proyecta en Ester (Ana Geislerova), una madre en la cuarentena y su hijo, David (David Vodstrcil), un muchacho no verbal. Ambos filmes también comparten la voluntad de representar esta cuestión desde lo íntimo más que desde lo social, sin estigmatizar a los menores dependientes y dejando atrás tanto el dramatismo como la conmiseración por las respectivas madres. Pero, si la película de Japy se sitúa en un entorno privilegiado y se articula desde esa elegancia sobria y la estabilidad que se le suponen a una cierta clase social, “Karavan” en cambio es un film mucho más a flor de piel que transcurre por los márgenes de la sociedad, el lugar al que en cierta manera se condena a esta madre con situación económica precaria con un chaval que no se comporta según las normas sociales / Reconocida con el primer premio de la Cinéfondation en 2009 por su corto “Bába”, Kirchnerová confiesa la influencia del cine de Agnès Varda y sobre todo de “Sin techo ni ley” (1985) en su primer largo (..). “Karavan” dibuja así la formación de una familia alternativa que sale adelante a base de trabajos precarios y apoyo mutuo. Por el camino, la película se mueve por la trastienda rural del sur de Italia, un paisaje natural y social alejado de las imágenes de postal propias de este país. Kirchnerová apunta a esta posibilidad de una vida alternativa sin romantizarla: la precariedad y la falta real de soporte para Ester y David complica inevitablemente las cosas. La película no deja de transmitir una cierta luminosidad a través de esta experiencia de la vida más espontánea y cotidiana: las interacciones con los chicos del lugar en la playa, el goce sexual de Ester en sus relaciones esporádicas, la conexión inesperada aunque frágil entre las dos mujeres… El tramo final responde a un recurso un tanto desgastado en estos escenarios, el de la desaparición del joven protagonista que desemboca en un reencuentro catártico. Pero “Karavan” apunta a una directora con sentido y sensibilidad en el retrato de una mujer errante y una experiencia alternativa de la maternidad.

Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: Zuzana Kirchnerová, ganadora del premio de la competencia Cinéfondation en el Festival de Cannes 2009 por su corto “Bába”, apela en su primer largometraje a su propia experiencia como madre de un niño con síndrome de Down y autismo. Pero, más allá de esa inspiración personal y del evidente conocimiento del tema, “Caravan” se aleja por completo de cualquier atisbo documental para abrazar de lleno la ficción / (..) La película, llena de enredos y desventuras, no tiene miedo de meterse con cuestiones como la sexualidad tanto de ella (que tiene escarceos y encuentros íntimos con un par de campesinos) como -quedó dicho- del propio David / La sinopsis del film habla de “viaje transformador” y cualquier lector o lectora podría imaginar una historia manipuladora, golpebajista y demagógica. Por suerte, Kirchnerová se aleja de esos peligros y tentaciones para construir un relato marcado por lógicas contradicciones (la responsabilidad vs. la necesidad de la rebeldía) y que en buena parte de su poco más de hora y media transita ciertas zonas inquietantes y provocadoras, pero jamás manipuladoras. En la capacidad de observación, la autenticidad, la sensibilidad, la sutileza y el recato residen los principales méritos de este más que digno debut en el largometraje de Kirchnerová (..).

Més ressons de la projecció del filmCatherine Bray, la ressenya per a Variety |

LA CINEF -competició de curts d’escoles de cinema-.

Programa 4:

FOTO: “Talk Me” (Festival de Canes).

De Joecar HANNA, “Talk Me

Escola de cinema: NYU, EUA. Any: 2025. Durada: 0h19. Nota: parlat en part en català.

Sinopsi: En un món on les paraules substitueixen la intimitat, un foraster d’un poble espanyol ha d’escollir entre un matrimoni sense amor i la promesa d’una veritable connexió amb una ànima bessona. Vídeo: Tràiler.

Amb: Joecar Hanna, Melanie Smith, Carlos Gorbe, Albert Carbó.

A Canes: Festival de Canes 2025 – La Cinef | En aquest blog, també: El noi criat a València que té un curt seleccionat per la Cinef del Festival de Canes | Cinema AMB català al Festival de Canes 2025I més informació: La Cinef.

FOTO: “Qui sait en mars” (Festival de Canes).

De Mikkel Bjørn KEHLERT, “Qui sait en mars” / “Måske I Marts”.

