Club 7 Cinema

Títol original: Mar adentro. Director, coguionista, compositor musical i coproductor: Alejandro Amenábar. Coguionista: Mateo Gil.  Muntatge: Iván Aledo. Fotografia: Javier Aguirresarobe. Coproductor: Fernando Bovaira. Intèrprets: Javier Bardem (Ramón Sampedro), Belén Rueda (Julia), Lola Dueñas (Rosa), Mabel Rivera (Manuela), Celso Bugallo (José), Clara Segura (Gené), Joan Dalmau (Joaquín), Alberto Jiménez (Germán), Tamar Novas (Javi), Francesc Garrido (Marc). Estrenada: el 3 de setembre de 2004, a Catalunya, al País Valencià i a les Illes, i el 2 de febrer de 2005, a la Catalunya Nord.

Sinopsi: encara jove, Ramon va quedar tetraplègic ran d’un accident a mar. Fa més de trenta anys que és al llit, estirat, i depèn totalment de la família, que l’ alimenta, el renta, el vesteix, li fa companyia i li atén les necessitats quotidianes. Els únics contactes que té amb el món exterior són a través del televisor; la ràdio; el telèfon; el gran finestral de la seva habitació, que li permet veure un vast paisatge, i les visites que rep. Sempre, obligat a restar passiu, espectador dels altres, receptor d’atencions o missatges. Tan sols pot expressar-se amb un llenguatge verbal, carregat d’ironia, i amb un giny que li permet escriure amb la boca. Fa temps que vol acabar amb això. Malda per morir, però ni tan sols això pot fer-ho sol, l’han d’ajudar. Té el suport d’un moviment que lluita perquè es reconeixi legalment el dret a morir dignament, que el posa en contacte amb Júlia, una advocada amb motius per fer-li costat. Ramon, desemparat i seductor, la fascina i entre ells neix un vincle molt especial. De la mateixa manera enamora Rosa, una treballadora de fàbrica conservera i aficionada locutora de ràdio, que troba en ell un cert remei al dolor d’estimar. Per a Ramon, però, l’amor no val per a casaments ni futures vides en parella: qui se l’estimi de debò, l’ha d’ajudar a morir.

                                               *                                  *                                  *

Per a reflexionar lliurement sobre Mar adentro, cal decantar les emocions que la pel·lícula pot haver-nos posat en joc. El cas de Ramon Sampedro i la manera que Alejandro Amenábar ens el presenta toca la fibra -si més no, de molts espectadors. N’hi ha prou de parar atenció a les sales on es projecta i sentir el concert de mocadors i de rialles catàrtiques, per prendre consciència de fins a quin punt està trasbalsant sentimentalment el públic.

La mort d’una persona estimada, la situació de dependència d’un malalt, la solidaritat generosa i callada de familiars i amics molt humans, la vitalitat d’un jove que ha estat guillotinada, l’anhel de tenir qualitat de vida, el desig de no patir ni fer patir a l’hora del traspàs… són qüestions diverses que apareixen a la pantalla i ens poden resultar properes, perquè d’una o altra manera les hem viscudes o ens les hem plantejades. Es pot crear, així, un vincle emocional fort entre la pel·lícula i qui l’està veient.

Amenábar se’n surt. En sap, de fer cinema i aconsegueix atraure el públic, sacsejar-lo i que, en acabar, li ho agraeixi. Amb Mar adentro, ha suplantat totalment els cineastes de Hollywood. Ha portat a la cartellera la típica pel·lícula que els nord-americans haguessin estrenat en temporada d’Òscar. Realitzada de manera competent per bons professionals, presenta un commovedor cas humà que, fent plorar, entreté amb una combinació hàbil d’homor, drama, música, paisatge, personatges positius o entranyables, actors magnífics…

Tanmateix, espanyol o americà, català o italià, francès o xinès… quan un cineasta especula amb els recursos melodramàtics i amb un cas real per manipular l’espectador, es comporta de manera immoral.

Amb la col·laboració del coguionista Mateo Gil i, sobretot, d’un extraordinari Javier Bardem, Amenábar ens presenta la serenitat tràgica, la lucidesa esgarrifosa, l’humor desesperat, el vigor reclòs, el caràcter afable -tan sols esqueixat per irreprimibles brots d’agror pregona- del protagonista. Un personatge polièdric, humanament complex, essencialment positiu, en la definició del qual hi ha probablement el millor del film. Ara bé, el fa servir per dur Mar adentro per allà on li interessa, al servei de l’espectacle: de moments molt dramàtics a sortides simpàtiques, de somnis bucòlics a moments desesperançats, de records d’una joventut pletòrica a la constatació del captiveri present… Es por argumentar que, gràcies a les notes d’humor i als moments onírics, la pel·lícula es fa suportable i que, altrament, fóra massa dura. Sí. Però també és cert que el dramatisme intens de certes seqüències l’ha creat artificial i prèviament el cineasta, delerós de sotmetre el respectable a una mena de "muntanyes russes" emocionals.

