Club 7 Cinema

És cansat. Si més no, a mi em cansa. Cada any, el mateix: quan ronden els premis Gaudí, som-hi tots a parlar de què és o no és ‘cinema català’ (els uns dient que, si no és en la nostra llengua, no n’és; d’altres que -sobretot darrerament- treuen pit dels bons resultats a taquilla de -certes- produccions ‘en català’ -que sovint en tenen una part, en la nostra llengua…-).

La llei catalana, els estudiosos del cinema, la critica especialitzada, la premsa i els professionals del cinema a casa nostra han implementat (del tot) que ‘cinema català’ és el produït a Catalunya… més o menys, és a dir, que tingui una quota de producció nostrada -a vegades, prou minsa!-. Res d’identificació idiomàtica ni de contingut que tingui alguna cosa a veure (de prop, de lluny o de retruc…) amb el país i la seva gent: tot és criteri industrial, de implicació de professionals que constin residents a Catalunya. Podem no estar-hi d’acord, fins revoltar-nos-hi, especialment perquè, en el cinema no passa ara mateix com ha estat tradicionalment en tot l’àmbit cultural (literatura, teatre…), en què la catalanitat va lligada a la llengua, etc. Podem discrepar-ne, i tant, però no hi ha res a fer! Res! És una grandiosa pèrdua de temps, insistir-hi! Personalment, jo ja n’he llençat la tovallola fa temps i m’ho he resolt salomònicament: procuro no parlar de ‘cinema català’ sinó de ‘produccions catalanes’ (i de les dels altres països, igual: no en parlo en termes ‘nacionals’, sinó de produccions), ja que si el concepte és industrial, doncs tractem-lo com el que és, industrial, així de desnaturalitzat. I a pastar fang!

No ens hem de posar ‘paranoics’, però m’ensumo que, de mica en mica, ara ja es va per a ‘derrotar’ un altre concepte: el de ‘cinema EN català’.

Deixeu-me fer una petita, ben curta, observació, abans de res. No m’ha acabat de convèncer mai que, als Gaudí, hi hagi la categoria de ‘Millor Pel·lícula’ (que representa que és en català, però ja veureu, ja, el que en comentaré de seguida) i la de ‘Millor Pel·lícula en Llengua No Catalana’. S’entén com un criteri (de bona voluntat) per a protegir la presència de la nostra llengua a la gran pantalla, però no deixa de ser una anomalia (diria que, en aquesta mena de guardons acadèmics que es donen pertot arreu, no se solen fer diferenciacions, en els màxims premis, en funció  l’idioma original -tot i que, per exemple, cal reconèixer que a les categories més destacades dels BAFTA britànics, n’hi ha d’específiques per als creadors del país, també amb mentalitat protectora-). Ja m’agrada que s’aposti pels films en català, és clar; però és que… de ‘millor pel·lícula’ n’hi hauria d’haver només una i, per altra banda, que una en català tingui un Gaudí particular, no deixa de ser un cert decantament. Però vaja, he dit que aquesta observació seria curta…

Entrem en matèria. Anem al gra!

En un dels seus habituals grans treballs periodístics, el sempre interessant Xavi Serra (diari Ara), dissabte va publicar aquest article, que trobo d’alt valor informatiu, pertinent i alhora inquietant, que no deixa ja de reflectir la tendència (potser només incipient, però que ja ens la veiem a venir…) de qüestionar directament el concepte de ‘cinema EN català’:

Per què una pel·lícula amb 11 minuts de català es considera versió original catalana?

N’escullo uns fragments, que em semblen significatius, pel que estem parlant -els trossos que en reprodueixo, els vaig posant en paràgrafs separats i les remarques en negre, són meves-:

«Què és una pel·lícula en català? Intuïtivament diríem que una pel·lícula parlada en català. Però en una realitat cada vegada més diglòssica i marcada pel fenomen migratori, què passa quan el cinema pren una mirada naturalista per copsar el mosaic de llengües i cultures que conviuen en les nostres societats? Es pot continuar parlant en singular de la llengua d’una pel·lícula?»

«Un exemple interessant d’aquesta situació és Molt lluny, el magnífic debut com a director de Gerard Oms, una història d’inspiració autobiogràfica sobre un aficionat de l’Espanyol que, després d’acompanyar l’equip en un desplaçament als Països Baixos, decideix no tornar a Catalunya i quedar-se a viure Utrecht, on no coneix ningú ni parla la llengua local.

El protagonista de Molt lluny –un Mario Casas extraordinari– parla en castellà amb el germà, la família, els amics pericos i els companys marroquins de la feina. Amb la resta de persones que coneix a Utrecht es comunica en anglès i només parla català amb un company de les classes de neerlandès (David Verdaguer) que també és català. Si traiem el cronòmetre, a Molt lluny es parla català un total d’onze minuts dels cent que dura la pel·lícula. Però la qualificació de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC) informa que és una pel·lícula en versió original catalana, condició que no només li permet accedir a ajuts públics específics per al cinema en català sinó estar nominada en la categoria de millor film dels Gaudí, reservada a pel·lícules en català.»