Escola de cinema: “Super16”, Dinamarca. Any: 2025. Durada: 0h24.

Sinopsi: En algun lloc del camp danès, una casa espera el seu comiat. Una família aguanta la respiració. I alguna cosa se li escapa. Vídeo: Tràiler.

Amb: Michael Brostrup (Aksel), Noa Viktor Risbro Hjerrild (Allan), Petrine Agger (Ingeborg), Siff Vintersol (Lene).

A Canes: Festival de Canes 2025 – La Cinef | En aquest blog, més informació: La Cinef.

FOTO: “My Grandmother Is a Skydriver” (Festival de Canes).

De Polina PIDDUBNA, “My Grandmother Is a Skydriver” / “Ma grand-mère fait du saut en parachute”.

Escola de cinema: Filmuniversität Babelsberg Konrad Wolf, Alemanya. Any: 2025. Durada: 0h13.

Sinopsi: A l’Àsia Central dels anys seixanta, l’Alfyia, una noia que combina estudis d’obstetrícia i paracaigudisme, rep una trucada de la seva néta Polina de l’any 2022. Enmig de la invasió d’Ucraïna, la Polina intenta recuperar la seva identitat i trencar amb el trauma generacional. Vídeo: Tràiler.

Film d’animació, amb les veus de: Polina Piddubna (Polina), Mahla Mosahaneh (Alfyia).

A Canes: Festival de Canes 2025 – La Cinef | En aquest blog, més informació: La Cinef.

FOTO: “First Summer” (Festival de Canes).

De HEO Gayoung, “First Summer”.

Escola de cinema: KAFA, Corea del Sud. Any: 2025. Durada: 0h30.

Sinopsi: La Yeongsun prefereix anar a la missa pel seu amic difunt, Haksu, més que no pas anar al casament de la seva néta. Vídeo: Tràiler.

Amb: Heo Jin (Yeongsun), Jeong Ingi (Haksu), Shin Miyoung (Seoni), Kim Mi-Hyang (Deokhui), Jang Gyeongho (Gyeongcheol), Lee Kum-Ju (Seokyun).

A Canes: Festival de Canes 2025 – La Cinef | En aquest blog, més informació: La Cinef.

18.00h Palmarès de la Cinef 2025.

QUINZENA DELS CINEASTES.

FOTO: “Yes” (Les Films du Losange).

De Nadav LAPID, “Yes!” / “Oui!” / “Kent!”.

Producció: Israel, Xipre, França, Alemanya. Any: 2025. Durada: 2h29.

Sinopsi: Israel l’endemà del 7 d’octubre. En Y., un músic de jazz precari, i la seva dona Jasmine, una ballarina, lliuren el seu art, la seva ànima i el seu cos al millor postor, portant plaer i consol al seu país sagnant. Aviat, a en Y. li fan un encàrrec de la màxima importància: posar música a un nou himne nacional.

Amb: Ariel Bronz, Efrat Dor, Naama Preis, Alexey Serebryakov.

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 | En aquest blog, més informació: Quinzena-llargs.

Ressons de la projecció del film:

