Club 7 Cinema

No hi ha cap (però cap) mena de dubte que One battle after another / Una batalla tras otra / Une bataille après l’autre / Una battaglia doppo l’altra, de Paul Thomas Anderson, amb un repartiment encapçalat per Leonardo DiCaprio, Sean Penn, Benicio del Toro, Regina Hall i  Teyana Taylor, serà (multi)nominada als Oscar d’enguany.

Un èxit immens en aquesta temporada de premis anuals

Els crítics d’arreu (sobretot els nord-americans), els diferents gremis cinematogràfics… vaja, tothom que sol pronunciar-se amb allò dels ‘Millors Films de l’Any’, tothom s’està bolcant en aquesta pel·lícula. Sí, la consideren la Millor: Cahiers du Cinéma; els Critics Choice Awards; els Gotham Independent Film Awards; els National Board of Review; els National Society of Fuilm Critics Awards; els American Film Institute Awards; els Alliance of Women Film Journalists Awards; els African-American Film Critics Association; les associacions de crítics de Chicago, Dallas-Fort Worth, Florida, Kansas, Las Vegas, Los Angeles, Nova York (també la dels crítics ‘on-line’ de NY), San Diego, Phoenix, Boston (‘on line’), Filadèlfia, Atlanta, San Francisco, Seattle, Portland, Minnesota, Sud-est dels EUA, Austin, St. Louis, Georgia, Toronto… I espereu, que la bola de reconeixements es va fent més grossa cada dia que passa. I només he fet esment als premis com a Millor Pel·lícula, però n’estyà arreplegant unfum (però un fum!): al millor repartiment, als millors actors, al millor guió, al millor muntatge, al millor vestuari…

I, de nominacions, tantes com ens puguem imaginar (i més!), començant per les 9 (9!) que va congriar als Globus d’Or (i que just aquest diumenge es dilucidaran): Millor Pel·lícula Musical o Comèdia, Millor Director, Millor Guió, Millor Actor -Leonardo DiCaprio-, Millor Actriu -Chase Infiniti-, 2 Millors Actors Secundaris -Benicio Del Toro i Sean Penn-, Millor Actriu Secundària -Teyana Taylor-, Millor Banda Sonora. I res, ahir mateix, els Actors Awards (abans anomenats ‘Screen Actors Guild -SAG- Awards’) van nominar-ne: Millor Actor -Leonardo Di Caprio-, Millor Actriu -Chase Infiniti-, 2 Millors Actors Secundaris -Benicio Del Toro i Sean Penn-, Millor Actriu Secundària -Teyana Taylor-, Millor Repartiment i Millor Actuació d’un Equip de Dobles.

No ens penséssim tampoc que la cosa és només cosa dels nord-americans: a més dels francesos de Cahiers du Cinéma, els anglesos també… a l’espera de les nominacions de l’acadèmia britànica (els famosos BAFTA), l’Associació Britànica de Crítics ha guardonat Paul Thomas Anderson com a Director de l’Any i a Sean Penn com a Actors Secundari de l’Any, havent-ne remarcat com a nominacions les actuacions de Leonardo Di Caprio, Chase Infiniti, Teyana Taylor, Benicio Del toro i, per descomptat, la pel·lícula, com una de les millors de l’any. I, novament: espereu-vos, que la cosa no té aturador, pertot arreu!

Ja podem esperar-hi, sense anar més lluny avui, la nominació per l’influent gremi dels directors de cinema (els Director Guild Awards) i, per  dema (!) la del no menys potent gremi dels productors (Producers Guild Awards) -tots nord-americans, sí-.

Vol dir, tot això, que guanyarà als Oscar?

Ho té bé, certament; però la Història de la veterana i popularíssima estatueta de Hollywood en va plena de casos que hi prometien molt i, a l’hora de la veritat, gairebé se n’hi han anat de buit…

I estan justificats tant de premis i nominacions?

A veure, per mi, sí i no. Em sembla excessiu i que torna a ser allò tan típic de les temporades de premis (sobretot al món anglosaxó, però s’encomana arreu, s’encomana…): apostar per una pel·lícula, ‘elevar-la als altars’, en obvi i injust detriment d’altres, que potser s’ho mereixen tant o més.