«la llengua amb un percentatge superior determina la versió original del film. En el cas de Molt lluny, els percentatges declarats són 34,95% de català, 28,45% de castellà, 19,41% d’anglès, 15,23% de neerlandès i 1,94% d’àrab. Els percentatges no es calculen en funció del temps de pantalla de cada llengua, sinó, com estableix la Llei del Cinema, pel nombre de paraules del guió filmat, tant si les diu el protagonista com si són diàlegs de fons. Des de l’ICEC informen que, normalment, les declaracions dels productors són suficients, però que si els percentatges són molt equilibrats es fa un recompte per verificar les dades. Així es va fer en el cas de Molt lluny, i es va comprovar que els percentatges eren exactes.»

«La pel·lícula, en qualsevol cas, transmet una gran naturalitat en la tria de la llengua per a cada situació, ajustada a la realitat lingüística de cada personatge. És a dir, que la utilització del català no sembla mai forçada per arribar a una quota lingüística. Però que una pel·lícula amb només onze minuts de català pugui guanyar aquest diumenge un premi reservat a pel·lícules en català potser ens obliga a plantejar-nos de què parlem quan parlem de cinema en català.»

Anem a pams -coses que en vull dir, jo-:

Permeteu que aplaudeixi, doncs, els productors i l’autor de Molt lluny, perquè han optat per a transmetre «una gran naturalitat en la tria de la llengua per a cada situació, ajustada a la realitat lingüística de cada personatge», que «la utilització del català no sembla mai forçada per arribar a una quota lingüística» (com, per exemple sí va passar amb El 47). Evidentment, en Xavi Serra s’està referint a la ‘quota lingüística’ que cal per aconseguir certes subvencions…

Ara bé, ens trobem que els cineastes catalans (guionistes, directors, productors…) tenen una tirada especial per a reflectir «el mosaic de llengües i cultures que conviuen en les nostres societats». No està malament, oimés quan més realista es vol la pel·lícula. Entre les produccions franceses, per exemple, em sembla que també n’hi ha que deixen que parlin àrab alguns immigrats… Tanmateix, a casa nostra, hi ha casos ben declarats públicament, d’optar per la presència del castellà, en films que no els cal, creativament i artísticament parlant, per a vendre millor el producte al mercat espanyol. A alguns és notori que els provoca urticària que la seva pel·lícula pugui ser només en català. A d’altres, imbuïts de ‘cosmopolitisme progre’, la multiculturalitat’ per la qual aposten els du fins i tot a reivindicar, a fer presents, les llengües de col·lectius immigrats socialment minoritaris i que, en molts casos, a la realitat, han adoptat el castellà com a llengua comunitària. Em fa l’efecte que els cineastes espanyols -de les espanyes, vull dir, o sigui no catalans, per entendre’ns- (guionistes, directors, productors…), ves per on, no tenen pas aquesta tendència lingüística, que la majoria dels seus films són en castellà. I això, crec que deixa en evidència els seus col·legues nostrats, en aquest aspecte.

Per acabar d’adobar, en algunes pel·lícules, la nostra parla queda “justificada” (sí, així estem: “justificant” el que hauria de ser normal), queda “justificada” -dic- perquè transcorren en l’àmbit familiar (o s’ambienten en territori lingüísticament molt connotat) i la vocació realista dels seus directors (catalanoparlants) fa que els personatges corresponents s’expressin en català. I no tardem a constatar que, ben aviat, en altres films subsegüents sense aquest caire ‘biogràfic’ (o ‘territorial’)… es passen al castellà. Oimés quan hi manen superiors expectatives econòmiques i/o de mercat espanyol. No voldria ofendre ningú, però em fa tota la impressió que la consciència lingüística (i ja no diguem ‘nacional’) de la gran majoria dels nostres cineastes és fluixa, molt fluixa o inexistent (ben al contrari de la que llueixen els seus col·legues espanyols, francesos, italians…).

Que la Generalitat (i de rebot la indústria del cinema) consideri de versió original catalana en funció del percentatge superior de la nostra llengua i, al damunt, no pas per la presència en pantalla, sinó pel guió filmat, em sembla un despropòsit total, un insult. Jo ho desconeixia. Gràcies, Xavi Serra per fer-nos-ho saber. O sigui, normativament no cal ni que el català sigui més del 50% del que sentim en veure una pel·lícula, només s’exigeix que sigui de percentatge superior (i tan sols al guió que es filma!).

—

Sobre cinema en català, us pot interessar llegir aquest escrit: Les dades que expliquen l’estat de salut del cinema en català (Alexandre Solano, Vilaweb)

—

FOTO DE PORTADA: Mario Casas, a Molt Lluny (BTeam)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!