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: “Si Dios existe, no tiene perdón”, afirma de forma contundente Jasmine una mujer que vive en un estado de angustia permanente de sentirse artista, judía y residente en Tel Aviv, desde donde actúa el régimen que está aniquilando Gaza. La frase resume perfectamente el tono blasfematorio de la última película de Lapid,” Yes”. [/] Después de haber realizado acto de apostatía frente al estado de Israel en “Synonimes” y haber gritado hasta ahogarse con contra el sinsentido político en “La rodilla de Ahmed”, Lapid vomita. En “Yes” saca la bilis bajo la forma de una gran performance, cargada de salidas de tono, jugando con una clara tendencia al desequilibrio para llevarlo todo hasta el límite. [/] La presencia de “Yes” en la Quinzena es todo un acontecimiento en un momento en que Israel está cortando las ayudas financieras para el cine de autor y cada vez es más frecuente no poder ver la obra de los grandes directores críticos con el régimen, desde Amos Gitai hasta Avi Mograbi // “Yes” tiene un punto de inspiración insólito: una canción clásica del repertorio israelí que celebra la fraternidad entre los hombres durante la guerra de independencia. El día después de la masacre 7 de octubre la canción fue transformada y manipulada hasta convertirse en un himno a la rabia. Lapid utiliza este hecho como pretexto argumental para contarnos una versión del mito de Fausto, cuando el régimen pide a un músico -Y músico de Jazz- que componga una nueva letra de la canción y dé forma a un himno que ensalce la destrucción. Lapid artícula desde el extremo lo que el mismo define como una tragedia musical. [/] El músico Y -un nombre en el jazz de su país- junto con su mujer Jasmine -una bailarina reconocida en su país- deciden llevar a cabo un acto de sumisión al derivar su arte hacia el régimen. La cuestión esencial reside en que significa para un artista decir Sí, en el interior de un país en el que se está sembrando el odio y en el que hay un claro sentimiento de derrota. [/] Lapid divide la película en tres partes. En la primera vemos una especie de happening en el que los dos personajes tienen un hijo nacido el 8 de octubre y empiezan a cuestionar qué significa vivir en su país y en qué consiste el exilio interior de quienes viven en Tel Aviv, aborrecen la política, pero han de sobrevivir sabiendo que ellos también están señalados por haber consentido. La segunda parte describe un viaje desde el mar muerto hasta la frontera con Gaza en la que Y reencuentra a una antigua amante. Desde un mirador lejano ven el polvo que levantan las bombas, ante una guerra calcinada. La última parte habla de la idea de aceptación como muerte moral. [/] Aceptar el pacto mefistofélico, los artistas lamen las botas de los poderosos, mientras que el exilio vuelve a convertir al judío en un eterno errante sin destino. Los tres movimientos que componen esta tragedia musical están atravesados por la rabia, por la necesidad de combatir contra todo, de dejar claro el contrasentido que implica aceptar su propia identidad judía.

Peter Bradshaw, la crítica per a The Guardian, li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: A fierce satire of Israel’s ruling classes, radioactive with political pain / Nadav Lapid’s brilliant, showy set-pieces present a caricature of decadence and heartlessness in a society haunted by 7 October / Nadav Lapid’s “Yes” is a fierce, stylised, confrontational caricature-satire that invites a comparison with George Grosz, dialled up to 11 in its sexualised choreography and almost radioactive with political pain. With icy provocation, Israel’s ruling classes are presented as decadent and indifferent to the slaughter and suffering of Gaza. But the film is also in some ways a sympathetic study of a people haunted by the antisemitic butchery of 7 October / It is inspired by the activist group Civic Front, which after 7 October released a new version of Haim Gouri’s classic song Hareut, or Fellowship, with jarring new lyrics calling for wholesale extermination in Gaza. A fictional version of this song features here, with lyrics about attacking the bearers of the swastika (as in the original) but also presents its audience with slick equivalence: the “Nazi” gotcha-comparison is levelled at Israel in a way that it isn’t at other countries. There is an odious Russian fintech bro here, commissioning jingoistic, nationalistic music; the suggested equivalence between Putin and Israel is presented without subtlety, although subtlety is maybe beside the point. One fourth-wall breaking scene has one man list the people who are supposedly anti-Israel: the BBC, CNN, the New York Times – and then turn furiously and directly to the camera: “… and you too are anti-Israel / Y (Ariel Bronz) is a musician and composer married to Yasmin (Efrat Dor) whose family’s money and connections promise a comfortable future for them both and their year-old baby in Tel Aviv. They are enjoying an almost frantic high life of partying, booze and drugs, amid people who want to affirm their reality, to show the world and each other that they are not to be cowed by terrorism and by those who want what they wanted before 7 October – an end to the state of Israel / But Y is traumatised by the recent death of his mother and the reality of the family’s cramped conditions in a tiny flat. He composes a new, aggressively anti-Gaza song, apparently with the patronage of a wealthy Russian (played by Aleksei Serebyakov) and, brought to the edge of some profound emotional breakdown by the strain of processing the agony of 7 October and – perhaps – by the suspicion that the response is futile vengeance, Y abandons his family and heads off to reconnect with his old lover Leah (Naama Preis). Leah, a translator with access to restricted official documents, can give him the authentic details about the 7 October atrocity – details that Y simultaneously fears and demands. And he is seized with a desire to scream his poem, cruelly or cathartically, from Golani Hill, otherwise known as the Hill of Love, which overlooks Gaza City itself / As before with Lapid, there are brilliant, showy set-pieces: the opening party scene is a marvel of extremity and nightmarish jaded sensuality. The point is evidently to suggest their heartlessness and solipsism – although this approach is not as powerful as the more plausibly real scenes showing Y with Leah. As one character says: “You are devastated by what it is to live in Gaza, but you don’t know what it is to be Israeli.” It is a paradox within which this film lives.