Del que en vaig escriure, sobre la pel·lícula, permeteu que ara en reprodueixi això:

Veure “One battle after another” és fruir molt i molt del cinema, per com està dirigida. Proteica, intensa, és un devessall d’enquadraments de tot tipus, de prolífics moviments de càmera, de muntatge enèrgic, de ritme interior de les seqüències (amb l’aportació entregadíssima i magnífica dels Leonardo DiCaprio i Benício del Toro, amb els seus tarannàs, els seus moviments dins del pla!), de banda sonora eloqüent, hiper-expressiva… Una festa cinematogràfica, com poques en pots gaudir! I (això ho diré altres cops al decurs d’aquest comentari, referint-me a aspectes diferents de la pel·lícula): és un no parar! Un no parar de riquíssim, pletòric llenguatge; un no parar de treure el màxim profit dels espais (centres de detenció, cases, passadissos, túnels, terrat, ciutat, carreteres ondulades, despatxos…)… Tot i que, al final de tot (però només ben bé al final), per comparació, la cosa perd una mica de pistonada (i és freqüent que les darreres escenes dels films de Paul Thomas Andersen no estiguin a l’alçada de la magnificència -i virtuosisme- que llueix a la gran part (gairebé tot) del metratge).

Estem davant una obra que és (i vol ser) un entreteniment, simultàniament polític i adscrit plenament al cinema d’acció. I se’n surt absolutament del tot. Qui hi busqui una al·legoria dels Estats Units actuals (i dels darrers temps), amb les seves pregones divisions ideològiques, militarisme, resistència, immigració, racisme, classisme, paranoies polítiques, noves generacions… la hi trobarà (abastament). Qui hi busqui l’acció, amb les explosions, les corredisses de cotxes, les persecucions, les fugides, els assalts, els trets, personatges estrafets… la hi trobarà (i tant!).

Paul Thomas Anderson, en la seva doble condició de guionista i director, ho enfila literalment com ‘una batalla rere l’altra’, un ‘no parar’, a base d’anar fent, sí, un ‘no parar’ de giragonses en el relat lineal, amb els salts temporals (endavant) que li cal, passant d’una situació a una altra, que planteja nous reptes i tensions, revelant-hi, si és el cas, informacions (alguna de les quals podies imaginar-te, d’altres, no pas), anant incorporant-hi personatges… autèntica bulímia narrativa! Sí, un excés (saturador) de virtuosisme guionístic.

Emparant-se en el fet que es tracta d’una ficció, l’Anderson representa amb traç extrem, de deformació caricaturesca (espero que sigui fabulador) els mons polítics dels Estats Units: els revolucionaris són físicament agressius (per exemple, el rostre d’en DiCaprio a les primeres imatges de la pel·lícula és la d’un felí a l’atac!), d’una retòrica (potser real, però…) embafadora, d’una organització (clandestina) descomunal; els racistes (i classistes), d’un elitisme sofisticat, d’un llenguatge críptic afinadíssim; el país, el pinta travessat per tot de túnels subterranis, de cases que amaguen passadissos secrets, d’oficines sospitoses..; l’espionatge, és a dir, l’obtenció (i ús) de la informació sobre els moviments i ‘currículums’ d’uns i altres, d’una pràctica intensíssima per tots plegats… Insisteixo, potser ho hem d’acceptar perquè es tracta d’una ficció, d’una fabulació, i vés que, efectivament, la realitat no sigui encara pitjor, però a mi m’ha resultat maniqueu.

(..) No, com a ‘film de gènere’ que és, “One battle after another“, no m’ha interessat. Ja he dit que no em van (normalment) aquesta mena de pel·lícules i aquest cas, no n’ha estat una excepció. Certament, aquí no hi ha allò de ‘l’acció per l’acció’, tot encaixa molt bé, res no resulta gratuït; però la seva bulímia narrativa, el seu registre caricaturesc i sí, el seu excessiu excés, m’ha sobrecarregat, com a espectador. I això que les dues hores i mitja que dura passen molt ràpides!

Políticament, li agraeixo que, mal sigui des del seu maniqueisme, m’esbossi el panorama dels Estats Units, evocant el que hi havia estat la resistència i lluita revolucionària contra el poder (allò que ‘hi hagué una altra època’…), amb -ves per on- plausibles ràfegues sobre el present (..). Està bé que, de l’Amèrica d’en Donald Trump ens arribin coses com aquesta; però, de fet, res de nou ens aporten a la imatge que en tenim, si més no, des d’Europa i entre els ‘progres’ d’aquí.

—

FOTOS: Warner

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!