Paradoxalment, el plantejament especulatiu destrossa alguns instants de gran expressivitat visual. La bona idea de repassar ràpidament la biografia juvenil de Ramon Sampedro, des del present i amb una mirada nostàlgica, en una seqüència en la qual Júlia mira fotografies antigues, es fa malbé pel context en què Amenábar la insereix: al final d’un enfilall d’escenes que, a la manera d’un videoclip, acompanyen la cançó "Negra sombra" -basada en un text de Rosalia de Castro-: "Quan pensava que fugies, / ombra negra, la meva ombra, / vora el coixí, de puntetes, / tornes a fer-me la riota. / Quan lluny de mi t’imagino, / al bell mig del sol, et mostres, i ets una estrella que brilla / i ets el vent entre les cordes. / Si canten, ets tu que cantes, / si ploren, ets tu que plores./ I ets el riu i el seu murmuri, / i ets el vespre i ets l’aurora. / Pertot et trobo, per mi, / tot ho ets, i el meu cor omples./ Mai no m’abandonaries, / ombra negra, la meva ombra." -traducció al català de Tomàs Garcés, que podeu sentir cantada per Ma del Mar Bonet, al seu disc Raixa-. Una cançó bellíssima amb què Amenábar embolcalla imatges diverses, de significació dispersa, mentre amanyaga el cor del públic i l’amara de la tristesa que trasmet el cant: quan ens ha estovat prou, la seqüència de les fotos arriba al clímax. Es tracta d’enllestir amb un moment especialment fort l’estoneta dramàtica que ens ha fet passar. La bona idea de les fotos, doncs, queda reduïda a un simple recurs de manipulació.

Gràcies a l’ oportuna tirada de Ramon Sampedro per a temes musicals coneguts, antològics, se’ns regala el famosíssim "Nesun dorma", de l’opera Turandot, de Puccini. I visualment se’ns ho il·lustra amb imatges d’uns prats verds i de platja daurada, servides per la càmera que enlaira el protagonista des del llit fins al mar, on troba la noia, amb qui es besa romànticament. Es tracta d’un altre moment "clímax", ara amb una estètica d’anunci de colònia. La bona idea d’una projecció onírica del desig de Sampedro, un altre recurs per especular amb les emocions.

Els personatges secundaris del film denuncien l’artifici i els desequilibris de Mar adentro. Quan li convé, el guió fa desaparèixer l’activista del moviment per una mort digna -que comença sent molt important, al film- i s’ha d’empescar un embaràs per a justificar-ho i poder recuperar-la, al final. Tracta de manera molt superficial Rosa, tot i ser qui fa el pas definitiu, i la deixa com a simple caricatura de l’aspirant que vol guanyar terreny a les competidores. El paper del pare i el germà els redueix a ben poques ratlles de diàleg -que, a més, assenyalen fins a quin punt se n’hagués pogut treure molt més bon profit. La cunyada abnegada, potser és el rol que percebem com a més natural, el més autèntic, -encara que Amenábar s’encarrega que la feina dura de netejar el malalt es vegi neta, gairebé el·líptica-. En canvi, el pobre advocat català queda com a simple comparsa guionística, perquè prenyi l’activista i substitueixi Júlia. Júlia, un personatge inventat, més o menys inspirat en casos reals, però concretat en un ésser que aporti el dramatisme emfàtic que calgui.

I finalment, una pregunta: amb dues hores de metratge, què aporta Mar adentro a la qüestió de l’eutanàsia? Amenábar es limita a exposar el cas de Ramon Sampedro, des del punt de vista d’aquell home que va voler acabar amb la pròpia vida. No aporta res al debat. I fins, quan toca el paper de l’Església, voreja el pamflet: d’una banda denuncia molt bé el dolor i la injústica que cometen sovint els clergues quan afecten els familiars i els amics dels malalts, però, per altra, amb una galdosa contribució de Josep Ma Pou, caricaturitza els plantejaments eclesials a un nivell de barata discussió pròpia de programes de teleporqueria. Una seqüència patèticament dolenta, a penes redimida per la cara de perplexitat d’aquella mena d’escolanet que trasmet els missatges entre els dos tetraplègics.

Definitivament, Alejandro Amenábar no ha tractat res a fons. Ha près un cas polèmic, l’ha presentat des del punt de vista del principal afectat i amb un posat molt de progressista; però l’ha instrumentalitzat com a matèria primera d’un espectacle hàbilment entretingut. La immoralitat està servida, encara que hagi servit per a emocionar-nos… o precisament per això.

Salvador Montalt

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!