Luc Chessel i Elisabteh Franck-Dumas, ressenya per a Libération: «Yes», la charge survoltée de Nadav Lapid contre la société israélienne / Dans un long métrage épuisant et courageux, le cinéaste israélien produit en temps réel la satire féroce d’un pays ivre de vengeance / ‘Lalada-di-dada-dada…’ Le refrain entraînant et irritant de l’eurodance dégénérée de ‘Be My Lover’ de La Bouche résonne sans jamais s’arrêter sur une fête décadente blindée d’officiels israéliens, alors que la caméra virevolte dans tous les sens entre le buffet et la piscine, à l’unisson d’un couple lancé dans une danse frénétique, inquiétante d’être trop enthousiaste, fun jusqu‘à l’atroce. Le nouveau film de Nadav Lapid vient de commencer, et “Yes” (“Oui” en français, “Ken” en hébreu) semble décidé à nous en mettre non seulement plein la vue, mais aussi plein la gueule, voire à nous la plonger de force dans un saladier de punch glacé. Comment faire du cinéma sous le fascisme, sous l’horreur ? La question n’est pas théorique ou historique mais urgente, surtout pour un cinéaste israélien filmant son pays, après le 7 Octobre, responsable de l’anéantissement de Gaza et du massacre de ses habitants. «J’ai fait un film dans le pays de l’ennemi, qui est ce que mon pays est devenu», déclarait Lapid lors de la première projection à la Quinzaine des cinéastes / Pour un réalisateur aussi ambitieux et en pleine possession de ses moyens que Lapid, auteur de quatre précédents longs métrages s’attaquant déjà violemment au nationalisme et au devenir autoritaire de son pays (Synonymes, ours d’or à Berlin en 2019, le Genou d’Ahed, prix du jury à Cannes en 2021), la question de la possibilité d’un film sous le fascisme, tourné parmi les méchants, est une question de mise en scène, de solutions formelles à une situation hostile, irréconciliable. Son cinéma habitué aux morceaux de bravoure esthétiques et politiques n’était sans doute jamais allé aussi loin dans la rébellion survoltée qu‘avec ce film volontairement rebutant, épuisant, jusqu‘au-boutiste et pas dénué de courage / Qu’un tel étalage de virtuosité, qui en deux heures et demie nous aura autant échaudés que refroidis pour nous laisser totalement exsangues, n’ait pas obtenu sa place en compétition officielle laisse planer un désagréable soupçon de lâcheté sur le Festival. A l’heure où les voix dissidentes israéliennes sont inaudibles, une charge venue de l’intérieur contre les errances d’une société ultra-violente et assoiffée de vengeance aurait pu réaffirmer le fameux rôle de veilleur du cinéma, si souvent revendiqué en ces lieux / A la place, le film a donc été projeté jeudi, en fin de Festival, à la Quinzaine devant une salle comble. Le cinéaste, visiblement fébrile, en a profité pour saluer le risque pris par ses producteurs de l’avoir soutenu à l’heure où tout le monde jugeait plus sage d’abandonner le projet. Nadav Lapid avait écrit, avant le 7 octobre 2023, un scénario sur un artiste vendu, naviguant dans un monde vulgaire – il en reste quelque chose dans le film – mais devant le spectacle horrible qui se mettait en place, le spectacle d’«une nation qui souffre du pire et s’apprête à commettre le pire», dans ses mots, il l’a remanié en brûlot et perdu pas mal de soutiens / La sensation est celle d’une fiction sans cesse rattrapée par la mauvaise conscience, où les petites histoires individuelles des personnages dans Tel-Aviv en 2024 sont court-circuitées et parasitées par la réalité de l’injustice et de la brutalité omniprésentes, qu‘elles soient gardées hors champ par l’aveuglement général ou étalées sur la place publique sur le mode de l’obscénité. Le film se met régulièrement à