Club 7 Cinema

Bona part de la crítica catalana acreditada a Canes, quan ha acabat la projecció de la magnífica M’agradaria saber, de JIA Zhang-ke, se n’ha anat corrent a la recerca d’algun bar o pantalla d’internet que permetés veure el partit final que ha dut el Barça a confirmar-se com a campió de lliga. Ha estat sortint de veure la banal Outrage (Autoreiji), de Takeshi Kitano, que els he trobats, somrients i satisfets de l’equip de Guardiola, fent-me amb els dits de les mans 4-0 i el Madrid, 1-1. Visca el Barça! Llàstima que aleshores elles i ells entraven a la projecció nocturna d’aquest film de yakuzas, en què els tocs sorneguers de Kitano i l’argument sobre una espiral inacabable de massacres entre clans, els malmetrà una nit que volia celebració de les grans.

La Princesa de Montpensier, de Bertrand Tavernier. Novel·lesca, direcció poc rigorosa, rònega… Tavernier, cal reconèixer-ho, dedica força metratge a reconstruir l’ambient del segle XVI francès (una nit de noces, el lligam entre nobles i burgesos rics, entre nobles i Cort, entre senyors i servents, la vida als castells i palaus, els lleures dels benestants, els duels, el rol de la dona en aquella societat, el paper de la cultura, la lectura com a font de coneixement i l’escriptura com a poder de comunicació, les tensions polítiques entre catòlics i protestants…). També atorga perfil psicològic als diversos protagonistes (el caràcter llançat, apassionat i aguerrit del Duc de Guise; la timidesa rabiosa del Príncep de Montpensier; la intel·ligència estratègica del Duc d’Anjou; l’amor indomable de Maria de Mézières, casada amb el Príncep. Però actors principals no li funcionen: estan ben triats, perquè Grégoire Leprince-Ringuet i Gaspard Ulliel (ambdós descoberts per Téchiné a Les égarés) responen respectivament als tarannàs taciturn i gelós del de Montpensier i més salvatge del De Guise; però, sobretot el primer, es revela maldestre en les escenes d’esgrima i, tots dos, tenen com un registre es pot dir televisiu. Mal dirigits estan, com també ho estan els extres, els moviments dels quals es veuen molt forçats. Sort n’hi ha del veterà Lambert Wilson, que resolt ell solet algunes escenes amb recursos teatrals, que gairebé constaten fins a quin punt Tavernier ha deixat sols els seus intèrprets (i així ha anat, en general la cosa). Poc rigor demostra haver tingut el cineasta en la ja de per si rònega  posada en escena. Manta seqüències d’acció comencen amb entrades d’homes a cavall, galopant com per a donar acció, sense solta ni volta. Les escenes de combat estan plantejades i resoltes de manera pobrement expeditiva. Però el pitjor de tota aquesta pel·lícula és la seva vocació novel·lesca. És a dir, a què treu cap haver adaptat Madame LaFayette? No hi sé trobar cap altra resposta que la voluntat de posar en pantalla un relat talment com una novel·la, que avança amb un cert ritme de capítols novel·lescos. Fins he mirat el material d’informació sobre el film, per si hi trobava que hagués estat concebut per a la televisió, com una minisèrie, però no, llevat que l’ha coproduïda StudioCanal (i això, en si mateix, no implica res).

Els amors imaginaris, del narcicista Xavier Dolan: em fa pensar, fins a cert punt amb el Teorema de Pasolini (sense la dimensió crística, esclar), una història de desitjos, d’enamorament no correspost. Dolan proposa un argument (ell i una noia, enamorats d’un adonis i rivalitzant per qui aconsegueix quedar-se’l), gairebé com un pretext per a parlar de l’enamorament, de l’amor que es resisteix, del patiment per a aconseguir-lo, del dolor de constatar que no se’l pot tenir. Ho hagués pogut plantejar només en clau homosexual; però, llest com la gana als seus 20 anys d’edat, sap que li podria fàcilment sortir una bogadejada ploranera gay. I ho esquiva amb aquest joc a dues bandes, que de fet són tres, perquè l’objecte del desig és qui més juga, amb tots els recursos que li permet l’ambigüitat i la consciència de la rivalitat dels altres dos. Igualment, Dolan mira donar la volta a la seva afectada carta per l’estètica de finals dels cinquanta – James Dean  – primers seixanta, iterant detreminades cançons i jugant de manera complaent amb el vestuari. De la mateixa manera, tracta les escenes eròtiques de qualsevol signe de forma estilitzada, perquè les hi vol però perquè parlin del sexe com a refugi, del dolor del sexe sense amor. És a dir, afectació, estilització, intel·ligència, referents, probable proximitat autobiogràfica… força cosa, en una pel·lícula escrita en pocs dies i començada a rodar sense diners, amb la gosadia del jove que no té aturador. El resultat, justet; però ens fa seguir estar pendent de com pot evolucionar aquest noiet que l’any passat ja va triomfar a Quinzena dels Realitzadors amb He mort la mare.

M’agradaria saber, de Jia Zhang-ke: esplèndid documental sobre Xangai, a partir del testimoni de 18 persones i fragments de pel·lícules, que cobreixen la història de la ciutat fins on pot arribar. Magnífic. Sense l’alçada de 24City; amb meravelles visuals, a vegades potser fins massa “perfumades” pel virtuós Lu Yik-wai. Potser un pèl víctima de la seva pròpia mecànica narrativa. Les millors emocions cinematogràfiques d’aquest Canes 2010, fins ara. De seguida que pugui, en paralaré més, al “post” d’aquesta pel·lícula.

***

Enllaç amb [Quotidien du Festival, dg 16]

FOTO M’agradaria saber, de JIA Zhang-ke