vriller, l’image à convulser littéralement, la caméra affolée, secouée par des spasmes de rage et d’indignation / Un homme nommé Y. (initiale des personnages masculins de la plupart des films de Lapid, galerie de ses alter ego, ici joué par Ariel Bronz), amuseur professionnel, entre bouffon et crevard, chaussé de bottines en serpent tout droit sorties d’un “Sailor et Lula” remixé par Ruben Ostlund, sillonne avec sa femme Yasmin, danseuse (Efrat Dor), les mondanités des cercles du pouvoir dégoulinant d’argent, de corruption et de masculinisme guerrier et patriote, dans le but d’accéder à la gloire et à la thune. «La résignation, c’est le bonheur», enseigne Y. à son petit garçon. Yasmin et Y. s’adorent, ce qui au début leur permet de tenir ensemble dans le déni du réel, mais la commande passée à Y. de composer un nouvel hymne national à partir de paroles appelant à l’extermination totale de Gaza, vient appuyer sur leurs contradictions et mettre en péril leur couple / Commence pour Y. une longue dérive qui l’amène auprès de son ex, Leah, musicienne devenue employée de la propagande. Avec elle, le film bascule vers son cœur brûlant, une séquence en deux temps où ils se rapprochent en voiture de la frontière avec Gaza. Après que Leah a énuméré les crimes commis lors du 7 Octobre dans une longue litanie traquée à travers le pare-brise par une caméra plus tremblante, vacillante et distanciée que jamais, Yes arrive à son point culminant, point de départ et d’arrivée à la fois : la dénommée «colline de l’amour» depuis laquelle les ex-amants regardent Gaza brûlant en contrebas, les fumées des bâtiments bombardés s’étendant au loin à perte de vue / L’intrusion, après tout le cirque survolté qui a précédé, de ces plans documentaires, qui simplement regardent l’horreur ‘réelle’ de loin, depuis le «point de vue», comme on dit d’un promontoire, d’Israël (ils ne peuvent pas dire qu‘ils ne voient pas), interrompt provisoirement la fiction d’un éclair de lucidité. Puis reprend de plus belle le film vulgaire sur la vulgarité, le film cynique sur le cynisme, de plus en plus consciemment obscène. Ils se roulent une pelle et repartent en marche arrière, mais le film, et nous ses spectateurs, n’en repartirons jamais vraiment. «Attention, c’est glissant», dit Y. à Leah en redescendant la pente de la colline / Cette séquence est à la fois la plus grande des provocations (que vient faire le cinéma là, sur ce point de vue imprenable, impossible ?) et la raison d’être de “Yes”, sa justification. Le film tente de se hisser à la hauteur de l’histoire, du scandale de l’actualité, en matérialisant très nettement la dissociation, la schize à l’œuvre dans la vie de ses personnages, dans la réalité israélienne d’aujourd’hui, et dans tout le film. C’est son geste depuis le début, sa méthode politique, de nous faire faire l’expérience de l’intenable, de l’aliénation, en en rajoutant dans l’inconfortable jusqu‘à l’insupportable, pour nous mettre face à notre propre dissociation. Y. se rappelle que sa mère morte, conscience morale du film, n’avait «aucune patience pour les larmes des colons» et le fait savoir, envoyant depuis l’au-delà une pluie de pierres sur son fils / Comment être Israélien aujourd’hui ? Le film se termine sur un départ, seule issue sans grand espoir. Les histoires amoureuses dans le film (la menace de séparation avec Yasmin, l’au-revoir renouvelé à l’ex et à l’innocence de l’enfance) valent pour diagnostic historique, de fin d’une histoire et de l’idée d’un pays, et autobiographique, d’adieu de Nadav Lapid à Israël. «Vous êtes durs à aimer», lance Y. à ses compatriotes, dans un film important qui en ceci leur ressemble.

Més ressons de la projecció del filmDiego Lerer, crítica per a Micropsia | Gianluca Arnone, la ressenya per a Cinematografo | Guy Lodge, la ressenya per a Variety |

Curtmetratges, programa 2:

FOTO: “+10K“ (Quinzena dels Cineastes).

De Gala HERNÁNDEZ LÓPEZ, “+10K“.

Producció: França, Catalunya, Espanya. Any: 2025. Durada: 0h33.

Sinopsi: En Pol té 21 anys i viu amb la seva àvia. Somia viure a Miami i generar +10k al mes (més de 10.000 dòlars al mes). Assisteix a esdeveniments de desenvolupament personal, segueix ‘coaches’ en línia i inverteix en criptomonedes. En Pol no sap quan aconseguirà els seus objectius de convertir-se en la millor versió de si mateix. L’única cosa que sap és que algun dia ho farà.

Amb: Pol Gasco Robles (Pol), Lidia Aparicio. Informació: A la producció, entre d’altres, Carlota Coloma i Adrià Lahuerta.

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 – Curtmetratges | En aquest blog, també: Un curt amb coproducció catalana, a la Quinzena dels Cineastes de Canes | I més informació: Quinzena-curts.

Ressons de la projecció del film:

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: Gala Hernández ganó el cesar al mejor cortometraje con “La mecanique des fluides” con una reflexión sobre los incels y abordó el tema de la crionación en “For here am i sitting in a tin can far above the world’ s”. Junto a estos dos mediometrajes, “+10K” cierra una trilogia en la que el tema central es la experiencia de Pol Gascó -llamado Pol Connor- un chico de Segur de Calafell (Tarragona) que sueña ganar cerca de 10000 euros al mes a partir del territorio de las criptomonedas. [/] Gala Hernández se interesa por este personaje que fue criado por su abuela, ya que a su madre le quitaron la custodia, y que sueña con vivir en un mundo ideal sin tener que trabajar, transformándose en un gestor de finanzas que controla los negocios a partir del impacto de la criptomoneda. [/] A partir de entrevistas con el muchacho, conversaciones con la abuela, la grabación de un simposium masivo de superación personal y la recreación de sueños imposibles mediante la AI, Gala Hernández crea un mosaico interesante. Pol Gascó es un chico atado a los ordenadores que pretende crear su propio mundo artificial a partir del sueño de una felicidad económica generada desde las redes sociales y el culto a la fortuna.

FOTO:  Le pain se lève” (Quinzena dels Cineastes).

D’ Alex BOYA, “Bread Will Walk” / “Le pain se lève”.

Producció: Quebec. Any: 2025. Durada: 0h11.

Nota sinòptica: Sàtira frenètica i surrealista en pla-seqüència que qüestiona la deshumanització de la nostra societat. Sinopsi: Una germana devota fuig amb el seu germà, un noi benèvol, que s’ha convertit en zombi-pa. Una multitud la persegueix, amb la boca oberta. Els carrers es tornen laberints, la raó es dissol, la fam regna. Pot l’amor desafiar la gana?. Vídeo: Tast.

Film d’animació amb: Jay Baruchel (tots els personatges).

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 – Curtmetratges | En aquest blog, més informació: Quinzena-curts.

FOTO: “The Body” (Quinzena dels Cineastes).

De Louris VAN DE GEER, “The Body“.

Producció: Austràlia. Any: 2025. Durada: 0h12.

Sinopsi: La Jane interpreta un cadàver en un programa de televisió policíac. A mesura que fa els moviments al plató, el paper comença a filtrar-se en la seva vida privada.

Amb: Laura Wheelwright (Jane), Susie Dee (director), Lee Beckhurst (actor masculí), Trudy Hellier (detectiu principal), Liam Seymour (detectiu ajudant), Leone White (forense).

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 – Curtmetratges | En aquest blog, més informació: Quinzena-curts.

FOTO: “Karmash” (Quinzena dels Cineastes).

D’ Aleem BUKHARI, “Karmash” / “کرمش”.

Producció: Pakistan. Any: 2025. Durada: 0h20.

Nota sinòptica: Un curt experimental i de terror. Sinopsi: L’últim hereu de la tribu Karmash recorda les seves tradicions ancestrals, ara oblidades. Vaga per records fragmentats del seu passat, del seu llinatge i de la ciutat, que s’esvaeixen lentament entre les ruïnes de la seva consciència. Un retrat d’un home a la vora de la bogeria familiar.

Amb: Irfan Noor K (com a besnét de Babak Karmash, últim hereu de la tribu Karmash).

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 – Curtmetratges | En aquest blog, més informació: Quinzena-curts.

FOTO: “Nervous Energy“ (Quinzena dels Cineastes).

D’ Eve LIU, “Nervous Energy“.

Producció: EUA. Any: 2025. Durada: 0h15.

Sinopsi: Comèdia dramàtica en què, a la cúspide de l’èxit o del fracàs, dues cineastes en crisi decideixen trencar amb els seus xicots i prendre la decisió més agosarada de les seves vides.

Amb: Lucie Zhang (Jay), Sonia Yuan (Kiki), Ramzi Bashour (Will), Keisuke Asano (Keisuke), Hudson Oz (Thomas), Wai Ching Ho (narració), Eleven Lee (Addy), Yuki Kawahisa (Miu), Emily May Jampel.

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 – Curtmetratges | En aquest blog, més informació: Quinzena-curts.

19.00h Cloenda de la Quinzena 2025.

FOTO: “Sorry, Baby” (A24).

D’ Eva VICTOR, “Sorry, Baby“.

Producció: EUA. Any: 2025. Durada: 1h43.

Sinopsi: L’Agnes ha de superar les seqüeles d’un esdeveniment traumàtic mentre intenta trobar el camí cap al benestar. Intentarà fer-ho amb el suport de la millor amiga, la veïna i un petit gatet. Així intentarà tornar a connectar amb la vida quotidiana. Un sandvitx preparat amb afecte es converteix en l’inesperat consol en el procés de recuperació. Gràcies a petits gestos d’amor i amistat, Agnes intenta superar el seu dolor, tot recordant que, encara que les cicatrius es quedin, la vida continua endavant.

Amb: Eva Victor (Agnes), Naomi Ackie (Lydie), Lucas Hedges (Gavin), Louis Cancelmi (Preston Decker), Kelly McCormack (Natasha), John Carroll Lynch (Pete), Hettienne Park (Eleanor Winston).

A Canes: Quinzena dels Cineastes 2025 – Film de Cloenda | En aquest blog, més informació: Quinzena-llargs.

Ressons de la projecció del film:

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: Existen diferentes narrativas en torno a los casos de asedio y abuso de poder sexual que, a veces, conducen hacia relatos más que previsibles. “Sorry, Baby” podría ser uno de estos relatos. Una chica que está haciendo una tesis de literatura en una universidad americana, se reúne con su director en el despacho de la universidad para realizar tutorías. Un día el profesor no puede recibirla en el despacho y la convoca a su casa. Una vez expuesto el caso, su continuación sería previsible, podría desembocar en una investigación y lucha contra los poderes universitarios o podría ser un reflejo del trauma de la víctima. La película de Eva Victor —premiada en el Sundance- rehúye ambas vías y desconcierta. La cineasta habla del dolor de la víctima, lo expresa de manera muy clara y convincente, pero no cae en la victimización. El profesor abusador desaparece en la primera parte de la película. Lo que interesa a Eva Victor es de qué modo la protagonista puede continuar con sus amistades, con el amor que ha establecido con un joven vecino o incluso con su carrera universitaria. Interesa mostrar cómo se establece una serie de círculos vitales en torno a la protagonista y cómo esta asume la imperiosa necesidad de seguir adelante sin caer en el vacío. Al final nos encontramos con una película que rehúye la condición de obra de tesis, pero que no rehúye a la denuncia o a explicar un cierto estado de las cosas en el interior de una universidad en los que los hombres tienen tribunas de poder y lo ejercen hasta llegar al abuso.

Més ressons de la projecció del filmDiego Lerer, la crítica per a Micropsia |

SETMANA DE LA CRÍTICA DE CANES.

Curtmetratges: invitació al Festival de Morelia.

FOTO: “Aguacuario” (Setmana de la Crítica).

De Jose Eduardo CASTILLA PONCE, “Aguacuario”.

Producció: Mèxic. Any: 2024. Durada: 0h20.

Sinopsi: Sota el sol abrasador d’un port remot de Veracruz, Mèxic, un nen de 10 anys que treballa al costat del seu germà gran repartint aigua en un vell tricicle es creua amb una nena de la seva edat. Aleshores s’enfronta a un dilema: complir amb les seves responsabilitats o desobeir el seu germà i embarcar-se en una aventura sobre tres rodes.

A Canes: Invitació Setmana de la Crítica al Festival de Morelia. En aquest blog, més informació: Setmana-curts.

FOTO: “Ser semilla” (Setmana de la Crítica).

De Julia GRANILLO TOSTADO, “Ser semilla”.

Producció: Mèxic. Any: 2025. Durada: 0h06.

Sinopsi: Un grup de dones lluita contra la violència que se les campa per la seva ciutat. Tot de dones estan desapareixent.

A Canes: Invitació Setmana de la Crítica al Festival de Morelia. En aquest blog, més informació: Setmana-curts.

FOTO: “Spiritum” (Setmana de la Crítica).

D’ Adolfo MARGULIS, “Spiritum”.

Producció: Mèxic. Any: 2025. Durada: 0h24.

Sinopsi: En Ramiro, un noi drogoaddicte, ingressa en un centre de desintoxicació. Tot i que inicialment es manté allunyat dels altres, els intercanvis i les paraules d’altres pacients el confronten gradualment amb la seva pròpia realitat.

A Canes: Invitació Setmana de la Crítica al Festival de Morelia. En aquest blog, més informació: Setmana-curts.

FOTO: “Buscando un burro” (Setmana de la Crítica).

De Juan VINCENTE MANRIQUE, “Buscando un burro”.

Producció: Mèxic, Veneçuela. Any: 2025. Durada: 0h17.

Sinopsi: En un petit poble dels Andes veneçolans, dos bombers filmen un ruc com si fos el president de Veneçuela visitant el seu parc de bombers en ruïnes. El mateix dia, els bombers van ser enviats a la presó; pel que fa al ruc, no està clar què li va passar.

A Canes: Invitació Setmana de la Crítica al Festival de Morelia. En aquest blog, més informació: Setmana-curts.

CANNES CLASSICS.

FOTO: “Dogma” (Festival de Canes).

De Kevin SMITH, “Dogma“.

Producció: EUA. Any: 1999. Durada: 2h10.

Sinopsi: Dogma (1999), dirigida per Kevin Smith, és una comèdia satírica sobre dos àngels caiguts, en Bartleby (Ben Affleck) i en Loki (Matt Damon), que busquen tornar al Cel explotant una llacuna legal de la doctrina catòlica. No obstant això, el seu pla podria destruir l’univers. La Bethany Sloane (Linda Fiorentino), una catòlica desil·lusionada, és l’escollida per aturar-los. A ella s’uneixen en Jay (Jason Mewes), en Silent Bob (Kevin Smith), en Rufus (Chris Rock) i en Metatron (Alan Rickman), que revelen veritats profundes sobre la fe i el propòsit de la vida. La pel·lícula explora la religió, el dogma i l’espiritualitat amb humor i sàtira, qüestionant les creences i l’autoritat divina.

Amb: Ben Affleck, Matt Damon, Linda Fiorentino, Salma Hayek Pinault, Jason Lee, Jason Mewes, Alan Rickman, Chris Rock, George Carlin, Bud Cort, Alanis Morissette, Jeff Anderson.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Còpies Restaurades. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.

FOTO: “La course en tête” (Festival de Canes).

De Joël SANTONI, “La course en tête” / “Leading the Race”.

Producció: França. Any: 1974. Durada: 1h50.

Sinopsi: documental que tracta sobre les competicions i la vida privada del ciclista professional de carretera i pista Eddy Merckx i que és un dels pilars del cinema sobre ciclisme.

Documental, amb: Eddy Merckx.

A Canes: Festival de Canes – Cannes Classics – Còpies Restaurades. En aquest blog, més informació: Cannes Classics.

CINEMA A LA PLATJA.

FOTO: “Ange” (Les Films du Losange).

Projecció a la platja el dia: dj 22.05.2025.

De Tony GATLIF, “Ange

Producció: França. Any: 2025. Durada: 1h37.

Sinopsi: L’Ange, un músic solter, sent la necessitat vital de trobar i fer les paus amb el seu vell amic Marco. La Solea, filla del seu antic amor, en plena rebel·lió contra el seu temps, s’invita a si mateixa en aquest viatge. Junts, trobaran de nou el camí cap a l’alegria. Nota: Una presentació de Princes Production. La première mundial de la nova pel·lícula de Tony Gatlif, ANGE, al Cinéma de la Plage anirà precedida d’un concert dels músics de la pel·lícula, entre els quals hi ha l’Arthur H. La pel·lícula és una invitació irresistible a la música i la festa.

Amb: Arthur H., Suzanne Aubert, Mathieu Amalric, Maria de Medeiros, Christine Citti.

A Canes: Festival de Canes – Cinema a la platja. En aquest blog, més informació: Platja.

***

FOTO DE L’APUNT: “Ange” (Les Films du Losange).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!